Prefaci a la cinquantena edició | Índex | 1. Capítol

INTRODUCCIÓ

Vivim en una època de grans transformacions socials, que fan nous avenços de dia en dia. Un moviment i una agitació de l’esperit sempre més forts es fan notar en tots els estrats de la societat i arrossega cap a alteracions més profundes. Tothom sent la feblesa del terreny damunt el qual reposa. Una quantitat de qüestions són obertes i es discuteixen en cercles cada vegada més amplis, i es polemitza a favor i en contra de solucions. Una de les més importants d’aquestes qüestions, que apareix cada vegada amb més preeminència és la qüestió de la dona.

En aquesta es tracta de la posició que hauria de prendre la dona en el nostre organisme social, de com pot desenvolupar les seues forces i capacitats des de tots els aspectes, per tal d’esdevindre un membre actiu ple, amb igualtat de drets i amb la màxima utilitat possible de la societat humana. Des del nostre punt de mira la qüestió coincideix amb la qüestió, quina forma i organització s’ha de donar la societat humana per avançar des de l’opressió, l’explotació, la necessitat i la misèria fins a la salut física i social dels individus i de la societat. La qüestió de la dona és, així doncs, per nosaltres, tan sols un aspecte de la qüestió social general, que omple actualment tots els caps pensants i posa en moviment tots els esperits; la solució definitiva, per tant, tan sols pot trobar-se mitjançant l’abolició de les contradiccions socials i el bandejament dels mals que provoquen.

Amb tot, és necessari tractar especialment la qüestió de la dona. Les qüestions de quina era antigament la posició de la dona, quina és en el present i quina serà en el futur, ocupen, si més no a Europa, la majoria de la societat, perquè el sexe femení constitueix la majoria de la població. També les idees que s’han detingut quant al desenvolupament de la posició social de la dona en el decurs dels mil·lennis es corresponen tan poc a la realitat que un aclariment és necessari. Es basa precisament en la ignorància i en la incomprensió de la situació de la dona una bona part dels prejudicis que en els cercles més diferents, i no pas en darrer terme en el cercle de les dones, ha d’encarar un moviment sempre més fort. Molts sostenen fins i tot que no hi ha cap qüestió de la dona, ja que la posició que la dona ha assumit fins ara i també la que hauria d’assumir en el futur, ve donada pel llur «ofici natural», que la determina com a muller i mare i la restringeix a la domesticitat. Tot allò més enllà de les quatre parets o que no entre en la més estricta connexió amb els seus deures domèstics, no li pertocaria.

Topen, doncs, partits diferents en la qüestió de la dona, com en la qüestió social en general, en la qual juga un paper central la posició de la classe obrera en la societat. Els qui volen deixar-ho tot com d’antuvi, salten ràpidament amb la resposta a la mà i creuen que la cosa es resol en relegar la dona al seu «ofici natural». No veuen que hi ha milions de dones que no són en posició de realitzar el vindicat «ofici natural» com a ames de casa, gestadores d’infants i educadores d’infants, per raons que haurem de desenvolupar àmpliament, i que per a milions d’altres aquest ofici el senten en bona part com un fracàs, perquè el matrimoni els suposa un jou i un esclavatge, i han de plegar-se a vides de misèria i de necessitat. Això no preocupa aquests «savis» gens ni mica, com tampoc no ho fa el fet que milions de dones, en els oficis més diversos de la vida, sovint en maneres antinaturals i en una mesura que els despassa la força, s’han de deixar explotar per guanyar-se una penosa vida. Tanquen ulls i orelles davant d’aquests fets desagradables, de la mateixa forma com ho fan davant de la misèria dels proletaris, consolant-se ells i consolant d’altres, amb la idea que són «eterns» i «eterns» restaran. Que la dona tinga el dret a prendre plena participació de les conquestes civilitzatòries del nostre temps, a aprofitar l’alleujament i millora de la seua situació i a desenvolupar totes les seues facultats mentals i corporals i a treure’n el màxim profit, tan com ho té l’home, és quelcom que ells no volen. I quan hom diu encara que la dona hauria d’ésser també econòmicament independent, per ésser-ho corporalment i mentalment, per tal de no dependre més de la bona voluntat i dels favor de l’altre sexe, llavors la paciència se’ls esgota, se’ls encongeix el rostre, i segueix un torrent d’exclamacions indignades quant a la «bogeria de l’època» i als «intents forassenyats d’emancipació».

Aquests són els filisteus de sexe masculí i femení que no poden escapar del cercle estret dels llurs prejudicis. És el sexe de les òlibes, que habita a tot arreu on predomina la foscor, i xiclen horroritzats sempre un raig de llum cau en l’acostumada tenebra.

Una altra part dels contraris al moviment no poden certament tancar els ulls a fets tan eloqüents; concedeixen que en cap època anterior no s’havia trobat una gran part de les dones e comparació amb el desenvolupament civilitzatori global en una condició tan desfavorable com en el present i que per això és necessari recercar com es pot elevar aquesta situació en la mesura que resta autònoma. Contràriament, els sembla a aquesta part dels contraris que per a aquelles dones que han arribat al port del matrimoni, la qüestió social ja s’ha resolta.

Aquesta part concedeix per això a les dones solteres certes àrees laborals, apropiades a les llurs forces i capacitats, a les quals podrien entrar en concurrència amb els homes. Molts van encara més enllà i demanen que la concurrència no reste restringida a l’esfera dels oficis i de les ocupacions inferiors, sinó que també s’estenga als oficis més alts, les àrees de l’art i de la ciència; demanen l’accés de les dones als estudis i a totes les institucions d’educació superior, principalment també a les universitats. Hom propugna a més l’accés a posicions en els serveis estatals (posta, telegrafia, servei ferroviari), i de fet assenyalen els resultats que hi han assolit les dones, particularment als Estats Units. Ací i allà hi ha qui sosté també la reivindicació de garantir drets polítiques a les dones. La dona seria tan bon càrrec estatal com l’home, cosa que demostren la reglamentació i la legislació amb els quals els homes l’han exclosa, per tal de gaudir-ne dels privilegis i beneficis en exclusiva i mantindre-la subjugada.

Paga la pena de remarcar que tots els esforços breument consignats no van més enllà del marc de l’actual ordre social. No es realitza un qüestionament de si la situació de la dona en general assoliria un impuls essencial i profund. En les bases de l’ordre social burgès, que vol dir capitalista, hom considera que la igualtat de drets civils de l’home i de la dona seria la solució definitiva de la qüestió. Hom no es consciencia o s’enganya del fet que l’accés inobstaculitzat de la dona a les ocupacions econòmiques i industrials ja no es qüestiona, i de fet aquest objectiu s’ha assolit i troba per part de la classe dominant el suport més fort d’acord amb el seu propi interès. Sota les condicions presents, però, l’accés de la dona a l’activitat industrial i econòmica té l’efecte d’endurir la lluita de competència de la força de treball, i el resultat final és la pressió a la baixa dels ingressos per a la força de treball femenina i masculina, bé tinga aquesta la forma de salari o de minuta.

Que aquesta solució no pot ésser la correcta, és clar. La plena igualació civil de la dona no és merament el darrer objectiu dels homes que reben amistosament aquests esforços de la dones en el terreny de l’actual ordre social, sinó que el reconeixen també com a tal les dones burgeses que són actives en el moviment. Elles i els homes d’igual opinió es troben per tant amb les llurs reivindicacions en oposició a la part del món masculí que, per una limitació filistea, qüestionen l’accés de la dona als estudis superiors i a les posicions públiques més ben pagades, els quals opinen així contra el moviment per un egoïsme baix i per una por a la competència, però no hi ha una oposició del classe, com la que hi ha entre la classe treballadora i la capitalista.

Si hom assum que el moviment feminista burgès aconseguís totes les reivindicacions d’igualtat de drets amb els homes, encara restarien per abolir l’esclavitud que és per a innombrables dones el matrimoni actual, encara hi hauria la prostitució, encara hi hauria la dependència material de la gran majoria de les dones casades respecte dels marits. Per a la gran majoria de les dones és també indiferent que uns milers de la seves companyes de sexe, que pertanyen als estrats més favorablement situats de la societat, entren en les professions instruïdes superiors, en la pràctica mèdica o en qualsevol nomenament científic o administratiu. Amb això la situació global del sexe no s’alteraria.

El sexe femení en la seua majoria pateix una doble subjecció: pateix una vegada sota la dependència social i societària del món masculí – la qual s’alleujaria amb la igualtat jurídica formal en lleis i en drets, però no es bandejaria – i mitjançant la dependència econòmica en la qual es troben les dones en general i les dones proletàries en particular, de la mateixa forma que el món masculí proletari.

D’això deriva que totes les dones sense distinció de la llur posició social, com el sexe que a través del desenvolupament de la nostra civilització ha estat dominat i perjudicat pel món masculí, té l’interès de bandejar aquesta situació tant com siga possible mitjançant canvis en les lleis i institucions de l’ordre estal i social existent. L’enorme majoria de la dones és, però, també interessada profundament en una transformació de l’ordre estatal i social existent d’arrel, que cerca el bandejament de l’esclavitud salarial, que esclafa particularment el proletariat femení, així com l’esclavitud sexual, que es vincula estretament amb les nostres relacions de propietat i de gestió.

Les dones presents en el moviment feminista burgès no copsen la necessitat d’una transformació tan radical. Influïdes per la llur posició privilegiada, veuen en el moviment feminista proletari, que va més enllà, uns esforços perillosos i que no han d’acceptar, sinó combatre. L’antagonisme de classe que existeix entre la classe capitalista i la treballadora, que es desenvolupa més fortament amb l’afuament de les nostres condicions, és fa sentir també dins del moviment feminista.

Així i tot, les germanes enemigues tenen molt més que no pas el món masculí, escindit per la lluita de classes, una sèrie de punts en comú en els quals, marxant separadament, però colpint unidament, poden conduir la lluita. Aquest és el cas e totes les àrees on entra en qüestió la igualtat de drets de la dona amb els homes, en el terreny de l’ordre estatal i social present: l’activitat de la dona en totes les àrees a on arriba per forces i capacitat, i en tota la igualació de drets civils i polítics amb l’home. Aquests són força importants i, com demostrarem, són unes àrees força àmplies. A banda d’això, el món femení proletari té l’interès particular de lluitar mà amb mà amb el món masculí proletari per a totes les mesures i institucions que protegeixen la dona treballadora de la degeneració física i moral i que li asseguren les capacitats com a mare i educadora dels infants. A més, les proletàries han d’emprendre en comú amb els llurs companys masculins de classe i d’estrat la lluita per una transformació de la societat des de la base, per a la introducció d’una condició que faça possible la plena independència econòmica i mental de tots dos sexes mitjançant les corresponents institucions socials.

Es tracta per tant no tan sols de desenvolupar la igualtat jurídica de la dona amb l’home en el terreny de l’ordre estatal i social existent, que és l’objectiu del moviment feminista burgès, sinó d’anar-hi més enllà per bandejar totes les restriccions que fan dependents les persones de les persones, i per tant també un sexe de l’altre. Aquesta solució de la qüestió de la dona coincideix amb la solució de la qüestió social. Aquells qui malden per una solució de la qüestió de la dona en tot l’abast, han d’anar de la mà dels qui han inscrit en la llur bandera la solució de la qüestió social com la qüestió civilitzatòria per a la humanitat global, que són els socialistes.

De tots els partits, el partit socialdemòcrata és l’únic que ha assumit en el seu programa la plena igualtat jurídica de la dona i el seu alliberament de tota dependència i opressió, no per raons d’agitació, sinó per necessitat. No hi ha cap alliberament de la humanitat sense la independència social i la igualtat dels sexes.

Amb la visió fonamental ací exposada tots els socialistes haurien de coincidir amb nosaltres. Això no es pot dir, però, de la forma i manera com ens imaginam realment l’objectiu final, és a dir en les mesures i institucions concretes que haurien de fonamentar l’ansiada independència i igualtat de tots. Tan aviat com hom abandona el terreny de la realitat i entra en la descripció d’imatges del futur, l’especulació troba un ampli camp. Hi comencen les disputes d’opinió quant a què és versemblant o inversemblant. Allò, doncs, que es pot deduir en aquest sentit d’aquest llibre, cal veure-ho tan sols com l’opinió personal de l’autor, i per això també els atacs eventuals s’haurien d’adreçar tan sols contra la seua persona; s’assum la responsabilitat per tot allò que es diu.

Atacs que siguen objectius i en bona intenció ens són benvinguts, i atacs que es basen en una exposició que falte a la veritat del contingut d’aquest llibre o de suposicions falses seran ignorades. Per la resta cal afegir que enn les següents exposicions es treuran totes les conseqüències com a resultat de l’exam dels fets. La manca de prejudicis és el primer requeriment per al reconeixement de la veritat, i l’expressió sense reserves d’allò que és i d’allò que hauria d’ésser, ens conduirà a l’objectiu.