La conquesta d’Anglaterra per Guillem el Normand, i les herències franceses dels reis angevins i plantagenets implicaren poc menys que la ruïna d’una gran part de França durant generacions. L’afirmació humorístic francesa que Anglaterra és «una colònia francesa mal girada» és ben bé un acudit avui, però no era cosa de riure per a França llavors. Invasió rere invasió, guerra rere guerra, conduïda massa sovint, quan els invasors reeixien, després de la moda implacable dels ancestres pirates immediats del rei i dels nobles espoliadors que lideraren i comandaren els exèrcits anglesos, resultaren una maledicció contínua dels malaurats habitants dels territoris disputats. Això ho ha mostrat parcialment el nostre breu resum de la Jacquerie. Però les guerres i ràtzies angleses sobre províncies franceses, realitzades sistemàticament pels monarques plantagenet, foren poc millors en els resultats que l’anarquia general que seguí a Poitiers. Crecy abans i Agincourt després, els vagareigs paorosos d’Eduard el Príncep Negre, les seues massacres a Limoges i a altres llocs, així com les terribles conquestes d’Enric V, foren totes desastres gairebé irreparables per a França. Fou, a la llarga, quelcom de bo per a tots dos països que el nou esperit insuflat en els francesos per Joana d’Arc els permetés de foragitar els anglesos més enllà del Canal.
Però malgrat que Anglaterra trobà els mitjans per menar aquestes guerres d’agressió per als seus governants estrangers, i balafià any rere any en aquestes empreses absurdes homes i diners que podrien haver-se emprat millor a casa, és de totes maneres el fet que la conquesta normanda i el domini normand, i fins i tot les mateixes guerres franceses, en augmentar la dependència dels seus reis en els diners dels burgesos i les armes dels prohoms, ço que donà Anglaterra l’oportunitat de consolidar les llibertats del poble purament anglès que altrament s’hauria endarrerit. La seua dinastia era estrangera i emprava una llengua forana; els senyors més importants gradualment separaren la llur influència política, després de la fallida del gran líder parlamentari francès, Simon de Montfort, dels petits cavallers i burgesos de Londres i les ciutats provincials; la massa del poble començà a sentir la llur força creixent com a anglesos, que heretaven una aparent comunitat i un amor rude de la llibertat del sistema gentil i de les comunitats rurals dels llurs ancestres anglo-saxons. En els camps de batalla de França, i en les lluites en les fronteres escocesa i gal·lesa, el poble comú s’ensinistrà en l’ús de l’arc i la fletxa i altres armes, mostrà als magnats feudals i els llurs dependents que eren els millor homes; i totes aquestes coses, plegades, havien desenvolupat a Anglaterra un cos de burgesos i prohoms que, embarcats o en el camp o en la taula del consell, rarament topaven amb un igual.
Però aquesta independència, autoconfiança i rude vigor domèstic es basaven, com observadors estrangers s’afanyaven a assenyalar en el benestar material dels graons superiors del poble comú. Fou la llur posició econòmica i social la que els va fer resoluts campions dels llurs drets en la pau i clients ben lletjos en la guerra. Havien guanyat sòlida en influència política així com en confort personal rude durant les guerres franceses. Des de l’època de les afirmacions col·lectives i desenvolupament individual sota Enric I fins a la confirmació que tots els homes lliures guanyaren en la Gran Carta sota Joan, i de llavors en endavant a través dels segles XIII i XIV, el sistema manorial, que constituí la base del feudalisme anglès, havia deixat gradualment el pas davant de la resistència d’una gran minoria dels homes lliures al capdamunt i dels vil·lans des de sota. Amb tot, hi havia un munt d’aquests darrers que més tard serien plenament emancipats del vincle amb la terra i del servei al senyor, especialment en relació al dret de matrimoni. A més, el creixement de treballadors lliures a partir d’aquesta mateixa secció de la pagesia havia esdevingut un factor revolucionari en el desenvolupament social posterior. Sota els mètodes més recents de cultiu hi havia força espai per als treballadors, que es guanyaven la vida principalment en fer-se llogar pels pagesos més grans que ara cultivaven porcions de la demesna manorial especial a préstec. Aquest procés d’emancipació i millora social avançava tothora malgrat els desastres a l’altra banda del Canal, que duien el domini anglès a França a la fi, mentre que alhora el comerç domèstic i exterior dels ciutats anava fent via. Els drets del Senyor de la Manor, de fet, eren lentament sabotejats; i els deutes que els serfs havien de complir en llaurar de la seua part eren substituïts per relacions molt diferents entre el terratinent i el pagès de tinença. Al mateix temps les necessitats de la noblesa i la cavalleria tendien constantment a canviar les demandes laborals per pagaments en diners.
És clar que abans del flagell de la Pesta Negra, les destruccions de la qual, per terribles que fossen, semblen haver estat exagerades, totes les disposicions de l’Edat Mitjana patien una transformació crucial.
Els serfs i vil·lans no tan sols eren deslliurats pels llurs amos, sinó que es deslliuraven d’obligacions personals oneroses amb la revolta conscient, i de vegades amb unions amenaçadores contra autoritats que poguessen esforçar-se per aplicar la continuïtat de les antigues condicions de servitud personal. L’enorme pèrdua de vida per la Pesta Negra enfortí la posició dels treballadors lliures que sobrevisqueren, i els permeté de demanar pagament molt més enllà de les que podien garantir-se abans. Però com que els preus d’aliments, degut a l’escassedat, havien pujar al mateix temps, és dubtós si l’augment de salaris millorà relativament la condició dels treballadors que eren principalment, i encara menys els que ho eren exclusivament, dependents de pagaments monetaris a canvi de la feina feta. Tot i amb tot, és cert que per als trenta anys següents a l’esclat de la pesta del 1348 es va fer un gran esforç per les classes terratinents per aturar el moviment d’emancipació social i econòmica que avançava des de sota. Hi hagué un munt de pobres genuïns en aquest període per justificar la denúncia furiosa de John Ball i els seus companys sacerdots itinerants, així com la sàtira àcida de Piers Plowman. Cap moment pitjor es podia haver escollit per introduir una política reaccionària i injusta. Cap període no pot haver estat més favorable a la revolta d’un poble conscienciat. I de totes les mesures calculades per combinar tot el país contra no tan sols el rei i els nobles, sinó el mateix Parlament, amb els seus codis repressius, un taxa per cap, que feia caure en els pobles un pes i severitat molt més feixuga que en els acomodats, fou el sistema financer certament el que produí aquest resultat.
Tot el país era ben preparat per l’aixecament que seguí. Una agitació sistemàtica, tan com era possible en aquells dies, s’havia dut terme contra la classe dominant durant anys abans. La propietat de la terra i l’ostentació de riquesa de tota mena foren denunciades amb entusiasme apostòlic combinat amb rimes i dites populars grolleres i no pas de poc humor anglès, contundent i eloqüent. Tot el vigor, coratge i sentit de joc honest que llavors animaven els anglesos es concentraven així en un gran esforç contra els llurs dirigents. L’aixecament del 1381, conegut com la Guerra Pagesa, fou poblat per un conjunt ben diferent de persones dels qui constituïren la Jacquerie francesa. Molts dels pagesos i prohoms havien lluitat en les guerres franceses, i malgrat que les llurs forces no eren tan ben armades en general, n’hi ha prou entre ells en possessió de bones armes com per inspirar confiança en la resta.
La història de l’aixecament és tan ben coneguda, en la mesura que s’admeten els registres imperfectes de l’època, que la seua importància ha estat tan plenament establerta i comentada des de punts diferents de vista que qualsevol relat detallat seria fora de lloc. Però l’atenció dels historiadors de totes les escoles ha estat posada gairebé exclusivament en el rol jugat en l’aixecament pels vigorosos «homes de Kent» sota la direcció del famós Wat Tyler. Aquest home sabia bé què es feia. Els ciutadans comuns i aprenents de Londres eren òbviament favorables a la seua empresa, en veure que el seu exèrcit era capaç d’entrar en la capital sense oposició, i la Torre de Londres li caigué a les mans sense cap resistència. No hi hagué ni saqueig ni incendis. Tan sols caigueren víctimes de la pagesia revoltada els qui, segons pensaven, impedir una solució pacífica de tota la diferència que interferia entre ells i el Rei. El mateix Tyler, amb Londres en poder seu, i amb l’exèrcit encoratjat per l’èxit, encara volia negociar; sabia per experiència com a soldat de la dificultat de mantindre un gran cos d’homes plegats, fins i tot en la metròpoli, sense una profunda disciplina i un comissariat organitzat. Ell per tant continuà sense, segons sembla, una guàrdia personal adient, per tractar amb el rei Ricard II en persona. Ço que seguí es podria haver anticipat, tan sols si no hagués esdevingut tan sovint abans. El rei, pretenent que ell mateix lideraria el poble i els concediria les demandes, prengué bona cura que Tyles fos assassinat traïdorament. Els seus seguidors immediats, desencoratjats per la mort del llur líder, escamparen, i foren cruelment massacrats pel rei i els seus bobles. Assoliren èxits parcials els pagesos en els comtats que envoltaven Londres, i per gran part d’Anglaterra. Però el resultat en tot cas fou el mateix. Els líders foren o bé assassinats, o morts a traïció, o condemnats per tribunals subornats i jurats corruptes; i els pagesos caigueren víctimes dels llurs enemics.
Cap dels horros que caigueren damunt la Jacquerie francesa en la lluir derrota fou estalviat a la pagesia anglesa després de la lluita. Atrocitats de la més abominable descripció foren comeses contra el poble vençut i les llurs famílies sempre que se n’oferí la més mínima oportunitat. El rei es distingí amb la seua implacabilitat en aquesta campanya de massacres, com s’hauria pogut esperar del fill del Príncep Negre. Ell i els seus barons rivalitzaren amb els nobles francesos en actes repugnants de crueltat. Però els pagesos anglesos, en trobar-se avançats en el progrés cap al període següent, foren molt més capaços de resistir els llurs opressors, i el conflicte, per comptes de tancar-se en trenta dies, s’estengué diversos mesos. Hi havia menys pretext pel regne del terror instituït per gran part del país ja que els insurrectes eren culpables de poques agressions i destruccions. A més, les demandes dels serfs i pagesos d’emancipació completa i auxili financer de la taxació odiosa eren tan òbviament justes i, ço que és més important en la nostra consideració de seqüència històrica, tan plenament d’acord amb l’estadi de desenvolupament econòmic i social assolit, que fins i tot el jove rei, guiat pels seus consellers més capaços, suggerí que seria bo anticipar l’inevitable amb la concessió de llibertat i la retirada de la perjudicial taxa personal. Però el temps de plena rendició no havia arribat.
Una vegada més, doncs, l’esforç correcte d’una classe oprimida, aquesta vegada els nostres propis compatriotes, per garantir la llur emancipació amb la força de les armes fracassà, sota circumstàncies on l’èxit podria raonablement haver semblat gairebé segur als revoltats. No tan sols les llurs reivindicacions eren justificables i, si haguessen estat concedides, beneficioses a llarg termini per a la mateixa classe dominant, sinó que, en haver obtingut el control de la metròpolis, sostenien una forta posició estratègica i econòmica. Per això Tyler jutjà que podia obligar a l’acceptació d’aquests termes de manera que garantiria al poble de tot Anglaterra tot allò que es podia guanyar per la força en aquella conjunctura, confirmant també la llur posició política al mateix temps. Amb tot, els pagesos i els llurs amics, els grangers i la petita burgesia, calcularen malament la llur força. No és que l’aixecament fos completament sense influència posterior. La por d’allò que podia esdevindre d’un caràcter similar a una escala més gran ajudà cap al reconeixement de les llibertats del poble, acompanyant el trencament final del sistema feudal a Anglaterra, i augmentà enormement el benestar de la massa d’anglesos des del final del segle XIV en endavant durant tot el segle XV. Aquest darrer segle, malgrat la pertorbació general del país per les Guerres de les Roses i el suïcidi dels barons i dels llurs clients, amb campanyes traïdores dels uns contra els altres i canvis freqüents de rei, fou l’era més favorable per a la massa d’anglesos que la nació haja mai assolit.
Ço que havia estat motiu de lluita debades per la força en la generació anterior, es realitzà gairebé imperceptiblement pels descendents immediats dels homes que havien escoltat les exhortacions de John Ball, i intentaren de realitzar-les lluitant sota Wat Tyle. A mitjan de segle el vil·lanatge i la servitud havien desaparegut virtualment de tot Anglaterra a través de canvis invisibles però inevitables comportats per la necessitat econòmica. Els anglesos, al final del regnat de Ricard II fins a la primera part del d’Enric VIII, eren en general un cos acomodat de pagesos i llauradors lliures, amb relacions amistoses amb els artesans, ciutadans i burgesos de les ciutats. En general, els anglesos del període eren una població ben alimentada, ben vestida, no malament allotjada, tant al camp com a la ciutat, que tenien una clara concepció dels llurs propis drets i importància. El progrés silenciós de la pau els ha aconseguit una gran victòria social. L’aixecament polític temporalment reeixit de Jack Cade era principalment remarcable pels fets que pràcticament tots les classes dels homes de Kent s’uniren al seu moviment; que el seu exèrcit derrotàs fàcilment les forces del rei; i que, malgrat que Cade mateix se sacrificà quan els seus seguidors es dispersaren, no s’hi va fer cap intent de revenja damunt dels insurrectes com els que practicaren contra els pagesos de Tyler setanya anys avbans. Aconseguiren poc amb la revolta més enllà del privilegi de registrar el llur «plany», però mantingueren la posició independent que havien adquirit prèviament.
Anglaterra ofereix doncs un altre exemple que el curs d’esdeveniments econòmics i progrés social inconscient pot garantir prosperitat a un poble que ha estat incapaç d’aconseguir el camí de la llibertat amb les armes abans que el temps fos madur. Amb tot, cap país no ha demostrat tan completament la veritat que canvis econòmics poden també esclafar la massa d’una població agrícola, malgrat els esforços conjunts del govern i del poble per aturar aquest desenvolupament perjudicial, afavorit per la classe socialment dominant del període. El segle XVI, amn tot el seu glamur nacional, pirata i literari per a les classes superiors, fou el segle quan el poble comú anglès fou privat del control de la pròpia terra, per una sèrie d’esdeveniments que fins ara no han tingut paral·lel en cap altre país. Aquesta expropiació fou acompanyada d’un augment de la vagància i del vagabundeig, no degut pas a la peresa dels qui així es convertien en rodamons sense casa, que posà el fonament en Gran Bretanya, de manera tan primerenca, de la classe d’esclaus salarials desheretats dels segles XIX i XX.
El primer símptoma del trencament de l’antic sistema feudal, en la mesura que afectà el gros del poble comú, fou l’acomiadament pels barons empobrits d’un bon nombre de clients que eren necessaris per garantir el llur estatus, i fins i tot la llur seguretat durant la guerres civils, però que eren una càrrega intolerable damunt seu quan la lluita cruenta arribà al final. Amb el seu matrimoni amb Elisabet de York, Enric VII després de la batalla de Bosworth feu el seu dret al tron gairebé indiscutible; i, per fer més segura la seua posició, imposà a aquells terratinents que encara mantenien grans cossos d’homes en seguici l’acomiadament d’aquells servents no-rendibles que ja no tenien cap deure parasitari a realitzar. Així, molts d’aquests malaurats clients dels graons inferiors que no tenien terra a la llur disposició per llaurar es trobaren pels camins incapaços de guanyar-se la vida. Foren considerats doncs com a vagants i «homes sense patró», que rodaven no perquè fossen incapaços d’aconseguir una ocupació, sinó perquè abandonaven els llocs de naixement per pura perversitat. S’aprovaren estatuts contra ells a partir del 1494, i les clàusules n’esdevingueren més i més cruels a mesura que els vagants es feien més nombrosos. Ja que altres forces actuaven per agreujar la condició dels pobres. Els terratinents, que s’havien arruïnat amb els deutes incorreguts per les guerres, cercaven de reemborsar-los tancant la terra comuna del poble, reconeguda com a pertanyent als vilatans.
Al mateix temps els grangers, com els terratinents que cultivaven la llur pròpia propietat o les terres comunes que havien encerclat, recorregueren a la pastura per comptes de l’agricultura, per tal de fornir llana, que llavors era d’un preu ben alt, per als manufactures de llana domèstics, i per damunt de tot per als flamencs. Aquesta producció de llana oferia dos beneficis al granger: el primer en l’estalvi de salaris (ja que les ovelles requerien moltes menys mans per acre que la terra llaurada), i el segon en l’augment del preu de la llana. Així, mentre yeomen i tinents eren expulsats sovint amb instruments fraudulents, la introducció de la ramaderia ovina reduí enormement el nombre de treballadors emprats en les granges. Dos homes tan diferents com Sir Thomas More, que escrivia aleshores, i Lord Bacon, que escrivia com a estudiant d’història en el regnat de Jaume I, s’adonen de l’efecte ruïnós d’aquest moviment reaccionari de la terra. Així More parla del dany fet a la comunitat pels qui «no deixen terra a l’arada, ho tanquen tot en pastures, i enderroquen cases».
«Per tant», continua, «que un avariciós i insaciable cormorant i precisa plaga del seu país nadiu puga abastar i tancar molts milers d’acres de terra alhora dins d’un filat o mur, que els pagesos siguen expulsats de grat, o bé per engany i frau, o per opressió violenta, i siguen bandejats, o per torts i perjudicis siguen tan aclaparats que es vegen obligats a vendre-ho tot: per un mitjà, doncs, o un altre, per naps o per cols, sempre han de partir, pobres ximples ànimes malaguanyades, homes, dones, marits, mullers, infants sense pare, vídues, mares abandonades amb els llurs nadons petits, i tota la llar plegada, petita en substància i rica en nombre, ja que la pagesia requereix moltes mans. Lluny enfilen, dic, fora de les cases conegudes i acostumades sense trobar cap repòs enlloc. Tots els estris de la casa, que valen ben poc, encara que podrien bé vendre’s, en ésser el desallotjament tan sobtat, es veuen obligats a vendre-ho tot per gairebé res. I, quan han vagarejat fins haver-s’ho gastat tot, què poden fer altrament que robar i llavors justament, tristament, ésser penjats, o bé anar a pidolar. I amb tot, també ells seran empresonats com a vagabunds, que rodolen i no treballen; a qui cap home no posarà a treballar per molt que s’ofereixen volenteresos. Ja que amb un pastor o un ramader n’hi ha prou per cobrir aquella terra amb ramat mentre que si era dedicada a l’agricultura requeria moltes mans. I aquesta és també la causa de l’encariment de vitualles en molts llocs. Sí, a banda d’això, el preu de la llana és tal que la gent pobra que aniria a treballar-la, i en faria roba, ara és incapaç de comprar-ne gens. I això suposa que molts seran forçats a abandonar la feina i a lliurar-se a l’ociositat».
Lord Bacon al seu torn tracta amb el mateix seguit de circumstàncies. Però afirma, força incorrectament, que la legislació d’Enric VII, que aprova, aturà el mal, mentre que no feia res d’això. Així: “Tancats en aquella època es feren més freqüents, quan terra cultivable, que no es podia treballar sense gent i família, era convertida en pastura que es fàcilment duta per uns pocs pastors; i les tinences d’anys, de per vida i a voluntat, amb les quals força dels yeomen vivies, es convertiren en demesnes. Així començà una decadència de gent i, en conseqüència, una decadència de ciutats, esglésies, delmes i similars. El rei mateix sabia molt bé, i de cap manera oblidava, que a aquesta decadència seguiria una disminució de subsidis i impostos per a molts gentilhomes». Per aquesta raó ben particularment Enric VII es preocupà per aturar o si més no reduir aquesta tendència a expropiar els pagesos de les tinences, d’estendre l’àrea dels tancats i de substituir amb pastures granges agrícoles. Així, com Bacon registra, una ordenança:
«Que totes les cases de camperols que eren emprades amb vint acres de terra i més s’haguessen d’emprar i mantindre per a gra; juntament amb una proporció suficient de terra que havia d’usar-se i ocupar-se amb elles i de cap manera separar-se’n, així com una altra disposició feta més tard en temps del seu successor declarava encara més plenament: aquest abandonament de terra s’ha de prendre, no per acció popular, sinó per la presa de la terra mateixa, pels reis i pels senyors de feu, fins a la meitat del benefici fins que la casa i les terres siguen restaurades. D’aquesta manera les cases mantingudes forçaven necessàriament que l’habitador no fos un pidolaire o un refugiat sinó un home de certa substància que puga mantindre dependent i servents, i faça anar l’arada».
Això era molt bo; però les disposicions no tingueren més efecte damunt la victòria dels tancadors i dels ramaders ovins que les lleis horribles contra vagants, sota les quals eren fuetejats, marcats, torturats, penjats o esclavitzats, ni impediren els efectes econòmics d’aquesta presa sistemàtica de terra, i la competència pastoral amb el cultiu agrícola, de llençar milers de pobres als camins per ésser tractats d’aquesta forma implacable. L’exclaustració de monestirs, priorats i convents, i el lliurament de les llurs terres als favorits del rei, o el llur manteniment en propietat del mateix Enric VIII, no feren més que intensificar la tendència dominant al vagabundeig que era terriblement prevalent en l’època que escrivia Bacon. Els abats i priors, després de la decadència de la servitud, havien estat per pròpia conveniència terratinents fàcils, que ajudaven els pobres i mantenien els camins entre els llurs masos. Però el bé i el mal que feien foren agranats conjuntament. Els cortesans i aventurers que aconseguiren les llurs finques no realitzaven cap d’aquests deures socials, per equilibrar una avarícia i peresa amb tots els desavantatges imputats als homes cèlibes de Déu en aquest sentit.
Així, els decrets del rei, fins i tot quan eren ben intencionats, foren impotents per aturar l’acció econòmica en perjudici dels pagesos, i les lleis que prohibien el vagabundeig sota penes repugnants fracassaren completament en l’efecte. També, a Anglaterra sota Enric VIII, com a França cent anys abans, la depreciació de la moneda afectà perjudicialment tot el país; i el desgovern monàrquic, que anava de la mà amb la retirada de poder dels estats inferiors dels gremis d’oficis, reduïren els hereus dels anglesos lliures del segle XV a una posició molt inferior en el XVI. Això fou seguit d’altres aixecament seriosos per gairebé tot el país des de Devonshire a Norfolk, en el qual homes de substància considerable, com Kett, el famós assaonador de Wymondham, liderà el poble comú. Ací, en molts casos, la devoció religiosa a l’antiga fe s’acompanyà d’odi a una opressió intolerable; i en alguns districtes homes de posició molt superior que els qui prenien part en els aixecament anteriors ajudaren al moviment popular. Amb cap resultat, però. La revolta topava irremeiablement contra la tirania del rei i dels terratinents. El poble, que patia sota tota forma d’injustícia, eren refusats cap a les llurs cabanes: els llurs líders, com d’habitud, eren penjats. Mentre la classe comerciant sota els Tudor s’enriquien enormement amb el comerç, i la minoria intel·lectual de la metròpoli i del país es demostrava brillant en la literatura i la filosofia fins a tolerar la comparació amb el període millor d’Atenes, la massa del poble era privada de llibertat i benestar fins a un punt que mai no han recuperat.
Aquesta és la ironia perpètua de la història econòmica i socials. Períodes en la vida de la humanitat que semblen en mirar enrere els més alts i més bells dels anals de la raça, períodes quan l’art, la ciència, les lletres floreixen fins a un grau que fins i tot ara amb prou feines podem comprendre com tanta glòria, bellesa i dignitat poblaven en límits tan estrets de temps i espai – aquests mateixos dies de magnificència i grandesa intel·lectuals cobrien la vil condició dels treballadors de sota – una condició més degradant i horrible en raó de l’esplendor de dalt que tan profundament admiram i lluitam debades per rivalitzar i imitar. Això és ben cert de l’era Elisabetiana. Fou de fet una època engrescadora. Un nou món era descobert en l’art i la ciència a Europa així com en existència real a l’altra banda de l’Atlàntic. Estadistes i pensadors, clergues i cortesans, soldats i navegants, poetes i dramaturgs desfilen davant nostra en una formació magnífica. Tot és ple de vida i color. Pocs grups destaquen amb un relleu més alt que els grans homes que s’aplegaren al voltant del tron dels Tudor. Mai abans no s’havia donat un impuls tan fort a l’empresa humana i a la imaginació humana; mai a Anglaterra ments nobles han estat més disposades a aprofitar grans oportunitats. Des del punt de mira de la classe dominant dels nostres dies, res no pot ésser més fi que l’exam: l’ascens de la nostra burgesia és envoltat d’un glamur que amaga de la majoria d’observadors el creixement de la misèria entre el poble. Amb tot, des dels primers anys del segle XVI el destí de la gran massa d’anglesos treballadors, que havia estat tan floreixent i tan prometedora, esdevingué miserable en l’extrem, i els treballadors d’Anglaterra foren reduïts a la destitució – esquilmats d’una manera del tot innecessària de l’edat d’or a l’edat de ferro.
CAPÍTOL
XX: La Bauern Krieg alemanya