|
|
DeSistema polític de govern de la majoria. La democràcia és un termes del que s'ha abusat força, però, i fins i tot les formes més adulterades, abstractes i limitades de sufragi han dut el nom de democràcia. “...en la societat capitalista tenim una democràcia retallada, estrafeta, falsa, una democràcia tan sols pels rics, per la minoria. La dictadura del proletariat, el període de transició al comunisme, crearà per primera vegada una democràcia pel poble, per la majoria, juntament amb la necessària supressió dels explotadors, de la minoria. Tan sols el comunisme és capaç de donar una democràcia realment completa, i com més completa sigui, més aviat esdevindrà innecessària i ella mateixa es farà a una banda...” “La democràcia per a una minoria insignificant, la democràcia pels rics — aquesta és la democràcia de la societat capitalista. Si mirem detingudament en la maquinària de la democràcia capitalista, hi veurem arreu, en els “petits” — suposadament petits — detalls del sufragi (condicions de residència, exclusió de les dones, etc.), en els aspectes tècnics de les institucions representatives, en els obstacles reals al dret de reunió (els edificis públics no són pels “miserables"!), en la organització purament capitalista de la premsa diària, etc., — veiem restricció rera restricció sobre la democràcia. Aquestes restriccions, excepcions, exclusions, obstacles pels pobres semblen febles, especialment als ulls de qui mai no ha conegut en persona la necessitat i qui mai no ha tingut un contacte estret amb les classes oprimides en llur vida de masses (i nou de cada deu, si no noranta-nou de cada cent, dels propagandistes i polítics burgesos cauen en aquesta categoria); però aplegades totes aquestes restriccions exclouen i expulsen els pobres de la política, de la participació activa en la democràcia.” [Lenin, Estat i revolució, Capítol 5] Comunisme vol dir, en primer lloc, donar un salt per sobre de la democràcia limitada que trobem en el capitalisme, a través de les més profunda democràcia proletària; i després d'aquesta, l'abandonament de la democràcia quan la majoria trobi com més vagi més innecessari dominar sobre la voluntat de cap minoria, perquè la majoria ja no estigui amenaçada o perjudicada per la minoria; en altres paraules, sense classes, el conflicte tindrà lloc a nivell personal no a nivell social. Per tal d'entendre l'alè i la força de la democràcia proletària, la classe treballadora ha de reconèixer primer les limitacions de la democràcia burgesa: “Mentre els òrgans simplement repressius de l'antic règim governamental eren amputats, les seves funcions legítimes havien d'ésser arrencades a una autoritat que havia usurpat la preeminència sobre la pròpia societat, i retornades als agents responsables de la societat. En lloc de decidir una vegada cada tres o sis anys quin membre de la classe dirigent havia de mal-representar el poble en el Parlament, ara el sufragi universal serviria el poble,...” [La guerra civil a França, capítol V] En general, la democràcia burgesa es desenvolupa en relació a la creixent maduresa i força de la classe treballadora: “A la societat capitalista, si es desenvolupa sota les condicions més favorables, tenim una democràcia més o menys completa a la república democràtica. Però aquesta democràcia sempre està marcada pels estrets límits imposats per l'explotació capitalista, i conseqüentment sempre roman, en efecte, com una democràcia per la minoria, tan sols per les classes propietàries, sols pels rics. La llibertat a la societat capitalista sempre resta aproximadament com a les antigues repúbliques gregues: llibertat pels propietaris d'esclaus. Degut a les condicions de l'explotació capitalista, els esclaus assalariats moderns es troben tan esclafats per la necessitat i la pobresa que “no es poden preocupar de la democràcia”, “no es poden preocupar de la política”; en el curs ordinari i pacífic dels esdeveniments, la majoria de la població té barrada la participació en la vida pública i política.” [Estat i revolució, capítol 5] Pot semblar que el sufragi universal dóna la oportunitat que la classe treballadora esculli socialistes pel govern i derroqui el capitalismes pacíficament i constitucional. L'estat capitalista mai no ho permetrà. La natura repressiva de la democràcia burgesa es fa clara, però, sols quan la classe treballadora ha superat la societat burgesa i està preparada per anar-hi més enllà: “El sufragi universal és així l'indicador de la maduresa de la classe treballadora. No pot haver-hi res més ni mai no hi haurà res més en l'estat modern; sinó que amb això ja n'hi ha prou. El dia que el termòmetre del sufragi universal arribi al punt d'ebullició entre els treballadors, coneixeran tan bé com els capitalistes on estan. [L'origen de la família, Kap. 9] “...el primer pas de la revolució obrera és el pas ascensional del proletariat a classe dominant, la conquesta de la democràcia. . “El proletariat aprofitarà la seva dominació política per a llevar a poc a poc tot el capital a la burgesia, per a centralitzar tots els instruments de producció a les mans de l'estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe dominant, i per a augmentar la massa de les forces de producció tan ràpidament com sigui possible.” [Manifest Comunista, capítol 2] Marx i Engels investigaren com la classe treballadora podia superar la democràcia burgesa quan observaren l'actuació dels treballadors parisins en el Comuna de París del 1871: “La Comuna fou formada pels consellers municipals, escollits per sufragi universal en els diferents barris de la ciutats, responsables i revocables i amb un mandat curt. La majoria dels seus membres eren naturalment treballadors, o representants reconeguts de la classe treballadora. La Comuna havia d'ésser un òrgan de treball, no un cos parlamentari, executiu i legislatiu alhora.” [La guerra civil a França, capítol V]. És a dir, la democràctia proletària no era simplement una democràcia representativa, sinó una democràcia participativa. La societat de classes es fonamenta en la divisió del treball entre mental i manual. En relació amb això, la forma de democràcia que més s'adapta al manteniment de la societat de classes és la separació dels poders executiu i legislatiu: és a dir, una classe de gent decideix que cal fer, i una altra classe ho fa. Per tal de superar la societat de classes, la classe treballadora ha d'introduir una forma de vida en la que totes les persones que fan alguna cosa decideixin entre elles, per consens què i com s'ha de fer. Els obrers tenen poques oportunitats d'aprendre a dirigir el país o fins i tot el seu lloc de treball, ja que aquesta feina és feta per polítics, capitalistes i gestors. Fins i tot els polítiques resten enfosquits i manipulats per gent no escollida que dirigeix els departaments econòmics i de govern. El poder real es troba en els consells d'administració i en els clubs d'elit pels rics. Tots els càrrecs d'autoritat de la societat socialista han de ser escollits únicament pels obrers i han d'ésser subjectes a convocatòries en qualsevol moment. La separació dels poders executiu i legislatiu en la democràcia burgesa parlamentària implica que fins i tot si els representants dels treballadors aconsegueixen la majoria del parlament, es troben que en realitat no controlen res. “La forma superior de l'estat, la república democràtica, que en les nostres condicions socials moderna es fa com més va una necessitat inevitable i que és l'única forma d'estat en la que es pot combatre la batalla final i decisiva entre el proletariat i la burgesia — la república democràtica ja no reconeix oficialment diferències de propietat. La riquesa hi empra indirectament el seu poder, però ho fa de totes totes, a través de dues formes: per la corrupció directa dels funcionaris, de la qual Amèrica n'és l'exemple clàssic, o per una aliança entre el govern i el mercat d'accions, que es realitza més fàcilment com més gran és el deute estatal i més societats anònimes es concentren en les seves mans, no sols de transport, sinó també de producció, i té el seu propi centre en el mercat d'accions.” [L'origen de la família, Kap. 9] A més, l'estat — l'organització político-militar construïda per la burgesia amb l'únic propòsit de protegir la propietat privada — no és elegible, i no es pot transformar legislativament en una cosa diferent: “La democràcia vol dir igualtat. La gran importància de la lluita del proletariat per la igualtat i de la igualtat com a consigna serà clara si la interpretem correctament com l'abolició de les classes. Però la democràcia vol dir tan sols igualtat formal. I tan bon punt s'assoleixi la igualtat per tots els membres de la societat en relació a la propietat dels mitjans de producció, això és, igualtat de treball i salaris, la humanitat inevitablement s'enfrontarà amb la qüestió d'avançar-hi encara més, de la igualtat formal a la igualtat real, és a dir, a la realització de la norma “de cadascú d'acord amb la seva capacitat, a cadascú d'acord amb les seves necessitats”... “La democràcia és una forma d'estat, que representa, d'una banda, l'ús organitzat i sistemàtic de la força contra les persones; però que, d'una altra, significa el reconeixement formal de la igualtat dels ciutadans, el dret igual de tots de determinar l'estructura de l'estat i d'administrar-la. Això, al seu torn, resulta en el fet que, en un cert estadi del desenvolupament d'una democràcia, uneix la classe que realitza una lluita revolucionària contra el capitalisme — el proletariat, i li permet d'aplastar, de reduir a àtoms, d'agranar de la superfície de la terra els burgesos, fins i tot el burgesos republicans, la maquinària estatal, l'exèrcit vigent, la policia i la burocràcia i substituir-los per una maquinària estatal més democràtica, però una maquinària estatal a la fi, en la forma dels obrers armats que es disposen a forma una milícia que impliqui tota la població.” [Estat i revolució, capítol 5] Així la democràcia burgesa, que dóna suport als interessos dels capitalistes per sobre de tota la resta, és una dictadura de la burgesia. La democràcia i la llibertat no arriba més lluny; i tan bon punt la majoria del poble decideix que s'ha d'aplicar el govern de la majoria — no sols en el parlament, sinó també en el lloc de treball, en les fàbriques i en les oficines, en l'exèrcit, en les escoles i les universitats — llavors sobtadament la maquinària estatal capitalista aixecarà el cap i dirà “Ja n'hi ha prou!” i recuperarà pels mitjans que calgui el govern de la minoria dels capitalistes enriquits sobre la majoria d'obrers. Una vegada “guanyada la batalla de la democràcia”, els obrers han de fer llavors una revolució. La dictadura de la classe treballadora substitueix la dictadura de la minoria dels grans capitalistes. La jerarquia político-militar no elegida i violenta és desmantellada per donar pas a una democràcia genuïna, sense qualificatius i proletària. Contràriament, el socialisme, on el govern de la majoria s'aplica per tot, sols pot ésser una dictadura del proletariat que suprimeix el dret de la minoria de capitalistes d'explotar treballadors. La dictadura del proletariat simplement suposa la més profunda democràcia, on els diners i els privilegis ja no són capaços d'imposar-se sobre la majoria de la classe treballadora, i on les associacions lliures de persones es guanyen la vida en col·laboració. Govern que serveix els interessos de la classe burgesa. La paraula democràcia s'aplica a aquest govern degut a que en ell totes les persones tenen determinades llibertats: els que posseeixen els mitjans de producció, els burgesos, són lliures de comprar i vendre força de treball i allò que produeix pel seu propi benefici. Els que posseeixen únicament llur pròpia capacitat de treball, el proletariat, són lliures de vendre's a qualsevol burgès que compri llur força de treball, pel benefici de mantindre llur pròpia supervivència i de donar major força i poder als burgesos. L'estat fonamentalment representa els interessos d'una classe sobre les altres. En base a això Lenin anomenà democràcia burgesa la dictadura burgesa. En la mateixa línia, Lenin no va fer cap distinció l'estat socialista, que és un estat que representa la classe treballadora i una dictadura del proletariat. En cap país civilitzat hi ha una "democràcia en general"; tot el que hi ha és democràcia burgesa, i no és qüestió de "dictadures en general", sinó de la dictadura de la classe oprimida, és a dir, el proletariat, sobre els seus opressors i explotadors, és a dir, la burgesia, per tal de superar la resistència oferida pels explotados en lluir lluita per mantindre la dominació. V.I.
Lenin A la societat capitalista, donat que es desenvolupi sota les condicions més favorables, tenim una democràcia més o menys completa en la república democràtica. Però aquesta democràcia sempre està restringida pels estrets límits imposats per l'explotació capitalista, i conseqüentment sempre roman, en efecte, com una democràcia per la minoria, sols per les classes propietàries, sols pels rics. La llibertat en la societat capitalista sempre roman com la de les antigues repúbliques gregues: llibertat pels propietaris d'esclaus. Degut a les condicions de l'explotació capitalista, els moderns esclaus assalariats es troben tan esclafats per la necessitat i la pobresa que “no poden preocupar-se de la democràcia”, “no poden preocupar-se de la política”; en el curs ordinari i pacífic dels esdeveniments, la majoria de la població té barrada la participació en la vida pública i política. La democràcia per una minoria insignificant, la democràcia pels rics – aquesta és la democràcia de la societat capitalista. Si ens mirem de més a prop la maquinària de la democràcia capitalista, hi veurem arreu, en els “petit” - suposadament petits – detalls del sufragi (condicions de residència, exclusió de les dones, etc.), en els aspectes tècniques de les institucions representatives, en els obstacles reals al dret de reunió (els edificis públics no són pels “miserables”!), en la organització purament capitalista de la premsa diària, etc. - veiem restricció rera restricció sobre la democràcia. Aquestes restriccions, excepcions, exclusions, obstacles pels pobres semblen poca cosa, especialment als ulls dels qui mai no han conegut necessitats i qui mai no ha tingut un contacte estret amb les classes oprimides (i nou de cada deu, si no noranta-nou de cada cent, dels propagandistes i polítics burgesos cauen en aquesta categoria); però aplegades aquestes restriccions exclouen i expulsen els pobres de la política, de la participació activa en la democràcia. V.I.
Lenin Veieu també: Aquest govern, dictadura de la burgesia, des de la perspectiva de la classe oprimida, i democràcia in general. . Democràcia proletària (democràcia socialista) La democràcia socialista, però, no comença únicament en la terra promesa després d'haver-se creat els fonaments de l'economia socialista, no arriba com una mena de present de nadal per la gent valuosa que, de mentres, han donat un suport lleial a un grapat de dictadors socialistes, sinó que la democràcia socialista comença simultàniament amb l'inici de la destrucció del domini de classe i de la construcció del socialisme. Comença en el mateix moment de la presa del poder pel partit socialista. No és res més que la dictadura del proletariat. Sí, senyor: Dictadura! Però aquesta dictadura consisteix en la FORMA D'APLICAR LA DEMOCRÀCIA, no en la llur ABOLICIÓ, en atacs enèrgics i decidits contra el dret ben arrelat i les relacions econòmiques de la societat burgesa, sense els quals no es pot realitzar la transformació socialista. Però aquesta dictadura ha d'ésser l'obra de la CLASSE, i no d'una petita minoria dirigent en nom de la classe, és a dir, ha d'anar passa a passa a partir de la participació activa de les masses; ha de trobar-se sota la llur influència directa, sotmesa al control de l'activitat pública completa, ha de sorgir de la preparació política creixent de les masses populars. Rosa
Luxemburg La primera cosa que cal fer per aconseguir la igualtat i genuïna i permetre que els treballadors gaudeixin d'una democràcia pràctica és privar els explotadors de tots els edificis públics i sumptuosos, donar lleure als treballadors i fer-los veure que llur llibertat de reunió està protegida pels obrers armats, no pels hereus dels oficials de la noblesa o dels capitalistes al comandament de soldats capcots. La llibertat genuïna i la igualtat hi seran en el sistema que els comunistes construeixen, i en el qual no hi haurà cap oportunitat d'amassar riqueses a expenses d'altres, cap oportunitat objectiva per posar la premsa sobre el poder directe o indirecte dels diners, i cap impediment de qualsevol mena a qualsevol treballador (o a grups de treballadors, del nombre que sigui) de gaudir i practicar els mateixos drets en l'ús d'impremtes públiques i de les reserves públiques de paper. La democràcia genuïna, és a dir, la llibertat i la igualtat és inassolible a menys que s'aconsegueixi aquest objectiu. Però el seu assoliment pràctic és possible tan sols a través de la democràcia soviètica o proletària, a través del reclutament de les organitzacions de masses dels treballadors en una participació constant i continuada en l'administració de l'estat, que immediatament comença a preparar l'abandonament de tot estat. V.I.
Lenin Veieu també: La mateixa forma de govern, la dictadura del proletariat, però des de la perspectiva de la classe oprimida; i la democràcia en general. La democràcia proletària precedeix la societat comunista. |
|