Potser no hi haja cap país en el món en el qual la paraula «guerriller» no siga simbòlica d'una aspiració llibertària per al poble. Sols a Cuba aquesta paraula té un significat repulsiu. Aquesta Revolució, alliberadora, en tots els seus extrems, surt també a dignificar aquesta paraula. Tots saben que foren guerrillers aquells simpatitzants del règim d'esclavització espanyola que prengueren les armes per a defensar en forma irregular la corona del rei d'Espanya; a partir d'aquell moment, el nom queda com a símbol, a Cuba, de tot el mal, el retrògrad, el podrit del país. Amb tot, el guerriller és, no això, sinó tot el contrari; és el combatent de la llibertat per excel·lència, és l'escollit del poble, l'avantguarda combatent d'aquest en la seva lluita per l'alliberament. Perquè la guerra de guerrilles no és com es pensa, una guerra minúscula, una guerra d'un grup minoritari contra un exèrcit poderós, no; la guerra de guerrilles és la guerra del poble sencer contra l'opressió dominant. El guerriller és la seua avantguarda armada; l'exèrcit el constitueixen tots els habitants d'una regió i d'un país. Aquesta és la raó de la seva força, del seu triomf, a llarg plaç o a curt, sobre qualsevol poder que provi d'oprimir-lo; és a dir, la base i el substracte de la guerrilla està en el poble.
No es pot concebre que petits grups armats, per més mobilitat i coneixement del terreny que tinguen, puguen sobreviure a la persecució organitzada d'un exèrcit ben abastit sense aquell auxiliar poderós. La prova està en què tots els bandits, tots els esbarts de bandolers, acaben per ser derrotats pel poder central, i recordeu que sovint aquests bandolers representen, pels habitants de la regió, alguna cosa més que això, representen també tot i que en caricatura la lluita per la llibertat.
L'exèrcit guerriller, exèrcit popular per excel·lència, ha de tenir quant a la seva composició individual les millors virtuts del millor soldat del món. S'ha de basar en una disciplina estricta. El fet que les formalitats de la vida militar no s'adaptin a la guerrillera, que no hi hagi cop de tacó ni una salutació rígida, ni una actitud submissa front el superior, no demostren de cap manera que no hi hagi disciplina. La disciplina guerrillera és interior, neix del convenciment profund de l'individu, d'aquella necessitat d'obeïr el superior, no sols per mantenir l'efectivitat de l'organisme armat on hi està integrat, sinó també per defensar la pròpia vida. Qualsevol petita errada en un soldat d'un exèrcit regular és controlada pel company més proper. A la guerra de guerrilles, on cada soldat és unitat i és un grup, una falla és fatal. Ningú no pot despistar-se. Ningú no pot cometre la més mínima patinada, car s'hi juga la seva vida i la dels seus companys.
Aquesta disciplina informal, sovint no es veu. Per a la gent poc informada, sembla molt més disciplinat el soldat regular amb tot el seu entarimat de reconeixements de les jerarquies que el respecte simple i emocionat amb el qual qualsevol guerriller segueix les instruccions del seu cap. Tammateix, l'exèrcit d'alliberament fou un exèrcit pur on ni les més comunes temptacions de l'home hi tingueren cap; i no hi havia aparell repressiu, no hi havia servei d'intel·ligència que controlés l'individu front la temptació. Era el seu autocontrol qui actuava. Era la seva rígida consciència del deure i de la disciplina.
El guerriller és, a més d'un soldat disciplinat, un soldat molt àgil, físicament i mental. No es pot concebre una guerra de guerrilles estàtica. Tot és nocturnitat. Emparats en el coneixement del terreny, els guerrillers caminen de nit, se situen en la posició, ataquen l'enemic i es retiren. Això no vol dir que la retirada sigui molt llunyana del teatre d'operacions; simplement ha de ser molt ràpida del teatre d'operacions.
L'enemic concentrarà immediatament sobre el punt atacat totes les seves unitats repressives. Anirà l'aviació a bombardejar, aniren les unitats tàctiques a cercar-los, aniran els soldats decidits a prendre una posició il·lusòria.
El guerrillero necessita només presentar un front a l'enemic. Amb retirar-se una mica, esperar-lo, donar un nou combat, tornar a retirar-se, ha acomplert la seva missió específica. Així l'exèrcit pot estar desagnant-se durant hores o durant dies. El guerrer popular, des dels seus amagatalls, atacarà en el moment oportú.
Hi ha d'altres axiomes profunds a la tàctica de guerrilles. El coneixement del terreny ha de ser absolut. El guerriller no pot desconèixer el lloc on va a atacar, però a més cal que conegui tots els viaranys de la retirada així com tots els camins d'accés o els que hi són tancats. Les cases amigues, i enemigues, els llocs més protegits, aquells on s'hi pot deixar un ferit, aquells altres on s'hi pot establir un campament provisional, fet i fet, conèixer com el palmell de la mà el teatre d'operacions. I això es fa i s'assoleix perquè el poble, el gran nucli de l'exèrcit guerriller, hi és rera cada acció. Els habitants d'un lloc són matxos, informants, enfermers, proveïdors de combatents, de fet constitueixen els accessoris més importants de la seua avantguarda armada.
Però front totes aquestes coses; front aquest cúmul de necessitats tàctiques del guerriller, caldria demanar-se: «per què lluita?», i, llavors sorgeix la gran afirmació: «El guerriller és un reformador social. El guerriller branda les armes com a protesta irada del poble contra els seus opressors, i lluita per canviar el règim social que manté tots els seus germans desarmats en l'oprobi i la misèria. S'exercita contra les condicions especials de la institucionalitat d'un moment donat i es dedica a trencar amb tot el vigor que les circumstàncies permetin, els motllos d'aquesta institucionalitat.»
Vejam quelcom important: què és el que el guerriller necessita tàcticament? Havíem dit, coneixement del terreny amb els seus viaranys d'accés i d'eixida, velocitat de maniobra, suport del poble, llocs on amagar-s'hi, naturalment. Tot plegat indica que el guerriller exercirà la seva acció en llocs ferèstecs i poc poblats. I, en els llocs ferèstecs i poc poblats, la lluita del poble per les seves reivindicacions se situa preferentment i àdhuc exclusivament en el pla del canvi de la composició social de la tinença de la terra, és a dir, el guerriller és, fonamentalment i abans que res, un revolucionari agrari.
Interpreta els desitjos de la gran massa camperola de ser senyora, de la terra, senyora dels mitjans de producció, dels seus animals, de tot allò pel que ha lluitat durant anys, del que constitueix la seva vida i constituirà també el seu cementiri.
Per això, en aquest moment especial de Cuba, els membres del nou exèrcit que neix del triomf de les muntanyes d'Orient i de l'Escambrai, de les planes d'Orient i de les planes de Camagüei, de tot Cuba, porten, com a bandera de combat, la Reforma Agrària.
És una lluita potser tan llarga com l'establiment de la propietat individual. Lluita que els camperols han portat amb millor o pitjor èxit a través de les èpoques, però que sempre ha tingut calor popular. Aquesta lluita no és patrimoni de la Revolució. La Revolució ha recollit aquesta bandera entre les masses populars i se l'ha fet seva ara. Però abans, des de fa molt de temps; des de que s'aixecaren els vegueros de La Habana; des de que els negres provaren d'aconseguir el seu dret a la terra en la gran guerra d'alliberament dels 30 anys; des de que els camperols prengueren revolucionàriament el Realengo 18, la terra ha sigut el centre de la batalla per l'adquisició d'un millor mode de vida.
Aquesta Reforma Agrària que avui s'està fent, que començà tímida a la Serra Maestra, que es trasllada al Segon Front Oriental i al massís de l'Escambrai, que fou oblidada durant un temps a les gavetes ministerials i resorgí puixant amb la decisió definitiva de Fidel Castro és, cal repetir-ho un cop més, la que donarà la definició història del «26 de juliol».
Aquest Moviment no inventà la Reforma Agrària. La dura a terme. La dura a terme íntegrament fins que no quedi camperol sense terra, ni terra sense treballar. En aquest moment, potser, el propi Moviment haurà deixat de tindre un perquè per a existir, però haurà acomplert la seva missió història. La nostra tasca és arribar a aquest punt, el futur dirà si hi ha més treball a realitzar.
Guerra i població camperola.
El viure continuat en estat de guerra crea en la consciència del poble una actitud mental per adaptar-se a aquest fenomen nou. És un llarg i dolorós procés d'adaptació de l'individu per poder resistir l'amarga experiència que amenaça la seva tranquilitat. La Serra Maestra i altres noves zones alliberades han degut passar també per aquesta amarga experiència.
La situació camperola en les zones ferèstegues de la serrania era senzillament espantosa. El coló, vingut de llunyanes regions amb afanys d'alliberament, havia doblegat l'esquena sobre les tombes noves que arrencava la seva subsistència, amb mil sacrificis, havia fet nèixer les mates de cafè dels colls empinats on és un sacrifici el trànsit al nou; tot amb el seu suor individual responent a l'afany secular de l'home per ser senyor del seu tros de terra; treballant amb un amor infinit aquell terrós hostil al que tractava com una part de si mateix. De sobte, quan les mates de cafè començaven a florir amb el gra que era la seva esperança, apareixia un nou amo d'aquelles terres. Era una companyia estrangera; un geòfag local o algun aprofitat especulador inventava el deute necessari. Els cacics polítics, els caps de lloc treballaven com a empleats de la companyia o el geòfag empresonant o assassinant qualsevol camperol massa rebel a les arbitrarietats. Aquest panorama de derrota i desolació fou el que trobàrem per unir-lo a la derrota, producte de la nostra inexperiència, a l'Alegría de Pío (la nostra única fallida en aquesta llarga campanya, la nostra sagnant lliçó de lluita guerrillera). El camperolat veié en aquells homes macilents la barba dels quals, ara llegendària, començava a aflorar, un company d'infortuni, un nou apallissat per les forces repressores, i ens donà la seu ajut espontani i desinteressat, sense esperar res dels vençuts.
Passaren els dies i la nostra petita tropa de ja belicosos soldats mantingué els triomfs de La Plama i Palma Motxa. El règim reaccionà amb tota la seva brutalitat i l'assassinat camperol es féu en massa. El terror es desencadenà sobre les valls ferèstegues de la Serra Maestra i els camperols retiraren el seu ajut; una barrera de mútua malfiança apareixia entre ells i els guerrillers; aquells per la por a la repressàlia, aquests pel temor a la denúncia dels atemorits. La nostra política, malgrat tot, fou justa i comprensiva i la població guajira inicià el seu capgirament de retorn a la nostra causa.
La dictadura, en la seva desesperació i en el seu crim, ordenà la reconcentració dels milers de famílies guajires de la Serra Maestra a les ciutats. Els homes més forts i decidits, gairebé tots els joves, preferiren la llibertat i la guerra a l'esclavatge i la ciutat. Llargs convois de dones, nens i vells peregrinaren pels camins intrincats on hi havien nascut, baixaren a la plana i foren arraconats als afores de les ciutats. Per segona vegada Cuba vivia la pàgima més criminal de la seva història: la reconcentració. Primer ho ordenà Weyler, la sanguinària espasa de l'Espanya colonia; ara ho manava Fulgencio Batista, el pitjor dels traïdors i dels assassins que ha conegut Amèrica. La fam, la misèria, les malalties, les epidèmies i la mort, delmaren els camperols reconcentrats per la tirania; allà hi moriren nens per manca d'atenció sanitària i d'alimentació, quan a unes passes d'ells hi havien els recursos que podien salvar les seves vides. La protesta indignada del poble cubà, l'escàndol internacional i la impotència de la dictadura per derrotar els rebels, obligaren el tirà a suspendre la reconcentració de les família camperoles de la Serra Maestra. I un altre cop tornaren a les terres on hi havien nascut, miserables, malalts i delmats, els campeorls de la Serra. Si abans havien patit els bombardejos de la dictadura, la crema del seu bohio i l'assassinat en massa, ara havien conegut la inhumanitat i barbàrie d'un règim que els tractà pitjor que l'Espanya colonial els cubans de la guerra independentista. Batista havia superat Weyler.
Els camperols tornaren amb una decisió inquebrantable de lluitar fins a vèncer o morir, rebels fins a la mort o la llibertat.
La nostra petita guerrilla d'extracció ciutadana començà a acolorir-se de barrets de iarei; el poble perdia la por, es decidia a la lluita, prenia decididament el camí de la seva redempció. En aquest camí coindicia la nostra política cap al camperolat i els nostres triumfos militars que ens mostrava ja com una força imbatible a la Serra Maestra.
Posats en la disjuntiva, tots els camperols escolliren el camí de la Revolució. El canvi de caràcter del qual parlàvem abans es mostrava era en tota la seva plenitud: la guerra era un fet, dolorós certament, però transitori; la guerra era un estat definitiu dins el qual l'individu havia d'adaptar-se per a subsistir. Quan la població camperol ho comprengué, inicià les tasques per fer cara a les circumstàncies adverses que es presentarien.
Els camperols tornaren als seus conucos abandonats, suspengueren el sacrifici dels seus animals reservant-los per a èpoques pitjors i s'adaptaren també als metrallaments salvatges, creant cada família el seu propi refugi individual. S'habituaren també a les periòdiques fugides de les zones de guerra, amb famílies, ramats i estris, deixant a l'enemic tans sols el bohio per a que hi descarreguessin el seu odi convertint-lo en cendres. S'habituaren a la reconstrucció sobre les runes fumejants de la seva antiga vivenda, sense queixes, només amb odi concentrat i voluntat de vèncer.
Quan s'inicià el repartiment de caps de bestiar per lluita contra el cerc alimentici de la dictadura, cuidaren els seus animals amb amorosa sol·licitud i treballaren en grups, establint de fet cooperatives per traslladar el ramat a lloc segur, donant també els seus animals de càrrega a l'esforç comú. En un nou miracle de la Revolució, l'individualista acèrrim que cuidava gelosament els límits de la seva propietat i del seu dret propi, s'unia, per imposició de la guerra, al gran esforç comú de la lluita. Però hi ha un miracle més gran. És el retrobament del camperol cubà amb la seva alegria habitual, dins les zones alliberades. Qui ha estat testimoni dels apocats xiuxiuejos amb els quals les nostres forces eren rebudes a cada casa camperola, nota amb orgull el clam confiat, la riota alegra del nou habitant de la Serra. Aquest és el reflexe de la seguretat en si mateix que la consciència de la seva pròpia força ha donat als habitants del nostre sector alliberat. Aquesta és la nostra tasca futura: fer retornar al poble de Cuba el concepte de la seva pròpia força, de la seguretat absoluta en què els seus drets individuals, amb el suport de la Constitució, són el seu major tresor. Més encara que el vol de les campanes, anunciarà l'alliberament, el retorn de l'antiga riota alegra, de confiada seguretat que avui ha perdut el poble cubà.
Per a tornar a l'inici preméu aquí.