1925-1926
CAPÍTOL X
BRAILSFORD I EL MARXISME
L’edició londinenca d’aquest llibre es publicà amb un prefaci inesperat de Mr. Brailsford, antic radical burgès, afiliat després de la guerra al Partit Obrer Independent, l’òrgan del qual dirigeix actualment. Mr. Brailsford, malgrat totes les seues simpaties socialistes, no ha deixat d’ésser un radical. I com el P.O.I. està dirigit pels liberals moderats, Brailsford s’ha trobat a l’esquerra.
Que la publicació del llibre d’un comunista, emparat sota el prefaci protector d’un membre del partit MacDonald, siga possible, no en l’endarrerida Xina ni fins i tot en el Japó, on les llibreries de la burgesia radical estimen encara útil per a la difusió de les llums la publicació dels llibres dels comunistes russos, sinó en Anglaterra, en un país en què són flagrants els antagonismes socials, és un fet que demostra als ulls de tot marxista fins a quin punt la ideologia política dels anglesos es troba endarrerida respecte de les relacions materials. Aquesta apreciació, que no necessita ésser demostrada, implica una condemnació d’aquesta inesperada espècie de “bloc” literari. Tenim necessitat de la unitat de front amb les masses obreres. La unitat o la semiunitat de front literari amb Brailsford no significa sinó l’agreujament de la confusió ideològica en què tan ric és, sense açò, el moviment obrer anglès.
Però no l’incumbeix a Brailsford aquest error. El seu destí històric consisteix en “corregir” Thomas i MacDonald, en canalitzar el descontentament de les masses, en polir les arestes, en dissoldre les idees clares en amorfes concepcions d’“esquerra”. Presentar-se davall la mateixa coberta que nosaltres respon als interessos polítics de Brailsford, de les intencions del qual no volem desconfiar, recordant tan sols que l’infern està empedrat de bones intencions reformistes. Les masses obreres britàniques es troben infinitament a la seua esquerra. “Fraternitzant” amb un comunista moscovita, Brailsford encobreix la seua adhesió al partit que exclou els comunistes anglesos.
Els nostres propòsits són distints. No volem dissimulacions. El nostre primer deure és destruir les mistificacions al terreny de les idees. La classe obrera anglesa es troba infinitament a esquerra de Brailsford, però no està encara en mesura de trobar expressions al seu estat d’esperit. La farda del passat, en tota la seua amplària, separa encara del programa comunista aquesta massa que es dirigeix a esquerra. És, puix, tant més inadmissible afegir-hi tot i que només siga un cabell. Els comunistes, per a defensar els interessos dels miners, estan disposats a donar uns passos a l’uníson amb Míster Brailsford. Però res de “bloc” ideològic de cap sort, res d’unitat de front en matèria de teoria i de programa! Precisament Brailsford s’ha expressat en aquests termes a propòsit de l’edició americana d’aquest llibre: “Ens separa d’aquestes gents un abisme.” Just, just, justíssim! Ara bé, res més criminal des del punt de vista marxista que cobrir un abisme polític amb palmes literàries: l’obrer enganyat xafarà damunt i hi caurà dins.
Míster Brailsford necessita una mistificació: fa ús d’un llibre revolucionari per a combatre la revolució. Protagonista de les il·lusions democràtiques i del fetitxisme parlamentari, Brailsford diu en suma en el seu prefaci: “Ací teniu: en la nostra democràcia britànica no temem publicar un llibre bolxevic; Així manifestem l’amplitud de visió i la força de la democràcia.” Brailsford aspira, d’altra banda, a atenuar amb el seu mesquí gest la impressió, per a ell desagradable, del recent procés dels comunistes. Ho reconeix ben alt. La condemna dels comunistes (ara, quan la revolució no es dibuixa encara sinó en una perspectiva llunyana) constitueix una refutació de les il·lusions democràtiques molt més vigorosa i convincent que tots els nostres llibres i fullets. Brailsford ho comprèn molt bé. Lluitant per la conservació de les il·lusions democràtiques, saluda en aquests termes l’aparició del nostre llibre: “Si aquest llibre pot aparèixer lliurement, si pot ésser discutit... el malson (nighimare) d’aquest procés es dissiparà.” Salvant a tan poc cost les il·lusions democràtiques, Brailsford pensa suggerir al proletariat anglès que la lliure aparició a la llibreria britànica d’un llibret revolucionari, acompanyat, sota la forma d’un prefaci pacifista, d’una dosi proporcionada de contraverí, demostra que els burgesos anglesos doblegaran el cap dòcilment quan hom comence a arrancar-los democràticament els bancs, les terres, les mines i els ports. Amb d’altres paraules, Brailsford acompanya sense el menor inconvenient el nostre llibre de reflexions radicalment contràries al seu fi, al seu sentit, al seu esperit i a la seua lletra.
No té res de sorprenent que Brailsford reprotxe als mètodes russos de polèmica el seu caràcter implacable (ruthless) i expresse el desig que en els lectors anglesos produiran una impressió completament diferent de la que s’espera. Quant a açò, esperarem per a pronunciar-nos. Hi ha lectors i lectors. Els mètodes de polèmica estan condicionats per la naturalesa mateixa de la política. Cal ésser implacable per a separar la realitat de la mentida convencional. En cap altra banda d’Europa la hipocresia canonitzada (el cant) exerceix un paper tan gran com en la Gran Bretanya. Diversos grups polítics, compresos els més extrems, estan acostumats a no fregar en les seues lluites certes qüestions, a no anomenar pel seu nom determinades coses. La causa n’és que, des de sempre, la vida política s’ha desenrotllat en les altes esferes de les classes dominants, que mai oblidaren que els escoltaven tercers. Durant segles, el sistema de convencions, al·lusions, reticències, ha estat inculcat de dalt a baix, rebent la seua expressió més reaccionària en l’actual partit liberal, comprenent-hi la seua ala d’oposició radical. No es tracta d’una manera literària, sinó d’una política. A Brailsford li repugna la nostra polèmica perquè descobreix a fons els antagonismes de classe. És perfectament exacte que als lectors il·lustrats, formats en la tradició parlamentària de la hipocresia política, els indignarà i no els seduirà aquesta polèmica. Però (no es moleste Brailsford) és just la impressió que l’autor es considera en dret d’esperar. També és exacte que els homes polítics proveïts d’aqueixa educació formen encara una compacta capa mitjana entre la classe obrera i el programa comunista. No obstant això, les realitats de la situació de les classes són més fortes en Anglaterra que la hipocresia tradicional. Els obrers britànics que han despertat i s’obren un camí a través dels prejudicis hereditaris (des dels de Baldwin fins als de Brailsford) reconeixeran en la nostra polèmica un element de la seua pròpia acció. I aquesta serà així mateix la impressió que esperem produir.
El prefaci de Brailsford barreja als elogis sense mesura mesurades condemnacions. Els elogis concerneixen allò que és secundari: la forma del llibre. Les condemnacions concerneixen la substància. Els elogis desmesurats estan destinats a donar un relleu particular als atacs contra el bolxevisme. Brailsford obra amb la plena consciència dels seus fins. Obeeix a la seua vocació. Té interès en la mistificació. Però nosaltres tenim necessitat d’una total claredat. Per tant, rebutgem al mateix títol els seus elogis i les seues censures.
Obra Brailsford amb la plena consciència dels seus fins. I no és menys impotent fins a un grau suprem. Però açò ja no és culpa seua. No pot sostraure’s a la tasca històrica del centrisme: dissimular les realitats per a alimentar les il·lusions. Ja veiem de què ridícula manera encara la lliçó del procés dels comunistes. La mateixa incapacitat es troba en la base de tota la seua apreciació del nostre llibre. D’una banda se sap pel seu prefaci que el llibre està fonamentat en el coneixement dels fets i en la intel·ligència de la lògica del seu desenvolupament; d’una altra, que l’autor del llibre és “un home d’un altre món” incapaç de concebre el caràcter del protestantisme anglès i la força de les tradicions parlamentàries. No és només al Parlament, sinó a les esglésies, en els trade i fins als clubs, ens explica Brailsford, on sé ha inculcat als anglesos, en el curs de les generacions, el respecte a la majoria. ¿Què en sap el rus i com pot apreciar la força de les tradicions de la nostra civilització, tan vella? L’orgullosa impotència de Brailsford apareix en el seu mètode: no comprèn les bases materials del desenvolupament social, que són la instància decisiva. Es deté davant de les tradicions, davant dels al·luvions d’idees de les velles lluites i pensa que el seu dipòsit és etern. Ignora les lleis fonamentals, que fan dependre la ideologia de les bases mateixes de les classes. Seria tan inútil discutir amb ell com tractar de convèncer un inventor del moviment continu de la llei de conservació de l’energia. Qualsevol marxista novell comprèn que les noves erupcions del volcà social faran saltar la corfa de les velles tradicions i de les velles institucions amb major violència com més farcides estiguen les formes conservadores de la societat britànica.
Les idees i els prejudicis transmesos de generació en generació es converteixen en un factor d’una gran força històrica. Aquesta força autònoma dels prejudicis, condensada per la història, s’observa molt bé en el mateix Brailsford. Però els fets materials són més forts que les idees i les tradicions que els reflecteixen. No és molt difícil convèncer-se’n en els nostres dies, precisament per l’edificant espectacle de l’agonia del liberalisme anglès.
Pot trobar-se tradició més forta que la seua? El liberalisme es relaciona pels seus orígens amb el primer moviment del protestantisme i, per consegüent, amb la revolució del segle XVII, que obre la història de l’Anglaterra moderna. Ara bé, la poderosa tradició liberal es contrau i esvaeix en cendres davant els nostres ulls com un pergamí en un braser. Els fets vius tenen més força que les idees mortes. L’ocàs de les classes mitjanes en Anglaterra, l’ocàs del capitalisme anglès en el món: tals són els fets materials que decideixen implacablement la sort de la tradició del liberalisme. La fisonomia del reformador Agrari Graco-Lloyd George, que nega a la vesprada allò que deia al matí, ja és de per si una magnífica irrisió de la tradició liberal. Hem escoltat Brailsford afirmar que “un home d’un altre món” no pot comprendre “de quina manera l’instint de la submissió a la voluntat de la majoria es troba profundament ancorat en la consciència del poble anglès”. Cosa sorprenent: Quan Brailsford descendeix de les altures de la doctrina al domini dels fets polítics vius, sovint li succeeix descobrir d’improvís el misteri de la submissió a la voluntat de la majoria. Així, comentant els debats de l’última conferència del partit liberal, que (tanmateix totes les tradicions i contra el seu propi desig) adoptà (a mitges almenys) el xarlatanesc programa de nacionalització del sòl de Lloyd George. Brailsford escrivia en el New Leader del 26 de febrer: “El pagament de les despeses per la caixa central (de la que disposa Lloyd George) i els dinars gratuïts oferts als delegats crearen evidentment en la conferència la majoria desitjada. Els dinars crearen la majoria! Aquestes paraules realistes demostren que l’instint democràtic de la submissió a la majoria, inculcat als britànics per diverses generacions i inaccessible als homes que pertanyen a un altre món, necessita de temps en temps, per a manifestar la seua omnipotència, recolzar-se en roastbeefs gratuïts i altres recursos materials. Brailsford no escriurà versemblantment gens millor que aquestes poques paraules. El nostre idealista s’ha caigut ací de cara a terra amb allò que, en general, enfonsa tots els esquemes metafísics: amb un tros de realitat.
Cert que nosaltres som “gents d’un altre món” incapaços de comprendre la noble veneració inspirada pels mètodes parlamentaris a tots els anglesos. ¿Però per què se’ns trasbalsa informant-nos de què al si del partit liberal, creador del parlamentarisme, les majories es fan amb ajuda de la caixa i dinars en sèrie gratuïtes però, cal creure-ho així, substancials? La majoria així reunida s’assembla prou a una majoria comprada i subornada. I només es tracta d’una lluita per actes i carteres! ¿Què succeirà quan es plantege categòricament la qüestió de saber qui detindrà el poder de l’Estat, si la burgesia o el proletariat, i qui la propietat, si el poble o els capitalistes? ¿Si els dirigents del partit liberal apel·len amb èxit, en interès de la seua carrera parlamentària, a la corrupció i a la falsificació, davant quina violència, davant quin crim retrocediran les classes directores quan es jugue ni més ni menys que el seu destí històric? Em tem molt que si un de nosaltres dos pertany a un altre món i no comprèn el més essencial de la política anglesa, aquest siga Mr. Brailsford. És un home d’una altra època. La nova època és la nostra.
Brailsford no desaprofita en el seu prefaci l’ocasió de sortir en defensa de la religió. És curiós que, al temps de fer-ho, es qualifica d’agnòstic. És un terme emprat algunes vegades en Anglaterra com un sinònim distingit, endolcit, mundà, de la paraula ateu. Amb major freqüència encara defineix un semiateisme que dubta de si mateix, és a dir, aqueixa varietat de l’idealisme que en matèria de divinitat s’absté del vot, per a emprar el llenguatge parlamentari. I aquí veiem la força del cant, de la convenció, de la semiveritat, de la semimentida, de la hipocresia filosòfica. Al mateix temps d’al·ludir al seu ateisme i qualificant-se d’agnòstic, Brailsford pren la defensa de la religió. Heus aquí els costums equívocs que els revolucionaris han d’expulsar implacablement del moviment obrer. Ja s’ha jugat prou a la gallineta cega! Anomeneu d’una vegada a les coses pel seu nom!
Brailsford defensa la religió disputant el seu caràcter de classe. Cap rus, vegen vostès!, pot comprendre la religió anglesa amb les seues “tradicions de lliure discussió, la seua forma democràtica, la seua relativa absència d’esperit de lucre”, etcètera. No faria cap capellà demòcrata millor que el nostre agnòstic l’apologia del narcòtic religiós. El seu testimoni a favor de l’Església ha de tenir més pes com que ell mateix es declara descregut. Dualitat i falsedat a cada pas. Tractant de revocar el caràcter burgès del protestantisme, Brailsford es pregunta acusador si Trotski posà alguna vegada els peus en una capella dissident de la conca minera, llisqué Benian i féu una ullada a la història revolucionària dels anabatistes i dels sectaris de la cinquena monarquia. He de confessar no haver visitat les capelles dissidents dels miners i no tenir dels fets històrics que parla Brailsford sinó un coneixement molt insuficient. Promet visitar la conca minera i les seues capelles en el moment que el partit de Brailsford prenga el poder i m’autoritze, d’acord amb els principis de la democràcia, a viatjar lliurement pel territori de Sa Majestat britànica. Abans m’esforçaré en abordar Benian, la història dels anabatistes i la de la cinquena monarquia. Però s’enganya Brailsford cruelment si pensa que els fets i les circumstàncies que enumera poden modificar un judici general sobre la religió i particularment sobre el protestantisme. Una vegada visití en companyia de Lenin i de N. K. Krupskaia una església lliure de Londres i escoltí alternar els discursos socialistes i els salms. El predicador era un tipògraf que havia tornat d’Austràlia. Parlava de la revolució social. Els salms imploraven a Déu que instituís aquí baix un règim que no conegués pobres ni rics. D’aquesta manera traví pràcticament coneixement amb el moviment obrer anglès, fa ja prop d’un quart de segle (1902). ¿Quin és, em preguntava jo, el paper del salm amb relació al discurs revolucionari? El d’una vàlvula de seguretat. Els densos vapors del descontent ascendien sota la cúpula de l’església i des d’allí, més amunt, cap al cel. Tal és la funció essencial de l’Església en una societat dividida en classes.
Clar està que les diferents Esglésies omplen de divers mode aquesta funció. L’Església ortodoxa russa es convertia abans cada vegada més, sense arribar a sobreposar-se a la mitologia del cristianisme primitiu, en un aparell burocràtic paral·lel al del tsarisme. El popa anava de la mà amb el tinent i responia amb mesures de repressió a qualsevol moviment cismàtic. Per tal raó es revelaren tan febles, sobretot als centres industrials, les arrels de l’Església ortodoxa russa. Separat l’aparell burocràtic de l’Església, els obrers russos, en la seua gran majoria, com així mateix la jove generació camperola, han apartat del mateix colp la religió. Succeeix d’una altra manera amb el protestantisme, que s’aixecà, com a bandera de la burgesia i de les gents humils de les ciutats i de les terres, contra la Corona, la Cort, els privilegiats, els nobles i els bisbes. Els orígens i el desenvolupament del protestantisme es relacionen tan estretament amb el desenvolupament de la cultura urbana i la lluita de la burgesia per una situació més ferma i estable en la societat, que seria superflu fer-ne la demostració. I la burgesia no hauria pogut combatre amb èxit i sostenir-se després en el poder si no hagués fet de la seua bandera, en certa manera, la del baix poble, és a dir, la dels artesans, els camperols i els obrers. En la lluita contra la pobresa, la burgesia assolí la sòlida aliança del baix poble gràcies a la religió protestant. El llenyater escocès donava, evidentment, als seus salms un contingut subjectiu diferent del que tenien per al Respectable Mr. Domby, o del que tenen per a l’honorable nebot segon de Mr. Domby, que avui seu a la Cambra dels Comuns a la dreta o a l’esquerra de Mr. MacDonald. La mateixa cosa ocorre amb el liberalisme. Els obrers liberals, no els buròcrates dels sindicats: els proletaris, entenien el programa liberal de molt distint mode que Gladstone. En el seu liberalisme introduïen un instint de classe, d’altra banda impotent. ¿S’atrevirà Brailsford a disputar per aquesta raó que el liberalisme siga el programa del comerç petit i mitjà, de la burgesia industrial i de la burgesia intel·lectual en via de progrés?
Cert és (i Brailsford voldria tenir aquí un punt de suport) que molts radicals petitburgesos, adversaris de la lluita de classes, s’inclinaven a l’ateisme, en tant que els pionners del tradeunionisme eren partidaris alhora del cristianisme i de la lluita de classes. No hi ha en això cap contradicció amb el que s’ha dit més amunt. El marxisme no ensenya que cada u rep una ració de conviccions filosòfiques i religioses proporcionada a la importància de les seues rendes o del seu salari. La qüestió és més complexa. Les idees religioses, com les altres, naixen al terreny de les condicions materials de la vida, és a dir, abans que res en el dels antagonismes de les classes, només a poc a poc s’obren un camí, sobreviuen, per raó del conservadorisme, a les necessitats que les han engendrat i no desapareixen sinó a conseqüència de xocs i trastorns seriosos. Els petits burgesos radicals anglesos, deixebles dels utilitaris o dels owenistes, podien ésser ateus militants en tant que pensaven seriosament disposar de mitjans per a resoldre sense dolor totes les qüestions socials. Però a mesura que s’agreujaren els antagonismes de classe, el radicalisme militant s’esvaí o es traslladà al Labour Party, aportant a aquest la seua malparada elevació idealista i la seua impotència política. Els organitzadors de les Trade-Unions, portats a altes situacions per les vagues, no podien renegar de la base del seu treball i de la font de la seua influència, és a dir, de la lluita de classes. Però es mantingueren en les angostes fronteres del tradeunionisme, guardant-se bé de portar l’acció fins a les necessàries conclusions revolucionàries, la qual cosa els permeté i els permet encara harmonitzar el tradeunionisme amb el cristianisme, en altres termes, amb una disciplina inculcada al proletariat per la creença i la moral d’una altra classe.
És efectivament indiscutible que la revolució trobarà una bona part dels miners del país de Gal·les sota l’imperi dels prejudicis religiosos. No obstant això, no es pot dubtar que aquests miners compliran la seua missió. Ja es llibertaran de certs prejudicis en l’acció i d’altres després de l’acció... Però sí que neguem categòricament que els miners del país de Gal·les, i en general els proletaris britànics, puguen ésser guiats pel bon camí per uns homes que encara no s’han desprès de creences d’una puerilitat absurda, que no coneixen l’estructura de la societat humana, no han entès el seu dinamisme, no comprenen el paper que hi exerceix la religió i estan disposats a subordinar en tal o qual mesura la seua acció a una moral d’Església que uneix opressors i oprimits. Caps així no són segurs. La classe obrera pot esperar sempre de la seua part, en l’hora més decisiva, una capitulació o una traïció; això sí: citant en el seu suport el Sermó de la muntanya.
La força tradicional del protestantisme britànic se’ns apareix clarament, i Brailsford s’equivoca pretenent que jutgem el protestantisme segons l’ortodòxia russa. No faltava més! Com a marxistes, estem acostumats a considerar els fenòmens històrics en el seu determinisme social, sota les seues formes concretes, i a jutjar-los, no pel seu nom, sinó pel contingut que els presta la societat viva, és a dir, dividida en classes. La força tradicional del protestantisme és gran, però no il·limitada. Per la seua mateixa naturalesa de doctrina religiosa i no política, el protestantisme té més elasticitat que el liberalisme, el seu germà menor. Però l’elasticitat del protestantisme és limitada. Un profund canvi en els destins d’Anglaterra predetermina aquestes limitacions. Totes les tradicions nacionals passen per una prova. L’obra dels segles serà destruïda en anys. La prova revolucionària, partint de fets inflexibles, arribarà també als arcans de la consciència on s’oculten els prejudicis religiosos hereditaris. El nostre deure consisteix en contribuir a aquesta obra de sanejament i no en oposar-li obstacles, a imitació dels agnòstics equívocs que només al·ludeixen al seu ateisme per a defensar la religió.
Veiem igualment que ambdós ens trobem, Brailsford i nosaltres, a propòsit de les qüestions essencials de què depenen en la història la vida i la mort del proletariat, en les bandes oposades d’una barricada ideològica. Per això, la nostra aparició davant el lector anglès davall la mateixa coberta que Brailsford constitueix el més groller equívoc. Amb aquest article hi pose el millor remei que puc.
L. TROTSKI.
10 març 1926.