Enciclopèdia del marxisme: índex temàtic
|
|
CaEl capital és en primer lloc una acumulació de diners i no pot fer la seva aparició en la història fins que la circulació de mercaderies ha donat lloc a la relació monetària. En segon lloc, la distinció entre els diners que són capital, i els diners que són només diners, sorgeix de la diferència en la seva forma de circulació. Els diners que s'adquireixen per tal de comprar alguna cosa són simplement diners, que faciliten l'intercanvi de mercaderies. [Marx ho representa com M - D - M or mercaderia - diners – mercaderia]. D'altra banda, el capital són diners que s'usen per comprar quelcom només per vendre-ho de nou. [Marx ho representa com D - M - D.] Això vol dir que el capital sols existeix dins el procés de compra-venda, com a diners avançats només amb la fi de recuperar-los de nou. En tercer lloc, els diners només són capital si compren un bé el consum del qual comporta un increment en el valor de la mercaderia, que es realitza quan es ven per treure'n un benefici [o D - M - D']. “La simple circulació de mercaderies — vendre per tal de comprar — és un mitjà per realitzar un objectiu que no té a veure amb la circulació, és a dir, l'apropiació dels valors-usos, la satisfacció de les necessitats. La circulació de diners com a capital és, al contrari, un fi en si mateix, ja que l'expansió del valor té lloc només dins aquest moviment constantment renovat. La circulació de capital per tant no té límits.” [Capital, capítol 4] El capital és una relació social El capital no és sols riquesa, sinó riquesa en una forma específica desenvolupada històrica: la riquesa que neix del procés de circulació. A més, caldria assenyalar que la riquesa en si és una relació social, no una simple acumulació de coses. Per exemple, si li deveu un favor a algú, aleshores és quelcom personal entre vosaltres dos; si el vostre deute està determinat per una tercera part o per algun ritual social com un aniversari, aleshores és una relació social. La riquesa és una relació social en el mateix sentit, i les seves diverses formes desenvolupades històricament són relacions socials. La qüestió és entendre exactament quina mena de relació social és el capital i a on condueix. Contradiccions en capital La contradicció que hi ha en el capital és aquesta: el capital només es crea dins i a través de l'intercanvi de mercaderies, però en general les mercaderies són intercanviades pel seu valor, de forma que no pot sorgir valor nou pel simple intercanvi de les mercaderies entre elles. Així ni la compra (D - M), ni la venda (M' - D'), pot crear valor nou. Per tal d'expandir-se, el capital ha d'adquirir una mercaderia, el consum de la qual crei valor nou (M - M'). Aquesta mercaderia és la força de treball, i el consum de la força de treball és el procés de treball. “Per tal de ser capaç d'extreure valor del consum d'una mercaderia, el nostre amic Moneder ha de tenir prou sort com per trobar, dins l'esfera de circulació, en el mercat, una mercaderia, el valor-ús de la qual posseeixi la propietat peculiar de ser una font de valor, el consum real del qual, per tant, inclou en si treball, i, conseqüentment, la creació de valor. El posseïdor de diners troba en el mercat aquesta mercaderia especial en la capacitat de treball o força de treball.” [Capital, capítol 6] Treball assalariat i capital Així el capital pot treure benefici perquè la gent pot produir més en un dia del que necessiten per a viure, o dient-ho d'una altra forma, el valor de la força de treball és inferior a un dia complet de treball. Tot plegat es redueix a això: com aconseguir que els treballadors treballin més del que necessiten per guanyar-se l'equivalent de les seves pròpies necessitats i aleshores apropiar-se de l'excedent de treball. El secret del truc rau en el treball assalariat. A més, la riquesa no es converteix en capital fins que es donen certes condicions històriques: en primer lloc, el desenvolupament de les forces de producció ha de ser prou gran com perquè la gent puga produir més del que necessita per a viure, és a dir que la gent faça un excedent de treball un cop haja produït tot el que necessita per tal de viure; en segon lloc, hi ha d'haver una classe de treballadors lliures que no tinguin res a vendre llevat de la seva capacitat de treball i cap altre mitjà de subsistència, que puguin ser forçats a treballar pel capitalista (el proletariat); en tercer lloc, una classe de gent que posseeixi els mitjans de producció com la seva propietat personal (la burgesia). La taxa de benefici Els dos factors implicats en el procés de treball són els mitjans de producció — materials, combustible, terra i d'altres,— i la força de treball dels obrers. La primera component Marx l'anomena “capital constant” i els salaris emprats per pagar la força de treball dels obrers, «capital variable». Aquests termes reflecteixen el fet que el valor de la component constant es recuperi quan el producte es ven però el seu valor és constant, mentre que quan el capitalista empra la força de treball dels obrers, crea nou valor. El capitalista ha de mesurar el benefici que obté de produir una determinada mercaderia en relació a tot el capital invertit — la taxa de benefici; els treballadors, d'altra banda, ho mesuraran en proporció de l'excedent d'hores de treball, a les que necessiten per produir el que necessiten per a viure — la taxa de plusvàlua. La ratio de capital constant a variable que Marx anomenà la “composició orgànica del capital”. Com més alta sigui la composició orgànica del capital, menor serà la taxa de benefici. La taxa general de benefici Es dedueix que la taxa de benefici seria diferent d'una indústria a una altra, d'acord amb la composició orgànica del capital normal en aquella indústria. Per exemple, les indústres de serveis de treball intensiu haurien de donar una taxa més alta de benefici alhora que les indústries de capital intensiu com els ferrocarrils generarien una menor taxa de benefici. Amb tot, això contradiu el fet empíric que en qualsevol societat hi ha una taxa general de benefici per totes les indústries. Marx demostrà que la formació d'una taxa general de benefici és el resultat de pressions d'“oferta-i-demanda” que porten el capital cap a les àrees on la taxa de benefici és alta i l així provoca que davalli de nou aquesta taxa. La caiguda de la taxa de benefici La taxa de plus-vàlua pot incrementar amb el temps, bé per l'increment la jornada laboral i l'extracció de més hores excedentàries de treball a la classe treballadora (plus-vàlua absoluta), o bé per la reducció de les hores necessàries de treball com a resultat de l'increment en el nivell general de la productivitat (plus-vàlua relativa). Amb tot, la quantitat total de materials i maquinària consumida en el procés de producció, en relació als salaris, incrementa enormement amb el temps, i així puja la composició orgànica del capital. Marx assegurà que malgrat els possibles increments en la taxa de la plus-vàlua, la composició orgànica creixent del capital implica que hi ha una tendència històrica de caiguda de la taxa de benefici. Això, mostrà Marx, comportaria una crisi en el capitalisme, en tant que com més vagi serà més difícil pels capitalistes aconseguir els seus beneficis. Els problemes d'aconseguir els beneficis són agreujats per la major necessitat d'inversió necessària per actualitzar la tecnologia. A més, si els capitalistes mantenen els seus beneficis mantenint els salaris a un nivell de subsistència, com han de ser capaços de vendre els seus productes? Aquesta mena de problemes conduirà, segons Marx, a desequilibris entre el “departament I” — producció dels mitjans de producció, i el “departament II” — producció dels béns bàsics de consum i dels articles de luxe. Conflictes dins la classe capitalista En tant que els canvis tenen lloc en les forces productives, el fluxe de capital d'una indústria a una altra, que genera conflictes polítics entre les diverses seccions de capital. Per exemple, el capital fabricant pot pressionar per la reducció d'impostos, amenaçant així l'agricultura. El conflicte polític resultant que s'esdevé, pot agafar la forma de lluita entre dos partits polítics, uns dels quals amb uan base agrària. Així els canvis en el capital són importants per entendre els conflictes que sorgeixen de tant en tant ‘a la superfície’ en forma de moviments polítics i socials i de canvi social en general. Concentració de capital Un dels més importants d'aquests conflictes que sorgeixen de la dinàmica del capital és aquell pel qual el gran capital constantment arracona als petits competidors. La concentració de capital era vista per Marx com un dels principals eixos al llarg del qual el capital arribaria eventualment a una crisi històrica, amb un grapat de capitalistes immensament rics confrontats a una gran masse de proletaris, amb ningú entre ells. El capital constant és el valor dels béns i els materials requerits per a produir una mercaderia, mentre que el capital variable són els salaris pagats per la producció d'una mercaderia. Marx introduí aquesta distinció perquè és la força de treball l'única que crea valor nou. El capital constant inclou aquella proporció de capital invertit en els materials i components, comprats, però després incorporats en el producte quan és venut, així com els materials, eines, maquinària, etc., que han estat emprats pas a pas en el procés de producció. Si una màquina d'un milió de dòlars, com a exemple, s'usa en la producció de 10.000 cotxes en el curs d'un any, abans de fer-se malbé i ser substituïda, llavors efectivament cada cotxe conté un valor de 100$ de màquina. Així el capital constant inclou alhora costos fixes i per unitat. La clau és que no importa la quantitat de materials, components i màquines que és comprada i venuda, car no crea cap valor nou. Entre ser emmagatzemades abans de vendre-les o que s'usin a la fàbrica, no hi ha cap diferència. Sigui quin sigui el valor que tenen quan un capitalista les compra abans de vendre-les, tindran encara el mateix valor després. El capital variable es refereix a la proporció de capital que s'inverteix en els salaris, en la compra de força de treball. Marx anomenà a aquest capital “variable” perquè és la proporció de capital que, si s'utilitza assenyadament, pot produir un valor afegit, una plus-vàlua en el decurs del procés de treball, per sobre i més enllà del “temps de treball necessari” que el treballador necessitat per a viure i pel qual és pagat en forma de salari. Aquesta inversió és l'única que crea valor nou, perquè el treballador és capaç de produir més del que necessita per a viure. Per exemple, suposem que un treballador guanya 100 dòlars i consumeix materials i components per un valor de 1000 dòlars per a produir un producte que és venut per 1300 dòlars. Aquest valor pot ser representat com un capital constant (1000 dòlars) al que s'afegeix un capital variable (100 dòlars) i una plus-vàlua (200 dòlars). Aquesta plus-vàlua de 200 dòlars s'ha afegit al producte només per l'activitat de treballador. És a dir, que de la inversió del capitalista de 1100 dòlars, sols el capital variable, de 100 dòlars ha crescut. Marx representà aquesta relació en símbols: c + v -› c + v + p La relació entre el capital constant i variable, (c/v), que anomenà la “composició orgànica del capital”; la relació de la plus-vàlua als salaris, (s/v), l'anomenà la taxa de plus-vàlua, o la taxa d'explotació del treball, i a la s/(c + v) la taxa de benefici. La contradicció que comporta aquest anàlisi és aquesta. Cada capitalista treballa sobretot per a reduir els costos salarials, i per a convertir la major quantitat possible de material, invertint en una maquinària com més va més cara i incrementant la c per retallar els costos laborals, v; això produeix un increment general en la “composició orgànica del capital”, c/v. Amb tot, en tant que només el capital variable pot produir benefici, el resultat és la caiguda en la taxa de benefici. Sistema socio-econòmic on les relacions socials es basen en les mercaderies d'intercanvi, i en particular en la propietat dels mitjans de producció i en l'explotació del treball assalariat. El treball assalariat és el procés de treball de la societat capitalista: els propietaris dels mitjans de producció (la burgesia) compren la força de treball dels que no posseeixen mitjans de producció (el proletariat), i l'usen per fer pujar el valor de llur propietat (capital). A les societats pre-capitalistes, el treball dels productors era lliurat a la classe dirigent per obligacions tradicional o per la força bruta, i no com un acte “lliure” de compra-venda com a la societat capitalista. El valor augmenta a través de l'apropiació de la plus-vàlua del treball assalariat. A les societats que produeixen per damunt del nivell necessari per a la subsistència, hi ha un excedent social, és a dir la gent produeix més del que necessiten per a la reproducció immediata. En el capitalisme, la plus-vàlua és apropiada per la classe capitalista mitjançant l'ampliació de la jornada laboral més enllà del temps de treball necessari. Aquest excedent de treball és emprat pel capitalista com per a benefici seu; i l'empra de la forma que li sembli. Les principals classe sota el capitalisme són el proletariat (els venedors de força de treball) i la burgesia (els compradors de força de treball). El valor de qualsevol producte es divideix entre salaris i beneficis, i hi ha una lluita de classes sobre el repartiment d'aquest producte. El capitalisme és un d'una sèrie de sistemes socio-econòmiques, cadascun dels quals es caracteritza per relacions de classes força diferents: la societat triba, també anomenada “comunisme primitiu”, la societat antiga o “esclavista”, i el feudalisme. És el trencament de totes les relacions tradicionals i la subordinació de les relacions als “lligams de caixa” allò que caracteritza el capitalisme. La superació dels antagonisme de classe del capitalista, amb la substitució del domini del mercat pel treball planificat i cooperatiu, du al socialisme i al comunisme. Desenvolupament històric: El capitalisme es desenvolupa a través de diversos estadis. Com el capital és alhora una pre-condició i un resultat del capitalisme, un període d'acumulació primitiva marca l'inici del capitalisme; això pot incloure el robatori i el saqueig il·legals, i en particular la creació d'una classe de gent que ja no posseeix cap mitja de producció — un proletariat. En alliberar el procés de treball de les formes tradicions i en expandir la cooperació en el treball mitjançant el comerç mundial, el capitalisme inicia una ràpida transformació del procés de treball i promou el desenvolupament de la ciència i la tecnologia. Alhora, la religió i els lligams de parentiu són contínuament minats. El capital s'acumula en uns pocs països a expenses dels altres, que són emprats com a font de mà d'obra barata i de matèries primeres. La competència entre milions de productors a petita escala, que és característica de les primeres èpoques del capitalisme, du a la concentració del capital a mans d'uns pocs com a mitjà més eficient de producció. En un cert punt (a principis del segle XX), tot el planeta s'havia dividit entre unes poques i grans potència. Així comença l'estadi final del desenvolupament del capitalisme, l'imperialisme, caracteritzat pel domini dels bancs, la formació de grans corporacions multinacionals, per la guerra i la revolució. El lliure mercat que havia enunciat Adam Smith resulta ésser impossible a les darreries del segle XIX i a principis del XX, quan els monopolis dominaven les nacions i causaven enormes col·lapses econòmics els anys 1890, una crisi en la producció mundial durant la Primera Guerra Mundial, i la depressió mundial dels anys 1930. Després d'això es féu necessària una regulació nacional, i després internacional, del mercat capitalista (SEC, Fons Monetari Internacional, Banc Mundial, etc.); alhora el creixement de la militarització continuava com una necessitat per consumir els excedents de la producció. Per exemple, els Estats Units que havien superat la despesa de la Unió Soviètica en militarització, a la darrera dècada del segle XX continuava amb la creació de guerres per tot el món — Panamà, Iraq, Bòsnia, etc. — alliberant-hi el doble i el triple de poder destructiu de tota la Segona Guerra Mundial. Després de la increïble despesa de munició i armament (més de 300 bilions de dòl·lars cada any), els estats subjugats i destruïts reben llavors l'oferta de contractes i són infiltrats de negocis capitalistes en el procés de "reconstrucció". La destrucció del capitalisme: A la societat capitalista la classe treballa continua creixent, i la propietat sobre els mitjans de producció continuadament es concentra en menys mans. Un exemple d'això és el mercat de valors, on els bancs financers insisteixen que “tots els treballadors” poden posseir un tros de diverses companyies. De fet, a través de l'oferta de “propietat” d'aquestes companyies a més gent, les oligarquies financeres són capaces d'aconseguir un major control d'aquestes companyies amb la dilució de la propietat entre un grup desorganitzat mentre extreuen capital d'aquest gran grup per a futures inversions. Per exemple, un bancs necessita tan sols posseir el 10 o el 15% d'una determinada companyia per tindre-hi un control enorme, ja que la gran majoria de les accions d'aquella companyia són propietat de milers i desenes de milers de persones diferents, persones que no tenen temps d'assistir a les reunions d'accionistes i que no s'uneixen ni s'organitzen per exercir el control de la companyia. A més a la societat capitalista, el valor del treball augmenta aleshores que els treballadors contínuament reben una porció inferior del valor que creen. La pròpia venda del treball es redueix contínuament d'una cosa que es ven sobre una base mensual o anual, a una cosa que es ven dia a dia, i hora a hora, a preu fet, o amb contractes temporals curts. Com a resultat, la diferència d'ingressos creix contínuament. Per exemple als Estats Units, de 1988 a 1998, els ingressos del 20% de la població més pobre s'elevaren d'uns escasos 110$ fins a 1.299$. Pel 20% dels més rics això pujà de 17.870$ a 137.480$ — un increment en dòl·lars 162 punts més gran. (Dades extretes del Center on Budget and Policy Priorities and the Economic Policy Institute, comparada emb el cens dels EUA del gener del 1999). La ideologia capitalista prova de refutar el marxisme sobre la base que la classe principal de la societat capitalista és la “classe mitjana”. Aquesta concepció de classe, però, es basa purament en la riquesa econòmica (dos cotxes al garatge, ingressos d'x dòlars, etc.) i no en les relacions reals d'aquella persona amb els mitjans de producció (veieu la definició de classe). La immensa majoria de la població en una societat capitalista és proletària — per bé que amb l'imperialisme alguns proletaris altament especialitzats (des d'executius fins a treballadors autònoms, des de treballadors de les tecnologies de la informació fins al capatassos industrials, etc.) són molt ben pagats (però no per tot el valor que produeixen realment, sinó amb un percentatge més alt del valor que reben els treballadors no especialitzats i el treballadors de les nacions sotmeses a l'explotació imperialista). Per tal que el capitalisme funcioni correctament, la classe petit-burgesa ha d'existir. Aquesta és una de les grans contradiccions de la societat capitalista, ja que d'una banda mentre la producció capitalista contínuament expulsa els petits propietaris del mercat (per exemple, el propietari d'un supermercat, el d'una botiga de queviures, etc — són agranats per les empreses que estableixen grans centres comercials que satisfan una diversitat més gran de necessitats de consum, amb productes de major qualitat a un preu més barat); mentre de l'altra, el capitalisme no pot sobreviure sense una classe de gent que estableixi nous negocis per cobrir necessitats de consum; i d'una petita porció d'aquests emprenedors, reclutar nous burgesos, i formar empreses més grans (als Estats Units d'això se'n diu el “somni americà”). El fracàs final del capitalisme és degut a la pròpia producció capitalista — com més avança la tecnologia, més cares i potents són les màquines necessàries per a la producció, mentre al mateix temps, com a resultat dels avenços tecnològics, els productes produïts per màquines més eficients es fan més i més barats. Això té l'efecte de portar en primer lloc la petita burgesia vers l'extinció (ja que no pot permetre's una actualització constant de llurs forces productives, mentre llurs productes es fan cada vegada més barats, i aquesta és la raó per la que han de rebre forts subsidis dels governs capitalistes avançats); i a més la creació d'empreses més grans, que al seu torn no sols s'han de compactar internament per mantindre l'“eficiència”, sinó també fusionar-se amb altres empreses, donant lloc a conglomerats multinacionals, etc. Com més avança aquest procés, més se centraliza la producció, i com és controlada pel capitalista, més opressora i retardatàra es fa (Microsoft a finals del segle XX). Aquests avenços tecnològics duran inevitablement o la destrucció comuna de la humanitat (una tercera guerra mundial) o a la revolució socialista, una societat democràtica on els mitjans de producció i distribució seran controlats per la majoria. Lectures addicionals: Per una descripció detallada dels fonaments i del desenvolupament inicial del capitalisme, veieu: Marx, Treball assalariat i capital, and Das Kapital. Band I i Zweiter Band — sobre el procés de producció, circulació i el capital, respectivament), Das Kapital - Dritter Band sobre la producció capitalista en general. Per una descripció detallada dels inicis de la darrera etapa del desenvolupament del capitalisme, veieu Lenin, L'imperialisme, l'estadi superior del capitalisme. |
|