7. Capítol. La taxa de plus-vàlua | Índex | 9. Capítol. La taxa i la quantitat de plus-vàlua

VUITÈ CAPÍTOL
La jornada laboral

1. Els límits de la jornada laboral

Partirem de la suposició que la força de treball es compra i es ven pel seu valor. El seu valor, com el de qualsevol altra mercaderia, el determina el temps de treball necessari per la seua producció. Si, per tant, la producció dels mitjans de vida diaris requereix, de mitjana, 6 hores, ha de treballar de mitjana 6 hores diàries, per produir diàriament la seua força de treball o per reproduir-ne el valor rebut com a resultat de la seua venda. El temps necessari de la seua jornada laboral s'emporta per tant 6 hores i és així, si les circumstàncies resten igual, una quantitat determinada. Però amb això no s'hi dóna encara la llargada de la jornada laboral.

Assumim que la línia a______b representa la durada o la llargada del temps de treball necessari, diguem-ne 6 hores. Si el treball es perllongàs 1, 3 o 6 hores, etc., en resultarien 3 línies diferents:

Jornada laboral I
a______b_c,

Jornada laboral II
a______b___c,

Jornada laboral III
a______b______c,

que representen tres jornades laborals diferents de 7, 9 i 12 hores. L'allargament de la línia b c representa la llargada del treball excedentari. Com que la jornada laboral = a b + b c o a c, varia amb la quantitat variable b c. Com que a b és constant, la relació de b c amb a b sempre es pot mesurar. En la jornada laboral I és ¹/6, en la jornada laboral II ³/6 i en la jornada laboral III ⁶/6 d'a b. Com que a més la proporció (Temps excedentari de treball)/(Temps necessari de treball) determina la taxa de plus-vàlua, aquesta la dóna la relació corresponent. Comporta, respectivament, en les tres diferents jornades laborals 16²/3, 50 i 100%. Contràriament, la taxa de plus-vàlua no ens dóna la durada de la jornada laboral. Si fos igual a un 100%, la jornada laboral podria ésser de 8, 10, 12 hores. Indicaria que les dues parts integrants de la jornada laboral, el treball necessari i l'excedentari, serien de la mateixa dimensió, però no la durada d'aquestes parts.

La jornada laboral no és per tant d'una durada constant, sinó variable. Una de les seues parts la determina de fet el temps constant de treball requerit per la reproducció del propi treballador, però la durada total canvia d'acord amb la llargada o la durada del treball excedentari. La jornada laboral, així, és determinable, però indeterminada en si mateixa.(35)

Si bé la jornada laboral no és cap quantitat fixa, sinó una de fluida, tan sols pot variar d'altra banda dins certs límits. El límit inferior és, però, indeterminable. Certament que si fem la longitud de la línia b c, o el treball excedentari, = 0, n'obtenim un límit inferior, és a dir la part del dia en la qual l'obrer ha de treballar necessàriament pel seu manteniment. En base al sistema de producció capitalista el treball necessari pot constituir tan sols una part de la jornada laboral, i la jornada laboral no s'escurça per tant més enllà del mínim. Per contra, la jornada laboral posseeix un límit màxim. No es pot allargar més enllà d'un cert límit. Aquest límit màxima es determina doblement. En primer lloc per la limitació física de la força de treball. Un home tan sols pot esmerçar una quantitat determinada de força de treball en un dia natural de 24 hores. Així, un cavall tan sols po treballar diàriament 8 hores. Durant una part del dia ha de reposar forces, dormir, durant una altra part del dia els humans han de satisfer altres necessitats físiques, han de nodrir-se, rentar-se, vestir-se, etc. Més enllà d'aquestes limitacions purament físiques l'allargament de la jornada laboral topa amb limitacions morals. El treballador empra temps en la satisfacció de necessitats mentals i socials, l'abast i la quantitat del qual el determina la situació cultural general. La variació de la jornada laboral es mou per tant dins límits físics i socials. Tots dos límits són, però, d'una natura força elàstica i permeten molt de joc. Així trobam jornades laborals de 8, 10, 12, 14, 16, 18 hores, per tant de durades molt diferents.

El capitalista ha comprat la força de treball pel seu valor diari. A ell li pertany el valor d'ús durant una jornada laboral. Ha adquirit per tant el dret de fer treballar l'obrer durant un dia. Però, que és una jornada laboral?(36) En tot cas és inferior a un dia de vida natural. Com d'inferior? El capitalista té una pròpia visió d'aquesta ultima Thule, el límit necessari de la jornada laboral. Com a capitalista tan sols és capital personificat. La seua ànima és l'ànima del capital. El capital té, però, un únic impuls vital, l'impuls d'expandir valor, de generar plus-vàlua, d'absorbir amb la seua part constant, els seus mitjans de producció, la més gran quantitat possible de treball excedentari.(37) El capital és treball mort, que viu vampíricament de xuclar treball viu, i com més viu, més en xucla. El temps durant el qual l'obrer treballa és el temps durant el qual el capitalista en consumeix la força de treball comprada.(38) Si el treball consumeix per a si mateix el temps disponible, roba al capitalista.(39)

El capitalista s'aprofita així de la llei del bescanvi de mercaderies. Ell, com qualsevol altre comprador, cerca de treure'n el màxim ús possible del valor d'ús de la seua mercaderia. De sobte, però, s'alça la veu del treballador, emmudida en la tempesta i brogit del procés de producció:

La mercaderia que t'he venut es diferencia de les altres mercaderies comunes, perquè l'ús en genera valor i un valor més gran que el que costa pròpiament. Aquesta és la causa per la qual la comprares. Ço que des de la teua banda apareix com l'ampliació de valor del capital, és des de la meua banda esmerçament superflu de força de treball. Tu i jo coneixem en el mercat tan sols una llei, la del bescanvi de mercaderies. I el consum de la mercaderia no pertany al venedor que l'aliena, sinó al comprador que l'adquireix. A tu et pertany així l'ús de la meua força diària de treball. Però mitjançant el preu diari de venda he de reproduir-la diàriament i així poder-ne vendre de nova. A banda del desgast natural de l'edat, etc., he de poder treballar demà amb la mateixa condició normal de forces, de salut i de frescor que avui. M'hi prediques constantment l'evangeli de l'«estalvi» i de l'«abstinència». Ara bé! Amb un ànim de futur i estalviador curaré de la meua única riquesa, la força de treball, i m'abstindré de qualsevol despesa inútil. Diàriament en faré fluir, posaré en moviment, en treball, tan sols la quantitat compatible amb una durada normal i un desenvolupament sa. Amb un ampliació desmesurada de la jornada laboral pots fer fluir en un dia una quantitat de la meua força de treball més gran de la que puc resposar en tres. Ço que guanyes en treball, jo ho perd en substància laboral. La utilització de la meua força de treball i l'expoli de la mateixa són dues coses del tot diferents. Si el període mitjà que un treballador mitjà pot viure amb una mesura raonable de treball és de 30 anys, llavors el valor de la meua força de treball, que em pagues una dia rere l'altre, és ¹/365 x 30 o ¹/10950 del valor global. Si la consumeixes, però, en 10 anys, diàriament em pagues ¹/10950 per comptes de ¹/3650 del valor global, i per tant tan sols ¹/3 del valor diari, i em robes per tant diàriament ²/3 del valor de la meua mercaderia. Em pagués la força de treball d'un dia per emprar-ne la de tres. Això és contrari al nostre acord i a la llei del bescanvi de mercaderia. Deman per tant una jornada laboral de durada normal, i la deman sense cap crida al teu cor, ja que en qüestions de diners la sentimentalitat fa nosa. Pots ésser un ciutadà model, potser membre de la Societat per la Prevenció del Maltractament Animal, i viure en olor de santedat, però la cosa que representau davant meu no du cap cor al pit. Ço que sembla bategar és el meu propi cor. Deman la jornada normal de treball perquè deman el valor de la meua mercaderia, com qualsevol altre venedor.(40)

Hom veu que, a banda d'uns límits completament elàstics, la natura del bescanvi de mercaderia no posa cap límit a la jornada laboral, i per tant cap límit al treball excedentari. El capitalista manté el dret de comprador quan cerca d'allargar la jornada laboral tot el possible i l'impossible fins a fer-ne dues. D'altra banda la natura específica de la mercaderia comprada implica un límit al consum pel comprador, i el treballador manté el dret de venedor quan desitja reduir la jornada laboral a una de durada normal. S'hi troba així una antinòmia, dret contra dret, tots dos segellats en la mateixa mesura amb la llei de l'intercanvi de mercaderies. Entre drets iguals decideix la força. I així s'hi presenta en la història de la producció capitalista la normalització de la jornada laboral com a lluita pels límits de la jornada laboral – una lluita entre el col·lectiu capitalista, és a dir la classe dels capitalistes, i el col·lectiu obrer, o la classe obrera.

2. La viva fam de treball excedentari. El fabricant i el boiard

El capital no ha descobert el treball excedentari. En general, quan una part de la societat posseeix el monopoli dels mitjans de producció, el treballador, lliure o no, ha d'afegir un temps de treball addicional al temps de treball necessari pel propi manteniment, per produir mitjans de vida pel propietari dels mitjans de producció (41), siga ara aquest propietari un kaloz k'agadoz atenenc, un teòcrata etrusc, un civis romanus, un baró normand, un esclavista americà, un boiard valac, un terratinent moderna o un capitalista.(42) Amb tot, és clar que, quan en una formació socio-econòmica on no predomina el valor d'intercanvi, sinó el valor d'ús del producte, el treball excedentari es limitarà a un cercle més o menys ampli de nececessitats, però no sorgirà del caràcter de la producció cap necessitat il·limitada de treball excedentari. Així es considerava horrible en l'antiguitat el sobretreball quan es feia per guanyar valor d'intercanvi en la forma monetària independent, en la producció d'or i d'argent. Treballar forçadament fins a la mort és ací la forma oficial de sobretreball. Hom tan sols ha de llegir Diodor Sícul.(43) Encara així, són excepcions en el món antic. Tan aviat, però, que els pobles, la producció dels quals encara es mou en les formes inferiors del treball esclau, del treball obligat, etc., entren en el mercat mundial dominat pel sistema de producció capitalista, i la venda de productes a l'exterior es desenvolupa en interès prioritari, els horrors bàrbars de l'esclavatge, de la servitud, etc., s'empleten en l'horror civilitzat del sobretreball. Així el treball negre dels estats meridionals de la Unió nord-americana servaven una certa mesura de caràcter patriarcal mentre la producció s'adreçava al consum directe. En el grau, però, que l'exportació de cotó esdevingué interès vital d'aquests estats, el sobretreball dels negres, i ací i allà el consum de la seua vida en set anys de treball, foren un factor d'un sistema calculat i calculador. Ja no es tracta d'aconseguir-ne una certa massa de productes útils. Es tractava ara de la producció de la pròpia plus-vàlua. De forma similar s'esdevé amb el treball obligat, per exemple en els principats danubians.

La comparació de la viva fam de treball excedentari en els principats danubians amb la mateixa fam en les fàbriques angleses conté un interès particular, perquè el treball excedentari de la servitud posseeix una forma independent, sensiblement palpable.

Suposam que la jornada laboral compta amb 6 hores de treball necessari i 6 hores de treball excedentari. Així el treballador lliure ofereix al capitalista setmanalment 6 x 6 o 36 hores de treball excedentari. És igual que si treballàs 3 dies a la setmana per ell i 3 dies a la setmana debades pel capitalista. Però això no és visible. El treball excedentari i el treball necessari es confonen entre ells. Puc així també expressar la mateixa relació, per exemple, si dic que l'obrer treballa cada minut 30 segons per ell i 30 segons pel capitalista, etc. Amb el treball servil és diferent. El treball necessari que, per exemple, realitza el camperol valac pel seu propi manteniment es diferencia espaialment del treball excedentari pel boiard. Un el realitza en el seu propi camp, l'altra en els béns senyorials. Totes dues parts del temps de treball existeixen així independentment l'una de l'altra. En la forma del treball servil, el treball excedentari se separa clarament del treball necessari. Aquestes forma diferent d'aparició no altera la relació quantitat del treball excedentari i el necessari. Tres dies de treball excedentari a la setmana resten tres dies de treball, que no constitueixen cap equivalent pel propi treballador, ja siga treball servil o treball assalariat. Entre els capitalistes, però, la fam de treball excedentari apareix esclatan després d'un allargament desmesurat de la jornada laboral, entre els boiards simplement en una cacera directa de dies de servei.(44)

El treball servil es barrejava en els principats danubians amb rendes naturals i altres menes d'obligacions de servitud, però constituïa el tribut més destacat a la classe dominant. On això era el cas el treball servil rarament sorgia de la servitud, sinó que més aviat la servitud, contràriament, provenia del treball servil.(44a) Així fou en les províncies romaneses.

El sistema originari de producció es basava en la propietat comunitària, però no en la propietat comunitària de forma eslava o índia. Una part de les terres es cultivava independentment com a propietat privada lliure dels membres de la comunitat, una altra part – der ager publicus – es repartia comunitàriament. Els productes d'aquest treball comú servien en part de fons de reserva per males collites i altres desgràcies, i en part com a tresor públic per cobrir els costos de la guerra, de la religió i d'altres tasques comunitàries. En el decurs del temps els dignataris militars i eclesiàstics usurparen la propietat comunitària en benefici propi. El treball dels camperols lliures en la terra comunitària es transformà així en treball servil pels lladres de terra comunitària. Així es desenvolupava alhora una relació de servitud, amb tot tan sols de fet, i no de dret, fins que la Rússia alliberadora del món, sota el pretext d'abolir la servitud, l'establí legalment. El codi del treball servil, que el general rus Kiselev proclamà el 1831, el dictaven naturalment els propis boiards. Rússia conqueria amb això d'un colp els magnats dels principats danubians i l'aplaudiment dels cretins liberals de tot Europa.

Segons el «Règlement organique», com es diu aquest codi del treball servil, cada camperol valac deu al denominat propietari agrari, a banda d'una massa de detallades prestacions naturals, 1.dotze jornades laborals en general, 2. un dia de treball al camp i 3. un dia de transport de llenya. Summa summarum 14 dies en un any. Amb una visió profunda en economia política, però, la jornada laboral no es pren en el sentit ordinari, sinó com la jornada laboral necessària per l'obtenció d'un producte diari mitjà, però aquest producte diari mitjà es determina tan esforçadament, que cap cíclop no el podia acabar en 24 hores. En mots secs, el propi «Règlement» declara així amb veritable ironia russa que sota 12 jornades laborals cal entendre el producte d'un treball manual de 36 dies, per un dia de treball al cap tres dies, per un dia de transport de llenya el triple. Summa: 42 dies servils. A això, però, cal afegir la denominada jobagie, servei que cal prestar al senyor de la terra per necessitats extraordinàries de producció. En relació a la quantitat de població, cada poble ha de presentar anualment un determinat contingent per la jobagie. Aquest treball servil afegit s'estima en 14 dies per cada camperol valac. Així el treball servil prescrit s'emporta 56 jornades laborals. L'any agrícola compta, però, a Valàquia, pel mal clima, tan sols 210 dies, dels quals 40 són diumenges i festius, 30 de mitjana són de mal oratge, tot plegat 70 dies que cauen. Hi resten 140 jornades laborals. La relació del treball servil amb el treball necessari, ⁵⁶/84 o 66²/3%, expressa una taxa molt més petita de plus-vàlua que la que regula el treball de l'agricultura anglesa o del treballador fabril. Això és, però, tan sols el treball servil legalment prescrit. I en un esperit encara «més liberal» que la legislació fabril anglesa, el «Règlement organique» sap com facilitar la pròpia violació. Després d'haver fet 54 dies de 12, l'obra diària nominal de cadascun dels 54 dies servils es determina d'una manera que una porció ha de caure en el dia següent. En un dia, per exemple, s'ha de sembrar una franja de terra que, per aquesta operació, especialment en plantacions de panís, requereix el doble de temps. L'obra diària legal per determinats treballs agrícoles es pot interpretar de forma que el dia comença el mes de maig i acaba el mes d'octubre. Pels moldaus les condicions són encara més dures

«Els dotze dies servils del Règlement organique», cridava un boiar embriagat de victòria, «equivalen a 365 dies l'any!»(45)

Si el Règlement organique dels principats danubians és una expressió positiva de la fam de treball excedentari, que legalitza a cada paràgraf, les Factory-Acts angleses són l'expressió negativa de la mateixa fam. Aquestes lleis vinclen la passió del capital per un drenatge desmesurat de la força de treball, mitjançant una limitació forçosa de la jornada laboral per l'estat, i de fet per un estat dominat pel capitalista i el terratinent. A banda d'un moviment obrer que creix amenaçadorament de dia en dia, la limitació del treball fabril la dictava la mateixa necessitat que omple de guano els camps anglesos. La mateixa cega avarícia d'expoli que en un cas exhaureix la terra, en l'altre arrencava de socarrel la força vital de la nació. Les epidèmies periòdiques hi parlen tan clarament com la disminució de la talla dels soldats a Alemanya i a França.(46)

L'ara (1867) vigent Factory-Act del 1850 permet 10 hores per dia setmanal mitjà, és a dir pels primers 5 dies de la setmana 12 hores, de 6 del matí a 6 del vespre, de les quals, però ¹/2 hora es reserva legalment pel desdejuni i una hora per dinar, de forma que resten 10¹/2 hores de treball, i 8 hores pel dissabte, de 6 del matí a 2 de la vesprada, a banda de ¹/2 hora pel desdejuni. Resten 60 hores de treball, 10¹/2 pels primers cinc dies de la setmana, 7¹/2 pel darrer dia de la setmana.(47) Es designen observadors a propòsit de la llei, inspectors de fàbriques subordinats directament al ministeri de l'interior, els reports dels quals són publicats semestralment pel parlament. Ofereixen així una estatística continuada i oficial de la fam del capitalista de treball excedentari.

Escoltam un instant els inspectors de fàbriques.(48)

«El fabricant infractor comença el treball un quart d'hora, de vegades abans, de vegades després, de les 6 del matí i conclou un quart d'hora després de mitja trada, de vegades abans, de vegades després. Pren 5 minuts de l'inici i de la fi de la mitja hora nominalment dedicada al desdejuni, i 10 minuts a l'inici i a la fi de l'hora dedicada a dinar. El dissabte treball un quart d'hora, de vegades més, de vegades menys, després de les 2 de la vesprada. Així s'empora un guany:

O 5 hores i 40 minuts setmanals, que multiplicat per 50 setmanes laborals, amb l'exclusió de 2 setmanes per dies festius o interrupcions ocasionals, donen 27 jornades laborals».(49)

«L'allargament diari de la jornada laboral en 5 minuts per damunt de la durada normal, donen 2 1/2 dies de producció l'any».(50) «Una hora addicional diària guanyada mitjançant intervals anteriors o posteriors als temps dels àpats, fa d'un any de 12 mesos un de 13».(51)

Les crisis on la producció s'interromp i s'hi treballa tan sols «a temps reduït», o tan sols uns dies de la setmana, no alteren naturalment la tendència a l'allargament de la jornada laboral. Com menys negoci es fa, més guany cal treure del negoci fet. Com menys temps s'hi pot treballar, més cal dedicar-los al temps de treball excedentari. Això reporten els inspectors de fàbriques del període de la crisi del 1857 al 1858:

«Hom pot prendre per una incoherència que s'hi done qualsevol sobretrebal en un temps on el comerç va tan malament, però la mala situació estimula individus sense escrúpols a la transgressió; s'asseguren un profit extra...» «En el mateix temps», deia Leonard Horner, «que 122 fàbriques del meu districte havien cessat completament, 143 restaven aturades i totes les altres treballaven a temps reduït, encara hi havia sobretreball per damunt del temps legalment determinat».(52) «Tot i que», deia el senyor Howell, «en la majoria de les fàbriques la mala situació econòmica s'hi treballava mitja jornada, continuava a rebre els mateixos comunicats de queixa dels treballadors, als quals prenien (snatched) una mitja hora o ¾ d'hora diaris, en escurçar-hi els temps legalment garantits per menjar i reposar».(53)

El mateix fenomen es repetia a una escala inferior durant les espaordidores crisis del cotó del 1861 al 1865.(54)

«De vegades es presenta com a excusa, quan s'hi troben persones en la fàbrica o bé a una hora de dinar o en un altre moment il·legal, que no deixarien la fàbrica en l'hora assenyalada, i que calia la força per fer que deixassen la feina» (neteja de les màquines, etc.) «especialment el dissabtes. Però si les 'mans' restaven en la fàbrica després que la maquinària hagués deixat de funcionar... no ho haurien de fer si se'ls hagués donat prou temps a banda per dedicar-se específicament a la neteja, etc., ja fos abans de les 6 del matí o abans de les 2 de la tarda dels dissabtes».(55)

«El profit extra que fan amb el sobretreball per damunt del temps legal sembla per molts fabricants una temptació massa gran com per poder-hi fer front. Calculen la probabilitat que no els descobresquen, i compten que la petita quantitat de multa que han hagut de pagar els sancionats fa que fins i tot si els descobrissen encara tindrien assegurat un balanç de guanys».(56) «Allà on el temps afegit s'aconsegueix per la multiplicació de petits robatoris (a multiplication of small thefts) en el decurs del dia, els inspectors tenen dificultats insuperables per denunciar-ho».(57)

Aquests «petits robatoris» del capital als temps de dinar i de reposar del treballador els inspectors de fàbriques els designen també com a «petty pilferings of minutes», carterisme de minuts (58), «snatching a few minutes», presa de minuts (59), o com en diuen tècnicament els treballadors, «nibbling and cribbling at meal times».(60)

Hom veu que en aquesta atmosfera la formació de la plus-vàlua pel treball excedentari no és cap secret.

«Si em permets», em deia un respectable amo de fàbrica, «de treballar diàriament tan sols 10 minuts per damunt del temps, m'hi poses anualment 1.000 lliures esterlines a la butxaca».(61) «Els àtoms de temps són els elements del guany».(62)

Res no és més característic d'aquesta visió que la denominació de l'obrer que treballa tot el temps de «full times» i dels infants de menys de 13 anys que tan sols se'ls hi permet de treballar 6 hores, de «half times» (63).

El treballador ací no és més que temps de treball personificat. Totes les diferències individuals es resolen entre «jornada completa» i «mitja jornada».

3. Branques de la indústria anglesa sense limitació legal d'explotació

La tendència a l'allargament de la jornada laboral, la fam de llop per treball excedentari, d'un abast que no s'havia observat abans, i d'una explotació desmesurada que ni tan sols superava, ho deia un economista burgès anglès, les crueltats dels espanyols contra els pells roges d'Amèrica (64), ha fet que el capital finalment es plegue a les cadenes de la regulació legal. Fem ara una ullada a certes branques de la producció on la desagnació de la força de treball és encara avui lliure de cadenes o encara ho era ahir.

«El senyor Broughton, un county magistrate, declarà com a president d'una reunió celebrada a la sala municipal de Nottingham, el 14 de gener del 1860, que en el sector de la població urbana dedicat a la producció de vetes i fils h dominava un grau de privació i patiment desconegut a la resta del món civilitzat... A les 2, 3, 4 de la matinada, infants de 9 a 10 anys són trets dels bruts llits i obligats a treballar per la pura subsistència fins a les 10, 11, 12 de la nit, mentre se'ls desgasten els membres, se'ls hi arronsa la figura, se'ls empalideix el rostre i la humanitat es redueix a una torpor pètria, massa horrible com per contemplar-la... No ens sorpren que el senyor Mallett, o qualsevol altre fabricant, s'alce i proteste contra la discussió... El sistema, tal com el descriu la Rev. Montagu, és un sistema d'esclavatge ilimitat, d'esclavatge en el sentit social, físic, moral i intel·lectual... Que ha de pensar hom d'una ciutat on s'hi fa un meeting públic per demanar que el temps de treball pels homes es limite diàriament a 18 hores!... Clamam contra els plantadors virginians i carolinians. És, però, el llur mercat negrer, amb tots els colps de fuet i amb el tràfic de carn humana, més repugnant que aquest continu sacrifici humà que es fa perquè s'hi puguen fabricar vels i colls en benefici dels capitalistes?(65)

La ceràmica (pottery) de Staffordshire ha sigut objecte en els darrers 22 anys de tres investigacions parlamentàries. El resultat el conté el Report del senyor Scriven del 1841 als «Children's Employment Commissioners», en el Report del doctor Greenhow del 1860, publicat a càrrec del responsable sanitari del Privy Council («Public Health, 3rd Report», I, 102-113), i finalment en el Report del senyor Longe del 1863, al «First Report of the Children's Employment Commission» del 13 de juny del 1863. Pel meu objectiu n'hi ha prou a llegir les pròpies declaracions d'infants explotats dels Reports del 1860 i del 1863. Dels infants hom pot formar-se una opinió igual que la dels adults, especialment de noies i dones, d'una branca de la indústria que en comparació amb les filtatures sembla una ocupació més agradable i saludable.(66)

En Guillem Wood, de nou anys, «tenia 7 anys i 10 mesos quan començà a treballar». «Ran moulds» (duia articles ja amotllats a la cambra d'assecat, i després tornava amb els motllos buits) des del principi. Arribava cada dia de la setmana a les 6 del matí i se n'anava a les 9 del vespre. «Treball fins a les 9 del vespre cada dia de la setmana. Això durant les darrers 7-8 setmanes». Un treball de quinze hores per un nen de set anys! M. Murray, un noi de dotze anys, diu:

«I run moulds and turn jigger (gir la roda). Arrib a les 6 del matí, de vegades a les 4. He treballat tota la darrera nit fins a les 6 del maí. No he anat al llit des de la nit passada. Apart de jo la darrera nit hi han treballat 8 o 9 nois. Tots, tret d'un, hem tornat aquest matí. En trec setmanalment 3 xílings i 6 penics». (1 taler i 5 groschen). «No en trec més per treballar tota la nit. La setmana passada vaig treballar dues nits».

Fernyhough, un noi de deu anys:

«No sempre tinc una hora sencera per dinar; sovint tan sols mitja hora; cada dijous, divendres i dissabte».(67)

El doctor Greenhow declara que la longevitat dels districtes ceràmics de Stoke-upon-Trent i Wolstanton és extraordinàriament breu. Per bé que el districte de Stoke tan sols un 36,6% i al de Wolstanton tan sols un 30,4% de la població masculina per damunt de 20 anys treballava en la ceràmica, entre els homes d'aquesta categoria del primer districte, més de la meitat, i en la segona gairebé ²/5 de la mortalitat és conseqüència de malalties respiratòries entre els ceramistes. El doctor Boothroyd, pràctic sanitari a Haley, diu:

«Cada generació successiva de ceramistes és més nana i més feble que l'anterior».

Igualment, un altre pràctic, el senyor McBean:

«D'ençà que vaig començar la meua pràctica fa vint-i-cinc anys entre els ceramistes, he observat una degeneració marcada d'aquesta classe, evidenciada especialment en l'estatura i el pes».

Aquestes declaracions s'han tret del Report del doctor Greenhow del 1860.(68)

Del report dels comissaris del 1863, els següents diuen: el doctor J. T. Arledge, metge en cap de l'Infermeria de North Staffordshire:

«Com a classe, els ceramistes, homes i dones, representen... una població degenerada, físicament i moral. Són, per regla general, escarransits, malgirbats, i sovint estrets de pit. Envelleixen prematurament i són de vida curta; flemàtics i poc sanguinis, evidencien la feblesa de constitució amb atacs perseverants de dispèpsia, malalties hepàtiques i renals i reumatisme. De totes, però, tendeixen a malalties respiratòries, neumonia, tisis, bronquitis i asma. Una forma de la darrera els hi és peculiar i es coneix sota el nom d'asma ceràmica o de consumpció ceràmica. L'escrofulosi que ataca les amígdales, els ossos o altres parts del cos, és una malaltia de més de dos terços dels ceramistes. Que la degeneració (degenerescence) de la població d'aquest districte no siga encara més gran es deu exclusivament al reclutament des dels districtes limífrofs i als matrimonis mixtos amb races més sanes».

El senyor Charles Parsons, antic house surgeon de la mateixa infermeria, escriu en una lletra al comissari Longe entre d'altres:

«Puc parlar tan sols per observació personal, no per estatística, però no vacil·laria en assegurar que m'ha provocat indignació una vegada i una altra veure aquests pobres infants, la salut dels quals se sacrifica per satisfer l'avarícia dels pares i dels patrons».

Enumera les causes de les malalties dels ceramistes i conclou que es deuen a les «long hours» («llargues hores de treball»). El report de la Comissió confia que

«una manufactura que ha assumit una posició tan capdavantera als ulls del món, no pot permetre's que es diga que el seu gran èxit s'acompanya del deteriorament físic, del patiment corporal generalitzat, i de la mort prematura de la població treballadora, el treball i habilitat de la qual ha comportat un resultat tan gran».(69)

Ço que val per les ceràmiques d'Anglaterra, serveix per les d'Escòcia.(70)

La manufactura de llumins data del 1833, de la troballa de l'aplicació del fòsfor al propi misto. D'ençà del 1845 s'ha desenvolupat ràpidament a Anglaterra i s'ha difós especialment a les parts més poblades de Londres, i també a Manchester, Birmingham, Liverpool, Bristol, Norwich, Newcastle, Glasgow, i amb ella el trisme que un metge de Viena ja descobria el 1845 com a malaltia particular dels lluminers. La meitat dels treballadors són infants de menys de 13 i persones joves de menys de 18. La manufactura funciona a costa d'una insalubritat i d'una incomoditat que tan sols la porció més desafavorida de la classe obrera, vídues mig afamades, etc., hi lliuren els infants, «desarrapats, mig famolencs, infants completament abandonats i sense instrucció».(71) Dels testimonis que examinà el comissari White (1863), hi havia 270 per sota del 18, 40 per sota del 10, 10 de tan sols 8, i 5 de tan sols 6 anys d'edat. Una jornada laboral de 12 a 14 i 15 hores, treball nocturn, temps d'àpats sense regular, la majoria en el propi lloc de treball, que empestava de fòsfor. Dante trobaria superades en aquesta manufactura les seues fantasies de l'infern més horribles.

En la fàbrica de paper pintat, les menes més grolleres s'imprimeixen amb màquina, les més fines a mà (block printing). Els mesos més actius de feina cauen entre primers d'octubre i finals d'abril. Durant aquest període el treball és continu i atrafegat, sense cap interrupció des de les 6 del matí fins a les 10 del vespres o ben entrada la nit.

J. Leach diu:

«L'hivern passat» (1862) «de les 19 noies 6 eren fora com a conseqüències de malalties degudes al sobretreball. Els hi havia de cridar l'atenció per mantindre-les despertes». W. Duffy: «Els infants no poden sovint mantindre els ulls oberts pel cansament, i de fet ni tan sols podem nosaltres». J. Lightbourne: «Tinc 13 anys... L'hivern passat vam treballar fins a les 9 del vespre i l'hivern anterior fins a les 10. L'hivern passat plorava gairebé cada nit pel mal de peus». G. Aspden: «Aquest meu jove, quan tenia 7 anys, el duia a l'esquena amunt i avall de la neu, i havia de treballar 16 hores!... Sovint m'havia d'agenollar per donar-li de menjar mentre era al costat de la màquina, ja que no podia deixar-la o aturar-la». Smith, gestor associé d'una fàbrica de Manchester: «Nosaltres» (vol dir les seues «mans», que treballen per «nosaltres») «treballam sense interrupció per dinar, de forma que el treball diari de 10 1/2 hores es completa a les 4 1/2 hores de la vesprada, i tota la resta és temps de més».(72) (Cal assumir que aquest senyor Smith no fa cap àpat durant 10 1/2 hores?) «Nosaltres» (el mateix Smith) «rarament plegam abans de les 6 de la vesprada» (vol dir plegar del consum de les «nostres» màquines de força de treball), «de forma que nosaltres» (iterum Crispinus) «de fet treballam tot l'any per damunt del temps... Els infants i els adults» (152 infants i joves de menys de 18 anys i 140 adults) «han treballat setmanalment durant els darrer 18 mesos de mitjana no pas menys de 7 jornades i 5 hores, o 78 1/2 hores setmanals. Per les 6 setmanes anteriors al 2 de maig d'enguany» (1863), «la mitjana era superior – 8 dies o 84 hores a la setmana!"

Encara continua el mateix senyor Smith, tan força donat al pluralis majestatis, amb un somriure: «El treball mecànic és lleuger». I així ho diuen els empleats del block printing: «El treball manual és més sa que el treball mecànic». En general, els senyors fabricants es declaren indignadament contra la proposta de «aturar les màquines si més no durant els temps dels àpats».

El Report de la Comissió creu innocentment que la por d'unes «firmes destacades» de perdre temps, és a dir apropiació de treball aliè, i així «perdre beneficis», no és cap «raó de pes» per permetre que infants de manys de 13 i joves de menys de 18 treballen durant 12-16 hores i «es deixen perdre» el dinar, o que els hi donen de la mateixa forma que hom subministra carbó i aigua a la màquina de vapor, sabó a la llana, oli a la roda, etc – durant el propi procés de producció, com a simple material auxiliar dels mitjans de treball.(73)

Cap branca de la indústria d'Anglaterra – (no consideram la maquinària de fer pa recentment introduïda) – ha preservat fins avui un sistema de producció pre-cristià, tant antic que hom el pot veure a través dels poetes dels temps de l'imperi romà com els forns de pa. Però el capital, com hem remarcat abans, és inicialment indiferent davant del caràcter tècnic del procés de producció. L'assum tal com se'l troba.

La increïble falsificació de pa, especialment a Londres, fou inicialment descoberta pel Comitè de la cambra baixa «sobre la falsificació dels mitjans de nutrició» (1855-1856) i l'obra del Dr. Hassalls «Adulterations detected».(74) La conseqüència d'aquestes descobertes fou la llei del 6 d'agost del 1860: «for preventing the adulteration of articles of food and drink», una llei sense efectes ja que naturalment observa la més alta delicadesa envers qualsevol freetrader que es decidesca per la compra i la venda de mercaderies falsificades «to turn an honest penny».(75) El propi Comitè formulà de forma més o menys innocent la convicció que el lliure comerç comportava essencialment el comerç amb falsificacions, o com els anglesos les anomenaven enginyosament, amb «materials sofisticats». De fet, aquesta mena de «sofística» entén millor que Protàgores, com fer del negre blanc i del blanc negre, i demostra millor que els elèates que tot allò real ad oculos és simple aparença.(76)

En tot cas, el Comitè havia posat els ulls del públic en el seu «pa de cada dia» i així en els forns de pa. Alhora en meetings públics i en peticions al parlament s'elevava el plany dels jornalers de les fleques de Londres pel sobretreball, etc. El plany era tan urgent que el senyor H. S. Tremenheere, també membre de la comissió abans esmentada del 1863, fou nomenat comissari reial d'investigació. El seu report (77), juntament amb les proves fornides, apel·lava al públic, no pel cor, sinó per l'estòmac. Els anglesos formats en la Bíblia saben de fet que els humans, si és que no són dotats de la gràcia del capitalista o de la del terratinent o de la del sinecurista, tenen prescrit guanyar-se el pa amb la suor del front, però no sabien que s'havien de menjar amb el pa de cada dia una certa quantitat de transpiració humana barrejada amb supuracions d'abscessors, teranyines, cadàvers d'escarabats i pútrid rent alemany, a banda d'alum, sorra i d'altres agradables ingredients minerals. Sense cap consideració a la seua santedat, en «Freetrade», el comerç «lliure» de pa fou així posat sota la supervisió d'inspectors estatals (a la fi de la sessió parlamentària del 1863) i per la mateixa llei parlamentària es prohibí el temps de treball de 9 del vespre fins a les 5 del matí pels jornalers dels forns de menys de 18 anys. La darrera clàusula parla volums quant al sobretreball en un ram tan patriarcal i familiar.

«El treball d'un jornaler dels forns de pa de Londres comença en general a les 11 de la nit. En aquesta hora fa la massa, un procés força laboriós que dura de 1/2 a 3/4 d'hora, segons la quantitat i la preparació del material. Llavors la posa damunt la plataforma que fa alhora de suport, i durant un parell d'hores hi dorm amb una saca a sota i amb una altra d'enrotllada que li fa de coixí. Després comença un treball ràpid i ininterromput de 5 hores, d'estirar, plegar, formar, de dur-lo al forn, i de treure del forn, etc., les barres. La temperatura de la cambra va de 75 a 90 graus i en les cambres més petites puja més que no pas menys. Quan la feina de fer el pa, les barres, etc., acaba, comença el repartiment; i una part considerable de la jornada, després del dur treball nocturn descrit, es dedica a caminar moltes hores del dia, a carregar cistells o empènyer carros, i de vegades cal tornar al forn per concloure la feina entre la 1 i les 6 de la vesprada segons l'època de l'any, o la quantitat i natura del negoci del patró, mentre que uns altres de nou s'encarreguen de treure més material fins tard al vespre».(78) «Durant l'estació londinenca els jornalers dels forns de pa a preu 'complet' del West End comencen regularment la feina a les 11 de la nit i es dediquen a fer pa amb un o dos intervals de descans, sovint ben breus, fins a les 8 de l'endemà. Després es dediquen tot el dia, fins a les 4, 5, 6 o 7 de la vesprada a repartir el pa, o de vegades a la vesprada tornen al forn per ajudar a fer reposteria. Després de completar la feina, els hi resten de vegades sis, i de vegades tan sols 5 o 4 hores per dormir. El divendres comencen la feina encara abans, cap a les 10 del vespre, i dura sense descans, ja siga en la confecció del pa o en el repartiment, fins a les 8 del vespre del dissabte següent, però més habitualment fins a les 4 o les 5 del diumenge. També en els forns esmentats que venen el pa a 'preu complet', hom ha de dedicar de nou de 4 a 5 hores del diumenge en els treballs preparatius de l'endemà... Els jornalers dels forns del 'underselling masters'» (el pa que es ven per sota del preu complet), «que suposen, com hem remarcat abans, més de 3/4 dels forns de Londres, no tan sols han de treballar de mitjana més hores sinó que treballen gairebé completament dins la fleca, ja que els mestres venen el pa en la pròpia botiga. A la fi de la setmana... comencen a treballar el dijous a les 10 de la nit i continuen amb tan sols breus interrupcions fins ben tard del dissabte».(79)

Dels «underselling masters» s'hi copsa fins i tot des d'un punt de mira burgès que «el treball impagat dels jornalers (the unpaid labour of the men) constitueix el fonament de la competència».(80) I els «full priced baker» denuncien els competidors «underselling» a la comissió d'investigació com a lladres de treball aliè i falsificadors.

«Reïxen tan sols mitjançant el frau al públic i en fer treballar 18 hores els llurs jornalers per un salari de 12 hores».(81)

L'adulteració de pa i la formació d'una classe de forners que venen el pa per sota del preu complet, s'hi desenvolupà a Anglaterra des de principis del segle XVIII, tant aviat com el caràcter gremial del negoci es perdé i hi entrà el capitalista en la forma de moliner o de fabricant de farina darrera del mestre forner nominal.(82) Així s'hi posaren els fonaments de la producció capitalista, de l'allargament desmesurat de la jornada laboral i del treball nocturn, per bé que el darrer tan sols féu peu a Londres de forma seriosa després del 1824.(83)

Hom entendrà per tot plegat que el Report de la Comissió enumeràs els jornalers dels forns de pa entre els treballadors de més curta vida, que, si han sigut prou afortunats com per haver escapat del normal delme d'infants de tots els sectors de la classe obrera, amb prou feines arriben als 42 anys de vida. Nogensmenys, als forns de pa els hi sobren candidats. Les fonts de subministrament d'aquesta «força de treball» per Londres són a Escòcia, als districtes agrícoles de l'oest d'Anglaterra, i a Alemanya.

Els anys 1858-1860 els jornalers de forns de pa d'Irlanda organitzaren per compte propi grans meetings d'agitació contra el treball nocturn i en diumenge. El públic, per exemple el del meeting del maig del 1860 a Dublin, hi prenia partit amb escalf irlandès. S'establí l'exclusivitat del treball diürn, de fet mitjançant aquest moviment, a Weltford, Kilkenny, Clonmel, Waterford, etc.

«A Limerick, on era conegut que els greuges dels jornalers a sou eren depassaven tota mesura, aquest moviment ha fracassat per l'oposició dels mestres forners, especialment dels forners-moliners. L'exemple de Limerick dugué a un retrocés a Ennis i Tipperary. A Cork, on la manca de voluntat s'hi demostrava de la forma més viva, els mestres han derrotat al moviment en fer ús del poder de deixar els jornalers a l'aire. A Dublín els mestres hi han ofert l'oposició més decidida, i mitjançant l'acomiadament del nombre més gran possible de jornalers que el promovien, han aconseguit de dur als homes a un acord per treballar els diumenges i les nits, contrari a les llurs conviccions».(84)

La comissió del govern anglès a Irlanda s'ha armat fins a les dents i ho demostra amb uns tons suaus, per bé que funeraris, contra els mestres forners de Dublín, Limerick, Cork, etc:

«El comitè creu que les hores de treball són limitades per lleis naturals, i que no es poden violar impunement. Que el fet que els mestres gremials induesquen els treballadors, per la por de perdre la feina, a violar conviccions religioses i els millors sentiments, a desobeir les lleis de la terra, i a menysprear l'opinió pública» (això darrer es refereix al treball dominical), «ha de provocar un malestar entre treballadors i patrons,... i forneix un exemple perillós per la religió, la moralitat i l'ordre social... El comitè creu que qualsevol treball constant de més de 12 hores diàries afecta la vida domèstica i privada del treballador, i mena a resultats morals desastrosos, que interfereixen amb la llar de cada home, i a l'abandonament dels deures familiars com a fill, com a germà, com a marit, com a pare. Que el treball de més de 12 hores té una tendència a minar la salut del treballador, i així du a un envelliment i una mort prematures, per gran dany de les famílies dels treballadors, que es veuen així privades (are deprived) de la cura i del suport del cap de família quan més el necessiten».(85)

Èrem abans a Irlanda. A l'altra banda del canal, a Escòcia, el treballador agrícola, l'home de l'arada, denuncia la feina de 13 a 14 hores, en un clima hostil, amb el treball afegit de quatre hores el diumenge (en aquesta terra de santificadors del sabbat!)(86), mentre davant un Grand Jury de Londres al mateix temps s'hi presenten tres obrers ferroviaris, un revisor, un conductor i un guardavies. Un gran accident ferroviari ha expedit centenars de passatgers a l'altre món. La negligència dels ferroviaris és la causa de l'infortuni. Declaren amb una sola veu que fa 10 o 12 anys el llur treball durava diàriament 8 hores. Durant els darrers 5-6 anys hom l'ha vist augmentar en 14, 18 i 20 hores, i sota una pressió especialment severa els festius, en períodes d'excursions, sovint dura de 40 a 50 hores sense interrupció. Eren homes ordinaris i no cíclops. En un cert punt la llur força de treball els hi defallí. La torpor se n'apoderà. El cervell els hi deixà de pensar i els ulls de veure. El completament «respectable British jurymen» respongueren amb un veredicte que els enviava a una vista següent sota el càrrec de «manslaughter» (massacre) i amb una lleu remarca on expressaven el desig pietós que els senyors magnats del capital ferroviari fossen, en el futur, més extravagants en la compra d'una quantitat prou gran de «força de treball» i més «abstinents» o «abnegats» o «estalviadors» en el drenatge de força de treball impagada.(87)

De la multitud variada de treballadors de totes les professions, edats, gèneres, que ens pressiona més fortament que les ànimes dels assassinats a Odisseu, en la qual, sense els llibres blaus sota el braç, hi veiem a primera ullada el sobretreball, prenguem encara dues figures el contrast frapant de les quals demostra que davant el capital tots els humans són iguals, una modista i un ferrer.

En la darrera setmana de juny del 1863 tots els diaris londinencs dedicaven un paràgraf amb un encapçalament «sensational»: «Death from simple Overwork» (Mort per simple sobretreball). Es tractava de la mort de la modista Mary Anne Walkley, de vint anys, empleada en una manufactura de vestits força respectable, explotada per una dama amb l'acollidor nom d'Elise. La vella i sovint relatada història es descobria ara de nou (88), que aquesta noia treballava de mitjana 16¹/2 hores, i en temporada, però, sovint 30 hores sense interrupció, mentre la «força de treball» que li fallia la mantenia amb el consum ocasional de sherry, vi de Porto o cafè. I era ara justament el pic de la temporada. Calia confeccionar amb una clucada d'ulls els preciosos vestits de les nobles ladies convidades al ball d'honor de la recentment importada princessa de Gales. Mary Anne Walkley havia treballat 26¹/2 hores sense descans juntament amb unes altres 60 noies, 30 en una cambra, que tan sols permetia ¹/3 del volum d'aire necessari, mentre que a la nit dormien en llits de dues en dues en un dormitori separat per paravents.(89) I aquesta era una de les millors modisteries de Londres. Mary Anne Walkley emmalaltí el divendres i morí el diumenge, sense haver completat, per estorament de la senyora Elise, les darreres peces pendents. Cridat massa tard al llit de mort, el metge senyor Keys testimonià davant el «Coroner's Jury» aquests mots:

«Mary Ann Walkley ha mort per llargues hores de treball en una cambra de treball saturada, i amb un dormitori massa petit i deficientment ventilat».

Per tal de donar al metge una lliços de bones maneres, el «Coroner's Jury» declarà contràriament:

«La finada ha mort d'apoplexia, però hi ha raons per pensar que la mort s'ha vist accelerada per l'excés de feina en un lloc de treball saturat, etc.».

Les nostres «esclaves blanques», lamentava el «Morning Star», l'òrgan dels lliurecanvistes Cobden i Bright, «les nostres esclaves blanques que són explotades fins a la tomba, viuen i moren sense protesta ni plany».(90)

«Treballar fins a la mort és a l'ordre del dia, no tan sols dels llocs de feina de les modistes, sinó en milers de llocs, en cada lloc on s'hi fa negoci... Prenguem el ferrer com a exemple. Si hom hagués de creure els poetes, no n'hi cap home amb més força vital, amb més alegria, que el ferrer. S'alça d'hora i colpeja espurnes davant el sol; menja i beu i dorm com cap altre home. Considerat des d'un punt de mira merament físic, s'hi troba de fet, amb un treball moderat, en una de les millors posicions humanes. Però el seguim a la ciutat i el veiem el pes de treball que recau en aquest fort home, i quina rang ocupa en les llistes de moralitat del nostre país? A Marylebone» (un dels districtes urbans més grans de Londres) «moren anualment ferrers en una proporció del 31 per 1000, o siga 11 punt per damunt de la mortalitat mitjana dels homes adults d'Anglaterra. L'ocupació, un art gairebé instintiu de la humanitat, sense cap retret vers ella mateixa, esdevé pel simple excés de treball destructor d'homes. Pot fer diàriament tantes martellades, fer tantes passes, respirars tantes alenades, realitzar tanta feina, i viure de mitjana, posam, 50 anys. Hom el força a fer tantes martellades de més, a fer tantes passes de més, a respirar diàriament tantes vegades, i a augmentar diàriament un esmerçament vital en un quart de més. Fa l'esforç, i el resultat és que, per realitzar en un període restringit un quart més de feina, mor als 37 anys per comptes d'als 50».(91)

4. Treball diürn i treball nocturn. El sistema de torns

El capital constant, els mitjans de producció, són, considerats des del punt de mira del procés d'ampliació del valor, simples absorbents de treball, i amb cada gota de treball d'una quantitat proporcional de treball excedentari. Quan no ho fan, la simple existència constitueix una pèrdua negativa pel capitalista, ja que representen durant el temps que no s'utilitzen, un avançament inútil de capital, i aquesta pèrdua esdevé positiva tan aviat com la interrupció de l'ús necessita un esforç addicional en reemprendre la feina. L'allargament de la jornada laboral més enllà de les fronteres del dia natural entrada la nit actua tan sols de pal·liatiu, sadolla tan sols parcialment la set vampírica de sang laboral viva. Apropiar-se de treball durant les 24 hores del dia és així la tendència immanent de la producció capitalista. Com que, però, és físicament impossible d'explotar la mateixa força de treball dia i nit de forma continuada, per superar aquesta limitació física, cal una alterança entre les forces de treball esgotades durant el dia i les esgotades durant la nit, una alterança que es pot dur a terme per mètodes diferents, per exemple s'hi pot disposar que una part del personal laboral faça una setmana el torn de dia, i el torn de nit la setmana següent, etc. Hom sap que aquest sistema de torns, aquesta alternança de forces, hi dominà en el període de plenitud juvenil de la indústria cotonera anglesa, etc., i que en l'actualitat prolifera, entre d'altres, en les filatures de cotó de la governació de Moscou. Com a sistema existes aquest procés de producció de 24 hores encara avui en moltes de les branques industrials fins ara «lliures» de Gran Bretanya, entre d'altres en els alts forns, forges, plantes de rodaments i altres manufactures metàl·liques d'Anglaterra, Gales i Escòcia. El procés laboral inclou ací, a banda de les 24 hores dels 6 dies laborals, també les 24 hores del diumenge. Els obrers consisteixen en homes i dones, adults i infants de tots dos sexes. L'edat dels infants i dels joves passa per tots els intervals des dels 8 (en certs casos des dels 6) fins els 18 anys.(92) En certes branques les noies i les dones també treballen plegades amb el personal masculí.(93)

A banda de l'efecte perniciós en general del treball nocturn (94), la durada ininterrompuda de vint-i-quatre hores del procés de producció ofereix unes oportunitat altament benvingudes per violar els límits de la jornada laboral nominal. Per exemple, en les branques industrials força esgotadores abans esmentades la jornada laboral oficial comporta per cada treballador majoritàriament 12 hores, noctunes o diürnes. Però el sobretreball per damunt d'aquests límits és en molts casos, per emprar els mots d'un report oficial anglès, «realment temibles» («truly fearful»).(95)

«Cap ment humana», s'hi diu, «pot adonar-se de la massa de feina descrita en el següents paràgrafs que realitzen nois de 9 a 12 anys, sense arribar irresistiblement a la conclusió que no s'hi pot permetre que continuen aitals absusos de poder de pares i patrons».(96)

«El mètode de fer treballar nois per torns dia i nit fa que, ja siga en el curs habitual de les coses, o en moments de pressió, semble inevitable d'obrir les portes a fer-los sovint treballar indegudament llargues hores. Aquestes hores són, de fet, en certs casos, no tan sols cruelment, sinó increïblement, llargues pels infants. Entre un nombre tan gran de nois no és infreqüent, és clar, que un o més hi siguen absents per una causa o altra. Quan això passa el lloc l'ocupen un o més nois dels qui treballen en l'altre torn. Que aquest és un sistema massa ben entès ho demostra... la resposta del responsable d'unes grans plantes de rodaments que, quan li vaig demanar com es cobria el lloc dels nois absents del torn, em digué, 'gosaria de dir, senyor, que ho sabeu tant bé com jo', i admeté el fet».(97)

«En una planta de rodaments on la jornada laboral nominal durava de 6 del matí fins a les 5 1/2 del vespre, un jove hi treballà 4 nits cada setmana fins a les 8 1/2 del vespre de l'endemà... i això durant 6 mesoso». «Un altre, de 9 anys d'edat, treballava de vegades tres torns de dotze hores seguits i, quan tenia 10 anys, dos dies i dues nits seguits». «Un tercer, ara de 10 anys, treballava des de les 6 del matí fins a mitjanit tres nits, i fins a les 9 del vespre les altres nits». «Un quart, ara de 13 anys, treballava de 6 de la vesprada fins al mig dia de l'endemà durant tota una setmana, i de vegades tres torns seguits, per exemple des del dilluns al matí fins al dimarts a la nit». «Un cinquè, ara de 12 anys, ha treballat en una fundició de ferro de Stavely des de les 6 del matí fins a mitjanit durant 14 dies, fins que no va poder més». George Allinsworth, de nou anys: «Vaig arribar ací divendres passat. L'endemà havíem de començar a les 3 del matí. Així que m'hi vaig estar tota la nit. Visc a 5 milles. Vaig dormir al terra, amb un davantal a sota i una petita jaqueta al damunt. Els dos altres dies hi he arribat a les 6 del matí. Sí! Sí que és un lloc calorós! Abans de vindre-hi, hi vaig treballar tot un any en un alt forn. Un que fa molta feina al camp. Començava també el dissabte al matí a les 3, però podia si més no anar a casa a dormir, ja que hi era a prop. Uns altres dies començava a les 6 del matí i acabava a les 6 o 7 del vespre», etc. (98)

Sentim ara com el propi capital valor aquest sistema de vint-i-quatre hores. Els excessos del sistema, l'absús de l'extensió «cruel i increïble» de la jornada labora, es deixen de banda naturalment en silenci. Tan sols parla del sistema en la forma «normal».

Els senyors Naylor i Vickers, fabricants d'acer, que empraven entre 600 i 700 persones, i de les quals tan sols un 10% eren menors de 18 anys, i d'aquests tan sols hi havia 20 nois en el personal nocturn, s'hi expressen com segueix:

«Els nois no pateixen per la calor. La temperatura és probablement de 86° a 90°... En les forges i en les plantes de rodaments les mans hi treballen dia i nit per torns, però tota resta de la feina és diürna, de 6 del matí fins a les 6 del vespre. A la forja s'hi treballa de 12 a 12. Certes mans treball contínuament de nit sense cap torn entre l'horari diürn i el nocturn... No trobam cap diferència en la salut per treballar de dia o de nit» (els senyors Naylor i Vickers?) «i probablement la gent pot dormir millor si segueix el mateix període de descans que no si el canvia... Aproximadament uns vint nois de menys de 18 anys treballen en la feina nocturna... No podríem fer-ho bé (not well do), sense el treball nocturn de joves de menys de 18 anys. La nostra objecció és l'augments dels costos de producció. És difícil de tindre mans i caps hàbils en els departaments, però de joves n'hi ha els qui hom vulga... Naturalment, donada l'escassa proporció de joves que empram, les limitacions del treball nocturn són de poca importància o interès per nosaltres».(99)

El senyor J. Ellis, de la firma dels senyors John Brown et Co., d'Aceries i Ferreries, que empra 3.000 homes i joves, i on certament part de la feina més pesada d'acer i de ferro es fa «dia i nit, per torns», declara que en les feines d'acer més difícil un o dos joves hi van amb dos homes. L'empresa té 500 joves de menys de 18 anys dels quals gairebé ¹/3, o 170, són de menys de 13. En referència al canvi legal proposat el senyor Ellis pensa:

«No crec que siga gaire perjudicial (very objectionable) demanar que cap persona de menys de 18 anys treballe més de 12 hores de cada 24. Però no crec que hom afegesca cap línia en referència pel que fa als joves de més de 12 anys contra el treball nocturn. Aviat una llei ens impedirà d'emprar cap jove de menys de 13 anys o fins i tot de menys de 15, i així se'ns prohibirà d'emprar els joves que ara fan feina a la nit. Els joves que fan el torn de nit han de treballar també en el torn de nit, ja que els homes no poden realitzar exclusivament treball nocturn; això els hi arruninaria la salut. Creiem, però, que el treball nocturm quan s'hi fan torns setmanals, no fa cap mal».

(Els senyors Naylor i Vickers creien contràriament, en concordança amb el millor pel llur negoci, que el treball nocturn amb canvis periòdics danyaria possiblement més que el continu).

«trobam homes que ho fan, així com uns altres que tan sols treballen de dia... Les nostres objeccions contra la prohibició del treball nocturn de joves de menys de 18 anys, tenen a veure amb l'augment de la despesa, però aquesta és també l'única raó». (Quina innocència cínica!) «Creiem que aquest augment depassaria el negoci (the trade), però si es dugués a terme amb èxit, es podria suportar bé». (As the trade with due regard to etc. could fairly bear!)» (Quina fraseologia intrincada!) «El treball ací escasseja i podríem fer curt si es fes una regulació així)».

(és a dir, Ellis, Brown et Co. podrien caure en el fatal cas d'haver de pagar tot el valor de la força de treball).(100)

Les «Aceries i Ferreries Ciclòpies» dels senyors Cammell et Co. treballen a la mateixa gran escala que l'esmentada John Brown et Co. El director de gestió havia lliurat per escrit una declaració al comissari governamental White, però després trobà adient d'eliminar el manuscrit quan se'l tornà per revisar-lo. Amb tot, el senyor White té bona memòria. Recordava amb tota claredat que per aquests senyors ciclopis la prohibició del treball nocturn d'infants i joves és «quelcom impossible; seria el mateix que aturar la feina», i, amb tot, en la llur empresa no hi ha més d'un 6% de joves de menys de 18 anys i tan sols un 1% de menys de 13!(101)

Sobre la mateixa qüestió el senyor Herr E. F. Sanderson, de la Firma Sanderson, Bros. et Co., d'aceries, rodaments i fundicions, declarava a Attercliffe:

«Sorgirien grans dificultats de la prohibició de treball nocturn dels joves de menys de 18 anys, la principal de les quals seria l'augment dels costos, derivats de la necessitat de substituir el treball juvenil per treball adult. No puc dir que siga segur, però probablement no seria prou gran com per poder fer que el fabricant eleve el preu de l'acer, i consegüentment la pèrdua recaurà en els homes» (quina mentalitat tan estrafolària!) «ja que naturalment s'hi refusarà de pagar-los».

El senyor Sanderson no sap quant paguen als infants, però

«probablement s'emporten de 4 a 5 xílings per cap a la setmana... El treball juvenil és d'una mena que, en general» («generally», naturalment no «en particular») «amb la força dels joves ja n'hi ha prou, i en conseqüència no seria cap guany compensar la pèrdua amb la força superior dels homes, o tan sols ho seria en els pocs casos on el metall és força pesant. Als homes també els hi agradaria menys no tindre cap noi a càrrec, ja que els homes creuen menys. A més, els joves han de començar de joves per aprendre l'ofici. La limitació dels joves al simple treball diürn no assoliria aquest objectiu».

I per què no? Perquè no podrien els joves aprendre la feina de dia? La teua base?

«Com que els homes treballen en setmanes alternes ara de dia, ara de nit, restarien separats dels joves la meitat del temps, perdrien la meitat de profit que en treuen. La preparació que donen als joves es considera de fet una part del salari laboral d'aquests joves, que els capacitat, i fa rendible el treball juvenil. Tothom perdria la meitat del profit».

En altres mots, els senyors Sanderson haurien de pagar una part del salari laboral dels adults de la pròpia butxaca per comptes de fer-ho amb el treball nocturn dels joves. El profit dels senyors Sanderson cauria un punt en aquest cas, i aquesta és la bona base sandersoniana per la qual els joves no poden aprendre la feina de dia.(102) A més, això deixaria el treball nocturn regular als homes que substituirien als joves, els quals no ho suportarien. Curt i ras, les dificultats serien tan grans que probablement durien a l'abandonament complet del treball nocturn. «Pel que fa a la pròpia producció d'acer», diu E. F. Sanderson, «això no suposaria la menor diferència, però!». Però els senyors Sanderson han de fer quelcom més que acer. La producció d'acer és un simple pretext per sobreproduir. Les fundicions, les plantes de rodaments, etc., els edificis, la maquinària, el ferro, el carbó, etc., han de fer quelcom més que transformar-se en acer. Hi són per absorbir treball excedentari, i absorbeixen naturalment més en 24 hores que en 12. Donen de fet de Déu i de la Llei als Sanderson un xec pel temps de treball d'un cert nombre de mans per totes les 24 hores del dia i, si perden el caràcter de capital, són pels Sanderson una pura pèrdua, tan aviat com se n'interromp la funció d'absorció de treball.

«Però llavors hi hauria la pèrdua d'una maquinària tan costosa, que restaria la meitat del temps sense ús, i per aconseguir la massa de producte que podem fer d'acord amb el sistema present, hauríem de doblar plantes i maquinària, la qual cosa doblaria el cost».

Però per què aquests Sanderson pretenen un privilegi que no gaudeixen els altres capitalista, que tan sols se'ls permet de treballar de dia, i els edificis, maquinària i matèria primera dels quals resta «sense ús» de nit?

«És cert», respon E. F. Sanderson en nom de tots els Sandersons, «és cert que hi ha aquesta pèrdua de la maquinària fora d'ús en totes les manufactures on s'hi treballa tan sols de dia. Però l'ús de les fundicions comportaria en el nostre cas una pèrdua extra. Si hom les mantingués en funcionament, s'hi perdria combustible» (per comptes de, com ara, perdre's matèria vital dels treballadors), «i si hom no les mantingués en funcionament hi hauria una pèrdua de temps en reencendre els focs i recuperar la temperatura necessària» (mentre que la pèrdua de temps de dormir, fins i tot d'infants de vuit anys, és un guany de temps de treball per l'estirp dels Sanderson), «i els forns mateixos patirien pels canvis de temperatura» (mentre que ara els mateixos forns no pateixen gens pels torns diürs i nocturns de treball).(103)

5. La lluita per una jornada laboral normal.
Lleis que forçaren l'allargament de la jornada laboral des de mitjans del segle XIV fins a la fi del XVII

«Què és una jornada laboral?» Com de gran és el temps durant el qual el capital pot consumir la força de treball en pagar-ne el valor diari? Fins qui punt pot allargar-se la jornada laboral més enllà del temps de treball necessari per la reproducció de la pròpia força de treball? A aquestes qüestion, hom ha vist que el capital respon: la jornada laboral compta diàriament amb 24 hores amb la deducció d'unes poques hores de descans, sense les quals la força de treball refusa absolutament renovar els seus serveis. S'entén d'això, primerament, que el treballador no és res més durant tots els dies de la vida que força de treball, que així tot el seu temps disponible per natura i el dret és temps de treball, dedicat per tant a la pròpia ampliació del valor del capital. El temps per la formació ó humana, pel desenvolupament mental, per l'acompliment de funcions socials, pel contacte personal, pel lliure exercici de les forces vitals físiques i mentals, fins i tot el temps lliure del diumenge – i això en un país de santificadors del sabat (104) – és pura faramalla! Però en la seua tendència cega i desmesurada, en la seua fam de llop de treball excedentari, el capital passa per damunt de no tan sols les limitacions morals, sinó també dels màxims merament físics de la jornada laboral. Usurpa el temps pel creixement, pel desenvolupament i pel manteniment saludable del cos. Roba el temps requerit pel consum d'aire lliure i de llum solar. Menysprea els temps pels àpats i els incorpora tot el possible al propi procés de producció, de forma que el treballador repe aliments com a simples mitjans de producció, de la mateixa forma que la caldera de vapor rep carbó i la maquinària greix o oli. Redueix el son saludable necessari per la reparació, renovació i recuperació de la força vital a tantes hores de repós com per revifar just l'imprescindible un organisme absolutament esgotat. Per comptes que el manteniment normal de la força de treball marque els límits de la jornada laboral, és inversament el més gran esmerçament diari possible de força de treball, amb independència de com siga d'insalubre, de forçós i de penós, el que determina els límits del temps de repós dels treballadors. El capital no es qüestiona gens la durada vital de la força de treball. Tot el que l'interessa és simplement i únicament el màxim de força de treball que es pot fer fluir en una jornada laboral. Assoleix aquest objectiu amb l'escurçament de la durada de la força de treball, igual com l'agricultor avar aconsegueix augmentar el rendiment del sòl en robar-li la fertilitat.

La producció capitalista, essencialment la producció de plus-vàlua, l'extracció de treball excedentari, produeix així amb l'allargament de la jornada laboral no tan sols el deteriorament de la força de treball humana, en robar-li un desenvolupament i un funcionament moral i físic normal. Produeix l'esgotament i la mort prematures de la pròpia força de treball.(105) Allarga el temps de producció dels treballadors durant un determinat període amb l'escurçament del temps de vida.

El valor de la força de treball inclou, però, el valor de les mercaderies requerides per la reproducció del treballador o la propagació de la classe obrera. Quan per tant l'allargament antinatural de la jornada laboral, al qual tendeix necessàriament el capital en la recerca desmesurada per ampliar-se, escurça el període vital del treballador individual i per tant la durada de la força de treball, caldrà substituir-la més ràpidament, i així els costos de la reproducció de la força de treball es faran més grans, de la mateixa forma que en una màquina la part de valor que cal reproduir diàriament és més gran com més ràpidament es gasta. Semblaria així que el capital hauria de cercar en interès propi una jornada laboral normal.

El propietari d'esclaus compra el seu treballador com compra el seu cavall. Amb l'esclau perd un capital, que haurà de substituir amb una nova despesa en el mercat d'esclaus. Però

«els camps d'arròs de Geòrgia o els aiguamolls del Mississippi poden tindre efectes fatals damunt la constitució humana; però aquestes pèrdues de vides humanes no són tan grans com per no poder-les reparar amb les reserves reproductores de Virgínia i Kentucky. Consideracions econòmiques que poden fornir una mena de seguretat pel tractament humà de l'esclau, en la mesura que l'interès del senyor s'identifica amb el manteniment de l'esclau, es transformen així, amb la introducció del comerç d'esclaus, inversament, en fonament per l'explotació més extrema de l'esclau en la mesura que el seu lloc es pot ocupar immediatament amb la introducció de reserves alienes, i la durada de la seua vida esdevé menys important que la productivitat mentre dure. És així una màxima de l'economia esclavista dels països importadors d'esclaus, que l'economia més efectiva consisteix en la que pren la quantitat més gran possible d'exercici en el temps més breu possible del ramat humà (human chattle). Precisament en el cultius tropicals, on els beneficis anuals sovint igualen el capital global de la plantació, que la vida dels negres se sacrifica de la forma més implacable. És l'agricultura de les Índies Occidentals, que durant segles ha sigut d'una riquesa fabulosa, i que s'ha empassat milions de la raça africana. És avui dia a Cuba, els ingressos de la qual es compten per milions, i els plantadors de la qual són prínceps, on veiem en la classe esclava, privada de nutrició, i sotmesa a una explotació més esgotadora i implacable, i on una gran part de la qual per la tortura inacabable del sobretreball i la manca de son i de repós hi mor directament cada any».(106)

Mutato nomine de te fabula narratur! Per comptes de comerç d'esclaus llegiu mercat laboral, per comptes de Kentucky i Virgínia Irlanda i els districtes agrícoles d'Anglaterra, d'Escòcia i Gales, per comptes d'Àfrica Alemanya! Sentíem com el sobretreball empetitia en els forns de Londres, i amb tot el mercat laboral de Londres va ple de candidats alemanys i d'altres a la mort en els forns. La ceràmica, com hem vist, és una de les branques industrials de més curta vida. Hi manquen per això ceramistes? Josiah Wedgwood, l'inventor de la ceràmica moderna, ell mateix de casa de treballadors corrents, declarava el 1785 davant la Cambra dels Comuns, que tota la manufactura emprava de 15.000 a 20.000 persones.(107) L'any 1861 la població dels centres urbans d'aquesta indústria a Gran Bretanya arribava a 101.302.

«La indústria cotonera compta 90 anys... En tres generacions de la raça anglesa ha destruït nou generacions de treballadors cotoners».(108)

Certament que en èpoques individuals d'activitat emfebrida el mercat laboral mostra buits notables. Per exemple, el 1834. Però els senyors fabricants proposaren ara als Poor Law Commissioners d'enviar la «sobrepoblació» dels districtes agrícoles al nord, amb l'explicació que «els fabricants els absorbiran i consumiran». Aquests eren els mots propis.(109)

«Es nomenaren agents a Manchester amb el consentiment dels Poor Law Commissioners. S'hi feien llistes de treballadors agrícoles que registraven aquests agents. Els fabricants acudien a l'oficina i seleccionaven les persones que volien; una vegada triades aquestes persones, s'hi donaven instruccions per dur-les a Manchester, i se les trametia com saques de mercaderies, per canals, o per carro, o a peu, i molts es perdien pel camí o arribaven mig afamats. Això es desenvolupà en una veritable branca comercial. La Cambra dels Comuns amb prou feines s'ho creia. Aquest comerç regular, aquest tràfic de carn humana perdurà, i aquests individus els agents de Manchester els compraven i els venien als fabricants de Manchester, amb les mateixes normes que els negres en les plantacions de cotó dels estats meridionals... L'any 1860 s'assolí el cenit de la indústria cotonera... Mancaven de nou mans. Els fabricants acudiren de nou als agents de carn... i els enviaren a les dunes de Dorset, als puigs de Devon i a les planes de Wilt, però la sobrepoblació ja l'havien gastada».

El «Bury Guardian» exclamava que 10.000 mans addicionals es podrien absorbir com a conseqüència del tractat comercial anglo-francès, i que caldrien 30.000 o 40.000 més. Després que els agents i subagents dels comerç de la carn dels districtes agrícoles del 1860 cercaren sense resultats,

«hi arribà una delegació de fabricants al senyor Villiers, president del Poor Law Board, amb la intenció d'obtindre nens pobres i abandonats de les workhouses»(110).

Ço que mostra l'experiència als capitalistes en general és que una sobrepoblació contínua, és a dir una sobrepoblació en relació als requeriments momentanis d'amplicació del capital, per bé que això s'afebleix, s'esgota ràpidament, si generacions humanes són explotades abans de la maduresa.(111) Certament l'experiència mostra a l'observador atent, d'altra banda, amb quina rapidesa i profunditat la producció capitalista, que data, parlant històricament, d'ahir, ha pres la força popular per les arrels vitals, com la degeneració de la població industrial tan sols per la retarda l'absorció continuada dels elements vitals espontanis del camp, i com dels mateixos treballadors agrícoles, malgrat l'aire lliure i trobar-se sota l'omnipotent principle of natural selection, tan sols deixa en peus els individus més forts, que comencen ja a decaure.(112) El capital, que té tantes «bones raons» per negar els patiments de les generacions de treballadors que l'envolten, es mou a la pràctica davant la visió de la degradació futura de la humanitat i la despoblació final ni més ni menys que com amb la de la possible caiguda de la Terra al Sol. A cada sotrac en les accions tothom sap que tard o d'hora ha de vindre una catàstrofe, però tothom espera que caurà damunt del cap del veí, després que ell haja pres la font de l'or i l'haja posat en lloc segur. Après moi le déluge! és la consigna de tot capitalista i de tota nació capitalista. El capital és per tant implacable amb la salut i longevitat del treballador, si és que no el força la societat.(113) Al plany per la degradació física i mental, la mort prematura, la tortura del sobretreball, hi respon: ens haurien de preocupar aquestes qüestions si augmenten el nostre goig (el benefici)? En general això no depèn, però, de la bona o mala voluntat del capitalista individual. La lliure competència fa que les lleis immanents de la producció capitalista apareguen vers el capitalista individual com unes lleis forçoses de l'exterior.(114)

La fixació d'una jornada laboral normal és el resultat d'una lluita de quatre-cents anys entre el capitalista i el treballador. La història d'aquesta lluita mostra dues tendències oposades. Que hom compare, per exemple, la legislació fabril anglesa dels nostres dies amb els estatuts laborals anglesos del segle XIV fins ben entrada la primera meitat del segle XVIII.(115) Mentre la llei fabril modern escurça forçosament la jornada laboral, aquells estatuts cercaven d'allargar-la per la força. Certament que les pretensions del capital en estadi embrionari semblen, quan, al principi, s'assegura el dret d'absorbir una quantitat suficient de treball excedentari, no merament per la força de les relacions econòmiques, sinó també per l'ajut del poder estatal, ben modestes en comparació amb les concessions que, a contracor, ha hagut de fer en l'edat adulta. Calgueren segles fins que el treballador «lliure», com a conseqüència d'un sistema de producció capitalista més desenvolupat, accedís per lliure voluntat, és a dir socialment obligat, a vendre tot el seu temps vital actiu, la seua pròpia capacitat laboral pel preu dels mitjans de vida corrents, la seua primogenitura per un plat de llentilles. Es per tant natural que l'allargament de la jornada laboral, que el capital cerca d'imposar per la força pública a treballadors plens d'anys, des de mitjans del segle XIV fins al XVII, coincidesca aproximadament amb els límits del temps de treball que en la segona meitat del segle XIX ha introduït l'estat per impedir ací i allà la transformació de sang infantil en capital. Així avui, per exemple a l'estat de Massachusetts, fins fa poc l'estat més lliure de la república nord-americana, proclama com a límits estatals del treball pels infants de menys de 12 anys, ço que a Anglaterra, fins i tot a la meitat del segle XVII era la jornada laboral normal dels artesans més hàbils, dels jornalers més robustos i dels ferrers més corpulents.(116)

El primer «Statute of Labourers» (23 Eduard III. 1349) trobà el seu pretext immediat (no la causa, car la legislació d'aquesta mena dura segles després, sense el pretext) en la gran pesta que delmà la població, de forma que, com diu un autor tory, «la dificultat de posar a treballar obrers a un preu raonable» (és a dir a un preu que deixe al patró una quantitat raonable de treball excedentari) «esdevingué de fer insuportable»(117). S'hi dictaren per tant per disposició legal uns salaris laborals raonables, alhora que els límits de jornada laboral. El darrer punt, l'únic que ens interessa ara, es repeteix en l'estatut del 1496 (sota Henry VII). La jornada laboral per tots els artesans (artificers) i jornalers de març a setembre, havia de durar, com a conseqüència d'aquest estatut, que, però, no s'hi va aplicar, de 5 del matí fins entre les 7 i les 8 del vespre, però les hores pels temps dels àpats se'n duien 1 hora per desdejunar, 1¹/2 hores per esmorçar i ¹/2 hora per berenar, per tant justament el doble que la llei fabril ara en vigor.(118) L'hivern s'hi havia de treballar de 5 del matí fins que enfosquia, amb les mateixes interrupcions. Un estatut de n'Elisabeth del 1562, que deixa intacta la durada de la jornada laboral per tot treballador «contractar per un salari diari o setmanal», cerca, però, de limitar els intervals a 2¹/2 hores l'estiu i 2 l'hivern. L'esmorçar ha de durar tan sols una hora i «la migdiada de ¹/2 hora» tan sols es permetia entre mitjans de maig i mitjans d'agost. Per cada hora d'absència s'hi havia de restar 1 penic (uns 8 pfennigs) del salari. A la pràctica, però, les condicions era més favorables als treballadors que en l'estatut. El pare de l'economia política i en certa manera el descobridor de l'estatística, William Petty, diu en una obra que publicà en el darrer terç del segle XVII:

«Els treballadors» (labouring men, pròpiament llavors jornaler) «treballen 10 hores diàriament i fan setmanalment 20 intervals per menjar, és a dir tres diaris pels dies laborals i dos el diumenge; per la qual cosa hom veu clarament que si poguessen dejunar les vesprades de divendres i dinar en hora i mitja, per comptes d'emprar en aquests intervals dues hores, d'11 a 1 del migdia, treballarien així 1/20 més i consumirien 1/20 menys, de forma que la taxa abans esmentada s'elevaria».(119)

No tenia raó el doctor Andrew Ure en deplorar el decret de les dotze hores del 1833 com un retrocés als temps de les tenebres? Certament que les regulacions de l'estatut esmentades per Petty valent també pels «apprentices» (aprenents). Com era, però, la situació del treball infantils fins i tot a finals del segle XVII, hom ho veu en el següent plany:

«La nostra joventut, ací a Anglaterra, dedica a l'aprenentatge una durada més elevada de la natural – set anys – per formar-se completament en un ofici».

A Alemanya, contràriament, no s'hi acostuma a fer ja que els infants des del bressol, si més no, «se'ls educa en una ocupació»(120).

Encara durant gran part del segle XVIII, fins a l'època de la gran indústria, el capital a Anglaterra no havia aconseguit d'apoderar-se, amb el pagament del valor setmanal de la força de treball de tota la setmana del treballador, excepció feta, però, del treballador agrícola. La circumstància que poguessen viure tota una setmana amb el salari de 4 dies, no els hi semblava als treballadors cap raó suficient per treballar els altres dos dies pels capitalistes. Una part dels economistes anglesos denunciaren en servi del capital aquest tarannà de la forma més violenta, i una altra part defensà els treballadors. Sentim, per exemple, la polèmica entre Postlethwayt, el Diccionari del Comerç del qual tenia llavors la mateixa reputació que les obres similars dels nostres dies de MacCulloch i MacGregor, i de l'autor abans citat del «Essay on Trade and Commerce» (121).

Postlethwayt diu entre d'altres coses:

«No podem concloure aquestes poques observacions, sense assenyalar aquella frase trivial en la boca de molts, que, si els treballadors (industrious poor) poden ja mantindre's amb 5 dies, no voldran treballar-ne 6. D'això conclouen la necessitat de forçar, ja siga amb taxes sobre els mitjans de vida necessaris o per qualsevol altre mitjà, d'obligar l'artesà i el manufacturer a treballar contínuament sis dies a la setmana. He de diferir del parer d'aquests grans polítics, que defensen l'esclavatge perpetu de la població obrera d'aquest regne (the perpetual slavery of the working people); obliden el proverbi «all work and no play» (tot treballar i gens de joc) fa ximple. No se n'enorgulleix l'anglès de la genialitat i de la destresa dels seus artesans i manufacturers, que fins ara han donat a les mercaderies britàniques crèdit i renom generals? Quines circumstàncies ho han permès? Probablement cap altra cosa tant com la forma i manera de l'oci de la nostra població treballadora. Si se'ls obligàs a treballar tot l'any, tots sis dies de la setmana, en contínua repetició de la mateixa feina, no se'ls gastaria la genialitat i esdevindrien ximples per comptes de desperts i destres; i no perdrien els nostres treballadors com a conseqüència d'aital esclavatge etern el renom per comptes de servar-lo?... Quina mena d'habilitat tècnica s'hi podria esperar d'aital bèsties maltractades (hard driven animals)?... Molts d'ells realitzen tant de treball en 4 dies com un francès en 5 o 6. Però si els anglesos han d'ésser eterns treballadors forçosos, això els farà degenerar (degenerate) per sota dels francesos. Si el nostre poble té fama de valent en la guerra, no diem que és, d'una banda pels bons roastbeef i púding anglesos del cos, i d'una altra banda no menor del nostre esperit constitucional de llibertat? I per què no hauria d'ésser la genialitat, energia i destresa superiors dels nostres artesans i manufactures deguda a la llibertat de fer? Esper que mai no perdrem aquests privilegis, ni tampoc la bonada vida de la qual procedeixen en igualm mesura la laboriositat i el coratge!»(122)

A això respon l'autor de l'«Essay on Trade and Commerce»:

«Si santificar el setè dia de la setmana es té per una institució divina, això implica la dedicació dels altres dies de la setmana al treball» (vol dir al capital, com hom veurà aviat) «i per tant que ningú pot titllar de cruel el compliment del mandament de Déu... Que la humanitat en general s'inclina de natura a l'oci i a la indolència, ens ho evidencia la fatal experiència del comportament de la nostra població manufacturera, que no treballa de mitjana més de 4 dies a la setmana, fora del cas d'un encariment dels mitjans de vida... Posam que un búixel de blat, que representàs tots els mitjans de vida del treballador, costàs 5 xílings, i que el treballador guanya un xíling diari amb el seu treball. Llavors hauria d'emprar tan sols 5 dies de la setmana en el treball; tan sols 4 si el búixel se n'emportàs 4 xílings... Però, com que el salari laboral d'aquest regne és molt elevat en relació amb el preu dels mitjans de vida, el manufacturer posseeix en treballar 4 dies, un excedent monetari que li permet de viure la resta de la setmana... Esper haver dit prou com per deixar clar que el treballa moderat de sis dies a la setmana no és cap esclavatge. El nostre treballador agrícola ho fa, i tot indica que és el més feliç d'entre els treballadors (labouring poor)(123), però els holandesos ho fan en les manufactures i semblen un poble feliç. Els francesos ho fan sempre que no s'escaiga un dels molts dies festius (124)... Però el nostre s'ha fet la idea fixa al cap que, com a anglesos gaudeixen del dret de naixement d'ésser més lliures i independents» (la població treballadora) «que qualsevol altre país d'Europa. Ara bé, aquesta idea, si bé, per l'efecte sobre la valentia dels nostres soldats, pot tindre una utilitat; com menys la tinguen els manufacturers, millor serà per ells i per l'estat. Els treballadors no haurien de tindre's per independents als llurs superiors (independent of their superiors)... És extraordinàriament perillós d'encoratjar mobs en un estat comercial com el nostre, on potser 7 parts de cada 8 de la població general són de poca o de cap propietat (125)... La cura no es completarà fins que els nostres pobres industrials accepten de treballar 6 dies per la mateixa suma que ara guanyen tan sols en 4».(126)

Amb aquest objectiu, així com per «desarrelar l'ociositat, l'excés i el llibertinatge romàntic», és a dir «per disminuir les taxes de pobresa, per promoure l'esperit de la indústria, cal la disminució del preu del treball en les manufactures», com proposa el nostre fidel Eckart del Capital com a mitjans provats, tancar els treballadors que esdevenen dependents públics, en un mot, pobres, en un «taller ideal» (an ideal Workhouse). «Aital taller ha d'esdevindre una casa del terror (House of Terror)».(127) En aquestes «cases del terror», en aquests «ideals de taller», hauran de treballar «14 hores diàries amb la introducció, però, dels temps pels àpats corresponents, de forma que hi resten un total de 12 hores de treball».(128)

Dotze hores de treball diària en una «ideal-workhouse», en cases del terror del 1770! Seixanta-tres anys després, el 1833, quan el parlament anglès reduïda la jornada laboral per infants de 13 a 18 anys en quatre branques fabrils a 12 hores de treball completes, semblava tocar el dia del judici per la indústria anglesa! El 1852, quan L. Bonaparte cercava d'assegurar-se un peu burgès amb la manipulació de la jornada laboral legal, el poble treballador francès cridà amb una boca: «aquesta llei, que redueix la jornada laboral a 12 hores, és l'única cosa bona que ens restava de la legislació de la república!»(129) A Zürich el treball dels infants de menys de 10 anys es limita a 12 hores; a Aargau, el 1862, el treball dels infants d'entre 13 i 16 anys es reduí de 12¹/2 a 12 hores, a Àustria, el 1860, s'hi feu la mateixa reducció pels infants d'entre 14 i 16 anys.(130) Quin «progrés des del 1770», proclamaria «amb exultació» Macaulay!

La «casa del terror» per pobres, en la qual l'ànima capitalista del 1770 tan sols hi somniava, s'assolí uns pocs anys més tard com a gegantina «casa laboral» pels treballadors manufacturers. S'hi diu fàbrica. I aquesta vegada l'ideal empalideix davant la realitat.

6. La lluita per una jornada laboral normal.
Limitació legal del temps de treball.
La legislació fabril anglesa del 1833-1864

Després que el capital esmerçàs segles per estendre la jornada laboral fins al màxim límit normal, fins als límits de la jornada natural de 12 hores, i més enllà encara (131), seguia ara, a partir del naixement de la gran indústria en el darrer terç del segle XVIII, en allau, una violenta ofensiva desmesurada. Tota limitació moral i natural, d'edat i de gènere, de dia i de nit, fou afonada. Fins i tot els conceptes de dia i nit, de simplicitat camperola en els antics estatuts, es confonien tant que un jutge anglès, encara el 1860, havia de posar-hi una veritable sagacitat talmúdica per explicar «judicialment», que era el dia i la nit.(132) El capital celebrava les seues orgies.

Tan aviat com la classe obrera, copsada pel brogit productiu, recuperà, en certa mesura, el sentit, començà a resistir, de primera a la terra natal de la gran indústria, a Anglaterra. Durant tres decenis, però, les concessions arrabassades restaren com a purament nominals. El Parlament aprovà 5 lleis laborals del 1802 al 1833, però fou prou astut com per no votar ni un penic per a mesures per forçar-ne l'aplicació, pel personal funcionarial necessari, etc.(133) Restaven lletra morta.

«El fet és que, abans de la llei del 1833, als infants i als joves se'ls feia treballar (were worked) tota la nit, tot el dia, o tots dos ad libitum».(134)

De la llei fabril del 1833 – que afectava les fàbriques de cotó, de llana, de lli i de seda – data la jornada laboral normal per la indústria moderna. Res més no caracteritza millor l'esperit del capital que la història de la legislació fabril anglesa del 1833 al 1864!

La llei del 1833 declara que la jornada laboral fabril habitual hauria de començar a dos quarts de sis del matí i acabà a dos quarts de nou del vespre, i dins aquests límits, un període de 15 hores, seria legal d'emprar joves (és a dir persones d'entre 13 i 18 anys) en qualsevol moment del dia, amb el presupòsit que cap d'aquests joves treballàs més de 12 hores en un dia, amb excepció de determinats casos especials previstos. La secció 6a de la llei detemina «que en el curs de cada dia tota persona tindrà reservada no pas menys de 1¹/2 hora per àpats». La contractació d'infants menors de 9 anys, amb excepcions posteriorment esmentades, es prohibeix, i el treball d'infants de 9 a 13 anys es limita a 8 hores diàries. El treball nocturn, és a dir, segons aquesta llei, el treball entre dos quarts de nou del vespre i dos quarts de sis del matí es prohibeix per totes les persones entre 9 i 18 anys.

Els legisladors eren tan lluny de desitjar irrompre en la llibertat del capital per explotar la força de treball adulta o, com la denomina, «la llibertat del treball», que crearen un sistema propi per impedir aital ultratjosa conseqüència de les lleis fabrils.

«El gran mal del sistema fabril, tal i com es realitza en el present», s'hi deia en el primer report del Consell Central de la Comissió del 25 de juny del 1833, «consisteix en produir la necessitat que el treball infantil amplie la jornada laboral fins al nivell dels adults. L'únic remei contra aquest mal, lluny de limitar el treball dels adults, que encara faria el mal més gran que no pas és ara, semblaria el pla d'emprar una doble plantilla d'infants».

Sota el nom de sistema de retorns («system of relays»; relay vol dir el mateix en anglès que en francès: el relleu dels cavalls de la posta a cada estació diferent) s'introduí aquest «pla», de forma que, per exemple, de dos quartes de sis del matí fins a dos quarts de dues de la vesprada hi havia un torn d'infants d'entre 9 i 13 anys, i de dos quarts de dues de la vesprada fins a dos quarts de 9 del vespre un altre torn els substituïa, etc.

Com a pagament als senyors fabricants per haver ignorat de la forma més descarada les lleis aprovades els darrers 22 anys sobre el treball infantil, ara els dauraven més la píndola. El Parlament determinà que, a partir de l'1 de març del 1834 cap infant de menys d'11 anys, i partir de l'1 de març del 1835 cap de menys de 12 anys, i a partir de l'1 de març del 1836 cap infant de menys de 13 anys, treballàs més de 8 hores en una fàbrica! Aquest «liberalisme» de tant bona voluntat pel «capital» demostrà encara tota la vàlua, quan el doctor Farre, sir A. Carlisle, sir B. Brodie, sir C. Bell, Mr. Guthrie, etc., en breu els physicians i surgeons més importants de Londres haguessen declarat davant la cambra baixa, que periculum in mora!, o com ho expressava més fortament el doctor Farre:

«La legislació és igualment necessària per la prevenció de la mort en totes les formes amb les quals s'hi pot inflingir prematurament, i certament aquesta» (el sistema fabril) «cal considerar-la com un dels mètodes més cruels d'inflingir-la».(135)

El mateix parlament «reformat», que per tendresa envers els senyors fabricants havia condemnat per molt de temps infants de menys de 13 anys a l'infern del treball de 72 hores setmanals, contràriament en la llei d'emancipació, que administrava també la llibertat amb comptagotes, prohibia que es fes treballar a qualsevol esclau negre més de 45 hores a la setmana!

Però de cap manera conformat, el capital obrira ara anys d'agitació sorollosa. S'adreçà principalment a l'edat de la categoria que, sota el nom d'infants, se li limitava el treball a 8 hores, i que eren sotmesos a una certa escolarització forçosa. Segons l'antropologia capitalista l'edat infantil acabava als 10 o, com a molt, als 11. Com més s'apropava el termini de l'aplicació completa de la llei fabril, l'any fatal del 1836, molt més salvatjament es movia la torba de fabricants. Aconseguiren de fet intimidar prou el govern quan el 1835 es proposà de baixar el termini de l'edat infantil de 13 a 12 anys. Mentres, creixia amenaçadorament la pressure from without. A la cambra baixa li faltà coratge. Refusà, però, de llençar els infants de menys de 13 anys al carro del capital per més de vuit hores diàries, i la llei del 1833 entrà en ple vigor. Restà inalterada fins el juny del 1844.

Durant el deceni que, de primer parcialment, després plenament, hi regulà el treball fabril, els reports oficials dels inspectors fabrils constaten amb planys la impossibilitat de la seua aplicació. Com que la llei del 1833 deixava lliurement als senyors del capital un període de quinze hores des de dos quarts de sis del matí fins a dos quarts de nou del vespre per fer treballar qualsevol «jove» i qualsevol «infant» durant dotze o vuit hores, respectivament, i també el permetia de designar a les diferents persones diferents hores pels àpats, els senyors trobaren aviat un nou «sistema de torns», amb el qual els cavalls del treball no es canviaven en estacions determinades, sinó que se'ls feia passar per les diferents estacions. No hi dedicarem gaire a la bellesa d'aquest sistema ja que hi haurem de tornar més tard. És però, ja prou clar a primera vista que anul·lava tota la llei fabril, no tan sols l'esperit, sinó també la lletra. Com podien els inspectors fabrils, en aquesta complexa comptabilitat de cada infant i jove individual, d'aplicar els temps de treball legament establerts i de garantir els temps d'àpats legals? En una gran part de les fàbriques les antigues brutalitats aviat floriren de nou impunement. En una trobada amb el ministre d'interior (1844), els inspectors fabrils reconeixien la impossibilitat de cap control sota el recentment sorgit sistema de torns.(136) Les circumstàncies, però, ja havien canviat força llavors. Els obrers fabrils havien fet del decret de les deu hores, especialment des del 1838, la consigna econòmica, així com del Carter n'havien fet la consigna política i electoral. Una part dels fabricans, fins i tot, que gestionaven les fàbriques d'acord amb la llei del 1833, inundaren el parlament amb memorials sobre la «competència» immoral dels «falsos germans», que per un desvergonyiment més gran o per unes circumstàncies locals més afortunades violaven la llei. A més, per molt que el fabricant individual puga deixar campar lliurament l'antiga avarícia pel lucre, els portantveus i dirigents polítics de la classe fabricant ordenaren un canvi de front i un canvi de discurs front els treballadors. Havien obert la campanya per l'abolició de les lleis del gra i els hi calia l'ajut dels treballadors per la victòria! Els prometeren, per tant, no tan sols doblar la barra de pa, sinó l'aplicació del decret de les deu hores sota el regne milenari del Free Trade.(137) Així gosaren encara menys d'oposar-se a una mesura tan sols destinada a fer realitat la llei del 1833. Atacats en els interessos més sagrats, la renda agrària, els tories tronaren finalment amb una indignació filantròpica contra les «pràctiques infames» (138) dels llurs enemics.

Així arribà la llei fabril addicional del 7 de juny del 1844. Entrà en vigor el 10 de setembre del 1844. Agrupava una nova categoria de treballadors sota protecció, és a dir les dones de més de 18 anys. Se les igualava en tots els respectes als joves, se'ls hi limitava el temps de treball a 12 hores, se'ls hi prohibia el treball nocturn, etc. Per primera vegada la legislació s'obligava a controlar directament i oficial el treball dels majors d'edat. En el Report Fabril del 1844/1845 s'hi diu irònicament:

«No hi ha hagut cap cas individual que haja arribat al nostre coneixement, de dones adultes que hagen protestat contra aquesta interferència en els llurs drets».(139)

El treball dels infants de menys de 13 anys es reduïa a 6¹/2 hores diàries i, sota determinades condicions, a 7.(140)

Per bandejar els abusos del fals «sistema de torns», la llei establia, entre d'altres, els importants detalls següents:

«La jornada laboral pels infants i els joves s'ha de comptar des del temps que qualsevol infant o jove comença a treballar a la fàbrica pel matí».

De forma que, si A, per exemple, comença el treball a les 8 del matí i B a les 10, la jornada laboral de B ha d'acabar a la mateixa hora que A. L'inici de la jornada laboral s'haurà de regular per un rellotge públic, per exemple el rellotge ferroviari més a prop, d'acord amb el qual ha d'anar l'horari de la fàbrica. El fabricant ha de penjar una nota ben visible a la fàbrica on s'indiquen l'inici, la fi i les pauses de la jornada laboral. Els infants que hagen començat el treball al matí abans de les 12, no s'empraran de nou després de la 1 del migdia. El torn de la vesprada ha de consistir per tant d'infants diferents als del torn del matí. De les 1¹/2 hores pels àpats, una hora, si més no, s'ha de donar abans de les 3 de la vesprada i en el mateix període diari. Els infants o joves no s'empraren més de 5 hores després de la 1 del migdia, sense una pausa de, si més no, mitja hora per menjar. Els infants, joves o dones no podran restar durant cap temps d'àpat en cap cambra on es realitze llavors procés laboral.

Hom ha vist que aquestes determinacions minucioses que regulen amb una uniformitat militar els períodes, límits i pauses del treball a tocs de rellotge, no eren de cap manera producte de fantasies parlamentàries. S'hi desenvoluparen gradualment de les circumstàncies, com lleis naturals del sistema modern de producció. La formulació, el reconeixement pràctica i la proclamació estatal eren el resultat d'una llarga lluita de classes. Una de les conseqüències immediates fou que, a pràctica, també la jornada laboral dels obrers fabrils masculins adults se sotmeté a les mateixes limitacions, ja que en la majoria de processos productius la cooperació d'infants, joves i dones era indispensable. En general, per tant, durant el període del 1844-1847 la jornada laboral de dotze hores es generalitzà i uniformà en totes les branques industrials sotmeses a la legislació fabril.

Els fabricans no permeteren, però, aquest «avenç» sense un «retrocés» compensador. A instigació llur la cambra baixa reduí l'edat mínima laboral dels infants de 9 anys a 8, per assegurar al capital de déu i de dret un «aport addicional per les fàbriques»(141).

Els anys 1846/1847 fan època en la història econòmica d'Anglaterra. La revocació de les lleis del gra, l'anul·lació dels arancels al cotó i d'altres matèries primeres, el lliure comerç es declarava l'estel guia de la legislació! En breu, l'arribada del regne mil·lennari. D'altra banda en els mateixos anys el moviment cartista i l'agitació de les deu hores assolí el punt àlgid. Trobaren aliats en els tories assedegats de revenja. Malgrat l'oposició fanàtica dels exèrcits conjurats del lliure comerç amb Bright i Cobden al capdavant, el decret de les deu hores, pel qual s'havia lluitat tant de temps, passà pel parlament.

La nova llei fabril del 8 de juny del 1847 disposava que a partir de l'1 de juliol del 1847 hi hauria un escurçament preliminar de la jornada laboral dels «joves» (de 13 a 18 anys) i de totes les treballadores a 11 hores, però que a partir de l'1 de maig del 1848 hi hauria una limitació definitiva a 10 hores. Per la resta la llei tan sols era una esmena de les lleis del 1833 i 1844.

El capital emprengué una campanya preliminar per impedir la plena aplicació de la llei a partir de l'1 de maig del 1848. I de fet els propis treballadors, gràcies a l'experiència acumulada, no ajudaren a esmicolar la pròpia feina. L'instant fou triat hàbilment.

«Hom ha de recordar que, com a conseqüència de les espaordidores crisis del 1846/1847 dominava un gran patiment entre els obrers fabrils, que moltes fàbriques tan sols treballaven a temps parcial, que d'altres s'aturaven completament. Un nombre considerable de treballadors es trobava així en una situació molt compromesa, molts amb deutes. Hom podia assumir així amb una gran certitud que s'estimarien més un temps de treball més llarg per tal de recuperar les pèrdues passades, potser per pagar deutes, per reparar els mobles de la llar o substituir-ne els venuts o per fer-se amb noves peces de roba per ells i per la família»(142)

Els senyors fabricants cercaren d'agreujar l'efecte natural d'aquestes circumstàncies amb una disminució salarial general d'un 10%. Això es feia, per dir-ho així, com a celebració de benvinguda de la nova era del lliure comerç. Llavors hi seguí una reducció ulterior d'un 8 ¹/3%, tan aviat com la jornada laboral es reduí a 11, i una reducció del doble tan aviat com s'escurçà definitivament a 10 hores. Allà on les condicions ho permeteren, tingué lloc una reducció salarial de si més no un 25%.(143) Sota unes oportunitats tan favorablement preparades, hom començà l'agitació entre els treballadors per la revocació de la llei del 1847. No s'estalvià cap mitjà d'engany, d'extorsió i d'amenaces per aquest, però tot fou debades. Pel que fa a la mitja dotzena de peticions on treballadors havien de plànyer «l'opressió de la llei», els subscrits declararen que havien sigut forçats. «Se sentien oprimits, però per quelcom que no era la llei fabril».(144) Si, però, els fabricants no aconseguien de fer que els treballadors parlassen en el llur sentit, ells mateixos cridarien tots sols tan fort en la premsa i en el parlament en nom dels treballadors. Denunciaren els inspectors fabrils com una mena de comissaris de la Convenció, que sacrificaven implacablement els malaurats obrers fabrils en l'altar de la millora del món. També aquesta maniobra fracassà. L'inspector fabril Leonard Horner practicà en persona i amb els seus sots-inspectors nombroses investigacions a les fàbriques de Lancashire. Vora un 70% dels treballadors consultats es declaraven a favor de les 10 hores, un percentatge molt inferior a favor de les 11, i una minoria del tot insignificant per les antigues 12 hores.(145)

Una altra «bona» maniobra fou fer treballar els obres masculins adults de 12 a 15 hores i després declarar aquest fet com la millor expressió dels cors proletaris. Però l'«immisericorde» inspector fabril Leonard Horner sortia de nou a la llum. La majoria dels «sobrehoraris» deien,

«s'estimarien més de treballar 10 hores per un salari laboral inferior, però no tenien elecció; tants eren entre ells els sense-feina, tants filadors havien de treballar com a simples piecers per guanyar un salari inferior, que si refusaven de realitzar un temps de treball més llarg, uns altres els prendrien immediatament el lloc, de forma que per ells era una qüestió d'accedir a treballar el temps màxim o anar al carrer»(146)

La campanya preliminar del capital fou desafortunada, i la llei de les deu hores entrà en vigor l'1 de maig del 1848. De mentres, però, el fiasco del partit cartista, els dirigents del qual foren empresonats i l'organització dispersada, havia afectar la confiança de la classe obrera anglesa. Poc abans d'això, la insurrecció de juny de París i la cruenta repressió uní a Anglaterra com a l'Europa continental, totes les fraccions de les classes dominants, propietaris agraris i capitalistes, llops de borsa i de cambra, proteccionistes i lliurecanvistes, govern i oposició, capellans i lliurepensadors, joves meuques i velles beates, sota el crit comú de salvament de la propietat, de la religió, de la família, de la societat! La classe obrera era posada a tot arreu, per decret, sota la «loi des suspects». Els senyors fabricants ja no havien de moderar-se. S'alçaren en revolta oberta, no tan sols de nou contra la llei de deu hores, sinó contra tota la legislació que des del 1833 havia cercat la restricció de la «lliure» explotació de la força de treball. Era una rebel·lió pro-esclavista en miniatura, duta a terme durant dos anys amb un desvergonyiment cínic, amb una energia terrorista, totes dues coses ben barates car els capitalista rebels no arriscaven res tret de la pell dels seus treballadors.

Per la comprensió del que segueix hom ha de recordar que les lleis fabrils del 1833, 1844 i 1847 eren totes tres en força de dret en tant que cada una no esmenava les altres; que cap d'elles limitava la jornada laboral dels obrers masculins de més de 18 anys i que des del 1833 el període de quinze hores de dos quarts de 6 del matí fins a dos quarts de 9 del vespres restava la «jornada» legal, en els límits de la qual s'havia de realitzar el treball de dotze hores, i després de deu, dels joves i de les dones sota les condicions prescrites.

Els fabricants començaren ací i allà a acomiadar una part, sovint la meitat, dels joves i treballadores que empraven, i a recuperar el gairebé oblidat treball nocturn pels obrers masculins adults. La llei de deu hores, cridaven, no els deixava cap altra alternativa!(147)

La segona passa afectava les pauses legals pels àpats. Sentim els inspectors fabrils.

«D'ençà de les restriccions de les hores laborals a 10, els fabricants suposen que, per bé que a la pràctica no l'han dut fins a la terra conseqüència, que si, per exemple, s'hi treballa de 9 del matí a 7 del vespre, hom compleix les previsions legals si es deixa una hora abans de les 9 del matí per esmorçar i mitja hora després de les 7, per tant 1 1/2 hores pels àpats. En certs casos deixen ara una hora, o hora i mitja per dinar, tot insistint alhora que res no els obliga a deixar-la en el curs de la jornada laboral de deu hores».(148)

Els senyors fabricants sostenen així que les determinacions escrupulosament estrictes de la llei del 1844 sobre els temps dels àpats dels treballadors tan sols els hi donen permís a menjar i beure abans d'entrar i després de sortir de la fàbrica, és a dir a casa! I per què no haurien els treballadors de fer el dinar també abans de les 9 del matí? Els juristes de la corona decidiren, però, que els temps prescrits pels àpats

«han de fer-se en pauses de la jornada laboral real i que és il·legal de treballar 10 hores seguides des de les 9 del matí fins a les 7 del vespre sense interrupció».(149)

Després d'aquesta amables manifestacions, el capital menava la seua revolta amb una passa que era d'acord amb la lletra de la llei del 1844, i per tant legal.

La llei del 1844 prohibia certament d'emprar infants de 8 a 13 anys a partir de la 1 del migdia si és que els havien emprat abans de les 12. Però no regulava de cap manera el treball de 6¹/2 hores dels infants que començaven a partir de les 12 del migdia o després! Els infants de vuit anys podien així començar el treball a les 12 del migdia, seguir de les 12 fins a la 1, 1 hora; de les 2 fins a les 4 de la vesprada, 2 hores, i de les 5 fins a les 9 del vespre, 3¹/2 Stunden; tot plegat en les 6¹/2 hores legals! O encara millor. Per tal de fer que coincidissen amb els treballadors masculins adults fins a dos quarts de 9 del vespre, els fabricants no els hi havien de donar cap feina abans de les 2 de la vesprada i podien emprar-los ininterrompudament a la fàbrica fins a dos quarts de nou del vespre!

«I ara s'admet explícitament que aquesta pràctica existeix a Anglaterra com a conseqüència del desig dels propietaris de tindre la maquinària en funcionament per més de 10 hores diàries, de mantindre els infants a la feina amb adults masculins una vegada que tots els joves i les dones se n'han anat, i de fer-ho fins a dos quarts de 9 si així ho volen els propietaris».(150)

Els treballadors i els inspectors fabrils protestaren per raons higièniques i morals. Però el capital responia:

«Els meus fets al meu cap! El meu dret complesc!
La penitència i l'empeny del meu compromís!»

De fet, segons la presentació estatística a la cambra baixa del 26 de juliol del 1850, malgrat totes les protestes, el 15 de juliol del 1850, 3.732 infants de 257 fàbriques eren sotmesos a aquesta «pràctica».(151) Encara no n'hi havia prou! La vista de llinx del capital descobrí que la llei del 1844 no permeita el treball vespertí de cinc hores sense una pausa de, si més no, 30 minuts de refresc, però no prescrivia res de semblant pel treball posterior al migdia. Reclamava i aconseguí així el gaudi, no tan sols de fer que infants treballadors de vuit anys s'hi estassen des de les 2 fins a dos quarts de 9 del vespre, sinó també de deixar-los passar gana!

«Sí, el cor,
fa així el compromís».(152)

Aquesta adhesió shylockiana a la lletra de la llei del 1844, pel que fa a la regulació del treball infantil, havia de dur, però, únicament, a una revolta oberta contra la mateixa llei, en la mesura que regulava el treball de «joves i dones». Hom recorda que l'abolició del «fals sistema de torns» constituïa el principal objectiu i contingut de la llei. Els fabricants encetaren la revolta amb la simple declaració que la secció de la llei del 1844 que prohibia l'ús voluntari de joves i dones en unes fraccions voluntàries tant breus de la jornada fabril del quinze hores eren

«comparativament innòcues (comparatively harmless), en la mesura que el temps de treball es fixava en 12 hores. Sota la llei de deu hores eren una càrrega (hardschip) insuportable»(153).

Comunicaven així als inspectors de la forma més educada que s'haurien de posar fora de la lletra de la llei i reintroduir l'antic sistema per compte propi.(154) Actuaven en interès dels propis malaconsellats treballadors,

«per tal de poder-los pagar uns salaris superiors». «És l'únic pla possible per mantindre sota la llei de les deu hores la supremacia industrial de la Gran Bretanya».(155) «Potser serà més difícil de descobrir irregularitats sota el sistema de torns, però què vol dir això? (What of that?) Cal tractar el gran interès fabril d'aquest país com quelcom de secundari per tal d'estalviar uns pocs problemes (some little trouble) als inspectors i sots-inspectors fabrils?»(156)

Totes aquestes giragonses no canviaren naturalment res. Els inspectors fabrils escrigueren recursos. Tan aviat, però, com un núvol de pols de peticions dels fabricants cobrí el ministre de l'interior, sir George Grey, una circular del 5 d'agost del 1848 advertia els inspectors,

«de no presentar comunicacions per la violació de la lletra de la llei, o per l'abús del sistema de torns en joves i dones que se'ls fa treballar més de 10 hores».

Després d'això, l'inspector fabril J. Stuart permeté l'anomena sistema de relleus durant el període de quinze hores de la jornada fabril per tot Escòcia, on aviat florí a l'antiga manera. Els inspectors fabrils anglesos declararen contràriament que el ministre no posseïa cap poder dictatorial per la suspensió de la llei, i continuaren els procediments legals contra la rebel·lió pro-esclavista.

Quin servei, però, feia dur-los a la justícia, quan la justícia, els county magistrates (157), els absolien? En aquests tribunals els senyors fabricants dictaven justícia sobre si maeixos. Un exemple. Un cert Eskrigge, filador de cotó de la firma Kershaw, Leese et Co., havia presentat a l'inspector fabril del districte l'esquema d'un sistema de torns decidit per la seua fàbrica. En rebre un refús, de primer restà passiu. Pocs mesos més tard un individu de nom Robinson, també filador de cotó, i si no era n'era el Divendres, es relacionava en tot cas amb Eskrigge, es presentà davant els borough justices d'Stockport, per la introducció d'un pla de torns idèntic al descobert per Eskrigge. 4 jutges van seure, entre ells 3 filadors de cotó, i al capdavant d'ells irremeiablement el mateix Eskrigge. Eskrigge absolgué Robinson, i declarava ara que ço que era de dret per Robinson, també valia per Eskrigge. Basant-se en la pròpia decisió judicial, introduí immediatament el sistema en la pròpia fàbrica.(158) Certament que la composició d'aquest tribunal ja era una violació obrera de la llei.(159)

«Aquesta mena de farses judicials», cridava l'inspector Howell, «demanen una solució... o bé que la llei s'adapte a aquestes sentències, o que l'administre un tribunal menys fal·lible, les decisions del qual s'adapten a la lli... en tots aquests casos. Com de desitjable seria un jutge de pagament!»(160)

Els juristes de la corona declarava que la interpretació dels fabricants de la llei del 1848 era absurda, però els cavallers de la societat no es deixaren vèncer.

«Després d'haver-me esforçat», reportava Leonard Horner, «amb 10 expedients en 7 diferents divisions judicials, i d'haver rebut el suport dels magistrats tan sols en un cas... tinc per inútils tot nou expedient per aquesta evasió de la llei. La part de la llei que es redactà per garantir la uniformitat en les hores de treball,... ja no existeix a Lancashire. Tampoc posseïm ni jo ni els meus subordinats cap mitjà per garantir-la quan inspeccionam una fàbrica, on domina el sistema de torns, que els joves i les dones no són emprats per més de 10 hores... A finals d'abril del 1849 ja 114 fàbriques del meu districte treballaven segons aquest mètode, i el llur nombre creix en els darrers temps. En general s'hi treballa ara 13 1/2 hores, de les 6 del matí fins a dos quarts de 8 del vespre; en certs casos 15 hores des de dos quarts de 6 fins a dos quarts de 9 del vespre».(161)

Ja el desembre del 1848 Leonard Horner feia una llista de 65 fabricants i 29 supervisors de fàbriques que declaraven unànimament que cap sistema de supervisió podria impedir el sobretreball extensiu sota aquesta sistema de torns.(162) Els mateixos infants i joves que eixien de la sala de filatures passaven a les dels telers, etc., durant 15 hores, d'una fàbrica els passaven (shifted) a l'altra.(163) Com controlar un sistema,

«que sota l'abús del mot 'relleu' fa rotar les mans d'una forma inacabable, i que fa passar les hores de feina i de descans entre diferents individus al llarg del dia, de forma que mai no n'hi ha un torn complet de mans que treballen en el mateix lloc i en el mateix període!»(164)

Però del tot independentment del sobretreball real, aquest anomenat sistema de torns era una construcció de la fantasia del capital, que Fourier en els seus comentaris humorístics de les «courtes séances» mai no depassà, tret que l'atracció del treball es transforma en atracció del capital. Hom veu així aquests esquemes fabrils que presenten com a patrons a la bona premsa, que els saluda com «allò que un grau raonable de cura i mètode pot aconseguir» («what a reasonable degree of care and method can accomplish»). El personal laboral es dividia de vegades entre 12 i 15 categories, que es canviaven constantment entre elles. Durant el període de quinze hores de la jornada fabril el capital arrencava ara al treballador 30 minuts, ara una hora i després el feia sortir, per fer-lo entrar de nou a la fàbricar i emprar-lo una vegada més, fins a la darrera gota, en porcions disperses de temps, sense acabar de deixar-lo anar fins que es feia el treball de deu hores. Com en l'escenari, les mateixes persones havien de succeir-se en les diferents escenes dels diferents actes. Però, com un actor pertany a l'escenari mentre dura el drama, els treballadors pertanyien ara a la fàbrica durant 15 hores, sense que es consignàs el temps d'entrada ni el de sortida. Les hores de descans es transformaven així en hores d'oci forçós, on els joves treballadors anaven a la cantina, i les joves treballadores al bordell. Amb cada nova pensada, de dia en dia, el capitalista aconseguia fer anar la maquinària 12 o 15 hores sense cap augment del personal laboral, i els treballadors s'havien d'empassar els àpats ara en tal o tal interval de temps. En els temps de l'agitació per les deu hores, els fabricants cridaven que la torba obrera ho demanava amb l'esperança d'aconseguir salaris de dotze hore per un treball de deu. Ara giraven la medalla. Pagaven un salari laboral de deu hores per controlar durant dotze o quinze hores la força de treball!(165) Vet ací l'os del quisso, l'aplicació dels fabricants de la llei de deu hores! Eren els mateixos ungits lliurecanvistes, plens d'amor humà, que durant 10 anys complets, durant l'Anti-Corn-Law-Agitation, havien predicat als obrers que, si es comptava en lliures, xílings i penics, amb la lliure importació de gra i amb els mitjans de la indústria anglesa, n'hi hauria prou amb un treball de deu hores per enriquir els capitalistes.(166)

Aquesta revolta de deu anys es coronaria finalment amb la sentència d'un dels quatre més alts tribunals superiors d'Anglaterra, la Court of Exchequer, que en un cas presentat el 8 de febrer del 1850 decidí que els fabricants actuaven certament contra el sentit de la llei del 1844, però que aquesta llei contenia certs mots que havien esdevingut sense sentit. «Amb aquesa decisió la llei de deu hores fou abolida».(167) Una massa de fabricants que fins llavors havien tingut por d'emprar el sistema de torns pels joves i per les treballadores, ara el prenien a dos mans.(168)

Amb aquesta victòria aparentment definitiva del capital hi arribà, però, una reacció. Els treballadors fins llavors havien ofert una resistència passiva, per bé que inflexible i diàriament renovada. Protestaren ara fort en amenaçadors meetings a Lancashire i Yorkshire. La pretesa llei de les deu hores havia sigut un simple humbug, una enganyifa parlamentària, que no havia existit! Els inspectors fabrils advertiren urgentment el govern que l'antagonisme de classes havia arribat a un nivell increïble. Una part dels propis fabricants murmuraven:

«Per les decisions contradictòries dels magistrats hi domina una situació del tot anormal i anàrquica. Una llei regeix a Yorkshire, una altra a Lancashire, una altra en una parròquia de Lancashire, una altra en el veïnat immediat. El fabricant de les grans ciutats pot evadir la llei, el de les zones rurals no pot trobar el personal necessari pel sistema de torns, i encara menys per passar els treballadors d'una fàbrica a l'altra, etc».

I la igual explotació de la força de treball és el primer dret humà del capital.

Sota aquestes circumstàncies s'hi arribà a un compromís entre els fabricants i els treballadors, segellat parlamentàriament amb la nova llei fabril addicional del 5 d'agost del 1850. Pels «joves i dones» la jornada laboral s'elevava els primers 5 dies de la setmana de 10 a 10¹/2 hores, i pel dissabte se la reduïa a 7¹/2 hores. El treball havia de realizar-se entre 6 del matí a 6 del vespre (169), amb pauses de 1¹/2 hora pels àpats, que s'havien de fer per tothom alhora, segons les condicions del 1844. Així s'hi posava fi per sempre al sistema de torns.(170) Pel treball infantil la llei del 1844 restava en vigor.

Una categoria de fabricants s'assegurava com a abans drets senyorials particulars sobre els infants proletaris. Eren els fabricants de seda. El 1833 havien protestat amenaçadorament, «si hom els hi roba la llibertat d'emprar diàriament infants de qualsevol edat durant 10 hores, hom els aturarà les fàbriques» («if the liberty of working children of any age for 10 hours a day was taken away, it sould stop their works»). Els hi seria impossible comprar el nombre requerit d'infants de més de 13 anys. Expressaven el privilegi desitjat. El pretext s'hi demostrà en una investigació posterior com una simple mentida (171), que res no els hi havia impedit, durant un deceni, de filar seda 10 hores del dia amb la sang de petits infants que s'havien d'enfilar a graons per fer la feina.(172) La llei del 1844 els «robava» certament la «lliberat» d'emprar infants de menys d'11 anys per més de 6¹/2 hores, però els assegurava contràriament el privilegi de fer treball infants d'entre 11 i 13 anys 10 hores diàries, i els eliminava l'escolarització forçosa prescrita per d'altres infants fabrils. Aquesta vegada el pretext era:

«La delicadesa del teixit requereix una destresa de dits que tan sols pot assegurar la introducció primerenca a la fàbrica».(173)

Els dits delicats dels infants eren del tot estrafets, de la mateixa forma que el bestiar banyut del sud de Rússia ho era pel cuir i sèu. Finalment, el 1850, el privilegi atorgat el 1844, es limità als departaments d'emmadaixement i devanament de seda, però ací per compensar al capital pel robatori de la seua «llibertat», el temps de treball pels infants d'11 a 13 anys d'elevà de 10 a 10¹/2 hores. Pretext: «El treball és més lleuger en les fàbriques de seda que en les altres fàbriques i de cap manera tant perjudicial per la salut»(174) Una investigació mèdica oficial demostrà més tard que contràriament

«la taxa de mortalitat mitjana en els districtes de la seda i entre la part femenina de la població és més alta que en els districtes cotoners de Lancashire»(175).

Malgrat les protestes renovades cada mig any dels inspectors fabrils l'equívoc dura fins a aquesta hora.(176)

La llei del 1850 tan sols transformava pels «joves i dones» el període de quinze hores des de dos quarts de 6 del matí fins a dos quarts de 9 del vespre en el període de dotze hores de 6 del matí a 6 del vespre. Per tant no afectava als infants que sempre podien emprar-se una hora i mitja abans i 2¹/2 hores després d'aquest període, sempre que la durada global del treball no depassàs les 6¹/2 hores. Mentre s'emprenia la discussió de la llei, els inspectors fabrils presentaren al parlament una estatística sobre l'abús infame d'aquesta anomalia. Sense resultats, però. En el rerefons hi havia la intenció d'elevar, en els anys prospers, la jornada laboral dels treballadors adults a 15 hores amb l'ajut dels infants. L'experiències dels 3 anys següents demostrà que aquest intent hauria de topar amb la resistència dels treballadors masculins adults.(177) La llei del 1850 es completà així finalment el 1853 amb la prohibició d'«emprar infants al matí abans i al vespre després dels joves i dones». A partir d'ara la llei fabril del 1850 regulà la jornada laboral de tots els treballadors de les branques industrials sotmeses.(178) D'ençà de l'aprovació de la primera llei fabril s'havia escolat gairebé mig segle.(179)

La legislació superava per primerava vegada l'esfera originària amb la «Printworks' Act» (Llei sobre els impressors, etc.) del 1845. El disgust amb el qual el capital va rebre aquesta nova «extravagància» s'explica per cada línia de la llei! Limitava la jornada laboral pels infants de 8-13 anys i per les dones a 16 hores entre les 6 del matí i les 10 del vespre, sense cap paus legal pels àpats. Permet de fer treballar els obrers masculins de més de 13 anys dia i nit a voluntat.(180) És un avortament parlamentari.(181)

Amb tot havia vençut el principi amb la seua victòria en les grans branques industrials que constitueixen la creació més pròpia del sistema modern de producció. El meravellós desenvolupament del 1853-1860, mà amb mà amb la regeneració física i moral dels obrers fabrils, sobtava l'ull més encegat. Els propirs fabricants als qual les limitacions i regulacions legals de la jornada laboral havien fet retrocedir després de mig segle de guerra civil, es referien ostentosament al contrast que hi havia amb les esferes d'explotació «lliures».(182) Els fariseus de l'«economia política» proclamaven ara el reconeixement de la necessitat d'una jornada laboral legament regulada com a innovació característica de la llur «ciència».(183) Hom entendrà fàcilment que després que els magnats fabrils es resignaren i reconciliaren amb l'inevitable, la força de resistència del capital s'afeblí gradualment, mentre que alhora creixia la força ofensiva de la classe obrera juntament amb el nombre dels seus aliats en estrats socials no immediatament implicats. D'ací l'avenç relativament ràpìd des del 1860.

Les tintures i les emblanquinadores (184) es posaren sota la llei fabril del 1850 el 1860, les fàbriques de vetes i de mitjons el 1861. Com a conseqüència del primer report de la «Comissió sobre l'ocupació d'infants» (1863) el mateix destí compartiren les manufactures de totes les mercaderies terrenals (no tan sols la ceràmica), de llumins, de capses de llumins, de cartutxos, d'estores, de la talla de fustes (fustian cutting) i innombrables processos sota l'expressió de «finishing» (acabats). L'any 1863 el «blanqueig a l'aire lliure» (185) i els forns es posaren sota lleis pròpies, per les quals es prohibia, per la primera, entre d'altres coses, el treball nocturn d'infants, joves i dones (de 8 del vespre a 6 del matí) i en la segona l'ocupació de jornalers de menys de 18 anys entre les 9 del vespre i les 5 del matí. Tornarem a les proposicions posteriors de la comissió esmentada, que amenaçaven de robar la «llibertat» de totes les branques industrials angleses d'importància, amb l'excepció de l'agricultura, de la mineria i dels mitjans de transport.(185a)

7. La lluita per una jornada laboral normal. Reaccions a la legislació fabril anglesa en altres països

El lector recorda que la producció de plus-vàlua o l'extracció de treball excedentari constitueix el contingut i objectiu específic de la producció capitalista, independentment de qualsevol canvi en el propi sistema de producció que puga sorgir de la subordinació del treball al capital. Recorda així, que fins al punt de mira desenvolupat tan sols el treballador independent i per tant legalment qualificat com a venedor d'una mercaderia fa un contracte amb el capitalista. Quan per tant en el nostre esquema històric, d'una banda la indústria moderna, i de l'altra el treball dels físicament i jurídicament no-qualificats, juguen un paper destacat, la primera ens apareixia tan sols com una esfera particular, i el segon com un exemple particularment colpidor de l'explotació laboral. Sense anticipar, però, el desenvolupament posterior, se segueix de la simple connexió dels fets històrics:

Primer: En les indústries inicialment revolucionades per l'aigua, el vapor i la maquinària, en aquestes primeres creacions del sistema modern de producció, les filatures i telers de cotó, de llana, de lli, de seda, és on se satisfà primer la tendència del capital vers a un allargament desmesurat i implacable de la jornada laboral. El sistema de producció materialment alterat i les corresponents relacions socials alterades dels productors (186) generen inicialment una extravagància desmesurada i demanen per oposició el control social, que limita, regula i uniformitza la jornada laboral amb les seues pauses. Aquest control apareix per tant durant la primera meitat del segle XIX merament com una legislació excepcional.(187) Tan aviat com s'ha conquerit el domini del nou sistema de producció, s'hi trobaven que mentrestant, no tan sols moltes altres branques de la producció havien adoptat un règim pròpiament fabril, sinó que manufactures amb mètodes més o menys obsolets, com la ceràmica, el vidre, etc., que artesanies tradicionals, com el forn de pa, i finalment àdhuc l'anomenat treball domèstic, com la fabricació de claus, etc. (188), feia temps que havien caigut completament en l'explotació capitalista com les fàbriques. La legislació fou per tant forçada a lliurar-se del seu caràcter excepcional o, com a Anglaterra, a procedir segons la casuística romana, i declarar fàbrica (factory) qualsevol casa on s'hi treballàs.(189)

Segon: La història de la regulació de la jornada laboral en certes formes de producció, i la lluita que encara dura en d'altres per aquesta regulació, demostra de forma evident que el treballador aïllat, el treballador com a venedor «lliure» de la seua força de treball, en un cert estadi de maduresa de la producció capitalista, s'ensorra sense resistència. La creació d'una jornada laboral normal és així el producte d'una perllongada guerra civil, més o menys fraccionada, entre la classe capitalista i la classe treballadora. Com que la lluita s'obre en l'esfera de la indústria moderna, s'hi jugà inicialment en la seua pàtria, Anglaterra.(190) Els obrers fabrils anglesos eren els campions, no tan sols de la classe obrera anglesa, sinó de la moderna en general, igual com els seus teòrics foren els primers a posar la mà damunt la teoria del capital.(191) El filòsof fabril Ure denuncia així com una desgràcia inevitable de la classe obrera anglesa que inscrigueren «l'esclavatge de les lleis fabrils» en la bandera que agitaven contra el capital, en l'esforç humanitari per la «llibertat completa del treball».(192)

França s'arrossega lentament darrera Anglaterra. Calgué la revolució de febrer pel naixement de la llei de dotze hores (193), molt més deficient que l'original anglesa. Malgrat això, el mètode revolucionari francès té també uns avantatges particulars. Amb un colp dictà per tots els tallers i fàbriques sense distinció la mateixa limitació de la jornada laboral, mentre que la legislació anglesa entra ara en aquest punt, després en aquell, d'acord amb la pressió de les circumstàncies, i es perd en un embolic inextricable de nous decrets contradictoris.(194) D'altra banda la llei francesa proclama com a principi, ço que a Anglaterra tan sols es guanyà en nom dels infants, dels menors i de les dones, i que tan sols recentment s'ha proclamat com a dret general.(195)

Als Estats Units de Nord-amèrica tot moviment obrer independent s'ha vist paralitzat mentre l'esclavatge ha desfigurat una part de la república. El treball no pot emancipar-se en la pell blanca, mentre s'hi marque la pell negra. Però de la mort de l'esclavatge sorgeix una nova vida rejuvenida. El primer fruit de la guerra civil fou l'agitació per les vuit hores, que va còrrer amb les botes de set llegües de la locomotora des de l'Atlàntic fins a l'Oceà Pacífic, des de Nova Anglaterra fins a Califòrnia. El Congrés Obrer General de Baltimore (agost del 1866) declarava:

«La primera gran necessitat del present per alliberar el treball d'aquest país de l'esclavatge capitalista, és l'aprovació d'una llei per la qual la jornada laboral normal siga de 8 hores en tots els estats de la Unió americana. Som decidits a aplicar-hi tota la nostra força fins a aconseguir aquest gloriós resultat».(196)

Al mateix temps (començament de setembre del 1866) el «Congrés de la Internacional dels Treballadors» de Ginebra, davant la proposta del Consell General de Londres: «Declaram la limitació de la jornada laboral una condició prèvia sense la qual tot intent de millora i d'emancipació resultarà infructuós... el Congrés proposa les vuit hores com el límit legal de la jornada laboral».

Així a totes dues bandes de la mar Atlàntica el moviment obrer que ha crescut instintivament de les pròpies relacions de producció s'apropiava del discurs de l'inspector fabril anglès R. J. Saunders:

«No s'hi poden fer més passes vers la reforma de la societat amb cap perspectiva d'èxit si la jornada laboral no es limita i no es prescriuren estrictament aquests límits».(197)

Hom ha de reconèixer que el nostre treballador surt del procés de producció diferent de com ha entrat. Entrava en el mercat com el propietari de la mercaderia «força de treball» front d'altres propietaris de mercaderies, propietaris de mercaderies amb propietaris de mercaderies. El contracte amb el qual vengué al capitalista la seua força de treball demostrava, per dir-ho així, negre sobre blanc, que disposava lliurement de si mateix. Després de concloure el tracte, es descobrí que no era «cap agent lliure», que el temps pel qual és lliure de vendre la força de treball és el temps pel qual es veu forçat a vendre-la (198), que de fet el seu vampir no el deixarà anar «mentre encara li quede per explotar un múscul, una gota de sang»(199). Per la «protecció» contra la serp de les llurs agonies els treballadors han d'unir els caps i, com a classe, forçar una llei estatal, una barrera social omnipotent que els evite de vendre per un contracte lliure amb el capital a si mateixos i a les llurs famílies a la mort i a l'esclavatge.(200) En el lloc del pompós catàleg de «drets humans inalienables» apareix la discreta Magna Charta d'una jornada laboral legalment limitada, que «faça finalment clar que quan el temps que el treballador s'acaba, comença el temps que li pertany pròpiament»(201). Quantum mutatus ab illo!

Fußnoten

(35) «Una jornada laboral és una quantitat indeterminada, ja siga llarga o curta». («An Essay on Trade and Commerce, containing Observations on Taxation etc.», London 1770, p. 73.) <=

(36) Aquesta qüestió és infinitament més important que la celebrada qüestió de sir Robert Peels a la Cambra de Comerç de Birmingham: «What is a pound?» una qüestió que tan sols es podia posar perquè Peel era tant a les fosques quant a la natura dels diners com els «little shilling men» de Birmingham. <=

(37) «És la finalitat del capitalista, d'obtindre del capital esmerçat la suma més forta possible de treball». («D'obtenir du capital dépensé la plus forte somme de travail possible»). (J.-G. Courcelle-Seneuil, «Traité théorique et pratique des entreprises industrieles», 2ème édit., 1857, p. 62.) <=

(38) «La pèrdua d'una hora de treball per dia és un dany prodigiós per un estat comercial... Hi ha un consum ben gran de luxes entre els pobres treballadors d'aquest regne: particularment entre la població manufacturera, amb els quals també consumeixen temps, el més fatal dels consums». («An Essay on Trade and Commerce etc.», p. 47 i 153). <=

(39) «Si el manobre lliure pren un instant de repos, l'economia sòrdida que el segueix amb ells ulls amb inquietud, pretén que la furta». (N. Linguet, «Théorie des Loix Civiles etc.», London 1767, t. II, p. 466.) <=

(40) Durant la gran strike dels builders de Londres, 1860-1861, per la reducció de la jornada laboral a 9 hores, el llur comitè publicà una declaració que contenia, si fa no fa, el plany del nostre treballador. La declaració juga, no sense ironia, amb el fet que el més aprofitat dels «buiding masters» - un cert sir M. Peto – era en «olor de santedat». (El mateix Peto arribà, després del 1867, a un fi a la Strousberg!) <=

(41) «Els qui treballen... en realitat nodreixen tant als pensionistes, anomenats rics, com a si mateixos». (Edmund Burke, l.c.p. 2, 3.) <=

(42) Força innocentment remarca Niebuhr a la seua «Römischen Geschichte»: «Hom no pot deixar de veure que obres com l'estrusca, les ruïnes de la qual ens astores, presuposen en els petits (!) estats senyors i serfs». Molt més profundament ho diu Sismondi, que les «vetes de Brussel·les» presuposen senyors i sirvents salarials. <=

(43) «Hom pot veure que aquests malaurats» (en les mines d'or entre Egipte, Etiòpia i Aràbia), «que ni tan sols poden rentar-se ni una sola vegada o els cossos, o ni tan sols vestir la nuesa, sense plànyer el llur terrible destí. No hi troben cap indulgènica, cap socors pels malalts, pels dèbils, pels vells, per la feblesa femenina. Tots han de treballar, forçats pels colps, fins que la mort posa fi als llurs patiments i a la llur necessitat». (Diod. Sic., «Biblioteca Històrica», Llibre 3, c. 13). <=

(44) El que segueix es refereix a la situació de les províncies romaneses tal com era abans de les transformacions realitzades d'ençà de la Guerra de Crimea. <=

(44a) {Nota a la 3. ed. - Això val igualment per Alemanya i especialment per la Prússia de l'est de l'Elba. En el segle XV el camperol alemanya era gairebé a tot arreu un home que, tot i subjecte a certes rendes que es pagaven en producte i treball, era, si més no fàcticament, un home lliure. Els colons alemanys de Brandenburg, Pomerània, Silèsia i Prússia Oriental eren fins i tot reconeguts jurídicament com a lliures. La victòria dels nobles en la guerra dels camperols hi posà fi. No tan sols els vençuts camperols del sud d'Alemanya foren esclavitzats de nou. Ja des de mitjans de segle XVI els camperols lliures prussiano-orientals, brandenburguesos, pomeranis i silesians, i ben aviat també els schleswig-holsteinians foren degradats a la servitud. (Maurer, «Fronhöfe», IV. Bd. - Meitzen, «Der Boden des Pr. Staats». - Hanssen, «Leibeigenschaft in Schleswig-Holstein»). - F. E.} <=

(45) Hom troba més detalls a È. Regnault, «Histoire politique et sociale des Principautés Danubiennes», Paris 1855. <=

(46) «En general, dins uns certs límits, la mesura mitjana de la descendència parla de la prosperitat dels éssers orgànics. Pels humans, la mesura corporal s'empetiteix quan el seu creixement és interferit, mitjançant condicions físiques o socials. En tots els països europeus, on hi ha conscripció, d'ençà de la seua introducció, la mesura corporal mitjana dels homes adults i la disponibilitat pel servei militar s'han reduït. Abans de la revolució (1789) el mínim per la infanteria de França era 165 centímetres; el 1818 (llei del 10 de març) 157, segons la llei del 21 de març del 1832, 156 centímetres; de mitjana a França més de la meitat són refusats per manca de talla i per defectes. La mesura militar de Saxònia era de 1780: 178 centímetres, ara 155. A Prússia és de 157. Segons declarava al 'Bayrischen Zeitung' del 9 de maig del 1862 el doctor Meyer, el resultat d'una mitjana de 9 anys és que a Prússia de 1.000 conscrits 716 no eren adients pel servei militar: 317 per manca de talla i 399 per defectes... Berlin no va poder el 1858 cobrir el seu contingent de reclutes, hi mancaven 156 homes». (J. v. Liebig, «Die Chemie in ihrer Anwendung auf Agrikultur und Physiologie», 1862. 7. Aufl. Band I, p. 117, 118.) <=

(47) La història de la llei fabril del 1850 s'hi desenvolupa en el decurs d'aquest capítol. <=

(48) Del període de l'inici de la gran indústria a Anglaterra en parl ací i allà, i referesc el lector al «Die Lage der arbeitenden Klasse in England» de Friedrich Engels, Leipzig 1845. Com de profundament copsa Engels l'esperit del sistema de producció capitalista ho demostren els Factory Reports, els Reports on Mines, etc., que han aparegut d'ençà del 1845, i com de meravellosament pintava la situació en detall ho demostra la comparació superficial de la seua obra amb els Reports der Children's Employment Commission publicats oficialment 18 o 20 anys després (1863-1867). Aquests tractaven especialment amb les branques industrials on no s'hi havia introduït encara la legislació fabril el 1862, i on encara en part no s'hi ha introduïda. Així, les situacions descrites per Engels no han patit cap alteració d'importància per part de les autoritats. Els meus exemple els prenc principalment del període lliurecanvista posterior al 1848, aquella època paradisíaca de la qual els viatjants alemanys del lliurecanvisme, tan insincers com ignorants, tant en fabulaven. - Per la resta Anglaterra hi figura al capdavant tan sols perquè representa clàssicament la producció capitalista i és l'única en posseir tota una estatística continuada oficial de les qüestions a tractar. <=

(49) «Suggestions etc. by Mr. L. Horner, Inspector of Factories», a «Factories Regulation Act. Ordered by the House of Commons to be printed 9. Aug. 1859», p. 4, 5. <=

(50) «Reports of the Insp. of Fact. for the half year, Oct. 1856», p. 35. <=

(51) «Report etc. 30th April 1858», p. 9. <=

(52) «Reports etc.», l.c.p. 10. <=

(53) «Reports etc.», l.c.p. 25. <=

(54) «Reports etc. for the half year ending 30th April 1861». Vegeu Appendix Nr. 2; «Reports etc. 31st Octob. 1862», p.7,52,53. Les infraccions foren més nombroses durant la darrera meitat de l'any 1863. Vegeu «Reports etc. ending 31st Oct. 1863», p. 7. <=

(55) «Reports etc. 31st Oct. 1860», p. 23. Amb quin fanatisme, segons les proves judicials dels fabricants, les llurs mans fabrils s'oposaven a tota interrupció del treball fabril, ho mostra la següent curiositat: al començament del juny del 1836 arribà als magistrats de Dewsbury (Yorkshire) denúncies que els propietaris de 8 grans fàbriques dels veïnats de Batley havien violat la llei fabril. Un part d'aquests senyors foren acusats d'haver fet treballar 5 nois d'entre 12 i 15 anys des de les 6 del matí de divendres fins a les 4 de la vesprada del dissabte següent, sense cap descans a banda de temps pels àpats i d'una hora de descans a mitja nit. I aquests infants havien de realitzar aquest treball incessant de 30 hores en el «shoddyhole», com en deien del forat, on els residus de llana són esmicolats i on una marea aèria de pols, brutícia, etc., força fins i tot l'obrer adult de cobrir-se constantment la boca amb mocadors per protegir-se els pulmons! Els senyors acusats asseguren per comptes de declarar – com a quàquers són d'un religiós escrúpol alhora d'oferir un jurament – , que tenien una gran compassió pels miserables infants, que els deixaven 4 hores de son, però que els cabuts dels infants no volien de cap manera anar al llit! Els senyors quàquers foren condemnats a 20 lliures esterlines de multa. Dryden anticipà aquests quàquers:

«La guineu temia en aparent santedat,
li feia por jurar, però com el dimoni mentiria
que semblava de quaresma, i que santa aparença tenia,
i així no pecava! Si abans havia pregat!»

(56) «Rep. etc. 31st Oct. 1856», p. 34. <=

(57) l.c.p. 35. <=

(58) l.c.p. 48. <=

(59) l.c. <=

(60) l.c. <=

(61) l.c.p. 48. <=

(62) «Moments are the elements of profit». («Rep. of the Insp. etc. 30th April 1860», p. 56.) <=

(63) L'expressió té dret civil oficial tant en les fàbriques com en els reports fabrils. <=

(64) «L'avarícia dels propietaris fabrils, les crueltats dels quals amb prou feines han excedit les perpetrades pels espanyols en la conquesta d'Amèrica per la caça de l'or». (John Wade, «History of the Middle and Working Classes», 3rd ed. Lond. 1835, p. 114). La part teòrica d'aquest llibre és una mena d'introducció a l'economia política i, pel seu temps, contenia originalitats, com ara sobre les crisis comercials. La part històrica segueix amb un plagiarisme lamentable sir M. Edens, «The State of the Poor», London 1797. <=

(65) London «Daily Teegraph» del 17 de gener del 1860. <=

(66) Comparau amb Engels, «Lage etc.», p. 249-251. <=

(67) «Children's Employment Commission, First Report etc. 1863», Appendix, p. 16, 19, 18. <=

(68) «Public Health, 3rd Report etc.», p. 103, 105. <=

(69) «Children's Employm. Commission, 1863», p. 24, 22 u. XI. <=

(70) l.c.p. XLVII. <=

(71) l.c.p. LIV. <=

(72) Això no s'ha de prendre en el nostre sentit de temps excedentari de treball. Aquests senyors consideren el treball de 10¹/2 hores com la jornada laboral normal, que inclou així també el treball excedentari normal. Després comença el «temps extra» que es paga una mica millor. Hom veurà en una ocasió posterior que l'ús de la força de treball durant la denominada jornada normal es paga per sota el valor, de forma que el «temps extra» és merament un truc capitalista per extreure-hi més «treball excedentari», que continuaria com a tal encara que la força de treball esmerçada en la «jornada normal» es pagàs realment de forma completa. <=

(73) l.c., Appendix, p. 123, 124, 125, 140 i. LXIV. <=

(74) Allum finament esmicolat o barrejat amb sal és un article comercial nom que du el nom significatiu de «baker's stuff». <=

(75) Se sap que el sutge és una forma força energètica de carbó i constitueix un mitjà de vida que els escuraxemeneies capitalistes venen als parcers anglesos. Ara, el 1862, el «juryman» britànic havia de decidir en un procés si el sutge que, sense el coneixement del comprador, es barrejava amb un 90% de pols i de sorra era sutge «real» en el sentit «comercial» o sutge «fals» en el sentit «legal». Els «amis du commerce» decidiren que era sutge comercial «real», i no cediren a l'estafat parcer, que va haver de pagar els costos del procés. <=

(76) El químic francès Chevallier, en un tractat de les «sophistications» de les mercaderies, enumera d'entre 600 i escaigs articles als quals va fer passar revista, molts amb 10, 20, 30 mètodes diferents de falsificació. Afegeix que no coneix tots els mètodes i no esmenta tots els que coneix. Pel sucre dóna 6 menes de falsificació, 9 per l'oli d'oliva, 10 per la mantega, 12 per la sal, 19 per la llet, 20 pel pa, 23 per l'aiguardent, 24 per la carn, 28 per la xocolata, 30 pel vi, 32 pel cafè, etc. Ni tan sols l'amat senyor Déu no escapa a aquest destí. Vegeu Rouard de Card, «De la falsification des substandes sacramentelles», Paris 1856. <=

(77) «Report etc. relating to the Grievances complained of by the Jorneymen Bakers etc.», London 1862, i «Second Report etc.», London 1863. <=

(78) l.c. «First Report etc.» p. VI/VII. <=

(79) l.c. p. LXXI. <=

(80) George Read, «The History of Baking», London 1848, p. 16. <=

(81) «Report (First) etc. Evidence». Testimoni del «full priced baker» Cheesman, p. 108. <=

(82) George Read, l.c. A finals del segle XVII i començament del XVIII els factors (agents) que inundaven totes les feines possibles eren encara denunciats oficialment com a «public nuisances». Aíx, per exemple, el Grand Jury lliurà en la sessió trimestral dels jutges de pau del comtat de Somerset, un «presentment» a la cambra baixa on, entre d'altres coses, diu: «que aquests agents del Blackwell Hall són una molèstia pública i un perjudici pel tèxtil, i caldria reprimir-los com a molèstia». («The Case of our English Wool etc.», London 1685, p. 6,7.) <=

(83) «First Report etc.», p. VIII. <=

(84) «Report of Committee on the Baking Trade in Ireland for 1861». <=

(85) l.c. <=

(86) Meeting públic de treballadors agrícoles a Lasswade, prop de Glasgow, el 5 de gener del 1866. (Vegeu «Workman's Advocate» del 13 de gener del 1866). La constitució, d'ençà de la fi del 1865, d'una Trade's Union entre els treballadors agrícoles, originalment a Escòcia, és un esdeveniment històric. En un dels districtes agrícoles més deprimits d'Anglaterra, a Buckinghamshire, els treballadors assalariats feren el març del 1867 una gran vaga per la pujada del salari setmanal de 9-10 xílings a 12 xílings. - (Hom veu de l'anterior que el moviment del proletariat rural anglès, d'ençà de la repressió de les violentes manifestacions posteriors al 1830 i especialment d'ençà de la introducció de les noves lleis de la pobresa es va interrompre completament, per començar de nou els anys seixanta, fins a fer època el 1872. Hi retornaré en el Llibre II, així com als llibres blaus apareguts d'ençà del 1867 sobre la situació dels treballadors del camp anglès. Afegit a la 3a ed.) <=

(87) «Reynolds' Paper», gener del 1866. Setmana rera setmana aquest mateix setmanari porta sota «sensational headings», «Fearful and fatal accidents», «Appalling tragedies», etc., tota una llista de noves catàstrofes ferroviàries. Un treballador de la línia de North Stafford respon: «Tothom coneix les conseqüències de no supervisar un instant el conductor i el fogoner d'una locomotora. I què més s'hi pot esperar d'un allargament desmesurat del treball, sota un mal oratge, sense pausa ni descans? Afegim com a exemple del que s'esdevé diàriament, el següent cas. El passat dilluns un fogoner començà de bon matí la feina diària. Acabà després de 14 hores i 50 minuts. Abans d'haver tingut prou temps com per prendre el te, hom el cridà de nou al treball. Va fer per tant 29 hores i 15 minuts ininterrompudament. La resta de la feina setmana la constitueix això: mitja setmana, 15 hores i 35 minuts; divendres 14¹/2 hores; dissabte 14 hores i 10 minuts; total per la setmana 88 hores i 30 minuts. I ara pensau en el seu astorament quan li paguen tan sols per 6 jornades laborals. L'home era confós i demanà que entenia hom per un dia de feina. Resposta: 13 hores, per tant 78 hores per setmana. Però què hi havia del pagament de les 10 hores i 30 minuts addicionals? Després d'una llarga discussió li concediren un benefici de 10 penics». (encara no 10 silbergroschen). (l.c., Nr. Del 4 de febrer del 1866). <=

(88) Comparau amb F. Engels, l.c.p. 253, 254. <=

(89) El doctor Letheby, funcionari sanitari del Board of Health, declarà llavors: «El mínim d'aire per adult hauria d'haver sigut un dormitori de 300 peus cúbics i un habitatge de 500 cúbics». Dr. Richardson, metge en cap d'un Hospital de Londres: «Les cosidores de tota mena, modistes, sastres i cosidores corrents duen una triple misèria – sobretreball, manca d'aire i manca de nutrició o manca de digestió. En tot cas aquesta mena de feina és en tota circumstància millor per la dona que per l'home. Però la insanitat de l'ofici, és a dir la principal, consisteix en la monopolització d'uns 26 capitalistes, que per mitjans de força que sorgeixen del capital (that spring from capital), fan economia del treball (force economy out of labour; vol dir, economitzen gràcies a l'afebliment de la força de treball). El llur poder es manifesta en totes les classes de treballadores. Si una modista pot fer un petit cercle de clients, la competència li comporta que ha de treballar a casa fins a la mort per mantindre's, i aquest mateix sobretreball necessària l'ha de traspassar a les ajudants. Si fracassa el negoci o no pot establir-se independentment, ha d'unir-se a un establiment, on el treball no és inferior, però el pagament és més segur. En aquesta posició esdevé una pura esclava, exposada a les fluctuacions de la societat; ara a casa en una petita cambra, morta de fam o a prop; ha de dedicar 15, 16, fins a 18 hores de 24 en un aire amb prou feines suportable i amb una nutrició que, si és bona per si mateixa, no pot digerir sense aire pur. D'aquestes víctimes viu la consumpció, que no és res més que una malaltia de l'aire». (Dr. Richardson, «Work and Overwork» in «Social Science Revier», 18 de juliol del 1863.)<=

(90) «Morning Star», 23 de juny del 1863. El «Times» aprofità l'oportunitat per defensar els esclavistes americans contra Bright, etc. «Molts de nosaltres creiem», deia, «que, mentre nosaltres fem treballar les nostres pròpies joves fins a la mort amb l'amenaça de la fam per comptes de l'esclat del fuet, amb prou feines tenim dret a caçar a sang i foc famílies que nasqueren com a propietàries d'esclaus i que, si més no, alimenten bé els esclaus i els fan treballar amb mesura» («Times», 2 de juliol del 1863). De la mateixa manera atacava l'«Standard», al reverend Newman Hall: «Ha excomunicat els amos d'esclaus, però prega amb els valents individus que fan treballar els cotxers i els conductors d'omnibus de Londres, etc., 16 hores diàries per tant sols un salari de gos». Finalment parlà l'oracle, el senyor Thomas Carlyle, de qui ja expressava el 1850: «Pel diable és el geni, el cute en queda». En una breu paràbola redueix l'únic esdeveniment grandiós de la història contemporània, la guerra civil americana, a això, que en Peter del Nord volia esclafar el cap d'en Paul del Sud amb totes les forces, perquè en Peter del Nord lloga el seu treballador «diàriament» i en Paul del Sud per «tota la vida». («Macmillan's Magazine». Ilias Americana in nuce. Agost del 1863). Així esclatava la bombolla de la simpatia tory pel treballador assalariat urbà – no creieu que pel rural!. El nucli volia dir – esclavatge! <=

(91) Dr. Richardson, l.c. <=

(92) «Children's Employment Commission. Third Report», Lond. 1864, p. IV, V, VI. <=

(93) «A Staffordshire com a també al sud de Gales empren noies i dones joves en les fosses de carbó i en les escòries de coc, no tan sols de dia, sinó tambñe de nit. Aquesta pràctica s'ha comunicat sovint en els reports presentats al parlament, com lligada a grans i evidents mals. Aquestes dones, que treballen juntament amb homes dels quals amb prou feines s'hi diferencien per la roba, cobertes de pols i de cendra, s'exposen a un deteriorament del caràcter per la pèrdua de respecte, que és gairebé una conseqüència inevitable de la llur ocupació tan poc femenina». (l.c. 194, p. XXVI. Comparau «Fourth Report» (1865) 61, p. XIII). Igualment a les fàbriques de vidre. <=

(94) «Sembla natural», remarcava un fabricant d'acer que emprava infants pel treball nocturn, «que els joves que treballen de nit no dormen ni troben un descans adient de dia, sinó que se segueixen sense descans fins al dia següent». (l.c., «Fourth Rep.», 63, p. XIII). Sobre la importància de la llum solar pel manteniment i el desenvolupament remarca un metge, entre d'altres coses: «la llum actua també directament en els teixits del cos, els hi dóna duresa i elasticitat. Els músculs dels animals, quan són privats de la quantitat normal de llum, esdevenen tous i poc elàstics, la força nerviosa perd to per la manca d'estimulació, i l'elaboració de tot el creixement sembla malmesa... En el cas dels infants l'exposició continuada a la llum solar pura i als raigs solars directes durant una part del dia és essencial per la salut. La llum contribueix a la formació d'una bona sang plàstica i endureix la fibra una vegada s'hi ha constituïda. Actua igualment com a mitjà d'estímul pels òrgans visuals i amb això provoca una activitat més gran en les diferents funcions cerebrals». El senyor W. Strange, metge en cap del «General Hospital» de Worcester, de l'obra del qual sobre «Salut» (1864) s'hi pren aquest passatge, escriu en una lletra a un dels comissaris d'investigació, senyor White: «He tingut oportunitat anteriorment a Lancashire d'observar els efectes del treball nocturn en els infants fabrils, i no tinc cap dubte en declarar, contràriament al que es vanten qualcuns patrons a assegurar, que els infants que hi són sotmesos aviat es resenten de la salut». («Children's Employment Commission. Fourth Report», 284, p. 55). Que aquestes coses constituesquen objecte de serioses controvèrsies, mostra de la millor manera com la producció capitalista actua sobre les «funcions cerebrals» dels capitalistes i des llurs retainers. <=

(95) l.c. 57, p. XII. <=

(96) l.c. ("4th Rep.", 1865), 58, p. XII. <=

(97) l.c. <=

(98) l.c.p. XIII. El nivell de formació d'aquestes «forces de treball» ha d'ésser naturalment com el que s'entreveu dels següents diàlegs amb un comissari d'investigació! Jeremiah Haynes, de 12 anys: «...Quatre vegades quatre és vuit, però quatre quatres (4 fours) són 16... Un rei és aquell que té tots els diners i tot l'or. (A king is him that has all the money and gold). Tenim un rei, hom diu que és una reina, i l'anomenen princessa Alexandra. Hom diu que es casà amb el fill de la reina. Una princessa és un home». Wm. Turner, de dotze: «No visc a Anglaterra. Em pens que és una mena de país, però no el coneixia abans». John Morris, de catorze: «He sentit dir que Déu creà el món i que tot la gent s'ofegà, tret d'un; he sentit que era un ocellet». William Smith, de quinze: «Déu va fer l'home, l'home va fer la dona». Edward Taylor, de quinze: «No sé res de Londres». Henry Matthewman, de disset: «Sovint em perd l'església... Un nom del qual predicaven era un cert Jesús Crist, però no puc dir cap altre nom, i no puc dir res tampoc d'ell. No l'assassinaren, sinó que morí com l'altra gent. No era com l'altra gent en un cert sentit, perquè era religiós en un cert sentit i els altres no ho són. (He was not the same as other people in some ways, because he was religious in some ways, and others isn't)» (l.c. 74, p. XV). «El diable és una bona persona. No sé on viu. Crist era un home malvat». («The devil is a good person. I don't know where he lives. Christ was a wicked man»). «Aquesta noia (10 anys) deletreja god dog i no sap el nom de la reina». («Ch. Empl. Comm. V. Rep.», 1866, p. 55 n. 278). El mateix resultat que s'obté en les manufactures metàl·liques esmentades, domina en les fàbriques de vidre i paper. En les fàbriques de paper, on el paper es fa amb màquines, el treball nocturn és la regla per tots els processos llevat de la retirada dels residus. En determinats casos el treball nocturn es fa amb relleus ininterrompudament tota la setmana, habitualment des del diumenge a la nit fins a les 12 de la nit del dissabte següent. El personal que es troba en el torn de dia, treballa 5 dies de 12 i un de 18 hores, i el del torn de nit 5 nits de 12 hores i una de 6 hores, cada setmana. En altres casos cada torn treballa 24 hores seguides en dies alterns. Un torn treballa 6 hores el dilluns i 18 el dissabte per fer les 24 hores. En altres casos s'introdueix un sistema intermedi on tots els emprats en la maquinària paperera treballes 15-16 hores cada dia de la setmana. Aquest sistema, dium el comissari d'investigació Lord, sembla combinar tots els mals dels torns de dotze i de vint-i-quatre hores. Infants de menys de 13 anys, joves de menys de 18 i dones treballen sota aquesta sistema nocturn. De vegades, en el sistema de dotze hores, han de treballar, per absència dels relleus, un torn doble de 24 hores. Les proves demostren que els nois i les noies ben sovint treballen a sobretemps, que no rarament s'estén a 24 o a 36 hores de treball ininterromput. En el procés «continu i inalterat» de vidriat hom troba noies de 12 anys que treballen tot el mes 14 hores diàries, «sense cap descans o interrupció regular més enllà de dues o, com a molt, tres aturades de mitja hora pels àpats». En certes fàbriques on hom ha abandonat el treball nocturn regular, s'hi treballa a un terriblement gran sobretemps i «això sovint en els processos més bruts, calorosos i monòtons». («Children's Employment Commission. Report IV», 1865, p. XXXVIII and XXXIX.) <=

(99) «Fourth Report etc.», 1865, 79, p. XVI. <=

(100) l.c. 80, p. XVI, XVII. <=

(101) l.c. 82, p. XVII. <=

(102) «En la nostra època tant reflexiva i raonadora, un no és de gran valor si no pot donar una bona raó de tot, fins i tot del més roí i del més boig. Tot el que s'ha fet malament en el món s'ha fet malament per la millor de la raons». (Hegel, l.c.p. 249.) <=

(103) «Children's Employment Commission. Fourth Report», 1865, 85, p. XVII. Entre similarment tendres pensaments del senyors fabricants de vidre hi ha el de considerar que els «temps d'àpats regulars» pels infants són impossibles perquè, com a conseqüència d'una certa quantitat de calor radiada pels forns hi ha una «pèrdua pura» o un «malbaratament», com li responen al comissari d'investigació White, el qual no fa com Ure, Senior etc. i els llurs llastimosos plagiaris alemanys, com Roscher, etc., colpits per l'«abstinència», l'«abnegació» i l'«estalvi» dels capitalistes en l'esmerçament de diners i de desgast timur-tamerlànic de vides humanes: «Una certa quantitat de calor per damunt del nivell actual es podria perdre com a conseqüència d'assegurar uns temps regulars pels àpats, però no sembla en valor monetari comparable amb la pèrdua de força vital (the waste of animal power), que té lloc actualment en les vidreries de tot el regne d'infants que no tenen prou temps de descans com per menjar amb tranquilitat i amb una mica de descans que n'assegure la digestió». (l.c.p. XLV). I això en «l'any de progrés» del 1865! A banda de l'esmerçament de forces en pujar i traginar que realitza l'infant en els cellers on es fan les ampolles i el vidre flint, durant la realització continuada del seu treball, fa de 15 a 20 milles (angleses) en 6 hores! I el treball dura sovint de 14 a 15 hores! En moltes d'aquestes vidreries, com en les filatures de Moscou, regeix el sistema de torns de sis hores. «Durant el temps de treball setmanal, sis hores és el període menys interromput per qualsevol temps de descans, i ací cal comptar el temps esmerçats en anar i vindre de la fàbrica, en rentar-se, en vestir-se, en menjar, la qual cosa deixa un període ben breu per descansar, i cap d'aire lliure i per jugar, si no és a costa de la son necessària pels nois joves, especialment dels que fan una feina tan enèrgica i fatigant... Fins i tot un període breu de son s'exposa a la interrupció quan s'ha de llevar un altre noi de nit, o pel sorrol, quan es de dia». El senyor White dóna casos on un jove treballà 36 hores seguides; un altre on empraven nois de 12 anys fins a les 2 de la matinada, i després dormien en el celler fins les 5 del matí (3 hores!), per començar de nou la feina diària! «La quantitat de treball», diuen els redactors del report general, Tremenheere und Tufnell, «feta pels nois, noies i dones en el decurs de l'esmerçament de treball (spell of labour) diari, és extraordinària». (l.c.p. XLIII und XLIV). De mentres, ben entrat el vespre, l'«abnegat» capital vidrer, encès pel vi de Porto, va tort del club a casa i fa idiotament: «Britons never, never shall be slaves!». <=

(104) A Anglaterra, per exemple encara ací i allà en el camp, condemnen un treballador a la presó per desacralitzar el sabat per treballar en el jardí de casa. El mateix treballador serà acusat de trencament de contracte si el dissabte resta lluny del taller de metall, de paper o de vidre, ni que siga amb un ànim religiós. El parlament ortodox no escoltarà res de desacralitzacions del sabat si es fan en el «procés d'ampliació» del capital. En un memorial (agost del 1863), on els jornalers de les peixateries i pollastreries demanaven l'abolició del treball dominical, s'hi diu que el llur treballar dura pels primers 6 dies de la setmana 15 hores diàries de mitjana i el diumenge de 8 a 10 hores. Hom se n'assabenta igualment per aquest memorial com particularment el gourmets delicats d'ànim aristocràtic d'Exeter Hall estimulen aquest «treball dominical». Aquests «sants», tan gelosos «in cute curanda», demostren el cristianisme per la humilitat amb que suporten el sobretreball, les privacions i la fam de terceres persones. Obsequium ventris istis (dels treballadors) perniciosius est. <=

(105) «En els nostres reports anteriors hem donat les declaracions de diversos manufacturers experimentats d'acord amb les quals les hores extres... tendeixen certament a esgotar prematurament la força de treball dels homes». (l.c. 64, p. XIII.) <=

(106) Cairnes, l.c.p. 110, 111. <=

(107) John Ward, «History of the Borough of Stoke-upon-Trent etc.», London 1843, p. 42. <=

(108) Discurs de Ferrand a la «House of Commons» del 27 d'abril del 1863. <=

(109) «That the manufacturers would absorb it and use it up. Those were the very words used by the cotton manufacturers». (l.c.) <=

(110) l.c. Villiers, malgrat la bona voluntat, era «legalment» en la situació d'haver de refusar les demandes dels fabricants. El senyors realitzaren, però, el llur objectiu amb la natura forçosa dels decrets locals sobre la pobresa. El senyor A. Redgrave, inspector fabril, assegura que aquesta vegada el sistema sota el qual els orfes i els infants pobres eren tractats «legalment» com a apprentices (aprenents) «no s'acompanyava dels antics abusos» - (sobre aquests «abusos» vegeu Engels, l.c.) -, per bé que certament en un cas s'hi donà «un abús del sistema quant al nombre de noies i dones joves dutes des dels districtes agrícoles d'Escòcia fins a Lancashire i Cheshire». En aquest «sistema» el fabricant concloïa un contracte amb els curadors de les cases de pobres per uns períodes determinats. Nodria, vestia i allotjava els infants, i els donava un petit aport en diners. Particularment estranya resulta una remarca del senyor Redgrave, especialment quan hom pensa que fins i tot en els anys de prosperitat de la indústria cotonera anglesa l'any 1860 és excepcional, amb uns salaris extraordinàriament alts, perquè la inusual demanda de treball coincidia amb la despoblació d'Irlanda, amb una emigració desconeguda dels districtes agrícoles anglesos i escocesos a Austràlia i a Amèrica, i amb una disminució real de la població de certs districtes agrícoles anglesos, en part com a conseqüència d'un trencament real de la força vital dels treballadors, i en part per la dispersió ja efectuada de la població disponible a través dels marxants de carn humana. I malgrat tot això el senyor Redgrave diu: «Aquesta mena de treball» (la dels infants de cases de pobres) «tan sols s'hi cerca, però, quan no s'hi pot trobar cap altre, ja que és un treball car (high-priced labour)». «Els salaris laborals ordinaris per un jove de 13 anys són aproximadament de 4 xílings setmanals; però allotjar, vestir, nodrir, proveir d'assistència mèdica i d'una cura adient 50 o 100 d'aquests joves, i deixar-ne una remuneració per ells, no es pot fer amb 4 xílings setmanals per cap». («Rep. of the Insp. of Factories for 30th April 1860», p. 27). El senyor Redgrave oblida de dir com el propi treballador pot fer tot això pels seus joves amb uns salaris de 4 xílings, quan el fabricant no ho pot fer pels 50 o 100 joves allotjats, custodiats i tutelats. Com a protecció contra conclusions falses del text, he de remcarcar encara que la indústria cotonera anglesa, d'ençà que fou posada sota la Factory Act del 1850 amb les regulacions del temps de treball, etc., s'ha considerar com la indústria mestra anglesa. El treballador cotoner anglès es troba en tot sentit millor que el company de destí continental. «L'obrer fabril prussià treballa si més no 10 hores més per setmana que el seu rival anglès, i quan ho fa en el propi teler domèstic, no es limita ja a aquestes hores de treball addicionals». («Rep. of Insp. of Fact. 31st Oct. 1855», p. 103). L'abans esmentat inspector fabril Redgrave viatjà després de l'exposició industrial del 1851 pel continent, especialment a França i a Prússia, per investigar les condicions fabrils locals. Diu d'un obrer fabril prussià: «Rep un salari que li arriba per cobrir els migrats costos i aconseguir els pocs conforts als quals hi és acostumat... viu amb estretors, i treballa dur, amb una posició subordinada en relació a l'operari anglès». («Rep. of Insp. of Fact. 31st Oct. 1855», p. 85.)<=

(111) «Els sobreexplotats moren amb una rapidesa inhabitual; però els llocs dels qui cauen es reposen aviat, i un canvi continu de persones no comporta cap alteració en l'escenari». «England and America», London 1833, t. I, p. 55. (Autor E. G. Wakefield.) <=

(112) Vegeu «Public Health. Sixth Report of the Medical Officer of the Privy Council. 1863». Publicat a Londres el 1864. Aquest report tracta especialment dels treballadors agrícoles. «Hom es representa el comtat de Sutherland com un comtat força millorat, però una investigació recent ha descobert que allà, en districtes abans famosos per bells homes i galants soldats, els habitants han degenerat en una raça magra i ximple. En les localitats més sanes, en els vessants encarats a la mar, els rostres dels infants són tan pàlids com ho serien en la podrida atmosfera d'un racó londinenc». (Thornton, l.c.p. 74, 75). Igual, de fet, que els 30.000 «gallant Highlanders», que Glasgow degrada en els seus wynds i closes a prostitutes i lladres. <=

(113) «Per bé que la salut de la població és un element tant important del capital nacional, ens temem que cal dir que la classe de patrons del treball no ha sigut la més destacada per protegir i enriquir aquest tresor... La consideració de la salut dels operaris fou introduïda per la força entre els propietaris de plantes». («Times», 5 de novembre del 1861). «Els homes de West Riding esdevingueren els sastres de la humanitat... la salut de la població treballadora se sacrificà, i en poques generacions ha degenerat la raçà, però una reacció ha començat. Les hores de treball infantil s'han limitat, etc.». («Twenty-second annual report of the Registrar-General», 1861.) <=

(114) Trobam per tant, per exemple, que a començaments del 1863, 26 firmes que posseïen extenses ceràmiques a Staffordshire, entre les quals hi havia també J. Wedgwood i fills, demanaven en un memorial «una implicació enèrgica de l'estat». La «competència amb altres capitalistes» no permet cap limitació «lliure» del temps de treball dels infants, etc. «Per molt que lamentam els mals abans esmentats, seria impossible d'evitar-los amb cap mena d'entesa entre els fabricants... En consideració a aquests punts, hem arribat a la convicció que cal una legislació que ho force». («Children's Emp. Comm., Rep. 1», 1863, p. 322).

Afegit a la nota 114. Un exemple ben frapant l'ofereix un cas més recent. La pujada del preu del cotó en una època d'activitat febril havia fet que els propietaris de cotoneries a Blackburn arribassen a una entesa comuna per reduir el temps de treball de les fàbriques durant un determinat termini. Aquest termini havia d'acabar a finals de novembre (1871). De mentres, els fabricants més rics, que combinaven filadores i telers, utilitzaren la disminució de la producció resultant d'aquest acord per estendre el propi negoci i fer així grans beneficis a costa dels petits patrons. Els darrers s'hi veien ara en la necessitat de recòrrer als treballadors fabrils, els impulsaren a l'agitació per les nou hores, i els prometeren suport monetari en aquest sentit! <=

(115) Aquests estatuts laborals, que al mateix temps hom troba també a França, als Països Baixos, etc., foren originalment abolits a Anglaterra per primera vegada el 1813, després que les relacions de producció els haguessen bandejat de feia temps. <=

(116) «Cap infant de menys de 12 anys serà emprat en cap establiment manufacturer per més de 10 hores en un dia». («General Statutes of Massachusetts», ch. 60, § 3. Les ordenances foren aprovades entre el 1836 i el 1858). «El treball realitzat durant un període de 10 hores en qualsevol dia en totes les fàbriques de cotó, de llana, de seda, de paper, de vidre i de lli, o en manufactures de ferro i de llautó, es considerarà el treball legal d'un dia. I es disposarà que d'ara en endavant cap menor contractat per cap fàbrica serà forçat o requerit de treballar per més de 10 hores cap dia, o per més de 60 hores cap setmana; i que d'ara en endavant cap menor no serà admès com a treballador per sota de l'edat de 10 anys en cap fàbrica d'aquest estat». («State of New Jersey. An act to limit the hours of labour etc.», § 1 und 2. Llei del 18 de març del 1851). «Cap menor que haja arribat a l'edat de 12 anys, i que siga d'una edat per sota dels 15, serà emprat en cap establiment manufacturer per més de 11 hores cap dir, ni abans de les 5 del matí, ni després de les 7.30 del vespre». («Revised Statutes of the State of Rhode Island etc.», ch. 139, § 23, 1st July 1857.) <=

(117) «Sophisms of Free Trade», 7th edit., Lond, 1850, p. 205. El mateix tory admet altrament que «les lleis parlamentàries que regulen els salaris laborals contra el treballador i a favor del patró, duraren per un llarg període de 464 anys. La població cresqué. Aquestes lleis esdevingueren ara supèrflues i feixugues». (l.c.p. 206.) <=

(118) J. Wade remarcà amb raó d'aquest estatut: «De l'estatut del 1496 s'hi pot deduir que la nutrició es considerava equivalent a un terç dels ingressos d'un artesà i a la meitat dels ingressos d'un jornaler, la qual cosa indica una grau més gran d'independència entre les classes treballadores que no en l'actualitat; per les xifres, tant els jornalers com els artesans, serien ara pagats amb una proporció molt més elevada de salaris». (J. Wade, l.c.p. 24, 25 i 577). L'opinió que aquesta diferència es deu a la diferència en les relacions de preu entre els aliments i la roba entre llavors i ara la refuta una ullada superficial al «Chronicon Preciosum etc.» By Bishop Fleetwood, 1st edit., London 1707, 2nd edit., London 1745. <=

(119) W. Petty, «Political Anatomy of Ireland 1672», edit. 1691, p. 10. <=

(120) «A Discourse on the Necessity of Encouraging Mechanick Industry», London 1690, p. 13. Macaulay, que ha falsificat la història anglesa en interès dels whigs i de la burgesia ha declamat com segueix: «La pràctica de posar a treballar prematurament els infants... dominà en el segle XVII a un nivell que, en comparació amb l'extensió del sistema manufacturer, sembla gairebé increïble. A Norwich, la seu capdavantera del tèxtil, una petita criatura de sis anys ja era considerara adient pel treball. Diversos autors de l'època, i entre ells alguns dels qui eren considerats com a eminentment benèvols, esmenten amb exultació el fet que en aquella sola ciutat, nois i noies d'una edat ben tendre creaven una riquesa que superava la necessària per la pròpia subsistència en dotze mil lliures l'any. Com més curosament examinam la història del passat, més raó trobarem per dissentir dels qui s'imaginen que la nostra època ha sigut fructífera en nous mals socials... Allò que és nou és la intel·ligència i la humanitat amb les que s'hi posa remei». («History of England», v. I, p. 417). Macaulay hauria pogut reportat a més que «extraordinàriament sensats» amis du commerce del segle XVII narraven amb «exultació» com en una casa de pobres d'Holanda un infant de 4 anys era emprat, i que aquest exemple de «vertu mise en pratique» passa per totes les obres dels autors humanitaris à la Macaulay des del temps d'A. Smith. És cert que amb l'arribada de les manufactures, en substitució de l'artesania, s'hi mostren espurnes d'explotació infantil, i que això ha existit sempre en un cert grau entre els camperols i s'hi desenvolupa més com més desenvolupat era el jou damunt l'agricultor. La tendència del capital és inconfusible, però els fets són encara tan aïllats com les aparicions d'infants de dos caps. Per això s'assenyalen amb «exultació», com quelcom de particularment remarcable pels previsors «amis du commerce» i recomanats com a models pel propi món i el venidor. Aquest mateix sicofanta i bell orador escocès, Macaulay, diu: «Hom sent avui únicament de retrocessos i tan sols veu avenços». Quins ulls i especialment quines orelles! <=

(121) Entre els acusadors dels treballadors el més furiós és l'autor anònim citat en el text de «An Essay on Trade and Commerce: containing Observations on Taxation etc.», London 1770. Ja havia tractat abans en la seua obra «Consideration on Taxes», London 1765. També Polonius Arthur Young, l'inefable xarlatà estatístic, segueix la mateixa línia. Entre els defensors dels treballadors hi destaquen: Jacob Vanderlint a «Money answers all things», London 1734, el reverend Nathaniel Forster, D. D. a «An Enquiry into the Causes of the Present Price of Provisions», London 1767, el doctor Price, i especialment també Postlethwayt, tant en un suplement al seu «Universal Dictionary of Trade and Commerce» com a «Great-Britain's Commercial Interest explained and improved», 2nd edit., Lond. 1759. Els propirs fets hom els troba constatats en molts altres autors del mateix període, entre d'altres a Josiah Tucker. <=

(122) Postlethwayt, l.c., «First Preliminary Discourse», p. 14. <=

(123) «An Essay etc.». Ell mateix relata a la p. 96, en què consistia ja «la sort» del treballador agrícola anglès. «Les llurs forces de treball (their working powers) són sempre dutes a un extrem (on the stretch); no poden viure més barat que com ho fan (they cannot live cheaper than they do), ni treballar més dur (nor work harder)». <=

(124) El protestantisme juga ja amb la seua transformació de gairebé tots els festius tradicionals en dies laborables un paper important en la gènesi del capital. <=

(125) «An Essay etc.», p. 41, 15, 96, 97, 55, 56, 57. <=

(126) l.c.p. 69. Jacob Vanderlint declarava ja el 1734 que el secret dels laments dels capitalistes sobre l'ociositat de la població treballadora era simplement que reclamaven pel mateix salari 6 dies de treball per comptes de 4. <=

(127) «An Essay etc.», p.242, 243: «Such ideal workhouse must be made a 'House of Terror', i no un asil pels pobres, on hi són allotjats, escalfats i vestits sense ni tan sols haver de fer el més mínim treball». <=

(128) «In this ideal workhouse the poor shall work 14 hours in a day, allowing proper time for meals, in such manner that there shall remain 12 hours of neat labour». (l.c.) «Els francesos», diu, «fan befa de les nostres entusiastes idees de la llibertat». (l.c. p.78.) <=

(129) «S'oposen especialment a treballar més enllà de 12 hores diàries, perquè la llei que fixà aquestes hores és l'únic de bo que els hi resta de la legislació de la república». («Rep. of Insp. of Fact. 31st Octob. 1855», p.80). La llei francesa de les dotze hores del 5 de setembre del 1850, una edició aburgesada del decret del govern provisional del 2 de març del 1848, és vàlida per tots els atéliers sense distinció. Abans d'aquesta llei la jornada laboral a França era ilimitada. Durava en les fàbriques 14, 15 i més hores. Vegeu «Des classes ouvrières en France, pendant l'année 1848. Par M. Blanqui». El senyor Blanqui, l'economista, no el revolucionari, ha rebut l'encàrrec del govern de fer una enquête sobre les condicions laborals. <=

(130) Bèlgica es presenta en relació a la regulació de la jornada laboral com l'estat burgès model. Lord Howard de Walden, el plenipotenciari anglès a Brussel·les, reporta al Foreign Office d.d. 12 de maig del 1862: «El ministre Rogier m'informà que el treball infantil no el limita ni una llei general ni cap regulació local, que el govern, durant els darrers tres anys, ha provat de proposar en cada sessió un decret sobre la qüestió, però que sempre ha trobat un obstacle insuperable en una oposició gelosa a qualsevol legislació que contradiga el principi de la perfecta llibertat del treball!». <=

(131) «Certament que cal lamentar enormement que qualsevol classe de persones s'haja d'esforçar 12 hores diàries, la qual cosa, incloent el temps pels àpats i l'anar i el tornar de la feina, suposa, de fet, fins a 14 de les 24 hores... Sensen entrar en la qüestió de la salut, ningú no dubtarà, crec, a admetre que, des d'un punt de mira moral, una absorció tan completa del temps de les classes treballadores, sense interrupció, des de la primerenca edat de 13, i en sectors no sotmesos a restricció, a una edat molt més jove, ha d'ésser extremadament perjudicial, i és un mal que cal deplorar enormement... Pel bé, per tant, de la moral pública, d'educar una població de forma adient, i de donar al gruix del poble un gaudi raonable de la vida, és del tot desitjable que en tots els sectors una porció de cada jornada laboral es reserve al descans i a l'oci». (Leonard Horner a «Reports of Insp. of Fact. 31st Dec. 1841»). <=

(132) Vegeu «Judgment of Mr. J. H. Otway, Belfast, Hilary Sessions, Couty Antrim 1860». <=

(133) És força característic pel règim de Louis-Philippe, el roi bourgeois, que l'única llei fabril aprovada sota ell, el 22 de març del 1841, mai no fou aplicada. I aquesta llei tractava tan sols del treball infantil. Fixava 8 hores pels infants d'entre 8 i 12, dotze hores pels infants entre 12 i 16 anys, etc., amb moltes excepcions que permetien el treball nocturn fins i tot pels de vuit anys. La supervisió i el compliment d'aquesta llei resten, en un país on administren policialment cada ratolí, a la bona voluntat dels «amis du commerce». Tan sols d'ençà del 1853 s'hi són en un únic departement, el Departement du Nord, un inspector governamental pagat. No pas menys característic pel desenvolupament de la societat francesa en general és el fet que la llei de Louis-Philippe es trobàs sola fins a la revolució del 1848 en mig de la imparable fàbrica de lleis francesa! <=

(134) «Rep. of Insp. of Fact. 30th April 1860», p. 50 <=

(135) «Legislation is equally necessary for the prevention of death, in any form in which it can be prematurely inflicted, and certainly this must be viewed as a most cruel mode of inflicting it». <=

(136) «Rep. of Insp. of Fact. 31st October 1849», p. 6. <=

(137) «Rep. of Insp. of Fact. 31st October 1848», p. 98. <=

(138) A més Leonard Horner utilitza oficialment l'expressió «nefarious practices». («Reports of Insp. of Fact. 31st October 1859», p. 7.) <=

(139) «Rep. etc. for 30th Sept. 1844», p. 15. <=

(140) La llei permet d'emprar infants 10 hores si no treballen dia rere dia sinó tan sols cada dos dies. En general aquest clàusula restà inefectiva. <=

(141) «Com que una reducció del temps de treball implicaria la contractació d'un nombre més gran» (d'infants) «hom pensava que el subministrament addicional d'infants d'edats de 8 i 9 anys faria front a l'augment de la demanda». (l.c.p. 13.) <=

(142) «Rep. of Insp. of Fact. 31st Oct. 1848», p. 16. <=

(143) «Em vaig trobar que individuals als quals hom pagava a 10 xílings setmanals, els hi treien 1 xílings per una reducció salarial general d'un 10%, i a més 1 xílings i 6 penics per la reducció del temps, en total 2 xílings i 6 penics, i malgrat això molts s'estimaven més treballar 10 hores». (l.c.) <=

(144) «Tot i que vaig signar la petició, vaig dir llavors que posava la mà en una cosa errònia. - Per què doncs la hi posares? - Perquè m'haurien fet fora si ho hagués refusat. - Per la qual cosa semblaria que aquest peticionari se sentia 'oprimit', però no exactament per la llei fabril». (l.c.p. 102.) <=

(145) l.c.p. 17. En el districte del senyor Horner escoltaren a 10.270 treballadors masculins adults de 181 fàbriques. Hom troba les declaracions en l'apèndix del report fabril pel semetre que acabava l'octubre del 1848. Aquestes proves orals forneixen també material valuós en altres sentits. <=

(146) l.c. Vegeu les proves aplegades pel propi Leonard Horner n. 69, 70, 71, 72, 92, 93 i les aplegades pel sots-inspector A. n. 51, 52, 58, 59, 62, 70 de l'«Appendix». Un fabricant serveix també vi clar. Vegeu n. 14 i n. 265 l.c. <=

(147) «Reports etc. for 31st October 1848», p. 133, 134. <=

(148) «Reports etc. for 30th April 1848», p. 47. <=

(149) «Reports etc. for 31st Oct. 1848», p. 130. <=

(150) «Reports etc.», l.c.p. 142. <=

(151) «Reports etc. for 31st Oct. 1850», p. 5, 6. <=

(152) La natura del capital resta la mateixa tant en la forma no desenvolupada com en la desenvolupada. En la legislació que la influència dels esclavistes, poc abans de l'esclat de la guerra civil americana, havia imposat al Territori de New-Mexico, s'hi diu: el treballador, en la mesura que el capitalista ha comprat la seua força de treball, «és diner seu (del capitalista)». («The labourer is his (the capitalist's) money»). Aquesta visió era difosa entre els patricis romans. Els diners que havien avançat al deutor plebeu s'havien transformat a través dels seus mitjans de vida en la carn i en la sang del deutor. Aquesta «carn i sang» eren així «diner llur». D'ací la llei shylockiana de les 10 Taules! La hipòtesi de Linguet que els creditors patricis de tant en tant preparaven a la vora del Tíber banquets de carn cuinada de deutors resta en la mateixa controvèrsia que la hipòtesi de Daumer sobre l'eucaristia cristiana. <=

(153) «Report etc. for 31st Oct. 1848», p. 133. <=

(154) Així, entre d'altres, el filàntrop Aschworth en una digustada lletra quàquera a Leonard Horner. («Rep. Apr. 1849», p. 4.) <=

(155) «Reports etc. for 31st Oct. 1848», p. 138. <=

(156) l.c. p. 140. <=

(157) Aquests «county magistrates», els «great unpaid», com els anomena W. Cobbett, són una mena de jutges de pau voluntaris, integrats per personalitats del comtat. Constitueixen de fet el tribunal patrimonial de les classes dirigents. <=

(158) «Reports etc. for 30th April 1849», p. 21, 22. Comparau amb un exemple similar, ibid., p. 4, 5. <=

(159) Mitjançant la 1 i 2 de Wm IV., c. 29, s. 10, conegudes com la Sir John Hobhouse's Factory Act, s'hi prohibia a tot propietari de filatures de cotó o de telers, o al pare, fill i germà d'aital propietari en qüestió, d'exercir de jutge de pau en aspectes de la Factory Act. <=

(160) «Reports etc. for 30th April 1849». <=

(161) «Reports etc. for 30th April 1849», p. 5. <=

(162) «Rep. etc. for 31st Oct. 1849», p. 6. <=

(163) «Rep. etc. for 30th April 1849», p. 21. <=

(164) «Rep. etc. 31st Oct. 1848», p. 95. <=

(165) Vegeu «Reports etc. for 30th April 1849», p.6, i l'explicació detallada del «shifting system» pels inspectors fabrils Howell i Saunders als «Reports etc. for 31st Oct. 1848». Vegeu també la petició del clergat d'Aston i rodalies de la primavera del 1849 a la reina contra el «shift system». <=

(166) Comparau, per exemple amb «The Factory Question and the Ten Hours Bill», de R. H. Greg, 1837. <=

(167) F. Engels, «El decret anglès de les deu hores» (en la per mi editada «Neuen Rh. Zeitung. Politisch-ökonomische Revue», número d'abril del 1850, p.13). El mateix «alt» tribunal descobrí igualment durant la guerra civil americana una ambigüitat verbal que capgirava directament el significat de la llei contra l'armament de vaixells pirates. <=

(168) "Rep. etc. for 30th April 1850." <=

(169) En l'hivern el període s'havia de substituir pel que va de les 7 del matí a les 7 del vespre. <=

(170) «La llei present» (del 1850) «era un compromís on el patró retia el benefici de la llei de les deu hores a canvi de l'avantatge d'un període uniforme pel començament i l'acabament del treball dels qui es restringia la feina». («Reports etc. for 30th April 1852», p. 14.) <=

(171) «Reports etc. for 30th Sept. 1844», p. 13. <=

(172) l.c. <=

(173) «The delicate texture of the fabric in which they were employed requring a lightness of touch, only to be acquired by their early introduction to these factories». («Rep. etc. for 31st Oct. 1846», p. 20.) <=

(174) «Reports etc. for 31st Oct. 1861», p. 26. <=

(175) l.c. p.27. En general la població obrera subjecte de la llei fabril millorà físicament força. Tots els testimonis mèdics hi són d'acord i la meua pròpia observació en diferents períodes m'ha convençut. Tot i així, i a banda de la inoïda taxa de moralitat dels infants en els primers anys de vida, els reports oficials del doctor Greenhow mostren la dolenta condició de salut dels districtes fabrils comparats amb «els districtes agrícoles de salut normal». Com a prova, entre d'altres, hi havia la següent taula en el report del 1861:

<=

(176) Hom sap amb quina contrarietat els «lliurecanvistes» anglesos abandonaren l'aranzel protector per la manufactura de la seda. Per comptes de la protecció contra les importancions franceses, ara els hi servia la desprotecció dels infants fabrils anglesos. <=

(177) «Reports etc. for 30th April 1853», p. 30. <=

(178) Durant els anys de zènit de la indústria cotonera anglesa, el 1859 i el 1860, uns fabricants cercaren amb l'ham d'uns salaris més alts pel temps extra de fer que els filadors masculins adults, etc., acceptassen un allargament de la jornada laboral. Els filadors hand-mule i els desbastadors self-actor posaren fi a l'experiment amb un memorial al llur patró, on s'hi deia, entre d'altres coses: «Per dir-ho pla, les nostres vides ens són un llast, i mentre gairebé restam a la fàbrica 2 dies a la setmana» (20 hores) «més que els altres operaris del país, ens sentim com els elotes del país, i que perpetuam un sistema perjudicial per nosaltres i pels nostres successors físicament i moral... Per això us donam la notícia respectuosa que quan reprenguem la feina després de les festes de Nadal i d'Any Nou, treballarem 60 hores per setmana, i cap més, o de sis a sis, amb una hora i mitja de descans». («Reports etc. for 30th April 1860», p. 30.) <=

(179) Sobre els mitjans que la redacció d'aquesta llei forní pel seu incompliment, cf. el Parliamentary Return «Factories Regulation Acts» (9. August 1859) i «Suggestions for Amending the Factory Acts to enable the Inspectors to prevent illegal working, now become very prevalent» de Leonard Horner. <=

(180) «Infants de 8 anys en endavant han sigut emprats de fet de les 6 del matí fins a les 9 del vespre durant el darrer semestre» (1857) «en el meu districte». («Reports etc. for 31st Oct. 1857», p. 39.) <=

(181) «S'ha admès que la llei de les impremptes ha sigut un fracàs en referència a les seues previsions educatives i de protecció». («Reports etc. for 31st Oct. 1862», p. 52.) <=

(182) Així, per exemple, E. Potter en una lletra al «Times» del 24 de març del 1863. El «Times» li recordava la revolta fabril contra la llei de les dues hores. <=

(183) Així, entre d'altres, el senyor W. Newmarch, col·laborador i editor de la «History of Prices» de Tooke. És un avenç científic fer concessions covardes a l'opinió pública? <=

(184) La llei aprovada el 1860 quan a emblanquinats i tints determinava que la jornada laboral s'havia de fixar a partir de l'1 d'agost del 1861 en 12 hores provisionals, i a partir de l'1 d'agost del 1862 en 10 hores definitives, és a dir 10¹/2 pels dies de la setmana i 7¹/2 pel dissabte. Com que ara arribava el fatal any del 1862, s'hi repetia la vella farsa. Els senyors fabricants feren una petició al Parlament per que deixassen encara un any més l'ocupació de dotze hores de joves i de dones... «En la situació present del negoci» (en l'època de la misèria cotonera) «és un gran avantatge pels treballadors que hom els permeta de treballar diàriament 12 hores i de guanyar tot el salari que els siga possible...». «En aquest sentit s'introduí un decret a la cambra baixa. Fracassà per l'agitació dels treballadors dels emblanquinats d'Escòcia». («Reports etc. for 31st Oct. 1862», p. 14, 15). Derrotat així pels propis treballadors en nom dels quals pretenien de parlar, el capital descobria ara, amb l'ajut de brillants juristes, que la llei del 1860, elaborada com totes les lleis del parlament per la «protecció del treball», si aprofitaven expressions de sentit confús, els hi donava un pretext per excloure'n els «calenderers» i els «finishers» de la seua aplicació. La jurisdicció anglesa, sempre fidel servidora del capital, sancionà mitjançant l'Alt tribunal dels «Common Pleas» la furtada. «Els operaris s'han sentit enormement decebuts... s'han queixat del sobretreball, i cal lamentar en gran manera que la clara intenció de la legislatura haja fracassat com a conseqüència d'una definició defectuosa». (l.c. p. 18.) <=

(185) Els «emblanquinadors a l'aire lliure» havien escapat a la llei del 1860 dels «emblanquinats» amb la mentida que cap dona no treballava de nit. La mentida fou revelada pels inspectors fabrils, alhora que el Parlament es desenganyava, mitjançant peticions obreres, de la fresca flaire de prat on s'hi deia que tenia lloc l'«emblanquinat a l'aire lliure». En aquest emblanquinat aeri s'hi empraven cambres d'assecat de 90 a 100ºF, on hi treballaven principalment noies. «Cooling» (refredament) és l'expressió tècnica de les sortides ocasionals de la cambra d'assecat cap a l'aire lliure. «Quinze noies en l'assecadora. Calor de 80 a 90º per la tela de lli, de 100º i més pels cambrics. Dotze noies que planxaven i plegaven (els cambrics, etc.) en una petita cambra d'uns 10 peus quadrats, al mig de la qual hi ha una estufa tancat. Les noies es posen al voltant de l'estufa, que desprèn una calor terrorífica i que seca ràpidament els cambrics per les planxadores. El nombre d'hores per aquestes mans és il·limitat. Si hi ha feina, treballen de 9 a 12 de la nit molts dies seguits». («Reports etc. for 31st Oct. 1862», p. 56.) Un metge declara: «Pel refredament no es destina cap hora en particular, però si la temperatura es fa massa alta, o les mans de les treballadors queden xopes de perspiració, se les permet de sortir uns minuts... La meua experiència, que és considerable, en el tractament de les malalties de les treballadores de l'assecat, m'obliga a expressar l'opinió que la llur condició sanitària no és de cap manera tan alta com la de les operàries d'una filadora» (i el capital, en els memorials al Parlament, les havia pintades com floridament sanes a la manera de Rubens). «Les malalties més fàcils d'observar entre elles són la ptisis, la bronquitis, irregularitats en la funció uterina, histèria en les formes més greus, i reumatisme. Totes aquestes, crec, són, directament o indirecta, produïdes per l'aire impur i sobrescalfat dels apartaments on aquestes mans són emprades i de la manca d'una indumentària confortable per protegir-les de l'atmosfera freda i humida de l'hivern quan tornen a casa». (l.c.p. 56, 57). Els inspectors fabrils remarcaren sobre la llei del 1863, arrabassada a aquests jovials «emblanquinats a l'aire lliure»: «Aquesta llei no tan sols no ha aconseguit de garantir la protecció que sembla oferir als obrers, sinó que conté un article... aparentment elaborat d'una manera que si no es detecten persones en el treball després de les 8 del vespre semblem quedar fora de tota previsió protectiva, i si s'hi detecten, la forma de provar-ho és tan dubtosa que difícilment se'n pot aconseguir una sentència». (l.c.p. 52.) «Com a llei amb objectius humanitaris i amb aspiracions educatives ha fracassat completament. Hom amb prou feines pot anomenar humanitari permetre, que pel cas és obligar, que dones i criatures treballen 14 hores diàries, amb o sense temps per menjar, com pot ésser el cas, i potser per encara més hores, sense limitacions en consideració de l'edat, sense diferenciacions de sexe o sense tindre present els costums socials de les famílies del veïnat on se situen aquests emblanquinats». («Reports etc. for 30th April 1863», p. 40.) <=

(185a) Nota a la 2a edició. D'ençà del 1866 quan escrivia el text anterior s'hi ha produït de nou una reacció en contra. <=

(186) «La conducta de cadascuna d'aquestes classes» (capitalistes i obrers) «ha sigut el resultat de la situació relativa on s'hi han situat». (Reports etc. for 31st Oct. 1848", p. 113.) <=

(187) «Les ocupacions posades sota restricció tenien a veure amb la manufactura del tèxtil basada en el vapor o la força hidràulica. Hi ha dues condicions perquè una ocupació haja d'ésser subjecte d'inspecció, és a dir, l'ús de vapor de força hidràulica, i la manufactura d'una certa fibra específica». («Reports etc. for 31st October 1864», p. 8.) <=

(188) Sobre la situació d'aquestes denominades indústries domèstiques hi ha un material extraordinàriament valuós en els darrers reports de la «Children's Employment Commission». <=

(189) «Les lleis del darrer període de sessions» (1864) «...afecten una diversitat d'ocupacions, els costums de les quals difereixen enormement, i l'ús de la força mecànica per donar moviment a la maquinària ja no n'és un dels elements necessaris, com abans, per constituir, en l'expressió legal, una 'fàbrica'». («Reports etc. for 31st Oct. 1864», p. 8.) <=

(190) Bèlgica, el paradís del liberalisme continental, no mostra cap espurna d'aquest moviment. Fins i tot en els pous de carbó i en les mines de metall treballadors de tots dos sexes i de totes les edats es consumeixen en perfecte «llibertat» per qualsevol durada i període de temps. De cada 1.000 persones que hi són emprades hi ha 733 homes, 88 dones, 135 joves i 44 noies de menys de 16 anys; en els alts forns, etc., de cada 1.000: 668 homes, 149 dones, 98 joves i 85 noies de menys de 16 anys. Afegiu encara els baixos salaris a l'enorme explotació de força de treball madura i immadura, amb mitjanes diàries de 2 xílings i 8 penics pels homes, 1 xíling i 8 penics per les dones, 1 xíling i 2¹/2 penics pels joves. Per això Bèlgica havia arribat a doblar el 1863, en relació al 1850, la quantitat i valor de les exportacions de carbó, ferro, etc.. <=

(191) Quan Robert Owen poc després de la primera dècada d'aquest segle no tan sols mantenia teòricament la necessitat d'una limitació de la jornada laboral sinó que introduí la jornada de deu hores de forma efectiva en la seua fàbrica a New-Lanark, això fou ridiculitzat com una utopia comunista, igual com la seua «combinació de treball productiu amb l'educació dels infants», i igual com les societats cooperatives de treballadors que ell dugué a la vida. Avui dia la primera utopia és la llei fabril, la segona figura com a frase oficial de totes les «Factory Acts», i la tercera s'usa ja com a coberta de manipulacions reaccionàries. <=

(192) Ure (traducció francesa), «Philosophie des Manufactures», Paris 1836, t. II, p. 39, 40, 67, 77 etc. <=

(193) En els Compte Rendu del «Congrés Estatístic Internacional de París, 1855», s'hi diu, entre d'altres coses: «La llei francesa que restringeix la durada del treball diari en fàbriques i tallers a 12 hores, no limita aquesta feina dins unes hores fixes determinades» (períodes de temps), «ja que tan sols pel treball infantil prescriu el període d'entre 5 del matí i 9 del vespre. Per tant una part dels fabricants fa ús del dret que aquest silenci fatídic els dóna de fer treballar sense interrupció, dia si, dia no, possiblement amb l'excepció del diumenge. Per això empren dos torns de treballadors diferents dels quals cap no és en el taller més de 12 hores seguides, però la feina de l'establiment dura dia i nit. Satisfan la llei, però satisfan alhora la humanitat?». A banda d'això, «la influència destructiva del treball nocturn damunt l'organisme humà», també s'hi assenyala «la influència fatal de l'associació nocturna de tots dos sexes en els mateixos tallers mal il·luminats». <=

(194) «Per exemple, en el meu districte hi ha un empresari, que en la mateixa planta, emblanquina i tenyeix sota la 'llei d'emblanquinats i tints', i imprimeix sota la 'Printworks' Act' i finalment sota la 'llei fabril' ...» («Report of Mr. Baker in "Reports etc. for 31st Oct. 1861"», p. 20). Després d'enumerar les diferents determinacions d'aquestes lleis i les complicacions que en resulten, el senyor Baker diu: «Semblaria doncs que hi hauria una gran dificultat per garantir l'execució d'aquestes tres lleis del parlament si l'empresari triàs d'incomplir-les». Això, però, ho garanteixen els senyors juristes mitjançant processos. <=

(195) Així els inspectors fabrils gosen de dir finalment: «Aquestes objeccions» (del capital contra la limitació legal del temps de treball) «haurien de sucumbir davant l'ampli principi dels drets del treball... Hi ha un temps on el dret del patró al treball del seu obrer cesa, i el seu temps li esdevé propi, fins i tot si no s'esgotàs la qüestió». («Reports etc. for 31st Oct. 1862», p. 54.) <=

(196) «Nosaltres, els treballadors de Dunkirk, declaram que la llargada del temps de treball requerit sota el present sistema és massa gran i que, lluny de deixar a l'obrer temps de descans i d'educació, l'arrossega a una situació de servitud no gaire millor que l'esclavatge. És per això que decidim que 8 hores són prou per una jornada laboral, i que haurien d'ésser reconegudes com a suficients; per això cridam en el nostre ajut aquella poderosa palanca, la premsa;... i per això considerarem tots aquells que refusen d'ajudar-nos com a enemics de la reforma del treball i dels drets del treballador». (Resolució dels treballadors de Dunkirk, estat de New York, 1866.) <=

(197) «Reports et. for 31st Oct. 1848», p. 112. <=

(198) «El procediment» (les maniobres del capital, per exemple, el 1848-1850) «han aportat, a més, una prova incontrovertible de la fal·làcia de l'afirmació tan sovint presentada que els operaris no necessiten cap protecció sinó que cal considerar-los agents lliures en disposició de l'única propietat que posseeixen – el treball de les mans i la suor del front». («Reports etc. for 30th April 1850», p. 45). «El treball lliure, si hom el pogués denominar així en general, fins i tot en un país lliure, requereix la protecció del fort braç de la llei». («Reports etc. for 31st Oct. 1864», p. 34). «Permetre és equivalent a obligar... a treballar 14 hores al dia amb o sense temps per menjar». («Reports etc. for 30th April 1863», p. 40.) <=

(199) Friedrich Engels, «Die englische Zehnstundenbill», l.c.p. 5. <=

(200) El decret de les deu hores en les branques industrials que li són sotmeses «ha posat fi a la decrepitud prematura dels obrers que abans feien llargues hores». («Reports etc. for 31st Oct. 1859», p. 47). «El capital» (a les fàbriques) «no es pot emprar mai en mantindre la maquinària en moviment més enllà d'un temps limitat sense produir un cert perjudici a la salut i a la moral dels treballadors emprats; i ells no són en situació de protegir-se tots sols». (l.c. p. 8.) <=

(201) «Un avantatge encara més gran és la distinció que finalment es feia clara entre el propi temps de l'obrer i el del patró. L'obrer sap ara on acabava allò que ven, i on comença el que li és propi; i en posseir un coneixement segur d'això se li permet de disposar dels propis minuts per objectius propis». (l.c.p. 52). «En fer-los» (les lleis fabrils) «senyors del propi temps, els hi ha donat una energia moral que els dirigeix a la possessió eventual del poder polític». (l.c.p. 47). Amb una ironia reprimida i amb expression força sopesades, els inspectors fabrils amaguen que la llei real també allibera el capitalista de part de la brutalitat natural d'un home que és una simple encarnació del capital i això li ha donat temps per una mica de «formació». Abans «l'empresari no havia tingut temps per fer res més que diners; el sirvent temps per res més que treball». (l.c.p. 48.) <=