Article publicat originàriament (Expulsion of the Bonapartes and Restoration of the Spanish Crown) al New-York Daily Tribune, el 16 de setembre del 1854
Ja hem presentat davant dels nostres lectors un resum de la història revolucionària anterior d’Espanya, com un mitjà per entendre i apreciar els desenvolupament que aquella nació ara ofereix a l’observació del món. Encara de manera més interessant, i potser igualment valuoa com a font d’instrucció actual, és el gran moviment nacional que assistí a l’expulsió dels Bonaparte, i restaurà la Corona Espanyola a la família en la possessió de la qual encara roman. Però per estimar correctament aquell moviment, amb episodis heroics i una exhibició memorable de vitalitat en un poble suposadament moribund, hem de retrocedir al començament de l’assalt napoleònic a la nació. La causa eficient de tot fou potser inicialment esmentada en el tractat de Tilsit, que es conclogué el 7 de juliol del 1807, i que es diu que fou complementat amb una convenció secreta, signada pel príncep Kurakin i Talleyrand. Fou publicada en la Gaceta de Madrid el 25 d’agost del 1812, i contenia, entre d’altres coses, les estipulacions següents:
“Art. I. Russia ha de prendre possessió de la Turquia europea, i estendre les seues possessions a Àsia tan lluny com crega convenient.
“Art. II. La dinastia borbònica a Espanya i el Casal de Braganza a Portugal han de deixar de regnar. Prínceps de la família Bonaparte succeiran en totes dues corones.»
Suposant autèntic aquest tractat, i l’autenticitat rarament es disputa, ni tan sols en les memòries recentment publicades del rei Joseph Bonaparte, constituïa la veritable raó de la invasió francesa d’Espanya el 1808, mentre les commocions espanyola d’aquella època semblarien vinculades per fils secrets amb els destins de Turquia.
Quan, com a conseqüència de la massacre de Madrid i de les transaccions a Baiona, esclataren insurreccions simultànies a Astúries, Galícia, Andalusia i València, i un exèrcit francès ocupava Madrid, les quatre fortalesses septentrionals de Pamplona, San Sebastián, Figueres i Barcelona havien estat preses per Bonaparte sota falses pretensions; part de l’exèrcit espanyol havia estat retirat fins a l’illa de Fionia, destinat a un atac contra Suècia; finalment, totes les autorits constituïdes, militars, eclesiàstiques, judicials i administratives, així com l’aristocràcia, exhortaren el poble a sotmetre’s a l’intrús foraster. Però hi havia una circumstància per compensar totes les dificultats de la situació. Gràcies a Napoleó, el país s’havia lliurat del seu rei, de la seua família reial i del seu govern. Així s’havien trencat les cadenes que altrament haurien impedit el poble espanyol de demostrar les llurs energies nadiues. Com de poc haurien estat capaços de resistir els francesos sota el comandament dels llurs reis i sota circumstàncies ordinàries, ho havien demostrat les desgraciades campanyes del 1794 i 1795.
Napoleó havia convocat les persones més distingides a Espanya per reunir-s’hi a Baiona, i rebre de les seues mans un rei i una constitució. Amb ben poques excepcions, hi comparegueren. El 7 de juny del 1808, el rei Joseph va rebre a Baiona una diputació de grans d’Espanya, en nom dels quals el duc del Infantado, l’amic més íntim de Ferran VII, s’hi adreçà com segueix:
“Sire, els grans d’Espanya han estat celebrats tots els temps per la llur lleialtat al llur sobirà, i en ells la Vostra Majestat trobarà ara la mateixa fidelitat i adhesió.”
El Consell reial de Castella garantí el pobre Joseph que «era la branca principal d’una família destinada pel Cel a regnar». No pas menys abjecta fou la congratulació del duc del Parque, al capdavant d’una diputació que representava l’exèrcit. L’endemà, les mateixes persones publicaven una proclamació, que declarava una submissió general a la dinastia Bonaparte. El 7 de juliol del 1808, la nova Constitució era signada per 91 espanyols de la més alta distinció; entre ells ducs, comtes i marquesos, així com diversos caps dels ordres religiosos. Durant les discussions sobre aquella Constitució, tots trobaren ocasió per protestar contra l’abolició dels llurs antics privilegis i exempcions. El primer Ministeri i la primera casa reial de Joseph eren les mateixes persones que havien format el ministeri i la casa reial de Ferran VII. Alguns de les classes superiors consideraven Napoleó com el regenerador providencial d’Espanya; uns altres com l’únic baluart contra la revolució; cap no creia en les possibilitats de resistència nacional.
Així, des d’un bon començament de la guerra espanyola d’independència l’alta noblesa i l’antiga administració perdé tot suport entre les classes mitjanes i entre el poble, ja que els havia abandonat en l’inici de la lluita. D’una banda hi havia els afrancesados (els afrancesats), i de l’altra la nació. A Valladolid, Cartagena, Granada, Jaén, San Lúcar, Carolina, Ciudad Rodrigo, Cádiz i València, els membres més preeminents de l’antiga administració – governadors, generals, i altres personatges assenyalats presumptes agents francesos i obstacles al moviment nacional – caigueren víctimes del poble enfurismat. Arreu les autoritats existents eren desplaçades. Pocs mesos abans de l’aixecament, el 19 de març del 1808, les commocions populars que havien tingut lloc a Madrid amb la intenció de retirar dels seus càrrecs El Choricero (malnom de Godoy) i els seus nocius satèl·lits. Aquest objectiu s’aconseguia ara a una escala nacional, i amb ell la revolució interna es realitzava tal com la contemplaven les masses, i no connectada amb la resistència a l’intrús foraster. En general, el moviment semblava adreçar-se més aviat contra la revolució que a favor. Nacional en proclamar la independència d’Espanya respecte de França, era alhora dinàstica en oposar el «desitjat» Ferran VII a Joseph Bonaparte; reaccionària en oposar les antigues institucions, costums i lleis a les innovacions racionals de Napoleó; supersticiosa i fanàtica en oposar la «santa religió» contra ço que s’anomenava l’ateïsme francès, o la destrucció dels privilegis especials de l’església romana. Els capellans, territoritzats pel fat que havia caigut damunt dels llurs germans a França, animaren les passions populars en interès de l’autopreservació.
«El foc patriòtic», diu Southey, «flamejava més amunt per aquest oli sant de superstició».
Totes les guerres d’independència menades contra França porten en comú el segell de la regeneració, barrejada amb reacció; però enlloc fins a un grau com a Espanya. El rei apareixia en la imaginació del poble sota la llum d’un príncep romàntic, forçosament afrontat i tancat per un lladre gegant. Les èpoques més fascinants i populars del llur passat eren encerclades amb les tradicions santes i miraculoses de la guerra de la creu contra la creixent; i una gran porció de les classes inferiores eren acostumades a dur la lliurera dels mendicants i a viure del patrimoni santificat de l’església. Un autor espanyol, Don José Clemente Carnicero, publicava en els anys 1814-1816, les sèries següents d’obres: Napoleó, el veritable Don Quixot d’Europa; Fets principals de la revolució gloriosa d’Espanya; La Inquisició justament restablerta; n’hi ha prou amb esmentar els títols d’aquests llibres per entendre aquest aspecte únic de la revolució espanyola que hi trobam en els diversos manifestos de les juntes províncies, totes elles proclamant el rei, la llur santa religió, i el país, i algunes fins it to dient al poble que
“les esperances d’un món millor són en joc, i en un perill ben imminent.”
Amb tot, si bé la pagesia, els habitants de les petites ciutats de l’interior, i el nombrós exèrcit de mendicants, amb hàbit o sense, tots ells eren profundament imbuïts de prejudicis religiosos i polítics, constituïen la gran majoria del partit nacional, contrinua d’altra banda una minoria activa i influent que considerava els aixecaments populars contra la invasió francesa com el senyal donat a la regeneració política i social d’Espanya. Aquesta minoria era integrada pels habitants dels ports marítims, viles comercials, i part de les capitals provincials, on, sota el regnat de Carles V les condicions materials de la societat moderna s’havie desenvolupat fins a un cert grau. Eren enfortits per la porció més cultivada de les classes superiors i mitjanes, escriptors, metges, advocats, i fins i tot capellans, pels quals el Pirineu no havia constituït una barrera suficient contra la invasió de la filosofia del segle XVIII. Com a veritable manifest d’aquesta facció es pot considerar el famós memoràndum de Jovellanos sobre les millores de l’agricultura i de la llei agrària, publicat el 1795, i redactat per ordre del Consell reial de Castella. Hi havia, finalment, el jovent de les classes mitjanes, com els estudiants de la universitat, que havien adoptat prestament le aspiracions i principis de la revolució francesa i que, per un moment, fins i tot esperaven de veure el llur país regenerat amb l’ajut de França.
Mentre es tractàs únicament de la defensa comuna del país, els dos grans elements que integraven el partit nacional romangueren en perfecta unió. El llur antagonisme no aparegué fins que es reuniren en les Cortes, en el camp de batalla d’una nova Constitució que s’hi havia de redactar. La minoria revolucionària, per tal de fomentar l’esperit patriòtic del poble, no havia dubtat en convocar els prejudicis nacionals de l’antiga fe popular. Favorables als objectius immediats de resistència nacional, com podien haver semblat aquesta tàctica, no podien més que resultar fatídics per a aquesta minoria quan arribà el moment per als interessos conservadors de l’antiga societat d’atrinxerar-se rere aquests mateixos prejudicis i passions populars, amb la intenció de defensar-se contra els plans immediats i ulteriors dels revolucionaris.
Quan Ferran deixà Madrid arran de la convocatòria de Bonaparte, havia establert una Junta Suprema de govern sota la presidència de l’infante Don Antonio. Però el maig aquesta junta ja havia desaparegut. No hi havia doncs cap govern central, i les viles insurgents formaren juntes pròpies, presidides per les de les capitals provincials. Aquestes juntes provincials constituïren, per dir-ho així, governs independents, cadascun dels quals recrutà un exèrcit propi. La Junta de Representants d’Oviedo declarà que tota la sobirania els havia tornat a les mans, declararen la guerra a Bonaparte i enviaren diputats a Anglaterra per concloure un armistici. El mateix va fer després la Junta de Sevilla. És un fet curiós que per la mera força de les circumstàncies aquests catòlics exaltats fossen conduïts a una aliança amb Anglaterra, una potència que els espanyols eren acostumats a contemplar com l’encarnació de l’heretgia més condemnable, i poc millor que el propi Gran Turc. Atacats per l’ateïsme francès, foren llençats als braços del protestantisme britànic. No és gens estrany que Ferran VII, en tornar a Espanya, declarà, en un decret que restablia la Santa Inquisició, que una de les causes fos
“que ço que ha alterat la puresa de religió d’Espanya fou el sojorn de tropes forasteres de diferents sectes, totes elles igualment infectades d’odi contra la santa Església Romana».
Les juntes provincials que tan sobtadament havien brollat a la vida, del tot independents unes de les altres, concediren un cert ascendent, encara que en un grau lleuger i indefinit, a la Junta Suprema de Sevilla, en considerar aquella ciutat com la capital d’Espanya mentre Madrid fos en les mans del foraster. Així s’establí una mena ben anàrquica de govern federal, que el xoc d’interessos oposats, gelosies locals i influències rivals feren un instrument més aviat dolent per dur la unitat al comandament militar, i per combinar les operacions d’una campanya.
Les crides al poble emeses per aquestes diverses juntes, si bés demostraven tot el vigor heroic d’un poble sobtadament despertat després d’una llarga letàrgia i alçat per un xoc elèctric a un estat febril d’activitat, no són lliures d’aquella exageració pomposa, d’aquell estil barreja de bufonesc i bombàstic, i d’aquella grandiloqüència redundant que provocà Sismodi a col·locar damunt de la literatura espanyola l’epitet d’oriental. Exhibiren no pas menys la vanitat infantil de caràcter espanyol, els membres de les juntes, per exemple, assumint el títol d’Excel·lència i carregant-se d’uniformes llampants.
Hi ha dues circumstàncies connectades amb aquestes juntes – una que mostra el baix nivell del poble en l’època de l’aixecament, mentre que l’altra fou detrimental al progrés de la revolució. Les juntes eren nombrades per sufragi general; però “el propi zel de les classes inferiors es mostrava en l’obediència.” Elegien generalment tan sols els llurs superiors naturals, la noblesa i aristocràcia provincial recolzada en clergues i uns pocs notables de classe mitjana. Tan conscient era el poble de la pròpia feblesa que limitava la seua iniciativa de forçar les classes superiors a la resistència contra l’invasor, sense pretendre compartir la direcció d’aquella resistència. A Sevilla, per exemple, «la primera idea del poble fou que el clergat parroquial i els caps dels convents s’aplegassen per elegir els membres de la junta». D’aquesta manera, les juntes s’ompliren de persones elegides d’acord amb la situació anterior, i ben lluny d’ésser dirigents revolucionaris. D’altra banda, el poble quan designava aquestes autoritats no pensava ni en limitar-ne el poder ni en fixar-ne un termini al mandat. Les juntes, és clar, pensaven únicament en estendre el primer i perpetuar el segon. Així aquestes primeres creacions de l’impuls popular al començament de la revolució romangueren durant tot el curs com dics contra el corrent revolucionari quan amenaçava d’inundació.
El 20 de juliol del 1808, quan Joseph Bonaparte entrà a Madrid, 14.000 francesos, sota els generals Dupont i Vedel, foren forçats per Castaños a lliurar les armes a Bailén, i Joseph uns pocs dies després va haver de retirar-se de Madrid a Burgos. Hi hagués dos fets addicionals que encoratjaren enormement els espanyols; un, l’expulsió de Lefebvre de Saragossa pel general Palafox, i l’altre l’arribada de l’exèrcit del marquès de la Romana, a Coruña, amb 7.000 homes, que s’havien embarcat des de l’illa de Fionia malgrat els francesos, per tal d’acudir a l’ajut del llur país.
Fou després de la batalla de Bailén que la revolució arribà a un poc, i que part de l’alta noblesa que havia acceptat la dinastia Bonaparte o sàviament s’havia mantingut al marge, féu un pas endavant per unir-se a la causa popular — un avantatge de caràcter ben dubtós a aquella causa.