6. Capítol. El capital constant i el capital variable | Índex | 8. Capítol. La jornada laboral

SETÈ CAPÍTOL
La taxa de plus-vàlua

1. El grau d'explotació de la força de treball

La plus-vàlua generada a partir del capital avançat C en el procés de producció, o l'augment del valor del capital avançat C es presenta primerament com un excedent de valor del producte per damunt de la suma de valors dels elements de producció.

El capital C es divideix en dues parts, una suma monetària c pels mitjans de producció i una altra v per l'adquisició de la força de treball; c representa la porció de valor constant del capital, v la variable. Originàriament, per tant, C = c + v, per exemple un capital avançat de 500 lliures esterlines = 410 £ + 90 £. A la fi del procés de producció ens arriba una mercaderia, el valor de la qual = c + v + p, on p és la plus-vàlua, per exemple 410 £ + 90 £ + 90 £. El capital C originari s'ha transformat en C', de 500 lliures en 590. La diferències entre les dues és p, una plus-vàlua de 90. Com que el valor dels elements de la producció és igual al valor del capital avançat, és de fet una tautologia dir que l'excedent de valor del producte per damunt del valor dels elements de producció és igual a l'ampliació de valor del capital avançat o igual a la plus-vàlua produïda.

Amb tot, examinarem aquesta tautologia de més a prop. Ço que es compara amb el valor del producte és el valor dels elements de producció consumits en la seua creació. Ara bé, hem vist com la porció del capital constant que consisteix en els mitjans de treball transfereix al producte tan sols un segment del seu valor, mentre que un altre segment perdura en la forma antiga d'existència. Com que la darrera no juga cap paper en la generació de valor, s'hi abstraurà. La seua introducció en el còmput no canviaria res. Assumim que c = 410 lliures, que consisteix en matèries primeres per 312 lliures, en materials auxiliars per 44 i que en el procés hi ha un desgast de la maquinària de 54 lliures, el valor real de la qual, però, és de 1.054 lliures. Com a avançament per la generació del valor del producte tan sols comptam un valor de 54 lliures, que la maquinària perd en el funcionament i que per tant transfereix al producte. Si comptassen les 1.000 lliures que perduren en l'antiga forma com a màquina de vapor, etc., hauríem de comptar en totes dues bandes, a la banda del valor avançat i a la banda del valor del producte (26a), i tindríem així respectivament 1.500 lliures i 1.590. La diferència o la plus-vàlua seria com abans de 90 lliures. Sota el nom de capital constant avançat per la producció de valor entenem per tant, si no s'hi indica el contrari, tan sols el valor dels mitjans de producció consumits en la producció.

Assumit això, retornam a la fórmula C = c + v, que s'hi transformava en C' = c + v + p, en fer-ho C en C'. Hom sap que el valor del capital constant tan sols reapareix en el producte. Que el valor del producte realment generat de nou en el procés és per tant diferent del valor del producte mantingut en el procés, que no és, com semblaria en una primera ullada, c + v + p o 410 £ + 90 £ + 90, sinó v + p o 90 £ + 90 £, no 590 sinó 180 lliures. Si c, el capital constant, és 0, o en altres mots, si s'hi donassen branques de la producció on el capitalista no requerís cap mitjans de producció produït, ja fossen matèries primeres o materials auxiliar o fins i tot instruments de treball, sinó tan sols els materials disposats per la natura i la força de treball, no hi hauria cap porció constant del valor que es transferís al producte. Aquest element del valor del producte, que en el nostre exemple és de 410 lliures, cauria, però el valor del producte de 180 lliures, de les quals 90 en suposen la plus-vàlua, restarien en la mateixa quantitat que si c representàs la suma de valor més gran possible. Tindríem C = 0 + v = v, i C', el capital ampliat, seria v + p, C' – C, com abans, seria p. Si, contràriament, p = 0, o en altres mots, la força de treball, el valor de la qual s'avança en el capital variable, tan sols produís un equivalent, de forma que, si C = c + v, i C' (el valor del producte) = c + v + 0, C = C'. El capital avançat no s'hi hauria ampliat.

Sabem que, de fet, la plus-vàlua és la simple conseqüència de l'alteració del valor de v, de la porció del capital que aporta la força de treball, que, per tant, v + p = v + Dp (v més increment de v). Però l'alteració real del valor i les condicions d'aquesta alteració són enfosquides perquè, com a conseqüència de l'augment de la porció variable, augmenta també el capital total avançat. Era 500, i esdevé 590. L'anàlisi pura del procés requereix per tant l'abstracció de la porció del valor del producte que tan sols és la reaparició del valor del capital constant, i que per tant el capital constant c = 0, i això com en aplicació de la llei matemàtica emprada quan s'opera amb quantitats variables i constants, on la quantitat constant tan sols es relaciona amb la variable per addició o substracció.

Una altra dificultat sorgeix a la forma originària del capital variable. En l'exemple anterior, C' = 410 £ de capital constant + 90 £ de capital variable + 90 £ de plus-vàlua. Les noranta lliures són, però, una quantitat determinada, i per tant constant, i sembla aixó absurd de tractar-les de quantitat variable. Però 90 lliures o 90 lliures de capital variable hi és de fet tan sols el símbol del procés pel qual passa aquest valor. La porció de capital avançada en l'adquisició de força de treball és una quantitat determinada de treball materialitzat, i per tant de quantitat constant de valor, com ho és el valor de la força de treball comprada. En el procés de producció, però, el lloc de les 90 lliures avançades l'ocupa la força de treball en acció, per comptes de treball mort, hi ha de viu, en el lloc d'una quantitat estàtica n'hi ha una de fluida, per comptes d'una de constant n'hi ha una de variable. El resultat és la reproducció de v més increment de v. Des del punt de mira de la producció capitalista tot el cicle es presenta com un moviment propi de la força de treball, a partir del valor constant originari. Tant el procés com el resultat semblen prescrits. Quan les fórmules de 90 lliures esterlines de capital variable o de valor que s'amplia a si mateix apareixen com a contradictòries, ho és perquè expressen tan sols una de les contradiccions immanents de la producció capitalista.

La igualació del capital constant a 0 estranya a primera vista. Amb tot, hom ho fa constantment en la vida quotidiana. Si, per exemple, volem calcular els guanys a Anglaterra de la indústria del cotó, deduïm abans de res el preu del cotó pagat als Estats Units, Índia, Egipte, etc.; és a dir, el valor del capital que tan sols reapareix en el valor del producte s'iguala a 0.

Certament, no és tan sols de gran importància econòmica la relació de la plus-vàlua amb la porció del capital que l'origina immediatament i del qual expressa l'alteració de valor, sinó també amb tot el capital avançat. Tractarem aquesta relació exhaustivament, per tant, en el tercer llibre. Per tal que una porció del capital s'amplie per la conversió a força de treball, una altra porció del capital s'ha de convertir en mitjans de producció. Perquè el capital variable funcione, el capital constant s'ha d'avançar en la proporció corresponent, d'acord amb caràcter tècnicament determinat del procés laboral. Amb tot, la circumstància que fa que hom haja d'emprar per un procés químic retortes i d'altres recipients, no l'impedeix d'abstraure les retortes de l'anàlisi. Pel que fa a la creació i a la variació de valor en si mateixa, és a dir considerada purament, els mitjans de producció es redueixen a formes materials del capital constant, simplement al material que la força fluïda i creadora de valor ha de fixar. La natura d'aquest material és per tant també indiferent, ja siga cotó o ferro. També el valor d'aquest material és indiferent. Tan sols s'hi ha de donar en una massa suficient com per poder absorbir la quantitat de treball esmerçada en el procés de producció. Donada aquesta massa, el valor en pot pujar o baixar, o pot no tindre'n, com la terra i el mar, sense tindre cap influència en el procés de creació i d'alteració del valor.(27)

Anul·lam per tant, primer que tot, la porció constant del capital. El capital avançat es redueix així de c + v a v, i el valor del producte de c + v + m al valor produït v + p. Donat un valor produït de 180 lliures, que expressa el treball fluit en tota la durada del procés de producció, i en deduïm el valor del capital variable, 90 lliures esterlines, ens resta la plus-vàlua de 90 lliures. La xifra de 90 lliures = p hi expressa la quantitat absoluta de la plus-vàlua produïda. La quantitat proporcional, però, és la relació de l'ampliació del capital variable, determinada clarament per la relació de la plus-vàlua amb el capital variable, expressa en ^p/v. En l'exemple anterior, per tant, en ⁹⁰/90 = 100 %. Aquesta ampliació relativa del capital variable o quantitat relativa de la plus-vàlua l'anomén taxa de plus-vàlua.(28)

Hem vist que el treballador durant un segment del procés laboral produeix tan sols el valor de la seua força de treball, és a dir el valor dels mitjans de vida que necessita. Com que produeix en una situació de divisió social del treball, no produeix directament els seus mitjans de vida, sinó que ho fa en la forma d'una mercaderia particular, per exemple, fil, d'un valor igual al valor dels seus mitjans de vida o als diners amb que els compra. La porció de la jornada laboral que hi dedica és més o menys gran segons el valor dels seus mitjans de vida per un dia mitjà, i per tant segons el temps diari mitjà de treball requerit per la llur producció. Si el valor dels mitjans diaris de vida representa, de mitjana, la materialització de 6 hores de treball, l'obrer ha de treballar de mitjana diària 6 hores per produir-los. Si no treballàs pel capitalista, sinó per si mateix i de forma independent, sota les mateixes circumstàncies, hauria de treballar de mitjana la mateixa part alíquota del dia per produir el valor de la seua força de treball i per guanyar-se el propi manteniment o la reproducció contínua dels mitjans necessaris de vida. Com que en la porció de la jornada laboral on produeix el valor diari de la força de treball, posam 3 xílings, tan sols produeix un equivalent del valor prèviament pagat pel capitalista (28a), el valor generat de nou tan sols substitueix el valor avançat del capital variable, i aquesta producció de valor apareix com a simple reproducció. La porció de la jornada laboral on té lloc aquesta reproducció, l'anomén per tant temps de treball necessari, i el treball que s'hi esmerça, treball necessari.(29) Necessari pel treballador, perquè és independent de la forma social del seu treball. Necessari pel capital i pel seu món perquè n'és la base de la presència continuada de treballadors.

El segon període del procés laboral, més enllà de la frontera del treball necessari per l'obrer, li costa certament treball, esmerçament de força de treball, però no crear cap valor per ell mateix. Crea plus-vàlua que, pel capitalista, té tot l'encant d'una creació del no-res. Aquesta porció de la jornada laboral l'anomén temps excedentari de treball, i al treball esmerçat: treball excedentari (suplus labour). És tan decisiu, en general, per la comprensió del valor, concebre'l com a smple congelació de temps de treball, com a simple treball materialitzat, com ho és per la comprensió de la plus-vàlua, fer-ho com a simple congelació de treball excedentari, com a simple materialització de treball excedentari. Tan sols en la forma que s'extrau aquest treball excedentari dels productors immediats, dels treballadors, s'hi diferencien les formacions econòmiques de la societat, per exemple la societat de l'esclavatge de la del treball assalariat.(30)

Com que el valor del capital variable = valor de la força de treball comprada, i com que el valor d'aquesta força de treball el determina la porció necessària de la jornada laboral, i la plus-vàlua, per la seua banda, però, la determina la porció excedentària de la jornada laboral, se segueix que la plus-vàlua s'hi relaciona amb el capital variable com el treball excedentari amb el necessari, o que la taxa de plus-vàlua ^p/v = (Treball excedentari)/(Treball necessari). Totes dues proporcions expressen la mateixa relació en formes diferents, una en la forma de treball materialitzat, l'altra en la forma de treball fluid.

La taxa de plus-vàlua és per tant l'expressió exacta del grau d'explotació de la força de treball pel capital o del treballador pels capitalistes.(30a)

Segons la nostra assumpció, el valor del producte = 410 £ + 90 £ + 90, el capital avançat = 500 lliures esterlines. Com que la plus-vàlua = 90 i el capital avançat = 500, hom hauria d'obtindre, segons la forma habitual de comptar, que la taxa de plus-vàlua (que hom confon amb la taxa de benefici) = 18%, una proporció massa baixa com per poder sobtar el senyor Carey i d'altra harmonitzadors. De fet, però, la taxa de plus-vàlua no és ^p/C o ^p/c + v, sinó ^p/v, i per tant no ⁹⁰/500, sinó ⁹⁰/90 = 100%, més de cinc vegades el grau d'explotació aparent. Per bé que en el cas considerat ara no sabem la quantitat absoluta de la jornada laboral, ni tampoc el període del procés laboral (dia, setmana, etc.), ni tan sols el nombre de treballadors que posen en moviment alhora el capital variable de 90 lliures esterlines, la taxa de plus-vàlua ^p/v ens mostra acuradament per la convertibilitat a ^{(Treball excedentari)}/(Treball necessari) la relació mútua de les dues parts integrants de la jornada laboral. És d'un 100%. Per tant l'obrer treballa una meitat del dia per ell i l'altra pel capitalista.

El mètode de calcular la taxa de plus-vàlua és per tant, breument, aquest: prenem tot el valor del producte i n'anul·lam el valor del capital constant que simplement hi reapareix. La suma de valor que en resta és l'únic valor del producte que es genera en el procés de creació de la mercaderia. Donada la plus-vàlua, cal deduir-la del valor d'aquest producte per trobar-ne el capital variable. Inversament, donat aquest darrer, hi cercarem la plus-vàlua. Donats tots dos, ja tan sols cal realitzar l'operació final, calcular la relació de la plus-vàlua amb el capital variable, ^p/v.

Per simple que siga el mètode, sembla adient exercir el lector, mitjançant exemples individuals, en aquesta forma poc habitual d'anàlisi, i en el fonament que hi rau.

Per començar, l'exemple d'una filatura de 10.000 filadores mecàniques, que filen fil del n. 32 a partir de cotó americà, i que produeixen 1 lliura de fil setmanal per filadora. El residu és d'un 6 %. Per tant, 10.600 lliures de cotó s'elaboren setmanalment en 10.000 lliures de fil i 600 lliures de residu. L'abril del 1871 aquest cotó costava 7³/4 penics per lliura, de forma que 10.600 lliures suposen 342 lliures esterlines. Les 10.000 filadores, que inclouen la maquinària de pre-filat i les màquines de vapor, costen 1 lliura esterlina per filadora, i per tant suposen 10.000 lliures esterlines. El desgast se n'emporta un 10% = 1.000 lliures esterlines o 20 lliures setmanals. El lloguer de l'edifici de la fàbrica és de 300 lliures esterlines o 6 lliures setmanals. El carbó (4 lliures per hora i cavall de potència, a 100 cavalls de potència (indicats), i 60 hores per setmana, que inclouen la calefacció de l'edifici), 11 tones per setmana, a 8 xílings i 6 penics la tona, costa unes 4¹/2 lliures esterlines setmanals; el gas 1 lliura esterlina setamana, el petroli 4¹/2 lliures esterlines per setmana, i per tant tot el material auxiliar 10 lliures esterlines setmanals. Per tant, la porció constant de valor és de 378 lliures esterlines setmanals. Els salaris laborals s'emporten 52 lliures esterlines setmanals. El preu del fil és de 12¹/4 penics per lliura o 10.000 lliures = 510 lliures esterlines, i per tant la plus-vàlua és 510 - 430 = 80 lliures esterlines. Fem que la porció constant de valor de 378 £ = 0, ja que no hi col·labora en la creació setmanal de valor. Hi resta un valor setmanal de producte de 132 = 52 + 80 £. La taxa de plus-vàlua és per tant = ⁸⁰/52 = 153¹¹/13%. D'una jornada laboral mitjana de deu hores en resulta: treball necessari = 3³¹/33 hores i treball excedentari = 6²/33 hores.(31)

Jacob dóna per l'any 1815, amb l'assumpció d'un preu del blat de 80 xílings el quarter i un rendiment mitjà de 22 búixels per acre, de forma que un acre forneix 11 lliures esterlines, i, per bé que, com a conseqüència de compensacions prèvies de diferents apartats, té força mancances, pel nostre objectiu, però, ens és un càlcul prou bo.

Producció de valor per acre

La plus-vàlua, sota la presuposició que el preu del producte = el seu valor, es reparteix entre les diferents rúbriques: profit, interès, delme, etc. Aquestes rúbriques ens són indiferents. Les sumam plegades i obtenim una plus-vàlua de 3 £ 11 sh. Les 3 £ 19 sh de les llavors i l'adob les anul·lam com a porció constant del capital. Resta el capital variable avançat de 3 £ 10 sh, en el lloc del qual s'hi produeix un nou valor de 3 £ 10 sh + 3 £ 11 sh. Per tant en resulta ^p/v = (3 £ 11 sh)/(3 £ 10 sh), més d'un 100%. El treballador empra més de la meitat de la jornada laboral en la producció d'una plus-vàlua, que diferents persones, sota pretexts diferents, comparteixen entre elles.(31a)

2. Representació del valor del producte en parts proporcionals del producte

Retornam ara a l'exemple que ens mostrava com el capitalista feia de diners capital. El treball necessari del seu filador s'emporta 6 hores, les mateixes que el treball excedentari, i el grau d'explotació de la força de treball és per tant d'un 100%.

El producte d'una jornada laboral de dotze hores són 20 lliures de fil d'un valor de 30 xílings. No pas menys d'un ⁸/10 d'aquest valor del fil (24 sh) el constitueix el valor simplement reaparegut dels mitjans de producció consumits (20 lliures de cotó per 20 xílings, filadora, etc., per 4 xílings), que consisteix en capital constant. Les altres ²/10 són el nou valor de 6 xílings introduït pel procés de filar, del qual una meitat és el valor avançat del jornal de la força de treball o capital variable i l'altra meitat constitueix una plus-vàlua de 3 xílings. El valor global de les 20 lliures de fil es descomposa de la següent forma:

Valor del fil de 30 sh = 24 sh + 3 sh + 3 sh.

Com que aquest valor global es presenta en el producte global de 20 lliures de fil, també els diferents elements del valor s'han de poder presentar en parts proporcionals del producte.

Si existeix un valor de fil de 30 xílings en 20 lliures de fil, llavors ⁸/10 d'aquest valor hi són en la part constant de 24 xílings de ⁸/10 del producte, o en 16 lliures de fil. De les quals 13¹/3 lliures representen el valor de la matèria primera, el cotó per filar de 20 xílings, i 2²/3 lliures del valor de 4 xílings del material auxiliar, de la filadora, etc., consumit.

13¹/3 lliures de fil representen per tant en el producte global de 20 lliures, el cotó filat, la matèria primera del producte global, però no pas més. Certament que en el pes és tan sols 13¹/3 lliures de cotó d'un valor de 13¹/3 sh., però el valor afegit de 6²/3 sh. constitueix un equivalent del cotó filat de les altres 6²/3 lliures de fil. És com si les darreres no continguessen gens de cotó, i que tot el cotó fos en el producte global de 13¹/3 lliures de fil. Contràriament, no conté ja cap àtom de valor del material auxiliar i dels mitjans de treball emprats ni en el valor nou generat pel procés de filar.

Igualment, les 2²/3 lliures de fil on s'hi diposita la resta del capital constant (= 4 xílings), no són res més que el valor del material auxiliar i dels mitjans de treball emprats en el producte global de 20 lliures de fil.

Vuit dècimes del producte, o 16 lliures de fil, per bé que considerades com a valor d'ús, com a fil, així com a resultat del treball de fil, i iguals a les parts restants del producte, no contenen en aquesta connexió cap treball de filar, ja que no n'han absorbit en el procés de filar. És com si s'haguessen convertit en fil sense filar, com si la forma de fil fos un engany. De fet, quan el capitalista el ven per 24 xílings i així recompra els seus mitjans de producció, s'hi demostra que les 16 lliures de fil no són més que la disfressa del cotó, de la filadora, del carbó, etc.

Contràriament, les ⁸/10 restants del producte o les 4 lliures de fil no suposen res més que el nou valor de 6 xílings produït en el procés de dotze hores de filar. El valor contingut en els materials primers i els mitjans de treball fou, per dir-ho així, interceptat per tal d'incorporar-lo a les primeres 16 lliures de fil. El trabll de fil incorporat en les 20 lliures de fil s'hi concentra en ²/10 del producte. És com si el filador hagués filat 4 lliures de fil de l'aire, o com si ho hagués fet amb l'ajut del cotó i de filadores que fossen disposades per la natura, sense l'aport de treball humà, i no transferissen cap valor al producte.

De les 4 lliures de fil, on hi és tot el valor del producte del procés diari de filar, una meitat presenta tan sols el valor de substitució de la força de treball emprada, i per tant el capital variable de 3 xílings, les altres 2 lliures de fil tan sols la plus-vàlua de 3 xílings.

Com que 12 hores de treball del filador s'hi materialitzen en 6 xílings, en el valor de fil de 30 xílings s'hi materialitzen 60 hores de treball, que existeixen en 20 lliures de fil, en ⁸/10 o 16 lliures com la materialització de 48 hores de treball esmerçades abans del procés de filar, és a dir en el treball materialitzat en els mitjans de producció del fil, i en ²/10 o 4 lliures, per contra, com la materialització de les 12 hores de treball esmerçades en el propi procés de filar.

Anteriorment, vam veure que el valor del fil és igual a la suma del nou valor generat en la producció més el valor preexisten en els mitjans de producció. Ara s'ha demostrat com els diferents components funcionals o conceptuals del valor del producte es poden representar en parts proporcionals del propi producte.

Aquesta divisió del producte – resultat del procés de producció – en quantitats de producte, de la qual una representa tan sols el treball contingut en els mitjans de producció o porció constant del capital, una altra quantitat, tan sols el treball necessari afegit al procés de producció o porció variable del capital, i una darrera quantitat de producte, tan sols representa el treball excedentari afegit al mateix procés o plus-vàlua, és tan senzilla com important per l'aplicació posterior a problemes complicats i encara no resolts.

Hem considerat abans el producte global com el resultat sòlid de la jornada laboral de dotze hores. Podem seguir-lo també, però, en el procés de formació, si representam els productes parcials com a parts funcionalment diferenciades del producte.

El filador produeix en 12 hores 20 lliures de fil, i per tant en una hora 1²/3 i en 8 hores 13¹/3 lliures, o bé un producte parcial amb el valor global del cotó que es fila en tota la jornada laboral. De manera similar, el producte parcial de l'hora i 36 minuts següents és de 2²/3 lliures de fil, i presenta així el valor dels mitjans de treball emprats durant les 12 hores de feina. Igualment el filador produeix en l'hora i 12 minuts següents 2 lliures de fil = 3 xílings, un valor de producte igual a tot el valor de producte que genera en 6 hores de treball necessari. Finalment produeix en les darreres ⁶/5 hores 2 lliures de fil d'un valor igual a la plus-vàlua generada pel treball excedentari de mitja jornada. Aquesta mena de càlcul li serveix al fabricant anglès per ús domèstic i, per exemple, ens dirà que mostra que en les primeres 8 hores o en ²/3 de la jornada laboral recupera el cotó, etc. Hom veu que la fórmula és correcta, únicament que, de fet, en la primera fórmula s'aplicava a l'espai, on les parts del producte s'hi trobaven una al costat de l'altra, i ara en el temps on s'hi succeeixen entre elles. La fórmula, però, també la poden seguir assumpcions força bàrbares, especialment en els caps dels qui s'interessen pràcticament en el procés d'ampliació de valor, alhora que tenen un interès en malinterpretar-lo teòricament. Poden així imaginar-se que el nostre filador, per exemple, produeix o substitueix en les primeres 8 hores de la jornada laboral el valor del cotó, en l'hora i 36 minuts següent el valor dels mitjans de treball consumits, en l'hora i 12 minuts següent el valor del salari laboral, i que tan sols dedica la famosa «darrera hora» a la producció de la plus-vàlua, a l'amo de la fàbrica. El filador realitza així el doble miracle de produir cotó, filadora, màquina de vapor, carbó, petroli, etc., en el mateix instant que fila amb ells, i de fer cinc d'una jornada laboral, donat aquest grau d'intensitat. Ja que el nostre cas particular la producció de materials primers i de mitjans de treball requereix ²⁴/6 = 4 jornades laborals de dotze hores i la transformació en fil una altra jornada laboral de dotze hores. Que el desig de robar fa creure en aitals miracles i que els sicofantes doctrinaris mai no s'estan de demostrar-los, ho evidencia ara un exemple de renom històric.

3. «La darrera hora» de Senior

Un bell matí de l'any 1836, Nassau W. Senior, ben conegut tant per la seua ciència econòmica com pel seu bell estil, considerat el més lúcid dels economistes anglesos, fou citat d'Oxford a Manchester per aprendre-hi economia política, per comptes d'ensenyar-la a Oxford. Els fabricants el triaren com a esgrimista contra la recentment aprovada Factory Acte i contra l'encara més amenaçadora campanya per les deu hores. Amb l'habitual agudesa pràctica havien descobert que el senyor professor «wanted a good deal of finishing». Per això l'escrigueren des de Manchester. El senyor professor, per la seua banda, ha estilitzat la lliçó rebuda dels fabricants a Macnhester en el pamflet «Letters on the Factory Act, as it affects the cotton manufacture», London 1837. Hom pot llegir-hi la següent edificació:

«Sota la llei actual, cap fàbrica que empre persones de menys de 18 anys pot treballar diàriament més de 11 1/2 hores, és a dir 12 hores durant els primers 5 dies i 9 hores el dissabte. La següent anàlisi (!) mostra ara que en una fàbrica així tot el guany net deriva de la darrera hora. Un fabricant posa 100.000 lliures esterlines – 80.000 lliures esterlines en l'edifici i les màquines, 20.000 en la matèria primera i els salaris laborals. Els ingressos anyals de la fàbrica, si se suposa que el capital es renova cada any i els guanys bruts pugen a un 15%, han de consistir en mercaderies per valor de 115.000 lliures esterlines... D'aquestes 115.000 lliures esterlines, cadascuna de les 23 mitges hores de treball produeix diàriament 5/115 o 1/23. D'aquestes 23/23, que constitueixen el total de 115.000 lliures esterlines (constituting the whole 115.000 Pfd.St.), 20/23, és a dir 100.000 de les 115.000, substitueixen únicament el capital; 1/23 o 5.000 lliures esterlines de les 15.000 de guanys bruts (!) substitueixen el desgast de la fàbrica i de la maquinària. Les 2/23 que resten, és a dir les dues darreres mitges hores de cada dia produeixen el guany net del 10%. Si, per tant, amb preus iguals, la fàbrica pugués treballar 13 hores per comptes de 11 1/2, amb una addició de 2.600 lliures de capital circulant, el guany net es doblaria amb escreix. D'altra banda, si les hores de treball es reduïssen diàriament en 1 hora, s'esvairia el guany net, i si fossen 1 ½ hores, també els guanys bruts».(32)

I el senyor professor d'això en diu una «anàlisi»! Si creu, com els planys dels fabricants, que el treballador dedica la major part del dia en la producció, i per tant en la reproducció o substitució, del valor de l'edifici, de les màquines, del cotó, del carbó, etc., llavors tota anàlisi hi sobrava. Hauria respost simplement: Senyors meus, si treballau 10 hores per comptres de 11¹/2, sota les mateixes circumstàncies, el consum diari de cotó, maquinària, etc., es reduirà en 1¹/2. Guanyau tant com hi perdeu. Els vostres treballadors esmerçaren en el futur 1¹/2 hores menys en la reproducció o substitució del valor del capital avançat. Si no els creia ni un mot, sinó que, com a expert en la matèria, necessitava una anàlisi, llavors hauria hagut de demanar, en una qüestió que tracta exclusivament de la relació dels guanys nets amb la durada de la jornada laboral, que els senyors fabricants no barrejassen la maquinària i l'edifici de la fàbrica, amb la matèria primera i el treball, sinó que posassen l'edifici, la maquinària, la matèria primera, etc., en el capital constant mantingut, i el capital avançat en el salari laboral en una altra banda. Si s'hagués trobat que, segons el càlcul dels fabricants, el treballador reprodueix o substitueix el salari en ²/2 hores de treball, o en una hora, l'analista hauria continuat així:

Segons les vostres xifres, el treballador produeix en la penúltima hora el seu salari laboral i en la darrera la vostra plus-vàlua o guany net. Com que en períodes iguals produeix el mateix valor, el producte de la penúltima hora té el mateix valor que el de la darrera. A més, tan sols produeix valor quan esmerça treball, i la quantitat de treball es mesura pel temps de treball. Aquest puja, segons vosaltres, a una xifra de 11¹/2 hores diàries. Una part d'aquestes 11¹/2 hores s'empra per la producció o substitució del salari, l'altra per la producció del vostre guany net. No fa res més durant la jornada laboral. Però, com que, segons les xifres, el salari té el mateix valor que la plus-vàlua lliurada, és evident que produeix el propi salari laboral en 5³/4 hores i el vostre guany net en unes altres 5³/4 hores. Com que, a més, el valor del fil produït en dues hores és igual a la suma de valors del seu salari i del vostre guany net, aquest valor del fil s'ha de mesurar en 11¹/2 hores de treball, el producte de la penúltima hora en 5³/4 hores de treball, i la darrera igual. Arribam ara a un punt embolicat. Per tant, ull viu! La penúltima hora de treball és una hora de treball tan corrent com la primera. Ni plus, ni moins. Com pot així el filador produir en una hora de treball un valor de fil que representa 5³/4 hores de treball? De fet no realitza aital miracle. El valor d'ús que produeix en una hora de treball és una determinada quantitat de fil. El valor d'aquest fil es mesura en 5³/4 hores de treball, de les quals 4³/4 figuren, sense la seua participació, en els mitjans de producció consumits, en el cotó, en la maquinària, etc, i hi afegeix pròpiament ⁴/4 o una hora. Com que, per tant, el seu salari es produeix en 5³/4 hores i el fil produït en una hora de filar conté igualment 5³/4 hores de treball, no hi ha cap encanteri en el fet que el valor produït en 5³/4 hores de filar siga igual al valor del producte d'una hora de filar. Anireu pel camí equivocat, però, si us pensau que perd ni un àtom de temps de la jornada laboral en la reproducció o la «substitució» del valor del cotó, la maquinària, etc. Contràriament, és perquè el seu treball fa del cotó i de la filadora fil, perquè fila, que el valor del cotó i de la filadora passen per si sols al fil. Això deriva de la qualitat del seu treball, no de la quantitat. Certament que transferirà en una hora més valor de cotó, etc., al fil que en ¹/2 hora, però tan sols perquè en 1 hora fila més cotó que en ¹/2. S'hi copsa per tant que la vostra afirmació que el treballador produeix en la penúltima hora el valor del seu salari laboral i en la darrera el guany net, no vol dir res més que en el fil produït en dues hores de la jornada laboral, ja siguen les primeres o les darreres, s'hi incorporen 11¹/2 hores de treball, justament les mateixes hores que tota la jornada laboral. I que l'afirmació que en les primeres 5³/4 hores produeix el salari laboral i en les darreres 5³/4 el vostre guany net, no vol dir res més que li pagau per les primeres 5³/4 hores i no per les darreres 5³/4. Parl de pagament de treball per comptes de força de treball per enraonar en el vostre slang. Si els senyors comparen ara la relació del temps de treball que paguen amb el temps de treball que no paguen, trobaran que és de mitja hora per mitja hora, per tant un 100%, que certament és un percentatge notable. No hi queda tampoc el més petit dubte que si feu que les vostres «mans» es moguen, per comptes de 11¹/2, 13 hores i, com s'hi pot esperar de vosaltres, tractau el treball de la 1¹/2 hora addicional com a treball excedentari, el darrer creixerà de 5³/4 hores a 7¹/4, i la taxa de plus-vàlua de 100% a 126²/23%. Contràriament sou massa sanguinis en esperar que aital afegit de 1¹/2 hores l'augmente de 100 a 200% i a més del 200%, és a dir que «duplique amb escreix». D'altra banda, el cor humà és una cosa meravellosa, especialment quan els humans el duen a la butxaca – i sou massa pessimistes quan temeu que amb una reducció de la jornada laboral de 11¹/2 a 10¹/2 hores se n'aniran a norris tots els vostres guanys nets. Si presuposam que totes les altres circumstàncies resten igual, el treball excedentari cauria de 5³/4 a 4³/4 hores, la qual cosa encara dóna una taxa de plus-vàlua del tot aprofitable, és a dir 82¹⁴/23%. La imprescindible «darrera hora» de la qual, però, heu fabulat més que els quiliastes amb la fi del món, és «all bosh». La seua pèrdua ni us costarà a vosaltres el «guany net» ni als infants que féu treballar la «puresa d'esperit».(32a)

Quan la vostra «darrera hora» sone de debò, pensau en el professor d'Oxford. I ara: en un món millor potser tractaré de nou amb vosaltres. Addio!(33)... La senyera descoberta per Senior el 1836 de la «darrera hora», fou onejada de nou el 15 d'abril del 1848, en la polèmica contra la llei de les deu hores, per James Wilson, un dels alts mandarins econòmics, al «London Economist».

4. El producte excedentari

La part del producte (¹/10 de 20 lliures de fil o 2 lliures de fil en l'exemple de l'apartat 2) que representa la plus-vàlua, l'anomenam producte excedentari (surplus produce, produit net). Igual com la taxa de plus-vàlua la determina la relació no amb la suma total, sinó amb la porció variable del capital, igualment el nivell del producte excedentari s'expressa no en la relació amb la resta del producte global, sinó amb la part del producte corresponent al treball necessari. Com que la producció de la plus-vàlua és l'objectiu determinant de la producció capitalista, el grau de riquesa no es medeix per la quantitat absoluta de producte sinó per la quantitat relativa de producte excedentari.(34)

La suma del treball necessari i del treball excedentari, dels períodes on el treballador produeix el valor que substitueix la seua força de treball i el valor excedentari, constitueix la quantitat absoluta del seu temps de treball – la jornada laboral (working day).

Notes

(26a) «Quan reconeixem el valor del capital fix emprat com a part dels avançaments, hem de reconèixer el valor restant d'aital capital a la fi de l'any com una part dels ingressos anyals». (Malthus, «Princ. of Pol. Econ.», 2nd ed., London 1836, p. 269.) <=

(27) Nota a la 2a ed. És evident que, com ho diu Lucreci, «nil posse creari de nihilo». De no res no res. «Creació de valor» és transformació de força de treball en treball. Per la seua banda la força de treball és per damunt de tot matèria natural transferida a l'organisme humà. <=

(28) De la mateixa manera com els anglesos empren «rate of profits», «rate of interest», etc. Hom veure en el Llibre III, que la taxa de beneficis no amaga res tan aviat hom coneix les lleis de la plus-vàlua. Pel cami invers hom no copsa ni l'un, ni l'autre. <=

(28a) {Nota a la 3 ed. L'autor hi recorre al llenguatge econòmic vigent. Hom recordarà que en la p.137, s'hi mostrava que en realitat no és el capitalista qui «avança» al treballador, sinó el treballador al capitalista. - F.E.} <=

(29) Fins ara en aquesta obra hem emprat el terme de «temps de treball necessari» per referir-nos al temps de treball socialment necessari per la producció d'una mercaderia en general. L'emprarem des d'ara també pel temps de treball necessari per la producció de la mercaderia específica de la força de treball. L'ús dels mateixos termini technici en diferents sentits és poc adient, però en cap ciència s'hi pot evitar del tot. Que hom compare, per exemple, les seccions superiors i inferiors de la matemàtica. <=

(30) Per una veritable inspiració divina, el senyor Wilhelm Thukydides Roscher ha descobert la genialitat que, si bé la formació de la plus-vàlua o del producte excedentari, i per tant l'acumulació que se'n deriva, és avui en dia, l'«estalvi» dels capitalistes, i per tant «com, per exemple, la demanda d'interès», per contra «en els estudis culturals inferiors... són els més forts els qui obliguen els més febles a l'estalvi». (l.c.p. 82, 78.) A estalviar treball? O un producte excedentari que no existeix? Al costat de la ignorància real hi ha una por apologètica a una anàlisi científica del valor i de la plus-vàlua, i a un resultat que esdevinga incòmode i anti-polític, que fan que Roscher i companyia presenten com a origen de la plus-vàlua un simple refregit de pretexts més o menys plausibles dels capitalistes per apropiar-se-la. <=

(30a) Nota a la 2a ed. Per bé que expressió exacta del grau d'explotació de la força de treball, la taxa de plus-vàlua no és cap expressió de la quantitat absoluta d'explotació. Per exemple, quan el treball necessari = 5 hores i el treball excedentari = 5 hores, el grau d'explotació = 100%. La quantitat d'explotació s'hi mesura en 5 hores. Si contràriament el treball necessari = 6 hores i el treball excedentari = 6 hores, hi resta un grau d'explotació inalterat d'un 100%, mentre que la quantitat d'explotació creix un 20%, de 5 a 6 hores. <=

(31) Nota a la 2a edició. L'exemple donat en la primera edició d'una filatura de l'any 1860 contenia un error fàctic. Les dades més fiables que ara apareixen en el text me les oferí un fabricant de Manchester. - Cal remarcar que a Anglaterra l'antic cavall de potència es calculava pel diàmetre del cilíndre, mentre que ara la potència real apareix en l'indicador. <=

(31a) Els càlculs donats serveixen tan sols d'il·lustració. Per exemple, hem assumit que els preus són iguals als valors. Hom veurà en el Llibre III, que aquestes igualacions, ni tan sols pels preus mitjans, es poden fer de forma simple. <=

(32) Senior, l.c.p. 12, 13. No ens aturarem en curiositats indiferents al nostre objectiu, per exemple l'afirmació que els fabricants compten la substitució de la maquinària gastada, etc., i per tant una porció constant del capital, com a guany, brutto o netto, brut o net. Tampoc entram en la correcció o falsedat de les xifres. Que no valen més que l'anomenada «anàlisi», ho mostra Leonard Horner a «A Letter to Mr. Senior etc», London 1837. Leonard Horner, un dels Factory Inquiry Commissioners del 1833 i inspector de fàbriques, o de fet censor de fàbriques, fins el 1859, ha fet un servei immortal a la classe obrera anglesa. Menà tota una vida de lluita, a banda d'amb els fabricants enfurismats amb els ministres, pels quals el nombre de «vots» que els donaven els senyors fabrils en la cambra baixa eren de molta més importància que les hores de treball de les «mans» en les fàbriques.

Afegit a la nota 32. La posició de Senior és confusa, a banda de la falsedat del contingut. Ço que volia dir pròpiament era: el fabricant empra el treballador diàriament 11¹/2 o ²³/2 hores. Com la jornada laboral individual, també s'entén el treball anyal a partir de 11¹/2 o ²³/2 hores (multiplicades pel nombre de jornades laborals durant l'any). Segons aquesta presuposició, les ²³/2 hores laborals produeixen un producte anyal de 115.000 lliures esterlines; ¹/2 hora de trebal produeix ¹/23 x 115.000 lliures esterlines; ²⁰/2 hores de treball produeixen ²⁰/23 x 115.000 lliures esterlines = 100.000 lliures esterlines, és a dir que tan sols substitueixen el capital avançat. Hi resten ³/2 hores de treball, que produeixen ³/23 x 115.000 lliures esterlines = 15.000, és a dir el guany brut. D'aquestes ³/2 hores de treball, ¹/2 hora de treball produeix ¹/23 x 115.000 lliures esterlines = 5.000, és a dir produeix tan sols la substitució del desgast de la fàbrica i de la maquinària. Les darreres dues mitges hores, és a dir la darrera hora de treball, produeix ²/23 x 115.000 lliures esterlines = 10.000, és a dir el profit netto. En el text Senior transforma les darreres ²/23 del producte en part de la pròpia jornada laboral. <=

(32a) Quan Senior demostrava que de «la darrera hora de treball» en depenen el guany net del fabricant, l'existència de la indústria cotonera anglesa, la grandesa anglesa en el mercat mundial, el doctor Andrew Ure demostrava altrament a canvi, que si els infants de fàbrica i els joves per sota de 18 anys, per comptes de passar totes les 12 hores en l'aire càlid i moralment pur de la nau fabril, tornassen «una hora» abans al cruel i frívol món exterior, se'ls privaria per l'oci i el vici de la salvació de l'ànima. D'ençà del 1848 els inspectors de fàbrica no s'han cansat mai de demanar en els «reports» bianuals que es privàs als fabricants de la «darrera i imprescindible hora». Així el senyor Howell deia en el seu report fabril del 31 de maig del 1855: «Si l'esmolat càlcul següent» (cita Senior) «fos correcta, cada fàbrica cotonera del Regne Unit d'ençà del 1850 hauria treballat amb pèrdues». («Reports of the Insp. of Fact. for the half year ending 30th April 1855», p.19, 20). L'any 1848, després de l'aprovació del decret de les deu hores pel parlament, els fabricants de filatures de lli, escampades pel país en les fronteres dels comtats de Dorset i Somerset, emeten una petició en contra, a través d'un grapat dels llurs treballadors, on s'hi deia: «Els vostres peticionaris, com a pares, creuen que una hora addicional d'oci no tindrà cap altra conseqüència que la desmoralització dels fills, ja que l'oci és l'entrada a tots els vicis». A això remarca el report fabril del 31 d'octubre del 1848: «L'atmosfera de les filatures de lli, on treballen els fills d'aquests virtuosos i tendres pares, és tan carregada de pols i de fibra de la matèria primera, que és excepcional molest d'estar-s'hi ni tan sols 10 minuts en les sales de filar, ja que no s'hi pot evitar la sensació més dolorosa quan ulls, orelles, narius i boca s'omple immediatament dels núvols de pols de lli dels quals no hi ha cap escapatòria. El propir treball requereix, degut al ritme febril de la maquinària, l'aplicació continuada de destresa i de moviment, sota el control d'un supervisor incansable, i sembla quelcom dur de sentir als pares d'aplicar l'expressió d'«ociosos» als propis fills que, deixant de banda els temps per menjar, passen encadenats durant 10 hores en aquesta ocupació i en aquesta atmosfera... Aquests infants treballen més que els jornalers dels camps veïns... Un comentari tan cruel sobre l''oci i el vici' caldria tractar-lo com el cant més pur i la hipocresia més desvergonyida... La part del públic que, fa uns dotze anys, queda astorada per l'afirmació que, sota la sanció d'una alta autoritat, es proclamà de la forma més pública i seriosa, segons la qual tot el «guany net» del fabricant prové del treball «de la darrera hora» i que per tant la reducció de la jornada laboral en una hora anorrearia el guany net; a aquesta part del públic li díem que amb prou feines podria creure en els ulls si ara trobàs que la descoberta originària de les virtuts de «la darrera hora» ha millorat tant de llavors ençà com per incloure la en la mateixa mesura la «moral» i el «benefici»; així, si la durada del treball infantil es reduís a 10 hores completes, la moral dels fills s'esvairia amb el guany netto dels patrons, en dependre tots dos d'aquesta darrera i fatal hora». («Repts. of Insp. of Fact. for 31st Oct. 1848», p. 101). El mateix report fabril ens dóna proves de la «moral» i de la «virtut» d'aquests senyors fabricants, dels trucs, artificis, relaxacions, amenaces, falsificacions, etc., que fan per tal d'obligar un grapat de treballadors indefensos a signar peticions d'aquesta mena, i després per imposar-les al parlament com a peticions de tota una branca de la indústria, de tot un comtat. - Resta com altament característic de l'estadi actual de l'anomenada «ciència» econòmica, que ni el propi Senior, que més tard, en honor seu, cal dir que donar suport enèrgic a la legislació fabril, ni els seus oponents, del primer al darrera, han sigut mai capaços d'explicar les conclusions falses de la «descoberta originària». Apel·len a l'experiència factual. Però why i wherefore resten un misteri. <=

(33) Amb tot, el senyor professor no desaprofitar l'eixida a Manchester! A les «Letters on the Factory Act» fa dependre tot el guany net, el «profit» i l'«interès» i encara «something more» a una hora de treball impagada del treballador! Un any abans, en «Outlines of Political Economy», redactada per la instrucció dels estudiants d'Oxford i dels filisteus educats encara havia «descobert», en oposició a la determinació del valor de Ricardo segons el temps de treball, que el benefici deriva del treball del capitalista i l'interès del seu ascetisme, de la seua «abstinència». L'enganyifa mateixa era antiga, però el mot «abstinència» era nou. El senyor Roscher el germanitza correctament en «Enthaltung». Els seus compatriotes menys avessats amb el llatí, Wirte, Schulzen i altres Michels, l'han monasticitzat en «Entsagung» [renúncia]. <=

(34) «Per un individu amb un capital de 20.000 lliures esterlines, els beneficis dels quals comporten 2.000 lliures anyals, seria quelcom ben indiferent si el seu capital empra 100 o 1.000 treballadors, si la mercaderia produïda es ven a 10.000 o a 20.000 lliures esterlines, ja que, en tots els casos, el seu benefici no cauria per sota de 2.000 lliures esterlines. No és l'interès real d'una nació el mateix? Si suposam que els ingressos nets reals, les rendes i els beneficis, resten iguals, no és de la menor importància si la nació consisteix en 10 o en 12 milions d'habitants». (Ricardo, l.c.p. 416.) Molt abans de Ricardo, Arthur Youg, fanàtic del producte excedentari, i per la resta un escriptor prolix i gens crític, la reputació del qual es relaciona inversament a la utilitat, diu «de quin ús seria, en un regne modern, que tota una província es dividís així, amb parcel·les de l'estil de l'antiga Roma, de camperols petits i independents, per molt ben cultivada que fos? Llevat de pel simple objectiu de criar humans (the mere purpose of breeding men), que considerat aïlladament és l'objectiu més inútil (is a most useless purpose)». (Arthur Young, «Political Arithmetic etc.», London 1774, p.47).

Afegit a la nota 34. És curiosa «la forta inclinació... a representar la riquesa neta com a beneficiosa per la classe treballadora... tot i que evidentment no es refereix al fet d'ésser-ho». (Th. Hopkins, «On Rent of Land etc.», London 1828, p.126.) <=