Article publicat originàriament (Survey of the Revolutionary History of Spain prior to the 19th Century) al New-York Daily Tribune, el 9 de setembre del 1854
La revolució a Espanya ha pres fins ara l’aspecte de condició permanent que, com ens ha informat el nostre corresponsal a Londres [A. Pulszky], les classes riques i conservadores han començat a emigrar i cercar seguretat a França. No és cap sorpresa; Espanya mai no ha adoptat la moda francesa moderna, tan generalment en voga el 1848, de començar i concloure una revolució en tres dies. Els seus esforços en aquella línia són complexos i més perllongats. Tres anys semblen el límit inferior al qual es restringeix, mentre que el seu cicle revolucionari de vegades d’expandeix a nou. Així, la seua primera revolució en el segle actual s’estengué del 1808 al 1814; la segona del 1820 al 1823; i la tercera del 1834 al 1843. Quant de temps continuarà l’actual, o quin en serà el resultat, és impossible de predir per al polític més hàbil; però no és dir molt que no hi ha cap altra part d’Europa, ni tan sols la guerra turco-russa, que oferesca un interès tan profund a l’observador detingut com és Espanya en aquest moment.
Aixecaments insurreccionals són tan antics a Espanya com aquell eixam de favorits cortesans contra els quals s’han adreçat habitualment. Així a mitjan del segle XV l’aristocràcia es revoltà contra el rei Juan II i el seu favorit, don Álvaro de Luna. En el segle XV commocions encara més serioses tingueren lloc contra el rei Enric IV i el cap de la seua camarilla, don Juan de Pacheco, marquès de Villena. En el segle XVII el poble a Lisboa féu bocins de Vasconcellos, el sertori del virrei espanyol de Portugal, com a va fer a Catalunya amb Santa Coloma, el favorit de Felip IV. A la fi del mateix segle, sota el regnat de Carlos II, el poble de Madrid s’alçà contra la camarilla de la reina, integrada per la comtessa de Berlepsch i els comtes d’Oropesa i de Melgar, que havien imposat a totes les provisions que entraven en la capital una duana opressora, que es repartien entre ells. El poble marxà cap al palau reial, forçà el rei a aparèixer en la balconada, i a denunciar ell mateix la camarilla de la reina. Llavors marxaren cap als palaus dels comtes d’Oropesa i de Melgar, els saquejaren, hi calaren foc, i provaren de fer-se amb els llurs propietaris, qui, amb tot, tingueren la bona sort d’escapar, a costa d’un exili perpetu. El fet que provocà l’aixecament insurreccional en el segle XV fou el tractat traïdorenc que el favorit d’Enric IV, el marquès de Villena, havia conclòs amb el rei de França, segons el qual Catalunya havia d’ésser retuda a Lluís XI. Tres segles després, el tractat de Fontainebleau, conclòs el 27 d’octubre del 1807, pel qual el favorit de Carlos IV i el minyó de la seua reina, don Manuel Godoy, el príncep de la Pau, contractà amb Bonaparte la partició de Portugal i l’entrada dels exèrcits francesos a Espanya, provocà una insurrecció popular a Madrid contra Godoy, l’abdicació de Carlos IV, l’assumpció del tron per Ferran VII, el seu fill, l’entrada de l’exèrcit francès a Espanya, i la consegüent guerra d’independència. Així, la guerra espanyola d’independència començà amb una insurrecció popular contra la camarilla, llavors personificada en don Manuel de Godoy, de la mateixa forma que la guerra civil del segle XV començà amb l’aixecament contra la camarilla, llavors personificada en el marquès de Villena. Així, també la revolució del 1854 començà amb l’aixecament contra la camarilla, personificada en el comte de San Luís.
Malgrat aquestes insurreccions sempre recurrents, no hi ha hagut a Espanya, fins al segle actual, cap revolució seriosa, excepte la guerra de la Lliga Santa en temps de Carlos I, o Carles V, com l’anomenen els alemanys. El pretext immediat, com d’habitud, el forní llavors la colla que, sota els auspicis del cardenal Adrià, el virrei, ell mateix flamenc, exasperà els castellans per la llur insolència rapaç, per la venda de càrrecs públics al millor postor, i pel tràfic obert en processos legals. L’oposició contra la camarilla flamenca fou tan sols en la superfície del moviment. En el fons hi havia la defensa de les llibertats de l’Espanya mitjaval contra els avenços de l’absolutisme modern.
Dipositada la base material de la monarquia espanyola per la unió d’Aragó, Castella i Granada, sota Ferran el Catòlic, i Isabel I, Carles I va intentar de transformar aquella monarquia encara feudal en una d’absoluta. Simultàniament, atacà els dos pilars de la llibertat espanyola, les Cortes i els Ayuntamientos — les primeres una modificació dels antics concilis gòtics, i els darrers transmesos gairebé sense interrupció des de l’època romana, Ayuntamientos que mostraven la barreja del càracter hereditari i electiu propi de les municipalitats romanes. Pel que fa a l’autogovern municipal, les viles d’Itàlia, Provença, Gàlia del Nord, Gran Bretanya, i part d’Alemanya, ofereixen una fiable similitud amb l’estat de llavors de les viles espanyoles; però ni els Estats Generals francesos, ni els Parlaments britànics de l’edat mitjana, són comparables amb les Cortes espanyoles. Hi hagueren circumstàncies en la formació del regne espanyol favorables peculiarment a la limitació del poder reial. D’una banda, petites parts de la Península es recuperaren a la vegada, i formaren regnes separats, durant les llargues lluites amb els àrabs. Lleis i costums populars s’engendraren en aquelles lluites. Les conquestes successives, realitzades principalment pels nobles, feien excessiu el llur poder, mentre disminuïen el poder reial. D’altra banda, les viles i ciutats de l’interior s’elevaren en importància, a partir de la necessitat en la qual es trobà la gent de residir plegada en llocs fortificats, com a seguretat contra les irrupcions contínues dels moros; mentre que la formació peninsular del país, i el contacte constant amb Provença i Itàlia, creà ciutats comercials i marítimes de primer nivell en la costa. Ja en el segle XIV, les ciutats constituïen la part més poderosa en les Cortes, que s’integraven amb els llurs representants, juntament amb els del clergat i de la noblesa. Paga la pena també remarcar que la lenta recuperació del domini moro a través d’una lluita obstinada de gairebé vuit-cents anys, donà a la Península, quan s’emancipà plenament, un caràcter del tot diferent del de l’Europa contemporània, amb una Espanya que es trobava, en l’època de la resurrecció europea, amb les maneres dels gots i dels vàndals en el nord, i amb les dels àrabs en el sud.
Després d’haver tornat Carles I d’Alemanya, on havia estat investit de la dignitat imperial, les Cortes es reuniren a Valladolid, per tal de rebre’n el jurament de les lleis antigues i de coronar-lo. Carles, que declinà de comparèixer, trameté comissaris que, segons pretenia, havien de rebre el jurament de fidelitat per part de les Cortes. Les Cortes refusaren d’admetre aquests comissaris a la llur presència, notificant al monarca que, si no compareixia i jurava les lleis del país, mai no se’l reconeixeria com a rei d’Espanya. Carles s’hi plegà; comparegué davant de les Corts i féu el jurament – com diuen els historiadors, amb ben poca gràcia. Les Corts en aquesta ocasió li digueren: «Heu de saber, señor, que el rei no és més que servidor remunerat de la nació». Aquest fou el començament de les hostilitats entre Carles I i les viles. Com a conseqüències de les seues intrigues, nombroses insurreccions esclataren a Castella, es forma la Lliga Santa d’Àvila, i les viles unides convocaren la reunió de les Cortes a Tordesillas, on, el 20 d’octubre del 1520, adreçaren al rei una «protesta contra els abusos», com a resposta de la qual privà tots els diputats reunits a Tordesillas dels llurs drets personals. Així la guerra civil s’havia fet inevitable; els comuners cridaren a les armes; els llurs soldats sota el comandament de Padilla prengueren la fortalessa de Torre Lobatón, però foren finalment vençuts per forces superiors en la batalla de Villalar el 23 d’abril del 1521. Els caps dels principals «conspiradors» rodaren en el cadals, i les antigues llibertats d’Espanya desaparegueren.
Diverses circumstàncie conspiraren a favor del poder creixent de l’absolutisme. La manca d’unió entre les diferents províncies privaren els llurs esforços de la potència necessària; però fou, per damunt de tot, el cru antagonisme entre les classes dels nobles i dels ciutadans de les viles ço que Carles emprà per degradar-les totes dues. Ja hem esmentat que des del segle XIV la influències de les viles era prominent a les Cortes, i des de Ferran el Catòlic, la Santa Germandat (Santa Hermandad) havia resultat un instrument poderós en les mans de les viles contra els nobles castellans, que els acusaven de violar antics privilegis i jurisdiccions. La noblesa, doncs, s’afanyà a ajudar Carlos I en el seu projecte de suprimir la Lliga Santa. Després d’haver-ne esclafat la resistència armada, Carlos s’ocupa de la reducció elss privilegis municipals de les viles que, en caure ràpidament en població, riquesa i importància, perderen aviat la llur influència en les Cortes. Carlos es girà ara damunt dels nobles, que l’havien ajudat a reprimir les llibertats de les viles, però que ells mateixos retenien una importància política considerable. Un motí en el seu exèrcit per manca de pagament l’obligà, el 1539, a reunir les Cortes per tal d’obtindre una concessió de diners. Indignades pel mal ús d’antics subsidis per a operacions alienes als interessos d’Espanya, les Cortes refusaren tota aportació. Carlos les dissolgué amb ràbia; i, en haver insistit els nobles en el privilegi d’exempció fiscal, declarà que els qui afirmaven aquest dret no tindrien cap accés a les Cortes i, en conseqüència, els excloïa d’aquella assemblea. Aquest fou el colp de mort de les Cortes, i les llurs reunions es reduïren en endavant a la realització d’una mera cerimònia cortesana. El tercer element en la constitució antiga de les Cortes, és a dir el clergat, allistat des de Ferran el Catòlic sota la bandera de la Inquisició, havia deixat feia temps d’identificar els seus interessos amb els de l’Espanya feudal. Contràriament, a través de la Inquisició, l’Església es transformà en l’eina més formidable de l’absolutisme.
Si després del regnat de Carlos I la decadència d’Espanya, tant en l’aspecte polític com social, exhibia tots aquells símptomes de putrefacció gens gloriosa i prolongada tan repulsiva dels pitjors temps de l’Imperi Turc, sota l’Emperador, si més no, les antigues llibertats eren soterrades en una tomba magnífica. Aquesta fou l’època que Vasco Núñes de Balboa plantava la bandera de Castella en el litoral de Darién, Cortés a Mèxic, i Pizarro a Perú; quan la influència espanyola regnava suprema a Europa, i la imaginació meridional dels ibèrics s’agitava amb visions d’Eldorados, aventures cavalleresques, i monarquia universal. Llavors la llibertat espanyola desapareixia sota el dringar d’armes, pluges d’or, i les il·luminacions terribles de l’auto-da-fe.
Però com hem d’explicar el fenomen singular que, després de gairebé tres segles d’una dinastia habsburguesa, seguida d’una de borbònica – totes dues força suficients per esclafar un poble – sobrevisquen més o menys les llibertats municipals a Espanya? Que en el país, de tots els estats feudals, on sorgí primer la monarquia absoluta en la forma més inmitigada, la centralització no hi haja assolit mai d’arrelar? La resposta no és difícil. Fou en el segle XVI que es formaren les grans monarquies que s’establiren arreu a la caiguda de les classes feudals en conflicte – l’aristocràcia i les viles. Però en els altres grans estats d’Europa la monarquia absoluta es presenta com un centre civilitzaor, com l’iniciador de la unitat social. Allà era el laboratori en el qual els diversos elements de la societat eren tan barrejats i elaborats com per permetre les viles de canviar la independència i sobirania locals de l’edat mitjana pel domini general de les classes mitjanes, i el domini comú de la societat civil. A Espanya, al contrari, mentre l’aristoocràcia s’enfonsava en la degradació sense perdre el llur pitjor privilegi, les viles perdien el llur poder mitjaval sense guanyar importància moderna.
Des de l’establiment de la monarquia absoluta han vegetat en un estat de decadència continuada. No hem d’enunciar ací les circumstàncies, polítiques o econòmiques, que destruïren el comerç, la indústria, la navegació o l’agricultura espanyoles. Per l’objectiu present n’hi ha prou simplement en recordar el fet. Mentre la vida comercial i industrial de les viles declinava, els bescanvis interns es feien rars, la barreja dels habitants de les diferents províncies menys freqüent, els mitjans de comunicació negligits, i les grans carreteres gradualment abandonades. Així la vida local d’Espanya, la independència de les seves províncies i comunes, l’estat diversificat de la societat basades originalment en la configuració física del país, i desenvolupades històricament per la forma deslligada amb la qual les diverses províncies s’emancipaven del domini moro, i formaven petites comunitats independents – eren ara finalment enfortides i confirmades per la revolució econòmica que assecava les fonts d’activitat nacional. I mentre la monarquia absoluta trobava a Espanya material en la pròpia natura repulsiu a la centralització, feia tot el possible per impedir el creixement d’interessos comuns derivats d’una divisió nacional del treball i de la multiplicitat de bescanvis interns – la pròpia base únicament damunt la qual es poden crear un sistema uniforme d’administració i el domini de lleis generals. Així, la monarquia absoluta a Espanya, dotada de no pas més que una semblança superficial a les monarquies absolutes d’Europa en general, és més aviat arrenglerada amb una classe de formes asiàtiques de govern. Espanya, com Turquia, restà com una aglomeració de repúbliques mal gestionades amb un sobirà nominal al capdavant. El despotisme canviava de caràcter en les diferents províncies amb la interpretació arbitrària de les lleis generals per virreis i governadors; però per despòtic que fos el govern no impedia a les províncies de subsistir amb diferents lleis i costums, diferents monedes, banderes militars de diferents colors, i amb els llurs sistemes respectius de taxació. El despotisme oriental ataca l’autogovern municipal tan sols quan s’oposa als seus interessos directes, però és ben content de permetre aquestes institucions de continuar mentre li descarreguen els muscles del deure de fer quelcom i li estalvien els problemes de l’administració regular.
Així s’esdevingué que Napoleó, qui, com tots els seus contemporanis, considerava Espanya com un cadàver inanimat, fou fatalment sorprès per la descoberta que quan l’Estat Espanyol era mort, la societat espanyola era plena de vida, i cada part d’ella s’inundava de capacitats de resistència. Pel tractat de Fontainebleau havia conduït les seues tropes a Madrid; en atreure la família reial a una entrevista a Baiona havia forçat Carlos IV de retractar-se de l’abdicació, i de lliurar-li llavors els seus dominis; i havia intimidat Ferran VI a una declaració similar. Conduïts Carlos IV, la seua reina i el Príncep de la Pau a Compiègne, empresonats Ferran VII i els seus germans en el castell de Valençay, Bonaparte conferí el tron d’Espanya al seu germa Josep, reuní una junta espanyola a Baiona, i els forní amb una de les seues constitucions ja fetes. En no veure res de viu en la monarquia espanyola excepte la dinastia miserable que havia tancat amb seguretat, se sentia prou segur d’aquesta confiscació d’Espanya. Però, tan sols uns pocs dies després del seu coup de main va rebre les notícies d’una insurrecció a Madrid. Murat, és cert, deturà aquell tumult matant unes 1.000 persones; però quan es conegué aquesta massacre, esclatà una insurrecció a Astúries, i ben poc després abraçà tota la monarquia. Cal remarcar que aquest primer aixecament espontani s’originà dins del poble, mentre que les classes «millors» s’havien sotmès calladament al jou foraster.
Així és com Espanya es preparava per a la seua carrera revolucionària més recent, i es llençà a les lluites que han marcat el seu desenvolupament en el segle actual. Els fets i les influències que hem detallat succintament actuen encara formant-ne els destins i dirigint-ne els impulsos del poble. Els hem presentat com a necessaris no tan sols per a una apreciació de la crisi actual, sinó de tot allò fet i patit d’ençà de la usurpació napoleònica – un període ara de gairebé cinquanta anys – no sense episodis tràgics i esforços heroics – de fet, un dels capítols més colpidors i instructius de tota la història moderna.