4. Capítol. La transformació dels diners en capital | Índex | 6. Capítol. Capital constant i capital variable
Tercera secció
La producció
de la plus-vàlua absoluta
__________
CINQUÈ CAPÍTOL
El
procés laboral i el procés de creació de valor
L'ús de la força de treball és el propi treball. El comprador de força de treball la consumeix en deixar treballar al seu venedor. El darrer esdevé d'aquesta forma força efectiva de treball, en actu, un treballador, quan abans ho era tan sols en potentia. Per tal que el seu treball reaparega en una mercaderia, ha d'emprar-lo per damunt de tot en un valor d'ús, en quelcom que servesca per satisfer una necessitat de qualsevol mena. És per tant un valor d'ús particular, un article determinat, ço que el capitalista deixa fer al treballador. La producció de valors d'ús o de béns no s'altera de cap manera en la seua natura general pel fet que tinga lloc en benefici del capitalista i sota el seu control. El procés laboral s'ha de considerar per tant, en primer lloc, amb independència de qualsevol determinada forma social.
El treball és en primer lloc un procés entre l'humà i la natura, un procés, on l'humà regula i controla les seues reaccions amb la natura mitjançant la seua pròpia acció. Apareix oposat a la natura com una força natural. Les forces naturals habituals del seu propi cos, braços i cames, cap i mans, es posen en moviment, per tal d'apropiar-se dels materials naturals d'una forma adient al seu propi cos. Mitjançant aquests moviments actua damunt la natura exterior i l'altera, i al mateix temps altera la seua pròpia natura. Desenvolupa les seues potències adormides i les força a actuar d'acord amb el propi designi. No tractam ací de les primeres formes bestials i instintives del treball. Les circumstàncies on el treballador apareix en el mercat de mercaderies com a venedor de la seua pròpia força de treball es troba separada per un interval incommensurable de temps de les circumstàncies on el treball humà era encara en la seua primera forma instintiva. Presuposam el treball en una forma que el fa exclusivament humà. Una aranya realitza operacions que ens recorden a les del teixidor, i una abella deixa en evidència nombrosos arquitectes humans en la construcció de les seues cel·les de cera. Però ço que distingeix el pitjor arquitecte de la millor abella és que l'arquitecte erigeix la seua estructura en el seu cap abans de construir-la en cera. A la fi del procés laboral hi arriba un resultat que ja existia al principi en la pròpia imaginació del treballador, que ja hi era per tant de forma ideal. No tan sols realitza una transformació dels materials; realitza en els materials igualment el seu propòsit, el qual forneix la llei de la seua acció i a la qual ha de sotmetre la seua voluntat. I aquesta subordinació no és cap acte aïllat. A banda de l'exercici dels òrgans, el treball demana que durant tota l'operació la seua voluntat siga en consonància contínua amb el seu objectiu, amb una atenció ferma, i com menys l'atraga la natura del treball i la forma com el du a terme, i menys el gaudesca com quelcom que posa en joc les seues potències corporals i mentals, més atenció es veu forçat a posar-hi.
Els moments simples del procés laboral són l'activitat deliberada o el propi treball, el seu objecte i els seus mitjans.
La terra (això econòmicament compta també l'aigua) en l'estat originari en el qual aporta (1), a l'home mitjans de subsistència ja acabats, existeix independentment d'ell, i és l'objectiu universal del treball humà. Totes les coses que el treball separa simplement de la connexió immediata del seu ambient, són subjectes de treball, aportats espontàniament per la natura. És el cas dels peixos, que podem captar del seu element vital, l'aigua, la llenya que cau en el bosc verge, els minerals que extraiem de les vetes. Si l'objecte de treball, per contra, ja ha sigut, per dir-ho així, filtrat per un treball anterior, l'anomenam matèria primera. Per exemple el mineral ja extret i que ara s'ha de rentar. Tota matèria primera és objecte de treball, però no tot objecte de treball és matèria primera. La matèria primera és tan sols objecte de treball quan ja ha patit una alteració mitjançant un treball.
El mitjà de treball és una cosa o un complex de coses, que el treball interposa entre ell i l'objecte de treball, i que li serveix de conductor de la seua activitat damunt aquest objecte. Utilitza les propietats mecàniques, físiques, químiques, de les coses, com a mitjà de força per fer que unes altres coses actuen d'acord amb el seu objectiu.(2) Deixant de banda mitjans de subsistència ja acabats, com fruits, en la recol·lecció dels quals les pròpies extremitats de l'home l'hi serveixen de mitjans de treball, la primera cosa que el treballador fa seua no és l'objecte de treball, sinó el mitjà de treball. Així els propis objectes naturals esdevenen òrgans de la seua activitat, òrgans que afegeix als seus propis òrgans corporals, en ampliació de la seua forma natural, malgrat la Bíblia. Així com la terra és el seu rebost originari, és també el seu arsenal originari de mitjans de treball. Li ofereix, per exemple, pedres per llençar, per esmicolar, per pressionar, per tallar, etc. La pròpia terra és un instrument de treball, però en emprar-la com a mitjà de treball en l'agricultura requereix tota una sèrie d'altres mitjans de treball i un desenvolupament relativament alt de la força de treball.(3) Tan bon punt el procés laboral es desenvolupa ni que siga mínimament, requereix uns mitjans de treball particularment elaborats. En les coves dels humans més antics trobam eines i armes de pedra. Juntament amb elaborades pedres, fustes, ossos i closques, en l'inici de la història humana també juguen ja el paper principal com a mitjans de treball, animals que han sigut criats per aquest objectiu, i que han patit modificacions mitjançant el treball.(4) L'ús i la creació de mitjans de treball, per bé que existeix germinalment entre certes menes d'animals, caracteritza el procés laboral específicament humà, i Franklin defineix per tant els humans com «a toolmaking animal», un animal que fa eines. La mateixa importància que tenen les restes òssies pel coneixement de l'organització dels gèneres animals extints, la tenen les relíquies dels mitjans de treball per la reconstrucció de les formacions socials i econòmiques extintes. No són els articles fets, sinó com i amb quins mitjans de treball es fan, ço que diferencia les èpoques econòmiques.(5) Els mitjans de treball no tan sols aporten una mesura del grau de desenvolupament que ha assolit la força de treball humana, sinó que també són indicadors de les relacions socials en les quals es treballa. Entre els propis mitjans de treball, els mitjans de treball mecànics que, considerats conjuntament, bé podem denominar el sistema ossi i muscular de la producció, ofereixen una característiques molt més decisives d'una època de la producció social com a mitjans de treball, que aquells que, com les canonades, els tubs, els cistells, els jerros, etc., serveixen tan sols per guardar els materials de treball, que podem anomenar en general, el sistema vascular de la producció. Aquests comencen a jugar un paper important en la fabricació química.(5a)
En un sentit més ampli també compten com els seus mitjans del procés laboral, a més de les coses que s'empren directament per transferir treball al seu objecte i que, d'una forma o d'una altra, serveixen de conductors de l'activitat, tots aquells objectes que són necessaris per la realització del treball. No hi entren directament, però sense ells o bé és impossible que tinga lloc, o tan sols és possible parcialment. De nou la pròpia terra és un mitjà de treball universal d'aquesta mena, ja que dóna al treballador el locus standi i al seu procés l'àmbit de realització (field of employment). Mitjans de treball d'aquesta mena que ja són el resultat de treball són, per exemple, els tallers, els canals, els camins, etc.
En el procés de treball, per tant, l'activitat humana, a través dels mitjans de treball, realitza una alteració deliberada de l'objecte de treball. El procés s'esvaeix en el producte. El seu producte és un valor d'ús, un material natural adaptat per una alteració formal a una necessitat humana. El treball s'hi ha incorporat en el seu objecte. S'hi ha objectificat, i l'objecte s'ha treballat. Ço que en la banda del treballador apareix en forma mutable, apareix ara com a propietat immutable, en la forma de qualitat, en la banda del producte. Ell ha forjat, i el producte és un forjat.
Considerat tot el procés des del punt de mira del seu resultat, el producte, apareixen tots dos, mitjans de treball i objectes de treball, com a mitjans de producció (6) i el propi treball com a treball productiu (7).
Quan un valor d'ús sorgeix del procés laboral com un producte, uns altres valors d'ús, productes de processos laborals anteriors, hi entren com a mitjans de producció. El mateix valor d'ús que n'és producte constitueix el mitjà de producció d'un altre treball. Els productes no són per tant tan sols el resultat, sinó igualment la condició del procés laboral.
Amb l'excepció de les indústries extractives, on l'objecte del treball el forneix la natura, com la mineria, la caça, la pesca, etc. (l'agricultura tan sols si es limita en primera instància a les terres verges), totes branques industrials manipulen un objecte, la matèria primera, és a dir un objecte de treball ja filtrat pel treball, que ja és en si mateix un producte de treball. Així, per exemple, les llavors en l'agricultura. Els animals i les plantes, que hom acostuma a considerar com a productes naturals, no són tan sols productes del treball de l'any anterior, sinó el resultat d'una transformació gradual, realitzada durant moltes generacions, sota el control humà i mitjançant treball humà. Els mitjans de treball mostren en una immensa majoria, però, fins i tot a l'ull més superficial, espurnes d'un treball passat.
La matèria primera pot constituir la substància principal d'un producte o pot entrar-hi tan sols com un ingredient de la seua constitució. L'ingredient el consumeixen els mitjans de treball, com el carbó la màquina de vapor, l'oli la roda, el forratges els cavalls de càrrega, o es barreja amb la matèria primera per produir-ne una transformació material, com el clor al lli sense blanquejar, el carbó al ferro, el tint a la llana, o bé contribueix a la realització del propi treball, com ara els materials destinats a la il·luminació i calefacció dels locals de treball. La diferència entre substància principal i ingredient s'esvaiex en la fabricació pròpiament química, ja que cap de les matèries primeres originals apareix de nou com a substància del producte.(8)
Cada objecte posseeix diverses propietaris i es pot per tant emprar en diverses aplicacions, el mateix producte pot constituir la matèria primera de processos laborals ben diferents. El gra, per exemple, és matèria primera per moliners, fabricants de midó, destil·ladors, ramaders, etc. És matèria primera de la seua pròpia producció com a llavors. També el carbó apareix com a producte de la indústria minera i alhora hi fa de mitjà de producció.
El mateix producte es pot servir en el mateix procés laboral de mitjà de treball i de matèria primera. En l'engreix d'animals, per exemple, l'animal fa de matèria primera treballada, i al mateix temps de mitjà de generació d'adob.
Un producte que ja existeix en una forma apropiada pel consum, pot servir de nou de matèria primera d'un altre producte, com el raïm que és matèria primera del vi. O el treball pot deixar el producte en formes que tan sols es poden emprar com a matèria primera. Matèries primeres d'aquest estil són mig fabricats per un fabricat de nivell superior, com ara el cotó, el fil, la fibra, etc. Tot i que ja és producte, la matèria primera originària pot passar per tota una sèrie de processos diferents, on en cadascú serveix, sota una forma constantment alterada, de matèria primera, fins que el darrer procés la deixa com un producte perfecte, com a mitjà de vida acabat o com a mitjà de treball acabat.
Hom veu que un valor d'ús apareix com a matèria primera, mitjà de treball o producte, segons la seua funció determinada en el procés laboral, segons la posició que hi ocupa, i amb el canvi d'aquesta posició varia el seu caràcter
Mitjançant l'entrada com a mitjà de producció en un nou procés laboral el producte perd llavors el caràcter de producte. Funciona ja tan sols com un factor objectiu del treball viu. El filador tracta la filadora tan sols com a mitjà, i el lli tan sols com l'objecte que fila. Certament que no hom no pot filar sense material ni filadora. La presència d'aquests productes és per tant precondició per començar a filar. En aquest propi procés, però, és indiferent que siguen productes d'un treball anterior, de la mateixa forma que en l'acte de la digestió tant se val que el pa siga el producte del treball del pagès, del moliner, del forner, etc. Al contrari. Els mitjans de producció fan patent en el procés laboral el caràcter de productes d'un treball incomplet, per tant una mancança. Un ganivet que no talle, un fil que no resistesca, etc., ens recorden forçosament un ganivetaire A i un filador E. En el producte completat mitjançant l'adquisició de la utilitat s'esvaeix el treball realitzat.
Una màquina que no serveix en el procés laboral és inútil. A més, esdevé una presa per la força destructora de les transformacions naturals. El ferro es rovella, la fusta es podreix. El fil amb que no s'hi teixeix o s'hi cus, és cotó malbaratat. El treball viu ha d'apoderar-se d'aquestes coses i despertar-les de la mort, transformar-les de valors possibles d'ús en valors reals i efectius. Banyades en el foc del treball, que se'ls fa membres seus, i les anima per cobrir funcions del procés, són també de fet consumides, però amb un objectiu, com a elements constitutius d'un nou valor d'ús, un nou producte, ja apte com a mitjà de vida en el consum individual o com a mitjà de producció en un nou procés laboral.
Si per tant els productes disponibles no són tan sols els resultats, sinó també condicions d'existència del procés laboral, d'altra banda la introducció, per tant el contacte amb el treball viu, és l'únic mitjà pel qual aquests productes del treball incomplet poden mantindre's i realitzar-se com a valors d'ús.
El treball empra elements materials, objectes i mitjans, els consumeix, i és per tant un procés de consum. Aquest consum productiu es diferencia del consum individual en el fet que el darrer empra els productes com a mitjans de vida de l'individu viu, i el primer com a mitjans de vida del treball, per realitzar-ne la força de treball. El producte del consum individual és per tant el propi consumidor, el resultat del consum productiu és un producte diferenciat del consumidor.
En la mesura que mitjans i objecte són ja alhora productes, el treball consumeix productes per generar productes, o empra productes com a mitjans de producció de productes. De la mateixa forma, però, que originalment tan sols participaven en el procés laboral els homes i la terra que existeix prèviament, fins i tot ara fem servir encara uns mitjans de producció, fornits per la natura, que no representen cap combinació de matèria natural i de treball humà.
El procés laboral, expressat com a abans en moments simples i abstractes, és l'activitat humana destinada a la confecció de valors d'ús, l'apropiació d'objectes naturals per a les necessitats humanes, condició necessària del bescanvi material entre els humans i la natura, condició natural eterna de la vida humana i per tant independent de qualsevol forma d'aquesta vida, o més aviat igualment comuna a totes les formes socials. Per tant no ens calia presentar el treballador en relació amb els altres treballadors. N'hi havia prou amb l'home i el seu treball d'una banda, i la natura i els seus materials de l'altra. Així com poc pot hom saber hom d'olorar el gra, qui l'ha plantat, tampoc en veure aquest procés hom pot conèixer quines són les condicions socials sota les quals té lloc, ja siga sota el fuet brutal de l'amo d'esclaus, o l'ull ansiós del capitalista, sota un Cincinat que s'enriqueix amb el cultiu del seu tros, o sota un salvatge que mata bèsties a pedrades.(9)
Retornam al nostre futur capitalista. El deixàrem just després d'haver comprat en el mercat de mercaderies tots els factors necessaris per un procés laboral, els factors objectius o mitjans de producció, el factor personal o força de treball. Amb l'ull acurat d'un expert ha seleccionat els mitjans de producció i la mena de força de treball millor adaptada a la producció particular, filatura, fabricació de botes, etc. El nostre capitalista es posa així per tant a consumir la mercaderia comprada, la força de treball, és a dir deixa que el portador de la força de treball, el treballador, consuma els mitjans de producció amb el seu treball. La natura general del procés laboral no s'altera naturalment pel fet que el treballador enriqueix el capitalista per comptes de si mateix. Tampoc, però, la forma i la manera de fer botes o de filar no s'alteren en un principi per l'aparició del capitalista. Ha de prendre la força de treball tal com la troba en el mercat, i per tant conformar-se amb la mena de treball que rep del període immediatament anterior, quan no hi havia cap capitalista. Les transformacions del propi sistema de producció per la subordinació del treball al capital tan sols poden tindre lloc en un període posterior, i per tant les considerarem més tard.
El procés laboral, convertit en el procés de consum de la força de treball pel capitalista, mostra ara dos fenòmens característics.
El treballador treballa sota el control del capitalista, en qui recau el treball. El capitalista té cura que la feina es faça correctament, i que els mitjans de producció s'empren assenyadament per tal que no s'hi malbarate matèria primera ni es desgaste l'instrument de treball, és a dir no més enllà d'allò necessariàrament provocat per l'ús en el treball.
En segon lloc, però, el producte és propietat del capitalista, i no del productor directe, el treballador. El capitalista paga, suposam, un jornal per la força de treball. L'ús li pertany durant un dia, de la mateixa forma que l'ús de qualsevol altra mercaderia, com ara un cavall que hagués llogat per un dia. Al comprador d'una mercaderia li correspon l'ús, i el venedor de la força de treball, en lliurar la seua feina, no fa més en realitat que lliurar el valor d'ús que ha venut. Des de l'instant que entra en el taller del capitalista, el valor d'ús de la seua força de treball, per tant el seu ús, el treball, pertany al capitalista. El capitalista, per la compra de la força de treball, incorpora el propi treball com a ferment vivent als inerts elements constituents del producte. Des del seu punt de mira el procés laboral és tan sols el consum de la mercaderia comprada, la força de treball, però tan sols pot consumir-la en fornir-hi els mitjans de producció. El procés laboral és un procés entre coses que el capitalista ha comprat, entre coses que li pertanyen. El producte d'aquest procés li pertany, del tot igual com li pertany el producte del procés de fermentació del seu celler.(10)
2. El procés de creació de valor
El producte – propietat del capitalista – és un valor d'ús, fil, botes, etc. Però, per bé que, per exemple, les botes constitueixen en certa mesura la base del progrés social i el nostre capitalista és un progressista declarat, no fabrica les botes per ell mateix. El valor d'ús no és de cap manera la cosa qu'on aime pour lui-même en la producció de mercaderies. Els valors d'ús es produeixen tan sols, en general, perquè i en la mesura que són substrat material o portadors de valor d'intercanvi. I el nostre capitalista els tracta doblement. De primer vol produir un valor d'ús que tinga valor d'intercanvi, és a dir un article destinat a la venda, una mercaderia. I en segon lloc vol produir una mercaderia el valor de la qual siga més gran que la suma dels valors de les mercaderies emprades en la producció, és a dir, dels mitjans de producció i de la força de treball, que va comprar amb els seus diners en el mercat de mercaderies. No tan sols vol produir un valor d'ús, sinó una mercaderia, no tan sols un valor d'ús, sinó valor, i no tan sols valor sinó també plus-vàlua.
De fet, com que tractam de la producció de mercaderies, fins ara tan sols hem considerat un aspecte del procés. Com a mercaderies són una unitat de valor d'ús i de valor, de forma que el procés de producció ha d'ésser una unitat de procés laboral i de procés de creació de valor.
Consideram ara també el procés de producció com a procés de creació de valor.
Sabem que el valor de cada mercaderia el determina la quantitat de treball materialitzat en el seu valor d'ús, a través del temps de treball socialment necessari per a la seua producció. Això val també pel producte que obté el nostre capitalista com a resultat del procés laboral. Per tant cal primer calcular el treball incorporat en aquest producte.
Posam que es fil.
Per generar fil, cal primer matèria primera, com ara 10 lliures de cotó. No hem d'investigar ara el valor del cotó, ja que el capitalista l'ha comprat en el mercat pel seu valor, posam 10 xílings. En el preu del cotó ja s'hi expressa el treball requerit per la seua producció com a treball social general. Assumirem a més que el desgast de la filadora pel treball del cotó, que pot representar tots els altres mitjans de treball requerits, posseeix un valor de 2 xílings. Si calen vint-i-quatre hores de treball, o dues jornades laborals, per produir la quantitat d'or representada per dotze xílings, tenim, per començar, dos dies de treball ja incorporats en el fil.
La circumstància que s'ha alterat la forma del cotó i la matèria global de la filadora s'ha consumit en part, no ens ha d'errar. Segons la llei general del valor si el valor de, posam, 10 lliures de fil equival a 10 lliures de cotó i 1/4 de filadora, el valor de 40 lliures de fil = valor de 40 lliures de cotó + valor d'una filadora completa, és a dir que, s'esmerça el mateix temps de treball per produir totes dues bandes d'aquesta equació. En aquest cas se suposa que el maeix temps de treball que es materialitza una vegada en e valor d'ús del fil, es mateixa una altra vegada en els valors d'ús del cotó i de la filadora. Per tant és igualment vàlid el valor, tant si apareix en el fil, com si ho fa en la filadora o en el cotó. La filadora i el cotó, per comptes de restar quietes al costat, entren plegades en el procés de filar, s'alteren les llurs formes d'ús, es transformen en fil, però el valor s'hi altera tant poc per aquest fet, com si se'ls hagués bescanviat simplement per un equivalent de fil.
El temps de treball requerit per la producció de cotó és part del temps de treball requerit pel fil i que hi és contingut, ja que n'és matèria primera. El mateix val pel temps de treball requerit per la producció de la porció de filadora, sense el desgast o consum de la qual, no es podria filar el cotó.(11)
Així, en el determinació del valor del fil, o del temps de treball requerit per generar-lo, cal considerar plegats tots els processos particulars realitzats en diversos temps i en diversos llocs, que són necessaris, primer per produir el cotó i la porció de filadora que es desgasta, i després per filar el fil amb el cotó i la filadora, com a fases diferents i successives d'un únic procés laboral. Tot el treball contingut en el fil és treball passat. Que els elements constituents del temps de treball requerit per la producció siguen anteriors al procés final de filar, que té lloc en el mateix present, és una circumstància del tot indiferent. Si una massa determinada de treball, com ara 30 jornades laborals, calen per la construcció d'una casa, no canvia en res la quantitat global de temps de treball emprat en la casa perquè el treball de la jornada 30 es faça 29 dies després que la primera. I així el temps de treball contingut en els materials i mitjans de treball es pot considerar com si fos treball esmerçat en un estadi inicial del procés de filar, abans que el treball adoptàs la forma de filar.
Els valors dels mitjans de producció, el cotó i la filadora, expressats en el preu de 12 xílings, constitueixen per tant porcions del valor del fil o del valor del producte.
Cal complir tan sols dues condicions. El cotó i la filadora han de servir efectivament alhora per a la producció d'un valor d'ús. Han d'esdevindre en el nostre cas fil. El valor és independent del valor d'ús que el porta, però l'ha de portat un valor d'ús. En segon lloc hi ha la precondició que no depasse el temps de treball necessari d'acord amb les condicions socials presents de producció. Així si cal tan sols 1 lliura de cotó per filar 1 lliura de fil, cal tindre cura que no s'hi consuma més cotó en la formació d'una lliura de fil. El mateix val per la filadora. Si el capitalista té la fantasia d'emprar una filadora d'or per comptes d'una d'acer, tan sols compta en el valor del fil el treball socialment necessari, és a dir el temps de treball necessari per la producció d'una filadora d'acer.
Ja sabem quina part del valor del fil constitueixen els mitjans de producció, el cotó i la filadora. És igual a 12 xílings o a la materialització de dues jornades laborals. Es tracta per tant ara d'establir la porció del valor que afegeix al cotó el treball del propi filador.
Ja hem de considerar aquest treball des d'un punt de mira completament diferent al del procés laboral. Allà es tractava d'una activitat deliberada de transformació del cotó en fil. La idoneïtat del treball, la qualitat del fil, i totes les altres circumstàncies, es presuposaven. El treball del filador era específicament diferent dels altres treballs productius, i la diferència era tant subjectiva com objectiva, en la finalitat particular de filar, en la forma particular d'operar, en la natura particular dels mitjans de producció, en el valor d'ús particular del producte. El cotó i la filadora serveixen de mitjans de vida al treball de filar, però hom no en pot treure cap ús per fer canons retallats. Quan, oposadament, consideram el treball de filar com a creador de valor, és a dir com a font de valor, no és gens diferent del treball del perforador de canons, o, ço que ens toca de més a prop, del treball del cotoner i del fabricant de filadores, que s'hi incorpora en els mitjans de producció. Tan sols per aquesta identitat la plantació de cotó, la fabricació de filadores i filar poden constituir parts diferents del mateix valor global, del valor del fil. Ja no es tracta de la qualitat, de la propietat i del contingut del treball, sinó tan sols de la quantitat. És això el que s'ha de comptar. Assumim que el treball de filar és un treball simple, un treball socialment mitjà. Hom veurà més tard que l'assumpció oposada no alterarà la qüestió.
Durant el procés laboral, el treball canvia constantment de forma, del canvi al repòs, de la forma de moviment a la forma d'objecte. A la fi d'una hora, el moviment de filar s'expressa en una determinada quantitat de fil, per tant en una determinada quantitat de treball, una hora de treball es materialitza en el cotó. Diem hora de treball, és a dir esmerçament de la força vital del filador durant una hora, i no treball de filar, perquè el treball específic de filar tan sols compta com a esmerçament de força de treball.
És ara de gran importància que en la dura del procés, és a dir en la transformació del cotó en fil, tan sols es consume el temps de treball socialment necessari. Si sota condicions de producció normals, és a dir socialment mitjanes, a lliures de cotó es transformen en una hora de treball en b lliures de fil, llavors una jornada laboral tan sols compta com a jornada laboral de 12 hores, si 12 x a lliures de cotó es transformen en 12 x b lliures de fil. Ja que per la creació de valor tan sols compta el temps de treball socialment necessari.
Com el propi treball, també hi apareixen amb tota una altra llum la matèria primera i el productor des del punt de mira del procés laboral pròpiament dit. La matèria primera s'hi dóna tan sols com a absorbent d'una determinada quantitat de treball. Mitjançant aquesta absorció es transforma de fet en fil, perquè s'hi esmerça i s'hi afegeix força de treball en la forma de filar. Però el producte, el fil, és ara tan sols la mesura del treball absorbit pel cotó. Si en una hora 12/3 lliures de cotó es filen o es transformen en 12/3 lliures de fil, llavors 10 lliures de fil suposen l'absorció de 6 hores de treball. Determinades quantitats de producte, fixades empíricament, representen ara únicament quantitats determinades de treball, masses determinades de temps de treball fixat. Són ja tan sols la materialització d'una hora, de dues hores, d'un dia de treball social.
Que el treball siga filar ens és tan indiferent com que el material siga cotó i el producte fil, com també ho és que l'objecte de treball siga un producte, i per tant matèria primera. Si el treballador, per comptes de filador, fos en una mina de carbó, l'objecte de treball, es carbó, el disposaria la natura. Amb tot, una determinada quantitat de carbó extret, com ara una centada, seria una determinada quantitat de treball absorbit.
Si la venda de la força de treball suposàs un valor de jornada = 3 xílings, i que s'hi incorporen en les darreres 6 hores de treball, i que per tant aquesta quantitat de treball és la requerida per la producció de la suma mitjana dels mitjans de vida diaris del treballador. Si el nostre filador transforma ara durant una hora de treball 12/3 lliures de cotó en 12/3 lliures de fil (12), de forma que en 6 hores fa de 10 lliures de cotó 10 lliures de fil. En el decurs del procés de filar el cotó absorbeix per tant 6 hores de treball. El mateix temps de treball s'expressa en una quantitat d'or de 3 xílings. Així s'hi afegeix al cotó, en filar-lo, un valor de 3 xílings.
Vegem ara el valor global del producte, les 10 lliures de fil. S'hi materialitzen 21/2 jornades laborals, 2 jornades contingudes en el cotó i en la porció de filadora, 1/2 jornada de treball absorbit durant el procés de filar. El mateix temps de treball s'hi expressa en una massa d'or de 15 xílings. Per tant el preu que comporten 15 xílings s'adiu al valor de 10 lliures de fil, el preu d'una lliura de fil seria d'1 xíling i 6 penics.
El nostre capitalista dubta. El valor del producte és igual al valor del capital avançat. El valor avançat no ha augmentat, no s'ha generat cap plus-vàlua, i per tant els diners no s'hi han transformat en capital. El preu de 10 lliures de fil és 15 xílings, i 15 xílings s'esmercen en el mercat de mercaderies pels elements constitutius del producte o, el que és el mateix, els factors del procés laboral: 10 xílings pel cotó, 2 xílings per la porció de filadora consumida i 3 xílings per la força de treball. El valor inflat del fil no garanteix res, ja que el seu valor és tan sols la suma dels valors parcials anteriors, del cotó, de la filadora i de la força de treball, i d'una addició aixó de simple no en pot sorgir de cap manera una plus-vàlua.(13) Aquests valors es concentren ara en una cosa, però ja hi eren en la suma monetària de 15 xílings, abans de dividir-la en aquestes tres compres de mercaderies.
I no hi ha res d'estrany en aquest resultat. El valor d'una lliura de fil és d'1 xíling i 6 penics, i per 10 lliures de fil el nostre capitalista ha de pagar en el mercat de mercaderies 15 xílings. Tant si es compra la casa privada construïda en el mercat, o se la fa construir, cap d'aquestes operacions augmentarà els diners esmerçats en l'adquisició de la casa.
El capitalista, que se sap la resposta de l'economia vulgar, diu fort que hi avançat diners amb la intenció de fer-ne més. El camí a l'infern, però, l'aplanen les bones intencions, i bé podria haver intentat de fer diners sense produir.(14) Amenaça. Hom no es deixarà ensarronar més. En el futur comprarà les mercaderies ja fetes en el mercat, per comptes de fabricar-les. Si, però, tots els seus germans capitalistes fessen igual, on trobaria mercaderies en el mercat? I els diners no es poden menjar. Catequitza. Hom hauria de pensar en la seua abstinència. Podia haver-se gastat els 15 xílings. Per comptes d'això els consumí productivament i en feu fil. Però per això ara és en possessió de fil per comptes de remordiments de consciència. Mai no hauria de recaure en el paper de l'atresorador, de l'ascetisme del qual en sabem els resultats. D'altra banda, on no hi ha res, l'emperador hi perd dret. Siga quin siga el servei del seu dejuni, no hi ha res d'extra per pagar-li, perquè el valor del producte sortit del procés és únicament igual a la suma dels valors de les mercaderies emprades. Deixam-li així el consol com a salari. Per comptes d'això es fa pesat. El fil li és inútil. El produí per vendre'l. Que el venga, o, encara més fàcil, deixam-li produir en el futur únicament coses que li siguen de profit, una recepta que el seu metge de capçalera MacCulloch ja ha prescrit com a mitjà demostrat contra l'epidèmia de la sobreproducció. Ací és quan s'emprenya. Hauria produït mercaderies de l'aire blau el treballador amb els seus propis membres? Que no li forní de materials, amb els quals i tan sols amb els claus es materialitza el seu treball? I com que ara la major part de la societat consisteix en aitals sense-res, no li ha fet un servei incaculable a la societat amb els seus mitjans de producció, el seu cotó i la seua filadora, ni també al treballador, qui ha rebut encara mitjans de vida? I no en treure res d'aquest servei? Que no li ha fet el treballador, però, el servei oposat de transformar el cotó i la filadora en fil? D'altra banda no s'hi tracta de cap servei.(15) Un servei no és res més que una realització útil d'un valor d'ús, siga una mercaderia, siga un treball.(16) Ací, però, s'hi dóna un valor d'intercanvi. Li paga el treball un valor de 3 xílings. El treballador li retorna un equivalent exacte en el valor de 3 xílings afegit al cotó. Valor per valor. El nostre amic, que encara era un fanàtic de capital, assum sobtadament la modesta fila d'un dels seus propis obrers. Que ell mateix no hi ha treballat? Que no hi ha aportat el treball de la intendència i de la supervisió del filador? Que aquest treball seu no constitueix també valor? El seu propi overlooker i el seu manager encongeixen els muscles. De seguida, després d'una sorollosa riallada reprèn l'antiga fisonomia. Ens recita tota la letania. Però no hi dóna cap importància. Deixa tots aquests subterfugis i faules als professors d'economia política que ell mateix paga. És un home pràctic, i tot i que de fet no sempre pensa el que diu fora del negoci, sap, però, de què va.
Vejam-ho de més a prop. El valor diari de la força de treball suposa 3 xílings, perquè en ells s'hi materialitza mitja jornada laboral, és a dir perquè els mitjans de vida necessaris per la producció de la força de treball costen mitja jornada laboral. Però del treball passat, que apareix en la força de treball, i del treball viu, que el pot accionar, els costos de manteniment i l'esmerçament diari, són dues quantitats del tot diferents. La primera en determina el valor d'intercanvi, la segona en constitueix el valor d'ús. Que mitja jornada laboral siga necessària per mantindre'l en vida durant 24 hores, no impedeix de cap manera l'obrer de treballar a jornada completa. El valor de la força de treball i l'augment del valor que genera en el procés laboral són per tant dues quantitats diferents. Aquesta diferència de valor la té el capitalista als ulls quan compra la força de treball. Les llurs propietats útils, les de fer fil o botes, eren tan sols una conditio sine qua non, ja que cal l'esmerçament del treball d'una forma útil per crear valor. Ço que, però, el decidí era el valor d'ús específic d'aquesta mercaderia, font de valor propi, i de més valor del que té. Aquest és el servei específic que el capitalista espera. I actua d'acord amb les lleis eternes de l'intercanvi de mercaderies. De fet, el venedor de la força de treball, com el venedor de qualsevol altre mercaderia, realitza valor d'intercanvi i aliena valor d'ús. No pot fer-se amb un sense perdre l'altre. El valor d'ús de la força de treball, el propi treball, li pertany tant poc al seu venedor, com el valor d'ús de l'oli al tractant d'oli. El propietari de diners havia pagat el valor diari de la força de treball; li'n pertoca per tant l'ús durant el dia, el treball d'un dia. La circumstància que el manteniment diari de la força de treball tan sols coste mitja jornada laboral, mentre la força de treball pot actuar durant tot un dia, i que per tant el valor que genera durant un dia és el doble del valor diari propi, és una sort particular pel comprador, però de cap manera un tort pel venedor.
El nostre capitalista havia previst el cas, i era això que el feia riure. El treballador troba per tant en el taller els mitjans de producció necessaris no tan sols per un procés laboral de sis hores, sinó per un de dotze. Així com 10 lliures de cotó absorbien 6 hores de feina i es transformaven en 10 lliures de fil, ara 20 lliures cotó absorbeixen 12 hores de feina i es transformen en 20 lliures de fil. Consideram ara el producte del procés laboral ampliat. En les 20 lliures de fil s'hi materialitzen ara 5 jornades laborals, 4 en el cotó i la porció de filadora consumides, 1 absorbida pel cotó durant el procés de filar. L'expressió en or de 5 jornades laborals és, però, de 30 xílings, o 1 lliura esterlina i 10 xílings. Aquest és per tant el preu de 20 lliures de fil. La lliura de fil costa com abans 1 xíling i 6 penics. Però la suma de valors de les mercaderies que entre en el procés consisteix en 27 xílings. El valor del fil consistia en 30 xílings. El valor del producte augmenta 1/9 vegades per damunt del valor avançat en la seua producció. Així 27 xílings s'han transformat en 30. S'ha generat una plus-vàlua de 3 xílings. L'hàbilt jugada reïx finalment. Els diners es transformen en capital.
Totes les condicions del problema es resolen i les lleis de l'intercanvi de mercaderies no es violen en cap sentit. S'ha bescanviat equivalent per equivalent. El capitalista paga com a comprador pel llur valor, el cotó, la porció de filadora i la força de treball. Després feia ço que fa qualsevol altre comprador de mercaderies. En consumeix el valor d'ús. El procés de consum de la força de treball, que alhora és el procés de producció d'una mercaderia, li donà un producte de 20 lliures de fil amb un valor de 30 xílings. El capitalista retorna ara al mercat i ven la mercaderia, allà on abans n'havia comprat. Ven la lliure de fil a 1 xíling i 6 penics, ni un bri per damunt del seu valor. I amb tot en treu de la circulació 3 xílings més dels que hi havia llençat originalment. Aquest cicle complet, la transformació de diners en capital, s'hi dóna dins i fora de l'esfera de la circulació. Mitjançant la circulació perquè la condiciona la compra de força de treball en el mercat de mercaderies. Fora de la circulació, ja que el procés de creació de valor s'hi du a terme en l'esfera de la producció. I així és «tout pour le mieux dans le meilleur des mondes possibles».
En transformar els capitalistes els diners en mercaderies, que serveixen de constituents materials d'un nou producte o de factors del procés laboral, en encarnar força de treball viva en els llurs objectes morts, transformen valor, treball passat, materialitzat, mort, en capital, valor en valor crescut, un monstre animat, que comença amb «treballs», i que fa carn de la carn.
Si comparam ara el procés de producció de valor i el procés d'augment del valor, veiem que el procés d'augment del valor no és res més que el procés de producció de valor dut un punt més enllà. Si el darrer no es dugués més enllà d'aquest punt, on el valor pagat pel capital per la força de treball el substitueix un nou equivalent, és un simple procés de producció de valor. Si el procés de producció de valor hi va més enllà, esdevé procés d'augment de valor.
Si comparam seguidament el procés de producció de valor amb el procés laboral, el darrer consisteix en treball útil, que produeix un valor d'ús. El moviment s'hi considera qualitativament, amb una forma i manera particulars, segons l'objectiu i el contingut. El mateix procés laboral en el procés de producció de valor es presenta tan sols des de l'aspecte quantitatiu. S'hi tracta ja únicament del temps d'operació del treball, de la durada de l'esmerçament útil de la força de treball. Ací les mercaderies que entren en el procés laboral ja no són determinants funcionals, factors materials de la força de treball realitzada amb un objectiu. Compten ja tan sols com a quantitats determinades de treball materialitzat. Tant si el contenen els mitjans de producció o l'introdueix la força de treball, el treball tan sols es compta per unitat de temps. Consisteix en tantes hores, dies, etc.
Tan sols compta, però, el temps socialment necessari emprat en la producció d'un valor d'ús. Això té diverses conseqüències. La força de treball ha de funcionar en condicions normals. Si la filadora mecànica és el mitjà de treball socialment predominant per filar, seria absurd fornir el treballador amb una filadora manual. El cotó ha d'ésser d'una qualitat normal pel moment, i que no continga impureses. En tots dos casos caldria emprar més temps de treball del socialment necessari per la producció d'una lliura de fil, i el temps superflu no crearia, però, ni valor ni diners. El caràcter normal dels factors objectius del treball no depenen, però, del treballador, sinó del capitalista. Una condició addicional és el caràcter normal de la pròpia força de treball. En el ram en qüestió, ha de posseir la mesura mitjana predominant de destresa, fermesa i rapidesa. Però el nostre capitalista compra en el mercat de treball força de treball d'una qualitat normal. Aquesta força s'hi ha d'esmerçar amb la mesura mitjana habitual de dedicació i amb el grau socialment habitual d'intensitat. Per això el capitalista vigila que en cap moment s'estiga sense treballar. Ha comprat la força de treball per un determinat període de temps. Defensa el que és seu. No vol pas que el roben. Finalment – i per això aquest senyor té un code pénal propi – es prohibeix tot consum sobrer de matèria primera i de mitjans de treball, ja que el material o mitjans de treball esmerçats supèrfluament representen una quantitat de treball que no es materialitza, i que per tant no compta pel producte ni entra en la creació de valor.(17)
Hom veu: que la diferència descoberta per l'anàlisi de les mercaderies entre el treball com a valor d'ús, i el mateix treball com a creador de valor, s'expressa ara com la diferenciació dels distints aspectes del procés de producció.
Com a unitat del procés laboral i del procés de creació de valor, el procés de producció és un procés de producció de mercaderies; com a unitat del procés laboral i del procés d'ampliació del valor és un procés de producció capitalista, la forma capitalista de la producció de mercaderies.
S'ha remarcat abans que pel procés d'ampliació del valor és del tot igual si el treball apropiat pel capitalista és un treball simple, socialment mitjà, o un treball més complex, un treball d'una destresa específica superior. El treball que és superior o més complex al treball socialment mitjà és l'alienació d'una força de treball on hi entren uns costos de creació superiors, la producció de la qual costa més temps de treball i que per tant té un valor superior a la de la força de treball simple. El valor d'aquesta força és superior, i així genera també un treball superior, i s'hi materialitza, en el mateix període de temps, en uns valors relativament superiors. Amb tot, siga quina siga la diferència de grau entre el treball de filador i el de joier, la porció del treball amb la qual el joier tan sols substitueix el valor de la pròpia força de treball, no es diferencia qualitativament de cap manera de la porció de treball addicional amb la qual genera plus-vàlua. La plus-vàlua tan sols hi sorgeix d'un excedent quantitatiu de treball, mitjançant l'ampliació de la durada d'un mateix procés laboral, en un cas en el procés de producció de fil, en l'altre en el procés de producció de joies.(18)
D'altra banda, en cada procés de creació de valor, la reducció del treball superior a treball socialment mitjà, com ara un dia de treball superior a x dies de treball simple és inevitable.(19) Hom s'estalvia per tant una operació supèrflua i simplifica l'anàlisi mitjançant l'assumpció que el treball emprat pel capital és un treball socialment mitjà.
(1) «Les produccions espontànies de la terra, escases en quantitat i del tot independents dels homes, apareixen als homes des de la natura de la mateixa forma que s'hi dóna una petita suma a un jove, per posar-lo en el camí de la indústria, i de fer fortuna». (James Steuart, «Principles of Polt. Econ.», edit. Dublin 1770, v. I, p. 116.) <=
(2) «La raó és tan astuta com poderosa. L'astúcia consisteix bàsicament en l'activitat mediadora, que, en provocar que els objectes actuen i reaccionen entre ells d'acord amb la pròpia natura, d'aquesta forma, sense cap interferència directa en el procés, du a terme els seus propòsits». (Hegel, «Enzyklopädie», Erster Teil, «Die Logik», Berlin 1840, p. 382.) <=
(3) En l'altrament pobra obra: «Théorie de l'Écon. Polit.», Paris 1815, Ganilh enumera d'una forma sorprenent contra els fisiòcrates la llarga sèrie de processos laborals que constitueixen una presuposició de l'agricultura pròpiament dita. <=
(4) En les «Réflexions sur la Formation et la Distribution des Richesses» (1766) Turgot hi desenvolupa bé la importància dels animals domèstics en els inicis de la civilització. <=
(5) De totes les mercaderies, les mercaderies de luxe pròpiament dites són les menys importants per la comparació tecnològica de les èpoques de producció més diferents. <=
(5a) Nota a la 2a edició. Tot i que la historiografia prèvia ha assenyalat poc el desenvolupament de la producció material, i per tant el fonament de tota vida social i alhora de qualsevol història efectiva, hom ha classificat els temps prehistòric damunt la base de la ciència natural i no de la recerca històrica, i l'ha dividida en períodes d'acord amb el material de les eines i de les armes, en edat de pedra, edat de bronze i edat de ferro. <=
(6) Sembla paradoxal afirmar, per exemple, que els peixos encara no pescats són un mitjà de producció per a la pesca. Fins ara, però, ningú no ha descobert l'art de pescar en aigües on no se'n troben. <=
(7) Aquesta determinació del treball productiu des del punt de mira del simple procés de treball, no val de cap manera pel procés de producció capitalista. <=
(8) Storch diferencia les matèries primeres pròpiament dites com a «matière» del material auxiliar com a «matériaux»; Cherbuliez reconeix els materials auxiliars com a «matières instrumentales». <=
(9) Amb aquest alt fonament lògic el coronel Torrens ha descobert en aquesta pedra dels salvatges l'origen del capital. «En la primera pedra que el salvatge llença a la bèstia que persegueix, en el primer pal que pren per fer caure des de baix el fruit, hi veiem l'apropació d'un article amb l'objectiu d'ajudar-se en l'adquisició d'un altre, i així descobrim l'origen del capital». (R. Torrens, «An Essay on the Production of Wealth etc.», p. 70, 71). D'aquest primer pal (stick) s'explica probablement també perquè stick en anglès és sinònim de capital. <=
(10) «Els productes d'apropien abans de covnertir-los en capital; aquesta conversió no s'assegura amb aquesta apropiació». (Cherbuliez, «Richesse ou Pauvreté», édit. Paris 1841, p. 54). «El proletari, en vendre el treball per una quantitat determinada de mitjans de vida (approvisionnement), renuncia a tota participació en el producte. L'apropiació del producte resta igual que abans; no s'altera de cap manera pel tracte esmentat. El producte pertany exclusivament al capitalista, que fornia la matèria primera i l'aprovisionament; i això és una conseqüència rigorosa de la llei d'apropiació, una llei el principi de la qual era just el contrari, és a dir, que cada treballador té un dret exclusiu a la propietat del que produeix». (ibid., p. 58.) James Mill, «Elements of Pol. Econ. etc.», p. 70, 71: «Quan l'obrer treballa per un salari, el capitalista no és tan sols propietari del capital» (ací vol dir els mitjans de producció), «sinó també del treball (of the labour also). Quan hom compta el salari laboral, com es fa habitualment, en el concepte de capital, és absurd de parlar de treball com separat del capital. El mot capital emprat així inclou tots dos, capital i treball». <=
(11) «No tan sols el treball aplicat directament a les mercaderies influeix en el valor, sinó que també el treball emprat en els dispositius, eines i edificis que suporten directament l'esmerçament de treball». (Ricardo, l.c.p. 16.) <=
(12) Els nombres hi són del tot arbitraris. <=
(13) Aquesta és la frase fonamental en la qual es funda la doctrina dels fisiòcrates sobre la improductivitat de tot treball no-agrícola, i que és de fet irrefutable pels economistes. «Aquesta forma d'imputar a una sola cosa el valor de moltes altres» (per exemple al lli el consum del teixidor) «d'aplicar, per dir-ho així, un damunt l'altre, múltiples valors damunt un de sol, fa que aquest augmente... El terme d'addició pot explicar molt bé d'on es forma el preu de les articles de mà d'obra; aquest preu no és més que un total de molts valors consumits i aplegats; o bé, sumar no és pas multiplicar». (Mercier de la Rivière, l.c.p. 599.) <=
(14) Així, per exemple, d'ençà del 1844-1847 part del seu capital en el sector productiu el dedicà a especular amb accions ferroviàries. Així, en el període de la guerra civil americana, tancà la fàbrica i tregué al carrer els treballadors, per jugar a la Borsa del Cotó de Liverpool. <=
(15) «Lloa't, cuida't i orna't... Però qualsevol que prengue de més o de millor» (del que dóna), «aquest és un usurer, i un aprofitat, no fa cap servei sinó un tort al proïsme, com qui furta i roba. No tot allò que hom anomena servei i benefici és servei i benefici pel proïsme. Ja que una adúltera i un adúlter es fan entre ells un gran servei i benefici. Un genet fa un gran servei a un incendiari, en ajudar-lo a robar pels camins, i a saquejar terres i gents. Els papistes ens fan un gran servei quan no ens ofeguen, cremen, assassinen o ens deixen podrir a tots a la pressó, sinó que deixen viure qualcuns, i tan sols els expulsen o els prenen tot el que tenen. El dimoni fa als seus un servei incommensurable... En resum, el món és ple de grans, excel·lents i quotidians serveis i beneficis». (Martin Luther, «An die Pfarrherrn, wider den Wucher zu predigen etc.», Wittenberg 1540.) <=
(16) Remarcava això en «Zur Kritik der Pol. Oek.», p.14 u.a.: «Hom entén quin «servei» de la categoria «servei» (service) ha de fer a una mena d'economistes com J. B. Say i F. Bastiat». <=
(17) Aquesta és una de les circumstàncies que fan costosa la producció basada en l'esclavatge. El treballador es diferencia tan sols, segons una expressió eloqüent dels antics, com a instrumentum vocale en relació a les bèsties com a instrumentum semivocale i a les eines morten com a instrumentum mutum. Però ell mateix deixa clar tant a les bèsties com a les eines que no és com elles, sinó que és un home. Es convenç amb satisfacció de la seua diferència, en maltractar les primeres i danyar les altres con amore. Per tant s'hi dóna el principi econòmic en aquest sistema de producció de tan sols emprar les eines més brutes i resistents, i aquells instruments de treball que són més difícils de fer malbé. Fins a l'esclat de la guerra civil, en els estats esclavistes que voregen el golf de Mèxic, tan sols s'hi trobaven arades construïdes a la manera dels antics xinesos, que més aviat penetraven la terra com un porc o un talp per comptes de fer-hi solcs. Vegeu J. E. Cairnes, «The Slave Power», London 1862, p. 46 sqq. En el seu «Seaboard Slave States» Olmsted relata: «Hom m'hi mostra eines que cap home entre nosaltres en el seu judici lliuraria a un treballador a qui li pagàs un salari. L'extraordinari pes i la feixuguesa em fan pensar que el treball amb elles rendeix menys d'un 10 per cent del fet amb les nostres eines habituals. I n'estic segur que, de la forma descurada i brutal que les empren els esclaus, no se'ls hi podria fornir qualsevol cosa que fos més lleugera o menys basta amb profit, i que les eines que constantment lliuram als nostres treballadors i que trobam profit en lliurar-los-hi, no durarien ni un dia en el sòl de Virgínia, tot i que és molt més lleuger i més lliure de pedres que el nostre. Així, també, quan deman perquè les mules substitueixen d'una forma tan universal els cavalls en la granja, la primera raó que em donen i que confessen com la més concloent, és que els cavalls no poden suportar el tractament que rebrien sempre dels negres; els cavalls sempre se'ls troben afeblits o baldats, mentre que les mules resisteixen més, i en perdre's un dinar o dos, no es veuen materialment perjudicades, ni tampoc es refreden o emmalalteixen en patir negligències o sobresforços. Però no em cal anar més enllà de la finestra de la cambra on estic per veure gairebé sempre un tractament al bestiar que suposaria un acomiadament immediat a qualsevol granja del Nord». <=
(18) La diferència entre treball superior i simple, «skilled» i «unskilled labour», es basa en part en meres il·lusions o en diferències menors que fa temps que han deixat d'ésser reals, i que sobreviuen tan sols encara per una convenció tradicional; en part per la situació irreversible de certes capes de la classe obrera, que les impedeix de comparar amb la resta el valor de la llur força de treball. Hi juguen un gran paper circumstàncies accidentals, que canvien la situació d'aquestes formes de treball. Allà on, per exemple, la substància física de la classe obrera s'ha deteriorat i s'ha esgotat relativament, com passa en tots els països amb una producció capitalista desenvolupada, les feines brutes genèriques, que requereixen molta força muscular, es consideren en general feines qualificades, en relació a les formes molt més delicades de treball, que cauen en el nivell de treball no-qualificat, com per exemple la feina d'un bricklayer (paleta) d'Anglaterra, que assum un nivell superior a la d'un damasquiner. D'altra banda, el treball d'un fustian cutter (un tallador de pana) figura entre les feines «simples» tot i que costa un gran esforç físic i és a més insana. D'altra banda hom no ha d'oblidar que l'anomenat «skilled labour» no ocupa un lloc d'importància quantitativa en el treball nacional. Laing estima que a Anglaterra (i Gal·les) l'existència de més d'11 milions depèn del treball simple. Si substraiem un milió d'aristòcrates i un milió i mig de pobres, vagabunds, criminals, prostitutes, etc., dels 18 milions de poblador en l'època de l'obra, hi resten 4.650.000 de classe mitjana, inclosos petits rendistes, funcionaris, literats, artistes, mestres, etc. I per tal d'inflar aquests 42/3 Millionen inclou en la porció treballadora de la classe mitjana, a banda dels banquers, etc., tots els «obrers de fàbrica» més ben pagats! Tampoc els bricklayers hi manquen entre els «treballadors més potentats». Hi resten per tant els dits 11 milions. (S. Laing, «National Distress etc.», London 1844). «La gran classe dels qui no tenen res més per nodrir-se que el treball ordinari, són la gran massa del poble». (James Mill in Art. «Colony». «Supplement to the Encyclop. Brit.», 1831.) <=
(19) «Allà on el treball s'empra com a mesura del valor, hom hi assenyala necessàriament un treball d'una determinada mena... en relació al qual, totes les altres menes de treball s'hi refereixen». («Outlines of Polit. Economy», London 1832, p. 22, 23.) <=