On va Anglaterra?

Lev Trotski

1925-1926

CAPÍTOL I

LA DECADÈNCIA D’ANGLATERRA

Anglaterra capitalista fou preparada per la revolució política de la meitat del segle XVII i per la revolució industrial de fins del XVIII. Anglaterra sortí de la seua època de guerra civil i de la dictadura de Cromwell com un petit país que a penes comptava milió i mig de famílies. Anglaterra entrà en la guerra imperialista de 1914 com un imperi comprenent dins dels seus límits la cinquena part de la humanitat.

La revolució anglesa del segle XVII, escola del puritanisme, severa escola de Cromwell, preparar el poble anglès, més exactament: les seues classes mitjanes, per al seu paper mundial ulterior. A partir de la meitat del segle XVIII, la potència mundial d’Anglaterra esdevingué indiscutible. Anglaterra domina als mars i al mercat mundial, que ella ha creat.

En 1826, un publicista conservador anglès descrivia en aquests termes florits el segle de la indústria: “L’època que s’obre davant els nostres ulls promet ésser el segle de la indústria... La indústria dictarà d’ara en avant les aliances internacionals i establirà les amistats entre les nacions. Les perspectives que actualment s’obren davant la Gran Bretanya sobrepassen gairebé els límits del pensament humà. La història no ofereix punt de comparació... La indústria de les fàbriques angleses produeix amb seguretat quatre vegades més articles que tots els continents junts, i la de les filatures de cotó deu i sis vegades més que les de l’Europa continental.” (Beer, Història del socialisme en Anglaterra, pàgina 303). La colossal superioritat industrial d’Anglaterra sobre el món sencer constituïa la base de la seua riquesa i de la seua incomparable situació mundial. El segle de la indústria fou també el de l’hegemonia mundial de la Gran Bretanya.

De 1850 a 1880, Anglaterra arribà a ésser l’escola industrial d’Europa i Amèrica. Per aquest fet, el seu monopoli quedava compromès. A partir de 1870 i dels anys següents, Anglaterra comença a flaquejar visiblement. Nous estats, Alemanya en primer lloc, entren en l’arena mundial. Al mateix temps, la prioritat capitalista d’Anglaterra posa de manifest per primera vegada els seus mals aspectes conservadors. La concurrència alemanya dóna terribles colps a la doctrina del lliurecanvisme.

L’eliminació d’Anglaterra de les seues posicions de dominació universal es manifestà, doncs, des de l’últim quart del segle passat i engendrà a principis del nostre un sentiment d’inseguretat interior i una certa fermentació a les capes superiors de la societat, juntament amb profunds processos moleculars, de caràcter revolucionari en els fons, al si de la classe obrera. Els poderosos conflictes entre el treball i el capital ocupaven en aquests processos el lloc més important. La situació aristocràtica de la indústria anglesa en el món no fou l’única commoguda; També ho fou la situació privilegiada de l’aristocràcia obrera en Anglaterra. Els anys 1911 al 1913 es remarcaren per grans batalles, sense analogia en el passat, entaulades pels miners, els ferroviaris i els treballadors del transport en general. A l’agost de 1911 es desenrotllà la vaga nacional, és a dir, general, dels ferrocarrils. Durant aquells dies planejà sobre Anglaterra el confús espectre de la revolució. Els caps consagraren totes les seues forces a paralitzar el moviment. El seu mòbil fou el patriotisme; açò succeïa en el moment en què l’incident d’Agadir amenaçava provocar una guerra amb Alemanya. El Premier invità, com s’ha sabut després, els líders obrers a una conferència secreta, en què els adjurà a salvar la pàtria, i els caps obrers feren tot allò que pogueren, refermant la burgesia i preparant, per consegüent, la matança imperialista.

La guerra 1914-1918 semblà interrompre aquest procés revolucionari. Detingué el desenvolupament de les lluites vaguistes. Acabada amb la derrota d’Alemanya, restituí, segons sembla, a Anglaterra l’hegemonia mundial. Però no trigà en fer-se palès que la guerra, en detenir momentàniament la decadència d’Anglaterra, no havia aconseguit en realitat sinó fer-la més profunda.

En 1917-1920, el moviment obrer Anglès entrava de nou en una fase extremadament tempestuosa. Les vagues revestiren un caràcter grandiós. MacDonald signà manifests dels quals avui s’apartaria amb horror. Només a les acaballes de 1920, després del “divendres negre”, que la Triple Aliança dels líders dels miners, dels ferroviaris i dels obrers del transport traí la vaga general, el moviment tornà a entrar al seu llit. L’energia de les masses, paralitzada en l’esfera de l’acció econòmica, s’orientà vers el terreny polític. El partit obrer (Labour Party) semblà sorgir de la terra.

En què consisteix el canvi que s’ha verificat en la situació interior i exterior de la Gran Bretanya?

L’enorme superioritat econòmica dels Estats Units s’ha desenvolupat i manifestat plenament, íntegrament, durant la guerra. La sortida dels Estats Units de la seua fase de provincianisme transoceànic féu retrocedir de colp la Gran Bretanya a segon terme.

La col·laboració d’Amèrica amb la Gran Bretanya és la forma, de moment pacífica, sota la qual continua la retirada cada vegada més profunda d’Anglaterra davant Amèrica.

Aquesta col·laboració pot ésser dirigida en un moment donat contra un tercer; no és menys cert per això que l’antagonisme mundial essencial és l’antagonisme angloamericà, i que tots els altres, més aspres en el moment precís i més immediatament amenaçadors, no poden ésser compresos i apreciats sinó sobre el fons de l’antagonisme angloamericà. La col·laboració angloamericana prepara la guerra al igual que una època de reformes prepara una època de revolucions. El fet concret que Anglaterra, en el camí de les reformes, és a dir, dels tractes forçats amb Amèrica, haurà d’evacuar una posició rere una altra, l’obligarà, al capdavall, a resistir.

Les forces productores d’Anglaterra, i primer que res la seua força productora viva, el proletariat, no corresponen ja al lloc d’Anglaterra en el mercat mundial. D’aquí l’atur crònic.

L’hegemonia industrial-comercial i militar-naval d’Anglaterra assegurava quasi automàticament fins ara la unió de les diferents parts de l’Imperi. El ministre neozelandès Reeves escrivia a finals del segle passat: “Dos factors mantenen l’actitud actual de les colònies enfront d’Anglaterra: Primer, la seua creença que la política d’Anglaterra és sobretot una política de pau, i segon, la seua creença que Anglaterra regna sobre els mars.” El segon factor tenia, naturalment, una importància decisiva. La pèrdua de l’hegemonia marítima és paral·lela al desenvolupament de les forces centrífugues a l’interior de l’Imperi. El manteniment de la unitat de l’Imperi s’ha fet cada vegada més difícil a causa dels interessos divergents dels Dominis i la lluita econòmica.

El desenvolupament de la tècnica militar ha estat contrari a la seguretat de la Gran Bretanya. La importància adquirida per l’aviació i per l’arma química redueix al no-res els majors avantatges històrics de la situació insular. Amèrica (aquesta illa immensa, custodiada d’ambdues bandes pels oceans) roman invulnerable. Al contrari, els centres més vitals d’Anglaterra, Londres primer que res, poden ésser objecte en poques hores d’un mortal atac aeri que partisca del continent.

Perduts els avantatges d’un aïllament inaccessible, el Govern anglès es veu obligat a participar més i més directament en els assumptes purament europeus i en els convenis militars del continent. Les possessions transoceàniques d’Anglaterra, els seus Dominis, no tenen el menor interès en aquesta política. L’oceà Pacífic i l’Índic els interessen, l’Atlàntic també en certa manera; però la Manxa no els interessa de cap manera. Aquesta disparitat d’interessos obrirà a la primer sacsada mundial un abisme en què desapareixeran els llaços de l’Imperi. La política de la Gran Bretanya es troba, esperant aquesta sortida, paralitzada pels fregaments interiors, condemnada realment a la passivitat i, per consegüent, a l’empitjorament de la situació mundial de l’Imperi.

Al mateix temps les despeses militars han d’absorbir una part cada vegada major dels ingressos nacionals, en trànsit de disminució.

L’amortització de l’enorme deute americà, sense la menor esperança que al seu torn li paguen els estats continentals, constitueix per a Anglaterra una de les condicions de la seua “col·laboració” amb Amèrica. D’açò resulta així mateix modificada a favor d’Amèrica la correlaci6n econòmica de les forces. El 5 de març últim (1925) el Banc d’Anglaterra elevà el seu tipus de descompte del 4 al 5 per 100, en tant que el Banc Federal de Nova York corria el seu del 3 al 3,5 per 100. Aquesta brutal manifestació de la dependència financera davant el cosí transatlàntic produí en la City de Londres una impressió força dolorosa. Però què fer? La reserva d’or d’Amèrica és aproximadament de 4.500 milions, en tant que la reserva anglesa no passa de 750 milions de dòlars, és a dir, sis vegades menor. Amèrica té una moneda-or, mentre que Anglaterra no passa fins ara dels esforços desesperats per restablir la seua. I és ben natural que, a una elevació del tipus de descompte del 3 al 3,5 per 100 a Amèrica, Anglaterra haja de reaccionar mitjançant una elevació del 4 al 5 per 100. Aquesta mesura afecta el comerç i la indústria del país, perquè augmenta el preu dels productes que els són necessaris. De manera que Amèrica col·loca Anglaterra a cada moment al seu lloc, ja mitjançant pressions diplomàtiques, ja amb ajuda de mesures bancàries; sempre i en totes bandes gràcies a la pressió de la seua formidable superioritat econòmica[i].

D’altra banda, la premsa anglesa adverteix amb inquietud el sorprenent progrés de certes branques de la indústria alemanya i en particular de la construcció naval. El Times del 10 de març escrivia, a propòsit d’aquesta última: “És possible que la realització d’un trust complet que abraça tots els materials (des de la mina a la planxa metàl·lica, des de l’establiment financer al comerç de detall), siga un dels factors que donen a les drassanes alemanyes la possibilitat de sostenir victoriosament la concurrència. Aquest sistema no deixa de tenir conseqüències sobre el salari i el cost de la vida. Orientant-se totes aquestes forces en un sentit únic, el camp obert a la disminució de les despeses es fa vastíssim.”

En altres termes, el Times confirma aquí que la superioritat orgànica de la indústria alemanya, més moderna, es palesa de nou amb tota la seua vigoria en el moment que l’economia alemanya ha obtingut la possibilitat exterior de manifestar la seua vitalitat.

És veritat que certs indicis mostren que les comandes de vaixells fets a les drassanes d’Hamburg tenen per fi especial intimidar les Trade-Unions i preparar així una pressió sobre elles, tendint a disminuir els salaris i prolongar la jornada de treball. No cal dir que aquesta maniobra és més que probable. Però en res atenua el valor de les consideracions generals sobre la irracional organització de la indústria anglesa i les despeses generals que porta amb si.

Des de fa ja quatre anys el nombre dels aturats oficialment inscrits en Anglaterra no ha baixat de 1.135.000, oscil·lant en realitat entre 1.250.000 i 1.500.000. L’atur crònic és la revelació més ostensible de la inconsistència del règim i, alhora, el seu taló d’Aquil·les. L’assegurança contra l’atur, establert en 1920, només comptava amb circumstàncies excepcionals, destinades a desaparèixer ràpidament. Però l’atur s’ha fet permanent, l’assegurança ha cessat de ser-ho, la despesa no ha estat coberta ni amb molt per les quotes dels interessats. Els sense treball anglesos no formen ja un exèrcit normal de reserva, que tan prompte disminueix com augmenta, canviant constantment de composició, sinó que formen una espècie de capa social permanent, engendrada per la indústria en el seu període d’esplendor i eliminada per ella en la seua època de decadència. És un tumor de poagre en un organisme en què les funcions d’assimilació i de desassimilació s’efectuen malament.

El Coronel Willey, conegut president de la Federació d’Indústries Britàniques (F.B.I.), declarava a principis d’abril (1925) que, tenint en compte la insignificança de la renda del capital industrial en els dos últims anys, els patrons no s’havien vist animats a desenvolupar la producció. Les empreses no produeixen més que els valors de renda fixa (emprèstits de l’Estat, etc.). “El nostre problema nacional no és un problema de producció, sinó de col·locació de mercaderies.” Com resoldre’l? És precís produir més barat que els altres. Mes per a això cal, o bé reorganitzar a fons la producció, o disminuir els imposts, o disminuir els salaris, o bé conciliar aquests tres mitjans. La disminució dels salaris, susceptible de donar un resultat insignificant des del punt de vista de la definició de les despeses de producció, ensopegaria amb una resistència enèrgica, sobretot en aquest moment en què els obrers lluiten per l’augment dels salaris. La disminució d’imposts és impossible, des del moment que és necessari pagar els deutes, restablir la moneda or, sostenir l’aparell de l’Imperi i, a més a més, milió i mig d’aturats. Totes aquestes càrregues pesen sobre el cost del producte. La producció no podria ésser reorganitzada sinó amb la inversió de nous capitals. Ara bé, l’escassetat dels beneficis dirigeix els capitals disponibles cap als emprèstits governamentals i altres.

El president de l’Associació Britànica de les Cambres de Comerç, Stanley Machin, declarava alhora que la solució de l’atur està en l’emigració. La pàtria amable diu a més d’un milió de treballadors, representant amb les seues famílies diversos milions de ciutadans: “Poseu-vos als cellers dels vaixells, i al diable, a ultramar.” La completa fallida del règim capitalista es manifesta aquí sense el menor equívoc.

La vida interior d’Anglaterra ha d’ésser considerada davall la perspectiva més amunt esbossada d’una disminució brutal i creixent del paper mundial de la Gran Bretanya, que, servant encara totes les seues possessions, el seu aparell governamental i les seues tradicions de dominació mundial, es retira en realitat, cada vegada més, a posicions de segona línia.

L’enfonsament del partit liberal acaba un segle d’economia capitalista i de societat burgesa. La pèrdua de l’hegemonia mundial condueix branques senceres de la indústria anglesa a un atzucac, donant un colp mortal als capitals industrials i comercials independents d’importància mitjana, base del liberalisme. La llibertat de comerç condueix a un encallador.

L’estabilitat interior del règim capitalista estava, no obstant això, determinada en una gran mesura per la divisió del treball i de les responsabilitats entre el conservadorisme i el liberalisme. L’enfonsament del liberalisme és la revelació de totes les altres contradiccions de la situació mundial de l’Anglaterra burgesa i, alhora, una causa d’inestabilitat interior del règim. El partit laborista està políticament molt prop, en els seus medis directors, dels liberals, però és incapaç de restituir al parlamentarisme anglès la seua estabilitat interior, ja que ell mateix, en el seu aspecte actual, no és més que una curta etapa del desenrotllament revolucionari de la classe obrera. La situació de MacDonald és encara més precària que la de Lloyd George.

Marx pensava, en els primers anys de la dècada 1840-1850, que el partit conservador desapareixeria, sense trigar, de l’escena i que tot el desenrotllament polític seguiria la línia de les lluites del liberalisme i del socialisme. Aquesta previsió suposava un ràpid desenvolupament revolucionari en Anglaterra i Europa. El mateix que el partit cadet arribà a ésser a Rússia, amb l’empenta de la revolució, l’únic partit de la burgesia i dels grans terratinents, el liberalisme anglès s’hagués dissolt en un partit conservador, convertit en l’únic partit de la propietat, si s’hagués desenrotllat en la segona meitat del segle passat l’ofensiva revolucionària del proletariat. Però la predicció de Marx fou precisament formulada en vigílies d’una nova època de tumultuós desenvolupament del capitalisme (1851-1873). El chartisme perdé definitivament tota influència. El moviment obrer seguí la via del tradeunionisme. Les classes dominants tingueren la possibilitat de manifestar exteriorment les seues contradiccions davall la forma de la lluita dels partits liberal i conservador. El joc de bàscula parlamentari, tan prompte orientat a l’esquerra, tan prompte a la dreta, era per a la burgesia un derivatiu ofert a l’esperit d’oposició de les masses obreres.

La concurrència alemanya fou la primera i amenaçadora advertència a l’hegemonia mundial de la Gran Bretanya, assestant-li els primers colps greus. La llibertat de comerç es trobà enfront de la superioritat de la tècnica i de l’organització alemanyes. El liberalisme anglès no era una altra cosa que una generalització política del lliurecanvisme. L’escola manchesteriana gaudia d’una posició dominant des de la reforma electoral burgesa censatària de 1832 i l’abolició dels drets sobre el blat de 1846. Durant el mig segle que seguí aquests esdeveniments la doctrina del lliurecanvisme semblà un programa indestructible. El paper director pertanyia, naturalment, als liberals. Els obrers els seguien a remolc. A partir de 1865 aproximadament comença en els negocis una certa feblesa. El lliurecanvisme es desacredita; comença el moviment proteccionista. Les tendències imperialistes s’apoderen cada vegada més de la burgesia. Havent-se manifestat certs símptomes de descomposició en el partit liberal dels Gladstone, un grup de liberals i de radicals, dirigits per Chamberlain, aixecà la bandera del proteccionisme, aliant-se amb els conservadors. A partir de 1885 aproximadament, els negocis comercials marxaren millor. La transformació política d’Anglaterra patí per aquesta causa un endarreriment. Però, cap a principis del segle XX, el liberalisme, com a partit de la burgesia mitjana, apareix superat. El seu líder, Roseberry, es col·loca obertament sota la bandera de l’imperialisme. No obstant això, el partit liberal, abans de desaparèixer de l’escena, coneixerà una vegada més una fase de prosperitat. Davall la influència de la manifesta decadència de l’hegemonia del capital britànic d’una banda i del potent moviment revolucionari de Rússia d’una altra, Anglaterra veié desenvolupar a la seua classe obrera una activitat reduplicada que, tendint a la creació d’un partit obrer parlamentari, aportà en els primers temps abundants aigües al molí de l’oposició liberal. El liberalisme torna al poder en 1906. Però aquesta prosperitat no li durarà molt. La línia política del desenvolupament del proletariat tendeix al creixement del partit obrer (Labour Party). Fins a 1906, la representació parlamentària d’aquest últim havia augmentat si fa o no fa paral·lelament a la del partit liberal. Però a partir d’aqueix any el partit obrer cresqué amb manifest detriment dels liberals.

Formalment, és el partit liberal qui, representat per Lloyd George, governa durant la guerra. En realitat, la guerra imperialista, de la que el règim sagrat del lliurecanvisme no havia preservat Anglaterra, devia infal·liblement enrobustir els conservadors, el partit més conseqüent de l’imperialisme. Així foren definitivament preparades les condicions de l’entrada en escena del partit obrer.

Agitant sense parar impotentment la qüestió de l’atur, l’òrgan del Labour Party, El Daily Herald, dedueix de les declaracions dels capitalistes que abans hem citat la conclusió general de què, preferint aquests prestar el seu diners als Governs estrangers abans que ampliar la producció, no els queda als obrers anglesos un altre remei que produir sense capitalistes. Conclusió justa en conjunt, però enunciada, no per a incitar els obrers a expulsar els capitalistes, sinó per a empentar-los vers el camí dels “esforços progressius”. Sobre aquesta temptativa, com veurem, descansa tota la política del partit obrer. Els Webb escriuen llibres amb aquest objecte; MacDonald pronuncia discursos, els redactors del Herald escriuen els seus articles quotidians. Però si aquestes tristes maniobres d’intimidació actuen sobre els capitalistes, és en un sentit diametralment oposat. Qualsevol burgès anglès seriós comprèn que les amenaces grandiloqüents dels caps dels partits obrers amaguen un perill real per part de les masses proletàries profundament commogudes. I justament d’aquí dedueix el burgès intel·ligent que no cal invertir nous fons en la indústria.

La por inspirada a la burgesia per la revolució no és ni sempre ni en totes les condicions un factor de “progrés”. No pot oferir dubte que l’economia anglesa obtindria immensos avantatges de la col·laboració d’Anglaterra amb Rússia. La por de la burgesia a la revolució i la inseguretat del demà per part dels capitalistes són obstacles per a això.

La por a la revolució incità els capitalistes anglesos a fer concessions i transformacions en tant que les possibilitats materials del capitalisme anglès foren o semblaren il·limitades. Els impulsos de les revolucions europees es feren sentir sempre amb gran claredat en el desenvolupament social d’Anglaterra; aqueixos impulsos provocaren reformes mentre la burgesia anglesa conservà entre les seues mans, gràcies a la seua situació mundial, prodigiosos recursos que li permetien maniobrar. La burgesia pogué legalitzar les Trade-Unions, abolir els imposts sobre el blat, augmentar els salaris, ampliar els drets electorals, portar a terme reformes socials, etc., etcètera. En la situació actual d’Anglaterra en el món, radicalment modificada, l’amenaça de la revolució no pot ja empentar la burgesia cap avant, paralitzant, per contra, les últimes restes de la seua iniciativa industrial. Ara es necessita, no l’amenaça de la revolució, sinó la revolució mateixa.

Tots els factors i totes les circumstàncies que hem esmentat no són ni fortuïts ni transitoris. Es desenrotllen en un sentit únic, agreujant sistemàticament la situació internacional i interior de la Gran Bretanya i donant-li el caràcter d’una situació històrica sense sortida.

Les contradiccions que minen l’organisme social d’Anglaterra s’agreujaran inevitablement. No ens encarreguem de predir quin serà el compàs d’aquest procés, que emprarà en realitzar-se anys, potser lustres, però en cap cas dècades. Tal és la perspectiva general, que abans que cap altra cosa s’ha de plantejar la qüestió següent: “¿Tindrà temps de formar-se en Anglaterra un partit comunista prou fort, prou unit a les masses per a traure en un moment determinat totes les conclusions pràctiques imposades per la crisi en via d’agreujament?” En aquest moment, els destins d’Anglaterra queden resumits en aquesta pregunta.