Si

Sindicat

Els sindicats són organitzacions de masses de la classe treballadora que tenen com a principal paper la representació dels treballadors i la organització de la lluita, principalment per la defensa dels interessos econòmics col·lectius de llurs membres com a treballadors assalariats.

A Gran Bretanya, els sindicats sorgiren espontàniament, a principis del segle XIX, abans de l'existència de cap partit polític de la classe treballadora. A Europa, però, els sindicats foren establerts a les darreries del segle XIX per partits polítics de classe obrera, i fins a l'actualitat, hi ha confedederacions sindicals estatals rivals, vinculades cadascuna a un partit política. A Gran Bretanya, però, fou el sindicat qui establí el Partit Laboratista.

La condició per ingressar en un sindicat la defineix l'occupació, no les idees polítiques. Així, en essència, l'estructura dels sindicats ha de reflectir la divisió del treball, no les idees polítiques, per bé que també poden haver-hi diferències pel grau de combativitat en la defensa dels interessos dels treballadors.

Amb tot, és normal que en països i indústries on els sindicats són forts, fins i tot els obrers que s'oposen políticament al sindicalisme hi participen. El caràcter apolític dels sindicats es deriva de llur natura: la força d'un sindicat, fins i tot la seva pròpia existència, depén de la seva capacitat de controlar monopolísticament la força de treball d'una branca o indústria particular. En termes generals, els sindicats treballen a través de la negociació amb representants dels patrons i amb la signatura de convenis entre les dues parts que establixen els termes i condicions de treball per un període de temps, i si es trenquen els convenis, els obrers van a la vaga, o es produix un locaut patronal, cal fer noves negociacions. Els sindicats no poden fer això, en efecte, si no poden evitar que els patrons contracten altres treballadors per fer la feina en revenja contra els que han anat a la vaga. La solidaritat entre els treballadors és per tant el fonament del sindicalisme, fins i tot la capacitat per forçar la solidaritat si aquesta no es practica espontàniament.

Després de la revolució russa, els comunistes sindicats crearen la Internacional Sindical Vermella, però aquesta no advocà per la formació de “sindicats comunistes”, i en un primer període s'hi afiliaren confederacions sindicals com la CNT ibèrica. Amb tot, a finals dels anys 1920, ja en el “Tercer Període”, com l'anomenà Stalin, molts partits comunistes de tot el món crearen sindicats “vermells” rivals, oposats als sindicats previs que eren controlats, habitualment, pels socialdemòcrates (no fou el cas dels estats francès i espanyol, on el PCF controlava la CGT, i el PCE donava suport a la “socialista” UGT front a la CNT). Aquesta política conduí gairebé sempre al fracàs, i fou abandonada per la majoria de PC a partir de la segona meitat dels anys 1930.

La solidaritat entre sindicats és essencial, per qualsevol lluita que es desenvolupi més enllà dels fragments de branca i d'indústria, i perquè assolisca una línia de classe. Conseqüentment, hi ha una tendència històrica cap a la coordinació, quan no la unificació o la federació, entre sindicats.

A la primera dècada del segle XX, la IWW — Industrial Workers of the World — moviment sindicalista estès sobretot pels països de parla anglesa, proposà la formació d'Un Gran Sindicat (OBU, en sigles angleses). Els intents de construir l'OBU com a sindicat “vermell” rival dels oficials mai no aconseguí cap progrès, però la idea va romandre com una força important en el moviment sindical dels EUA fins aleshores.

Un sindicat també es diferencia fonamentalment de qualsevol altre moviment social, perquè defensa explícitament els interessos econòmics propis dels seus membres, mentre que qualsevol altre moviment social existix en base a un principi, evidentment separat dels interessos socials dels seus membres. Amb tot, el moviment sindical expressa necessària un principi, precisament i única, ja que expressa els interessos socials d'una classe, el proletariat.

Els bons sindicats — els sindicats que són democràtics, tenen alts nivells d'afiliació en tots els llocs de treball, enllaços dedicats i lleials a llurs companys — són un requisit necessari per a tot desenvolupament polític i social de la classe treballadors. Uns bons sindicats són fins i tot més útils als treballadors que tindre bons programes polítics, partits d'esquerres i representants parlamentaris sense tindre bons sindicats amb els que determinar llur propi futur.

Una de les contradiccions inherents d'un sindicat és que un sindicat ha d'anar més enllà dels interessos dels seus membres com a esclaus salarials — aconseguir el preu més alt possible per la força de treball que venen, reduir la durada de la jornada de treball i la vida laboral (a través d'una edat més prematura de jubilació o a través de millors perspectives de pensions) — ja que l'alliberament real de llurs membres implica no un millor preu per la venda de llur força de treball sinó l'abolició de l'esclavitud salaria! Aquesta contradicció té molts aspecte; fins i tot l'obrer millor pagat és alienat, i el sindicalisme per ésser efectiu necessita que els obrers continuen alienats de llur treball, ja que d'una altra forma podrien ésser coartats i l'acció industralia seria impossible. A més, una de les coses més importants que els sindicats poden fer per defendre els interessos econòmics de llurs membres és l'escurçament de la jornada de treball, si bé l'efecte d'una jornada de treball més curt pot conduir simplement a transformar l'obrer més i més en un consumidor, el lloc més alienat i impotent de la societat burgesa.

La resolució d'aquesta contradicció és que els sindicats sols poden ésser supertats i transformats en una cosa diferents quan, gràcies al sindicalisme, els obrers hagen adquirit un poder social autosuficient per ésser capaços de determinar un futur diferent. Es diu que els sindicats representen la consciència burgesa dels treballadors, però són una precondition per la consciència revolucionària de la classe treballadora.

Així, tot i que el programa dels sindicats siga molt conservador (si el comparem amb el Manifest Comunista, per exemple) sols pot expressar el nivell de desenvolupament de les masses obreres. El socialisme revolucionari no té cap forma d'obviar l'etapa de la construcció i la direcció dels sindicats.

Trockij ho assenyalà d'aquesta forma:

“La tasca històrica de la IVª Internacional no consisteix en reformar el capitalisme si no en enderrocar-lo. El seu objectiu polític és la conquesta del poder pel proletariat per a realitzar l’expropiació de la burgesia. Tanmateix, l’acompliment d’aquesta tasca estratègica és inconcebible sense l’actitud més acurada cap a totes les qüestions tàctiques, inclús les més petites i parcials. Totes les fraccions del proletariat, totes les seues capes, professions i grups han de ser arrossegats al moviment revolucionari. El que diferencia l’època actual no és que el partit revolucionari estiga exempt del treball prosaic de tots els dies, sinó que pot realitzar aquesta lluita tot mantenint l’indissoluble lligam amb les tasques de la revolució.

“La IVª Internacional no rebutja les reivindicacions del vell programa ‘mínim’, en la mesura en què conserven alguna força vital. Defensa incansablement els drets democràtics dels obrers i llurs conquestes socials. Fa aquest treball de tots els dies, però, des del marc d’una perspectiva correcta, real, és a dir, revolucionària. En la mesura que les velles reivindicacions parcials ‘mínimes’ de les masses s’enfronten a les tendències destructives i degradants del capitalisme decadent -i açò s’esdevé a cada vegada més obertament i resolta, contra les bases del règim burgés, el vell ‘programa mínim’ és ultrapassat constantment pel programa de transició la tasca del qual consisteix en una mobilització sistemàtica de les masses per a la revolució proletària.” [Programa de transició, Trockij, 1938 ]

L'activitat dels sindicats, fins i tot en els primers estadis de llurs desenvolupament no es limita, però, de cap manera a l'activitat laboral. El sindicats a Austràlia crearen l'Australian Labor Party, i a Gran Bretanya, el Trade Union Congress fundà el Labour Party, amb l'únic objectiu d'elegir delegats sindicals pel Parlament per tal de legislar mesures que protegissin els drets dels obrers en allò que no es podia obtindre per l'activitat industrial i també per contrarestar l'ús del Parlament per organitzar i legitimar l'acció contra els sindicats. Fins a Tony Blair a Gran Bretanya, i fins fa no gaire a Austràlia, els treballadors que votaven a llurs sindicats qui aniria de candidat a les butlletes laboristes. En altres països, els sindicats intervenen sistemàticament en diversos partits polítics per forçar la presa de mesures beneficioses per la classe treballadora. Aquest fet òbviament no ha posat fi al capitalisme!, ja que el poder la burgesia no resideix en el Parlament, sinó en el capital, and capital controls the estat.

Aquesta arma parlamentària del treball defensiu dels sindicats, que sorgeix de les condicions de la classe treballadora al si de la societat burgesa, és el fonament del reformisme, la política que expressa els interessos de la burocràcia del moviment sindical i els seus branquillons parlamentaris.

Aquí tenim una altra contradicció en el desenvolupament dels sindicats: des del moment que passen a existir els sindicats han de captar diners i pagar representants a temps complet, advocats, organitzadors i altres, un aparell que pot crèixer fins a rivalitzar en magnitud a les grans corporacions capitalistes, amb caps executius i diputats amb salaris que superen de molt el dels obrers representats. És inevitable que aquesta classe de persones que es guanyen la vida i fan carrera com a representants de la classe treballadora — la burocràcia obrera — tinguen una consciència social completament diferent i desenvolupen interessos socials diferenciats i inevitablement llur propi credo polític — el reformisme.

Així, tot i que els sindicats tinguen un paper vital que jugar en el desenvolupament de la força i la consciència de la classe treballadora, els sindicats no estan equipats per derrocar el capitalisme. L'acte extrem dels sindicats és refusar de vendre llur força de treball, aturar la feina — en el seu punt àlgid, la vaga general. La vaga general és un mitjà d'exercir la màxima pressió sobre el govern i la classe capitalista — però a menys que la vaga tinga un curt termini, algú ha de fer-se amb el control del procés de producció o s'hi passarà necessitat. Així qualsevol vaga general està condemnada al fracàs si la classe treballadora no està preparada per agafar el control.

Des de l'inici de la vaga general fins a la presa del control de la producció, cal passar per la presa del poder estatal i per tant hi fa falta una direcció política revolucionària de la classe treballadora, ja que els sindicats no s'hi basten. D'altra banda, una direcció política revolucionària que siga incapaç de guanyar-se la direcció i el suport dels sindicats mai no pot dirigir una revolució socialista.

Així els marxistes han de treballar com a membres de llurs sindicats al costat dels altres treballadors, ocupant-se dels problemes quotidians del moviment obrer, però la decisió de convocar una vaga, signar un acord, establir una nova branca o coses similars, són decisions que sempre ha de prendre el sindicat, d'acord amb llurs propis membres i llur pròpia constitució, preferiblement a través del mètodes de la democràcia proletària. Quan s'arriba a la vaga general però (i per “vaga general” no volem dir una jornada de protesta, sinó la vaga indefinida de tots els sindicats), com aquesta sols pot guanyar-se si la classe treballadora està preparada i és capaç de prendre el poder polític, la situació és diferent. Un cop s'ha convocat a la vaga general, el destí de tota la societat és en joc, i el comportament de la vaga general és responsabilitat del moviment polític revolucionari de la classe treballadora.

Del Programa de transició:

“(a) els sindicats no tenen i, a la vista de les seues tasques la seua composició i el caràcter del seu reclutament, no poden tenir un programa revolucionari acabat: per això, justament, no poden reemplaçar el partit...

“(b) els sindicats, fins i tot els més potents, no enquadren més enllà del 20 al 25 % de la classe obrera i, a més, sol tractar-se de les seues capes més qualificades i millor pagades. La majoria més oprimida sols episòdicament és arrossegada a la lluita, durant els períodes d’expansió excepcional del moviment obrer. En eixos moments, cal crear organismes ad hoc, que enquadren tota la massa en lluita: els COMITÉS DE VAGA, els COMITÉS DE FABRICA, i, finalment, els SOVIETS.

“(c) en tant que organització de les capes superiors del proletariat, els sindicats, com ho testimonia tota l’experiència històrica, inclosa l’experiència encara fresca dels sindicats anarco-sindicalistes d’Espanya, desenrotllen poderoses tendències a la conciliació amb el règim democràtic burgés. Durant els períodes d’aguda lluita de classes, els aparells dirigents dels sindicats s’esforcen per esdevenir amos del moviment de masses per tal de neutralitzar-lo, Això és produeix inclús durant les simples vagues, sobretot durant les vagues massives amb ocupació de fàbriques que esberlen els principis de la propietat burgesa. En temps de guerra o de revolució, quan la situació de la burgesia esdevé particularment delicada, els dirigents sindicals es converteixen en ministres del govern burgés ”. [Programa de transició, Trockij, 1938]

Tipus de sindicats: els primers sindicats que es desenvoluparen a Anglaterra fora dels gremis feudal s'organitzaren segons els diferents oficis, és a dir, cada sindicat organitzava tots els obrers amb un mateix ofici, i per tant exercia el monopoli sobre aquell tipus de treball, tot i que sovint tenien un nombre relativament petit de membres.

En el segle XIX, el sindicalisme s'implantà entre els obrers no especialitzats, la qual cosa donà lloc, com a exemple, als sindicats de treballadors del gas i al sindicat del port, en les lluites dels quals Eleanor Marx tingué un paper central. Així mentre els obrers especialitzats que havien estat la base dels primers sindicats eren sectors relativament privilegiats de la classe treballadora, els obrers que s'unien als grans sindicats industrials al tombant dels segles XIX i XX eren els sectors més pobres de la classe treballadora. Amb tot, en general, els sectors més pobres de la classe treballadora solen ésser els que no pertanyen a cap sindicat. El sindicalisme industrial es difongué a indústries com el ferrocarril on fins i tot els oficis especialitzats foren absorvits en un únic sindicat d'indústria. Els gestors i els càrrecs de coll blanc d'aquestes indústries, però, tendiren a romandre fora del sindicat. En la segona meitat del segle XX, com els sectors supervisors i de coll blanc de la força de treball es proletaritzaren, aquests sindicats d'indústria s'estengueren cap a dalt per incloure tothom llevat dels alts gestors, especialment en el sector públic.

Com l'afiliació als sindicats ha davallat en les darreres dues dècades del segle XX, ara és el sector públic el que conserva la major força, juntament amb els oficis de coll blau. Així, la davallada de llocs de treball en el sector públic i la dels oficis industrials de coll blau, fereix especialment el nombre d'afiliats als sindicats. El sector de serveis s'ha organitzat, però els percentatges d'afiliació sindical no han mantingut el ritme de creixement que correspondria als canvis de composició de la classe treballadora.

A la Unió Soviètica i a l'Europa oriental, els sindicats continuaren en funcionament ja que malgrat l'abolició oficial del capital, el treball assalariat continuava. A la Unió Soviètica, els sindicats s'organitzaren per oficis, i eren una important eina pel sistema de suport social. A Polònia, per exemple, els sindicats s'organitzaren per indústries. Fou aquesta mena d'organització industrial la que féu possible que Solidarnosc esdevingués un força d'oposició al govern, quelcom que era impossible pels sindicats soviètics. Aquests sindicats naturalment estaven infiltrats completament per l'aparell estatal que recolzava oficialment sobre la classe treballadora organitzada.

En països d'industrialització recent com Filipines i Indonèsia, els govern dirigeixen sindicats “grocs” que actuen com a organitzacions de control sobre els treballadors (com ho fan alguns sindicats de països capitalistes desenvolupats), i els obrers han de crear sindicats il·legals paral·lels als sindicats oficials “grocs”. Amb tot, fins i tot aquests sindicats “grocs” han estat emprats pels treballadors i transformats en un grau considerable en instruments de la classe treballadora, malgrat els esforços fets per agents policials i parapolicials infiltrats.

El desenvolupament dels sindicats en aquests nous països industrialitzats difereix de la forma amb la que es desenvoluparen a Europa i a Amèrica. La severitat de la vigilància policial i la mobilitat del capital fa que l'organització en el lloc de treball siga molt difícil. Conseqüentment, la majoria dels sindicats independents d'aquests països han estat construïts des de fora, sovint per joves intel·lectuals, i tendeixen a operar en una forma que recorda molt a la dels moviments socials moderns o als grups de pressió.

Sistema asiàtic de producció

Abans del 1857, Marx i Engels empraren ocasionalment aquesta expressió com a sinònim de societat tribal. Marx i Engels creien que la civilització asiàtica era la primera de la qual podia parlar la humanitat (una interpretació en part basada en la de Hegel, veieu: El reialme oriental). La darrera vegada que utilitzaren aquest terme fou en el Grundisse, un cop abandonaren la idea d'un sistema asiàtic de producció particular, i mantenien quatre formes bàsiques d'evolució social: tribal, antiga, feudal i capitalista.

Engels explica aquest canvi en una anotació al Manifest Comunista del 1888:

A l'any 1847, la prehistòria de la societat, l'organització social que precedí tota la història escrita, encara era com qui diu desconeguda, D'ençà de llavors Haxthausen ha descobert la propietat comuna de la terra a Rússia, Maurer l'ha reconeguda com a base social de la qual es desprengueren històricament totes les tribus alemanyes, i a poc a poc hom ha descobert que les comunitats rurals amb una propietat comuna de la terra van ser la forma primitiva de la societat des de l'Índia fins a Irlanda. Finalment es va descobrir l'organització interior d'aquesta societat comunista primitiva en la seva forma típica per mitjà de la gran descoberta de Morgan de la veritable naturalesa de la gens i de la seva posició dins la tribu. Amb la dissolució d'aquestes comunitats primitives comença la divisió de la societat en classes diferents que acaben oposades mútuament. (Nota d'Engels de l'edició anglesa del 1888 i alemanya del 1890.) Jo he provat de seguir aquest procés de dissolució a Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des Staats, Stuttgart 1886.

Índex de la lletra s

Índex temàtic | Enciclopèdia del marxisme