Article publicat originàriament (The Royal Council (Consejo Real) i la Inquisició (Santo Oficio) ) al New-York Daily Tribune, el 30 de setembre del 1854
Ja en temps de Felip V, Francisco Benito de la Soledad deia: «Tots els mals d’Espanya deriven dels abogados” (advocats). Al capdavant de la maligna jerarquia magisterial d’Espanya se situava el Consejo Real de Castella. Sorgit en l’època turbulenta dels don Juan i dels Enríquez, enfortida per Felip II, qui hi descobrí un complement valuós del Santo Oficio, havia millorat per les calamitats dels temps i les febleses dels reis posteriors per tal d’usurpar i acumular a les mans els atributs més heterogenis, i afegir a les seues funcions de Tribunal Superior les d’un legislador i les d’un superintendent administratiu de tots els regnes d’Espanya. Així depassava en poder fins i tot el Parlament francès al qual s’assemblava en molts punts, excepte que mai no se’l trobaria del costat del poble. En haver estat l’autoritat més poderosa en l’antiga Espanya, el Consejo Real era, naturalment, l’enemic més implacable d’una nova Espanya, i a totes les autoritats populars recents que amenaçaven d’afeblir la seua influència suprema. Com el gran dignatari de l’ordre dels advocats i la garantia encarnada de tots els seus abusos i privilegis, el Consejo disposava naturalment de tots els nombrosos i influents interessos investits en la jurisprudència espanyola. Era doncs un poder amb el qual la revolució mai no podria arribar a un compromís, sinó que havia d’ésser bandejat sinó es volia permetre que bandejàs ell a la revolució. Com hem vist en un article anterior, el Consejo s’havia prostituït davant de Napoleó, i amb aquest acte de traïció havia perdut tot control damunt del poble. Però el dia de la presa de possessió, la Junta Central fou prou ximple com per comunicar al Consejo la llur constitució, i de sol·licitar-hi el jurament de fidelitat, després d’haver rebut ço que declaraven que despatxarien la fórmula del mateix jurament a totes les altres autoritats del regne. Amb aquest pas inconsiderat, sorollosament desaprovat per tot el partit revolucionari, el Consejo es convencé que la Junta Central volia el seu suport; així, recuperat de la seua despossessió, i, després d’una vacil·lació afectada d’uns dies, tendí una submissió malèvola a la Junta, donant suport al seu jurament amb una expressió dels seus propis escrúpols reaccionaris demostrada en el seu consell a la Junta de dissoldre’s, en reduir el seu nombre a tres o cinc membres, segons la Ley 3, Partida 2, Titulo 15; i d’ordenar l’extinció forçosa de totes les juntes provincials. Després que els francesos haguessen retornat a Madrid i dispersat el Consejo Real, la Junta Central, no contenta amb la primera pífia, tingué la fatuïtat de resuscitar el Consejo en crear el Consejo Reunido — una reunió del Consejo Real amb totes les altres despulles dels antics consells reials. Així la Junta creava espontàniament per a la contrarevolució un poder central que, rival del seu propi poder, mai no deixà de perturbar-la i contrarestar-la amb intrigues i conspiracions, cercant de forçar-la a les passes més impopulars i, llavors, amb una mostra d’indignació virtuosa denunciar-les davant del menyspreu apassionat del poble. Amb prou feines cal esmentar que després d’haver reconegut i restablert el Consejo Real, la Junta Central fou incapaç de reformar res, ni en l’organització dels tribunals espanyols, ni en la més viciosa legislació civil i criminal.
Que, malgrat el predomini en l’aixecament espanyol dels elements nacional i religiós, hi hagué, en els dos primers anys, una tendència ben decidida envers reformes socials i polítiques, ho demostren totes les manifestacions de les juntes provincials de l’època que, malgrat integrades majoritàriament per les classes privilegiades, mai no oblidaren de denunciar l’antic règim i de sostindre promeses de reforma radical. El fet es demostra a més amb els manifestos de la Junta Central. En la primera crida a la nació, datada del 26 d’octubre del 1808, diuen:
“Una tirania de vint anys, exercida per les mans més incapaces, ens ha conduït a un pas de la mateixa perdició; la nació fou alienada del seu govern per odi i menyspreu. No fa pas gaire que, oprimida i degradada, ignorant de la pròpia força, i sense robar cap protecció contra els mals governamentals, bé en les institucions o en les lleis, ha considerat fins i tot el domini foraster com menys odiós que la tirania malbaratadora que la consumia. El domini d’una voluntat sempre capriciosa, i molt sovint injusta, ha durat massa temps; la paciència, l’amor a l’ordre, la lleialtat generosa han estat abusades durant massa temps; era l’hora que una llei fundada en la utilitat general començàs a regnar. La reforma, doncs, era necessària per totes les branques. La Junta formarà diferents comitès, cadascun encarregats d’un departament particular als quals tots els escrits en matèria de govern i administració hi podran ésser adreçats».
En la crida datada a Sevilla, 28 d’octubre del 1809, diuen:
“Un despotisme imbècil i decrèpit preparà el camí de la tirania francesa. Deixar l’estat enfonsat en els vells abusos seria un crim tan enorme com lliurar-vos a les mans de Bonaparte.”
Sembla haver existit a la Junta Central una divisió del treball ben original — al partit de Jovellanos se’l permetia de proclamar i protocolaritzar les aspiracions revolucionàries de la nació, i el partit de Floridablanca es reservava el plaer de desmentir-les directament, i d’oposar a la ficció revolucionària el fet contrarevolucionari. Per nosaltres, però, el punt important és demostrar a partir de les pròpies confessions de les juntes provicionals dipositades davant de la Central, el fet sovint negat de l’existència d’aspiracions revolucionàries en l’època del primer aixecament espanyol.
La forma amb la qual la Junta Central aprofità les oportunitats de reforma que li fornia la bona voluntat de la nació, la pressió dels esdeveniments, i la presència d’un perill immediat, es pot inferir de la influència exercida pels llurs comissaris en les diverses províncies a on foren tramesos. Un escriptor espanyola ens diu càndidament que la Junta Central, gens saturada de capacitats, tingué bona cura de retindre els membres eminents en el centre, i de despatxar els qui no eren bons per res a la perifèria. Aquests comissaris foren investits amb el poder de presidir les juntes provincials, i de representar la central en la plenitud dels seus atributs. Per citar únicament exemples dels llurs fets: el general Romana, a qui els soldats espanyols anomenaven marquès de las Romerías, per les seues perpètues marxes i contra-marxes — el combat mai no tenia lloc tret quan resultava que ell no hi era — aquest Romana, quan fou expulsat per Soult de Galícia, entrà en Astúries, i ho féu com a comissari de la Central. La seua primera tasca fou entaular una baralla amb la Junta provincial d’Oviedo, les mesures enèrgiques i revolucionària de la qual li havien atret l’odi de les classes privilegiades. Arribà a l’extrem de dissoldre-la i de substituir-la amb persones de la seua pròpia elecció. El general Ney, informat d’aquestes dissensions, en una província on la resistència contra els francesos havia estat general i unànime, va fer marxar immediatament les seues forces cap a Astúries, expulsà el marquès de las Romerías, entrà en Oviedo i la saquejà durant tres dies. En haver evacuat els francesos Galícia a final del 1809, el nostre marquès i comissari de la Junta Central entrà a Coruña, uní en la seua persona tota autoritat pública, suprimí les juntes de districte, que s’havien multiplicat amb la insurrecció, i en el llur lloc designà governadors militars, amenaçant els membres d’aquelles juntes de perseguir-los, i perseguint realment els patriotes, afectant una benignitat suprema envers tots els qui havien abraçat la causa de l’invasor, i resultant en tots els altres respectes un cap quadrat malèvol, impotent i capriciós. I quines havien estat les mancances de les juntes de districte i de província de Galícia? Havien ordenat un recrutament general sense excepció de classe o persona; havien imposat contribucions als capitalistes i propietaris; havien baixat els salaris dels funcionaris públics; havien ordenat les corporacions eclesiàstiques de posar a la llur disposició els ingressos que hi haguessen a les llurs arques. En un mot, havien pres mesures revolucionàries. Des de l’època del gloriós marquès de las Romerías, Astúries i Galícia, les dues províncies més distingides per la llur resistència general als francesos, es retiraren de participar en la guerra d’independència sempre que se les lliurà del perill immediat d’invasió.
A València, on aparegueren noves perspectives obertes mentre es deixà lliure el poble i als caps que ells mateixos havien elegit, l’esperit revolucionari fou trencat per la influència del govern central. No contenta de col·locar aquella província sota el generalat d’un don José Caro, la Junta Central hi despatxà com a comissari «propi», el baró Labazora. Aquest baró trobà faltes en la junta provincial perquè s’havia resistit a certes ordres superiors, i cancel·là els llurs decrets pels quals els nomenaments a canongies vacants, beneficis eclesiàstics i comandites havien estat assenyadament suspesos i els ingressos destinats al benefici dels hospitals militars.
D’ací derivaren pugnes amargues entre la Junta Central i la de València; d’ací, en una etapa posterior, la son de València sota l’administració liberal del mariscal Suchet; d’ací l’afany de proclamar Ferran VII en el seu retorn contra el llavors govern revolucionari.
A Cádiz, el lloc més revolucionari de l’Espanya de l’època, la presència d’un comissari de la Junta Central, l’estúpid i cregut marquès de Viliel, provocà l’esclat d’una insurrecció el 22 i 23 de febrer del 1809 que, si no hagués estat vehiculat envers la guerra d’independència, hauria estat de conseqüències ben desastroses.
No hi hagué millor exemple de la discreció exhibida per la Junta Central en el nomenament dels llurs propis comissaris, que el del delegat amb Wellington, el señor Lozano de Torres que, mentre s’humiliava en adulació servil davant del general anglès, informava secretament la Junta que les queixes del general quant a la manca de provisions eren del tot infonamentades. Wellington, en descobrir el desgraciat caragirat, l’expulsà ignominiosament del campament.
La Junta Central se situà en les circumstàncies més afortunades en adonar-se què havia proclamat en una de les crides a la nació espanyola:
“Li ha semblat bo a la Providència que en aquesta crisi terrible no hagueu estat capaços d’avançar un sol pas cap a la independència sense avançar-ne un d’igual cap a la llibertat.”
Al començament del llur regnat els francesos no havien aconseguit la possessió ni d’un terç d’Espanya. Les antigues autoritats que trobaren o eren absents o prostrades per la connivència amb l’intrús, o dispersades per les seves ordres. No hi hagué cap mesura de reforma social, de transferència de propietat i influència des de l’Església i l’aristocràcia cap a la classe mitjana i els pagesos, als quals la causa de defensar el país comú no els havia permès de fer-ho. Tingueren la mateixa bona sort que el Comité du salut public francès — que la convulsió interna recolzava en les necessitats de la defensa contra agressions des de fora; a més, tenien davant llur l’exemple de la sòlida iniciativa a la qual certes províncies havien estat forçades per la pressió de les circumstàncies. Però no satisfets de penjar com un pes mort en la revolució espanyola actuaren realment en el sentit de la contrarevolució, en restablir les antigues autoritats, en forjar de nou les cadenes que havien estat trencades, en apagar el foc revolucionari sempre que es declarava, en no fer res ells i en impedir els altres de fer res. Durant la llur estada a Sevilla, el 20 de juliol del 1809, fins i tot el govern tory anglès cregué necessari d’adreçar-los una nota de forta protesta contra el llur curs contrarevolucionari en copsar que probablement sufocarien l’entusiame públic. S’ha remarcat en algun lloc que Espanya patí tots els mals de la revolució sense adquirir força revolucionària. Si hi hagués cap veritat en aquesta remarca, és una condemna esclafadora pronunciada contra la Junta Central.
Hem cregut molt necessari aprofundir en aquest punt, ja que la seua importància decisiva no ha estat mai entesa per cap historiador europeu. Exclusivament sota el regne de la Junta Central, fou possible de fusionar les realitats i les exigències de la defensa nacional amb la transformació de la societat espanyola, i l’emancipació de l’esperit nadiu, sense el qual cap constitució política s’ha de dissoldre com un fantasma en el més lleuger combat amb la vida real. Les Cortes es trobaren en circumstàncies ben oposades — elles mateixes retrocedides fins a una taca aïllada de la Península, tallada del cos principal de la monarquia durant dos anys pel setge d’un exèrcit francès, i representant l’Espanya ideal mentre l’Espanya real era conquerida o combatia. En l’època de les Cortes Espanya es dividia en dues parts. En la Isla de León, idees sense acció — a la resta d’Espanya, acció sense idees. En l’època de la Junta Central, contràriament, febleses particulars, incapacitat i mala voluntat foren necessàries per part del govern suprem per dibuixar una línia de distinció entre la guerra espanyola i la revolució espanyola. Les Cortes, doncs, falliren no, com afirmen els autors francesos i anglesos, perquè fossen revolucionàries, sinó perquè els llurs predecessors havien estat reaccionaris i havien deixat passar el temps adient a l’acció revolucionària. Els autors espanyols moderns, ofesos pels crítics anglo-francesos, han resultat amb tot incapaços de refutar-los, i encara malden sota el bon mot del Abbé de Pradt: “El poble espanyol recorda la dona d’Sganarelle, que volia que la colpissen.”