1925-1926
CAPÍTOL XI
MÉS SOBRE EL PACIFISME I LA REVOLUCIÓ (RESPOSTA A BERTRAND RUSSELL)
Les majors particularitats del desenvolupament de la Gran Bretanya estan determinades per la seua situació insular. El paper de la flota britànica en els destins del país expressa amb el major vigor aquestes particularitats. Ara bé, els socialistes britànics, que ens acusen d’ignorar o no comprendre les particularitats ocultes o imponderables de l’esperit britànic, obliden a cada moment en els debats sobre la revolució proletària una magnitud tan important com la flota britànica. Russell, que invoca irònicament el suport de la flota soviètica, no diu una paraula de la flota britànica, que a l’hora en què el partit de MacDonald es trobava en el poder seguia reforçant-se amb creuers lleugers.
Es tracta de la conquesta del poder en un país en què el proletariat constitueix la indiscutible majoria de la població. La voluntat de conquerir el poder a tot preu, és a dir, al preu de no importa quins sacrificis, ha d’ésser la condició preliminar, política, de l’èxit de l’empresa. Només un partit obrer pot unir les masses en aquesta aspiració. La segona condició preliminar de l’èxit es troba en la clara intel·ligència dels camins i mètodes d’acció. Desembarassat de la cataracta que cega els seus ulls, el Labour Party veurà (i només ho veurà llavors), veurà i explicarà al proletariat que la vertadera transmissió del poder d’una classe a una altra depèn, en mesura infinitament major que del Parlament, de l’exèrcit i de la flota britànics. Cal que els marins (clar que no els almiralls, sinó els fogoners, els obrers, electricistes i els mariners) aprenguen a comprendre les tasques i els objectius de la classe obrera. A través de tots els obstacles, és necessari trobar un camí fins a ells. Únicament amb un treball obstinat i tenaç de preparació s’aconseguirà crear una situació en la qual la burgesia, en cas de lluita amb el proletariat, no podrà recolzar-se en la flota. Ara bé, sense açò és insensat parlar de victòria.
Naturalment, no poden presentar-se les coses com si, ja en el primer període de la revolució, la flota sencera i l’exèrcit en peu de guerra haguessen de col·locar-se de banda del proletariat. No s’evitaran profunds disturbis a la flota mateixa. La història de totes les revolucions serveix de testimoni. Els disturbis en una flota que afecten la renovació radical del comandament arrosseguen inevitablement un afebliment general de la flota mateixa per un període prou perllongat. No cal tancar els ulls sobre aquest fet. Però el període de crisi i d’afebliment interior de la flota serà més curt com més enèrgic es mostre el partit director del proletariat. Com més relacions tinga amb la flota des del període de preparació, més resolt serà en la lluita i més clarament capaç es mostrarà davant tots els oprimits de prendre i de servar el poder.
El pacifisme a penes toca la màquina de guerra de la classe dominant. La prova millor ens la forneix la mateixa experiència durant la guerra, valent però més aïna estèril, de Russell. Tot es limità a l’empresonament d’uns quants milers de joves “oposicionistes de consciència”. En l’antic exèrcit del tsar els membres de les sectes religioses, en particular els tolstoians, s’exposaven sovint a patir persecució amb motiu de la seua resistència passiva al militarisme; no resolgueren, no obstant això, el problema de l’enderrocament de l’autocràcia. Tampoc en Anglaterra han impedit, ni podien impedir-la, la guerra a ultrança.
El pacifisme es dirigeix més a les masses obreres que no a l’organització militar de l’Estat. Però allí la seua influència és senzillament deletèria. Paralitza la voluntat d’aquells que, sense això, ja de per si no la tenen excessiva. Predica el dany dels armaments a aquells que, sense açò, ja estan desarmats, a les víctimes de la violència d’una altra classe. En les condicions actuals de la vida britànica, en aquests moments en què el problema del poder està plantejat brutalment, el pacifisme de Russell és profundament reaccionari.
No fa molt que Lansbury conjurava (els periòdics ens n’han informat) als soldats britànics a no disparar contra els vaguistes. Els milers d’assistents a aqueixa reunió d’obrers i d’obreres aixecaren les mans en senyal de solidaritat amb aqueix crida, tan poc conciliable, per cert, amb la política de MacDonald, però que constitueix un progrés definit en el camí de la revolució. Seria, no obstant això, necessària una extremada ingenuïtat per a imaginar-se que la crida de Lansbury ha creat la possibilitat d’una solució pacífica, amb l’exclusió del vessament de sang, del problema del poder. Al contrari, aquesta crida, en la mesura que penetre en la vida, suscitarà infal·liblement conflictes armats d’una extrema gravetat. Perquè no hi ha lloc a imaginar-se que tots els soldats, tots els marins, es negaran a disparar contra els obrers. En realitat, la revolució sembrarà la discòrdia en l’exèrcit i la flota. La discòrdia es manifestarà en cada companyia, en cada dotació de vaixell de guerra: aqueix soldat ja està fermament resolt a no disparar, encara que haja de pagar el seu valor amb la seua vida; aqueix altre vacil·la; un tercer està disposat a disparar contra qui es negue a disparar. En el primer període, els titubejants seran el nombre més gran.
Què succeí entre nosaltres en 1905 i 1917? Els soldats i els marins que manifestaren la seua solidaritat amb els obrers s’exposaren en primer lloc al foc dels oficials. En l’etapa següent, els oficials s’exposaren al foc dels soldats arrossegats per l’exemple heroic dels seus camarades més avançats. Aquests conflictes adquireixen major amplitud. El regiment en què els elements revolucionaris aconsegueixen la preponderància s’aixeca davant aquells en què els antics quadres de comandament serven encara el poder. Ara bé, els obrers s’armen amb el suport dels regiments revolucionaris. No succeeix d’una altra manera amb la flota. Recomanem vivament Russell i els seus correligionaris polítics que vegen el “film” soviètic El Cuirassat Potemkin: apareix amb un relleu suficient el mecanisme de la revolució en una massa d’homes. Encara que seria força més important encara projectar aquest “film” davant dels obrers i marins britànics. Esperem que el partit obrer, una vegada en el poder, ho farà així.
Els hipòcrites hereditaris de la burgesia i els caníbals civilitzats diran, no hi ha dubte, amb la major indignació que ens esforcem en aixecar el germà contra el germà, el soldat contra l’oficial. Etc. Els pacifistes aprovaran tals expressions i no deixaran de recordar una vegada més que tot ho veiem a través d’un prisma sagnant per no conèixer les particularitats de la Gran Bretanya ni apreciar en el seu just valor la fecunda influència de la moral cristiana en els oficials de Marina, els policemen i Joynson Hicks. Però aquests raonaments no estan cridats a detenir-nos. La política revolucionària vol abans que res que es miren els fets ben de cara, tractant de preveure el seu desenvolupament ulterior. Els filisteus se la representen com pura fantasia perquè s’esforça en preveure el despús-demà, mentre que ells ni fins i tot s’atreveixen a pensar en el demà.
En tal situació que la salvació de l’organisme nacional sencer es troba, no en una tirania conservadora, sinó en l’extirpació radical d’un òrgan defectuós (la classe que se sobreviu a si mateixa), la prèdica pacifista neix en realitat d’un indiferentisme enamorat de si mateix. En aquestes circumstàncies, la més alta humanitat exigeix, a fi d’abreujar els terminis i disminuir els patiments, la més gran resolució.
La burgesia americana sentirà menys la temptació d’intervenir com més enèrgicament pose la mà el proletariat anglès en els mitjans i les armes de la burgesia anglesa. La flota americana tindrà menys la possibilitat d’abatre el poder proletari d’Anglaterra, com més ràpidament i completa sotmeta aquest la flota britànica.
No volem dir que per això quede exclosa la intervenció militar de la República transoceànica. Al contrari, és molt probable i, en certs límits, absolutament inevitable. Però el resultat depèn en àmplia mesura de la nostra pròpia política abans i durant la revolució.
La flota Francesa no exercirà l’últim paper en el bloqueig complet de les Illes Britàniques, sobretot en el seu aïllament del continent. ¿Podrà emprar la burgesia francesa els seus vaixells contra la revolució proletària en Anglaterra?
A aquest propòsit ja hem vist una certa experiència. En 1918 Millerand envià al mar Negre, contra els ports de la República dels Soviets, uns vaixells de guerra francesos. Els resultats són coneguts. El creuer Waldeck-Rousseau s’amotinà. Al Nord de Rússia els anglesos no hi tingueren més bona sort: la revolució és molt contagiosa i els marins de les flotes de guerra estan més subjectes que ningú al seu contagi.
En el moment en què els marins francesos Marty i Badina s’amotinaven, negant-se a combatre la revolució proletària de Rússia, França semblava en l’apogeu del seu poder. També ha començat ja, no menys que Anglaterra, a pagar la seua part en la guerra. Admetre, atès que la monarquia, els latifundistes, els banquers i els fabricants foren llençats per la borda en Anglaterra, que la burgesia francesa servaria la possibilitat d’exercir a l’oceà Atlàntic o bé només en el canal de la Manxa un paper de gendarme, seria donar mostres d’un descomunal optimisme envers la burgesia i d’un pessimisme deshonrós envers el proletariat. La Gran Bretanya, és a dir, la seua burgesia, no debades ha estat la dominadora dels mars. La revolució britànica serà el punt de partida d’uns cercles concèntrics que s’estendran a tots els oceans. El seu primer resultat serà l’esquarterament de la disciplina en totes les flotes militars. ¿Qui sap si el comandament americà no haurà de renunciar en aquestes condicions a la idea de la guerra i de bloqueig estret a fi de mantenir als seus vaixells a bona distància del contagi europeu?
En fi, fins i tot en Amèrica la flota no és una instància suprema. El règim capitalista dels Estats Unit és més poderós que cap altre. Coneixem tan bé com a Russell el caràcter contrarevolucionari de la Federació Americana del Treball, que es complau en recordar-nos. De la mateixa manera que la burgesia dels Estats Units ha portat el poder del capital a una altura sense exemple en el passat, la F.A. del T. ha elevat al grau suprem els mètodes de conciliació social. La qual cosa no vol dir que la burgesia americana siga totpoderosa. És infinitament molt més forta enfront de la burgesia europea que enfront del proletariat europeu. Davall el sostre de l’aristocràcia obrera americana, la més privilegiada de totes les aristocràcies obreres del món, vaguen i dormen els instints i els estats d’esperit revolucionaris de les masses obreres americanes, de tan divers origen. La revolució que es produïsca en un país anglosaxó, a l’altra banda de l’Atlàntic, tindrà sobre el proletariat dels Estats Units una repercussió major que cap altra revolució.
No vol dir-se que la dominació de la burgesia americana haurà d’ésser derrocada l’endemà de la conquesta del poder pel proletariat britànic. Caldran grans sacsades econòmiques, militars i polítiques abans que sucumbisca el regne del dòlar. La mateixa burgesia americana les prepara lligant, per les seues col·locacions de capitals en tot l’univers, el seu poder al caos europeu i als polvorins d’Orient. La revolució anglesa tindrà infal·liblement un ressò poderós en l’altra banda de la “gran llençol d’aigua”, Tant a la Borsa de Nova York com als barris obrers de Chicago. La burgesia i el proletariat dels Estats Units canviaran instantàniament de mentalitat. La burgesia se sentirà més feble, la classe obrera més forta. I l’estat d’esperit de les masses és un dels més importants elements d’allò que s’anomena la seua correlació de forces. Açò no vol dir, una vegada més, que els banquers i els trusters americans no puguen intentar, amb ajuda de la seua flota, estrangular per una acció econòmica la revolució anglesa; però aquestes temptatives significarien per si mateixes una commoció encara més profunda del règim interior dels Estats Units. Els estats d’esperit nascuts dels esdeveniments revolucionaris de la Gran Bretanya es manifestaran per fi, així com aquests esdeveniments, en el cor de cada vaixell americà, en la seua maquinària. Tot açò no vol dir que la revolució proletària no es trobe lligada a dificultats i perills. Al contrari, unes i altres són immensos. Però estan de les dues bandes. I aquesta és, en suma, l’essència d’una revolució. Com major és el lloc ocupat per una nació en el món, més grandioses són les forces d’acció i reacció que la revolució desperta i hi desenvolupa. Les nostres “simpaties”, en aquestes condicions, poden ésser d’alguna utilitat.
Les revolucions no es fan en l’ordre més còmode. En general, no es fan arbitràriament. Si hom els pogués designar un itinerari racional, probablement no seria menys possible evitar-les. Però la revolució expressa justament la impossibilitat de reconstruir amb ajuda de mètodes racionalistes una societat dividida en classes. Els arguments lògics, fins i tot elevats per Russell a l’altura de fórmules matemàtiques, són impotents en presència dels interessos materials. Les classes dominants condemnaran a perir tota la civilització, comprenent-hi les matemàtiques, abans que renunciar als seus privilegis. Tota la revolució futura es troba ja en germen en la lluita entaulada entre els miners i els magnats britànics de la indústria del carbó, de la mateixa manera que la tija i l’espiga futurs es troben en germen a la terra. Els mateixos factors irracionals de la Història obren de la manera més brutal a través dels antagonismes de classe. No es pot saltar per damunt d’aquests factors. Així com els matemàtics, operant amb magnituds irracionals arriben a conclusions perfectament racionalistes, la política no pot exercir una acció racional, és a dir, instituir en la societat un ordre racional, sinó quan té en compte clarament les contradiccions irracionals de la societat a fi de reduir-les definitivament, no apartant la revolució, sinó gràcies a aquesta.
Podríem, en realitat, posar aquí el punt final. Les objeccions de Russell ens han donat l’ocasió de completar l’examen dels aspectes de la qüestió que el nostre llibre deixava en l’ombra. Potser no siga superflu detenir-nos en l’últim i en el més fort dels arguments del crític pacifista. Russell declara que la nostra actitud envers la revolució britànica està dictada pel nostre patriotisme rus... “Estic aterrit [diu] pel patriotisme de Trotski, anàleg al nostre. La revolució comunista en Anglaterra seria avantatjosa per a Rússia; per això la desitja, sense considerar imparcialment si també per a nosaltres seria avantatjosa.”
Aquest argument té totes les qualitats, excepte la novetat. La premsa de Chamberlain i de Hicks l’explota amb la major gelosia. El Morning Post demostra des de fa ja prou de temps que el moviment comunista internacional serveix l’imperialisme soviètic, que al seu torn continua les tradicions de la vella política del tsar. Aquestes classes d’acusacions començaren des del moment que la burgesia es convencé que el nostre partit havia pres el poder per a quelcom i que no es disposava a deixar-lo. En el període que precedí i seguí immediatament a la conquesta del poder, ja se sap que se’ns dirigiren acusacions diametralment oposades a aquesta. S’acusà els bolxevics d’ésser estranys als sentiments nacionals i a les nocions patriòtiques: els seus caps foren acusats de servir enfront de Rússia la política dels Hohenzollern. No fa d’açò molt de temps. Artur Henderson, Emili Vandervelde, Albert Thomas (i d’altres) vingueren a Rússia per a intentar convèncer els obrers russos de què els bolxevics es trobaven disposats a sacrificar a les seues quimeres internacionalistes (una altra variant: a l’or del kàiser) els interessos primordials de Rússia. I el Morning Post desenrotllà aquest tema amb el major vigor i empenta. De la mateixa manera com Russell ens acusa d’estar disposats a reduir a 20 milions d’habitants la població de la Gran Bretanya a fi de complaure l’imperialisme soviètic, fa nou anys se’ns acusava d’estar implacablement resolts a sacrificar la meitat o dos terços de la població de Rússia als nostres fins antinacionals. El nostre partit pensava, hom ho recordarà, que la derrota de Rússia beneficiaria tant la classe obrera russa com la classe obrera internacional. Els lacais socialistes de l’Entente no assoliren fer-nos retrocedir. En l’època de la pau de Brest-Litovsk, les acusacions de política antinacional (i, segons l’altra versió, de col·laboració amb els Hohenzollern) assoliren una violència extremada. El nostre partit, no obstant això, no es deixà arrossegar a la guerra capitalista. El règim dels Hohenzollern s’enfonsà, no havent jugat en la seua caiguda la revolució d’octubre menor paper que les armes de l’Entente.
L’antagonisme entre la República dels Soviets i els Governs de l’Entente victoriosa aparegué aleshores en primer terme. La Gran Bretanya governant exerceix en el món (en Europa, Egipte, Turquia, Pèrsia, l’Índia, Xina) el paper més reaccionari. Qualsevol modificació en la situació mundial, econòmica o política, es dirigeix contra la Gran Bretanya governant. Per tant, la burgesia britànica, en sobreviure a si mateixa, lluita, en les seues temptatives per retenir un poder que se l’escapa, contra qualsevol canvi. La burgesia americana és poderosa. La seua lluita contra la revolució serà més grandiosa. Però Amèrica està encara en segon terme. La classe governant d’Anglaterra és l’enemic més actiu i implacable del moviment revolucionari, a Europa, Àsia i Àfrica. Aquest fet, segons sembla, havia d’ésser més que suficient per a explicar a un socialista l’antagonisme entre la Unió Soviètica i l’Imperi britànic. Quan al març de 1921, al Congrés de la Internacional Comunista, intentaren els comunistes alemanys forçar artificialment el curs de la revolució proletària, argumentaren també la difícil situació de la Rússia soviètica i la necessitat d’acudir en la seua ajuda. Nosaltres els responguérem, amb Lenin: no són les flamerades d’heroisme, i amb molta menys raó les aventures revolucionàries, que poden ajudar la República dels Soviets. Necessitem allò que el mateix proletariat alemany necessita: una revolució victoriosa.
Seria un error profund creure que el proletariat de cap país ha d’emprendre, en interès de l’Estat soviètic, accions que no estiguen determinades pels seus propis interessos de classe combatent pel seu alliberament complet. Aquesta convicció, que ha penetrat en la nostra carn i en la nostra sang, és aliena als socialistes, que, si no estan sempre de banda de la seua burgesia, s’hi uneixen invariablement en el minut decisiu. I Russell no n’és una excepció. Cert que durant la guerra oposà al seu Govern una resistència prou valerosa, encara que sense cap esperança en política. Fou una simple manifestació individual, un tribut pagat a la consciència: el destí del règim no es jugava en cap grau. Però des del moment que es tracta de la revolució proletària, Russell no troba al seu arsenal espiritual altres arguments que els que li emparenten amb el Morning Post i tots els Churchill del seu país.
Els caràcters més sobresortints de la política britànica (i en ells es resumeix la història del país) acusen una escandalosa contradicció entre la maduresa objectiva dels factors econòmics i l’estat extremadament endarrerit de les formes ideològiques, sobretot al si de la classe obrera. Aquells en qui millor es revela aquest caràcter fonamental (humanistes burgesos, pacifistes i endarrerits propagadors de les llums) són els qui menys ho comprenen. Al costat dels reformistes reaccionaris petitburgesos, es consideren com els caps reconeguts del proletariat. Bertrand Russell no és el pitjor entre ells, però els seus escrits sobre temes socials i polítics, la seua crida contra la guerra, la seua polèmica amb Scott Nearing sobre el règim soviètic caracteritzen, sense possibilitat d’error, el seu diletantisme superficial, la seua ceguesa política, la seua total incomprensió del desenvolupament històric, és a dir, de les lluites de les classes vives, que es desenvolupen al terreny de la producció.
Russell és profundament escèptic. Oposa aparentment als mètodes de violència de la revolució els mètodes pacífics i progressius de la ciència i de la tècnica. Però creu tan poc en la força salvadora del pensament científic com en el de l’acció revolucionària. En la seua polèmica amb Nearing s’esforça, sota la capa de frases fingidament socialistes, en rebaixar, en macular, en comprometre la iniciativa revolucionària del proletariat rus. Polemitzant amb el biòleg Holden, es burla de l’optimisme de la tècnica científica. En el seu Ícar expressa la convicció que la desaparició de la nostra civilització seria la millor sortida... I aquest home, rosegat en tots els sentits pel cuc de l’escepticisme; aquest egoista tancat en si mateix, aquest aristòcrata, es creu cridat a donar consells al proletariat anglès i a posar-lo en guàrdia contra les nostres maquinacions comunistes! La classe obrera britànica entra en una època en què tindrà necessitat de la major fe en la seua missió i en les seues forces. Per a suscitar aquesta fe no són necessaris excitants artificials com ara la religió o la moral idealista. És prou, però necessari, que el proletariat britànic comprenga la situació del seu país en relació amb la del món, es faça càrrec de l’estat de descomposició de les classes directores i aparte del seu camí els mags arribistes i els escèptics burgesos que es creuen socialistes per l’única, raó que algunes vegades senten nàusees en l’atmosfera putrefacta de la societat burgesa.
L. TROTSKI.
3 maig 1926; Crimea, en camí.