Pau Iglesias, l'impressor, fundador principal del Partit Socialista, i Anselm Lorenzo, l'impressor, ànima de l'anarquisme espanyol: heus aquí dos homes agermanats per dues doctrines i dos mètodes obertament oposats, entorn dels quals s'ha dividit i s'ha agrupat la classe obrera d'Espanya durant més de mig segle.

Iglesias era el propagandista del socialisme. Lorenzo era l'apòstol de les idees anarquistes. Si invertim els termes, però, la realitat no sofreix cap alteració. Aqueixa és la veritat. Iglesias féu més per l'anarquisme que pel socialisme. I, al meu entendre, l'obra de Lorenzo, haurà estat de més utilitat per als socialistes que per a l'ideal que ell creia defensar amb entusiasme i amb fe.

* * *

El fonament veritable de l'anarquisme espanyol, cal buscar-lo més que en els seus propagandistes, teoritzants i organitzadors, en les faltes, en l'oportunisme del Partit Socialista, del qual Pau Iglesias fou l'inspirador i el verb durant molts anys.

Si la classe obrera de Catalunya esdevingué anarquista, va ésser per oposició a un partit obrer que anava sempre del braç de la petita burgesia. La política d'Iglesias abandonà Barcelona. Aquest apartament, fou degut al fet que ell cregués que la classe obrera de Catalunya era impermeable al socialisme marxista? No. Pau Iglesias va veure que l'entrada de forts nuclis proletaris dins el Partit Socialista, canviaria radicalment el centre de gravetat espiritual que ell volia donar-li. Amb la presència d'un grup obrer superant el de Madrid, el Partit forçosament hauria viscut lluites internes, a la fi de les quals el corrent més netament proletari hauria acabat per imposar-se. I justament era això el que Pau Iglesias volia impedir de tota manera. Ideològicament, ell es trobava més a prop de la petita burgesia que del proletariat. Tota la seva trajectòria política fou una sèrie ininterrompuda d'esforços per crear un contacte cada vegada més ferm entre la classe obrera i la burgesia liberal.

Aquesta trajectòria oportunista, mancada d'arrels d'una veritable doctrina marxista; com havia de trobar satisfacció dins la gran massa proletària? Per a aquesta, el Partit Socialista volia dir col·laboració de classes, manca absoluta d'esperit revolucionari i d'emoció proletària. L'anarquisme trobava, a causa d'aquesta defecció, un terreny favorablement preparat per poder-hi arrelar i estrendre-hi la seva influència.

Lenin va dir que l'anarquisme era una mena de càstig imposat al moviment obrer pels seus pecats oportunistes; i afegia que si aquest mal no havia tingut a Rússia proporcions més greus, era degut al fet que el Partit Bolxevic havia lluitat sempre contra l'oportunisme de la dreta social-demòcrata.

L'anarquisme, igual que el seu aliat directe, el sindicalisme revolucionari ha crescut com a reacció contra les febleses dels vells partits socialistes. A França, el que obrí un parèntesi favorable al sindicalisme fou l'entrada de Millerand, socialista llavors, al ministeri, amb la política de col·laboració que això va originar. Es pot mesurar l'increment de l'anarquisme dintre un país gairebé solament per la conducta seguida pel Partit Socialista corresponent.

L'anarquisme, ideal revolucionari sense consistència doctrinal, es pot mantenir viu durant llarg temps mitjançant dues causes externes a ell: la política conservadora del Partit Socialista i la manca d'una educació teòrica que doni al proletariat la consciència clara de la seva missió històrica i la intel·ligència dels mitjans que cal posar en pràctica per aconseguir el triomf.

El segon pecat, el del buit, fou així mateix de Pau Iglesias. Ni ell ni els seus lloctinents no es van preocupar mai que la classe obrera espanyola conegués les nocions fonamentals del socialisme científic. Deixada a l'atzar, sense orientadors que l'instruïssin en les veritats del marxisme, fou víctima d'una tal confusió ideològica que l'increment dels més grans errors ha trobat tota mena de possibilitats. L'anarquisme, espècie de vegetació espontània, va poder crèixer lliurement allí on el camp era erm.

No ha estat, doncs, Pau Iglesias, un dels principals, per no dir el més gran, creador de l'anarquisme espanyol?

* * *

Anselm Lorenzo va dedicar la seva vida infatigable a sembrar les llavors anarquistes entre els obrers espanyols. Si Iglesias en 1925 va poder morir tranquil creient que darrera seu quedava un solc profund, prometença de grans collites, Anselm Lorenzo, en 1915—deu anys abans—per la seva part, tenia, segurament, en tancar els ulls, la satisfacció de veure que les idees anarquistes per ell llançades als quatre vents s'havien convertit en grandioses legions que avançaven disposades a fer foc. Però quina il·lusió més gran! Quina realitat més paradoxal!

La fe que Iglesias va posar en la seva tasca no fou pas més gran que la tenacitat de què donà proves Lorenzo. L'un des de Madrid, anava omplint gota a gota això que després ha resultat un llac infecte, i l'altre, des de Barcelona, gra a gra, aixecava una piràmide d'arena que el vent s'ha encarregat de destruir sense compassió.

Si Iglesias, per una inversió espiritual, treballà per l'anarquisme, Lorenzo, en justa reciprocitat, ho va fer pel socialisme. L'anarquisme, director durant molt de temps de la majoria del proletariat espanyol, ha allunyat de l'activitat política la part més ferma i més capaç de la classe treballadora. Des de fa molt de temps, gairebé la totalitat del proletariat de la Península es troba totalment apartat de l'actuació. La vida social, amb totes les seves complexitats i trancendències, es desenrotlla tots els dies sense que el proletariat hi tingui una intervenció pròpia. Es podria dir que es tracta d'un immens cementiri, on solament se sent el soroll de la terra que s'enfonsa sota el peu dels espectres misteriosos que es mouen en mig d'una nit sense fi.

On és la classe treballadora? Què ha esdevingut? Ha estat aniquilada sense que en quedi ni el record solament? No, no. L'anarquisme l'ha esmicolat, desfent en ella tota voluntat i impuls. És ací, però disgregada, com les ruïnes d'una antiga fortalesa o com un exèrcit vençut que espera tanmateix que el triomf arribi. Sembla un Hamlet seduït per l'afany d'acció, però pertorbat per la incomprensió palesa dels problemes plantejats davant d'ell.

Mentrestant, el Partit Socialista es pot presentar com l'únic capdavanter dels treballadors d'Espanya. La vida del socialisme aigualit dels madrilenys depèn justament de l'endormiscament actual del proletariat. Si aquest es desperés amb energia, el Partit Socialista no fóra res. No podria tenir l'atreviment de presentar-se com el representant dels interessos de la classe treballadora, ja que això no és pas veritat.

Fer anarquisme, no va ésser treballar pel socialisme reformista?

No fou Anselm Lorenzo un forjador de l'actual força del nostre Partit Socialista?

* * *

Lorenzo i Iglesias, quan el començament de la Internacional Obrera, es trobaven lluitant plegats. Després es van separar i seguiren, sembla, diferents camins. El cert és, però, que no van estar mai allunyats. En el fons seguien lligats, caminant per la mateixa via. Potser sense Iglesias l'anarquisme no hauria tingut entre nosaltres la importància que va tenir. Probablement, sense Lorenzo, el Partit Socialista gairebé no existiria. Quin dels dos va ésser el més anarquista? Quin el més reformista?

Heus aquí un cas d'encreuament ideològic, però tan cert com que Pau Iglesias, l'impressor, i Anselm Lorenzo, l'altre impressor, han desaparegut del món dels vius.