Objecte d'aquest treball
El món burgès va fer en un principi com que no observava els èxits econòmics del règim dels soviets, és a dir, de la prova experimental de la viabilitat dels mètodes socialistes. Front al ritme, sense precedents en la història, del seu desenvolupament industrial, els savis economistes al servei del capital tracten, encara ara amb freqüència, de servar un profund silenci o es limiten a invocar “l’explotació excessiva dels camperols”. Així menyspreen una excel·lent oportunitat per a explicar-nos com és que l’explotació dels camperols a Xina, Japó, o l’Índia, per exemple, mai ha provocat un desenvolupament industrial que puga comparar-se, tan sols de lluny, amb el de l‘URSS.
Tanmateix, els fets compleixen el seu objectiu. Les llibreries dels països civilitzats estan envaïdes per estudis consagrats a l‘URSS. Açò no té res de sorprenent; fenòmens semblants no es produeixen amb freqüència. La literatura dictada per un cec odi ocupa en aquesta producció un lloc cada cop més important; gran part de les obres recents, pel contrari, està impregnada d’una simpatia creixent si no d’admiració. Cal felicitar-se de l’abundància d’obres prosoviètiques: fan d’índex del que ha millorat la reputació de l’Estat intrús. Es molt més lloable, per altra banda, idealitzar a l‘URSS que no pas idealitzar a la Itàlia feixista. Però tot intent de lector de trobar en aquests llibres una apreciació científica del que ha succeït al país de la Revolució d’Octubre es faria en va.
Les obres dels ‘amics’ de l’URSS es classifiquen en tres categories. El periodisme dels diletants, el gènere descriptiu, el reportatge ‘d’esquerres’ (si fa o no fa), aquestes proporcionen el major nombre de llibres i articles. Al costat es col·loquen, encara que amb més pretensions, les obres del ‘comunisme’ humanitari, líric i pacifista. El tercer lloc l’ocupen les esquematitzacions econòmiques a l’estil vell-alemany del socialisme de càtedra. Lluís Fisher i Duranty són suficientment coneguts com els representants del primer tipus d’autor. El difunt Barbusse i Romain Rolland són els que millor representen la categoria dels ‘amics humanitaris’: no és, per cert, una casualitat que abans d’arribar a Stalin un d’ells haja escrit una ‘Vida de Jesucrist’ i l’altre una ‘Vida de Ghandi’. El socialisme conservador, per fi, ha trobat en els Webb els seus representants més autoritzats.
L’adoració dels fets consumats i la inclinació envers les generalitzacions tranquil·litzadores uneixen aquestes tres categories. Tots aquests autors no tenen la força de rebel·lar-se contra llur propi capitalisme, el que els inclina a recolzar-se sobre una Revolució estrangera apaivagada, a més a més. Abans de la revolució d’Octubre i molts anys després, cap d’aquests homes, cap dels seus pares espirituals, es preguntaven seriosament per quins camins es podria arribar en aquest món al socialisme. Per això mateix els és tan fàcil acceptar com a socialisme el que passa a l‘URSS. Açò els confereix un aspecte d’homes de progrés que saben estar en la seua època i, també, certa fermesa moral, sense comprometre’ls a res. La seua literatura contemplativa i optimista, gens destructiva, que situa tots els errors al passat, exerceix sobre els nervis del lector una influència tranquil·litzadora que els assegura una bona acollida. Així es forma insensiblement una escola internacional que podem anomenar la del bolxevisme per a ús de la burgesia il·lustrada o, en el seu sentit més estret, la del socialisme per a turistes radicals.
No tractem de polemitzar amb les produccions d’aquest gènere atès que no ofereixen ocasions series per a la polèmica. Els problemes acaben per a d’elles allà on comencen en realitat. L’objecte del present estudi és donar una justa apreciació de la realitat per tal de comprendre-la millor. Tan sols es deturarem en el passat en la mida que això ens ajude a comprendre l’endemà. Nostra exposició serà crítica; tot el que s’inclina davant els fets consumats és incapaç de preparar el pervindre.
El desenvolupament econòmic i cultural de l’URSS ha passat per diverses fases sense assolir, encara (i n’està molt lluny ) l’equilibri intern. Si es considera que l’objecte del socialisme és crear una societat sense classes, fonamentada en la solidaritat i la satisfacció harmoniosa de totes les necessitats, no existeix encara, en aquest sentit fonamental, el menor socialisme a l’URSS. Es cert que les contradiccions de la societat soviètica difereixen profundament, per la seua natura, de les del capitalisme; no són, però, menys aspres. S’expressen per la desigualtat material i cultural, per la repressió, per la formació de grups polítics, per la lluita de les fraccions del partit. El règim policíac ofega i deforma la lluita política sense eliminar-la. Les idees col·locades a l’Índex exerceixen a cada pas la seua influència sobre la política del govern al que fecunden o contrarien. En aquests condicions, l’anàlisi del desenvolupament de l’URSS no pot separar-se un sol instant de les idees i de les consignes sota les que es desenvolupa, en aquell país, una lluita política sufocada, però apassionada. La historia es barreja ací amb la política viva.
Els filisteus benpensants ‘d’esquerres’ repeteixen gustosos que cal observar la més gran circumspecció per a criticar l’URSS, amb l’objecte de no perjudicar l’edificació del socialisme. Nosaltres no creguem que l’estat soviètic siga tan fràgil. Llurs enemics estan força millor assabentats del que hi passa que no llurs amics vertaders, els obrers de tots els països. Els estats majors dels estats imperialistes duen el compte precís de l’actiu i del passiu de l’URSS, que no es bassa únicament en els informes publicats. Els enemics poden, per desgràcia, aprofitar les debilitats de l’Estat obrer, no podrien però, en cap cas, aprofitar la crítica de les tendències d’aquest Estat que ells mateixos consideren com a positives. L’hostilitat de la major part dels ‘amics’ oficials de l‘URSS envers la crítica dissimula, en realitat, l’anguniosa fragilitat de les seus pròpies simpaties més que no pas la fragilitat de l‘URSS. Allunyem, doncs, amb serenitat aquestes advertències i aquests temors. Els fets decideixen, no les il·lusions. Volem mostrar un rostre, no una màscara.
Lev Trostki
4 d’agost de 1936
PS. Aquest llibre s’havia acabat d’enviar als editors en el moment en què s’anuncià el procés del ‘terroristes’ de Moscou, i no pogué, doncs, comentar-lo. Es de gran importància subratllar que aquest treball, explica, per endavant, el procés dels ‘terroristes’ i fa aparèixer llur mística com a una mistificació
setembre de 1936