Dèiem en el nostre article anterior, que la raó fonamental del predomini de l'anarquisme en el moviment obrer català haviem de cercar-la en l'estructura econòmica del país, eminentment petit-burgesa. Creiem necessari d'insistir sobre aquest punt.

Al·ludint els progressos del bakuninisme a Espanya, deia Marx cap allà als anys 70 o 71 que això no tenia res de sorprenent, puix «a Espanya hi ha més capellans que obrers». Marx evidentment exagera la nota, però amb aquestes paraules es proposa únicament posar de manifest l'absència, en el nostre país, d'un gran proletariat industrials, base indispensable del socialisme. És un fet que l'anarquisme no ha tingut una influència més que en els països d'escàs desenvolupament industrial. Cercar-ne l'explicació en el caràcter nacional, la psicologia, etcètera, és pura abstracció. En Peiró, qui, dit sigui de passada, ha estat sempre un militant excel·lent, ple de bon sentit pràctic en la lluita diària, ens hauria de dir si accepta el principi següent, que és la base de la filosofia materialista del proletariat revolucionari: la ideologia està determinada per les condicions d'existència i no a la inversa. Si l'accepta, no li restarà altre remei que renunciar a l'anarquisme, concepció eminentment idealista. L'eclecticisme a què és tan aficionat, en aquest punt no li servirà de res.

Fet aquest breu parèntesi, retornem a la nostra argumentació, cercant proves per prestar suport al nostre punt de mira en l'exemple d'altres països:

Comencem per França. El «pare de l'anarquia» era Proudhon, la ideologia del qual era típicament petit-burgesa (Marx ho ha demostrat magistralment en la seva «Misèria de la Filosofia»). Però, com!—se'ns dirà. Proudhon, l'autor de la famosa frase «La propietat és un robatori», que serví de títol a un dels seus opuscles, Proudhon, un ideòleg petit-burgès? Evidentment, puix si bé ara era enemic de la gran propietat capitalista ho era no des del punt de mira del proletariat revolucionari, sinó des del de la petita burgesia, tant nombrosa en aquella època a França, ofegada, arruïnada, per la gran producció. Per això Proudhon era anti-comunista i concebia una «soi-disant» organització socialista basada en la producció artesana i la petita propietat agrària.

Tot l'anarquisme francès porta aquesta emprempta. Quan s'inicia la decadència de l'anarquisme a França? Quan s'inicia el procés de concentració capitalista. Quan desapareix gairebé completament del moviment obrer? Quan aquest procés de concentració fa un gran pas endavant, com ha estat el cas per a l'última dècada.

Prenem l'Itàlia. L'anarquisme, des de l'època de la I Internacional fins fa set o vuit anys hi ha jugat un paper de certa importància, menys considerable, però, que a França. Aquesta influència, on s'exercia predominantment? En les regions del sud, eminentment agrícoles, entre una categoria obrera poc concentrada. Ni a Milà, ni a Torí, centres proletaris, l'anarquisme no ha tingut mai cap influència. El procés de concentració capitalista ha liquidat les restes d'influència de què gaudia aquest darrer.

A l'Amèrica llatina l'anarquisme ha exercit l'hegemonia en el moviment obrer durant molts anys. La raó és òbvia: l'estructura econòmica d'aquests països és eminentment agrària. Els últims anys, tanmateix, el procés d'industrialització s'accentua i, amb ell, el de la descomposició de l'anarquisme. I, cosa curiosa! en els països en què l'indústria ha començat a desenvolupar-se recentment, el proletariat naixent no s'orienta vers l'anarquisme, sinó vers el comunisme.

L'exemple de Rússia és també eloqüent. Els narodniki (populistes) la ideologia dels quals era fonamentalment anarquista, acabaren la missió llur tan aviat com féu la seva aparició el proletariat.

I en els grans països industrials? A Anglaterra l'anarquisme no ha existit mai. Als Estats Units ha tingut una certa influència—infinitament relativa—gràcies a l'hegemonia que ha exercit en els I. W. W. (Els Treballadors Industrials del Món). Hem de fer constar, però, que l'anarquisme dels I. W. W. era un anarquisme sui generis (i diem era perquè aquesta organització està avui reduïda a un grup insignificant) preconitzava un tipus d'organització extremadament centralista (la influència de la concentració capitalista nord-americana). La base dels I. W. W. estava constituïda per obrers immigrants que la Federació Americana del Treball, reaccionària, no acceptava, i els quals en la llur immensa majoria eren obrers no qualificats.

De l'anarquisme alemany gairebé no val la pena ni de parlar-ne: La classe obrera alemanya ha restat sempre al marge d'aquesta ideologia, i l'organització sindical dirigida pels anarquistes, l'«Unió Obrera General» és encara inèdita en els grans combats obrers. N'hi haurà prou amb dir que en el període del seu apogeu el nombre dels seus adherents no passava de 70.000, això en un país on hi ha més de deu milions de proletaris.

Ens hem proposat de demostrar que és en l'estructura econòmica que hem de cercar la causa fonamental de la difusió de la ideologia anarquista. Hi ha, però, evidentment, factors de caràcter secundari, entre els quals figuren, sense cap dubte, els indicats per Maurín: l'immigració i, sobretot, l'oportunisme dels partits socialistes.

Hem vist ja el paper jugat pel primer d'aquests factors d'ordre secundari, i no indispensables en tots els casos. Sinó, com s'explicaria el company Maurín el fet de la influència anarquista a Itàlia, que no és precisament un país d'immigració, sinó ben al contrari, un país d'emigració? O a França on l'immigració és un fenomen ben recent? Que la massa dels obrers immigrants, procedents de les províncies agràries espanyoles, ha constituït a Barcelona un terreny abonat per a l'anarquisme, està fora de tot dubte; però és un error creure que és aquesta emigració la que ha determinat l'exercici de l'hegemonia del moviment per l'anarquisme. És l'estructura econòmica del país la que dóna el to. Si la indústria catalana fos una indústria puixant i concentrada, absorbiria aquesta mà d'obra no qualificada. Com és que als Estats Units no són els immigrants els que donen el to? Si, en els anys de prosperitat del nostre moviment obrer, la direcció va ésser exercida pels anarquistes, no fou això la conseqüència de la invasió de la mà d'obra d'immigració, com afirma Maurín, sinó perquè aquests eren l'única força política més o menys organitzada. Però d'aquest període, extremadament interessant i ric d'ensenyances, del nostre moviment obrer, ja en parlarem especialment en una altra ocasió.

Respecte al factor oportunista Lenín ha escrit en «L'Estat i la Revolució» (que, dit sigui de passada, farien bé de llegir els nostres anarquistes). «L'anarquisme ben sovint no és més que una mena de càstig pels pecats oportunistes del moviment obrer. Són dues aberracions que es complementen mútuament». Recordem que l'apogeu de l'anarquisme a França coincidí amb el cretinisme parlamentari i el col·laboracionisme del partit socialista que culminaren en l'entrada de Millerand en el ministeri Waldeck-Rousseau. L'anarquisme català ha estat en gran part, un càstig pels pecats oportunistes del socialisme espanyol: la tara original del partit socialista ha consistit en tenir el seu centre a Madrid, capital burocràtica, sense proletariat industrial, allunyada del tot dels grans moviments obrers. Una dada interessant a retenir és que el partit socialista fou principalment fundat i ha estat gairebé sempre dirigit per elements de l'«Arte de Imprimir», i és cosa sabuda que els tipògrafs són generalment elements conservadors en el moviment obrer. Aquesta aristocràcia obrera ha donat el to al partit. Per totes aquestes circumstàncies, el partit, en lloc d'esser el partit revolucionari de la classe obrera ha esdevingut el partit representants els interessos de la petita burgesia liberal. S'explica, per consegüent, que en el moviment obrer espanyol hagi sorgit l'antagonisme no sols entre el socialisme i l'anarquisme, sinó també entre el nucli director del partit i l'organització de Biscaia, on la indústria està molt més concentrada que a Catalunya i la classe obrera no ha estat ni serà mai anarquista, sinó socialista.

El paràgraf de Lenín, que hem citat més amunt està seguit d'aquest altre: «Si a Rússia, malgrat la composició més petit-burgesa de la seva població en comparació amb els països europeus, l'anarquisme exercí en el període de les dues revolucions (1905 i 1917) i durant la preparació llur una influència insignificant, cal atribuir-ne, indubtablement, el mèrit al bolxevisme, el qual lluità sempre implacablement i sense transigències, contra l'oportunisme». Si a Espanya hagués existit un partit com el partit bolxevic, la influència de l'anarquisme hauria estat molt menys considerable. Sortosament, el socialisme marxista, befat, mistificat, trepitjat pels representants a Espanya de la II Internacional, té els seus hereus i, tard o d'hora, es faran inevitablement sentir.

I l'anarquisme, que ha donat ja tot el que podia donar, que ha demostrat la seva incapacitat fonamental com a capdavanter del proletariat revolucionari, desapareixerà d'un dels pocs reductes que li resten.