Enciclopèdia del marxisme: índex temàtic
|
|
ClGrup de persones que comparteix unes relacions comunes amb el treball i els mitjans de producció. "En el procés de producció, els éssers humans no treballen tan sols sobre la natura, sinó també els uns sobre els altres. Produeixen tan sols si treballen plegats d'una forma específica i bescanvien recíprocament llurs activitats. Per tal de produir, estableixen unes connexions i relacions determinades entre ells, i sols dins d'aquestes connexions i relacions funcionar llur influència sobre la natura — és a dir, té lloc la producció. "Aquestes relacions socials entre els productors, i les condicions sota les quals bescanvien llurs activitats i comparteixen l'acte global de la producció, variaran naturalment d'acord amb el caràcters dels mitjans de producció. Karl Marx La noció de classe, com l'usava Marx, difereix radicalment de la noció de classe que s'empra en la teoria social burgesa. D'acord amb el pensament capitalista modern, la classe és un universal abstracte definit pels atributs comuns als seus membres (és a dir, per exemple, tots els que guanyen menys de 20.000 $ l'any constitueixen la classe "baixa"); les categories i els conceptes tenen una existència anterior i independent a la gent que constitueix la classe. Pel materialisme dialèctic, però, la noció de classe inclou el desenvolupament de la consciència col·lectiva en una classe — que sorgeix de la base material de tindre en comú relacions amb el procés de treball i els mitjans de producció. Gènere i nació: Sovint es comparen les qüestions de gènere i de nació amb la classe, però la lluita de gènere i d'alliberament nacional tenen llur pròpia base material en la societat diferenciada de la classe, si bé es donen en una estructura de classe. L'existència de la classe treballadora és originada pel sistema capitalista de producció — el capitalisme no pot sobreviure sense el treball assalariat — per tant l'emancipació política del conjunt de la classe treballadora sols es pot aconseguir a través de la revolució. El capitalisme pot sobreviure, i de fet ho necessita per alliberar completament el treball, amb la igualtat dels treballadors de totes les nacions i dels dos gèneres; així els homes i les minories nacionals i religioses, a través de lluites tremendes i doloroses, guanyen lentament l'emancipació política a través de moviments reformistes ("alliberament de la dona", "drets civils", “alliberament nacional”, etc.). La lluita nacional i de gènere són qüestions polítics i socials crítiques, ja que sense aquestes lluites i victòries no hi pot haver una unitat real entre els treballadora. La unitat és imperativa per tal que els treballadors alliberin tota la humanitat de l'explotació, i mentre els obrers segueixin dividits per aquestes opressions, continuarem com una presa fàcil de conquerir. Per aprofundir en aquesta qüestió veieu Marxism on Women. Lluita de classe: Les classes sorgeixen únicament en un determinat estadi en el desenvolupament de les forces productives i de la divisió social del treball, on apareix un excedent social de producció, que fa possible que una classe es beneficii de l'expropiació d'una altra. El conflicte entre classe hi comença, basat en la divisió de l'excedent social, i constitueix l'antagonisme fonamental de totes les classes. Quan el capitalisme tot just començava a crear-se, Karl Marx i Friedrich Engels explicaren els processos dels que eren testimonis: La indústria moderna ha transformat el taller petit de l'artesà patriarcal en la gran fàbrica del capitalista industrial. Masses de treballadors concentrats a les fàbriques són organitzades militarment. Són posats, com soldats rasos de la indústria, sota el control de tota una jerarquia de sots-oficials i oficials. No són solament serfs de la classe burgesa, de l'estat burgès, sinó que són reduïts diàriament i a cada moment a la servitud de la màquina, del vigilant i sobretot de cada un dels fabricants burgesos. Aquest despotisme es fa mes mesquí, odiat i irritant com més obertament proclama el guany com al seu objectiu. El perfeccionament incessant i sempre més ràpid de la maquinària fa cada dia més insegures totes les seves condicions d'existència; les col·lisions individuals entre els obrers i els burgesos prenen cada dia més el caràcter de col·lisions entre dites classes. Els treballadors comencen així a formar coalicions contra els burgesos; s'agrupen per tal de defensar els seus salaris. Fins i tot funden associacions permanents per proveir-se de queviures durant les revoltes eventuals. Esporàdicament esclata la lluita en forma de tumults. De tant en tan guanyen els obrers, però només transitòriament. El resultat real d'aquestes lluites no es l'èxit immediat, sinó la unió, cada cop mes estesa dels treballadors. Aquesta unió ve afavorida pels creixents mitjans de comunicació, creats per la gran indústria i que posen en relació entre ells els obrers de localitats diferents. Però només cal contacte perquè les múltiples lluites locals, que tenen arreu el mateix caràcter, se centralitzin en una lluita nacional, de classes. Karl Marx Quin és el punt de trencament? Quan la lluita de classes arriba a un punt que l'estructura, com més va més retardatària, de la producció capitalista és derrocada? Les condicions burgeses de producció i intercanvi, les relacions burgeses de propietat, la societat burgesa moderna, que ha creat com per art d'encantament uns mitjans de producció i de comunicació tan potents, tot això s'assembla al bruixot que, ja no pot dominar més les forces subterrànies que ell mateix havia evocat. Fa desenes d'anys que la història de la indústria i del comerç, no és més que la història de la revolta de les forces modernes de producció contra les condicions modernes de producció, contra les relacions de propietat que són les condicions de vida de la burgesia i del seu domini. N'hi ha prou enumerant les crisis comercials que amb les seves reaparicions periòdiques plantegen d'una manera sempre més amenaçadora el problema de la persistència de tota la societat burgesa. En les crisis comercials s'anihila regularment una gran part no solament dels productes fabricats, sinó també de les forces de producció ja creades. En les crisis esclata una epidèmia social que hauria semblat un contrasentit a totes les èpoques pretèrites: l'epidèmia de la superproducció. Tot de cop la societat es troba arrossegada en una situació de barbàrie momentània; una carestia, una guerra general d'extermini semblen haver-li substret tots els queviures; la indústria, el comerç, semblen arruïnats, i per què? Doncs perquè posseeix massa civilització, massa queviures, massa indústria, massa comerç. Les forces productives que es troben a la seva disposició ja no serveixen més per a fomentar les relacions de propietat burgeses; ben al contrari, han esdevingut massa potents per a aquestes relacions que ara els són un obstacle; tan aviat com superen aquest entrebanc arrosseguen tota la societat burgesa en el desordre i posen en perill l'existència de la propietat burgesa. Les relacions burgeses s'han tornat massa estretes per a contenir les riqueses que produeixen. Per quins mitjans supera la burgesia les crisis? D'una banda amb la destrucció obligada d'una gran quantitat de forces de producció, de l'altra banda amb la conquesta de nous mercats i amb l'explotació més intensificada dels mercats ja existents. I de quina manera, això? Doncs de tal manera que prepara crisis més generals i més violentes encara, i redueix els mitjans de prevenir aquestes crisis. La condició essencial per a l'existència i el domini de la classe burgesa és l'acumulació de la riquesa a les mans de particulars, la formació i multiplicació del capital; la condició del capital és el treball assalariat. El treball assalariat recolza exclusivament en la competència dels obrers entre ells mateixos, El progrés de la indústria, del qual la burgesia és agent involuntari i passiu, posa al lloc de l'aïllament dels obrers per mitjà de la competència, la seva unió revolucionaria per mitjà de l'associació. Amb l'evolució de la gran indústria es treu, doncs, de sota els peus mateixos de la burgesia la base sobre la qual produeix i s'apropia els productes. La burgesa produeix sobretot el els seu propi enterramorts. Karl Marx Marx mostrà que tota la lluita de classes es resoldria amb el comunisme, que sols es pot assolir després d'un període de dictadura del proletariat. La lluita de classe rau sota la major part de la lluita política. Però la lluita de classes certament no és l'única forma de lluita a la societat! L'opressió i la lluita nacionals i de genère són alguns dels exemples més destacats de lluita no classista. Si bé aquestes lluites tenen lloc en un determinat entorn de classe, l'opressió nacional i de gènere no sempre es basa en raons econòmiques, sinó que pot basar-se en un pensament social arcaic. Per exemple, en els EUA del segle XVIII, l'esclavitud dels negres era necessària per la supervivència de la indústria cotonera i tabaquera del sud — així, la discriminació racial tenia una base classista ben definida: el manteniment d'una classe d'esclaus. En la lluita per llur emancipació, va caldre una guerra civil per alliberar-los de l'esclavitud i dur-los a una existència proletària. El manteniment de la discriminació radical en el segle XXI als EUA no es basa tan en un imperatiu econòmic com en un racisme social arrelat en el passat. Repàs històric: En el “comunisme primitiu” hi podia haver una divisió social del treball altament desenvolupada i fins i tot desigualtat social, però no classes, ja que cadascú s'apropiava el producte del propi treball íntegrament, i la divisió del treball i la distribució del producte era determinada per relacions de parentiu. A la societat esclavista, la productivitat del treball arriba a un nivell que permet que una classe propietària d'esclaus sotmeti al jou una altra classe d'esclaus que són propietat de llurs amos. L'estatus de la principal classe de productors com a propietat, és la característica de la societat esclavista; els esclaus no són ciutadans, no tenen drets i no són considerats a la societat esclavista com a éssers humans plens. A la societat feudal la noblesa expropia una proporció determinada del producte de les classes productores, com els serfs, d'acord amb un sistema d'obligacions tradicionals, que defineixen els drets i responsabilitats, sobretot en relació a la terra, de totes les classes de la societat feudal. Per bé que els pagesos posseeixen llur propi tros, i són reconeguts com a ciutadans amb drets, no són lliures de canviar la seva situació vital que és determinada per sistemes tradicionals basats en el parentiu. Els productors de la societat feudal posseeixen el producte de llur propi treball, llevat del treball que fan sota uns requeriments específics determinats per obligacions tradicions, com ara haver de treballar en les possesssions ducals cada dos dissabtes, haver de donar el delme de la collita a la parròquia o lluitar en l'exèrcit en temps de guerra, etc. A la societat burgesa la classe productora, el proletariat, són “treballadors lliures” en el sentit que són lliures de qualsevol obligació devers cap altra persona sobre com, on i quan treballar. Amb tot, els mitjans de producció són propietat privada dels burgesos (o capitalistes), mentre el proletariat (o classe treballadora) no té res a vendre llevat de la seva pròpia capacitat de treball (a diferència de la pagesia de la societat feudal que treballa la seva pròpia terra), i ha de vendre llur força de treball als capitalista per viure. El propietari d'esclaus estava obligat a mantindre els seus esclaus quan no tenia treball per a ells; el pagès sempre tenia la seva pròpia terra per treballar; però el proletariat és completament lliure d'aquestes restriccions, i si no hi ha treball o els salaris són massa baixos, haurà de passar gana. En una futura societat comunista no hi haurà propietat privada sobre els mitjans de producció que seran emprats comunament per la classe productora, la qual cosa posarà fi a totes les classes. Això no vol dir, és clar, que no hi hauran diferències o conflictes o que no hi haurà divisió del treball — al contrari. Però els mitjans i els productes del treball no seran propietat privada, i conseqüentment, els conflictes entre diferents persones i grups de persones no seran antagonístics. En totes aquestes formacions socials (i n'hi ha d'altre, sols s'han esmentat les formes més clàssiques) hi ha altres classes a banda de les dues classes bàsiques — els propietaris dels mitjans de producció i els productors. Aquestes altres classes poden ésser intermediàries de les dues bàsiques o poden dependre de l'una o de l'altra. Lectures addicionals: Manifest del Partit Comunista, Die deutsche Ideologie i la Filosofia del dret de Hegel. |
|