VII. La família, la joventut, la cultura
En allò que respecta a la dona, la Revolució d’Octubre complí honradament la seua paraula. El nou règim no s’acontentà pas amb donar-li els mateixos drets jurídics i polítics que a l’home sinó que feu (el que és molt més) tot el que podia, en qualsevol cas infinitament més que no pas qualsevol altre règim, per a donar-li realment accés a tots els dominis culturals i econòmics. Però ni el ‘totpoderós’ parlament britànic, ni la més poderosa revolució poden fer de la dona un ésser idèntic a l’home o, parlant més clarament, repartir per igual entre ella i el seu company les càrregues de l’embaràs, part, lactància i educació dels fills. La revolució tractà heroicament de destruir l’antic ‘llar familiar’ corromput, institució arcaica, rutinària, ogefadora, que condemna la dona de les classes laborioses als treballs forçats des de la infància fins la mort. La família, considerada com una petita empresa tancada, havia de ser substituïda, segons la intenció dels revolucionaris, per un sistema acabat de serveis socials: maternitats, cases bressol, jardins d’infància, restaurants, bugaderies, dispensaris, hospitals, sanatoris, organitzacions esportives, cinemes, teatres, etc. L’absorció completa de les funcions econòmiques de la família per la societat socialista, en unir a tota una generació per la solidaritat i l’assistència mútua havia de proporcionar a la dona, i en conseqüència, a la parella, una vertadera emancipació del jou secular. Mentre aquesta obra no s’haja complit, quaranta milions de famílies soviètiques continuaran essent, en la seua gran majoria, víctimes dels costums medievals, del servatge i de la histèria de la dona, de les humiliacions quotidianes del nen, de les supersticions d’una i l’altre. Al respecte, no podem permetre’ns cap il·lusió. Justament per això, les modificacions successives de l’estatut de la família a l’URSS caracteritzen perfectament la vertadera naturalesa de la societat soviètica i l’evolució de les seues capes dirigents.
Prendre a l’assalt l’antiga família no va estar possible i no per falta de bona voluntat. Ben al contrari, després d’un curt període de desconfiança envers l’Estat i les seues cases bressol, jardins d’infància i diversos establiments, les obreres i, després d’elles, les camperoles més avançades, apreciaren els immensos avantatges de l’educació col·lectiva i de la socialització de l’economia familiar. La societat, dissortadament, fou massa pobra i massa poc civilitzada. Els recursos reals de l’Estat no es corresponien als plans i a les intencions del partit comunista. La família no pot ser abolida: cal reemplaçar-la. L’emancipació vertadera de la dona és impossible en el terreny de la ‘misèria socialitzada’. L’experiència revelà ben aviat aquesta dura veritat formulada feia gairebé 80 anys per Marx.
Durant els anys de la fam, els obrers s’alimentaren tant com pogueren (amb les seues famílies en determinats casos) en els refectoris de les fàbriques o en establiments anàlegs i aquest fet fou interpretat oficialment com l’adveniment dels costums socialistes. No cal que es detinguem ací en les particularitats dels diversos períodes al respecte (comunisme de guerra, NEP, primer pla quinquennal). El fet és que des de la supressió del racionament del pa, en 1935, els obrers millor pagats començaren a tornar a la taula familiar. Fóra erroni veure en aquesta retirada una condemnació del sistema socialista doncs que aquest no s’havia posat a prova. No obstant, els obrers i les seues dones jutjaren implacablement ‘l’alimentació social’ organitzada per la burocràcia. La mateixa conclusió s’imposa en el que respecta a les bugaderies socialitzades en què es furta i es gavanya la roba més del que es renta. Retorn a la llar! Però la cuina i el rentat a domicili, actualment alabats amb certa confusió pels oradors i periodistes soviètics, signifiquen el retorn de les dones a les casseroles i rentadores, és a dir, a la vella esclavitud. Es molt dubtós que la resolució de la Internacional Comunista sobre “la victòria completa i sense retorn del socialisme en l’URSS” siga, després d’açò, molt convincent per a les ames de casa dels ravals.
La família rural, lligada no solament a l’economia domèstica sinó, a més a més, a l’agricultura, és infinitament més conservadora que la família urbana. Per regla general, sols les comunes agrícoles poc nombroses establiren, al principi, l’alimentació col·lectiva i les cases bressol. S’afirmava que la col·lectivització havia de produir una transformació radical en la família: ¿no s’estava en vies d’expropiar, junt amb les seues vaques, els pollastres del camperol? En qualsevol cas, no mancaren els comunicats sobre la marxa triomfal de l’alimentació social en els camps. Però quan començà el retrocés, la realitat dissipà de seguida les boires del bluff. Generalment, el kolkhoz no proporciona al camperol més que el blat que necessita i el forratge de les seues bèsties. La carn, els productes lactis i els llegums provenen quasi enterament de la propietat individual dels membres dels kolkhozs. Des del moment que els aliments més importants són fruit del treball familiar, no pot parlar-se d’alimentació col·lectiva. Així és que les parcel·les petites, en donar una nova base a la llar, aclaparen a la dona sota un doble fardell.
El nombre de places existents en les cases bressol en 1932 era 600.000 i n’hi havia prop de quatre milions de places temporals per a l’època del treball en el camp. En 1935 havia prop de 5.600.000 llits en les cases bressol, però les places permanents eren, com abans, molt menys nombroses. Fora d’això, les cases bressol existents, inclús les de Moscou, Leningrad i grans centres, estan molt lluny de satisfer les exigències més modestes. “Les cases bressol en les quals els nens es senten pitjor que en la seua llar són tan sols asils roïns”, diu un gran periòdic soviètic. Després d’açò, és natural que els obrers ben pagats s’abstinguen d’enviar allí els seus fills. Per a la massa de treballadors, aquests ‘roïns asils’ són inclús poc nombrosos. Recentment, l’Executiu ha decidit que els nens abandonats i els orfes siguen confiats a particulars; l’Estat burocràtic reconeix així, per boca del seu òrgan més autoritzat, la seua incapacitat per a exercir una de les funcions socials més importants. El nombre de nens rebuts en els jardins ha passat en cinc anys, de 1930 a 1935, de 370.000 a 1.181.000. La xifra de 1930 sorprèn per la seua insignificança. Però la de 1935 és ínfima en relació a les necessitats de les famílies soviètiques. Un estudi més profund faria veure que la major, i en qualsevol cas, la millor part dels jardins d’infància està reservada a les famílies dels funcionaris, dels tècnics, dels stakhanovistes, etc.
No fa molt de temps l’Executiu ha hagut d’admetre, igualment, que “la decisió de posar fi a la situació dels nens abandonats i insuficientment vigilats s’ha aplicat dèbilment”. Què amaga aquest suau llenguatge? Sols sabem ocasionalment pels ‘entrefilets’ publicats als periòdics amb caràcters minúsculs, que més d’un miler de nens viuen a Moscou, inclús en la seua mateixa llar, “en condicions extremadament penoses”; que en els orfenats de la capital existeixen 1.500 adolescents que no saben què fer i que estan destinats al carrer; que en dos mesos de la tardor (1935) en Moscou i en Leningrad, “7.500 pares han estat objecte de persecucions per haver deixat els seus fills sense vigilància”. ¿Quina utilitat tenen aquestes persecucions? ¿Quants nens, ‘col·locats a la llar en les condicions més penoses’ no han estat registrats per l’estadística? ¿En què difereixen les condicions ‘més’ penoses de les simplement penoses? Aquestes preguntes queden sense resposta. La infància abandonada, visible o dissimulada, constitueix una plaga que assoleix enormes proporcions a conseqüència de la gran crisi social, durant la qual la desintegració de la família és molt més ràpida que no la formació de les noves institucions que la puguen reemplaçar.
Els mateixos ‘entrefilets’ ocasionals dels periòdics, junt amb la crònica judicial, informen al lector que la prostitució, última degradació de la dona en profit de l’home capaç de pagar, existeix en l’URSS. L’última tardor, els ‘Izvestia’ publicaren de sobte que “prop de mil dones que es lliuren en els carrers de Moscou al comerç secret de la seua carn, acaben de ser detingudes”. Entre elles: cent setanta-set obreres, noranta-dos empleades, cinc estudiants, etc. Què va llençar-les al carrer? La insuficiència de salari, la pobresa, la necessitat de “procurar-se un suplement per a comprar sabates, un vestit”. Debades hem tractat de conèixer, encara que fos aproximadament, les proporcions d’aquest mal social. La púdica burocràcia soviètica imposa el silenci a l’estadística. Però eixe silenci obligat és prou per a comprovar que la ‘classe’ de les prostitutes soviètiques és nombrosa. No pot tractar-se ací d’una supervivència del passat ja que les prostitutes es recluten entre les dones joves. Ningú pensarà en reprotxar-li personalment al règim soviètic aquesta plaga tan vella com la civilització. Però és imperdonable parlar del triomf del socialisme mentre subsistisca la prostitució. Els periòdics afirmen, en la mesura que els està permès de tocar aquest delicat punt, que la prostitució decreix; és possible que açò siga cert en comparació amb els anys de la fam i la desorganització (1931-33). El retorn, però, a les relacions fundades sobre els diners provoca inevitablement un nou augment de la prostitució i la infància abandonada. On hi han privilegis també hi han pàries.
El gran nombre de nens abandonats és, indiscutiblement, la prova més tràgica i més infal·lible de la penosa situació de la mare. Encara l’optimista ‘Pravda’ es veu obligada a publicar amargues confessions al respecte: “El naixement d’un fill és per a moltes dones una seria amenaça...” Justament per això és que el poder revolucionari ha donat a la dona el dret de l’avortament, un dels seus drets cívics, polítics i culturals essencials mentre duren la misèria i l’opressió familiar, diguen el que diguen els eunucs i les fadrines d’un i d’altre sexe. Però aquest tres drets són transformats per la desigualtat social en un privilegi. Els informes fragmentaris que proporciona la premsa soviètica sobre la pràctica dels avortaments són colpidors: cent noranta-cinc dones mutilades pels ‘fabricants d’àngels’; trenta-tres obreres, vint-i-vuit empleades, seixanta-cinc camperoles de kolkhoz, cinquanta-vuit ames de casa, es troben en una hospital d’una aldea de l’Ural. Aquesta regió sols difereix de les altres en què les dades que la concerneixen han estat publicades. ¿Quantes dones a l’any són mutilades en tota l’URSS pels avortaments mal fets?
Després d’haver demostrat la seua incapacitat per a proporcionar els socors mèdics necessaris i les instal·lacions higièniques a les dones obligades a recórrer a l’avortament, l’Estat canvia bruscament i es llança a la via de les prohibicions. I la burocràcia, com en d’altres casos, de la necessitat en fa virtut. Un del membres de la Cort Suprema soviètica, Soltz, especialitzat en els problemes del matrimoni, justifica la propera prohibició de l’avortament dient que, com que la societat socialista manca de desocupació, etc. etc., la dona no pot tindre el dret a refusar les ‘alegries de la maternitat’. Filosofia de rector que disposa, a més a més, del puny del gendarme. Acabem de llegir a l’òrgan central del partit que el naixement d’un fill és, per a moltes dones (i fóra just dir que per a la majoria) ‘una amenaça’. Acabem d’escoltar a una alta autoritat testificar que “la liquidació de la infància abandonada i descuidada es realitza dèbilment”, el que significa, realment, un augment de la infància abandonada; i ara un alt magistrat ens anuncia que en el país on ‘és dolç viure’, els avortaments han de ser castigats amb la presó, exactament com en els països capitalistes on és trist de viure. S’endevina per endavant que en l’URSS, com en Occident, seran sobretot les obreres, les camperoles, les criades que no poden amagar llur pecat, les que cauran en mans dels carcellers. Respecte a ‘nostres dones’, que demanen perfums de bona qualitat i d’altres articles d’aquest gènere, continuaran fent el que els vinga de gana, sota la mirada d’una justícia benèvola. “Tenim necessitat d’homes”, afegeix Soltz tancant els ulls front als nens abandonats. Si la burocràcia no hagués posat en els seus llavis el segell del silenci, milions de treballadores podrien respondre-li: “Feu vosaltres mateixa als vostres fills”. Evidentment aquests senyors han oblidat que el socialisme hauria d’eliminar les causes que empenyen a la dona a l’avortament, en compte de fer intervenir indignament al policia en la vida íntima de la dona per a imposar-li ‘les alegries de la maternitat’.
El projecte de la llei sobre l’avortament va estar sotmès a una discussió pública. El filtre de la premsa soviètica hagué de deixar passar, malgrat tot, nombroses queixes i protestes ofegades. La discussió es va acabar tan de sobte com havia començat. El 27 de juny de 1936, l’Executiu feu d’un projecte infame una llei tres vegades infame. Fins alguns dels advocats patentats per la burocràcia s’incomodaren. Louis Fisher escrigué que la nova llei era, en suma, una deplorable equivocació. En realitat aquesta llei dirigida contra la dona, però que estableix per a les dames un règim d’excepció, és un dels fruits legítims de la reacció termidoriana.
La rehabilitació solemne de la família que es dugué a terme (coincidència providencial) alhora que la del ruble, ha estat una conseqüència de la insuficiència material i cultural de l’Estat. En compte de dir: encara som massa indigents i massa incultes per a establir relacions socialistes entre els homes, els nostres fills ho faran; els caps del règim recullen els trastos trencats de la família i imposen, sota l’amenaça dels pitjors rigors, el dogma de la família, fonament sagrat del ‘socialisme triomfal’. Cal mesurar amb força pena la profunditat d’aquest retrocés.
La nova legislació arrasa tot i amb tots, al literat com al legislador, al jutge i a la milícia, al periòdic i a l’ensenyament. Quan un jove comunista, honrat i càndid es permet d’escriure al seu periòdic: “faries millor d’abordar la solució d’aquest problema. ¿Com pot la dona evadir-se de les estenalles de la família?” rep un parell de desdenys i calla. L’alfabet del comunisme és considerat com una exageració d’esquerres. Els prejudicis durs i estúpids de les classes mitjanes incultes renaixen entre nosaltres amb el nom de nova moral. ¿I què passa en la vida quotidiana dels racons perduts de l’immens país? La premsa reflecteix en proporció ínfima la profunditat de la reacció termidoriana en l’àmbit de la família.
Com la noble passió dels predicadors creix en intensitat alhora que augmenten els vicis, el novè manament ha assolit gran popularitat entre les capes dirigents. Els moralistes soviètics no tenen més que renovar lleugerament la fraseologia. S’inicia una campanya contra els divorcis, massa fàcils i massa freqüents. El pensament creador del legislador anuncia ja una mesura ‘socialista’ que consisteix en cobrar el registre del divorci i en augmentar la tarifa en cas de repetició. De mena que no ens equivoquem en afirmar que la família renaix, al mateix temps que es consolida novament el paper educador del ruble. Cal esperar que la tarifa no serà un obstacle per a les classes dirigents. Les persones que disposen de bons apartaments, d’autos i d’altres elements de confort, arreglen sempre els seus assumptes privats sense publicitat supèrflua. La prostitució sols té un segell infamant i penós en els baixos fondos de la societat soviètica; en la cimera d’aquesta societat, on el poder s’uneix a la comoditat, revesteix la forma elegant de menuts serveis recíprocs i àdhuc l’aspecte de ‘família socialista’. Sosnovski ja ens ha donat a conèixer la importància del factor ‘auto-harem’ en la degeneració dels dirigents.
Els ‘amics’ lírics i acadèmics de l’URSS tenen ulls per a no veure. La legislació del matrimoni instituïda per la Revolució d’Octubre, que aleshores fou objecte d’orgull legítim per a d’ella, s’ha transformat i desfigurat per amplis emprèstits presos del tresor legislatiu dels països burgesos. I, com si es tractés d’unir la burla a la traïció, els mateixos arguments que abans serviren per a defendre la llibertat incondicional del divorci i de l’avortament (‘l’emancipació de la dona’, ‘la defensa dels drets de la personalitat’, ‘la protecció de la maternitat’), es repeteixen actualment per tal de limitar o prohibir un i l’altre.
El retrocés revesteix formes d’una hipocresia descoratjador i va molt més lluny del que exigeix la dura necessitat econòmica. A les raons objectives de retorn a les normes burgeses, tal com ara el pagament de pensions alimentàries al fill, s’ajunta l’interès social dels medis dirigents en arrelar el dret burgès. El motiu més imperiós del culte actual a la família és, sens cap dubte, la necessitat que té la burocràcia d’una jerarquia estable de les relacions socials i d’una joventut disciplinada per quaranta milions de llars que serveixen de recolze a l’autoritat i al poder.
Quan s’esperava confiar a l’Estat l’educació de les joves generacions, el poder, lluny de preocupar-se per sostenir l’autoritat dels majors, del pare i de la mare especialment, tractà, pel contrari, de separar els fills de la família per tal d’immunitzar-los contra els vells costums. Encara recentment, durant el primer període quinquennal, l’escola i les joventut comunistes sol·liciten àmpliament l’ajuda dels nens per desemmascarar el pare ebri o la mare creient, per a avergonyir-los, per a tractar de ‘reeducar-los’. Altra cosa és l’èxit assolit... De totes maneres, aquest mètode minava les bases mateixes de l’autoritat familiar. En aquest domini es realitzà una transformació radical que no estigué desproveïda d’importància. El quint manament s’ha tornat a posar en vigor alhora que el novè, sense invocació a l’autoritat divina pel moment, cert; però l’escola francesa tampoc usa aquest atribut, la qual cosa no li impedeix inculcar la rutina i el conservadorisme.
El respecte a l’autoritat dels majors ja ha provocat, fora d’això, un canvi de política envers la religió. La negació de Deu, els seus miracles i ajudants, era l’element de divisió més greu que el poder revolucionari feia intervenir entre pares i fills. Sobrepassat el progrés de la cultura, de la propaganda seriosa i de l’educació científica, la lluita contra l’església, dirigida per homes del tipus Iaroslavski, degenerava freqüentment en bufonades i vexacions. L’assalt als cels s’ha aturat com també l’assalt a la família. Curosa de la seua reputació, la burocràcia ha demanat als joves ateus que deposen llurs armes i es dediquen a llegir. Açò no és més que un començament. Un règim de neutralitat irònica s’estableix poc a poc respecte a la religió. Primera etapa. No seria difícil predir-ne la segona i la tercera, si el curs dels esdeveniments depengués sols de les autoritats establertes.
La hipocresia de les opinions dominants eleva, sempre i en tots els llocs, al cub o al quadrat, els antagonismes socials; aquesta és, si fa o no fa, la llei del desenvolupament de les idees traduïda a llenguatge matemàtic. El socialisme, si mereix eixe nom, significa relacions desinteressades entre els homes, una amistat sense enveja ni intriga, l’amor sense càlculs envilidors. La doctrina oficial declara que aquestes normes ideals ja s’han realitzat, amb tanta més autoritat com més enèrgiques són les protestes de la realitat contra semblants afirmacions. El nou programa de les joventuts comunistes soviètiques, adoptat en abril de 1936, diu: ”Una nova família, del floriment de la qual s’encarrega l’Estat soviètic, s’ha creat sobre el terreny de la igualtat real de l’home i la dona”. Un comentari oficial afegeix: “La nostra joventut sols cerca al company o companya per amor. El matrimoni burgès d’interessos no existeix en la nostra generació”. (Pravda, 4 d’abril de 1936). Açò és prou cert quan es tracta d’obrers i obreres joves. Però el matrimoni per interès està molt poc estès entre els obrers dels països capitalistes. Passa tot el contrari en les capes mitjanes i superiors de la societat soviètica. Els nous grups socials es subordinen automàticament al domini de les relacions personals. Els vicis engendrats pel poder i pels diners entorn de les relacions sexuals, floreixen en la burocràcia soviètica com si aquesta tingués el propòsit d’encalçar a la burgesia d’Occident.
En contradicció absoluta amb l’afirmació de ‘Pravda’ que acabem de citar, ‘el matrimoni soviètic per interès’ ha ressuscitat, la premsa soviètica convé en això, siga per excés de franquesa o bé per necessitat. La professió, el salari, la col·locació, el nombre de galons en la màniga, adquireixen un significat creixent puix que els problemes de calçat, de pells, d’allotjament, banys i (somni suprem) d’auto, s’uneixen a d’ell. La simple lluita per una habitació uneix i desuneix en Moscou a no poques parelles l’any. El problema dels pares ha atès una importància excepcional. Es convenient tenir de sogre a un oficial o a un comunista influent; i com de sogra, a la germana d’un gran personatge. Qui es sorprendrà? Pot ser d’altra forma?
La desunió i la destrucció de les famílies soviètiques en què el marit, membre del partit, membre actiu del sindicat, oficial o administrador, s’ha desenrotllat i adquirit nous gustos mentre que la dona, oprimida per la família, ha romàs en l’antic nivell, forma un dels capítols més dramàtics del llibre de la societat soviètica. El camí de dues generacions de la burocràcia soviètica està assenyalat per les tragèdies de les dones endarrerides i abandonades. El mateix fet s’observa actualment en la jove generació. Es trobaran, sens dubte, més grolleria i crueltat en les esferes superiors de la burocràcia, allà on els entremetedors poc cultivats, que creuen que se’ls deu tot, són un elevat percentatge. Els arxius i les memòries revelaran un dia vertaders crims, comesos contra les antigues esposes i les dones en general pels predicadors de la moral familiar i de les ‘alegries’ obligatòries de la ‘maternitat’, inviolables front a la justícia.
No, la dona soviètica encara no és lliure. La igualtat completa presenta també molts més avantatges per a les dones de les capes superiors que viuen del treball burocràtic, tècnic, pedagògic, intel·lectual en general que no per a les obreres i, especialment, les camperoles. Mentre que la societat no estiga capacitada per a assumir les càrregues materials de la família, la mare no pot desenvolupar amb èxit una funció social si no disposa d’una esclava blanca, nodrissa, cuinera, etc. Dels quaranta milions de famílies que formen la població de l’URSS el 5, pot ser que el 10, per cent funden directament o indirecta llur benestar sobre el treball d’esclaves domèstiques. El nombre exacte de criades en l’URSS fóra tan útil per apreciar, des d’un punt de vista socialista, la situació de la dona, com tota la legislació soviètica, per progressista que aquesta siga. Però justament per això és que l’estadística amaga a les criades en la rúbrica d’obreres o ‘diversos’.
La condició de la mare de família, comunista respectada que té una serventa, un telèfon per fer les seues comandes als magatzems, un auto per al transport, etc., és força poc similar a la de l’obrera que recorre les tendes, fa els menjars, duu els seus fills del jardí d’infància a casa (quan hi ha per a ella un jardí d’infància). Cap etiqueta socialista pot amagar aquest contrast social, no menys gran que aquell que distingeix en tot país d’Occident a la dama burgesa de la dona proletària.
La vertadera família socialista, alliberada per la societat de les pesades i humiliants càrregues quotidianes, no tindrà necessitat de cap reglamentació i la simple idea de les lleis sobre el divorci i l’avortament no li semblaran millor que el record de les zones de tolerància o dels sacrificis humans. La legislació d’Octubre havia donat un pas atrevit cap ella. L’Estat endarrerit del país, des dels punts de vista econòmic i cultural, ha provocat una cruel reacció. La legislació termidoriana retrocedeix cap els models burgesos, no sens cobrir la seua retirada amb frases enganyoses sobre la santedat de la ‘nova’ família. La inconsistència socialista es dissimula ací també sota una respectabilitat hipòcrita.
Als observadors sincers els crida l’atenció, sobretot en allò que es refereix als nens, la contradicció entre els principis elevats i la trista realitat. Un fet com el de recórrer a extremats rigors penals contra els nens abandonats, pot suggerir que el pensament de la legislació socialista en favor de la dona i del nen no és més que una hipocresia. Els observadors del gènere oposat es senten seduïts per l’amplitud i generositat del projecte que ha pres forma de lleis i d’òrgans administratius; davant les mares, les prostitutes i els nens abandonats a la misèria, aquests optimistes es diuen que l’augment de les riqueses materials donarà, poc a poc, sang i carn a les lleis socialistes. No és fàcil dir quina d’aquestes dues maneres de pensar és més falsa i perjudicial. Cal patir ceguesa històrica per no veure l’envergadura i l’audàcia del projecte socialista, la importància de les primeres fases de la seua realització i les vastes possibilitats obertes. Però tampoc és possible deixar d’indignar-se per l’optimisme passiu i, en realitat, indiferent, dels que tanquen els ulls front l’augment de les contradiccions socials i es consolen mitjançant les perspectives d’un pervindre les claus del qual es proposen respectuosament deixar a la burocràcia. ¡Com si la igualtat del home i la dona no s’hagués transformat, als ulls de la burocràcia, en la igualtat de la carència de tot dret! ¡Com si estigués escrit que la burocràcia no pot establir un nou jou en compte d’aportar la llibertat!
La història ens ensenya moltes coses sobre l’esclavització de la dona per l’home, sobre la d’ambdós pels explotadors i sobre els esforços dels treballadors que, tractant de treure’s el jou a preu de llur sang, en realitat no aconsegueixen en realitat més que canviar de cadenes. La història, en definitiva, no diu altra cosa. Ens falten, però, exemples positius sobre la manera d’alliberar efectivament al nen, a la dona i a l’home. Tota l’experiència del passat és negativa i inspira desconfiança als treballadors cap els tutors privilegiats i incontrolats.
Tot partit revolucionari troba, al principi, un recolze en la jove generació de la classe triomfant. La senilitat política s’expressa per la pèrdua de la capacitat per a arrossegar a la joventut. Els partits de la democràcia burgesa, eliminats de l’escena, es veuen obligats d’abandonar la joventut a la revolució o el feixisme. Quan el bolxevisme vivia en la il·legalitat fou sempre el partit dels joves obrers. Els menxevics es recolzaven en els mitjans superiors i de més edat de la classe obrera, no sense enorgullir-se d’això i mirar de dalt a baix als bolxevics. Els esdeveniments mostraren implacablement el seu error; en el moment decisiu, la joventut arrossegà als homes d’edat madura i fins als vells.
La sacsejada revolucionaria imprimí un formidable impuls a les noves generacions soviètiques, arrancant-les d’un colp dels costums conservadors i revelant-les aquest gran secret (el primer dels secrets de la dialèctica): no hi ha res d’etern sobre la terra i la societat està construïda amb materials plàstics. ¡Quan estúpida és la teoria de les races invariables a la llum de les experiències de la nostra època! L’URSS és un prodigiós bressol on es refon el caràcter de desenes de nacionalitats. La mística de ‘l’ànima eslava’ ha estat escombrada com una escòria.
Però l’impuls rebut per les joves generacions encara no es canalitza en una obra històrica corresponent. Es veritat que la joventut és molt activa en l’àmbit econòmic. L’URSS compta amb 7 milions d’obrers menors de 23 anys; 3.140.000 en la indústria, 700.000 en les vies fèrries, 700.000 als tallers. En les noves fàbriques gegantines, els obrers joves constitueixen prop de la meitat de la mà d’obra. Els kolkhozs compten actualment amb 1.200.000 joves comunistes. Centenars de milers de joves comunistes han estat mobilitzats durant els darrers anys a les canteres, els jaciments d’hulla, els boscos, les mines d’or, l’Àrtic, a Sakhalin o al riu Amur, on es construeix una nova ciutat, Komsomolsk (literalment: JC-ciutat). La nova generació proporciona treballadors de xoc, obrers de mèrit, stakhanovistes, contramestres, administradors subalterns. Estudia i amb aplicació en la major part dels casos. Es encara més activa en l’àmbit dels esports més audaços com ara el paracaigudisme, i els més bel·licosos, com ara el tir. Els emprenedors i els intrèpids s’uneixen a expedicions perilloses de tota mena.
“La major part de nostra joventut, [deia fa poc Schimidt, l’explorador ben conegut de les regions polars] aspira al treball difícil”. Es, certament, veritat. No obstant, en tots els dominis, la generació posrevolucionària encara està sota tutela. Què ha de fer i com fer-ho li ho indiquen els superiors. La política, forma suprema del comandament, resta íntegrament en mans d’allò que es nomena la vella guàrdia. I alhora que dirigeix a la joventut discursos molt cordials, i a voltes aduladors, els vells serven zelosament el seu monopoli.
Engels, com que no concebia el desenvolupament de la societat socialista sense ‘l’agonia’ de l’Estat, és a dir, sense la substitució de totes les institucions policíaques per l’autoadministració dels productors i consumidors, atribuïa la consumació d’aquesta tasca a la jove generació “que creixerà sota les noves condicions de llibertat i es trobarà capacitada per destruir tot el vell caos de l’estatisme”. Lenin afegia: “de tot estatisme, inclús del de la república democràtica”. Eixa era, al remat, la idea que Engels i Lenin tenien de la perspectiva de l’edificació de la societat socialista: la generació que ha conquistat el poder, la vella guàrdia, comença la liquidació de l’Estat; la generació següent acaba la tasca.
Què passa en realitat? El 43% de la població de l’URSS ha nascut després de la Revolució d’Octubre. Si es fixa el límit de les generacions als 23 anys, en resulta que més del 50% de la població soviètica no assoleix aquest límit, de manera que més de la meitat de la població no té l’experiència d’altre règim que no siga els soviets. Però, justament, aquestes joves generacions no es formen en ‘les condicions de llibertat’ que pensava Engels ans al contrari es formen sota el jou intolerable de la capa dirigent que, segons la ficció oficial, feu la Revolució d’Octubre. En la fàbrica, en el kolkhozs, en el quarter, en la universitat, en l’escola i fins en el jardí d’infància, i, si de cas, en la casa bressol, les principals virtuts de l’home són la fidelitat al cap i l’obediència sens discussió. Molts dels aforismes pedagògics dels darrers temps podrien haver estat copiats de Goebbels, si és que el mateix Goebbels no els hagués pres, en gran part, dels col·laboradors de Stalin.
L’ensenyament i la vida social dels escolars i dels estudiants estan profundament penetrats de formalisme i d’hipocresia. Els nens han après a prendre part en nombroses reunions mortalment ensopides, amb la seua inevitable presidència d’honor, l’encesada dels amats caps, els debats conformistes estudiats per endavant; reunions en què, com en les dels adulats, es diu una cosa i es pensa una altra. Si els cercles d’escolars més innocents tracten de crear un oasi em mig d’aquest desert, atreuen sobre d’ells cruels mesures de repressió. La GPU intervé en l’escola anomenada ‘socialista’ per a introduir, mitjançant la delació i la traïció, un terrible element de desmoralització. Els més reflexius dels pedagogs i dels autors de llibres infantils, malgrat el seu optimisme oficial, no sempre poden amagar el seu espant front la coerció, la hipocresia i el fàstic que aclaparen l’escola.
Desproveïdes de l’experiència de la lluita de classes i de la revolució, les joves generacions sols podrien madurar per una participació conscient en la vida social al si d’una democràcia soviètica, aplicant-se a l’estudi de les experiències del passat i de les lliçons del present. El pensament i el caràcter personal no poden desenrotllar-se sense crítica però la possibilitat més elemental de canviar d’idees, d’enganyar-se, de verificar i rectificar els errors propis i d’altri, li està prohibida a la joventut soviètica. Tots els problemes, incloent-hi els que li concerneixen, es resolen sense tindre-la em compte. Sols se li permet executar les ordres i cantar hosannes. A la primera paraula de crítica, la burocràcia respon agafant pel coll a qui l’ha pronunciada. Tot el que la joventut té d’indòcilitat i de qualitats, és sistemàticament reprimit, eliminat o físicament exterminat. Així s’explica el fet que els milions i milions de joves comunistes no hagen produït, fins hui, una sola personalitat notable.
En dedicar-se a la tècnica, les ciències, la literatura, els esports, els escacs, la joventut sembla aprendre les activitats més importants; en tots eixos dominis rivalitza amb l’antiga generació mal preparada, l’encalça i supera en moltes ocasions. Però a cada contacte amb la política es crema els dits. En conseqüència li queden tres possibilitats: assimilar-se a la burocràcia i fer carrera; sotmetre’s en silenci, absorbir-se en el treball econòmic, científic o en la seua petita vida privada; llençar-se a la il·legalitat, aprendre a combatre i temprar-se per al futur. La carrera burocràtica sols està oberta a una petita minoria; en l’altre pol, una petita minoria arriba a l’oposició. El grup intermedi és molt heterogeni. Sota el jou opressor es menen processos extremadament significatius, encara que ocults, que tindran gran importància per a determinar el pervindre de l’URSS.
Les tendències ascètiques de l’època de la guerra civil cediren el lloc, en el període de la NEP, a estats d’esperit més epicuris, per no dir més àvids de plaer. El primer període quinquennal fou novament d’un ascetisme involuntari, però solament per a les masses i la joventut; els dirigents ja havien assolit instal·lar-se en les posicions del benestar personal. El segon període quinquennal està impregnat, indubtablement, per una viva reacció contra l’ascetisme. La preocupació pels avantatges personals guanya al conjunt de la població i, sobretot, als joves. El fet és que la petita minoria que assoleix elevar-se sobre les masses té, en la jove generació soviètica, la possibilitat d’encalçar el medis dirigents. Per altra banda, la burocràcia forma i selecciona conscientment als seus funcionaris i arribistes.
“La joventut soviètica ignora el desig d’enriquir-se, la mesquinesa petitburgesa, el baix egoisme”, assegurava el principal informador al congrés de les joventuts comunistes d’abril de 1936. Aquestes paraules sonen manifestament a fals front una consigna dominant en l’actualitat: “comoditat i anar amb compte”, front als mètodes del treball a escar, de les primes i de les condecoracions. El socialisme no és ascètic, s’oposa profundament a l’ascetisme cristià, com a tota religió, per la seua relació amb aquest món i sols amb d’ell: la persona humana no comença amb l’anhel per la vida còmoda, sinó on aquest anhel acaba. Però a cap generació li està donat de botar per sobre del seu propi cap; pel moment, tot el moviment stkhanovista està fonamentat sobre el ‘baix egoisme’. El seu únic patró de mesura, que és el nombre de pantalons i corbates guanyats al preu del treball, comprova justament la ‘mesquinesa petitburgesa’. Admetem que aquesta fase històrica siga necessària; aleshores, però, cal veure-la com és. El restabliment de les relacions comercials obri, indiscutiblement, la possibilitat d’una milloria sensible del benestar individual. Si els joves soviètics volen ser enginyers, no és perquè l’edificació socialista els seduisca tant sinó perquè els enginyers estan molt millor pagats que no els metges o el professors. Quan tendències d’aquesta classe es precisen en una atmosfera d’opressió espiritual i de reacció ideològica, mentre els dirigents ajuden conscientment als instints dels arribistes, la formació d’una ‘cultura socialista’ es redueix pel moment, a una educació egoista de les més antisocials.
No obstant això, seria calumniar grollerament a la joventut soviètica presentar-la com dominada, exclusivament o principalment, pels interessos personals. No, en el seu conjunt és generosa, intuïtiva, emprenedora; l’arribisme sols tenyeix la superfície, però en les seues profunditats viuen diverses tendències sovint informes, l’heroisme vital de les quals cerca profit. El nou patriotisme soviètic es nodreix, en part, d’aquestes aspiracions, Aquest és certament molt fondo, sincer i dinàmic. Però també pateix del desacord entre els joves i els vells.
Els pulmons joves i sans troben insuportable l’atmosfera d’hipocresia, inseparable del Termidor, és a dir, de la reacció que encara es veu obligada a vestir-se el mantell de la revolució. El viu contrast entre les consignes socialistes i la realitat vivent, arruïna la confiança en el cànons oficials. Molts joves adopten respecte a la política una actitud desdenyosa, i accentuen en la forma de comportar-se la grolleria, inclús una actitud llicenciosa. En molts casos, probablement en la majoria d’ells, l’indiferentisme o el cinisme no són més que les formes primitives del descontentament i del desig contingut de caminar per la seua pròpia voluntat. L’exclusió de les joventuts i del partit, l’arrest i l’exili de centenars de miler de joves ‘guàrdies blancs’ i ‘d’oportunistes’, per una banda i, per l’altra, de bolxevics-leninistes, donen la prova que les fonts de l’oposició política conscient, de dretes o d’esquerres, no s’exhaureixen; ben al contrari, han sorgit amb nova força durant els dos o tres darrers anys. Al capdavall, els més impacients, els més ardents, els menys equilibrats, ferits en els seus sentiments o interessos, es tornen vers la venjança terrorista. Eixe, si fa o no fa, és l’espectre de l’estat d’esperit polític de la joventut soviètica.
La història del terrorisme individual en l’URSS assenyala amb força les etapes de l’evolució general del país. En l’aurora del poder dels soviets, els Blancs i els socialistes revolucionaris organitzaren atemptats terroristes en l’ambient de la guerra civil. Quan les antigues classes posseïdores han perdut tota esperança de restauració, el terrorisme acaba. Els atemptats dels kulaks que s’han perllongat fins aquests dies han tingut un caràcter local; completaven una guerrilla en contra del règim. El terrorisme més recent no es recolza sobre les antigues classes dirigents ni en els camperols acomodats. Els terroristes de la darrera generació es recluten exclusivament entre la joventut soviètica, entre les joventuts comunistes i el partit, amb freqüència fins entre els fills dels dirigents. Completament incapaç de resoldre els problemes que es proposa, el terrorisme individual té, tanmateix, la major importància simptomàtica perquè caracteritza l’aspresa de l’antagonisme entre la burocràcia i les vastes masses populars, especialment la joventut.
En suma: embriaguesa econòmica, paracaigudisme, expedicions polars, indiferentisme demostratiu, ‘romanticisme del bergant’, mentalitat terrorista i actes terroristes ocasionals (aquest total prepara una explosió de descontentament dels joves contra la insuportable tutela dels vells). La guerra podria servir, evidentment, de vàlvula de seguretat als vapors acumulats d’aquest descontentament. Però no per molt de temps. La joventut adquiriria ràpidament el tremp dels combatents i l’autoritat que ara li manca. Mentrestant l’autoritat dels vells sofriria un colp irreparable. En el millor dels casos la guerra no concediria a la burocràcia més que una moratòria; a la fi de les hostilitats, el conflicte polític seria més agut.
Naturalment fóra unilateral limitar els problemes de l’URSS al de les generacions. La burocràcia compta amb no pocs vells que li són enemics, declarats o ocults, així com també hi ha centenars de milers de buròcrates complets entre els joves. Però de qualsevol banda que isca l’atac contra les capes dirigents, ja siga de dretes o d’esquerres, els atacants reclutaran les seues forces principals entre la joventut ofegada, descontenta i privada dels drets polítics. La burocràcia ho compren perfectament ja que posseeix una extrema sensibilitat per a tot allò que l’amenaça i tracta, naturalment, de consolidar d’antuvi les seues posicions. Les seues trinxeres principals, les seues plataformes de ciment s’enlairen, principalment, contra la jove generació.
Ja hem mencionat el X Congrés de les joventuts comunistes que es reuní en el Kremlin, en abril de 1936. Naturalment, ningú ha tractat d’explicar perquè, contràriament als estatuts, aquest congrés no s’havia reunit durant cinc anys. Ben al contrari, immediatament es comprengué que, seleccionat i filtrat amb la major cura, es reunia per a expropiar, en el sentit polític, a la joventut: segons els seus nous estatuts, el Komsomol, (les JC) perden, inclús jurídicament, el dret de participar en la vida social. La instrucció i l’educació, són, des d’ara, les seues úniques esferes d’acció. El secretariat general de les JC declarà per ordres dels seus superiors: ”Hem de... deixar de parlar sobre el pla industrial i financer, la base del preu de cost, l’equilibri dels comptes i totes les altres tasques del govern. Com si nosaltres les decidirem!” El país sencer podria repetir aquestes darreres paraules: “Com si nosaltres les decidirem!” L’ordre arrogant de ‘deixar de parlar’, que no suscità en un congrés ultrasotmès cap entusiasme, pareix tant més sorprenent quant la llei soviètica senyala la majoria política als 18 anys, concedint a partir d’eixa edat el dret de vot als joves d’un i d’altre sexe, i, encara que el límit d’edat dels joves comunistes era, segons els antics estatuts, de 23 anys, la tercera part dels membres de l’organització era major d’edat. El congrés dugué a terme, simultàniament, dues reformes: legalitzà la participació dels adults en les joventuts, augmentant així el nombre de komsomols-electors; i privà a l’organització del dret de immiscir-se, no solament en la política general (cosa sobre la que hi hauria molt que parlar) sinó, a més a més, en els problemes corrents de l’economia. L’augment del límit d’edat està dictat per la dificultat de passar automàticament del Komsomol al partit. La supressió dels darrers drets polítics, i inclús de la seua simple aparença, es deu a la voluntat de supeditar, completament i definitiva, els komsomols al partit depurat. Les dues mesures, aparentment contradictòries, tenen la mateixa causa, i aquest és la por que la jove generació inspira a la burocràcia.
Els informadors del congrés, complint, segons les seues pròpies confessions, missions que els havia confiat Stalin, (aquestes advertències tendien a evitar tota discussió) explicaren la finalitat de la reforma amb una franquesa més be sorprenent: “No tenim necessitat d’un segon partit”. Açò era reconèixer que, segons l’opinió dels dirigents, si no el mataven definitivament, el Komsomol amenaçava de convertir-se en un segon partit. I, com que per a determinar les possibles tendències d’aquest partit virtual, l’informador afegí aquesta advertència: ”En el seu temps, Trotski tractà d’inculcar a la joventut, amb la que flirtejava per demagògia, la idea antileninista i antibolxevic d’un segon partit”, etc. L’al·lusió del informador tanca un anacronisme: en realitat, Trotski es limità en determinada època a advertir que la burocratització ulterior del règim provocaria inevitablement la ruptura amb els joves i amenaçaria de fer nàixer un segon partit. Poc importa; els esdeveniments, en confirmar aquesta advertència, han constituït un programa. El partit degenerat sols conserva el seu poder d’atracció cap els arribistes. Els joves i les joves honrats i capaços de pensar han d’estar descoratjats pel servilisme bizantí, la falsa retòrica que cobreix els privilegis i l’arbitrarietat, la xerrameca dels mediocres buròcrates acostumats a llençar-se encensades uns a d’altres; i per tots eixos mariscals que si és ben cert que no han baixat els estels del cel sí que se’ls han penjat tots a l’uniforme. No es tracta, doncs, de l’amenaça d’un segon partit, única força susceptible de continuar la Revolució d’Octubre. La modificació dels estatuts de les JC, inclús que fos reforçada per mesures policíaques, no impedirà, és clar, que la joventut adquirisca força viril per a oposar-se a la burocràcia.
De quina banda s’orientarà la joventut en cas de trastorn polític? Sota quines banderes es reunirà? Segurament, ningú pot en aquests moments respondre a eixes preguntes i la joventut mateixa menys que ningú. Tendències contradictòries sol·liciten la seua consciència. Al capdavall, són esdeveniments històrics d’una importància mundial aquells que determinen a les masses a pronunciar-se: guerra, nous èxits del feixisme, o, a la inversa, victòria de la revolució proletària en Occident. En tot cas, la burocràcia es convencerà que aquesta joventut sense drets constitueix en la història un factor explosiu de primer ordre.
En 1894, l’autocràcia russa, per boca del jove tsar Nicolau II, responia als membres dels zemstvos que expressaven tímidament el desig de ser admesos en la vida política: “Somnis insensats!” Paraules memorables. En 1936, la burocràcia respon a les aspiracions encara confuses de la jove generació soviètica amb l’ordre brutal de ‘parar les xerrameques’. Aquestes paraules també entraran en la història. El règim stalinista no les pagarà menys cares que el règim al capdavant del qual es trobava Nicolau II.
La política nacional del bolxevisme, en assegurar la victòria de la Revolució d’Octubre, ajudà a l’URSS a sostindre’s, malgrat les forces centrífugues de l’interior i l’hostilitat dels països veïns. La degeneració burocràtica ha atacat rudement aquesta política. Lenin es preparava, justament, a lliurar un primer combat contra Stalin, precisament sobre la qüestió nacional, en el XII Congrés del partit a la primavera de 1923. Però hagué d’abandonar el treball abans que el congrés es reunís. Els documents que redactava aleshores, estan encara sota les claus de la censura.
Les necessitats culturals de les nacions despertades per la revolució exigeixen la més amplia autonomia. Però l’economia sols pot desenrotllar-se satisfactòriament si totes les parts de la Unió es sotmeten a un pla centralitzat de conjunt. L’economia i la cultura no estan separades per muralles; passa, doncs, que les tendències a l’autonomia cultural i a la centralització econòmica entren en conflicte. No obstant, no n’hi ha antagonisme irreductible. No obstant que no tenim, ni tampoc podem tindre, una fórmula ja feta per a resoldre aquest conflicte, la voluntat de les masses interessades existeix i sols la seua participació efectiva en la decisió quotidiana del seu propi destí pot, en cada etapa donada, traçar el límit entre les reivindicaciones legítimes i la centralització econòmica i les exigències vitals de les cultures nacionals. Tota la desgràcia ve de que la voluntat de la població de l’URSS, encarnada pels seus diversos elements nacionals, està falsificada completament per la burocràcia que sols considera l’economia i la cultura des del punt de vista dels interessos específics de la capa dirigent i de les seues facilitats de govern.
Es cert que la burocràcia continua complint en aquests dominis determinat treball progressista, encara que amb enormes despeses generals. Açò es relaciona, sobretot, amb les nacionalitats endarrerides de l’URSS, nacionalitats que han de passar necessàriament per un període més o menys llarg d’emprèstits, imitacions i assimilació. La burocràcia els construeix un pont cap els beneficis elementals de la cultura burgesa i, particularment, preburgesa. Amb respecte a diverses regions i nacionalitats, el règim realitza, en àmplia mesura, l’obra històrica que Pere I i els seus companys realitzaren en la vella Moscòvia; però a més vasta escala i amb un ritme més ràpid.
En aquests moments, en l’URSS s’imparteix l’ensenyament en vuitanta idiomes almenys. S’ha necessitat, per a la majoria d’ells, crear alfabets o reemplaçar els alfabets asiàtics, massa aristocràtics, per alfabets llatins més a l’abast de les masses. Apareixen periòdics en d’altres tantes llengües, periòdics que fan conèixer als pastors nòmades i als cultivadors primitius els elements de la cultura. Les llunyanes regions de l’Imperi, antigament abandonades, veuen sorgir indústries; el tractor destrueix els vells costum que encara guarden quelcom de clan. Alhora que l’escriptura, apareixen la medicina i l’agronomia. No és fàcil apreciar aquesta construcció de noves capes de la humanitat. Marx no s’equivocava en dir que la revolució és la locomotora de la història.
Però les locomotores més poderoses no fan miracles: no canvien pas les lleis de l’espai, no fan més que accelerar el moviment. La necessitat de donar a conèixer a desenes de milions d’homes l’alfabet, el periòdic, les regles més simples de la higiene, mostra quins camins cal recórrer abans que es puga plantejar, en realitat, el problema d’una nova cultura socialista. Per exemple, la premsa publica que els pirates de la Sibèria Occidental, que fins llavors no sabien rentar-se, tenen en l’actualitat, “en moltes aldees, banys als que s’hi acudeix de trenta quilòmetres al voltant”. Aquest exemple, pres d’allò més baix de la cultura, sols fa que ressaltar el nivell de moltes altres conquestes, i no sols en les regions endarrerides i allunyades. Quan el cap del govern, per a mostrar l’augment de la cultura, diu que la demanda de “llits de ferro, rellotges, roba teixida, suèters, bicicletes, augmenta en els kolkhozs”, açò significa sols que els camperols acomodats comencen a servir-se dels productes de la indústria, que des de fa molt de temps coneixen els camperols d’Occident. La premsa repeteix dia a dia les seues prèdiques sobre ‘el comerç socialista civilitzat’. Es tracta, en realitat, de donar un nou aspecte net i atractiu als magatzems de l’Estat, d’equipar-los, de no deixar podrir les pomes; de vendre, alhora que les mitges, el fil per a sargir i, al capdavall, d’acostumar els venedors a tractar els clients amb atenció i cortesia; en una paraula: d’assolir el nivell acostumat del comerç capitalista. I encara s’està lluny d’assolir aquest fi, fi al que no hi ha, fora d’això, res de socialista.
Si ens allunyem, per un moment, de les lleis i de les institucions per a considerar la vida quotidiana de la gran massa de la població sense embriagar-nos d’il·lusions, hem de concloure que l’herència de la Rússia absolutista i capitalista és encara immensament superior, en els costums, que els gèrmens de socialisme. La mateixa població ho diu amb una força convincent quan mostra la seua avidesa d’apoderar-se, a la mínima millora, dels models fets a Occident. Els joves empleats soviètics, i amb freqüència els obrers joves, tracten d’imitar les maneres i els vestits dels enginyers i els tècnics americans que troben en la fàbrica. Les empleades i les obreres devoren amb els ulls a la turista estrangera per a vestir-se com ella i imitar els seus modals. L’afortunada que ho assoleix es transforma, al seu torn, en objecte d’imitació. En lloc dels ‘bigudís’ d’antany, les millor pagades es fan la permanent. La jove aprèn gustosa els ‘balls moderns’. En cert sentit, açò són progressos. Pel moment, però, no expressen la superioritat del socialisme sobre el capitalisme sinó el predomini de la cultura burgesa sobre la cultura patriarcal, de la ciutat sobre el camp, del centre sobre la província, de l’Occident sobre l’Orient.
Els medis soviètics privilegiats imiten a les esferes superiors del capitalisme, i els diplomàtics, els directors de trusts, els enginyers que van freqüentment a Europa o a Amèrica són els arbitres en la matèria. La sàtira soviètica no diu una paraula d’això, puix que li està rigorosament prohibit tocar als ‘deu mil’ dirigents. Tanmateix, no és possible abstindre’s de senyalar amb alguna amargura que els alts emissaris soviètics a l’estranger no han sabut manifestar front la civilització capitalista un estil propi, ni tan sols una manera de ser personal. Han mancat de la fermesa interior que els hagués permès de desdenyar les aparences visibles i servar les distàncies. Generalment, usen la seua ambició en distingir-se el menys possible dels esnobs burgesos més rematats. En una paraula, la major part d’ells no es senten representants d’un nou món, sinó nouvinguts, i es condueixen d’acord amb açò.
Dir que l’URSS persegueix en aquest moment l’obra cultural que els països avançats han conclòs fa molt de temps sobre la base del capitalisme no fóra, tanmateix, més que formular una semiveritat. Les noves formes socials no són, de cap de les maneres, indiferents; no es limiten a obrir a un país endarrerit la possibilitat d’encalçar el nivell dels països avançats sinó que els permeten d’arribar a ell molt més ràpidament del que ho ha fet l’Occident. La clau d’aquest enigma es troba sense cap treball: els ‘pioners’ de la burgesia han hagut d’inventar llur tècnica i aprendre a aplicar-la a l’economia i a la cultura mentre que l’URSS trobà un instrument ja fet, modern, i gràcies a la socialització dels mitjans de producció no l’aplica parcialment i poc a poc sinó d’un sol colp i a immensa escala.
Els caps militars del passat han alabat moltes vegades el paper civilitzador de l’exèrcit, sobretot en allò que es refereix als camperols. Sense que calga arribar a extasiar-nos front la civilització específica estesa pel militarisme burgès, no és possible, tanmateix, que desconeguem que nombrosos hàbits útils al progrés han estat introduïts en les masses populars mitjançant l’exèrcit; i no és una casualitat que els soldats i sots-oficials s’hagen trobat al capdavant de les revoltes en tots els moviments revolucionaris i, principalment, en els moviments camperols. El règim soviètic té la possibilitat d’obrar sobre la vida de les masses populars no sols mitjançant l’exèrcit sinó gràcies a tots els òrgans de l’Estat, del partit, de les joventuts comunistes i dels sindicats confosos amb l’Estat. L’assimilació dels models de la tècnica, de la higiene, d’arts, dels esports, en terminis molt més breus que els que foren necessaris per a la seua elaboració en la seua pàtria d’origen, està assegurada per les formes estatals de la propietat, per la dictadura política, per la direcció planificada.
Si la revolució d’Octubre no hagués produït més que aquesta acceleració de la velocitat això ja seria prou per a justificar-la històricament ja que el règim burgès declinant no s’havia mostrat capaç , en el darrer quart de segle, de fer progressar francament a un sol país endarrerit arreu del món. Però el proletariat rus feu la revolució amb finalitats molt més avançades. Qualsevol que siga el jou polític que pateix actualment, els seus millors elements no han renunciat al programa comunista ni a les grans esperances que representa. La burocràcia es veu obligada a adaptar-se al proletariat en l’orientació de la seua política, molt més, en la interpretació d’ella. Per això, cada pas cap avant en l’economia o en els costums, independentment de la seua explicació històrica vertadera o de la seua significació real per a la vida de les masses, es transforma oficialment en una conquesta inaudita, en una adquisició sense precedents de la ‘cultura socialista’. Es indubtable que posar el raspall de dents i el sabó a l’abast de milions d’homes, que ahir ni tan sols coneixien les més simples exigències de la neteja, és una gran obra civilitzadora. Però ni el sabó, ni el raspall de dents, ni tan sols els perfums reclamats per ‘nostres dones’ constitueixen la cultura socialista, sobretot, quan aquests pobres atributs de la civilització sols són accessibles a un 15% de la població.
La ‘transformació dels pobres’ de la que tan freqüentment es parla en la premsa soviètica, es realitza, veritat, a tota velocitat. Però en quina mesura és una transformació socialista? El poble rus no ha tingut en el passat ni reforma religiosa, com l’alemany, ni gran revolució burgesa, com el francès. En aquests dos bressols, si fem a una banda la revolució-reforma dels insulars britànics, del segle XVIII, s’ha format la individualitat burgesa, fase de primera importància en el desenvolupament de la individualitat humana en general. Les revolucions russes de 1905 i de 1917 indicaven, forçosament, el despertar de la individualitat al si de les masses i la seua afirmació en un medi primitiu; d’aquesta manera, recollien, en menor escala i precipitadament, l’obra educativa de les reformes i de les revolucions burgeses d’Occident. Però molt abans que aquesta gran obra fora acabada, almenys en els seus grans lineaments, la revolució russa, nascuda al crepuscle del capitalisme, fón llençada per la lluita de classes als riels del socialisme. Les contradiccions en el domini de la cultura no fan més que reflectir i desviar les contradiccions socials i econòmiques resultants d’aquest bot. El despertar de la individualitat adquireix necessàriament, des d’aleshores, un caràcter més o menys petitburgès, en l’economia, la família, la poesia. La burocràcia s’ha transformat en l’encarnació d’un individualisme extrem, a cops sense fre. Admetent i alenant l’individualisme econòmic (treball a escar, parcel·les dels cultivadors, primes, condecoracions), reprimeix durament, per altra banda, les manifestacions progressistes de l’individualisme en l’esfera de la cultura espiritual (opinions crítiques, formació d’opinions personals, dignitat individual).
Com més elevat és el nivell d’un grup nacional, com més alta és la seua creació cultural, més profundament el toquen els problemes de la societat i de la personalitat i més doloroses li són les estenalles de la burocràcia, quan és que no intolerables.
En realitat, no pot parlar-se de l’originalitat de les cultures nacionals quan una sola batuta de director d’orquestra (més exactament, un sol garrot policíac) pretén dirigir les funcions intel·lectuals de tots els pobles de la Unió. Els periòdics (i els llibres) ucraïnesos, russo-blancs, georgians o tàrtars, no fan més que traduir els imperatius burocràtics en aqueixes llengües. La premsa moscovita publica diàriament la traducció russa de les odes dedicades als caps per llorejats poetes nacionals, miserables versificacions en realitat, que no difereixen unes de les altres més que pel grau de servilisme i d’insignificança.
La cultura gran-russa, que sofreix amb aquest règim casernari tant com les altres, viu sobretot mitjançant la vella generació formada abans de la revolució. La joventut sembla estar anorreada sota una llosa. No estem front una opressió d’una nacionalitat sobre l’altra, en el sentit propi de la paraula, sinó front l’opressió de totes les cultures nacionals, començant per la gran-russa, per un aparell policíac centralitzat. Tanmateix, no podem oblidar el fet que el 90% dels periòdics de l’URSS apareixen en rus. Si aquest percentatge està en contradicció flagrant amb la proporció numèrica dels russos en la població, correspon, és cert, a la influència pròpia de la civilització russa i el seu paper d’intermediari entre el pobles endarrerits i l’Occident. No obstant, ¿no cal veure en la part exageradament gran que se li atribueix als russos en les edicions (i naturalment no sols allí), un privilegi nacional de fet, privilegi de gran potència obtingut en detriment d’altres nacionalitats? Es molt possible.
Però aquest problema extremadament serio, al que no es pot respondre categòricament més que per la col·laboració, l’emulació i la fecundació recíproca de les cultures, està solucionat en la vida actual per l’arbitratge sense apel·lació de la burocràcia. I com que el Kremlin és la seu del poder, com que la perifèria ha d’imitar el centre, la burocràcia central pren inevitablement una actitud russificadora, mentre que atribueix a les altres nacionalitats un sol dret indiscutible: cantar en el seu propi idioma els elogis de l’àrbitre.
La doctrina oficial de la cultura canvia amb les ziga-zaga econòmiques i les consideracions administratives; però en totes les seues variacions serva un caràcter absolutament categòric. La teoria de la ‘cultura proletària’, que fins ara havia romàs en segon pla, rep la investidura oficial alhora que la teoria del socialisme en un sol país. Els seus adversaris sostenien que la dictadura del proletariat és rigorosament transitòria; que, altrament que la burgesia, el proletariat no pensa en dominar durant llargues èpoques històriques, que la tasca de la generació actual de la nova classe dominant és, ans que res, assimilar allò que hi ha de preciós en la cultura burgesa; que com més proletari siga el proletariat (en d’altre paraules: com més guarde les empentes del servatge del passat) menys capaç serà d’enlairar-se per sobre l’herència del passat; que les possibilitat d’una obra creadora nova no s’obriran, realment, més que a mesura que el proletariat es reabsorbisca en la societat socialista. Tot açò vol dir que la cultura socialista (i no una cultura proletària) està cridada a succeir a la cultura burgesa.
Polemitzant amb els teòrics d’un art proletari, producte de laboratori, l’autor d’aquestes línies escrivia: “La cultura s’alimenta amb la sàvia de l’economia i es necessiten excedents materials perquè cresca, es complique i s’afine”. Ni fins i tot la solució feliç dels problemes econòmics elementals “significaria en cap cas la victòria completa del socialisme, nou principi històric”. El progrés del pensament científic sobre les bases populars i el desenvolupament del nou art, comprovarien que el gra ha germinat i que la planta ha florit. Des d’aquest punt de vista, “el desenvolupament de l’art és la prova més alta de la vitalitat i de la importància d’una època”. Aquest punt de vista, admès ahir, fou declarat, de sobte, en un text oficial com ‘derrotista’, i dictat per la ‘descreença’ en les forces creadores del proletariat. El període Stalin-Bukharin s’obrí. Des de feia ja temps, Bukharin era l’herald de la cultura proletària: Stalin mai hi havia pensat. En tot cas, ambdós professaven que el camí cap el socialisme es faria ‘a pas de tortuga’ i que el proletariat disposaria de desenes d’anys per a formar la seua cultura pròpia. Respecte al caràcter d’aquesta cultura, les idees dels nostres teòrics eren molt confuses com també poc ambicioses.
Els anys tempestuosos del primer pla quinquennal llençaren a baix la perspectiva de les passes de tortuga. Des de 1931, el país, fuetejat per una cruel fam, ‘entrà en el socialisme’. Abans que els escriptors i artistes oficialment protegits pogueren crear un art proletari o, almenys, les primeres obres notables d’aquest art, el govern va fer saber que el proletariat s’havia reabsorbit en la societat sense classes. Mancava acomodar-se al fet que per a crear una cultura no havia disposat d’aquest factor indispensable: el temps. Els conceptes d’ahir foren oblidats immediatament i la ‘cultura socialista’ es posà a l’ordre del dia. Coneguem ja el seu contingut.
La creació espiritual necessita llibertat. La idea comunista que tracta de sotmetre la naturalesa a la tècnica i la tècnica a un pla per a obligar a la naturalesa a que done a l’home tot el que aquest necessita, i molt més, és una idea que es proposa un fi més elevat: el d’alliberar per a sempre les facultats creadores de l’home de totes les traves, dependències humiliants o dures obligacions. Les relacions personals, la ciència, l’art, ja no hauran de patir cap pla imposat, cap ombra d’obligació. ¿En quina mesura la creació espiritual serà individual o col·lectiva? Això dependrà enterament dels creadors.
Altra cosa és el règim transitori. La dictadura expressa la barbàrie passada i no la cultura futura. Imposa necessàriament rudes restriccions a totes les activitats, compresa l’activitat espiritual. El programa de la revolució veia en això, des del principi, un mal necessari i es proposava allunyar poc a poc, a mesura que el nou règim es consolidés, totes les restriccions a la llibertat. En qualsevol cas, durant els anys més caldejats de la guerra civil, els caps de la revolució comprenien que si el Govern podia limitar la llibertat creadora, inspirant-se en consideracions polítiques, no podia, de cap de les maneres, manar en el domini científic, literari o artístic. Amb els seus gustos força ‘conservadors’, Lenin donava proves de la major circumspecció en matèria d’art, invocant freqüentment la seua incompetència. La protecció concedida pel Comissari del Poble per a la Instrucció Pública, Lunacarskij, a diverses formes de modernisme, inquietava a Lenin, però aquest es limitava a formular observacions iròniques en les seues converses privades i estava molt lluny de voler instituir en llei els seus gustos artístics i literaris. En 1924, en el llindar d’una nova època, l’autor d’aquest llibre formulava en els següents termes l’actitud de l’Estat envers les tendències de l’art: “Col·locant per damunt de tot el criteri: a favor o en contra de la revolució, deixar-li, en el seu propi terreny, una llibertat completa”.
Mentre que la dictadura tingué el recolze de les masses i la perspectiva de la revolució mundial, no va tenir por de les experiències, de la lluita de les escoles, puix que comprenia que una nova fase de la cultura sols podia preparar-se per aquest mitjà. Totes les fibres del gegant popular vibraven encara; pensava en veu alta per primera vegada des de feia mil anys. Les millors forces juvenils de l’art estaven tocades en allò més viu que tenien. En aquests primers anys rics d’esperança i d’intrepidesa, es crearen els models més preciosos de la legislació socialista i les millors obres de la literatura revolucionària. A eixa mateixa època pertanyen els millors films soviètics que, malgrat la pobresa dels mitjan tècnics, sorprengueren al món per la seua frescor i la intensitat del seu realisme.
En la lluita contra l’oposició al si del partit, les escoles literàries foren sufocades una rere l’altra. No sols es tractava de la literatura; la devastació s’estengué a tots els àmbits de la ideologia, amb més energia a causa de què era semiinconscient. Els dirigents actuals es consideren cridats a controlar políticament la vida espiritual i, alhora, dirigir el seu desenvolupament. El seu mandat sense apel·lació s’exerceix igualment en els camps de concentració, l’agronomia i la música. L’òrgan central del partit publica articles anònims molt semblants a manaments militars, reglamentant l’arquitectura, la literatura, la dramatúrgia, el ‘ballet’, per no parlar de la filosofia, de les ciències naturals i de la història.
La burocràcia sent un temor supersticiós per tot allò que no li serveix i per tot allò que no compren. Quan exigeix una relació entre les ciències naturals i la producció té raó; però quan ordena als investigadors que sols s’assignen fins immediats, amenaça amb cegar les déus més precioses de la creació, incloent-hi les dels descobriments pràctics, que freqüentment es realitzen per vies imprevistes. Instruïts per una dura experiència, els naturalistes, els matemàtics, els filòlegs, els teòrics de l’art militar, eviten les grans generalitzacions per temor que un ‘professor roig’, que gairebé sempre és un arribista ignorant, no els llence pesadament una cita de Lenin o Stalin. Defendre en tal ocasió el seu pensament i dignitat científica és, amb tota seguretat, atreure’s els rigors de la repressió.
Les ciències socials són les més maltractades. Els economistes, els historiadors, àdhuc els estadistes (no parlarem dels periodistes), es preocupen sobretot de no entrar, ni que siga indirectament, en contradicció amb les ziga-zaga actual de la política oficial. No es pot parlar de l’economia soviètica, de la política interior i exterior, més que cobrint-se bé els flancs i la reraguarda amb vulgaritats preses dels discursos del cap i donant-se-les, al capdavall, de demostrar que tot passa com si s’hagués previst de la millor de les maneres possibles. El conformisme que ha alliberat del cent per cent dels fàstics terrestres, duu, però, en ell mateix el seu propi càstig: l’esterilitat.
Encara que el marxisme siga formalment la doctrina oficial de l’URSS, durant els dotze anys últims no s’ha publicat una sola obra marxista (sobre economia, sociologia, història, filosofia) que meresca l’atenció o la traducció. La producció marxista no ix dels límits de la compilació escolàstica que no fa més que prendre de nou les velles idees aprovades i servir les mateixes cites, segons les necessitats del moment. Tirats per milions d’exemplars, els llibres i els follets que ningú necessita, fabricats amb mentides, adulacions i altres ingredients viscosos, es distribueixen en tots els racons de l’Estat. Els marxistes que podrien dir quelcom d’útil o personal estan engarjolats o obligats a callar. ¡Mentre que l’evolució de les formes socials planteja a cada instant problemes grandiosos!
L’honradesa, sense la qual no pot haver treball teòric, s’ha llençat al fang. Les notes explicatives, afegides als escrits de Lenin els transformen de dalt a baix en cada edició per a servir els interessos personals de l’estat major governamental, magnificant als ‘caps’, ennegrint als seus adversaris, esborrant determinats rastres... Els manuals d’història del partit i de la revolució pateixen el mateix tractament. Els fets es deformen, els documents s’oculten o, pel contrari, s’inventen; les reputacions es fabriquen o es destrueixen. La simple comparació de les edicions successives d’un mateix llibre en dotze anys, permet d’adonar-se’n de la degeneració del pensament i de la consciència dels dirigents.
El règim totalitari no és pas menys funest per a la literatura. La lluita de les tendències i de les escoles ha deixat el lloc a la interpretació de la voluntat dels caps. Tots els grups pertanyen obligatòriament a una organització única, espècie de camp de concentració de les lletres. Escriptors mediocres però ben ‘dòcils’, com Gladkov i Serafimovic, són proclamats com clàssics. Els escriptors dotats no saben fer-se la violència necessària, són perseguits per mentors sense escrúpols armats de cites. Es suïciden grans artistes; d’altres, cerquen el material del seu treball en un passat llunyà o simplement callen. Els llibres honrats i talentosos sols apareixen per atzar, com si s’escaparen de ser ofegats: són una mena de contraban.
La vida de l’art soviètic és un martirologi. Després de l’article-consigna de ‘Pravda’ en contra del formalisme, apareix entre el escriptors, els pintors, els directors teatrals i inclús els cantants d’òpera, una epidèmia de penediment. Tots desautoritzen els seus pecats d’ahir, abstenint-se, tret d’això i per prudència, de precisar el que és el formalisme. Les autoritats hagueren de detindre, mitjançant una nova directiva, aquest corrent massa nombrós d’abjuracions. Els parers literaris es revisen en unes quantes setmanes, els manuals són corregits; els carrers canvien de nom i s’alcen monuments perquè Stalin ha fet una observació elogiosa sobre Maiakovski. La impressió que una òpera produeix als alts dignataris es transforma en una directiva per als compositors. El secretari de les JC diu en una conferència d’escriptors que: ”les indicacions del camarada Stalin fan la llei per tothom” i se li aplaudeix malgrat que a alguns se’ls envermellisca la cara de vergonya. I com si es tractés d’infligir un ultratge suprem a la literatura, Stalin, que és incapaç de construir correctament una frase en rus, és declarat com un dels clàssics de l’estil. Aquest bizantinisme i aquest regne de la policia tenen quelcom de profundament tràgic, malgrat els seus aspectes bufonescos...
La fórmula oficial enuncia que la cultura ha de ser socialista pel seu contingut i nacional per la seua forma. Tanmateix, el contingut de la cultura socialista sols pot ser objecte d’hipòtesis si fa o no fa afortunades. A ningú li és possible d’assolir aquesta cultura sobre una base econòmica insuficient. L’art és molt menys capaç que la ciència d’anticipar-se al pervindre. Siga com siga, receptes com ara: ‘representar l’edificació futura’, ‘mostrar la via del socialisme’, ‘transformar l’home’, no proporcionen a la imaginació un recolze sensiblement major que una llista de preus de serres o que la guia de ferrocarrils.
La forma popular de l’art està identificada amb l’execució d’obres a l’abast de tothom. ‘Pravda’ declara: “Allò que no és útil al poble, no pot tindre valor estètic.” Aquesta vella idea narodnik que aparta l’educació artística de les masses, adquireix un caràcter tant més reaccionari com més la burocràcia es reserva el dret de decidir quin és l’art del qual no té necessitat el poble; publica llibres a rampells i estableix la seua venda obligatòria sense deixar al lector la més minsa possibilitat d’elecció. Per a d’ella tot es redueix, al capdavall, a que l’art s’inspire en els seus interessos i trobe motius per a fer-la atraient a les masses populars.
Endebades! Cap literatura resoldrà aquest problema. Els mateixos dirigents es veuen obligats de reconèixer que “ni el primer pla quinquennal, ni el segon, han suscitat un corrent de creació literària més potent que el que nasqué de la Revolució d’Octubre”. L’eufemisme és de gran suavitat. En realitat, malgrat algunes excepcions, l’època termidoriana entrarà en la història com la dels mediocres, llorejats i astuts.