Publicat originàriament («In memoria del manifesto») el 1895.
Les pàgines següents es troben per fer de preàmbul a una sèrie d’opuscles, diria quasi de casualitat.
Les vaig escriure ja el 7 d’abril (i convé mantindre tal data, perquè en aquesta impressió no hi afegesc ni trec res), a petició d’una nova revista de París, el «Devenir Social», que les començarà a publicar en un dels seus pròxims fascicles.
Volia llegir-los, en l’original italià, el meu cortès amic Benedetto Croce de Nàpols, qui em demanà de permetre’l de dur-los a impremta, com el primer d’aquells assaigs al voltant de la concepció materialista de la història, que ell ja de feia molt de temps, pel coneixement que té dels meus estudis i de les meues opinions sobre tal argument, m’aconsellava de publicar.
Per tal oferta, que vaig acceptar amb ànim grat, em troba ara en l’empeny de continuar, sense dilacions indegudes, i no a intervals llargs, la publicació d’aquests assaigs. De manera que anticiparé en un any el que hauria tingut en ànim de fer, si precisament la gentil oferta d’un amic, feta així per de tal mode el meu espontani editor, no m’hagués induït de passar per alt certes dificultats que em naixien de sentir-me no del tot madura per l’empresa.
Roma, 10 de juny del 1895
En revisar la impressió d’aquesta segona edició, que ve a tan breu distància de la primera, m’he limitat a aportar-hi algunes poques correccions de sola i pura forma.
Roma, 15 d’octubre del 1895.
Mantinc en aquest opuscle, com el lector pot veure al final, la data del 7 d’abril del 1895, quan justament acabava d’escriure’l, per donar-lo a publicació per primera vegada en francès al «Devenir Social». D’aquella primitiva redacció no m’hi allunyava de gaire en les dues edicions italianes, que se seguiren a breu distància l’una de l’altra, aquell mateix anys, del 10 de juny al 15 d’octubre, i en la reproducció francesa apareguda ja dues vegades pels editors Giard i Brière.
Ara a l’editor italià proposa exemplars tant d’aquest com d’altres meus Assaigs sobre el materialisme històric: i jo consent que siguen reimpresos, sense poder revisar-los a fons, ni reordenar-los intrínsecament, per moltes raons, però per damunt de tot per aquesta, perquè em sembla que són treballs que s’han deixar així com foren concebuts per primera vegada.
Aquesta tercera edició d’aquesta commemoració no és, doncs, tret d’algunes correccions en les paraules i en gir de qualque frase, més que la reimpressió de la segona. Que el lector romanga en aquest ben entès. Referint-se a la data de la primera publicació podrà fàcilment identificar certes al·lusions històriques, i no l’induirà a error sentir-hi parlar insistentment d’aquest segle... que era doncs el dinou.
Adjunt a aquesta reimpressió la traducció del Manifest, que fou sol·licitada de molts comentadors de les altres dues edicions del meu escrit, el qual sembla no del tot intel·ligible per la manca precisament de tal subsidi.
Roma, 9 de maig del 1902.
D’aquí a tres anys nosaltres, els socialistes, podrem celebrar el nostre jubileu. La data memorable de la publicació del Manifest dels comunistes (febrer del 1848) ens recorda el nostre primer i segur ingrés en la història. A aquella data es refereix cada judici nostre i cada apreciació nostra sobre els progressos que el proletariat ha fet en aquest cinquantenni. A aquella data es mesura el curs de la nova era, que creix i sorgeix, inclús s’allibera i es desenvolupa de l’era present, per formació d’aquesta mateixa íntima i immanent, i per això de manera necessària i ineluctable; siguen quines siguen les futures vicissituds vàries i les successives fases seves, per ara certament imprevisibles. A tots els qui entre nosaltres som ansiosos i gaudim de posseir la plena consciència de l’obra pròpia, ens cal tornar més vegades amb el pensament a les causes i els moviments que determinaren la gènesi del Manifest, en aquelles circumstàncies en les que aquest apareix precisament, és a dir a la vigília de la revolució que esclatà des de París a Viena, des de Palerm a Berlin. Tan sols per aquesta és donat d’extraure de la mateixa forma social, en la qual ara vivim, l’explicació de la tendència al socialisme; i de justificar en conseqüència, per la mateixa raó present d’ésser de tal tendència, la necessitat del seu efectiu triomf, del qual fem tots els dies el presagi.
Quin és, de fet, si no aquest, el nervi del Manifest; o la seua essència, i el seu caràcter decisiu?[1]
Seria cosa vana, certament, de voler-ho recercar contràriament en les mesures pràctiques, que hi són suggerides i proposades al final del capítol segon, com a adoptables en l’eventualitat d’un èxit revolucionari del proletariat, o en les indicacions d’orientació política, respecte als altres partits revolucionaris de llavors, que es troben en el capítol quart. Aquestes indicacions i aquests suggeriments, per molt apreciables i notables en el temps i en les circumstàncies en els que foren formulats i redactats, i, sobretot, per molt importants per a jutjar de manera precisa l’acció política que els comunistes alemanys desplegaren en el període revolucionari del 1848-50, no constitueixen ja per nosaltres un conjunt de visions pràctiques, respecte a les quals ens toca de decidir-nos, en pro o en contra, en cada cas i recurrència. Els partits polítics, que des del temps de la Internacional ençà s’han anat constituint en diversos països damunt la base del proletariat i en el seu nom explícit i clar, tingueren i tenen, en la mesura que sorgeixen i després es desenvolupen, viva necessitat d’adaptar i de conformar a vàries i multiformes circumstàncies i contingències les reivindicacions i l’obra llurs. Però cap d’aquests partits té tal consciència de saber-se ara pròxim a la dictadura del proletariat, de sentir en si urgent la necessitat, o ni que siga el desig o la temptació, de revisar i de valorar les propostes del Manifest amb vista a una verificació que semble probable perquè se la tinga per imminent. Els experiments històrics no són, en veritat, si no aquells sols que la història mateixa fa imprevistament, no per disseny, ni a propòsit, ni per ordre. Així s’esdevingué en els temps de la Comune, que fou, i és, i roman fins ara per nosaltres, com l’únic experiment aproximatiu, si bé confús perquè sobtat i de breu durada, de l’acció del proletariat, que s’haja ficat en la nova i dura prova d’apoderar-se del poder polític. Experiment aquell que no fou volgut arterament, ni cercat per designi, imposat altrament per les circumstàncies, però heroicament sostingut; i que ara es converteix per nosaltres en salutífer ensinistrament. Allà on el moviment socialista amb prou feines és en l’estat de la infància, pot donar-se aquests o aquells, per defecte d’experiència pròpia i directa, s’apel·len, com s’esdevé sovint a Itàlia, a l’autoritat d’un text, com a precepte: - però això efectivament no compte precisament per a res.
Ni aquell nervi, o essència, i caràcter decisiu s’han de cercar, al meu entendre, en la orientació sobre les altres formes de socialisme, que el Manifest col·loca sota el nom de Literatura. Tot allò que s’hi deia, en el capítol tercer, serveix, sens dubte, per definir admirablement, per via d’antítesi, i en la forma de característiques breus, sucoses i avinents, les diferències que efectivament corren entre el comunisme, que ara, amb expressió per molts miserablement abusada, se sol d’anomenar científic, o siga entre el comunisme, que té com a subjecte el proletariat, i per argument la revolució proletària, i les altres formes reaccionàries, burgeses, semi-burgeses, petit-burgeses, utòpiques i assimilables. Totes aquestes formes, menys una[2], recorregueren i es renovaren moltes vegades, i recorren i es renoven fins i tot ara en els països en els quals el moviment proletari modern amb prou feines ha nascut. Per tals països, i en tals circumstàncies, el Manifest ha exercit i exerceix tothora l’ofici de crítica actual, i de fuet literari. Però en els països en els quals, o aquelles formes foren ja teòricament i pràcticament superades, com és en gran part el cas d’Alemanya i d’Àustria, o sobreviuen tan sols en l’estat sectari i subjectiu, com s’esdevé ja a França i Anglaterra, per no dir de les altres nacions enumerant-les, el Manifest, en aquest respecte, ha acomplert ja tot el seu ofici. I no fa més que registrar, com a memòria, ço en què ja no cal pensar, donada l’acció política del proletariat, que ja es desplega en el seu procés normal i gradual.
O aquesta fou precisament, i com a anticipació, la disposició d’ànim i de ment dels qui l’escrigueren. De ço que havien superat per virtut de pensament, el qual damunt de poques però clares dades d’experiència anticipa segur els esdeveniments, no expressaven, ja, res si no l’eliminació i la condemna. El comunisme crític – aquest és el seu veritable nom, i no n’hi ha cap altre de més exacte per tal doctrina – no recitava ja amb els feudals el plany de la vella societat, per després fer al revés la crítica de la societat present: - ans al contrari no mirava més que al futur. Ja no s’associava als petit-burgesos en el desig de salvar el no salvable: - com per exemple la petita propietat, o el viure tranquil de la petita gent, a qui la vertiginosa acció de l’estat modern, que de la societat actual és l’òrgan necessari i natural, torna greu i pesant perquè aquest estat, revolucionant de continu, porta en si i amb si la necessitat d’altres noves i més profundes revolucions. Ni traduïa a giragonses metafísiques, o a reflexos de morbós sentiment, o de religiosa contemplació, els contrastos reals dels materials interessos de la vida de tots els dies: - ans al contrari aquests contrastos els trobava i exposava en tota la prosa llur. No construïa la societat del futur en les línies d’un disseny, en cadascuna de les seues parts harmònicament conduït a acabament. No alçava paraules de lloa i d’exaltació, o d’evocació o de plany, a les dues dees de la mitologia filosòfica, la Justícia i la Igualtat: a les dues dees, doncs, que fan així trista figura en la mísera pràctica de la vida quotidiana, quan s’arrisca a entendre, com la història de tants segles es procura l’indecent passatemps de fer i desfer quasi sempre a contrasentit dels infal·libles dictàmens llurs. Ans al contrari, aquells comunistes, per bé que declarant, amb exhibició de fets que tenen força d’argument i de prova, que els proletaris ja eren destinats a fer el paper de soterradors de la burgesia, a aquesta retien homenatge, com a autora d’una forma social, que és en extensió i en intensitat un estadi notable del progrés humà, i que és l’única que pot fer d’arena a les noves lluites que prometen èxit feliç al proletariat. Necrologia d’estil tan monumental no fou mai escrita. Aquelles lloes dedicades a la burgeses assumeixen una certa original forma d’humorisme tràgic, i semblen a algú com a escrites amb entonació de ditiramb.
No obstant això, aquelles definicions negatives i antitètiques de les altres formes de socialisme llavors corrents, i poc després, i fins ara, precisament recurrents, en tant que insostenibles en substància, en la forma i en la perspectiva amb la que miren, ni pretenen ésser, ni són, l’efectiva història del socialisme, i no condueixen ni a la traça ni a l’esquema d’aquesta, si algú altre volia escriure-la. La història, en veritat, no recolza en la diferència de ver o fals, o de just i d’injust, i molt menys en la més abstracta antítesi de possible o de real; com si les coses restassen d’un cantó, i tingueren de l’altre cantó les pròpies ombres i fantasmes, en les idees. Aquella és sempre tota d’una peça, i recolza tota en el procés de formació i de transformació de la societat: que s’ha d’entendre en sentit objectiu, i independentment de cada nostra subjectiu gust o disgust. Aquella és una dinàmica de gènere especial; i és així que plau als positivistes, que de tals expressions tant es deleixen, i precisament no van més enllà de la paraula nova que posen en curs. Ara les diverses formes de concepció i d’acció socialista, que apareixen i desapareixen en el curs dels segles, amb tantes diferències en els motius, en la fisonomia i en els efectes, van totes estudiades i explicades per les condicions específiques i complexes de la vida social en la qual es produeixen. En examinar-les es veu que no constitueixen un únic conjunt de procés continuat; ja que la sèrie n’és moltes vegades interrompuda pel canviar del complex social, i per l’enfosquir-se i esmicolar-se de la tradició. Tan sols des del temps de la Gran Revolució el socialisme assum una certa unitat de procés, que es fa després més evident del 1830 en endavant, amb el definitiu adveniment de la burgesia al domini polític a França i a Anglaterra, i esdevé finalment intuïtiva i diria palpable des de la Internacional ençà. En aquesta via, en aquest camí, es troba, com a gran columna miliar, el Manifest, amb doble indicació, podríem dir, de les dues parts. D’ací hi ha l’incunable de la nova doctrina, que després ha fet la volta al món. D’allà hi ha l’orientació sobre les formes que exclou, però de les qui no s’està d’exposar i de relatar[3].
El nervi, l’essència, el caràcter decisiu d’aquest escrit consisteixen del tot en la nova concepció històrica, que ja es troba en el fons, i que aquest mateix en part declara i desenvolupa, quan en la resta no s’esmenta, no es refereix, o ni tan sols se la suposa. Per aquesta concepció el comunisme, cessant de l’ésser esperança, aspiració, record, conjectura o replegament, trobava per primera vegada la seua adequada expressió en la consciència de la seua pròpia necessitat; ço és en la consciència d’ésser l’eixida i la solució de les actuals lluites de classe. Ni aquestes són les de qualsevol temps i lloc, en les quals la història del passat s’exercia i desplegava; sinó que són aquelles totes, contràriament, que se sotmeten i redueixen predominantment a la lluita entre burgesia capitalista i treballadors fatalment proletaritzats. D’aquesta lluita el Manifest troba la gènesi, determina el ritme d’evolució, i presagia el final efectiu.
En tal concepció històrica hi ha tota la doctrina del comunisme científic. D’aquest punt en endavant els adversaris teòrics del socialisme ja no són cridats a discutir des de l’abstracta possibilitat de la democràcia socialització dels mitjans de producció[4]; com si d’això s’hagués de fer judici per il·lacions extretes de les generals i comuníssimes attituds de l’anomenada natura humana. Aquí es tracta contràriament de reconèixer, o de no reconèixer en el curs present de les coses humanes una necessitat, la qual transcendeix qualsevol nostra simpatia i qualsevol nostre subjectiu assentiment. Es troba o no la societat d’ésser ara així fet, en els països més avançats, que hi haja de reeixir al comunisme per les lleis immanents al seu propi esdevenidor, donada la seua actual estructura econòmic, i donades les friccions que aquesta de si en si mateixa necessàriament produeix, fins a esquerdar-se i dissoldre’s? Vet ací el subjecte de la disputa, després que tal doctrina haja aparegut. I vet ací alhora la regla de conducta que s’imposa a l’acció dels partits socialistes; o que siguen de sols proletaris, o que acullen en les llurs files homes eixits d’altres classes, els quals fan el paper de voluntaris en l’exèrcit del proletariat.
Per això nosaltres, els socialistes, que deixam ben voluntàriament d’anomenar-nos científics, ni que siga per de tal manera no confondre’ns amb els positivistes, hostes precisament no sempre ben acceptats per nosaltres, que al llur grat monopolitzen el nom de ciència, no ens batem els flancs per sostindre una tesi abstracta i genèrica, com si fóssim casuistes o sofistes: ni ens afanyam a demostrar la racionalitat dels intents nostres. Els nostres intents no són més que l’expressió teòrica i la pràctica explicació de les dades que ens ofereix la interpretació del procés que s’acompleix a través de nosaltres i entorn a nosaltres; i que és tot en les relacions objectives de la vida social, de la qual som subjecte i objecte, causa i efecte, terme i part. Els nostres intents són racionals, no perquè siguen fundats damunt d’arguments extrets de la raó raonadora, sinó perquè són extrets de l’objectiva consideració de les coses; la qual és tant com dir de la dilucidació del procés llur, que no és, ni pot ésser, un resultat del nostre arbitri, sinó que més aviat el nostre arbitri venç i sotmet.
El Manifest dels comunistes, al qual, en quant a específica eficàcia, no pot fer de surrogat cap dels escrits anteriors o posteriors dels mateixos autors, que per extensió i importància científica són de tant major pes, ens dóna en la seua clàssica simplicitat l’expressió genuïna d’aquesta situació: el proletariat modern és, es posa, creix i es desplega en la història contemporània com el subjecte concret, com la força positiva, de l’acció del qual, inevitablement revolucionària, el comunisme haurà necessàriament de resultar-hi. I per això aquest escrit, ço és per tal enunciació de presagi teòricament fundat i expressa en frases breus, ràpides, concises i memorables, constitueix una acollida, de fet un viver inesgotable de llavors de pensament, que el lector pot indefinidament fecundar i multiplicar; servant aquest la força origina i originària de la cosa tot just nascuda, i no encara arrencada i separada del camp de la seua pròpia producció. Observació aquesta que va principalment llençada als qui, fent professió de docta ignorància, quan no són directament fanfarrons, xarlatans, o alegres esportistes, regalen a la doctrina del comunisme crític precursors, patrons, aliats i mestres de tot gènere, en ultratge al sentit comú i a la vulgar cronologia. O siga que enquadren la nostra doctrina materialista de la històrica en la concepció la majoria de vegades fantàstica i massa genèrica de la universal evolució, que ja per molts fou reduïda en nova metàfora de novel·la metafísica; o siga que cerquen en tal doctrina un derivat del darwinisme, que sols d’una certa manera, però en un sentit massa ampli, n’és un cas analògic; o que afavoresquen l’aliança i el patrocina d’aquella filosofia positivista, la qual corre des de Comte, degenerador reaccionari del genial Saint-Simon, a aquest Spencer, quinta essència de burgesisme anèmicament anàrquic: que vol dir, donar-nos coma a aliats i protectors els declarats i decidits adversaris nostres.
Tal força germinativa, tal classicitat d’eficàcia, tal compendiositat de síntesi de moltes sèries i grups de pensament en un escrit de tan poques pàgines[5], són degudes a la forma del seu origen.
Dos alemanys en foren els autors, però no hi introduïren, ni la substància, ni la forma de les opinions personals, que en aquell temps sabien habitualment a imprecació, de plany i de rancúnia en boca de pròfugs polítics, o als qui, com era el cas lluny, voluntàriament abandonaven la pàtria, per gaudir en un altre lloc d’aires més respirables. Ni hi col·locaren directament la imatge de les condicions del llur país, que eren políticament míseres, i socialment, o siga econòmicament, tan sols per alguns primers inicis, i sols en certs punts del territori, comparables a les que ja a França i a Anglaterra eren i semblaven modernes. Hi dugueren contràriament el pensament filosòfic, pel qual sols la pàtria llur s’havia col·locat i mantingut a l’alçada de la història contemporània; d’aquell pensament filosòfic que, precisament en les persones llurs, assumia en aquell temps la notable transformació per la qual el materialisme, ja renovat des de Feuerbach, es combinava amb la dialèctica, esdevenia capaç d’abraçar i de comprendre el moviment de la història en les seues causes més íntimes, i fins llavors inexplorades, per latents i gens fàcils de destriar. Comunistes i revolucionaris tots dos, però no per instint, ni per pur impuls o per passió, havien gairebé elaborada tota una nova crítica de la ciència econòmica, i havien entès el nexe i el significat històric del moviment proletari d’ençà i d’enllà de la Mànega, o siga de França i d’Anglaterra, ja abans que fossen cridats a redactar en el Manifest el programa i la doctrina de la Lliga dels comunistes. Aquesta, residint a Londres amb notables branques en el continent, tenia davant seu un bon trajecte de vida i de desenvolupament propi, a través de diverses fases. Dels dos, Engels, autor ja de feia un temps d’un assaig crític que, passant per damunt de tota correcció subjectiva i unilateral, per primera vegada extrau objectivament la crítica de l’economia política de les antítesis inherents als enunciats i als conceptes de l’economia material, havia arribat després a la fama per un llibre sobre la condició dels obrers anglesos, que és el primer intent reeixit de representar els moviments de la classe obrera com a resultats del joc mateix de les forces i dels mitjans de producció[6]. L’altre, Marx, tenia davant seu, en un breu curs d’anys, l’experiència de publicista radical a Alemanya, i la del parell de publicistes a París i a Brussel·les, la reflexió gairebé madura dels primers rudiments de la concepció materialista de la història, la crítica teòricament victoriosa dels pressupostos i de les il·lacions de la doctrina de Proudhon, i la primera dilucidació precisa de l’origen de la plus-vàlua de la compra i de l’ús de la força de treball, ço és el primer germen de les concepcions arribades més tard a maduresa de demostració, de reconnexió i de particularització al Capital. Tots dos connectats per moltes i vàries vies de comunicació amb els revolucionaris dels diversos països d’Europa, i especialment de França, de Bèlgica, i d’Anglaterra, no compongueren el Manifest com a assaig de personal opinió, sinó ans al contrari com la doctrina d’un partit que, en el seu àmbit no gaire gran, era ja en l’ànima, en els intents i en l’acció la primera Internacional dels treballadors.
D’ací comença el socialisme estrictament modern. Ací hi ha la línia de delimitació de tota la resta.
La Lliga dels comunistes era esdevinguda tal després d’haver estat la Lliga dels Justos; i aquesta a la seua vegada s’havia especificat gradualment, amb clara consciència d’intents proletaris, de la lliga genèrica dels pròfugs, o siga dels bandits. Com a tipus que aplega en si gairebé en disseny embrionari la forma de tot ulterior moviment socialista i proletari, havia travessat les vàries fases de la conspiració i del socialisme igualitari. Havia metafisicat amb Grün, i utopitzat amb Weitling. En tindre la seua seu principal a Londres, s’havia acostat, refluint-hi en petita part al damunt, amb el moviment cartista; el qual exemplificava en el seu caràcter intermitent, com a primer experiment, i gens premeditat, ja no de conspiració o de secta, la dura i fatigosa formació del partit ver i propi de la política proletària. La tendència al socialisme no arriba a maduresa en el cartisme, més que quan el seu moviment s’acostava a la fallida, i de fet fracassà (inoblidables vosaltres, Jones i Harney!). La Lliga ensumava per tot la revolució, i perquè la cosa era en l’aire, i perquè el seu instint i el seu mètode d’informació la hi portava: - i mentre la revolució efectivament esclatava, es forní en la nova doctrina del Manifest d’un instrument d’orientació, que era alhora una arma de combat. Ja de fet internacional, en part per la qualitat i origen diversos dels seus membres, però encara més per l’instint i la vocació que hi eren en tots ells, vingué a prendre lloc en el moviment general de la vida política, com a precursora clara i precisa de tot allò que ara pot raonablement dir-se socialisme modern; si amb tal paraula de modern no s’ha d’expressar una simple dada de cronologia extrínseca, sinó més aviat un índex del procés intern, o siga morfològic, de la societat.
Un llarg interludi del 1852 al 864, que fou el període de la reacció polític, i alhora el de la desaparició, de la dispersió i de la reabsorció de les velles escoles socialistes, separa la Internacional amb prou feines inicial de l’Arbeiterbildungsverein de Londres, de la Internacional pròpiament dita, que del 1864 al 1873 intentà d’aparellar en les condicions de lluita l’acció del proletariat a Europa i a Amèrica, Altres interludis tingué l’acció del proletariat, excepte a Alemanya i especialment a França, de la dissolució de la Internacional de gloriosa memòria, fins a aquesta nova, que ara viu d’altres mitjans i es desenvolupa amb altres modes, que lliga aquells i aquests a la situació política en la qual ens trobam, i als suggeriments d’una més llarga i madurada experiència. Però, com els sobreviscuts, entre aquells que entre el novembre i el desembre del 1847 discutiren i acceptaren la nova doctrina, reaparegueren després en l’escena pública en la gran Internacional, i han aparegut darrerament en aquesta nova, així el Manifest ha tornat progressivament a la llum de la publicitat, fent efectivament aquell gir del món en totes les llengües dels països civilitzats, al qui s’havia compromès, però que no pogué acomplir en la seua primera aparició.
Aquell és el veritable precedent; aquells foren els veritables precursors nostres. S’hi col·locaren abans que els altres, de bell antuvi, amb pas afanyat però segur, en aquella via que nosaltres precisament hem de recórrer, i que de fet recorrem. Malament s’adiu el nom de precursors als qui recorren vies que després s’ha convingut d’abandonar: o siga als qui, per eixir de la metàfora, formularen doctrines i iniciaren moviments, sens dubte explicables pels temps i per les circumstàncies en les que nasqueren, però foren després tots superats per la doctrina del comunisme crític, que és la teoria de la revolució proletària. No és ja que aquelles doctrines i aquelles temptatives fossen aparicions accidentals, inútils, i supèrflues. No hi ha res d’absolutament irracional en el curs històric de les coses, perquè no hi ha res d’immotivat, i per això de merament superflu. Ni a nosaltres és donat d’arribar, ni tan sols ara, a la consciència del comunisme crític, sense repassar mentalment per aquelles doctrines, recorrent de nou el procés de la llur aparició i desaparició. El fet és que aquelles doctrines no són tan sols passades en el temps, o per la memòria, sinó que foren intrínsecament, sobrepassades, i per la mudada condició de la societat, i per la progressiva intel·ligència de les lleis damunt de les quals recolza la formació i el procés d’ella.
El moment en el que es verifica aquest passar, que és un sobrepassar intrínsecament, és precisament aquell en el que el Manifest apareix. Com a primer índex de la gènesi del socialisme modern, aquest escrit, que de la nova doctrina no aporta sinó els indicis més generals o siga el més fàcilment comunicables, porta en si les traces del terreny històric en el qual naix, que fou el de França, d’Anglaterra i d’Alemanya. El terreny de propagació i de difusió ha esdevingut després progressivament més llarg, i és ara tan vast com ho és el món civil. En tots els països, en els quals la tendència al comunisme s’ha vingut successivament desenvolupant-se a través dels antagonismes diversament presentats, però tanmateix cada dia més clars, entre burgesia i proletariat, en part o en tot s’ha anat després més vegades repetint el procés de la primera formació. Els partits proletaris, que progressivament s’han constituït, ha recorregut de nou els estadis de formació que els precursors primers recorregueren la primera volta: si no fos que tal procés s’ha fet de país en país i d’any en any sempre més breu, i per la crescuda evidència, urgència i energia dels antagonismes, i perquè assimilar una doctrina o una direcció és naturalment més fàcil que no pas produir-la la primera volta i aquella i aquest. Els col·laboradors nostres de fa cinquanta anys, foren també en aquest sentit internacionals; però dictaten al proletariat de les diverses nacions, amb el propi exemple i experiment, la traça anticipada i general de la feina a acomplir.
Però la consciència teòrica del socialisme es troba avui, com abans, i com hi serà sempre, en la intel·ligència de la seua necessitat històrica, o siga en la consciència del mode de la seua gènesi; i aquesta es reflecteix, com en breu camp d’observació i com en compendiós exemple, en la formació precisament del Manifest. Aquest mateix, per l’intent de batalla que es proposa, no porta en si aparents les traces del seu origen; perquè s’expressa en moll d’enunciats i no d’aparell de demostracions. La demostració és tota en l’imperatiu de la necessitat. Però la formació es pot refer tota; i refer-la vol dir ara per nosaltres entendre veritablement la doctrina del Manifest.
Hi ha una anàlisi que, separant abstractament els factors d’un organisme, el destrueix quant a elements concurrents en la unitat del complex: - però hi ha una altra anàlisi, i és l’única que té valor per a la comprensió de la història, i és la que distingeix i separa els elements tan sols per revisar-hi la necessitat objectiva de la concurrència llur en el resultat. Ara ja és opinió popular que el socialisme modern siga un resultat normal i per això inevitable de la història actual. La seua acció política, que admet, sí, postergacions i retards, però ja no reabsorció total i anihilació, començà decididament amb la Internacional. Abans però d’aquesta hi ha el Manifest. La seua doctrina és abans de tot la llum teòrica portada al moviment proletari; el qual, de la resta, s’havia generat i continua a generar-se independentment de l’acció de tota doctrina. I després i més que aquesta llum. El comunisme crític no sorgeix si no és en el moment en el qual el moviment proletari, a més d’ésser un resultat de les condicions socials, té ja tanta força en si per entendre que aquestes condicions són mutables, i per entreveure amb quins mitjans i en quin sentit es puguen mutar. No bastava que el socialisme fos un resultat de la història; sinó que calia a més entendre com fos intrínsecament tal resultat, i cap a on menaria la seua agitació. L’enunciació de tal consciència, és a dir que el proletariat, com a resultat necessari de la societat moderna, té en si la missió de succeir a la burgesia, i de succeir-la com a força productora d’un nou ordre de convivència, en el qual les antítesis de classes hauran de desaparèixer, fa del Manifest un moment característic del curs general de la història. Això és una revelació, però no ja com a apocalipsi o promesa de mil·lenni. És la revelació científica i meditada en el camí que recórrer la nostra societat civil (que l’ombra de Fourier em siga benigna); la qual revelació, per la manera com és expressada, assum la paraula decisiva i diria fulmínia de qui enuncia en el fet la necessitat del fet mateix.
Amb tal criteri el Manifest ens retorna la història interna del seu origen, que alhora en justifica la doctrina, i n’explica el singular efecte i la meravellosa eficàcia. Sense perdre’ns en molts particulars, vet ací la sèrie i els grups d’elements, que, aplegats i transformats en aquella ràpida i calçant síntesi, s’hi representen com el nucli de tot ulterior desenvolupament del socialisme científic.
La matèria pròxima, directa i intuïtiva és donada per França i Anglaterra, que ja havien posat en l’escena política posterior al 1830 un moviment obrer, el qual de vegades es mescla i de vegades es distingeix dels altres moviments revolucionaris, corre pels extrems de la revolta instintiva al disseny pràctic del partit polític (p. e. la Carta, i la democràcia social), i genera diverses formes temporals i caduques de comunisme, o de semicomunisme, com era allò que llavors s’anomenava socialisme.
Per reconèixer en tals moviments, ja no la fugaç aparició de pertorbacions meteòriques, sinó el fet nou de la societat calia una teoria que no fos ni un simple complement de la tradició democràcia, ni la subjectiva correcció dels inconvenients ja reconeguts de l’economia de la concurrència: les quals dues coses passaven llavors, com és sabut, pel cap i per les boques de molts. La nova teoria fou precisament l’obra personal de Marx i d’Engels; els quals transferiren el concepte de l’esdevindre històric per procés d’antítesi, de la forma abstracta, que la dialèctica d’Hegel havia ja descrita pels punts principals i aspectes generalíssims, a l’explicació concreta de les lluites de classe; i aquell moviment històric, que semblava passatge d’una forma d’idees a una altra, per primera vegada s’estenia com a transició d’una forma de subjacent anatomia social a una altra, o siga d’una forma de la producció econòmica a una altra.
Aquesta concepció històrica, elevant a teoria aquella necessitat de la nova revolució social, que era més o menys explícita en la consciència instintiva del proletariat, i en els seus moviment apassionats i sobtats, en l’acte que reconeixia la intrínseca i immanent necessitat de la revolució, d’aquesta mateixa canviava el concepte. Allò que semblava possible a les sectes dels conspiradors, com a cosa que puga voler-se a disseny i predisposar-se a voluntat, esdevenia un procés que afavorir, que sostindre i que secundar. La revolució esdevenia l’objecte d’una política, les condicions de la qual són donades per la situació complexa de la societat; és a dir, un resultat al qual el proletariat ha d’arribar a través de lluites vàries i mitjans varis d’organització, no encara distingits de la vella tàctica de les revoltes. I això perquè el proletariat no és un accessori, un adminícul, una excrescència, un mal eliminable d’aquesta societat en la qual vivim; sinó que és el seu substrat, la seua condició essencial, el seu efecte inevitable, i, alhora, la causa que conserva i manté en ésser la societat mateixa; on no pot emancipar-se si no és emancipant tot i tots, o siga revolucionant integralment la forma de producció.
Com la Lliga dels Justos havia esdevingut Lliga dels comunistes, despullant-se de les formes simbòliques i conspiradores, i abocant-se als mitjans de la propaganda i de l’acció política gradualment, i un temps ençà que la insurrecció de Barbès i Blanqui fracassàs (1839), així la doctrina nova, que la Lliga mateixa acceptava i feia seua, superà definitivament les idees que guiaven l’acció conspiradora, i convertí en terme i resultat objectiu d’un procés ço que els conspiradors pensaven que es trobava en la punta d’un llur disseny, o que podia ésser l’emanació i l’efluvi del llur heroisme.
I en això hi ha una altra línia ascendent en l’ordre dels fets, una altra connexió de conceptes i de doctrines.
El comunisme conspiratiu, el blanquisme de llavors, ens fa destacar a través de Buonarroti, i en part a través de Bazard i de la carboneria, fins a la conspiració de Babeuf; el qual fou veritable heroi de tragèdia antiga, que topa amb el fet, per la ignorada incongruència del propi disseny amb la condició econòmica del temps, no apta encara per dur a l’escena política un proletariat fornit d’explícita consciència de classe. Des de Babeuf, a través d’alguns elements ben destacats del període jacobí, i després per Boissel i a Fauchet, es retrocedeix a l’intuïtiu Morelly i al versàtil i genial Mably, i, si es vol, fins al caòtic testament del cura Meslier, rebel·lió instintiva i violenta en el bon sentit contra la salvatge opressió del pobre camperol.
Foren tots aquests igualitaris precursors del socialisme violent, protestatari, conspiratiu; com igualitaris foren majoritàriament els conspiradors mateixos. Per una singular, però inevitable equivocació, tots aquests assumiren com a arma de combat, però interpretant-la i generalitzant-la al revés, que aquella mateixa doctrina de la igualtat, que es desenvolupava com a dret de natura paral·lelament a la formació de la teoria econòmica, havia estat instrument en mans de la burgesia, que conqueria progressivament la seua actual posició, per convertir la societat del privilegi en la del liberalisme, del lliberisme i del codi civil[7]. Per tal il·lació immediata, que era en el fons una simple il·lusió, ço és, que, essent tots els homes iguals en natura, aquests havien d’ésser tots iguals també en el gaudi, s’hi creia que l’apel·lació a la raó reclogués en si tot element i força de persuasió i de propaganda, i que la ràpida, instantània i violenta presa de possessió dels instruments exteriors del poder polític fos l’únic mitjà per posar a lloc els reticents.
Però d’on nasqueren, i com es regeixen aquestes desigualtats, que semblen tan irracionals a la llum d’un concepte tan simple i simplista de la justícia? El Manifest apareix com la negació tallant del principi de la igualtat, tan ingènuament i tan grollerament entès. En l’acte que anuncia com a inevitable l’abolició de les classes en la futura forma de producció col·lectiva, d’aquestes classes mateixes, com són, com naixen i com esdevingueren, dóna raó com d’un fet, que no és l’excepció o la derogació d’un principi abstracte, sinó més aviat el mateix procés de la història.
Com el proletariat modern suposa la burgesia, aquesta no viu sense aquell. I l’un i l’altra són el resultat d’un procés de formació, que recolza sencer en el nou mode de produir els mitjans necessaris per a la vida; ço és sense recolza en el mode de la producció econòmica. La societat burgesa ha sorgit de la societat corporativa i feudal, i n’ha sorgit lluitant, i revolucionant ço que tenia davant seu, per apoderar-se dels instruments i dels mitjans de la producció, els quals tots després culminen en la formació, en l’ampliació, i en la reproducció i multiplicació del capital. Descriure l’origen i el progrés de la burgesia, en les seues vàries fases, exposar els seus èxits en el desenvolupament colossal de la tècnica i en la conquesta del mercat mundial, indicar les consegüents transformacions polítiques, que de tals conquestes són l’expressió, les defenses i el resultat, vol dir fer al mateix temps la història del proletariat. Aquest, en la seua condició actual, és inherent a l’època de la societat burgesa; i tingué, té i tindrà tantes i tantes fases com en té aquesta societat mateixa, fins a la seua dissolució. L’antítesi de rics i de pobres, de gaudidors i de patidors, d’opressors i d’oprimits, no és quelcom d’accidental i fàcilment eliminable, com semblava als entusiastes amadors de la justícia. Més aviat és un fet de necessària correlació, donat el principi directiu de l’actual forma de producció; que apareix en la necessitat del salariat. – Aquesta necessitat és en si doble. El capital no pot apoderar-se de la producció si no és a condició de proletaritzar, i no pot continuar a existir, a ésser fructífer, a acumular-se, a multiplicar-se i a transformar-se, si no és a condició d’assalariat els proletaritzats. I aquests, al llur torn, no poden existir i renovar-se si no és a costa de donar-se a mercè, com a força de treball, l’ús de la qual és abandonat a la discreció, ço és a les conveniències dels posseïdors del capital. L’harmonia entre capital i treball es troba tota en això, que el treball és la força viva amb la qual els proletaris de continu posen en moviment i reprodueixen, amb nova junta, el treball acumulat en el capital. En aquest nexe, el qual és un resultat d’un desenvolupament, que és tota la íntima essència de la història moderna, hi ha la clau per entendre la raó pròpia de la nova lluita de classe, d’ací la concepció comunista ha esdevingut l’auxili i l’expressió, i d’altra banda així fet, que cap protesta del cor i del sentiment, cap argumentació de justícia pot resoldre’l o desfer-lo.
Per tals raons, que hi he expressat, segons esper, amb plausible popularitat, el comunisme igualitari romania batut. La seua impotència pràctica era una mateixa cosa amb la seua incapacitat teòrica per adonar-se de les causes de les injustícies, o siga de les desigualtats, que volia, o coratjosament, o irreflexivament, aterrar o eliminar d’un colp.
Entendre la història esdevenia des d’aquell punt en endavant la cura principal dels teòrics del comunisme. I com es podria mai més contraposar a la dura realitat seua, vull dir de la història, un variegat i fins i tot perfectíssim ideal? Tampoc no hi ha qui puga afirma que el comunisme siga l’estat natural i necessari de la vida humana, de tot temps i lloc, respecte del qual tot el curs de les formacions històriques ens haja de semblar com una sèrie de desviacions i d’aberracions. Tampoc a això s’hi va, o s’hi torna, per espartana abnegació, o per cristiana resignació. Això pot ésser, fins i tot ha d’ésser i serà la conseqüència del dissoldre’s d’aquesta nostra societat capitalista. Però en aquesta la dissolució no pot ésser inoculada artificialment, ni importada ab extra. S’hi dissoldrà pel propi pes, diria Maquiavel. Caldrà com a forma de producció, que genera de si en si mateixa la constant i progressiva rebel·lió de les forces productives contra les relacions (jurídiques i polítiques) de la producció; i en tant no continua a viure, fins on visca i viurà, si no és augmentant amb la concurrència, que genera les crisi, i amb la vertiginosa extensió de la seua esfera d’acció, les condicions intrínseques de la seua mort inevitable. La mort també ací en la forma social, com ha succeït en altre ram de ciència per la mort natural, ha esdevinguda un cas fisiològic.
El Manifest no donà, no havia de donar els disseny de la societat futura. Diu, al contrari, com la present es dissoldrà per la dinàmica progressiva de les seues forces immanents. Per entendre-ho calia principalment l’exposició del desenvolupament de la burgesia; i aquesta fou feta en ràpides traces, que són un capítol exemplar de filosofia de la història, capaç sí de retocs i complements, i sobretot de llarg desenvolupament, però que no admet correccions en el seu intrínsec[8].
Saint-Simon i Fourier, per bé que no reproduïts en el tenor de les llurs idees, ni imitats en l’orientació de les llurs perspectives, romanien, per tal elevació teòrica, com a justificats i verificats. Ideòlegs tots dos, havien per anticipació de singular genialitat superada dins seu l’època liberal, que en l’horitzó llur culminava en la Gran Revolució. El primer capgirà la interpretació de la història del dret a l’economia, i de la política a la física social, i, en mig de moltes incerteses de comprensió idealista i de comprensió positiva, trobà quasi la gènesi del tercer estat. L’altre, per ignorància de particulars, o en gèneres no notats encara, o desapercebuts per ell, i per exuberància d’enginy no disciplinat, imaginà una gran seqüència d’èpoques històriques, vagament distintes i contrasignades per certs indicis del principi directiu de les formes de producció i distribució. I s’hi argumentà després de construir una societat en la qual les presents antítesis desapareixerien. D’aquestes antítesis descobrí, amb acumen de genialitat, i estudià amb amor una principalment: el cercle viciós de la producció; concorrent-hi, sense saber-ho, amb Sismondi, que en el mateix temps, amb altre ànim i per altres vies, per l’exemple de les crisis i pels denunciats inconvenients de la gran indústria i de la despietada concurrència, tímid declarava el fracàs de la ciència econòmica, que tot just o de feia poc havia arribat a compliment. Des de l’alt de la serena meditació del món futur dels harmoniosos, Fourier contemplà amb serè menyspreu la misèria dels civilitzats, i escrigué tranquil la sàtira de la història. Ignorants tant l’un com l’altre, en tant que ideòlegs, de l’aspra lluita que el proletariat és cridat a sostindre, abans de posar fi a l’època de l’explotació i de les antítesis, esdevingueren, per necessitat subjectiva de conclusió, l’un projectista i l’altre utopista[9]. Però per inspiració aferraren alguns costats notables dels principis directius de la societat sense antítesi. El primer concebé nítidament el govern tècnic de la societat, sense domini de l’home sobre l’home; i l’altre, ço és Fourier, endevinà, entreveié i presagià, a través de tantes i tantes extravagàncies de la seua luxuriant i irrefrenada fantasia, no pocs aspectes notables de la psicologia i de la pedagògica d’aquella convivència futura, en la qual, segons l’expressió del Manifest: el lliure desenvolupament de cadascú és la condició del lliure desenvolupament de tots.
El saint-simonisme ja era diluït quan el Manifest aparegué. El fourierisme contràriament floria a França, i, per l’índole seua, no com a partit, sinó com a escola. Quan l’escola intentà d’arribar a la utopia mitjançant la llei, els proletaris parisencs ja havien estat batuts en les jornades de Juny per aquella burgesia que, en batre’ls, es preparà ella mateixa el domini d’un sum i insigne aventurer, que duraria vint anys.
No com a veu d’una escola, sinó com a promesa, amenaça i voluntat d’un partit, venia a la llum la nova doctrina dels comunistes crítics. Els seus autors i seguidors no vivien de fantasia del futur, sinó amb ànim tot adreçat a l’experiència i a la necessitat del present. Vivien de la consciència dels proletaris, l’instint dels quals, no sotmès encara per l’experiència, s’alçava per enderrocar a París i a Anglaterra el domini de la burgesia, amb rapidesa de mossegades no dirigides des d’una tàctica estudiada. Aquells comunistes difongueren a Alemanya les idees revolucionàries, foren els defensors de les víctimes de Juny, i tingueren en la «Neue Rheinische Zeitung» un òrgan polític, que ara, a la distància de tants anys, fins i tot en les peces que ací i allà són reproduïdes, fa escola[10]. Cessades les contingències històriques que en el 1848 empenyeren els proletaris al davant de l’escena política, la doctrina del Manifest no trobà ja, ni base, ni terreny de difusió. Ha esperat anys per difondre-s’hi; perquè han transcorregut anys abans que el proletariat pogués reaparèixer, per altres vies i amb altres modes, a l’escena com a força política, i fer d’aquella doctrina el seu òrgan intel·lectual, i trobar en ella els mitjans d’orientació.
Però, del dia en què apareix, aqueixa fou la crítica anticipada d’aquell socialismus vulgaris, que vegetà per Europa, i especialment a França, des del colp d’estat fins a l’aparició de la Internacional, la qual, d’altra banda, en el breu període de la seua vida, no tingué temps de vèncer-lo, d’exhaurir-lo, d’eliminar-lo del tot. S’alimentava aquest socialisme vulgar, quan no d’altre i de més desconnectat, principalment de les doctrines i encara més de les paradoxes de Proudhon, el qual, superat ja de feia temps teòricament per Marx[11], no fou pràcticament batut si no durant la Comuna, quan els seus seguidors, per la més saludable lliçó de les coses, foren obligats a fer el contrari de les doctrines pròpies i del mestre.
Des del primer moment en el que apareix, aquesta nova doctrina del comunisme fou la crítica implícita a tota forma de socialisme d’estat, des de Louis Blanc a Lassalle. El socialisme d’estat, per tant que barrejat alhora amb tendències revolucionàries, es concentrava tot en la faula, en l’Hokus Pokus, del dret al treball. Aquest és terme insidiós, si implica demanda que s’adreça a un govern, encara que siga purament de burgesos revolucionaris. Aquest és absurd econòmic, si es té en ment de suprimir la variable desocupació, que influeix en el variar dels salaris, o siga en les condicions de la concurrència. Aquest pot ésser artifici de politicastres, si és replegament per sedar les turbulències d’una massa agitadora de proletaris no organitzats. Aquesta és una superfluidesa teòrica, per qui conceba netament el curs d’una revolució victoriosa del proletariat; la qual no pot no conduir a la socialització dels mitjans de producció, mitjançant la presa de possessió d’aquests: o siga que no pot no conduir a la forma econòmica en la qual no hi ha ni mercaderies ni salariat, i en la qual el dret al treball i deure de treballar fan un en la necessitat comuna a tots que tots treballen.
La faula del dret al treball acabà amb la tragèdia de les jornades de Juny. La discussió parlamentària que se’n féu tot seguit fou paròdia. El ploraner i retòric Lamartine, aquell gran home d’ocasió, havia tingut l’oportunitat de pronunciar l’última o la penúltima de les seues celebrades frases: «L’experiència dels pobles són les catàstrofes»; i això bastava per la ironia de la història.
Però aquell escrit, que era el Manifest, de tan petita quantia com és, i d’estil tan aliè de la retòrica insinuació d’una fe o d’una creença, si fou tantes i tantes coses com a sediment de pensaments varis reduïts per primera vegada a unitat intuïtiva de sistema, i com a recull de llavors capaces de llarg desenvolupament, no fou però, ni pretengué d’ésser, ni el codi del socialisme, ni el catecisme del comunisme crític, ni el vademecum de la revolució proletària. Les quintessències podem bé deixar-les a l’il·lustre Schäffle, al compte de qui de tot cor deixam també la famosa qüestió social que és qüestió de ventres. El ventre de Schäffle féu per molts anys bella mostra de si pel món, a delícia de tants esportistes del socialisme, i per alleujament de tants policies. El comunisme crític, en veritat, començava amb prou feines amb el Manifest; havia de desenvolupar-se, i de fet s’ha desenvolupat.
El complex de doctrines que ara és habitual d’anomenar marxisme, no ha arribat veritablement a maduresa si no és en els anys del ’60 al ’70. S’hi corre certament molt a partir de l’opuscle Capital i treball de mercaderia[12], en el qual es tracta per primera vegada, en termes precisos, de com de la compra i de l’ús de la mercaderia-treball s’obté un producte superior al cost, que era el nucli de la irresolta qüestió del plusvalor, fins als amplis, complicats i multilaterals desenvolupaments del llibre del Capital. Aquest llibre exhaureix la gènesi de l’època burgesa, en tota l’íntima estructura seua econòmica; i aquesta època mateixa supera intel·lectualment, perquè l’explica en els seus modes de procedir, en les seues lleis particulars, i en les antítesis que aqueix produeix orgànicament, i que orgànicament la dissolen.
I corre igual variació del moviment obrer que fracassà en el 1848 a aquest dels nostres dies, que a través de moltes dificultats, després d’haver reaparegut a la superfície de la vida política, s’ha vingut desenvolupant amb tal i tanta constància de procés, però amb lentitud d’estudiats moviments. Fins fa poc anys, aquesta regularitat de moviment progressiu en el proletariat no s’hi notava i admirava més que a l’Alemanya sola, on la democràcia social, com a arbre en el propi terreny, des de la conferència obrera de Nuremberg del 1868 en endavant, creixia normalment amb constància de procés. Però després el fet d’Alemanya s’ha repetit en diverses formes en altres països.
Ara en aquest desenvolupament ampli del marxisme, i en aquest créixer del moviment del proletariat en els compassats modes de l’acció política, no hi ha hagut potser, com diuen molts, una atenuació del caràcter bel·licós de la forma originària del comunisme crític? O potser ha estat això un passatge des de la revolució a l’anomenada evolució? O més aviat una aquiescència de l’esperit revolucionari a les exigències del reformisme?
Aquestes reflexions i objeccions sorgiren i sorgeixen de continu, tant en el si del socialisme, per boca dels més encesos d’ànim i de fantasia entre els seus seguidors, com de part dels adversaris, que gaudeixen de generalitzar els casos dels particulars fracassos, de les pauses i dels retards, per afirmar que el comunisme no té gens de futur.
Qui mesure l’actual moviment obrer, i el seu curs divers i complicat, amb la impressió que deixa el Manifest, quan la lectura d’aquest no s’acompanya d’altres coneixences, pot fàcilment creure que quelcom de massa juvenil i prematur hi havia en la segura gosadia d’aquells comunistes d’ara fa cinquanta anys. En les paraules llurs hi ha com un crit de batalla, i l’eco de la vibrada eloqüència d’alguns oradors del cartisme, i l’anunci quasi d’un nou ’93, però fet de manera que done lloc a un nou Termidor.
I el Termidor, contràriament, ha vingut, s’ha repetit més vegades en el món, en forme diverses, i més o menys explícites o dissimulades; en foren autors, des del 1848 ençà, ex-radicals a la francesa, ex-patriotes a la italiana, o burocràtics a l’alemanya, adoradors en idea del déu estat i a la pràctica bons servents del déu diners, o parlamentaris a l’anglès, endurits en els artificis i replecs de l’art del govern, o fins i tot policies emmascarats d’anarquistes de Chicago, i semblants. I d’ací les moltes protestes contra el socialisme, d’ací i d’allà les argumentacions de pessimistes i d’optimistes contra la probabilitat del seu succés. A molts sembla que la constel·lació del Termidor no haja ja de desaparèixer del cel de la història; o siga, per parlar en prosa, que el liberalisme, ço és la societat dels iguals en dret presumptiu, assenyale l’extrem límit de l’evolució humana, i que més enllà d’ell no puga donar-se més que regrés. A això s’acomoden de bon cor tot aquells que en la sola successiva extensió de la forma burgesa a tot el món reposen la raó i el fi de tot progrés. Per optimistes o pessimistes que siguen, troben tots les columnes d’Hèrcules del gènere humà. No rares vegades s’esdevé que tal sentiment, en la seua forma pessimista, opere inconscientment en molts d’aquells que van a engreixar, amb els altres déclassés, les files de l’anarquisme.
Hi ha després els qui van més enllà, i si posen doncs a teoritzar sobre l’objectiva inversemblança dels assumptes del comunisme crític. L’enunciat del Manifest, ço és la simplificació de totes les lluites de classe en una sola, que porta en si la necessitat de la revolució proletària, seria intrínsecament fal·laç per aquests polemistes que teoritzen. Aquesta doctrina nostra seria infundada, com la que pretén d’extraure una il·lació científica i una regla de conducta pràctica des de l’argumentada previsió d’un presumpte fet, el qual al contrari, segons aquests bons i pacífics opositors, seria un simple punt teòric traslladable i diferible a l’infinit. La presta inevitable, i final, i resolutiva col·lisió de la concurrència econòmica, troba retard i impediment en els replecs i en les violències de l’art de govern. En altres termes, la societat present, més que no esquerdar-se i dissoldre’s, renovaria perpètuament l’obra de la seua reparació i retoc. Tot moviment proletari, que no siga reprimit amb violència, com fou en el juny del 1848 i en el maig del 1871, cessaria per lent esgotament, com s’esdevingué amb el cartisme, que acaba amb el trades-unionisme, cavall de batalla d’aquest mode d’argumentar, honor i orgull dels vulgars economistes i dels sociòlegs esforçats. Tot moviment proletari modern seria meteòric i no orgànic, seria una pertorbació i no un procés; i nosaltres, gràcies a tals crítics, serem, a desgrat nostre, sempre utopistes.
La previsió històrica, que es troba en el fons de la doctrina del Manifest, i que el comunisme crítica ha ampliat i especificat seguidament amb la més llarga i més minuciosa anàlisi del món present, tingué certament, per les circumstàncies del temps en el que aparegué la primera vegada, calor de batalla, i color vivíssim d’expressió. Però no implicava, com no implica encara, ni una data cronològica, ni la descripció anticipada d’una configuració social, com fou i és propi de les antigues i noves profecies i apocalipsis.
L’heroic Fra Dolcino no havia sorgit de nou a aixecar per les terres el crit de batalla, per la profecia de Gioacchino di Fiore. Ni se celebrava novament a Münster la resurrecció del regne de Jerusalem. Ni tampoc taborites o mil·lenaris, ni tampoc Fourier, que esperàs a ca seua, a hora fixa, pels anys, el candidat de la humanitat. Ja no era el cas que l’iniciador d’una nova vida començàs de posar-se a ésser, amb mitjans reflexionats, i de manera unilateral i artificial, el primer nucli d’una consociació, que refàs, com arbre de plançó, la planta home: - com s’esdevingué des de Bellers, a través d’Owen i Cabet, fins a l’empresa dels fourieristes a Texas, que fou la catàstrofe, més aviat la tomba, de l’utopisme, il·lustrada per un singular epitafi, la càlida eloqüència del Considérant que emmudí. Ací ja no hi ha la secta, que en acte de religiosa abstenció es retrau púdica i tímida del món, per celebrar en tancada cerca la perfecta idea de la comunança; com des dels fraticelli fins a les colònies socialistes d’Amèrica.
Ací, al contrari, en la doctrina del comunisme crític, és la societat tota sencera, que en un moment del seu procés general descobreix la causa del seu fatal encaminament, i, en un revolt de la seua corba, la llueix a si mateix per declarar les lleis del seu moviment. La previsió, que el Manifest per primera vegada assenyalava, era, no cronològica, de preanunci o de promesa; sinó era, per dir-ho en una paraula, que al meu entendre ho expressa tot breument, morfològica.
De sota de l’estrèpit i de la lluentor de les passions, sota les quals sovint s’exerceix la quotidiana conversació, més enllà dels mots visibles de la voluntat que opera deliberadament, que és el que els cronistes i historiadors veuen i relaten, més enllà de l’aparell jurídic i polític de la nostra convivència civil, a molta distància darrera de les significacions que la religió i l’art donen a l’espectacle i a l’experiència de la vida, hi ha, i consisteix, i s’altera i transforma l’estructura elemental de la societat, que regeix tota la resta. L’estudi anatòmic de tal estructura subjacent és l’Economia. I com que la convivència humana ha canviat moltes vegades, o parcialment o íntegrament, en el seu aparell exterior més visible, i en les seues manifestacions ideològiques, religioses, artístiques i semblants, cal trobar per damunt de tot els motius i les raons de tals transformacions, que són les que els historiadors habitualment relaten, en les mutacions més fixades, i d’entrada menys visibles, dels processos econòmics de l’estructura subjacent. Ço és, cal adreçar-se a l’estudi de les diferències que corren entre les vàries formes de la producció, quan es tracta d’èpoques històriques netament distintes, i pròpiament dites: - i on es tracta d’explicar-se la successió de tals formes, o siga el pas de l’una a l’altra, cal estudiar les causes d’erosió i de caducitat de la forma que traspassa: - i per últim, quan es vulga entendre el fet històric concret i determinat, cal estudiar i declarar les friccions i contrastos que naixen de varis concurrents (o siga les classes, les llurs subdivisions, i els entrellats d’aquelles i d’aquestes), que formen una determinada configuració.
Quan el Manifest declarava que tota la història havia consistit fins ara en les lluites de classe, i que en aquesta hi era la raó de totes les revolucions, com també el motiu dels retrocessos, això feia dues coses a un temps. Donava al comunisme els elements d’una nova doctrina, i als comunistes el fil conductor per revisar en les intricades vicissituds de la vida política, les condicions del subjacent moviment econòmic.
En els cinquanta anys transcorreguts de llavors ençà, la previsió genèrica d’una nova era històrica ha esdevinguda pels socialistes l’art menuda de l’entendre cas per cas què s’hi convé i que s’hi ha de fer; perquè aquella era nova és per si mateixa en contínua formació. El comunisme ha esdevingut un art, perquè els proletaris han esdevingut, o són destinats a esdevindre, un partit polític. L’esperit revolucionari es plasma tothora en l’organització proletària. L’auspiciada conjunció dels comunistes i dels proletaris[13] és ja un fet. Aquests cinquanta anys foren la prova sempre creixent de la rebel·lió sempre crescuda de les forces productives contra les formes de la producció.
Fora d’aquesta lliçó intuïtiva de les coses, no tenim per oferir altra resposta, nosaltres utopistes, als qui parlen encara de pertorbacions meteòriques, que, segons l’opinió llur, tornaran totes a la calma d’aquesta insuperada i insuperable època de civilitat. I tal lliçó basta.
A onze anys de la publicació del Manifest, Marx recloïa en clara i transparent fórmula els principis directius de la interpretació materialista de la història; i això en el prefaci d’un llibre que és el pròdrom del Capital[14]. Vet ací reproduïda la lletra:
La primera tasca que vaig emprendre, per resoldre els dubtes que m’assetjaven, fou la d’una revisió crítica de la Filosofia del dret d’Hegel; de la qual feina aparegué el prefaci en el «Deutsch-Französische Jahrbücher» publicats a París el 1844. La meua recerca s’adreçava a aquest resultat: que les relacions jurídiques i les formes polítiques de l’estat no poden entendre’s, ni per si mateixes, ni per mitjà de l’anomenat desenvolupament general de l’esperit humà; sinó que més aviat tenen arrels en les relacions materials de la vida, el complex de les quals Hegel recollia sota el nom de societat civil, segons l’ús dels francesos i anglesos del segle XVIII; i que a més l’anatomia de la societat civil s’ha de cercar en l’economia política. Les recerques en torn a aquesta, després de començar-les a París, les vaig continuar a Brussel·les, on era emigrat per ordre de desallotjament de part del senyor Guizot. El resultat general que n’obtingué, o que, una vegada assolit, em valgué de fil conductor dels meus estudis pot formular-se com segueix:
En la producció social de la llur vida els homes entre entre ells en relacions determinades, necessàries i independents del llur albiri, ço és en relacions de producció, les quals es corresponen a un determinat grau de desenvolupament de les forces materials de producció. L’ensems de tals relacions constitueix l’estructura econòmica de la societat, o siga la base real, damunt de la qual s’eleva una superstructura política i jurídica, i a la qual corresponen determinades formes socials de la consciència. La manera de la producció de la vida material determina per davant i damunt de tot el procés social, polític i intel·lectual de la vida. No és la consciència de l’home la que determina el seu ésser, sinó al contrari el seu ésser el determina la seua consciència. En un determinat punt del llur desenvolupament les forces productives materials de la societat es troben en contradicció amb les relacions preexistents de la producció (ço és amb les relacions de la propietat, que és l’equivalent jurídic de tal expressió), dins de les quals aquestes forces es mouen. Aquestes relacions de la producció, de formes de desenvolupament de les forces productives, es converteixen en llurs impediments. I alhora entra una època de revolució social. Amb el canvi del fonament econòmic es revoluciona i precipita, més o menys ràpidament, la colossal superstructura que hi ha al damunt. En la consideració de tals moviments cal distingir sempre entre la revolució material, que pot ésser constatada naturalísticament respecte de les condicions econòmiques de la producció, i les formes jurídiques, polítiques, religioses, artístiques i filosòfiques, o soga les formes ideològiques, en les quals els homes adquireixen consciència del conflicte, i en nom de les quals l’acompleixen. Com no pot fer-se judici del que un individu és d’allò que li sembla a ell mateix, així semblantment no pot valorar-se una determinada època revolucionària de la seua consciència; així aquesta consciència mateixa ha d’explicar-se per mitjà de les contradiccions de la vida material, ço és per mitjà del conflicte que subsisteix entre forces socials productives i relacions socials de la producció. Una formació social no pereix fins que no s’han desenvolupat totes les forces productives per les quals té espai suficient; i noves relacions de producció no entre, si abans les condicions materials de la llur existència no s’han covat en el si de la societat que és en ésser. Per això la humanitat no es proposa si no aquells problemes que pot resoldre; perquè, en considerar les coses detingudament, es veu que els problemes no sorgeixen més que quan les condicions materials per la llur solució ja hi són, o es troben, si més no, en acte de desenvolupament. En contemplar les coses a grans trets, les formes de producció asiàtica, antiga, feudal, i moderno-burgesa poden considerar-se com a èpoques progressives de la formació econòmica de la societat. Les relacions burgeses de la producció són l’última forma antagonista del procés social de la producció – antagonista no en el sentit de l’antagonisme individual, si no d’un antagonisme que sorgeix de les condicions socials de la vida dels individus; - però les forces productives que es desenvolupen en el si de la societat burgesa posen ja en existència les condicions materials per la resolució de tal antagonisme. Amb tal formació de societat cessa per això la prehistòria del gènere humà.
Quan Marx escrivia així, feia ja uns anys que havia eixit de l’arena política, i no hi retornà si no més tard, en temps de la Internacional. La reacció havia batut a Itàlia, a Àustria, a Hongria, a Alemanya la revolució, o patriòtica, o liberal, o democràtica. La burgesia, per la seua banda, havia batut en la mateixa època els proletaris a França i a Anglaterra. Les condicions indispensables per al desenvolupament del moviment democràtic i proletari mancaven de lluny. Els rengles, certament no gaire nombrosos, dels comunistes del Manifest, que s’havien barrejat en la revolució, i després participaren en tots els actes de resistència i d’insurrecció popular contra la reacció, veieren finalment truncada la seua activitat amb el memorable procés de Colònia. Els supervivents del moviment intentaren de recomençar a Londres; però en poc temps Marx i Engels i altres giraren l’esquena als revolucionaris de professió, i es retragueren de l’acció pròxima. La crisi havia passada. Una llarga pausa arrencava. N’era indici la lenta desaparició del moviment cartista, o siga del moviment proletari del país que és la columna vertebral del sistema capitalista. La història havia pel moment fet un tort a la il·lusió dels revolucionaris.
Abans de dedicar-se quasi exclusivament a la perllongada incubació dels elements ja per ell trobats de la crítica de l’economia política, Marx il·lustrà en varis escrits la història del període revolucionari del 1848-50, i especialment les lluites de classe a França, documentant així, que, si la revolució, en les formes que havia de moment assumit, havia fracassada, no romania per això desmentida la teoria revolucionària de la història[15]. La traça a penes indicada en el Manifest treia ja el cap a l’exposició plena.
I més quan l’escrit que té per títol: El divuit de Brumari de Lluís Bonaparte[16], fou el primer intent de plasmar la nova concepció històrica en el relat d’un ordre de fets, que s’ha tancat en terminis temporals precisos. No és, certament, petita dificultat la d’eixir del moviment aparent al moviment real de la història, per descobrir-ne el nexe íntim. Ço és, hi ha gran dificultat per eixir de les declaracions apassionades oratòries, parlamentàries, electorals i semblants, fins a l’íntim engranatge social, per descobrir en aquest, en declarar-lo, els varis interessos dels grans i dels petits burgesos, dels camperols, dels artesans i dels obrers, dels capellans i dels soldats, dels banquers, dels usurers i de la canalla; els quals interessos operen, siga conscientment o inconscient, camuflant-se, esfumant-se, combinant-se, o fonent-se en la inharmònica vida dels civilitzats.
La crisi havia passada, i havia passada precisament en els països que constituïen el terreny històric del qual havia sorgit el comunisme crític. Entendre la reacció en les seues fixades causes econòmiques era tot allò que els comunistes crítics podien fer; perquè, de moment, entendre la reacció era com continuar l’obra de la revolució. Així s’esdevingué, en altres condicions i formes, vint anys després, quan Marx, en nom de la Internacional, escrigué en l’opuscle Guerra civil a França una apologia de la Comuna, que fou alhora la crítica objectiva d’aquella.
L’heroica resignació amb la qual Marx eixí després del 1850 de l’arena política, té una correspondència en la seua retirada de la Internacional, després del Congrés de la Haia el 1872. Als biògrafs els dos fets els poder interessar per recercar-hi dins del seu caràcter personal; en el qual, en efecte, i les idees i el temperament, i la política i el pensament feien tot un. Però en aquests particulars hi ha una significació més àmplia, i de major pes per a nosaltres. El comunisme crític no fàbrica les revolucions, no prepara les insurreccions, no arma els avalots. I, sí, tota una cosa amb el moviment proletari; però veu i suporta aquest moviment en la plena intel·ligència de la connexió que té, o pot i ha de tindre, amb l’ensems de totes les relacions de la vida social. No és, en suma, un seminari en el qual es forma l’estat major dels capitans de la revolució proletària; sinó és tan sols la consciència de tal revolució, i per damunt de tot, en certes contingències, la consciència de les seues dificultats.
El moviment proletari ha venut creixent de mode colossal en aquests últims trenta anys. A través de moltes dificultats, i amb moltes vicissituds de passes endavant i de passes enrere, ha assumit progressivament formes polítiques, amb mètodes gradualment reflexionats i lentament provats. Els comunistes no han evocat tot això amb l’acció màgica de la doctrina, escampada i comunicada amb la virtut persuasiva de la paraula i de l’estat. Des del principi saberen d’ésser l’extrema ala esquerra de tot moviment proletari; però, a mesura que aquest es desenvolupava i s’especificava, era necessitat i deure a un temps per llurs, de secundar, en els programes i en l’acció pràctica dels partits, les vàries contingències del desenvolupament econòmic, i de la consegüent situació política.
En aquests cinquanta anys des de la publicació del Manifest ençà, les especificacions i les complicacions del moviment proletari han esdevingudes tals i tantes, que ja no hi ha ment que totes les abrace, i penetre, i entenga, i explique en les llurs veritables causes i relacions. La internacional unitària que perdurà en el període de temps del 1864-73, assumit que tingué el seu ofici, que fou el d’un arrenglerament preliminar en les tendències generals, i en les idees comunes i indispensables per a tot el proletariat, havia de desaparèixer; cap altre pensarà, o podrà mai pensar, de refer res que s’hi assemble.
Dues causes, entre les altres, han contribuït fortament a aquesta enorme especificació i complicació del moviment proletari. La burgesia ha sentit en molts països la necessitat de limitar, per defensar pròpia, molts dels abusors que seguiren a la primera i sobtada introducció del sistema industrial; i d’ací naix la legislació obrera, o, com altres diuen pomposament, social. La mateixa burgesia, o en defensa pròpia, o sota la pressió de les circumstàncies, ha hagut en molts països d’ampliar les condicions genèriques de la llibertat, i especialment d’estendre el dret de sufragi. Per aquestes dues circumstàncies, que han dut el proletariat dins de l’àmbit de la vida política de tots els dies, la seua capacitat de moviment ha crescut enormement; i l’agilitat i flexibilitat majors del qual ara s’ha fornit, li permeten de contindre amb la burgesia en l’arena dels comicis i a les aules parlamentàries. I com del procés de les coses ve el procés de les idees, així a aquest multiforme desenvolupament pràctic del proletariat, que és tan divers de formes i de detalls, que ningú no ja pot veure’l davant dels ulls i repensar-lo sencer, ha correspost un gradual desenvolupament de les doctrines del comunisme crític en l’entendre la història i en l’entendre la vida present, fins a la detallada descripció de les més petites parts de l’economia: - aquest, en resum, ha esdevingut una ciència, si tal nom es vol entendre amb la deguda discreció.
Però no hi ha potser en tot això, diuen insistentment alguns, com un desviar-se de la doctrina simple i imperativa del Manifest? Allò que s’ha guanyat en extensió o complexitat, repeteixen altres, no s’ha perdut potser en intensitat i en precisió?
Aquestes demandes naixen, al meu entendre, d’un concepte erroni del present moviment proletari, i d’una il·lusió òptica quant al grau d’energia i quant al valor revolucionari de les manifestacions de ja fa molts anys.
Per qualsevol concessió que la burgesia faça en l’ordre econòmic, fins a la màxima reducció de les hores de treball, roman sempre ver el fet que la necessitat de l’explotació, en la qual recolza tot l’ordre social present, té límits insuperables, més enllà dels quals el capital com a instrument privat de producció ja no té la seua raó d’ésser. Si una determinada concepció pot avui sedar una immediata forma d’inquietud en el proletariat, la concessió mateixa no pot menys d’ésser el desig d’altres, i noves, i sempre creixents. La necessitat de la legislació obrera, nascuda a Anglaterra en anticipació del moviment cartista i desenvolupada després amb ell, obté els seus primers èxits en el període de temps immediatament posterior a la caiguda del cartisme mateix. Els principis i les raons del tal moviment foren, en l’intrínsec de les causes i dels efectes, estudiats críticament per Marx en el Capital, i després passaren a través de la Internacional als programes dels partits socialistes. I vet ací que darrerament tot aquest procés, en concentrar-se en la demanda de les vuit hores, ha esdevingut en la festa del Primer de Maig una ressenya internacional del proletariat, i un mode de recollir els indicis dels progressos d’aquest. D’altra banda, l’escaramussa política a la qual s’acostuma el proletariat, ni democratitza els costums, ni tampoc en fa una veritable democràcia; la qual a la llarga ja no podrà adaptar-se a la present forma política que, com a òrgan de la societat de l’explotació, és una jerarquia burocràtica judicant, una associació de mutu socors entre els capitalistes, i és el militarisme en defensa dels deures protectors, de la renda perpètua del deute públic, de la renda de la terra, i així de l’interès del capital en tota altra forma seua. Els dos fets, doncs, que tenen aparença, segons l’opinió dels furiosos i dels hipercrítics, de desviar a l’infinit les previsions del comunisme, es converteixen al contrari en nous mitjans i condicions que confirmen aquelles previsions. Els aparents desviadors de la revolució es converteixen, en resum, en els seus motors.
Ni cal a més exagerar la importància de l’expectativa revolucionària dels comunistes de fa cinquanta anys. Donada la situació política de l’Europea de llavors, si hi havia confiança en ells, fou la d’ésser precursors, i ho foren de fet: - si hi hagué expectativa en ells, era que les condicions polítiques d’Itàlia, d’Àustria, d’Hongria, d’Alemanya i de Polònia s’acostassen a les formes modernes, i això ha esdevingut després més tard, si més no en part, i per altres vies: - si esperança hi ha en ells, era aquesta, que el moviment proletari de França i d’Anglaterra continuàs i es desenvolupàs. La subsegüent reacció espaià moltes coses, i desvià o dilatà molts implícits o arrencats desenvolupaments. Però espaià també fora del camp del socialisme la vella tàctica revolucionària: - i aquests últims anys n’han creada una nova. Vet ací tot[17].
Ni el Manifest vol ésser res de diferent i de millor si no el primer fil conductor d’una ciència i d’una pràctica, que la sola experiència i els anys poden i han de desenvolupar. Allò que això reporta entorn al funcionament general del moviment proletari, per dir-ho així, afecta únicament l’esquema i el ritme. En això es reflecteix, sens dubte, la impressió que produïa llavors damunt dels comunistes l’experiència dels dos moviments, que precisament tenien davant dels ulls; el de França, ço és, i sobretot el cartisme, que poc més endavant fou pres de paràlisi per la no esdevinguda manifestació insurreccional del 10 d’abril del 1848. Però en tal esquema no hi ha res d’idealitzat, que després es convertesca en una taxativa tàctica de guerra; com més vegades havia esdevingut de fet que els revolucionaris reduïssen en anticipat catecisme ço que no pot ésser més que un simple retrat del desenvolupament de les coses.
Aquell esquema ha esdevingut després més vast i més complex, gràcies a l’ampliació del sistema burgès, que tanta més part del món ha investit i comprèn. El ritme del moviment ha esdevingut més variat i més lent, precisament perquè la massa obrera ha entrat en l’escena com a veritable i propi partit polític; la qual cosa, canviant els modes i les cadències de l’acció, en canvia la mobilitat.
Com, davant del perfeccionament de les armes i dels altres mitjans de defensa, la tàctica dels avalots ha aparegut inoportuna; - com la complicació de l’estat modern fa aparèixer insuficient la improvisada ocupació d’un Hotel de Ville, per imposar a un poble sencer el voler i les idees d’una minoria, per coratjosa i progressiva que siga: - així del costat seu la massa proletària no insta ja a la paraula d’ordre de pocs camps, ni regula els seus moviments segons les prescripcions de capitans, que poden, si de cas, damunt les ruïnes d’un govern de classe o de consorteria, crear-ne un altre del mateix gènere. La massa proletària, allà on s’ha desplegat política, ha fet i fa la seua pròpia educació democràtica. Ço és, elegeix i discuteix els seus representants, i fa seues, examinant-les, les idees i les propostes que aquells que per anticipació d’estudi o de ciència han intuït o presagiat; i sap ja, o comença almenys a entendre, segons els diversos països, que la conquesta del poder polític no ha ni pot ésser feta per altres en nom seu, ni que siga per grups de coratjosos precursors, i que sobretot aquella conquesta no pot reeixir amb un colp de mà. Ella, la massa proletària, en resum, o sap, o s’adreça a entendre, que la dictadura del proletariat, la qual haurà de preparar la socialització dels mitjans de producció, no pot procedir de l’avalot d’una turba guiada per alguns, sinó que ha d’ésser i serà el resultat dels proletaris mateixos, que són, ja en si, i per llarg exercici, una organització política.
El desenvolupament i l’extensió del sistema burgès foren ràpids i colossals en aquests cinquanta anys. Ja aquest corroeix la vella i santa Rússia, i crea, ja no tan sols a Amèrica i a Austràlia, i a l’Índia, sinó fins al Japó, nous centres de producció moderna, complicant les condicions de la concurrència, i els entrellats del mercat mundial. Els efectes de les mutacions polítiques, o no mancaran, o no es faran esperar llargament. Igualment ràpids i colossals foren els progressos del proletariat. La seua educació política assenyala cada dia un nou pas vers la conquesta del poder polític. La rebel·lió de les forces productives contra la forma de la producció, o siga la lluita del treball viu contra el treball acumulat, es fa cada dia més palesa. El sistema burgès és ja ara a la defensiva, i revela l’estat i la posició seua en aquesta singular contradicció, ço és que el pacífic món de la indústria ha esdevingut un campament immanent, dins del qual vegeta el militarisme. L’època de la indústria pacífica ha esdevingut, per la ironia de les coses, l’època del continu descobriment de nous i més potents mitjans de guerra i de destrucció.
El socialisme s’ha imposat. Fins i tot el semisocialistes, fins i tot els xarlatans que omplen la premsa i les assemblees dels nostres partits, no sempre sense embaràs nostre, són un homenatge que les vanitats i les ambicions de tota mena fan al mode llur a la nova potència que sorgeix a l’horitzó. Malgrat la prohibició anticipada del socialisme científic, que no és donat a tots d’entre, pul·lulen i es multipliquen tothora els farmacèutics de la qüestió social, que tenen tots quelcom de particular per suggerir o per proposar, per guarir o eliminar aquesta o aquella malaltia social; - nacionalització del sòl; monopoli dels grans per part de l’estat; estatització de les hipoteques; municipalització dels mitjans de transport; finances democràtiques; vaga general; - i així en endavant, fins no acabar mai! Però la democràcia social elimina totes aquestes fantasies, perquè l’instint de la pròpia situació indueix els proletaris, a penes s’ensinistren en l’arena política, a entendre el socialisme de manera integral[18]. A entendre, ço és, que a una cosa sola han de mirar sobretot: a l’abolició, ço és, del salariat: que una sola forma de societat és la que fa possible, i així necessària, l’eliminació de les classes: i això és l’associació que no produeix mercaderies; i que tal forma de societat ja no és l’estat, sinó el seu contrari, o siga el regiment tècnic i pedagògic de la convivència humana, el selfgovernment del treball. Ja no jacobins, ni aquells heroicament gegants del ’93, ni aquells en caricatura del 1848!
Democràcia social! - Però no és aquesta, es repeteix per part de molts, una evident atenuació de la doctrina del comunisme, que fou expressada en termes tan vibrats i resoluts en el Manifest?
No pertoca certament de recordar com el nom de democràcia social tingué a França significats molt variats entre ells del 1837 al 1848, que tots després es diluïren en un vague sentiment. Tampoc hi ajuda explicar-se com els alemanys han reeixit a expressar en tal denominació, el significat de la qual en el cas llur s’ha de cercar únicament en el context del fet mateix, tot i el ric i ampli desenvolupament del llur socialisme, de l’episodi de Lassalle, ara ja superat i exhaurit, fins als nostres dies. Cert és que democràcia social pot significar i significa tantes coses, que ni foren, ni són, ni seran mai, ni el comunisme, ni el conscient adreçament cap a la revolució proletària. Cert és igualment, que el socialisme contemporani, també en els països on el desenvolupament seu és més clar, precís, i avançat, té damunt seu molta escòria de la qual ha de lliurar-se progressivament al llarg del seu camí; i cert és, a la fi, que per a molts intrusos i ingrats hostes entre nosaltres fa d’escut i de coberta la massa àmplia denominació de democràcia social. Però ací cal dir ben alt, i de fixar l’atenció en un punt de capital importància.
Convé abans de res d’accentuar la primera paraula del terme compost, no ja per resoldre tota qüestió, sinó per obviar equívocs i alteracions. Democràtica fou la constitució de la Lliga dels comunistes; democràtic fou el seu mode de procedir, també en acollir, discutint-la, la nova doctrina; democràtica fou la seua conducte en el barrejar-se en la revolució del 1848, i en el participar en la resistència insurreccional contra la reacció invasora; democràtic fou, per últim, fins i tot el mode de la seua dissolució. En aquell primer incunable dels nostres actuals partits, en aquella, per dir-ho així, primera cèl·lula del nostre complex, elàstic i desenvolupadíssim organisme, a banda de la consciència de la missió a complir com a precursor, ja era la forma i el mètode de convivència, els únics convenen als preparadors de la revolució proletària. La secta era superada de fet. El predomini immediat i fantàstic de l’individu era ja eliminat. Predominava la disciplina marcada per l’experiència de la necessitat, i per la doctrina que aquella necessitat ha d’ésser precisament la consciència reflexa. Així fou igualment per a la Internacional, el procedir de la qual sembla autoritat tan sols als qui no reeixiren a introduir-hi i a fer-hi valdre la importuna o fàtua autoritat pròpia. Així és i ha d’ésser en els partits proletaris, i on no és així, o no ho pot ésser encara, l’agitació proletària, elemental a penes i confusa, genera tan sols il·lusions, o dóna pretextos de la intriga. Ço que això no és serà la conventícola, en la qual al costat de l’il·lús seu el boig i l’espia. O serà la secta dels Germans Internacionals, que com a paràsita s’adherí a la Internacional, i l’exposa al descrèdit. O la cooperativa, que degenera en empresa, o es ven a un potentat. O el partit obrer no polític, que estudia entre les altres coses les contingències del mercat, per introduir la tàctica de les vagues en les sinuositats de la concurrència. O per últim el poti-poti dels malcontents, per la major part desplaçats i petits burgesos, que especulen sobre el socialisme com d’una entre les tantes altres frases de la moda política. Tots aquests i altres tals impediments s’ha trobat la democràcia social entre els peus en el seu camí, i hagut moltes vegades de desfer-se’n, com ho ha de fer tothora de tant en tant. No sempre val l’art de la persuasió. La majoria de les vegades convingué i convé resignar-se, i esperar que els il·lusos extragueren o extraguen de la dura escola del desengany el mestratge, que no sempre es rep de bon cor per la via dels raonaments.
Aquestes intrínseques dificultats del moviment proletari, que l’astuta burgesia pot fins i tot fomentar, i de fet explota, formen una no petita part de la història interna del socialisme d’aquests últims anys.
El socialisme no trobà impediments al seu desenvolupament tan sols en les condicions generals de la concurrència econòmica, i en la resistència de l’aparell polític; sinó també en les condicions mateixes de la massa proletària, i en la mecànica no sempre clara, per tant que inevitable, dels seus moviments lents, vans, complexos, àdhuc antagònics i contradictoris. I això enfosqueix als ulls de molts el creixement i aguda simplificació de totes les lluites de classe en l’única lluita entre capitalistes i treballadors proletaritzats[19].
El Manifest, com que no havia escrit, segons l’ús dels utopistes, l’ètica i la psicologia de la societat futura, no dictà així la mecànica d’aquest procés de formació i de desenvolupament en el qual ens hi trobam. Era ja molt que alguns pioners descloguessen la via en la qual convé de ficar-s’hi per entendre-la i provar-la. De la resta, l’home és l’animal experimental per excel·lència, i per això té una històrica, ans per això sol fa la seua pròpia història.
En aquest camí del socialisme contemporani, que és el seu desenvolupament perquè és la seua experiència, ens hi trobam la massa dels camperols.
El socialisme, que si bé era d’entrada pràcticament i teòricament fixat i desplegat en l’estudi i en l’experiència dels antagonismes entre capitalistes i proletaris en l’àmbit de la producció industrial pròpiament dita, darrerament s’ha acostat a la massa en la qual vegeta l’idiotisme del camp. Conquerir el camp és la qüestió del dia: malgrat que el quintessencial Schäffle hagués de fa molt de temps col·locat en ell, en defensa de l’ordre, els cranis anticol·lectivistes dels camperols. L’eliminació, o l’acaparament de la indústria domèstia per obra del capital; l’ampliació de la indústria agrària en la forma capitalista; la desaparició de la petita propietat, o la seua erosió mitjançant les hipoteques; la dissolució dels demanis comunals; la usura, els impostos i el militarisme; - totes aquestes coses ensems comencen a operar miracles també en aquells cranis, presumptes custodis de la conservació.
A tal empresa s’han posat davant de tots el socialisme alemany, que era endut pel fet mateix de la seua colossal expansió de la ciutat als petits centres, a tocar inevitablement els límits del camp. Les proves seran llargues i gens fàcils, fins i tot dures; el que explica, i excusa, i excusarà per un temps els errors que foren i seran comesos en les primeres passes[20]. Fins que els camperols no seran conquerits, tindrem sempre a l’esquena aquell idiotisme del camp, que fa o renova inconscientment, precisament perquè és idiotisme, el 18 de brumari i el 2 de desembre.
Amb aquesta conquesta del camp anirà molt probablement a la par el desenvolupament de la societat moderna a Rússia. Quan aquell país haja entrat en l’era liberal, amb tots els defectes i els inconvenients que li són propis, o siga amb totes les formes d’explotació i de proletarització obertament modernes, però amb els avantatges i les compensacions del desenvolupament polític del proletariat, la democràcia social no haurà ja de témer amenaça d’improvats perills externs; i els interns els trobarà vençuts al mateix temps amb la conquesta dels camperols.
Instructiu és, sens dubte, el cas d’Itàlia. Aquest país, per bé que ja a final de l’Edat Mitjana s’adreçava a l’època capitalista, eixí per segles de la circulació de la història. Cas típic de decadència documentada, i estudiable precisament en les seues fases! Reentrà en part en la història en temps de la dominació napoleònica. Reeixida a la unitat i esdevinguda estat modern, després de l’època de la reacció i de les conspiracions, i en els modes i per les vicissituds que tots saben, Itàlia s’ha de trobat tindre recentment tots els inconvenients del parlamentarisme, i del militarisme, i de les finances de nou estil, sense tindre però al mateix temps la forma plena de la producció moderna, i la consegüent capacitat de la concurrència a condicions iguals. Impedida de concórrer amb països d’indústria avançada, per la mancança absoluta del carbó fòssil, per l’escassedat del ferro i per la deficient preparació de les operativitats i de les attituds tècniques, espera ara, o s’afalaga amb la idea que les aplicacions de l’electricitat li donen mode de recuperar el temps perdut, com es veu pels indicis de les diverses temptatives des de Biella a Schio. Un estat modern en una societat quasi exclusivament agrícola, i en gran part de vella agricultura: - això crea un sentiment d’universal d’angoixa, això dóna la consciència general de la incongruència de tot i de cada cosa!
D’ací la incoherència i la inconsistència dels partits, d’ací les fàcils oscil·lacions de la demagògia a la dictadura, ací la folla, la turba, l’infinit seguici dels paràsits de la política, i després dels projectistes, dels fantàstics i dels inventors d’idees. Aclareix de llum vivíssima aquest singular espectacle d’un desenvolupament social impedit, retardat, entrebancat i per això incert, l’agut enginy, que si no és sempre fruit i expressió de molta i veritable cultura moderna, du però en si, per vell hàbit de mil·lenària civilitat, la imprompta d’un refinament cerebral quasi insuperable. La Itàlia no fou, per raons òbvies, terreny propi d’una autogenètica formació d’idees i de tendències socialistes. Filippo Buonarroti, italiano, d’amic ja del menor dels Robespierre esdevé el company de Babeuf, i fou ja més tard el renovador del babuvisme a la França de després del 1830! El socialisme féu la seua primera aparició a Itàlia en els temps de la Internacional, en la confusa i incoherent forma del bakuninisme; i no com a moviment de massa proletària, sinó més aviat com de petits burgesos, de déclassés i de revolucionaris per impuls i per instint[21]. Recentment, en aquests darrers anys, el socialisme s’hi anat fixant i concretant en una forma que reprodueix, amb molta incertesa però, o siga amb poca precisió, el tipus general de la democràcia social[22]. I amb tot, a Itàlia, el primer signe de vida que el proletariat haja donat de si, ha consistit en les sublevacions dels camperols de Sicília, a les quals altres del mateix tipus n’hi haurà ja en el continent, i altres ben probablement en succeiran de seguida. No és això prou significatiu?
Després de tal excursió en el camp del socialisme contemporani, es troba de gust amb el pensament al record d’aquells primers precursors nostres de fa cinquanta anys, els quals documentaren en el Manifest la pressa de posició d’un lloc avançat en la vida del progrés. Ni això cal entendre-ho assenyalada i exclusiva respecte als únics teòrics dels rengles: és a dir per Marx i Engels. L’un i l’altre haurien exercit en tot cas i sempre, o des de la càtedra, o des de la tribuna, o amb els escrits, una no petita influència en la política i en la ciència, tal i tanta era en ells la potència i l’originalitat de l’enginy i l’extensió de les coneixences, encara que no s’haguessen mai trobat en el camí de la vida en la Lliga dels comunistes. Però vull dir d’aquells homes, que en la gerga vana i orgullosa de la literatura burgesa serien dits obscurs: - d’aquell sabater Bauer, d’aquells sastres Lessner i Eccarius, d’aquell miniaturista Pfänder, d’aquell rellotger Moll[23], d’aquell Lochner, o com altrament es diguen aquells que primerament iniciaren conscientment el nostre moviment. Hi ha com a índex de la llur aparició el lema: Proletaris de tot el món, uniu-vos. Hi ha com a resultat de l’obra llur: el trànsit del socialisme de la utopia a la ciència. La supervivència de l’instint llur i del llur primitiu impuls en l’obra nostra de l’avui és el títol inoblidable amb el que aquells precursors es guanyaren la gratitud de tots els socialistes.
Com a Itàlia retorn jo amb més de gust a aquest primer inici del socialisme modern perquè, per la meua part almenys, no roman sense efecte un recent consell d’Engels:
I així la descoberta que, sempre i per tot, les condicions i els esdeveniments polítics troben la llur explicació en les respectives condicions econòmiques, no hauria estat precisament feta per Marx en l’any 1845, sinó més aviat pel senyor Loria en el 1886. Si més no, ell ha reeixit a imposar tal creença als seus conciutadans, i atès que el seu llibre fou traduït a França, també d’alguns francesos, i pot ara anar arreu d’Itàlia pompós i inflat, com a descobridor d’una teoria que fa època; fins que els socialistes del seu país no troben el temps d’arrabassar a l’il·lustre Loria les robades plomes de paó[24].
Voldria acaba; però convé que m’ature encara.
Des de totes les parts i des de tots els camps s’aixequen protestes, sorgeixen laments, es presenten objeccions contra el materialisme històric. I al cor mesclen, d’ací i d’allà, la veu llur els socialistes immadurs, els socialistes filantròpics, o els socialistes sentimentals i d’altres histèrics. I després reapareix, com a advertiment, la qüestió del ventre. I són tants aquells que juguen a l’esgrima lògica amb les categories abstractes de l’egoisme i de l’altruisme; i per molts arriba sempre en bon punt l’ara sempre inevitable lluita per l’existència!
Moral! Però no l’hem ja sentida de fa temps la lliçó d’aquesta moral de l’època burgesa, des de la Faula de les abelles d’aquell Mandeville, que fou coetani de la primera formació de l’economia clàssica? I la política d’aquesta moral no fou explicada, amb caràcters d’insuperada i inoblidable classicitat, pel primer gran escriptor polític de l’època capitalista, de Maquiavel: no inventor ell, sinó més aviat fidel i acurat secretari i extensor del maquiavelisme? I la giragonsa lògica de l’egoisme i de l’altruisme no és ja tota sota els ulls, des del reverend Malthus, a aquest tènue, vacu, prolix i enutjós raonador, que és l’ara ja indispensable Spencer? Lluita per l’existència! Però voleu observar-ne, estudiar-ne i entendre’n una que siga més intuïtiva per nosaltres d’aquesta que ha sorgit i geganteja en l’agitació proletària? O és potser que voleu reduir l’explicació d’aquesta lluita – la qual es desplega i s’exerceix en el camp sobrenatural de la societat, que l’home mateix s’ha creat a través de la història, amb el treball, amb la tècnica i amb les institucions, i que l’home mateix pot canviar amb altres formes de treball, de tècnica i d’institucions – simplement a aquella més general de la lluita que plantes i animals, i els homes mateixos en tant que són purament animals, combaten en l’àmbit immediat de la natura?
Però estiguem per l’argument nostre.
El comunisme crític no s’ha refusat mai, ni es refusa, d’acollir en si tota la múltiple i rica suggestió ideològica, ètica, psicològica i pedagògica, que pot vindre’l des de la consciència i des de l’estudi de tantes formes com mai siguen de comunisme i de socialisme, des de Falees de Calcedònia a Cabet[25]. Més aviat és precisament amb l’estudi i per la coneixença de tals formes, que es desenvolupa i es fixa la consciència de la distància del socialisme científica de tota la resta. I qui en tal estudi voldrà refusar-se de reconèixer, per exemple, que Tomàs More fou una ànima heroica i un escriptor insigne del socialisme? I qui voldrà no fer en el propi ànim un tribut d’extraordinària admiració a Robert Owen, el primer en conquerir per a l’ètica del comunisme aquest principi indiscutible: que el caràcter i la morals dels homes són el necessari resultat de les condicions en les que viuen, i de les circumstàncies en les que es troben i es desenvolupen? I, a més, els comunistes crítics es creuen en el deure, en repensar la història, de prendre partit per tots els oprimits, siga quina siga la sort llur; - i fou de veritat sempre la de romandre oprimits, o d’obrir les vies, després d’un breu i efímer succés, a nou domini de nous opressors!
Però hi ha un punt en el qual els comunistes crítics es distingeixen netament de totes les altres formes i maneres de comunisme i de socialisme antic, modern, o contemporani: i aquest punt és de capital importància.
No poden admetre que les passades ideologies romangueren sense efecte, i que les passades temptatives del proletaris fossen sempre superades i vençudes per un pur accident de la història, o per un caprici, per dir-ho així, de les circumstàncies. Totes aquelles ideologies, en tant que reflectirien, de fet, el sentiment implícit o directe de les antítesis socials, o siga a de les reals lluites de classe, amb alta consciència de la justícia i amb profunda devoció a un fort ideal, revelen totes però la ignorància de la causes veritables i de la natura efectiva de les antítesi, contra les quals s’aixecaven amb acte ràpid de rebel·lió fins i tot heroica. D’ací el caràcter d’utopia! I així no ens adonam semblantment del fet que les condicions d’opressió d’altres temps, en tant que més bàrbares i cruels, no donaren lloc a aquella acumulació d’energia, a aquella continuïtat de resistència i d’obra, que es troben, es verifiquen i es despleguen en el proletariat dels temps nostres. És el canvi de la societat en la seua estructura econòmica, és la formació del proletariat nou en l’àmbit de la gran indústria i de l’estat modern, és l’aparició d’aquest proletariat en l’escena política: – són les coses noves, en resum, les que han generat la necessitat d’idees noves. I per això el comunisme crític no moralitza, no prediu, no anuncia, ni predica, ni utopitza: - té la ja la cosa a la mà, i en la mateixa cosa ha posat la seua moral i el seu idealisme.
Per tal nova orientació, que als sentimentals sembla dura, per massa vera, verística i efectual, som en grau de refer-hi retrospectivament la història del proletariat, i dels altres oprimits per altres mètodes d’opressió que el precediren. I en veiem les diverses fases; i ens donam de l’insuccés del cartisme; i poc més abans del de la conspiració dels Iguals; i sorgim encara més enllà a les diverses agitacions i resistències i guerres, com fou aquella famosa dels camperols d’Alemanya, i més enllà a la jacquerie, i als Ciompi, i a Fra Dolcino. I en tots aquests fets i esdeveniments contemplam formes i fenòmens correlatius a l’esdevindre de la burgesia, a mesura que aquesta fereix, devasta, venç i desfà el sistema feudal. El mateix podem fer per les lluites de classe del món antic; però tan sols en part, i amb menor claredat. Aquesta història del proletariat i de les altres classes d’oprimits, i de les vicissituds de les llurs revoltes, ens és ja guia suficient per entendre com i per què foren prematures, o immadures, les ideologies del comunisme d’altres temps.
La burgesia, si no ha arribat encara i per tot al terme de la seua evolució, ha arribat certament en alguns països gairebé a l’àpex d’aquesta. Subordina, en les nacions més avançades, les vàries i multiformes maneres de producció d’altres temps, siga directament o indirecte, a l’acció i a les lleis del capital. I així, o simplifica, o tendeix a simplificar les vàries lluites de classe, que per la llur multiplicitat en altres temps s’elidien, en aquesta sota entre el capital, que tot producte del treball humà indispensable per a la vida converteix en mercaderia, i la massa proletaritzada, que ofereix com a mercaderia la seua força de treball, esdevinguda també ella simple mercaderia. El secret de la història s’ha simplificat. Siguem en la prosa. I com aquesta present, o siga la moderníssima lluita de classe és la simplificació de totes les altres, així el comunisme del Manifest simplificà en rígids i generals enunciats teòrics la multiforme suggestió ideològica, ètica, psicològica i pedagògica de les altres formes de comunisme, no negant-les, sinó elevant-les de grau. Siguem en la prosa; i també el comunisme esdevé prosa: o siga és ciència. Per això el Manifest no té retòrica de protestes, ni du planys. No lamenta el pauperisme per eliminar-lo. No vessa llàgrimes per res. Les llàgrimes de les coses ja s’han erigit en peus, per si, com a força espontàniament reivindicador. L’ètica i l’idealisme consisteixen ja en això: posar el pensament científic al servei del proletariat. Si aquesta ètica no sembla prou moral per als sentimentals, que són la majoria de vegades histèrics i fatus, que vagen a demanar altruisme al gran pontífex Spencer. N’els donarà la descurada, i insípida, i inconclusiva definició: i amb això s’apanyaran.
Però, doncs, es tracta d’estendre a l’explicació de tota la història l’únic factor econòmic?
Factors històrics! Però aquesta és expressió d’empiristes de la recerca, o d’abstractes analitzadors, o d’ideòlegs que repeteixen Herder. La societat és un complex, o bé un organisme, com diuen els qui de gust adopten una imatge tan ambigua, i es perdonen després en almanacar sobre el valor i sobre l’ús analògic de tal expressió. Aquest complex s’ha format i ha canviat més vegades. Quina és l’explicació de tal mutació?
Ja molt abans que Feuerbach donàs el colp de gràcia a l’explicació teològica de la història (l’home ha fet la religió, i no la religió a l’home!), el vell Balzac l’havia girat a sàtira, fent dels homes les marionetes de Déu. I no havia ja Vico descobert que la Providència no opera ab extra en la història, sinó que més aviat opera com aquella persuasió que els homes tenen de l’existència seua? I el mateix Vico, ja un segle abans de Morgan, no havia reduït tota la història a un procés que l’home acompleix per si com a través d’una successiva experimentació, que és descobriment de la llengua, de les religions, dels costums i del dret? No li havia semblat a Lessing que la història era una educació del gènere humà. No havia Jean Jacques ja vist que les idees neixen de les necessitats? No tocà gairebé de prop Saint-Simon, quan no fantasiejava en èpoques orgàniques i inorgàniques, la gènesi real del tercer estat: i les seues idees, traduïdes a prosa, no donaren en Augustin Thierry un veritable innovador de les recerques crítiques sobre el passat?
En el primer cinquantenni d’aquest segle, i especialment en el període del 1830-50, les lluites de classe, que els historiadors antics i els de la Itàlia del Renaixement ja havien descrit vivament, en tant que els donava ocasió d’experiència de l’angost àmbit de les repúbliques de ciutat, havien crescut i s’havien engrandit d’ací i d’allà de Mànega en proporció i en evidència sempre majors. Nascudes en l’àmbit de la gran indústria, il·lustrades pel record i per l’estudi de la Gran Revolució, esdevenien intuïtivament instructives, perquè, amb major o menor claredat i consciència, trobaven la llur actual i suggestiva expressió en els programes dels partits polítics: p. e., lliure bescanvi, o aranzels sobre el gra a Anglaterra, i així. La concepció de la història es canviava a França a vista d’ulls, tant en l’ala dreta com en l’ala esquerra dels partits literaris, des de Guizot a Louis Blanc, i fins al tènue i modest Cabet. La sociologia era la necessitat del temps, i, si cercà debades la seua expressió teòrica en Comte, escolàstic retardatari, trobà de cert l’artista en Balzac, que fou el veritable investigador de la psicologia de les classes. Recol·locar en les classes i en les llurs friccions el subjecte real de la història, i el moviment d’aquesta en el moviment d’aquells, vet ací ço que s’anava cercant i descobrint: i d’això calia fixar en terminis la precisa teoria.
L’home ha fet la seua història, no per metafòrica evolució, ni per córrer en la línia d’un presenyat progrés. L’ha feta, creant-ne a si mateix les condicions; ço és, format a si mateix, mitjançant el treball, un ambient artificial, i desenvolupament successivament les attituds tècniques, i acumulant i transformant els productes de l’operositat seua, d’acord a tal ambient. Nosaltres d’història en tenim una sola: ni aquella real, que és efectivament esdevinguda, la podem confrontar amb una altra merament possible. On trobar les lleis de tal formació i desenvolupament? Les antiquíssimes formacions no ens sol clares d’entrada. Però aquesta societat burgesa, com nascuda recentment, i no arribada encara a ple desenvolupament ni tan sols en tota part d’Europa, serva en si les traces embriogenètiques del seu origen i del seu procés, i la posa en plena evidència en els països en els quals sorgeix a penes sota els nostres ulls, per exemple al Japó. Com a societat que transforma tots els productes del treball humà en mercaderies, mitjançant el capital, com a societat que suposa el proletariat, o el crea, i que té en si la inquietud, la terbolesa, la inestabilitat de les contínues innovacions, ha nascuda en temps certs, amb modes assignables i clars, per molt variats que siguen. De fet, en els diversos països té modes diferents de desenvolupament: on, per exemple, començà abans que arreu, com a Itàlia, i més endavant s’atura; i on, com a Anglaterra, procedeix constantment per tres segles d’econòmica expropiació de les precedents formes de producció, o de la vella propietat, com es diu en la llengua dels juristes. En un país es fa gradualment, combinant-se amb les forces preexistents, i d’aquells pateix la influència per adaptació, com fou el cas d’Alemanya, i vet ací que en un altre país trenca l’embolcall i les resistències de manera violenta, com s’esdevé a França, on la Gran Revolució representa el cas més intensiu i vertiginós d’acció històrica que es conega, i és per això la més gran escola de sociologia.
En breus i magistrals rets, com ja he assenyalat, aquesta formació de la societat moderna, o siga burgesa, fou típicament refeta en el Manifest; on s’hi dóna el perfil anatòmic general en els aspectes successius de corporació, comerç, manufactura i gran indústria, s’hi ajunta la indicació dels òrgans i aparells derivats i complexos, que són el dret, les constitucions polítiques i similars. I vet ací que els elements primers de la teoria per explicar la història amb el principi de les lluites de classes ja hi eren implícitament.
Aquesta mateixa societat burgesa, que revolucionà totes les precedents formes de producció, havia fet llum a si mateixa i al seu procés, creant la doctrina de la seua estructura, o siga l’Economia. Aquesta de fet no ha nascut ni s’ha desplegat en la inconsciència que fou pròpia de les societats primitives; sinó més aviat a la llum meridiana del món modern, del Renaixement ençà.
L’Economia, com tots saben, nasqué fragmentària en origen en la primera època de la burgesia, que fou del comerç i de les grans descobertes geogràfiques; o siga en la primera fase del mercantilisme, i després en la segona d’aquest. I nasqué per respondre d’entrada a qüestions especials: - és legítim l’interès?; convé als estats i a les nacions d’acumular diners?; i així successivament. Cresqué després, estenent-se a aspectes més complexos del problema de la riquesa, i es desenvolupà en la transició del mercantilisme a la manufactura, i finalment més ràpidament i més resoludament en la transició d’aquesta a la creació de la gran indústria. Fou l’ànima intel·lectual de la burgesia que conqueria la societat. Era ja, com a disciplina, gairebé conduïda a terme en els seus principals alineaments en la vigília de la Gran Revolució; i fou indicador per a la rebel·lió contra les velles formes del feu, de la corporació, del privilegi, de les limitacions al treball i similars: és a dir, fou indicador de llibertat. Perquè, de fet, el dret de natura, que es va desenvolupant des dels precursors de Grotius fins a Rousseau, a Kant i a la constitució del ‘93, no fou més que el duplicat i el complement ideològic de l’Economia; tant és que, fins i tot, cosa i complement es confonen en un en la ment i en els postulats dels escriptors, com és el cas típic dels fisiòcrates. Com a doctrina trià, distingí, analitzà els elements i les formes del procés de la producció, circulació i distribució, reduint el tot en categories: diners, diners-capital, interès, benefici, renda de la terra, salari, etcètera. Corre segura, amb constant increment d’anàlisi, i més marcadament des de Petty a Ricardo. Senyora exclusiva del camp, trobà rares objeccions[26]. Treballà damunt de dos pressupòsits, als que poc o gens dedicà pensament de defendre, en tant que semblaven evidents: i que són que l’ordre social que il·lustrava fos l’ordre natural; i que la propietat privada dels mitjans de producció fos una sola cosa amb la llibertat humana: el que feia del salariat, i de la inferioritat dels assalariats, condicions d’ésser indispensables. En altres paraules, no veu la condicionalitat històrica de les formes que declarava i explicava. Les mateixes antítesis que trobà pel camí, en les temptatives d’una consegüent sistemàtica sovint provada i mai reeixida, cercà d’eliminar-les lògicament; com és el cas de Ricardo en l’intent de combatre la no meritada renda de la terra.
A principi de segle esclataven violentament les crisi i aquells primers moviments obrers, que tenen el llur origen immediat i directe en l’aguda desocupació. La il·lusió de l’ordre natural fou destruïda! La riquesa ha generat la misèria! La gran indústria, en alterar totes les relacions de la vida, ha augmentat els vicis, les malalties, la subjecció: aquesta, en resum, és causa de degeneració! El progrés ha generat el regrés! Com fer perquè el progrés no genere res més que progrés; i això és prosperitat, salut, seguretat, educació i desenvolupament intel·lectual igualment per tots? En aquesta demanda hi ha tot Owen; que tingué de comí amb Fourier i Saint-Simon aquest caràcter: de no recórrer ja a l’abnegació o a la religió, i de voler resoldre i superar les antítesis socials sense disminució de l’energia tècnica i industrial de l’home, i més aviat amb l’increment d’aquesta. Owen esdevingué comunista d’aquesta manera; i és el primer que ha esdevingut tal dins de l’àmbit i per l’experiència de la gran indústria moderna. L’antítesi sembla d’entrada tota resposta en la contradicció entre el mode de la distribució i el mode de la producció. Aquesta antítesi cal vèncer-la en una societat que produesca col·lectivament. Owen esdevingué utòpic. Aquesta societat perfecta cal prepar-la experimentalment; i ell s’hi dedica amb heroica constància, amb abnegació incomparable, amb matemàtica precisió de particulars arguments i reflexions.
Posada aquesta immediata antítesi entre producció i distribució, se seguiren a Anglaterra, des de Thompson a Bray, molts escriptors d’un socialisme que no pot dir-se estrictament utòpic, però ha de dir-se unilateral, perquè mirant a corregir els revelats i denunciats vicis de la societat amb un o més remeis[27]. De fet, la primera etapa que es fa per qui es col·loca per primera vegada en la via del socialisme és la de posar en contradicció la producció amb la distribució. I després nasqueren espontànies aquestes ingènues demandes: per què no abolir el pauperisme; no eliminar la desocupació; no treure del mig l’intermedi de la moneda: no afavorir el bescanvi directe dels productes en raó del treball que contenen; no donar al treballador el producte sencer del seu treball?, i semblants. Aquestes demandes resolen les coses dures, tenaces i resistents de la vida real en tant que raonaments, i miren de combatre el sistema capitalista com si fos un mecanisme, al qual es treure o s’afegeixen peces, rodes i engranatges.
Amb totes aquestes trencaren precisament els comunistes crítics. Foren els successors i continuadors de l’economia clàssica[28]. Aquesta és la doctrina de l’estructura de la present societat. Ara bé, no és donat a ningú de combatre aquesta estructura pràcticament, i revolucionàriament, sense adonar-se abans de res compte exacte dels elements, i formes i relacions seues, aprofundint precisament en la doctrina que la il·lustra. Aquestes formes, i elements, i relacions es generaren, sí, en condicions històriques donades; però ara són, i són resistents, i connexos, i correlatius entre ells, i per això constitueixen sistema i necessitat. Com passar per damunt de tal sistema amb un acte de negació lògica, i com eliminar-lo amb raonaments? Eliminar el pauperisme? Però si és condició necessària del capitalisme! - Donar a l’obrer el fruit integral del seu treball? Però on se n’aniria el benefici del capital? - I on i com el diners esmerçat en mercaderia podria créixer un tant, si entre totes les mercaderies que troba, i amb els quals es bescanvi, no hi hagués justament una que produeix a qui la compra més del que li costa; i si aquesta mercaderia no fos precisament la força-treball presa a salari? El sistema econòmic no és una fila o una seqüela d’abstractes raonaments; sinó que és més aviat un connex i un complex de fets, en els quals es genera un complicat teixit de relacions. Pretendre que aquest sistema de fets, que la classe dominadora ha anat constituint amb gran fatiga, a través dels segles, amb la violència, amb l’astúcia, amb l’enginy, amb la ciència, cedesca les armes, replegue, o s’atenue, per deixar lloc a les reclamacions dels pobles, o als raonaments dels llurs advocats, és cosa folla. Com demanar l’abolició de la misèria, sense enderrocar tota la resta? Demanar a aquesta societat que mute o fins i tot enderroque el seu dret, que és la seua defensa, els demanar-li l’absurd. Demanar a aquest estat que cesse d’ésser l’escut i fins i tot el baluard d’aquesta societat i d’aquest dret és voler l’il·lògic[29]. Aquest socialisme unilateral que, sense ésser estrictament utòpic, parteix del preconcepte que la història admet l’error-esmena sense revolució, o siga sense fonamental mutació en l’estructura elemental i general de la societat mateixa, o és una ingenuïtat, o és una vergonya. La seua incoherència amb les rígides lleis del procés de les coses es feia clara precisament en Proudhon; que, o reproductor inconscient, o directe copiador d’alguns dels socialistes unilaterals anglesos, volia entendre, afermar, o mutar la història damunt la punta d’una definició, o amb l’arma d’un sil·logisme.
Els comunistes crítics reconegueren el dret de la història de fer el seu camí. La fase burgesa és superable, sí, i serà superada. Però, mentre dure, té les seues lleis. La relativitat d’aquests és en el fet que es formaren i es desenvoluparen en determinades condicions; però relativitat no vol dir simple contrari de necessitat, o siga fugacitat, mera aparença, o fins i tot bombolla de sabó. Poden desaparèixer i desapareixeran, pel fet mateix del mudar-se de la societat. Però no cedeixen a l’arbitri subjectiu, que anuncia una correcció, proclama una reforma o formula un projecte. El comunisme és de la part del proletariat perquè tan sols en aquest consisteix la força revolucionària, que trenca, infringeix, somou i dissol la present forma social, i posa dins d’aquesta progressivament noves condicions; més aviat, per ésser més exactes, amb el fet mateix del seu moment demostra que les condicions noves es creen, i fixen, i es desplegues des d’ara mateix.
La teoria de la lluita de classe era descoberta. Es coneixia des de dos extrems: en els orígens de la burgesia, el procés intrínsec de la qual ja s’havia aclarit per la ciència de l’economia; i en aquesta aparició del nou proletariat, condició i efecte al temps mateix de la nova forma de producció. La relativitat de les lleis econòmiques era posada de manifest; però al mateix temps es reconfirmava la llur relativa necessitat. I en això hi ha tot el mètode i la raó de la nova concepció materialista de la història. Erren els qui, anomenant-la interpretació econòmica, creuen d’entendre-ho i de fer entendre-ho tot. Aquesta altra designació que s’avé millor a certes temptatives analítiques[30], que, prenent a banda, d’ací les dades de les formes i categories econòmiques, i d’allà, per exemple, el dret, la legislació, la política, el costum, estudien després les influències recíproques de les diverses bandes així abstractament i així subjectivament distintes. Tot un altre és el fet nostre. Ací som en la concepció orgànica de la història. Ací és la totalitat i la unitat de la vida social la que es té per davant de tot en el mant. Ací és l’economia mateixa (vull dir l’ordenament de fet i no la ciència entorn a aquest) la que ve resolta en el flux d’un procés, per aparèixer després en tants estadis morfològics, en cadascun dels quals fa de relativa substrucció de la resta, que li és correspectiva i congruent. No es tracta, en resum, d’estendre el dit factor econòmic, abstractament isolat, a tota la resta, com fabulegen els objectors; sinó que es tracta al contrari i per davant de tot de concebre històricament l’economia, i d’explicar la resta de les mutacions històriques per les mutacions seues. I en això hi ha la resposta a totes les crítiques que s’aixequen des de tots els camps de la docta ignorància, o de la ignorància mal adoctrinada, sense excloure la d’aquells socialistes que són immadurs, o sentimentals, o histèrics. I en tal resposta s’aclareix també perquè Marx escrigué, en el Capital, no el primer llibre del comunisme crític, sinó l’últim gran llibre al voltant de l’economia burgesa.
El Manifest fou escrit quan l’orientació històrica no anava encara més enllà del món clàssic, de les antiguitats germàniques a penes declarades, i de la tradició bíblica feia poc començada a reduir a les condicions prosaiques de tota altra història profana. Altra és ara l’orientació nostra, perquè es torna a la prehistòria ariana, i a les antiquíssimes formacions d’Egipte, i a la de la Mesopotàmia, que precediren tot record de tradicions semítiques. I després es torna més enrere, en la línia de l’anomenada prehistòria, o siga de la història no escrita. La genial exploració i combinació de Morgan ens ha donat la íntima coneixença de la societat antiga o siga prepolítica, i la clau per entendre com d’aquella han sorgit després les formacions posteriors, que tenen els llurs indicis en la monogàmia, en el desenvolupament de la família paterna, en l’aparèixer de la propietat, d’entrada gentilícia, després familiar i finalment individual, i en el successiu fixar-se de les aliances de les gents, en les quals després s’origina l’estat. I tot això és il·lustrat, tant de la coneixença del procés de la tècnica en la descoberta i en l’ús dels mitjans i instruments del treball, com de l’enteniment de l’acció que aquell procés exercí sobre el complex social, impulsant-lo en certes vies, i fent-li recórrer certs estadis. Tals descobertes i combinacions són encara capaces de moltes correccions, especialment per la diversa manera específica com pot haver-se verificat en diverses parts del món el passatge de la barbàrie a la civilitat. Resta, però, ara indiscutible el fet: que tenim ja clar sota els ulls les traces generals embriogenètiques del desenvolupament humà, des del comunisme primitiu a les complexes formacions que, com per exemple l’estat d’Atenes o de Roma amb constitucions de ciutadans per classes de cens, representaven fins fa poc en la tradició escrita les columnes d’Hèrcules de la recerca. Les classes, que el Manifest pressuposava, foren ja resoltes en el llur procés de formació; i ja en això es reconeix l’esquema general de les raons i causes econòmiques peculiars i pròpia, o siga fetes de manera que no repeteixen les categories de la ciència econòmica d’aquesta nostra època burgesa. El somni de Fourier, d’enquadrar l’època dels civilitzats en la sèrie d’un llarg i vast procés, s’ha verificat. Fou científic resolt el problema de l’origen de la desigualtat entre els homes, que Jean Jacques havia intentat amb arguments de genial dialèctica, i amb poques dades de fet.
En dos punts, per nosaltres extrems, ens és clar el procés humà. En els orígens de la burgesia, tan recents i tan il·lustrats per la ciència de l’economia; i en l’antiga formació de la societat de classes, en el passatge de la barbàrie superior a la civilitat (o siga a l’època de l’estat), segons les denominacions de Morgan. Ço que és en el mig és allò que fins ara tractaren cronistes i historiadors pròpiament dits, i després juristes, teòlegs i filòsofs. Penetrar i investir tot aquest camp de coneixences amb la nova concepció històrica, no és cosa fàcil. Ni convé donar-se pressa, esquematitzant. Per davant de tot convé de fixar en la mesura del possible la relativa econòmica de cada època[31], per explicar-se específicament les classes que en ella es desenvoluparen; no abstraent de dades hipotètiques o incertes, i no generalitzant les nostres condicions per estendre-les a les de qualsevol temps. Per això hi ha falanges d’adoctrinats. Així, per exemple, és unilateral ço que en el Manifest es diu sobre el primeríssim origen de la burgesia, com nascuda dels serfs de l’Edat Mitjana, poc a poc incorporats en les ciutats. Aquell mode d’origen fou propi d’Alemanya, i d’altres països que en reproduïren el procés. No correspon al cas d’Itàlia, de la França meridional i d’Espanya, que foren després els països en els quals començà precisament la primera història de la burgesia, o siga de la civilització moderna. En aquesta primera fase hi ha les premisses de tota la societat capitalista, com Marx advertí en una nota al primer volum del Capital[32]. Aquesta primera fase, que assoleix la seua forma perfecta en els comuns italians, és la prehistòria d’aquella acumulació capitalista, que Marx estudià amb tanta evidència de particulars en la sèrie clara i completa de l’evolució d’Anglaterra. Però d’això n’hi ha prou.
Els proletaris no poden mirar més que al futur. Als socialistes científic els prem abans de res el present, com allò on espontàniament es desenvolupen i maduren les condicions del futur. La coneixença del passat ajuda i interessa pràcticament tan sols quant a que pot donar llum i orientació crítica per a explicar-se el present. Per ara n’hi ha prou que els comunistes crítics, ja fa cinquanta anys, hagen reflexionat i descobert els elements primeríssims de la nova i definitiva filosofia de la història. En poc temps tal entesa s’imposarà per la demostrada impossibilitat de pensar el contrari: i la troballa semblarà l’ou de Colom. I potser abans que una filera de doctes use i aplique tals concepcions extensament, plasmant-la, això és, en el relat continuat de tota la història, els successos del proletariat seran tals que l’època burgesa semblarà a tots superable, per pròxima a ésser superada. Entendre és superar (Hegel).
Quan el Manifesto, ja fa cinquanta anys, elevava els proletaris, de pobres compadits, a predestinats soterrador de la burgesia, per a la imaginació dels escriptors d’això, que mal dissimulaven l’idealisme de la llur intel·lectual passió en la gravetat de l’estil, prou angost devia semblar el perímetre del presagiat cementiri. El perímetre probable, per figura de fantasia, no abraçava llavors més que França i Anglaterra, i amb prou feines havia tocat els extrems confins d’altres països, com per exemple Alemanya. Ara aquest perímetre ens sembla immens, per la ràpida i colossal extensió de la forma de la producció burgesa, que amplia, generalitza i multiplica, a contracolp, el moviment del proletariat, i fa vastíssim l’escenari damunt del qual troba espai l’expectativa del comunisme. El cementiri s’engrandeix fins a on es perd la vista. Com més forces de producció el mag va evocant, més forces de rebel·lió contra ell suscita i prepara.
A quants foren comunistes ideòlegs, religiosos i utopistes, o directament profetes o apocalíptics, apareix sempre en passat que el regne de la justícia, de la igualtat i de la felicitat hagués de tindre per teatre l món sencer. Per ara la conquesta del món la fa l’època dels civilitzats; ço és la societat que es regeix damunt les antítesis de les classes, i damunt la dominació de classe, en la forma de la producció burgesa (el Japó ho mostra!). La coexistència de les dues nacions en un mateix estat, que ja fou precisada pel diví Plató, es perpetua. L’adquisició de la Terra al comunisme no és cosa de demà. Però com més amples es fan els confins del món burgès, més pobles hi entren, abandonant i superant les formes inferiors de producció, vet ací que més precises i segures esdevenen les expectatives del comunisme: per damunt de tot perquè decreixen, en el camp i en l’àmbit de la concurrència, els desviadors de la conquesta i de la colonització. La Internacional dels proletaris, que era a penes embrionària en la Lliga dels comunistes de fa cinquanta anys, esdevinguda ara ja interoceànica, diu i afirma intuïtivament cada primer de maig, que els proletaris de tot el món són realment i funcionalment units. Els pròxims o futurs soterradors de la burgesia, i els llurs nebots i besnebots, recordaran perpètuament la data del Manifest dels comunistes.
Roma, 7 d’abril del 1895
Roma, 7 d’abril del 1895
1. Aquest escrit més no és una reelaboració del Manifest, com si volgués adaptar-lo a les presents condicions; ni jo en don ací l’anàlisi o el comentari. Escric, com diu el títol, tan sols en memòria.
2. Vull dir aquella que irònicament és anomenada en el Manifest: del socialisme ver, o siga alemany. Aquell paràgraf que és inintel·ligible a qui no siga familiaritzat amb la filosofia alemanya de llavors, particularment en certes formes seues d’aguda degeneració, fou oportunament omès en la traducció espanyola.
3. De fa uns anys – i ja són vuit – en els cursos universitaris que titul, o gènesi del socialisme modern, o història general del socialisme, o de la interpretació materialista de la història, he tingut oportunitat i temps de familiaritzar-me amb tal literatura, i de reduir-la a una certa evidència prospèctica i sistemàtica. Cosa per si mateixa difícil, però sobretot a Itàlia, on hi ha tradició d’escoles socialistes, i on la vida del partit és tan nova com per no donar per si exemple instructiu de formació i de procés. Però aquest assaig no és la reproducció d’alguna de les meues lliçons. Les lliçons no són els llibres que serveixen per fer-les; ni, publicant lliçons, es fan veritables llibres, en el sentit explícit i ple de la paraula.
4. Cal insistir sobre l’expressió de democràtica dels mitjans producció, perquè l’altra de propietat col·lectiva, a més de contindre un cert error teòric, en tant que bescanvia l’exponent jurídic pel fet real econòmic, després en la ment de molts es confon amb l’increment dels monopolis, amb la creixent estratificació dels serveis públics, i amb totes les altres fantasmagories del sempre renaixent socialisme d’estat, el secret del qual és augmentar de la mà de la classe dels opressors els mitjans econòmics de l’opressió.
5. Pàgine 23 en 8° en l’edició original, London, febrer del 1848, que dec a la incomparable cortesia d’Engels. Dic ací de passada que he vençut la temptació d’afegir a aquest escrit notes bibliogràfiques, o de literatura, o de referència, o de citacions, perquè, en ficar-me en aquesta via, hauria eixit un assaig d’erudició, o directament un llibre, o més aviat un opuscle. Però el lector voldrà creure’m de paraula, que no hi ha al·lusió, indicació, o sobreentès en aquestes pàgines, que no es referesca a fonts i fets, pertinents al subjecte, i així a totalitat de les fonts i dels fets.
6. Els Umrisse zu einer Kritik der Nationaloekonomie aparegueren al «Deutsch-Französische Jahrbücher», Paris 1844, a pp. 86-114; i el llibre amb el títol: Die Lage der arbeitenden Klasse in England aparegué en primera edició a Leipzig el 1845.
7. Floriren en aquests darrers anys molts juristes que cercaren en les correccions al Codi Civil els mitjans pràctics per elevar la condició del proletariat. Però perquè no demanen al papa que es faça cap de la lliga dels lliures pensadors? - Almenys més dels altres és el cas d’aquell escriptor italià que, en ocupar-se recentment de la lluita de classe, es demanda que, al costat del codi que garanteix els drets del capital, en sorgesca un altre per garantir els drets del treball!
8. Tal desenvolupament és el Capital de Marx, que jo no m’estic de denominar a tal respecte una filosofia de la història.
9. No sóc aliè a reconèixer amb Anton Merger, que Saint-Simon no fou veritablement utòpic, com foren de forma distinta, típica i clàssica, Fourier i Owen.
10. Dec al Partei-Archiv de Berlín d’haver posat durant mesos a la meua disposició un exemplar complet de l’irrepetible diari.
11. Misère de la philosophie par Karl Marx, Paris et Bruxelles 1847.
12. Dic opuscle, referint-me a la forma amb la qual fou reduït l’escrit, amb mires a la propaganda, el 1884. En origen foren articles de la «Neue Rheinische Zeitung», abril del 1849, que reproduïen conferències celebrades el «Cercle obrer alemany de Brussel·les» el 1847.
13. Capítol segon del Manifest.
14. Zur Kritik der politischen Oekonomie, Berlin 1859, pp. IV-VI del prefaci.
15. Aquells articles apareguts a la «Neue Rheinische Zeitung», Politisch-Oekonomische Revue, Hamburg 1850, foren recentment reproduïts per Engels (Berlin 1895) en opuscle precedit per un seu prefaci. El títol de l’opuscle és precisament: Les lluites de classe a França en el 1848-50.
16. Aquest escrit de Marx aparegué a New York el 1852 en una revista. Fou reproduït posteriorment moltes vegades a Alemanya. Ara pot llegir-se també en francès: Lille 1891, ed. Delory.
17. Engels tracta a fons en el prefaci al citat opuscle, i a altres llocs, el desenvolupament objectiu de la nova tàctica revolucionària.
18. Malon donava a aquesta paraula un altre significat: advertiment al lector. I després, per la resta: ne sutor ultra crepidam.
19. La història de les Trades-Unions ensenya; encara més en tant que fosca als ulls de molts la necessària evolució del socialisme.
20. En escriure per primera vegada aquestes paraules pretenia d’al·ludir els socialistes francesos principalment. Però la recent discussió del programa agrari proposat a la democràcia social d’Alemanya confirma els orígens de fet de les dificultats per mi indicades. (Nota la 2° edic., octubre del 1895).
21. Divers fou el cas d’Alemanya. Allà, després del 1830, el socialisme vingut de fora es difongué com a corrent literari, i patí les alteracions filosòfiques de les quals Grün fou el representant típic. Però ja abans que aparegués la nova doctrina, el socialisme proletariat havia assolir en la persona, en la propaganda i en els escrits de Weitling una forma de notable i característica originalitat. Com Marx deia en el «Vorwärts» (París) del 1844, era el gegant en el bressol.
22. Això molts ho anomenen marxisme. El marxisme és, i roman doctrina. Tampoc d’una doctrina prenen substància i nom els partits. «Moi je ne suis pas marxiste» deia - endevinau-ho – el propi Marx en persona!
23. Aquest establí primer les relacions entre la Lliga i Marx, i tractà la redacció del Manifest. Morí després en la insurrecció del 1849 en l’enfrontament de Murg.
24. En el prefaci al tercer volum del Capital de Marx, Hamburg 1894, pp. XIX-XX. La data del 1845 es refereix principalment al llibre Die heilige Familie, Frankfurt 1845, que escrigueren en col·laboració Marx i Engels. Aquell llibre cal llegir-lo abans de res si es vol entendre l’origen teòric del materialisme històric.
25. M’aferm a aquest nom, perquè Cabet fou contemporani precisament del Manifest. O hauria potser de davallar fins a les formes esportives de Bellamy i de Hertzka?
26. Com és, per exemple, el cas de Mably respecte de Mercier de la Rivière, compendiador del fisiocratisme; per no parlar de Godwin, Hall, i d’altres.
27. Són aquells que sembla fa uns anys a Anton Merger que els hagués descobert ell, com a autors del socialisme científic, i com a autors després plagiats!
28. Per això els crítics a la Wieser i similars proposen d’abandonar la teoria del valor de Ricardo, perquè aquella mena al socialisme.
29. Naixia alhora, particularment a Prússia, la il·lusió d’una monarquia social, que passant per damunt de l’època liberal, harmoniosament resolgués l’anomenada qüestió social. Aquesta elucubració es reprodueix de seguida en infinites varietats de socialisme catedràtic, i d’estat. A les diverses formes d’utopisme ideològic i religió se n’afegeix una nova: l’utopia burocràtica i fiscal; o siga la utopia dels cretins.
31. Qui hauria pensat fa pocs anys en la descoberta i l’autèntica interpretació d’un antic dret babilònic?
32. Nota 189 a p. 682 de la quarta edició alemanya. Correspon a p. 315 de la trad. francesa.