13. Capítol. Maquinària i gran indústria. Part III | Índex | 15. Capítol. Canvis quantitatius del preu de la força de treball i de la plus-vàlua

Cinquena secció
La producció de plus-vàlua absoluta i relativa

__________

Capítol catorzè
Plus-vàlua absoluta i relativa

El procés laboral es considerà inicialment de forma abstracta (vegeu el cinquè capítol), amb independència de les seues formes històriques, com a procés entre humà i natura. Hi dèiem: «si hom considera tot el procés laboral des del punt de mira del seu resultat, tant els mitjans de treball com l’objecte de treball, apareixen com a mitjans de producció i el propi treball com a treball productiu». I en la nota 7 es completava: «Aquesta determinació del treball productiu des del punt de mira del simple procés de treball, no val de cap manera pel procés de producció capitalista». Ara això es desenvoluparà més.

Mentre el procés laboral és purament individual, el mateix treballador reuneix totes les funcions, que més tard se separen. En l’apropiació individual d’objectes naturals pels objectius vitals ningú no el controla tret d’ell. Més tard el controlen. L’humà individual no pot actuar en la natura sense exercir els propis muscles sota el control del propi cervell. Així com en el sistema natural cap i mà són interdependents, el procés laboral reuneix treball intel·lectual i treball manual. Més tard es diferencien en oposats hostils. El producte es transforma en general de producte immediat del productor individual en producte comú d’un treballador comú, és a dir d’un personal laboral combinat, els membres del qual contacten més o menys íntimament amb la manipulació d’objectes de treball. Amb el caràcter cooperatiu del procés laboral es generalitza, ho fa també necessàriament la percepció treball productiu i dels seus agents, els treballadors productius. Per treballar productivament ja no és ara necessari posar-hi les pròpies mans; n’hi ha prou amb ésser un òrgan del treballador global, i realizar qualsevol de les seues sots-funcions. La definició original abans esmentada de treball productiu, deduïda de la natura de la pròpia producció material, resta encara certa pel treballador col·lectiu, considerat com a col·lectivitat. Però ja no val per cadascun dels seus membres, presos individualment.

D’altra banda s’ha restringit, però, el concepte de treball productiu. La producció capitalista no és tan sols la producció de mercaderies, sinó que és essencialment la producció de plus-vàlua. El treballador no produeix per a ell mateix, sinó per al capital. Per tant ja no n’hi ha prou amb què produesca en general. Ha de produir plus-vàlua. Tan sols és productiu el treballador que produeix plus-vàlua per al capitalista o que serveix per l’ampliació de valor del capital. Si se’ns permet de prendre un exemple fora de l’esfera de la producció material, un mestre d’escola és un treballador productiu quan no tan sols treballa les ments infantils, sinó que ell mateix s’esforça per l’enriquiment del propietari del centre. Que el darrer haja esmerçat el seu capital en una fàbrica docent per comptes d’una fàbrica de salsitxes no altera gens la relació. El concepte de treball productiu no inclou per tant de cap manera una mera relació entre activitat i utilitat, entre treballador i producte de treball, sinó una relació de producció socialment específica, elaborada històricament, que segella el treballador com a mitjà directe de revalorització del capital. Ésser un treballador productiu no és per tant cap sort, sinó una desgràcia. En el quart llibre d’aquesta obra, que tracta de la història de la teoria, hom veurà més clarament que l’economia política clàssica ha fet de la producció de plus-vàlua la característica diferenciadora del treballador productiu. Amb la seua visió de la natura de la plus-vàlua canvia per tant la seua definició de treballador productiu. Per això els fisiòcrates declaren que tan sols el treball agrícola és productiu, perquè és l’únic que ofereix plus-vàlua. Pels fisiòcrates, justament, la plus-vàlua existeix exclusivament en la forma de renda agrària.

L’allargament de la jornada laboral més enllà del punt on el treballador ha produït únicament un equivalent del valor de la seua força de treball, i l’apropiació d’aquest treball excedentari pel capitalista, això és la producció de plus-vàlua absoluta. Consistueix el fonament general del sistema capitalista i el punt de partida de la producció de la plus-vàlua relativa. En aquesta la jornada laboral ja és prèviament dividida en dues parts: treball necessari i treball excedentari. Per allargar el treball excedentari, el treball necessari és abreujat mitjançant mètodes a través dels quals es produeix l’equivalent del salari laboral en un temps més breu. La producció de plus-vàlua absoluta gira així únicament al voltant de la durada de la jornada laboral; la producció de plus-vàlua revoluciona i és revolucionada pels processos tècnics de treball i per les agrupacions socials.

Pressuposa per tant un sistema específic de producció capitalista, els mètodes, mitjans i condicions dels quals es fonamenten, sorgeixen espontàniament i es consoliden a partir de la submissió formal del treball sota el capital. Per comptes de la submissió formal apareix eventualment una submissió real del treball sota el capital.

N’hi ha prou amb una simple referència a les formes intermitges on no s’extreu treball excedentari per una força directa del productor, ni tampoc s’hi dóna una subordinació formal sota el capital. El capital ací no s’ha apoderat completament del procés laboral. Al costat dels productors independents que menen oficis o camps de la forma tradicional i patriarcal, apareix l’usurer o el mercader, capital usurer o capital comercial, que se n’alimenten parasitàriament. El predomini d’aquesta forma d’explotació en una societat exclou el sistema de producció capitalista, al qual, d’altra banda, pot servir com a transició, com en la Baixa Edat Mitjana. Finalment, com mostra l’exemple del treball domèstic modern, certes formes intermitges es reprodueixen en el rerafons de la gran indústria, per bé que amb una fisionomia completament alterada.

Si bé per la producció de plus-vàlua absoluta n’hi ha prou amb la submissió formal del treball sota el capital, com ara quan l’artesà, que abans treballava per ell o com a jornaler d’un mestre gremial, i ara ho fa com a treballador assalariat sota el control directa del capitalista, s’hi veu d’altra banda que els mètodes per la producció de plus-vàlua relativa són alhora mètodes per la producció de plus-vàlua absoluta. O encara més, l’allargament desmesurat de la jornada laboral es presenta com a producte particular de la gran indústria. En general, el sistema de producció específicament capitalista deixa d’ésser un simple mitjà de producció de pls-vàlua relativa tan aviat com s’ha apoderat d’una branca sencera de la producció, i encara més quan ho fa de totes les diferents branques de producció. Esdevé ara la forma general i socialment predominant del procés de producció. Com a mètode peculiar de producció de plus-vàlua relativa actua tan sols en la mesura que pren indústries abans tan sols formalment subordinades al capital, per tant únicament en la propaganda. En segon lloc, ho fa en la mesura que les indústries ja annexionades continuen a revolucionar-se mitjançant canvis en els mètodes de producció.

Des d’un cert punt de mira la diferència entre plus-vàlua absoluta i relativa sembla en general il·lusòria. La plus-vàlua relativa és absoluta, ja que condiciona un allargament absolut de la jornada laboral més enllà del temps de treball necessari per la pròpia existència del treballador. La plus-vàlua absoluta és relativa, ja que condiciona un desenvolupament de la productivitat laboral, el qual permet restringir el temps de treball necessari a una porció de la jornada laboral. Hom però no ha de deixar de veure que el moviment de la plus-vàlua esvaeix aquesta aparença d’identitat. Tan aviat com s’estableix d’una vegada el sistema de producció capitalista i esdevé el sistema general de producció, la diferència entre plus-vàlua absoluta i relativa es fa sentir sempre que s’hi augmenta la taxa de plus-vàlua. Assumit que la força de treball es paga pel seu valor, se’ns presenta per tant aquesta alternativa: donades una força productiva del treball i un grau normal d’intensitat, la taxa de plus-vàlua tan sols es pot elevar amb un allargament absolut de la jornada laboral; d’altra banda, donats uns límits de la jornada laboral, la taxa de plus-vàlua tan sols es pot elevar mitjançant una transformació relativa de les parts que la integren, el treball necessari i el treball excedentari, la qual cosa, per la seua banda, si els salaris no han de caure per sota del valor de la força de treball, impliquen canvis en la productivitat o intensitat del treball.

Si el treballador empra tot el seu temps en produir els mitjans de vida necessaris pel propi manteniment i el de la seua raça, no li resta cap temps per treballar debades per terceres persones. Sense un cert grau de productivitat del treball no hi ha cap temps disponible pel treballador, i sense aquest temps excedentari no hi pot haver cap treball excedentari i per tant cap capitalista, però tampoc cap propietari d’esclaus, cap baró feudal, en un mot cap classe de grans propietaris.(1)

Així s’hi pot parlar d’una base natural de la plus-vàlua, però tan sols en un sentit completament general, ja que no hi ha cap obstacle natural absolut que impedesca ningú a descarregar-se del treball necessari per la pròpia existència i carregar-lo a algú a altre, de la mateixa forma que, per exemple, no hi ha cap obstacle natural absolut que impedesca ningú a aprofitar com a aliment la carn d’un altre.(1a) De cap manera cal lligar, com es veu ací a allà, concepcions místiques amb aquesta productivitat espontània del treball. Tan sols quan els humans s’han elevat per damunt de l’estadi animal original, quan el propi treball fins a un cert grau s’ha socialitzat, apareixen relacions on el treball excedentari d’un esdevé condició d’existència d’un altre. En els inicis de la civilització la força productiva adquirida pel treball és petita, però també ho són les necessitats i els mitjans per satisfer-les que amb ella es desenvolupen. A més, en aquests inicis la proporció de societat que viu del treball aliè és tremendament petita respecte la massa de productors directes. Amb l’avenç de la força socialment productiva del treball creix aquesta proporció absolutament i relativa.(2) Les relacions de capital sorgeixen d’un terreny econòmic que és producte d’un llarg procés de desenvolupament. La productivitat donada del treball, que hi fa de fonament, no és cap do de la natura, sinó d’una història que abasta milers de segles.

A banda de la forma més o menys desenvolupada de la producció social, la productivitat del treball resta lligada a uns condicionaments naturals. Tots es poden remuntar a la pròpia natura humana, com la raça, etc., i a la natura que l’envolta. Els condicionaments naturals externs es divideixen econòmicament en dues grans classes, la riquesa natural en mitjans de vida, i per tant la fertilitat de la terra, la riquesa en peixos de les aigües, etc., i la riquesa natura en mitjans de treball, com fortes caigudes d’aigua, rius navegables, fusta, metalls, carbó, etc. En els inicis de la civilització la primera és determinant, i en els estadis superiors de desenvolupament ho és la segona mena de riquesa natural. Que hom compare, per exemple, Anglaterra amb Índia o, en el món antic, Atenes i Corint amb el litoral de la Mar Negra.

Com menor és el nombre de necessitats absolutes a satisfer i més gran és la fertilitat natural de la terra i la bondat del clima, menor és el temps de treball necessari pel manteniment i la reproducció dels productors. Per tant més gran també pot ésser l’excedent del seu treball per d’altres més enllà del treball per ells mateixos. Ja ho remarcava Diodor en relació a l’antic Egipte:

«És del tot increïble la poca quantitat de maldecaps i de despeses que els generen la cria dels infants. Cuinen per ells els aliments més simples que tenen a l’abast; també els hi donen la part subterrània de planta del papir per menjar, tan aviat com hom la pot rostir en el foc, i les arrels i tubercles dels marjals, en part bullits, en part cuits. La majoria d’infants van sense sabates i desvestits, ja que l’aire és molt suau. Per tant un infant costa als seus pares, fins que arriba a l’edat adulta, en total, no pas més de vint dracmes. Això explica principalment que en Egipte la població siga tan nombrosa i que per tant es puguen emprendre tantes grans obres».(3)

Amb tot les grans edificacions de l’antic Egipte no es deuen tant a les dimensions de la seua població com a la gran proporció que n’era disponible. Com el treballador individual pot lliurar més treball excedentari com menor és el seu temps de treball necessari, també és inferior el temps per la producció dels mitjans de vida necessaris per la porció de població treballadora, i per tant més gran és la part disponible per d’altres feines.

Una vegada assolida la producció capitalista, sota unes circumstàncies constants i donada una durada de la jornada laboral, la quantitat de treball excedentari varia amb els condicionaments naturals del treball, i particularment amb la fertilitat de la terra. No se segueix, però, de cap manera, que la terra més fèrtil siga la més adient pel creixement del sistema de producció capitalista. Aquesta depèn del domini humà damunt la natura. Una natura massa estantissa «la té de la mà com un infant amb caminadors». No l’imposa cap necessitat natural en el seu propi desenvolupament.(4) No és el clima tropical amb la seua vegetació abundant, sinó la zona temperada la pàtria del capital. No és la fertilitat absoluta de la terra, sinó la seua diferenciació, la multiplicitat de productes naturals, els qui constitueixen el fonament natural de la divisió social del treball i els qui animen els humans, a través dels canvis de les circumstàncies naturals, dins els quals viuen, a multiplicar les seues pròpies necessitats, activitats, mitjans i formes de treball. La necessitat de controlar socialment una força natural, i per tant de sotmetre-la mitjançant l’obra de mans humanes a una gran escala, és la que juga un paper decisiu en la història de la indústria. Així, per exemple, les irrigacions d’Egipte (5), Lombardia, Holanda, etc. O en Índia, Pèrsia, etc., on la irrigació mitjançant canals artificials no tan sols forneix la terra de l’aigua indispensable, sinó que transporta alhora amb el sediment de les muntanyes adobs minerals. El secret del floreixement industrial d’Espanya i Sicília sota el domini àrab fou la canalització.(6)

La bondat de les condicions naturals ofereixen únicament la possibilitat, mai la realitat, del treball excedentari, i per tant de la plus-vàlua o producte excedentari. Els diferents condicionaments natural del treball fan que la mateixa quantitat de treball en països diferents satisfaga una quantitat diferent de necessitats (7), i per tant que, sota circumstàncies anàlogues, el temps necessari de treball siga diferent. Això afecta el treball excedentari únicament com a limitació natural, és a dir mitjançant la determinació del punt a partir del qual pot començar el treball per un altre. En la mateixa mesura que la indústria tira endavant, aquestes limitacions naturals retrocedeixen. En mig de la nostra societat europea occidental, on el treballador compra el permís per treballar per la seua pròpia existència únicament a través del treball excedentari, esdevé fàcil que prengue la idea que una qualitat innata del treball humà és oferir un producte excedentari.(8) Que hom tinga present, però, per exemple, un habitant de les illes orientals de l’arxipèlag asiàtic, on el sago creix salvatge en els boscos.

«Quan els habitant, en fer un forat en l’arbre, s’han convençut que la medula és madura, tallen el tronc i el fan a trossos, en treuen la medula, la barregen amb aigua i la filtren: llavors ja és adient per emprar-la com a sago. Un arbre dóna habitualment 300 lliures i pot arribar a donar-ne 500 a 600. Hom ací va per tant al bosc i talla el seu pa com entre nosaltres hom cull llenya».(9)

Suposam que un d’aquests talladors de pa de l’Àsia Oriental empra 12 hores de treball a la setmana per satisfer totes les seues necessitats. Ço que li dóna immediatament el favor de la natural és força temps lliure. Per tal que el puga aplicar productivament per a ell mateix cal tota una sèrie de circumstàncies històriques, i per tal que l’esmerce en treball excedentari per a pesones alienes cal una compulsió exterior. Si s’introduís la producció capitalista, el valent hauria de treballar potser 6 dies a la setmana per apropiar-se del producte d’una jornada laboral. El favor de la natura no aclareix per què treballa ara 6 dies a la setmana o per què lliura 5 dies de treball excedentari. Explica tan sols per què el seu temps necessari de treball es limita a un dia a la setmana. En cap cas, però, el seu producte excedentari sorgeix d’una qualitat innata i oculta del treball humà.

De la mateixa forma que la productivitat social històricament desenvolupada, també la productivitat en condicions naturals del treball apareix com la productivitat del capital en el qual s’incorpora. -

Ricardo no es preocupa mai de l’origen de la plus-vàlua. La tracta com quelcom inherent al sistema de producció capitalista, que als seus ulls és la forma natural de la producció social. Quan parla de la productivitat del treball, hi cerca no la causa de la presència de plus-vàlua, sinó com la causa que en determina la quantitat. Contràriament la seua escola proclamà fortament la força productiva del treball com la causa originària del profit (llegiu-hi: plus-vàlua). En qualsevol cas això és avenç respecte dels mercantilistes que, per la llur banda, deriven el preu del producte per damunt dels costos de producció del bescanvi, de vendre’l per damunt del seu valor. Malgrat això l’escola de Ricardo merament eludí el problema i tampoc no el resolgué. De fet aquests economistes burgesos tenen l’encertat instint de veure com massa perillós aprofundir en la qüestió candent de l’origen de la plus-vàlua. Què cal dir, però, de John Stuart Mill que, mig segle després de Ricardo, constata solemnement la seua superioritat respecte els mercantilista en repetir estrafetament les falses evasions dels primers divulgadors de Ricardo?

Mill diu:

«La causa del benefici és que el treball produeix més del que li cal per mantindre’s».

Fins ara res més que l’antiga cantarella; però Mill vol també afegir collita pròpia:

«Per variar la forma del teorema; la raó per la qual el capital genera un benefici és perquè els aliments, la roba, els materials i les eines duren més que el temps requerit per produir-los».

Mill confon ací la durada del temps de treball amb la durada dels seus productes. Segons aquesta visió un forner el producte del qual dura tan sols un dia no podria extreure mai dels seus assalariats el mateix profit que un constructor de maquinària el producte del qual dura vint o més anys. Certament, si el niu dels ocells no perdurés més temps que el requerit per construir-lo, els ocells haurien de passar sense nius.

Una vegada establerta aquesta veritat fonamental, Mill aferma la seua superioritat damunt dels mercantilistes:

«Veiem per tant que el benefici sorgeix no de l’accident del bescanvi, sinó de la capacitat productiva del treball; i el benefici general del país és sempre allò que la capacitat productiva del treball fa, tinga o no lloc cap bescanvi. Si no hi hagués cap divisió d’ocupacions, no hi hauria cap compra-venda, però encara hi hauria benefici».

Així, per tant, el bescanvi, la compra i la vendra, condicions generals de la producció capitalista, són purs accidents, i s’hi donaria encara benefici sense compra i venda de força de treball!

Continua:

«Si els treballadors del país produeixen col·lectivament un vint per cent més que els llurs salaris, els beneficis seran del vint per cent, siguen quins siguen els preus».

Això és per una banda una completa tautologia, ja que si el treballador produeix una plus-vàlua d’un 20% pel seu capitalista, el benefici esdevindrà en relació al salari global del treballador d’un 20:100. D’altra banda és absolutament fals que els beneficis «seran d’un 20%». Hauran d’ésser sempre inferiors perquè el benefici es calcula a partir de la suma total del capital esmerçat. Si el capitalista ha esmerçat per exemple unes 500 lliures esterlines, de les quals 400 en mitjans de producció, 100 en salaris laborals, la taxa de plus-vàlua, com hem dit, serà d’un 20%, de forma que la taxa de benefici serà d’un 20:500, és a dir d’un 4% i no d’un 20%.

Segueix una mostra brillant de com Mill tracta les diferents formes històriques de la producció social:

«Assum, per tot, que l’estat de coses on treballadors i capitalistes són classes separades domina, amb poques excepcions, de forma universal; és a dir que el capitalista avança totes les despeses, inclosa tota la remuneració del treballador».

Curiosa il·lusió òptica veure una situació que fins i tot ara domina únicament de forma excepcional en la superfície de la Terra! Encara més. Mill és prou bo per concedir «que fer-ho no és una qüestió de necessitat inherent». Al contrari.

«El treballador pot esperar fins que la producció es complete per aquella part del salari que depassa la marea necessitat: i fins i tot per tot el salari, si disposa de prou fons per mantindre’s temporalment. Però en aquest darrer cas el treballador és fins a cert punt un veritable capitalista pel que fa al subministrament d’una porció dels fons necessaris per tirar endavant».

Mill podria haver dit igualment que el treballador que avança no tan sols els seus propis mitjans de vida, sinó també els mitjans de treball, és realment el seu propi treballador assalariat. O que el camperol americà és el seu propi esclau, ja que treballa per ell mateix per comptes de per un senyor aliè.

Després d’haver-nos demostrat clarament que la producció capitalista, fins i tot si no existís, existiria en qualsevol cas, Mill és ara prou conseqüent per mostrar que no existeix quan existeix:

«I fins i tot en el cas anterior» (quan el capitalista és un treballador assalariat que s’avança els seus propis mitjans de subsistència) «el treballador pot considerar-se sota el mateix punt de mira» (és a dir, com un capitalista). «Ja que en lliurar el seu treball per sota del preu de mercat (!), es pot considerar que cedeix la diferència (?) al seu empresari, etc».(9a)

En la realitat factual el treballador cedeix al capitalista el seu treball durant una setmana o similar, per tal de rebre’n a la fi de la setmana, etc., el preu de mercat; això el fa, segons Mill, un capitalista! En el terreny pla les ondulacions semblen muntanyes; hom mesura la planitud de la nostra actual burgesia pel calibre dels seus «grans intel·lectes».

Notes

(1) «La pròpia existència dels patrons-capitalistes com a classe diferenciada depèn de la productivitat de la indústria». (Ramsay, l.c.p. 206). «Si el treballador de cada home no fos més que suficient per produir el propi aliment, no podria haver-hi propietat». (Ravenstone, l.c.p. 14.) <=

(1a) Segons un recompte realitzat recentment viuen encara en les terres ja explorades si més no quatre milions de caníbals. <=

(2) «Entre els indis salvatges d’Amèrica gairebé tot és del treballador, un 99% s’assigna d’acord amb el treball. A Anglaterra, potser, el treballador no té ni ²/3». («The Advantages of the East India etc.», p. 72, 73). <=

(3) Diodor, l.c., 1. I, c. 80. <=

(4) «La primera» (riquesa natural) «per bé que molt noble i beneficiosa, fa la gent descurada, orgullosa i lliurada a tot excés; mentre que la segona empeny al control, a la literatura, a l’art i a la política». («England's Treasure by Foreign Trade. Or the Balance of our Foreign Trade is the Rule of our Treasure. Written by Thomas Mun, of London, Merchant, and now published for the common good by his son John Mun», Lond. 1669, p. 181, 182). «Tampoc no puc concebre una maledicció més gran damunt un cos del poble que la d’ésser llençats a una terra on els béns de subsistència i de nutrició fossen, en gran mesura, espontanis, i el clima requerís o admetés poca cura en la indumentària i en l’habitatge... pot haver-hi un extrem en l’altra banda. Una terra incapaç de produir amb el treball és tan roïna com una que produesca abundantment sense cap treball». («An Inquiry into the Present High Price of Provisions», Lond. 1767, p. 10). <=

(5) La necessitat de calcular els períodes de les fluctuacions del Nil creà l’astronomia egípcia i amb ella el domini de la casta sacerdotal com a directors de l’agricultura. «El solstici és el moment de l’any on comença la crescuda del Nil, i el que els egipcis hagueren d’observar amb més atenció... Era aquest any tròpic el que els importava de marcar per dirigir les operacions agrícoles. Hagueren doncs de cercar en el cel un signe aparent del seu retorn». (Cuvier, «Discours sur les révolutions du globe», éd. Hoefer, Paris 1863, p. 141). <=

(6) Un dels fonaments materials del poder estatal damunt els petits i desconnectats organismes de producció indians era la regulació del subministrament d’aigua. Els governants mahometans d’Índia ho entengueren millor que els llurs successors anglesos. Recordam tan sols la fam del 1866 que costà la vida de més d’un milió d’hindús del districte d’Orissa, en la presidència de Bengala. <=

(7) «No hia ha dos països que fornesquen un nombre igual de béns de primera necessitat amb la mateixa abundància i amb la mateixa quantitat de treball. Les necessitats dels humans augmenten o disminueixen amb la severitat o moderació del clima on viuen; en conseqüència, l’abast del comerç que els habitants de diferents països es veuen obligats a realitzar per necessitat no pot ésser el mateix, ni és pot esbrinar el grau de variació més enllà de fer-ho per graus de calor i de fred; de la qual cosa hom pot treure aquesta conclusió general, que la quantitat de treball requerit per un cert nombre de persones és més gran en els climes freds, i menor en els càlids; ja que en els primers els homes no tan sols necessiten més roba, sinó que la terra també exigeix més cultiu que en els darrers». (An Essay on the Governing Causes of the Natural Rate of Interest, Lond. 1750, p. 59). L’autor d’aquesta històrica obra anònima és J. Massy. Hume en prengué la seua teoria de l’interès. <=

(8) «Cada treball ha d’oferir» (sembla que això també pertany als droits i devoirs du citoyen) «un excedent». (Proudhon) <=

(9) F. Schouw, «Die Erde, die Pflanze und der Mensch», 2. Aufl., Leipzig 1854, p. 148. <=

(9a) J. St. Mill, «Principles of Political Economy», Lond. 1868, p. 252-253, passim. - {El passatge anterior s’ha traduït de l’edició francesa del «Capital». - F. E.}<=