Enciclopèdia del marxisme: índex temàtic
|
|
TrLa primera premisa de tota l'existència humana i, per tant, de tota la història, [és que els humans] estiguin en posició de viure per tal d'ésser capaços de "fer història". Però la vida implica abans que qualsevol altra cosa menjar i beure, una vivenda, roba i moltes altres coses. El primer acte històric és així la producció dels mitjans per satisfer aquestes necessitats, la producció de la pròpia vida material. I de fet aquest és un acte històric, una condició fonamental de tota la història que, actualment, com fa milers d'anys, s'ha d'asconseguir dia rera dia i hora rera hora per tal de sostindre la vida humana. Karl Marx El treball és, primer de tot, un procés en el qual tant l'home com la natura hi participen, i en el qual l'home per si mateix comença, regula i controla les reaccions materials entre ell i la natura. S'oposa a la natura com una de les seves pròpies forces, posant en moviment braços i cames, cap i mans, les forces naturals del seu propi cos, per tal d'apropiar-se les produccions de la natura en una forma adaptada als seus propis requeriments. Per això actua sobre el món extern i el canvia, i al mateix temps canvia la seva pròpia natura. Desenvolupa la seva potència adormida i l'obliga a actuar en obediència al seu domini. No tractem ara amb aquestes formes instintives de treball que ens recorden la del simple animal. Un salt immensurable de temps separa l'estadi de coses en el qual un home posa en venda la seva força de treball com una mercaderia, de l'estadi en el que el treball humà era encara en els seu primitiu estadi institiu. Presuposem el treball en una forma que li dóna un segell exclusivament humà. Una aranya realitza operacions que recorden les d'un teixidor, i una abella posa en entredit més d'un arquitecte en la construcció de les seves cel·les. Però allò que distingeix el pitjor arquitecte de la millor de les abelles és que l'arquitecte aixeca la seva estructura en la imaginació abans que l'eregeixi en la realitat. Al final de cada procés de treball, tenim un resultat que ja existia en la imaginació del treballador en el seu inici. No sols efectua un canvi en la forma del material sobre el qual treballa, sinó que també realitza un objectiu seu que dóna la llei al seu modus operandi, i als qual ha de subordinar la seva voluntat. I aquesta subordinació no és un simple acte momentani. Al costat de l'exercici dels òrgans corporals, el procés demana que, durant tota l'operació, el treballador estigui en consonància amb el seu objectiu. Això implica posar-hi atenció. Com menys l'atregui la natura del treball, i la forma en què el realitza, i menys en gaudeixi, per tant, com d'una cosa que dóna joc als seus poders corporals i mentals, més atenció hi haurà de posar. Els factors elementals del procés de treball són 1), l'activitat personal de l'home, i.e., el propi treball, [com s'ha descrit abans] 2), el subjecte del treball, i 3), les seves eines. En el procés de treball, per tant, l'activitat humana, amb l'ajuda dels instrument de treball, efectua una alteració, dissenyada des del començament, sobre el material que es treballa. El procés desapareix en el producte, que és un valor-ús, material de la natura adaptat per un canvi de forma als requeriment de l'home. El treball s'hi ha incorporat amb el seu subjecte: el primer es materialitza, i el segon es transforma. El que en el treballador apareix com a moviment, ara apareix en el producte com una qualitat fixe sense moviment. El ferre forja i el producte és un forjat. Si examinem tot el procés des del punt de vista del seu resultat, el producte, és clar que tan els intruments com el subjecte del treball, són mitjans de producció, i que el propi treball és treball productiu. El treball empra els seus factors materials, el seu subjecte i els seus instruments, els consumeix, i és per tant un procés de consum. Aquest consum productiu es distingeix del consum individual en això, que el segon consumeix productes, com a mitjans de subsistència per l'individu viu; el primer, sóns els mitjans pel qual el treball, la força de treball de l'individu viu, és capaç d'actuar. El producte, per tant, del consum individual, és el propi consumidor, el resultat del consum productiu és un producte diferent del consumidor. Pel que fa això, com els instruments i subjectes són productes en si mateixos, el treball consumeix productes per tal de crear productes, o en altres paraules, consumeix un conjunt de productes per a transformar-los en mitjans de producció d'un altre conjunt. El procés de treball, convertit en el procés pel qual els capitalistes consumeixen força de treball, exhibeix dos fenòmens característics. Primer, l'obrer treballa sota el control del capitalista al qual pertany el seu treball; el capitalista té cura que el treball es faci d'una forma adequada, i que els mitjans de producció s'usin amb intel·ligència, de forma que no hi hagi un malbaratament de matèries primeres, i cap desgast dels instruments més enllà del que causa necessàriament el treball. En segon lloc, el producte és la propietat del capitalista i no la del treballador, el seu productor immediat. Suposeu que un capitalista paga un dia de força de treball pel seu valor; llavors el dret d'usar aquella força per un dia li pertany, així com el dret d'usar qualsevol altra mercaderia, com un cavall que hagi llogat per aquell dia. Al comprador d'una mercaderia li pertany el seu ús, i el venedor de força de treball, en donar el seu treball, no obté més, en realitat, que part del valor-ús que ha venut. Des de l'instant que entra en el taller, el valor-ús de la seva força de treball, i per tant també del seu ús, que és el treball, pertany al capitalista. A través de la compra de força de treball, el capitalista incorpora treball, com a ferment viu, als constituents inerts del producte. Des del seu punt de vista, el procés de treball no és res més que el consum d'una mercaderia comprada, és a dir, de la força de treball; però aquest consum no es pot efectuar llevat que s'aporti a la força de treball, mitjans de producció. El procés de treball és un procés entre coses que el capitalista ha comprat, coses que han passat a ésser la seva propietat. El producte d'aquest procés li pertany, així com el vi que és el producte d'un procés de fermentació completat en el seu celler. Karl Marx Veieu també: El treball és un factor de les forces productives. Veieu també força de treball i divisió del treball. El treball assalariat és el sistema de producció en el que el treballador ven llur capacitat de treballar com a mercaderia. La pre-condició pel treball assalariat és una classe de gent que no tingui cap altra mitjà de vida, i una classe de gent que posseeixi els mitjans de producció com a propietat privada llur. El capitalista que compra la força de treball, i paga per ella el seu valor, posseeix el procés de treball i el producte del treball, i pot vendre el producte per tal d'obtindre un benefici. L'obrer, d'altra banda és alienat del seu propi treball. Llur mercaderia, la força de treball, es bescanvia pels obrers per la mercaderia del capitalista, pels diners, i, a més, aquest bescanvi té lloc amb una determinada relació. Tants diners per tant de temps d'ús de la força de treball. Per 12 hores de teixir, dos xílings. I aquests dos xílings, no representen totes les altres mercaderies que puc comprar per dos xílings? Per tant, realment, l'obrer ha bescanvia la seva mercaderia, la força de treball, per mercaderies de tota mena i, a més, amb una relació determinada. En donar-li dos xílings, el capitalista li dón tant de menjar, tant de vestir, tant de llenya, tant de llum, etc., a canvi de la seva jornada de treball. Els dos xílings per tant expressen la relació amb la que es bescanvia la força de treball per altres mercaderies, el valor-intercanvi de la força de treball... Però la posada en acció de la força de treball – és a dir, treballar – és l'expressió activa de la pròpia vida del treballador. I aquesta activitat vital la ven a una altra persona per tal d'assegurar-se els mitjans necessaris per viure. La seva activitat vital, per tant, és simplement un mitjà d'assegurar la seva pròpia existència. Treball per continuar viu. No compta el propi treball com a part de la seva vida; més aviat és el sacrifici de la seva vida. És una mercaderia que ha lliurat a un altre. El producte de la seva activitat, per tant, no és l'objectiu de la seva activitat. El que produeix per a ell mateix no és la seda que teixeix, no l'or que treu del pou d'una mina, no el palau que construeix. El que produeix per a ell mateix és un salari; i la seda, l'or i el palau es transformen per a ell en una quantitat determinada de primeres necessitats, potser en una jaqueta de cotó, en unes monedes de coure, en un allotjament. I el treballador que durant 12 hores, teixeix, fila, construeix, cava, pica pedres, carrega carbó, etcètera – veu aquestes 12 hores de teixir, de filar, de perforar, de girar, de construir, de cavar, de picar pedres, com una manifestació de la vida, com a vida? Tot al contrari. La vida per ell comença quan acaba l'activitat, a taula, a la taverna, al llit. Les 12 hores de feina, d'altra banda, no tenen un significat de teixit, de filar, de perforar, etc., sinó tan sols com els guanys que li permeten de seure a taula, de prendre lloc a una taverna, de jeure al llit. Si l'objectiu del cuc de seda en filar fos prolongar la seva existència com a eruga, seria un exemple perfecte d'un treballador assalariat. El treballador lliure, d'altra banda, es ven ell mateix, i per fraccions. Deixa vuit, 10, 12, 15 hores de la seva vida, dia rera dia, al millor postor, al propietari de les matèries primeres, de les eines, i dels mitjans de vida – és a dir, al capitalista. El treballador no pertany ni al propietari ni a la terra, però vuit, 10, 12, 15 hores de la seva vida diària pertanyen a qualsevol que les compri. El capitalista abandona el treballador, el qual se li ha venut, tantes vegades com vulgui, i el capitalista el deixa sense feina quan li convé, quan ja no en pot fer cap ús, o no l'ús que necessita. Però el treballador, que té com a única font d'ingressos la venda de la seva força de treball, no pot abandonar el conjunt de la classe de compradors, és a dir, la classe capitalista, a menys que abandoni la seva pròpia existència. No pertany a tal o tal capitalista, sinó a la classe capitalista; i és ell qui ha de trobar el seu home – és a dir, trobar un comprador en aquesta classe capitalista. Karl
Marx Al Capital, Marx tracta sobre el treball a preu fet, en el que el treballador rep una paga d'acord amb la quantitat de producte i no de temps de treball, com a forma de treball assalariat, que no és essencialment diferent del treball assalariat. Aquesta forma de pagament simplement és una forma de força l'obrer a treballar més fort, però el que rep ho determinen de totes formes el mercat de treball, els costos de producció d'un dia de feina, etc., el nivell de vida fixat històricament i socialment de la classe treballadora. Com més desenvolupat es fa el capitalisme és més comú que els treballadors siguin obligats a vendre llur producte mitjançant treball contractat, per exemple. Com el treball a preu fet, el treball contractat és un instrument emprat pels capitalistes amb l'objectiu de disciplinar el treball, però la diferència entre el que rep el treballador per contracte i el treballador assalariat no és fonamental. Mancat dels mitjans de producció, aquest treballador està forçat a vendre el seu producte justament al preu que li permeti viure — en altres paraules, guanya segons el nivell dels salaris. El trotskisme i l'estalinisme són fills del mateix ventre, de la revolució russa. Tots dos foren foren pujats sota la reacció causada per la guerra civil. El trotskisme començà amb la premisa que la transició a la societat socialista havia començat amb al revolució russa, però que si els trotskistes no s'encarregaven de la transició, no s'assoliria el socialisme. El trotskisme es justificava com l'hereu de la teoria de Lenin de la necessitat del paper d'avantguarda del partit obrer, herència que també reclamaven els estalinistes. Aleshores els estalinistes es dedicaven a assegurar-se el poder en l'estat soviètic mitjançant la repressió de tothom qui s'hi oposava, els trotskistes volien substituir les formes de govern estalinistes per llurs propis mètodes per l'establiment del socialisme. Veieu: Plataforma Unida d'Oposició Els caràcters diferenciadors entre la teoria política trotskista i l'estalinista rauen en els esdeveniments que es produiren en aquells temps de reacció. Els estalinistes, que controlaven el govern soviètic, es tornaren extraordinàriament pragmàtic, en bandejar tota referència a la teoria o a la moral, amb l'objectiu per damunt de tot d'assegurar el poder de l'estat soviètic, i en conseqüència el poder llur damunt de l'estat soviètic, costés el que costés. Els trotskistes, d'altra banda, que no ocupaven un lloc tan predominant com els estalinistes en la burocràcia soviètica, se centraren en la teoria socialista i marxista, i en diversos moments denunciaren que els estalinistes actuaven directament contra aquests principis teòrics. D'aquesta batalla intrínseca sorgeix bona part del sectarisme rampant que s'escampà pel marxisme del segle XX. Els estalinistes desqualificaren els trotskistes com a fortament sectaris, degut a que els trotskistes no volien seguir els mètodes d'estat estalinistes i contràriament atacaven els estalinistes en les fonaments teòrics més importants. Però alhora que els estalinistes denigraven els trotskistes com exageradament teòrics i contrarevolucionaris, els trotskistes correctament assenyalaren els estalinistes com exageradament burocràtics i extraordinàriament brutals – l'estalinisme com més anava més controlava la burocràcia soviètica, i progressivament va reprimir violentament tots els dissidents. Tot i que Trockij considerà l'estat soviètic com a “estat obrer”, refusà d'anomenar-lo estat socialista fins que el tumor maligne de la burocràcia no hagués estat extirpat. La solució en dues parts que els trotskistes veien per posar remei a la revolució socialista i dur-la a la via del socialisme pot enunciar-se en primer lloc per un “canvi de línia” — la substitució de la burocràcia estalinista per una de trotskista. La següent condició necessària la resumia la teoria de la revolució permanent. Aquesta estipulava que el socialisme no podria aconseguir-se en una sola nació sinó a través de revolucions obreres d'abast mundial, una teoria que contrastava clarament amb la revisionista teoria estalinista del socialisme en un sol país, que afirmava que el socialisme era possible en un sol país. Al llarg d'aquestes línies de fractura, a les darreries dels anys 1920, després de la repressió estalinista dels trotskistes, de l'ala dretana del partit, i de les derrotes dels comunistes a Alemanya, els trotskistes agitaren per la formació d'una nova internacional, anomenada la Quarta Internacional (per oposició a la Tercera Internacional, creada per Lenin i dirigida per l'estat soviètic). Mentre els trotskistes continuen amb els esforços internacionalistes fins avui, la Tercera Internacional fou abandonada el 1943, amb un internacionalisme estalinista posterior que deixava de banda els aspectes teòrics inherents, on els trotskistes excel·lien i dominaven, i se centraren en les realitats directes i pragmàtiques de conquerir nous territoris, dominar mercats exteriors, etc. La base fonamental d'aquestes desviacions entre els dos fills de la revolució russa arriba fins avui. Mentre els grups estalinistes de diversos colors reclamen haver dirigit activament revolucions de la classe obrera en diversos països (la Unió Soviètica, la Xina, Vietnam, Corea del Nord, etc.) amb resultats desiguals, els trotskistes reclamen haver criticat aquestes revolucions (i altres, incloses les revolucions obreres de Mongòlia, de Cuba, etc.) en assenyalar-ne les deficiència teòriques. Aleshores que els estalinistes han provat de fer algun treball teòric bàsic sense succés, els trotskistes han pres part en algunes revolucions (el POUM a casa nostra), si bé aquestes, igual que la Quarta Internacional, no han tingut succés. No és cap sorpresa que hi haja tantes derivacions dins dels trotskisme, i que aquestes derivacions arriben tan lluny que alguns grups trotskistes consideren els altres trotskistes com a estalinistes. Com qualsevol altra derivació del marxisme, la majoria de trotskistes refusen denominacions diferenciadores, i no volen considerar-se com res de diferent del marxisme, si bé no dubten en aplicar a altres derivacions (incloses les internes) apelatius diferents del marxisme (maoïsme, estalinisme, socialdemocràcia, etc.). A més, els trotskistes reclament el nom de leninistes, ja que consideren que distingir el leninisme del trotskisme és erroni. Transcrit per Brian Baggins, amb algunes adaptacions posteriors. |
|