IX. Què és l'URSS?
La burocràcia és una classe dirigent?
El problema del caràcter social de l'URSS encara no està resolt per la història
La propietat estatitzada dels mitjans de producció domina quasi exclusivament en la indústria. En l’agricultura sols està representada pels sovkhozs, que no inclouen més que el 10% de les superfícies sembrades. En el kolkhozs, la propietat cooperativa o la de les associacions es combina en proporcions variables amb les de l’Estat i les de l’individu. El sòl pertany jurídicament a l’Estat però com que està concedit ‘a gaudi perpetu’ als kolkhozs difereix poc de la propietat de les associacions. Els tractors i les màquines pertanyen a l’Estat; l’equip de menor importància a l’explotació col·lectiva. Tot camperol de kolkhoz té, a més a més, la seua empresa privada. El 10% dels cultivadors roman aïllat.
Segons el cens de 1934, el 28% de la població eren obrers i empleats de l’Estat. Els obrers cèlibes d’indústria i de la construcció eren 7,5 milions en 1935. Els kolkhozs i els oficis organitzats per la cooperació constituïen, en l’època del cens, el 45,9% de la població. Els estudiants, els militars, els pensionistes i d’altres categories que depenen immediatament de l’Estat, en constituïen el 3,4%. En total, el 74% de la població pertanyia al ‘sector socialista’ i disposava del 95,8% del capital del país. Els camperols aïllats i els artesans representaven encara (en 1934) el 22,5% de la població, però a penes si posseïen un poc més del 4% del capital nacional.
Des de 1934 no s’ha tornat a fer cens i el proper es farà en 1937. No obstant, és indubtable que el sector privat de l’economia ha sofert noves limitacions en favor del ‘sector socialista’. Els cultivadors individuals i els artesans constitueixen en l’actualitat, segons els òrgans oficials, prop del 10% de la població, és a dir 17 milions d’ànimes; la seua importància econòmica ha caigut molt més avall que no pas la numèrica. Andreev, secretari del comitè central, declarava en abril de 1936: “En 1936, el pes específic de la producció socialista al nostre país havia de constituir el 98,5%, de mena que no li quedarà al sector no socialista més que un insignificant 1,5%...” Aquestes xifres optimistes semblen provar, a primer vista, irrefutablement la victòria ‘definitiva i irrevocable’ del socialisme. Dissortat, però, aquell qui darrere l’aritmètica no hi veu la realitat social.
Aquestes mateixes xifres són un poc forçades. Basta d’indicar que la propietat privada dels membres dels kolkhozs està inclosa en el ‘sector socialista’. No obstant, l’eix del problema no està allí. La indiscutible i enorme superioritat estadística de les formes estatals i col·lectives de l’economia, per important que siga de cara el pervindre, no allunya altre problema igualment important: el del poder de les tendències burgeses al si mateix del ‘sector socialista’, i no solament en l’agricultura sinó també en la indústria. La millora de l’estàndard de vida obtingut al país, és prou per a provocar un creixement de les necessitats, però de cap de les maneres per a satisfer-les. El propi dinamisme del desenvolupament econòmic implica cert despertar dels apetits petitburgesos, i no únicament entre els camperols i els representants del treball ‘intel·lectual’ sinó també entre els obrers privilegiats. La simple oposició dels cultivadors individuals als kolkhozs i dels artesans a la indústria estatitzada, no donen la menor idea de la potència explosiva d’aquests apetits que penetren tota l’economia del país i s’expressen, per dir-ho sumàriament, en la tendència de tots i de cadascun a donar a la societat el menys que puga i treure’n el més possible.
La solució dels problemes del consum i de la competència per a l’existència, exigeix la mateixa energia i habilitat, almenys, que la edificació socialista en el sentit propi de la paraula, d’aquí prové, en part, el dèbil rendiment del treball social. Mentre que l’Estat lluita incessantment contra l’acció molecular de les forces centrífugues, els propis mitjans dirigents constitueixen el llaç principal de l’acumulació privada lícita o il·lícita. Emmascarada per les noves normes jurídiques, les tendències petitburgeses no es deixen agafar fàcilment per l’estadística. Però la burocràcia ‘socialista’, (aquesta sorprenent contradictio in adjecto, monstruosa excrescència social, sempre creixent, i que es transforma, al seu torn, en causa de febres malignes de la societat) comprova el seu clar predomini en la vida econòmica.
La nova constitució, construïda sencerament, tal com veurem de seguida, sobre la identificació de la burocràcia i de l’Estat (així com del poble i de l’Estat), diu: “La propietat de l’Estat, en d’altres paraules, la de tot el poble...” Sofisma fonamental de la doctrina oficial. No és discutible que els marxistes, començant pel mateix Marx, hagen usat respecte a l’Estat obrer els termes de propietat ‘estatal’, ‘nacional’ o ‘socialista’, com sinònims. A gran escala històrica, aquesta manera de parlar no representava inconvenients; però es transforma en font de grollers errors i d’enganyifes en tractar-se de les primeres etapes, encara insegures, de l’evolució de la nova societat aïllada i endarrerida, des del punt de vista econòmic, respecte als països capitalistes.
Per tal que la propietat privada puga arribar a ser social, ha de passar ineludiblement per l’estatització, al igual que l’eruga, per tal de transformar-se en papallona, ha de passar per crisàlide. Però la crisàlide no és una papallona. Miríades de crisàlides moren abans de ser papallona. La propietat de l’Estat no és la de ‘tot el poble’ més que en la mesura en què desapareixen els privilegis i les distincions socials i en què, en conseqüència, l’Estat perd la seua raó d’ésser. Dit d’altra manera: la propietat de l’Estat es fa socialista a mesura que deixa de ser propietat de l’Estat. Pel contrari, mentre l’Estat soviètic s’eleva més sobre el poble, més durament s’oposa, com el guardià de la propietat, al poble dilapidador i més clarament es declara contra el caràcter socialista de la propietat estatitzada.
“Encara estem lluny de la supressió de les classes”. Reconeix la premsa oficial referint-se a les diferències que subsisteixen entre la ciutat i el camp, entre el treball intel·lectual i el manual. Aquesta confessió purament acadèmica té l’avantatge de justificar pel treball ‘intel·lectual’ els ingressos de la burocràcia. Els ‘amics’, per als quals Plató és més volgut que no la veritat, també es limiten a admetre en estil acadèmic l’existència de vestigis de desigualtat. Però aquests vestigis estan lluny de bastar per a donar una explicació a la realitat soviètica. Si la diferència entre la ciutat i el camp s’ha atenuat des de determinats punts de vista, des d’altres s’ha profunditzat en canvi, a causa del ràpid creixement de la civilització i del confort en les ciutats. La distància social entre el treball manual i l’intel·lectual, en compte de disminuir, ha augmentat durant els darrers anys malgrat la formació de quadres científics eixits del poble. Les barreres mil·lenàries de les castes que aïllen l’home (al ciutadà educat del mugic inculte, al mag de la ciència del peó), no solament s’han mantingut sota formes si fa o no fa atenuades sinó que renaixen abundantment i revesteixen un aspecte provocatiu.
La famosa consigna: “Els quadres ho decideixen tot”, caracteritza molt més francament del que voldria Stalin a la societat soviètica. Per definició, els quadres estan cridats a exercir l’autoritat. El culte dels quadres significa, abans que res, el de la burocràcia, de l’administració, de l’aristocràcia tècnica. En la formació i en l’educació dels quadres, com en d’altres dominis, el règim soviètic realitza una tasca que la burgesia ha finit de fa ja temps. Però com que els quadres soviètics apareixen sota l’estendard socialista, exigeixen honors quasi divins i emoluments cada volta més elevats. De mena que la formació de quadres ‘socialistes’ va acompanyada per un renaixement de la desigualtat burgesa.
Pot semblar que no existeix cap diferència, des del punt de vista de la propietat dels mitjans de producció, entre el mariscal i la criada, entre el director de trust i el peó, entre el fill del comissari del poble i el vagabund. No obstant, els uns ocupen bells apartaments, disposen de diverses viles en diversos racons del país, tenen els millors automòbils i, des de fa llarg temps, ja no saben com es netegen un parell de sabates; els altres viuen en barraques, en les que manquen freqüentment els envans, estan familiaritzats amb la fam i no es netegen les sabates perquè caminen descalçats. Per al dignatari aquesta diferència no té importància; per al peó, és de les més importants.
Alguns ‘teòrics’ superficials poden consolar-se dient-se que el repartiment de béns és un factor de segon ordre en comparació amb la producció. No obstant, la dialèctica de les influències recíproques serva tota sa força. El destí dels mitjans nacionalitzats de producció es decidirà, al capdavall, segon l’evolució de les diferents condicions personals. Si un vapor es declara de propietat col·lectiva i els passatgers queden dividits en primera, segona i tercera classe, és comprensible que la diferència de les condicions reals acabe per tindre, als ulls dels passatgers de tercera, una importància molt major que no el canvi jurídic de la propietat. Pel contrari, els passatgers de primera exposaran gustosos, entre cafè i cigarretes, que la propietat col·lectiva és tot i que, comparativament, la comoditat de les cabines no és res. I l’antagonisme resultant d’aquestes situacions donarà rudes colps a una col·lectivitat inestable.
La premsa soviètica ha relatat amb satisfacció que un xiquet, en visitar el jardí d’aclimatació de Moscou preguntà a qui pertanyia l’elefant i que en oir dir: “a l’Estat” conclogué immediatament: “aleshores també és un poc meu”. Si en realitat s’hagués de repartir l’elefant, els valuosos ullals anirien als privilegiats, alguns benaurats apreciarien el pernil del paquiderm i el major nombre hauria d’acontentar-se amb els budells i restes. Els xiquets perjudicats en el repartiment es sentirien poc inclinats a confondre la seua propietat amb la de l’Estat. Els joves vagabunds no tenen com a propietat més que el que acaben de furtar-li a l’Estat. Es molt probable que el xiquet del jardí d’aclimatació fos el fill d’un personatge influent habituat a pensar que ‘l’Estat sóc jo’.
Si traduïm, per expressar-nos millor, les relacions socialistes en termes de Borsa, els ciutadans serien els accionistes d’una empresa que posseiria les riqueses del país. El caràcter col·lectiu de la propietat suposa un repartiment ‘igualitari’ de les accions i, per tant, un dret a dividends iguals per a tots els ‘accionistes’. Els ciutadans, no obstant, participen en l’empresa com accionistes i com productors. En la fase inferior del comunisme, que hem anomenat socialisme, la remuneració del treball es fa encara segons les normes burgeses, és a dir, d’acord amb la qualificació del treball, la seua intensitat, etc.
Els ingressos teòrics d’un ciutadà es formen, doncs, de dues parts, a+b, el dividend més el salari. Com més desenrotllada està la tècnica i l’organització econòmica està més perfeccionada, més serà la importància del factor a amb relació al b; i serà menor la influència exercida sobre la condició material per les diferències individuals del treball. El fet que les diferències de salari a l’URSS no siguen menors sinó majors que als països capitalistes, ens imposa la conclusió que les accions estan repartides desigualment i que els ingressos dels ciutadans impliquen, alhora que un salari desigual, parts desiguals del dividend. Mentre que el peó no rep més que b, salari mínim que rebria en idèntiques condicions en una empresa capitalista, el stkhanovista i el funcionari reben 2a+b o 3a+b, i així successivament. Per altra banda, b pot transformar-se en 2b, 3b, etc. En d’altres paraules, la diferència dels ingressos no sols està determinada per la simple diferència del rendiment individual sinó per l’apropiació emmascarada del treball dels altres. La minoria privilegiada dels accionistes viu a costa de la majoria espoliada.
Si s’admet que el peó soviètic rep més del que rebria, amb el mateix nivell tècnic i cultural, en una empresa capitalista, és a dir, que és un petit accionista, el seu salari ha de considerar-se com a+b. Els salaris de les categories millor pagades seran expressats, en aquesta cas, per la formula 3a+2b; 10a+15b, etc. el que significaria que mentre el peó té una acció el stakhanovista té 3 i l’especialista 10; i que, a més a més, els seus salaris, en el sentit propi de la paraula, estiguen en proporció de 1 a 2 i a 15. Els himnes a la sagrada propietat socialista semblen, sota aquestes condicions, molt més convincents per al director de fàbrica, de trust o per al stakhanovista que no per a l’obrer ordinari o per al camperol del kolkhoz. Ara bé, els treballadors no qualificats constitueixen la immensa majoria en la societat, i el socialisme ha de comptar amb d’ells i no amb una nova aristocràcia.
“L’obrer no és, al nostre país, un esclau assalariat, un venedor de treball-mercaderia. Es un treballador lliure.” (Pravda) En l’actualitat, aquesta formula eloqüent no és més que una inadmissible fanfarronada. El pas de les fàbriques a poder de l’Estat no ha canviat més que la situació jurídica de l’obrer; de fet, viu en mig de la necessitat, treballant determinat nombre d’hores per un salari donat. Les esperances que l’obrer fonamentava abans en el partit i en els sindicats, les ha traslladat, després de la Revolució, a l’Estat que ell mateix ha creat. Però el treball útil d’eixe Estat s’ha vista limitat per la insuficiència de la tècnica i de la cultura. Per tal de millorar-ne una i l’altra, el nou Estat ha recorregut als vells mètodes: esgotament dels nervis i dels músculs dels treballadors. S’ha format tot un cos d’assotadors. La gestió de la indústria s’ha fet extremadament burocràtica. Els obrers han perdut qualsevol influència en la direcció de les fàbriques. Treballant per peces, vivint en mig d’un malestar profund, privat de la llibertat de desplaçar-se, sofrint fins en la mateixa fàbrica un terrible règim policíac, l’obrer difícilment podrà sentir-se un ‘treballador lliure’. Per a d’ell, el funcionari és un cap; l’Estat, un amo. El treball lliure és incompatible amb l’existència de l’Estat burocràtic.
Tot el que acabem de dir s’aplica al camp, amb alguns correctius necessaris. La teoria oficial erigeix la propietat dels kolkhozs en propietat socialista. La ‘Pravda’ escriu que els kolkhozs “ja són en realitat comparables a les empreses d’Estat de tipus socialista”. Agrega immediatament que la “garantia del desenvolupament socialista de l’agricultura resideix en la direcció dels kolkhozs pel partit bolxevic”; açò es traslladar-nos de l’economia a la política. Es a dir, que les relacions socialistes estan establertes, pel moment, no en les vertaderes relacions entre els homes, sinó en el cor tutelar dels superiors. Els treballadors faran bé en desconfiar d’Aquest cor. La veritat és que l’economia dels kolkhozs està a meitat camí entre l’agricultura parcel·laria individual i l’economia estatal; i que les tendències petitburgeses en el si dels kolkhozs són completades, de la millor manera, pel ràpid creixement de l’haver individual dels camperols.
Amb sols 4 milions d’hectàrees, contra 108 milions de sembrats col·lectius, o siga menys del 4%, les parcel·les individuals dels membres dels kolkhozs, sotmeses a una cultura intensiva, proporcionen als camperols els articles més indispensables per al seu consum. La major part del ramat major, dels borregos, dels porcs, pertany als membres dels kolkhozs i no als kolkhozs. Passa freqüentment que els camperols donen a les seus parcel·les individuals la principal cura i releguen a un segon pla els kolkhozs, de dèbil rendiment. Els kolkhozs que paguen millor la jornada de treball pugen, pel contrari, un graó formant una categoria de grangers acomodats. Les tendències centrífugues no desapareixen encara, ben al contrari, es fortifiquen i s’estenen. En qualsevol cas, el kolkhoz pel moment no ha assolit més que transformar les formes jurídiques de l’economia del camp; particularment en el mode de repartiment dels ingressos; quasi no han afectat a l’antiga isba, a l’hortalissa, a la cria del ramat, al ritme del penós treball de la terra, ni inclús a l’antiga manera de considerar l’Estat, que si ja no serveix als propietaris territorials i a la burgesia, pren massa del camp per a la ciutat i manté a massa funcionari voraç.
Les categories següents figuraran en el cens del 6 de gener de 1937: obrers, empleats, treballadors de kolkhozs, cultivadors individuals, artesans, professions lliures, servidors del culte, no treballadors. El comentari oficial precisa que no s’inclou altres rúbriques perquè no hi han classes en l’URSS. En realitat tal estadística està concebuda per a dissimular l’existència de medis privilegiats i de baixos fondos de desheretats. Les vertaderes capes socials a les que s’hagués degut senyalar, mitjan un cens honrat, són: alts funcionaris, especialistes i altres persones que viuen burgesament; capes mitjanes i inferiors de funcionaries i especialistes que viuen com petitburgesos; aristocràcia obrera i kolkhoziana, situada quasi en les mateixes condicions que les anteriors; obrers mitjans; camperols mitjans dels kolkhozs; obrers i camperols pròxims al lumpen-proletariat o proletaris ‘declassé’; joves vagabunds, prostitutes i d’altres.
Quan la nova constitució declara que “l’explotació de l’home per l’home s’ha abolit a l’URSS” diu el contrari de la veritat. La nova diferenciació social ha creat les condicions per un renaixement de l’explotació sota les formes més bàrbares, com són la compra de l’home per al servei personal d’un altri. El servei domèstic no figura en les fulles del cens, ha de comprendre’s, evidentment, en la rúbrica ‘obrer’. Els problemes següents no es plantegen: ¿El ciutadà soviètic té domèstics, i quins (cambrera, cuinera, nodrissa, mainadera, xofer)? ¿Té un auto al seu servei? ¿De quantes habitacions disposa? No es parla de la magnitud del seu salari. Si tornés a posar-se en vigor la norma soviètica que priva de drets polítics a qui explote el treball d’un altri, es veuria que les cimeres dirigents de la societat soviètica havien de ser privades del benefici de la constitució. Feliçment, s’ha establert una igualtat completa dels drets... entre l’amo i els criats.
Dues tendències oposades es desenvolupen al si del règim. En desenvolupar les forces productives (al contrari del capitalisme estancat), ha creat els fonaments econòmics del socialisme. En dur fins l’extrem (amb la seua complaença vers els dirigents) les normes burgeses de repartiment, prepara una restauració capitalista. La contradicció entre les formes de la propietat i les normes de repartiment, no poden créixer indefinidament. De mena que les normes burgeses hauran d’estendre’s als mitjans de producció o les normes de repartiment hauran d’acoblar-se a la propietat socialista.
La burocràcia tem la solució d’aquesta alternativa. En totes bandes: en la premsa, a la tribuna, en l’estadística, en les novel·les dels seus escriptors i en els versos dels seus poetes, en el text de la seua nova constitució, usa les abstraccions del vocabulari socialista per tal d’ocultar les relacions socials en les ciutats i els camps. Açò és el que fa tan falsa, mediocre i artificial la ideologia oficial.
Davant fenòmens nous, els homes acostumen cercar un refugi en les velles paraules. S’ha tractat de disfressar l’enigma soviètic amb el terme: “capitalisme d’Estat” que presenta l’avantatge de no oferir-li a ningú cap significat precís. Serví primer per designar els casos en que l’Estat burgès assumeix la gestió dels mitjans de transport i de determinades indústries. La necessitat de mesures semblants és un dels símptomes de què les forces productives del capitalisme superen el capitalisme i el neguen parcialment en la pràctica. El sistema, però, es sobreviu i roman estant capitalista malgrat els casos en què arriba a negar-se a ell mateix.
En el pla de la teoria, podem representar-nos una situació en la que la burgesia sencera es constituiria en societat per accions per tal d’administrar, mitjançant l’Estat, tota l’economia nacional. El mecanisme econòmic d’un règim d’aquesta mena no oferiria cap misteri. El capitalista, ho sabem, no rep sota la forma de benefici la plus-vàlua creada pels seus pròpies obrers sinó una fracció de la plus-vàlua del país sencer, proporcional a la seua part de capital. En un ‘capitalisme d’Estat’ integral, la llei del repartiment igual dels beneficis s’aplicaria directament, sense concurrència de capitals, mitjançant una simple operació de comptabilitat. Mai no ha existit un règim d’aqueix gènere, ni l’haurà, a causa de les contradiccions profundes que divideixen als posseïdors entre si i tant més com que l’Estat, representant únic de la propietat capitalista, constituiria per a la revolució social un objecte massa temptador.
Després de la guerra i, sobretot, després de les experiències de l’economia feixista, s’entén per ‘capitalisme d’Estat’ un sistema d’intervenció i de direcció econòmica per l’Estat. Els francesos usen en tal cas una paraula molt més apropiada: l’estatisme. El capitalisme d’Estat i l’estatisme es toquen indubtablement: però com sistemes, serien més bé oposats. El capitalisme d’Estat significa la substitució de la propietat privada per la propietat estatitzada i serva, per aqueix mateix motiu, un caràcter parcial. L’estatisme (siga a la Itàlia de Mussolini, l’Alemanya de Hitler, els Estats Units de Roosevelt o la França de León Blum), significa la intervenció de l’Estat sobre les bases de la propietat privada, per a salvar-la. Qualsevulla que siguen els programes dels governs, l’estatisme consisteix, inevitablement, en traslladar les càrregues del sistema agonitzant dels més forts als més dèbils. Salva del desastre els petits propietaris únicament perquè llur existència és necessària per al sosteniment de la gran propietat privada en detriment de les forces productives que es revolten contra d’ella. L’estatisme, en sostindre a empreses no viables i mantenir capes socials parasitàries, frena el desenvolupament de la tècnica; en una paraula: és profundament reaccionari.
No es pot prendre al peu de la lletra la frase de Mussolini: “Les tres quartes parts de l’economia italiana, industrial i agrícola, estan en mans de l’Estat” (26 de maig de 1934). L’Estat feixista no és propietari de les empreses, no és més que un intermediari entre els capitalistes. Diferència apreciable! El ‘Popolo d’Itàlia’ diu al respecte: “l’Estat corporatiu uneix i dirigeix l’economia, però no la administra, el que no seria altra cosa, amb el monopoli de la producció, sinó el col·lectivisme” (12 de juny de 1936). La burocràcia intervé com un poderós senyor front als camperols en general i en particular front als petits propietaris; front els magnats del capital, però, com el seu primer poder. “L’Estat corporatiu [escriu justament el marxista italià Feroci] no és més que l’agent del capital monopolista...Mussolini fa que l’Estat es faça càrrec de tots els riscos de les empreses i deixa als capitalistes tots els beneficis de l’explotació”. En aqueix aspecte, Hitler segueix les empremtes de Mussolini. La dependència de classe de l’Estat feixista determina els límits de la nova economia dirigida i també el seu contingut real; no es tracta d’augmentar el poder de l’home sobre la naturalesa en interès de la societat sinó d’explotar a la societat en interès d’una minoria. “Si jo volgués, [s’alaba Mussolini] establir en Itàlia el capitalisme d’Estat o el socialisme d’Estat, cosa que no passarà, trobaria en l’actualitat totes les condicions necessàries”. Excepte una: l’expropiació de la classe capitalista. I per a realitzar aquesta condició, el feixisme hauria de col·locar-se de l’altra banda de la barricada, “cosa que no passarà”, s’apressarà a afegir Mussolini, i amb raó doncs que l’expropiació dels capitalistes necessita altres forces, altres quadres i altres caps.
La primera concentració dels mitjans de producció en mans de l’Estat coneguda per la història, la realitzà el proletariat mitjançant la revolució social, i no els capitalistes mitjançant els trusts estatitzats. Aquesta breu anàlisi basta per mostrar com d’absurdes són les temptatives d’identificar l’estatisme capitalista amb el sistema soviètic. El primer és reaccionari, el segon realitza un gran progrés.
la burocràcia és una classe dirigent?
Les classes es defineixen pel lloc que ocupen en l’economia social i, sobretot, amb relació als mitjans de producció. En les nacions civilitzades, la llei fixa les relacions de propietat. La nacionalització del sòl, mitjans de producció, transports i dels canvis així com el monopoli del comerç exterior, formen les bases de la societat soviètica. Per a nosaltres, aquesta adquisició de la revolució proletària defineix l’URSS com un Estat proletari.
La burocràcia soviètica s’assembla a qualsevol altra, i sobretot a la feixista, tant per la funció reguladora i d’intermediària com per la vigilància que exerceix per a mantindre la jerarquia social i per l’explotació de l’aparell de l’Estat en funció dels fins anteriors. També, però, es diferencia de la burocràcia feixista per trets d’extrema importància. Sota cap altre règim la burocràcia assoleix semblant independència. En la societat burgesa, la burocràcia representa els interessos de la classe posseïdora i instruïda, que disposa de gran nombre de mitjans de control sobre les seues administracions. La burocràcia soviètica s’ha elevat per damunt d’una classe que amb prou feines eixia de la misèria i de les tenebres i que no tenia tradicions de comandament i domini. Al contrari que els feixistes que una volta arribats al poder s’alien a la burgesia mitjançant interessos comuns, amistats, matrimonis, etc., etc., la burocràcia de l’URSS assimila els costums burgesos sense tindre al seu costat una burgesia nacional. En aquest sentit no es pot negar que és quelcom més que una simple burocràcia. Es l’única capa social privilegiada i dominant, en el ple sentit d’aquestes paraules, en la societat soviètica.
Altra particularitat presenta igual importància. La burocràcia soviètica ha expropiat políticament el proletariat per tal de defensar amb els seus propis mètodes les conquestes socials d’aquest darrer. Però el fet mateix que s’haja apropiat del poder en un país on els mitjans de producció més importants pertanyen a l’Estat, crea, entre ella i les riqueses de la nació, relacions enterament noves. Els mitjans de producció pertanyen a l’Estat. L’Estat ‘pertany’, en certa mida, a la burocràcia. Si aquestes relacions completament noves s’estabilitzaren, es legislaren i es feren normals, sense o contra la resistència dels treballadors, conclourien per liquidar completament les conquestes de la revolució proletària. Però aquesta hipòtesi és prematura. El proletariat encara no ha dit l’última paraula. La burocràcia no ha creat una base social pròpia per al seu domini, sota la forma de condicions particulars de propietat. Està obligada a defensar la propietat de l’Estat, font del seu poder i rendes. Des d’aquest punt de vista, continua essent l’instrument de la dictadura del proletariat.
Les temptatives de presentar la burocràcia soviètica com una classe ‘capitalista d’Estat’ no resisteixen la crítica. La burocràcia no té títols ni accions. Es recluta, completa i renova gràcies a una jerarquia administrativa, sense tindre drets particulars en matèria de propietat. El funcionari no pot transmetre als seus hereters el seu dret d’explotació de l’Estat. El privilegis de la burocràcia són abusos. Amaguen els seus privilegis i fingeixen no existir com grup social. La seua apropiació d’una immensa part de la renda nacional és un fet de parasitisme social. Tot açò fa la situació dels dirigents soviètics altament contradictòria, equívoca i indigna, malgrat la plenitud del poder i la pantalla de fum de les adulacions.
En el decurs de la seua vida, la societat burgesa ha canviat moltes voltes de règims i de castes burocràtiques, sense modificar per això les seues bases socials. S’ha immunitzat contra la restauració del feudalisme i de les seues corporacions gràcies a la superioritat dels seu mode de producció. El poder sols podia secundar o destorbar el desenvolupament capitalista; les forces productives, fonamentades en la propietat privada i la concurrència, treballen pel seu compte. Al contrari d’això, les relacions de propietat establertes per la revolució socialista estan indissolublement lligades al nou Estat que les sosté. El predomini de les tendències socialistes sobre les tendències petitburgeses no està assegurat per l’automatisme econòmic (encara hi som lluny) sinó pel poder polític de la dictadura. Així és, doncs, que el caràcter de l’economia depèn completament del poder.
La caiguda del règim soviètic provocaria infal·liblement la de l’economia planificada i, per tant, la liquidació de la propietat estatitzada. El llaç obligat entre els trust i les fàbriques, en el si dels primers, es trencaria. Les empreses més afavorides serien abandonades a elles mateixes. Podrien transformar-se en societats per accions o adoptar qualsevulla altra forma transitòria de propietat, com ara per exemple la participació dels obrers en els beneficis. Els kolkhozs es disgregarien també al mateix temps i amb més facilitat. La caiguda de la dictadura burocràtica actual, sens que fos reemplaçada per un nou poder socialista, anunciaria també el retorn al sistema capitalista amb una baixada catastròfica de l’economia i de la cultura.
Però si el poder socialista és encara absolutament necessari per a la conservació i el desenvolupament de l’economia planificada, el problema de saber sobre què es suporta el poder soviètic actual i en quina mesura l’esperit socialista de la seua política està assegurat, es fa cada vegada més greu. Lenin, parlant al XI Congrés del partit com si s’acomiadés, deia als mitjans dirigents: “La història coneix transformacions de tota mena; en política no és serio comptar amb les conviccions, devoció i belles qualitats de l’ànima...” La condició determina la consciència. En uns quinze anys, el poder modificà la composició social dels mitjans dirigents més profundament que no pas les seues idees. Com la burocràcia és la capa social que ha resolt millor el seu propi problema social, està plenament satisfeta del que succeeix i, per això mateix, no proporciona cap garantia moral en l’orientació socialista de la seua política. Continua defensant la propietat estatitzada per por del proletariat. Aquest temor saludable el manté i nodreix el partit il·legal dels bolxevics-leninistes, que és l’expressió més conscient del corrent socialista contra l’esperit termidorià. Com força política conscient, la burocràcia ha traït a la revolució. Per fortuna, però, la revolució victoriosa no és solament una bandera, un programa, un conjunt d’institucions polítiques; és també, un sistema de relacions socials. No basta trair-la, és necessari, a més a més, enderrocar-la. Els seus dirigents han traït la Revolució d’Octubre però no l’han enderrocat, i la revolució té una gran capacitat de resistència que coincideix amb les noves relacions de propietat, amb la força viva del proletariat, amb la consciència dels seus millors elements, amb la situació sense sortida del capitalisme mundial, amb la inel·luctabilitat de la revolució mundial.
el problema del caràcter social de l’urss encara no està resolt per la història
Per tal de comprendre el caràcter social de l’URSS d’avui, formulem dues hipòtesis de cara al futur. Suposem que la burocràcia soviètica és foragitada del poder per un partit revolucionari que tinga totes les qualitats del vell partit bolxevic i que, a més a més, estiga enriquit amb l’experiència mundial dels darrers temps. Aquest partit començaria per restablir la democràcia en els sindicats i els soviets. Podria, i deuria, restablir la llibertat dels partits soviètics. Amb les masses, al capdavant de les masses, procediria a una neteja implacable dels serveis de l’Estat; aboliria els graus, condecoracions i privilegis, restringiria la desigualtat en la retribució del treball, en la mesura que ho permetés l’economia i l’Estat. Donaria a la joventut la possibilitat de pensar lliurement, d’aprendre, criticar, en una paraula: de formar-se. Introduiria profundes modificacions en el repartiment de la renda nacional, conforme a la voluntat de les masses obreres i camperoles. No hauria de recórrer a mesures revolucionàries en matèria de propietat. Continuaria i apregonaria l’experiència de l’economia planificada. Després de la revolució política, després de la caiguda de la burocràcia, el proletariat realitzaria en l’economia importantíssimes reformes sense que li fos precisa una nova revolució social.
Si, pel contrari, un partit burgès enderroqués la casta soviètica dirigent, trobaria no pocs servidors entre els buròcrates actuals, tècnics, directors, secretaris del partit i dirigents en general. Una depuració dels serveis de l’Estat també s’imposaria en aquests cas, però la restauració burgesa hauria de desfer-se’n de menys gents que un partit revolucionari. L’objectiu principal del nou poder seria restablir la propietat privada dels mitjans de producció. Abans que res, hauria de donar als kolkhozs dèbils la possibilitat de formar grans granges i transformar els kolkhozs rics en cooperatives de producció de tipus burgès o en societats per accions. En la indústria, la desnacionalització començaria per les empreses de la indústria lleugera i les de l’alimentació. En els primers moments, el pla es reduiria a compromisos entre el poder i les ‘corporacions’, és a dir, els capitans de la indústria soviètica, els seus propietaris potencials, els antics propietaris emigrats i els capitalistes estrangers. Encara que la burocràcia soviètica haja fet molt per la restauració burgesa, el nou règim es veuria obligat a dur a terme, en el règim de la propietat i el mode de gestió, una vertadera revolució i no una simple reforma.
No obstant, admetem que ni el partit revolucionari ni el contrarevolucionari es fan amb el poder. La burocràcia continua al davant de l’Estat. L’evolució de les relacions socials no cessa. Es evident que no pot pensar-se que la burocràcia abdicarà en favor de la igualtat socialista. Ja des d’ara s’ha vist obligada, malgrat els inconvenients que això representa, a restablir els graus i condecoracions; en el futur, serà inevitable que cerque suport en les relacions de propietat. Probablement s’objectarà que poc importen al funcionari elevat les formes de propietat de les que obté els seus ingressos. Açò és ignorar la inestabilitat dels drets de la burocràcia i el problema de la seua descendència. El recent culte a la família soviètica no ha caigut del cel. Els priviletgis que no es poden legar als fills perden la meitat del seu valor; i el dret de testar és inseparable del dret de propietat. No és prou de ser director de trust, cal ser accionista. La victòria de la burocràcia en eixe sector decisiu crearia una nova classe posseïdora. Pel contrari, la victòria del proletariat sobre la burocràcia assenyalaria el renaixement de la revolució socialista. La tercera hipòtesi ens condueix, així, a les dues primeres, que citem primer per més claredat i simplicitat.
* * *
Qualificar de transitori o d’intermediari el règim soviètic és descartar les categories socials acabades com ara el capitalisme (incloent-hi el ‘capitalisme d’Estat’) o el socialisme. Aquesta definició, no obstant, és en ella mateixa insuficient i susceptible de suggerir la falsa idea que l’única transició possible des del règim soviètic condueix vers el socialisme ja que, tanmateix, un retrocés vers el capitalisme segueix essent perfectament possible. Una definició més completa fóra, necessàriament, més llarga i pesant.
L’URSS és una societat intermediària entre el capitalisme i els socialisme en la qual: a) les forces productives són encara insuficients per a conferir a la propietat de l’Estat un caràcter socialista; b) la tendència a l’acumulació primitiva, nascuda de la societat, es manifesta a través de tots els porus de l’economia planificada; c) les normes de repartiment, de natura burgesa, estan a la base de la diferenciació social; d) el desenvolupament econòmic, alhora que millora lentament la condició dels treballadors, contribueix a formar ràpidament una capa de privilegiats; e) la burocràcia, en explotar els antagonismes socials, s’ha convertit en una casta incontrolada, estranya al socialisme; f) la revolució social, traïda pel partit governant, viu encara en les relacions de propietat i en la consciència dels treballadors; g) l’evolució de les contradiccions acumulades pot conduir vers el socialisme o a llençar a la societat cap el capitalisme; h) la contrarevolució en marxa cap el capitalisme haurà de trencar la resistència dels obrers; i) els obrers, en marxar vers el socialisme, hauran d’enderrocar la burocràcia. El problema serà resolt definitivament per la lluita de les forces vives en el terreny nacional i internacional.
Naturalment que els doctrinaris no quedaran satisfets amb una definició tan facultativa. Volgueren fórmules categòriques: sí i sí, no i no. Els fenòmens sociològics foren molt més simples si els fenòmens socials tinguessen sempre contorns precisos. Però res no és més perillós que eliminar, per tal d’encalçar la precisió lògica, els elements que ara contrarien els nostres esquemes i que demà poden refutar-los. En la nostra anàlisi temem, avant que res, violentar el dinamisme d’una formació social sense precedents i que no té analogia. El fi científic i polític que perseguim no és donar una definició acabada d’un procés inacabat sinó observar totes les fases del fenomen i desprendre’n les tendències progressistes i les reaccionàries, revelar la seua interacció, preveure’n les diverses variants del desenvolupament ulterior i trobar en aquesta previsió un punt de suport per a l’acció.