Durant el llarg domini del sistema feudal a França revoltes espasmòdiques locals de serfs i vil·lans contra els nobles que els oprimien eren freqüent. Però aquests aixecaments rarament reeixien, ni que fos per un breu temps; i registres acurats de què s’esdevenia no són disponibles. Tan sols quan els insurgents rebien ajut organitzat «des de fora» o ajudaven invasors en les llurs ràtzies, eren capaços de gaudir del luxe temporal de venjar-se dels senyors i eclesiàstics que els tenien sota el jou. No hi ha res en el conegut esclat dels «Jacques» - anomenats així pel malnom de Jacques Bonhomme – en diferents parts de França que puga comparar-se en un moment, en vigor, durada i èxit, amb els grans aixecaments dels esclaus personals a Itàlia i Sicília sota la República Romana, o ni tan sols amb la revolta dels bagaudae a Gàl·lia en el regnat de Dioclecià. En cap moment hi hagué, pel que ens diu la història, cap perill seriós d’un enderrocament general; i petites victòries com les que els Jacques assoliren durant el llur aixecament principal, que tingué lloc dins d’un cercle d’un centenar de milles de París, foren aconseguides tan sols quan, com a Senlis, la població urbana, atacada pels nobles, prengué part amb els Jacques,. O quan reberen un suport valuós de la comuna i ciutadans de París.
L’aixecament conegut amb el nom de la Jacquerie tingué lloc en el 1358. Fou degut, no a l’habitual mal govern o tirania de la noblesa i cavalleria feudals, sinó a causes que amb prou feines haurien comportat més que una agitació domèstica ordinària, si la població agrícola hagués tingut quelcom per lluitar. Després de la derrota desastrosa del rei francès, Joan, i el seu exèrcit per un conglomerat de forces angleses sota el comandament del Príncep Negre a Poitiers es disposà una aturada de les hostilitats, i les forces franceses foren dissoltes. Durant la batalla els nobles i cavallers francesos havien mostrat clara covardia i mereixien el menyspreu amb el qual eren vistos per tota la nació francesa. Però la pusil·lanimitat que demostraven en el camp fou seguida del brivallatge més horrible, conduït a expenses de la pagesia dels pobles i petites viles. Pillatge, violació, tortura, massacre eren quelcom quotidià. Les contrades que podien pagar un fort rescat foren estàlvies de moment, però a la llarga contrades senceres foren sistemàticament espoliades i devastades per aquests companyies lliures de rapinya. A la fi els serfs i vil·lans s’adreçaren contra els llurs assaltants i començaren una guerra de represàlies, en el curs de la qual molts castells i chateux foren cremats fins als fonaments pels enfurits «jacques», que prenien una terrible revenja damunt els homes, dones i infants dels llurs enemics que els queien a les mans. Amb tot, no haurien realitzat quelcom de pitjor, a una escala molt més petita, que els brivalls i els llurs aliats, els caps feudals i el rei mateix feien habitualment abans i després de l’aixecament.
El punt d’inflexió de la breu lluita fou en la vila i fortalessa de Meaux. Ací una quantitat de nobles s’havien refugiat amb les llurs mullers per escapar de la destrucció de pagesos embogits. Tan nombrosos i decidits eren els serfs atacants que semblava com si res no pogués salvar les dones de l’aristocràcia, inclosa la Duquessa de Normandia i altres d’alt rang, del destí que sovint havien patit les dones pageses. Sobtadament, per pur accident, dos grans cavallers francesos, Gastó de Foix i Captal de Buch, amb uns vint-i-cinc altres cavallers i els llurs assistents, aparegueren en l’escena, es feren pas a través dels assetjadors fins al camp armat on les dones foren recollides. Immediatament després ordenaren la llur petita força, i carregant al davant amb totes les cuirasses, contra les quals el miserable armament dels serfs no podia infligir cap ferida, foragitaren els tres mil assaltants i, segons la narrativa de l’època, massacraren no pas menys de dos mil en el lloc i en la persecució que seguí. Ací les ments més elevades de la classe dominant eren tan furiosament venjatives i implacables com els personatges més grans de la República Romana quan tractaven amb esclaus revoltats. El Captal de Buch i el comte Gastó de Foix, com Eduard el Príncep Negre, du Guesclin, Bayard i altres, eren valents, generosos i clements quan combatien homes del llur propi rang. Però quan topaven amb serfs i vil·lans de França eren capaços de qualsevol infàmia. Aquests malaurats pagesos no eren de cap importància per a ells, excepte per llaurar la terra i sotmetre’s a tota mena d’exaccions personals i pecuniàries; ja que el pagès (com els esclaus personals abans que els emperadors promulguessen algunes lleis en benefici llur) amb prou feines era tractat com a home. Així, en el dia de la victòria damunt dels insurgents no es mostrà clemència. Els cavallers i nobles oblidaren, en l’odi i la memòria del terror anterior, que era en interès econòmic de la llur classe de mantindre els treballadors vius, i salvar les petites viles i pobles del foc i les flames. Però tan gran havia estat el pànic que aquestes consideracions no pesaren gens de moment. Revenja, destrucció i massacre es desfermaren. En una contrada sola tants com vint mil pagesos desarmats foren massacrats. Després del desastre dels nobles a Senlis – on l’exèrcit dels senyors feudals, imaginant que tenien al davant una mera desfilada militar, entraren en la ciutat en plena confiança i foren esbocinats per la pagesia – la fúria de la resta de la noblesa no conegué cap límit. Devastació i horror regnaren supremes.
La traïció fou introduïda com d’habitud, quan, amb els pagesos com el partit més fort, aquella forma de diplomàcia de classe alta semblava més aconsellable que la mera força bruta. Així el rei, Carles el Roí, quan es trobà amb l’oposició d’uns tres mil pagesos sota la direcció de Guillaume le Cale, que mostrava lideratge en la disposició dels seus seguidors semi-armats per a la batalla, convidà le Cale a una conferència pacífica per tal d’arribar a acords. Tan aviat el comandant pagès acceptà aquesta invitació, de bona fe però amb excessiva ximpleria, que el rei, és clar, el posà tot d’una amb grillons, atacà i derrotà l’exèrcit privat del seu líder, que immediatament després fou brutalment executat. Abans d’aquest encontre no hi ha pocs que s’imaginaven que el rei mateix era disposat a fer costat als pagesos, i enfortir així el poder del tron. Però aquesta fou una al·lucinació tan completa com la noció de la qual Guillaume le Cale i altres caigueren víctimes: que una classe governant manté la paraula quan els seus drets de propietat i predomini social semblen amenaçats. El rei veia ben clar que, per molt que pogués desitjar vinclar l’arrogància i reduir la influència dels grans senyors feudals en interès de la Corona i l’Estat, els seus interessos vitals, contra els serfs i pagesos del camp, així com el poder creixent de les municipalitats i les llurs aliances comercials, el lligaven estretament amb ells. Fins i tot si ell i els seus successors haguessen estat genuïnament favorables al poble no s’haurien pogut permetre prescindir del suport dels caps feudals, o forçar-los a aplegar-se en un camp contra el llur superior per intentar sabotejar els fonaments de tot el sistema. El temps era lluny d’ésser madur per a aquesta política; tampoc cap rei de França abans o després de la caiguda del feudalisme l’adoptà francament. Enric IV que, amb el seu «cada pagès amb un au a la cassola», tenia certa tendència en aquesta direcció, i que era un monarca molt més fort en tots els sentits que Carles el Roí, no anà més enllà dels mots en expressar aquesta simpatia; mentre les seues inevitables campanyes parlen fortament contra el benestar dels seus súbdits.
Per gran que aquest aixecament particular de pagesos plane damunt la història francesa sota el seu nom de la «Jacquerie», tota la revolta, en la mesura que serfs mateixos en foren part directa, no durà més d’un mes. Fou la por que inspirà, més que no pas l’èxit assolit, la que donà a l’aixecament la seua importància. Però un moviment de molta més rellevància tingué lloc a París al mateix temps, que fins a cert punt s’associà i ajudà la Jacquerie. Aquest fou l’aixecament dels ciutadans de París sota la direcció del famós Etienne Marcel, el cap i prebost dels mercaders i dels oficis d’aquella ciutat. Sense l’ajut donat per aquest sector, és probable que l’intent de la Jacquerie hagués fracassat més aviat que no pas ho va fer. Marcel tenia l’aliança de Robert le Coq en el seu esforç per aixecar els ciutadans de París i d’altres viles contra el dofí Carles, que havia fugit amb no pas menys de 800 llances de la ruta de Poitiers, demostrant en aquella ocasió una pusil·lanimitat gairebé igual a la duc d’Orleans que, amb una força poderosa, mai no prengué part en la batalla. Tota la situació de França en aquest període s’havia fet ben desesperada, no tan sols per les ràtzies i saquejos comesos per les companyies d’homes d’armes, sovint encapçalats pels nobles o aliats llurs, sinó per la depreciació sistemàtica de la moneda, les terribles exaccions exigides per pagar els rescats als anglesos per l’alliberament del rei Joan i d’altres presoners d’alta posició en les mans llurs, la inseguretat de les carreteres, que feien el comerç difícil quan no impossible, i la manca de tota autoritat central capaç. Amb tot, per roí que fos tot, la conducta dels ciutadans de París prengué una línia diferent a la de la Jacquerie. Ells i els llurs enviats atacaren i cremaren castells infestats de brivalls i saquejadors, i no dubtà en lluitar contra els nobles que els resistiren. Però les forces armades de París rarament o mai embogiren fins els excessos contra els derrotats, o les llurs mullers i infants.
El mateix Etienne Marcel, però, cometé un gran error – els crims llavors eren tan comuns que no podem aplicar l’ètica d’avui als fets del segle XIV. Va cometre l’errada de fer morir, sense judici, un dels representants legals del Rei en el Parlament; mentre el seu homicidi dels mariscals de Normandia i Xampanya, no tan sols en la presència sinó en contacte directe amb el Dofí, fou pitjor que un crim. «Pedra morta no té amic». Amb tot, el dirigent del poble en temps turbulents que actua d’acord amb aquest aforisme fa el joc als seus rivals i enemics, i fa qualsevol acomodació amb el governant els consellers del qual han estat sacrificats impossible, quan circumstàncies li donen alhora l’ascendent. Aquesta eliminació dels mariscals pels seguidors de Marcel en presència reial, fins i tot si hagués estat justificada, en raó de la pròpia traïció del mariscal al poble, forní una excusa per a una acció similar a costa de Marcel quan ell, incapaç de controlar el Dofí i el partit opositor de ciutadans a París, intrigà amb el Rei de Navarra i era disposat a lliurar París a aquell príncep.
Però malgrat els errors que pot haver fet a la pràctica, la política de Marcel i el seu coadjutor, el bisbe de Laon, era ben diferent de l’esforç anàrquic dels serfs i pagesos, que merament cercaven de venjar els llurs torts damunt dels nobles sense tindre cap idea clara de què fer després. Marcel i Robert le Coq tenien ells mateixos objectius ben definits al davant – objectius tan admirables en ells mateixos i tan beneficiosos per a França, si poguessen haver-se assolit per qualsevol mitjà, que fins i tot en el segle XX no han arribat a un assoliment. Un breu resum de M. Siméon de Luce, de les cartes promulgades en l’època, sembla posar Marcel i els seus amics en un pla ben alt, en companyia amb els homes més grans que, malgrat que malauradament avançats a l’època, intentaren d’acomodar les llurs idees i principis a les possibilitats pràctiques de l’època en la qual visqueren.
Primerament i principal, Marcel intentà de tallar d’arrel els abusos de l’autoritat despòtica reial imposant el reconeixement de l’autogovern de les comunes de França combinades en una federació segons el model de les bones ciutats de Flandes, i tenint de cap la Comuna de París, salvaguardant tan sols l’alta sobirania política del Rei. Les guerres privades entre nobles eren prohibides; el pagament i l’equipament de l’exèrcit i, encara més important, el poder de conduir o de suspendre la guerra decidit per arbitratge dels Estats; revocació de les concessions dominials d’ençà del regne de Felip el Bell; la seguretat de tots els súbdits garantida contra l’abús de judicis per comissió; comerç alliberat de competència deslleial i ruïnosa en restringir als magistrats realitzar negocis; el rebut de subministrats votats retirat de la compatibilitat amagada dels agents del tresor i col·locar sota el control de funcionaris públics elegits pels Estats, auditat també per delegats nominats per aquest cos; prohibició a la reialesa de depreciar la moneda; finalment, el govern, mentre les assemblees no fossen en sessió, seria confiat al Rei, assistit per trenta-quatre membres del Consell de l’Estat, disset del Tiers Etat (burgesia), onze del clergat, i sis de la noblesa.
Aquesta sèrie de mesures de profunda mirada estadista fou realitzada en el 1356-1357, i acceptada pel Dofí i la seua noblesa, afeblits com eren per l’escruixidora derrota de Poitiers. Però hem de mirar tan sols els termes imposats damunt del Dofí i el Regent, i considerar com es trobava el desenvolupament econòmic i social de França llavors per veure que cap hereu del torn no es sotmetria a la supervisió de trenta-quatre delegats dels estats-géneraux ni un moment del que li fos necessari. L’assassinat dels seus partidaris a instància de Marcel i la proclamació per aliats de Marcel, Robert le Coq i Jean de Pacquigny, de Carles el Roí de Navarra com a rei de França complicà la situació encara més. A més, la posició dominant donada al Tiers Etat en el Consell de trenta-quatre (del qual, és clar, la pagesia era completament exclosa) és prova conclioent que ni Marcel ni le Coq entenien que la classe mitjana o comercial no s’havia elevat de cap manera al nivell d’influència que els justificàs aquesta representació. Sentien la necessitat de suport, i cercaven el poder ascendent de la burgesia per mantindre’ls en el llur control del Dofí. Amb tot, cent anys més tard, Louis XI, amb tot el seu estadisme suprem i política sense escrúpols, trobà la seua capacitat forçada fins el màxim en el seu esforç per jugar un paper similar sota condicions molt més favorables. Mentrestant, la cooperació de Marcel amb la Jacquerie, i el to elevat adoptat per la Comuna de París en les províncies, giraren una gran part de la població al voltant de la metròpoli contra ell: un antagonisme que s’ha demostrat fortament fins i tot en els nostres dies. Així, el col·lapse de la Jacquerie, la impossibilitat de mantindre el Dofí sota el seu control, el creixement del partit d’oposició entre els ciutadans mateixos de París, induí Marcel a entrar en la seua intriga fatal amb Carles el Roí per la qual havia de lliurar les claus de la ciutat a aquell príncep a canvi – com esperava el prebost – d’instal·lar Marcel com a majordom virtual de palau i amo real de França. El resultat fou encoratjar el seu enemic principal a París, Joan Maillart, de fer un atac sobtat contra ell just quan el complot era a punt de dur-se a terme. Marcel fou mort per Joan Maillart en el moment, i els seus seguidors i amics foren torturats fins a la mort amb tot refinament de crueltat.
Així la Jacquerie i el gran esforç de la primera Comuna de París com a entitat política arribaren a la fi simultàniament. Per molt que hem d’admirar l’intent de Marcel, le Coq i els llurs coadjutors en dur una mena d’ordre democràtic i representatiu a partir dels problemes socials, econòmics, financers i d’altres, que llavors afligien una part tant gran de França; per molt que lamentam el destí de Guillaume le Cale i d’altres que intentaren debades de disciplinar la pagesia i inspirar-la amb una mena d’estratègia i tàctica; per molt plenament també que puguem reconèixer que aquestes lluites per la llibertat, malgrat fútils, ajudaren posteriorment la causa de l’emancipació a través dels segles; amb tot, l’empresa sencera que llavors col·lapsà tan ràpidament fins a un final sobtat, no per raó dels errors fets o dels crims comesos per dirigents o seguidors, sinó per la veritat, una vegada més manifesta, que l’estadi de desenvolupament econòmic i social llavors assolit no permetia l’èxit. Això no vol dir que les revoltes de la classe mitjana francesa o dels serfs francesos contra la tirania i el desgovern siguen injustificables. Eren justificables en el sentit que hom pot cridar a l’acció política o a la sublevació violenta de qualsevol mena: bo i més en l’època d’Etienne Marcel i Joan le Coq. Però una vegada i una altra i una altra veiem, en l’esforç cruel i perllongat de la humanitat per alliberar-se del seu mateix domini auto-imposat i inconscient per una minoria opressora, que ideals, justícia, veritat, moralitat o caràcter tenen poc efecte o no cap en el resultat del conflicte. Marcel era en tots els sentits superior als seus oponents i assassins. La causa dels serfs i pagesos era llum en la foscor comparada amb les reivindicacions de la noblesa i dels brivalls – en aquella època termes gairebé convertibles. Però aquests foren incidents inefectius en la llarga, escruixidora i dura guerra de classes entre serfs i nobles, comerciants i rei. L’antagonisme fou més afuat a França que a Anglaterra, perquè, com historiadors francesos han assenyalat sovint, en l’època de les batalles de Crecy, Poitiers i Agincourt no hi havia a França aquells grans cossos de prohoms lliures com els qui lluitaven en els llurs propis regles, al costat dels barons feudals anglesos, i que guanyaren grans victòries per als grans senyors d’Anglaterra. Però fins i tot si n’hi hagués hagut, res mostra que el progrés general pogués haver estat més ràpid sota les condicions econòmiques i socials llavors existents.
Així passaren quatre-cents trenta-cinc anys en guerres exteriors i interiors, i en misèria i estretors paoroses per al poble francès, abans que el sistema feudal fou liquidat per llei i una part del programa de Marcel pel Tiers Estat fos realitzat.
CAPÍTOL
XIX: La guerra camperola a Anglaterra