Després del prodigiós esforç de la revolució i la guerra civil s’inicià una reacció política. [Aquesta fou fonamentalment diferent d’una manifestació social paral·lela en països no soviètics.] La reacció era contra la guerra [imperialista] i els que havien dirigit [aquella capritxosa i més que inútil matança, decididament] impopular [fins i tot als països “victoriosos”]. En Anglaterra estava dirigida contra Lloyd George i l’aïllà políticament fins a finals de la seua vida. Clemenceau a França [i Wilson als Estats Units] patiren anàloga sort.
L’enorme diferència de sentiments de les masses després d’una guerra imperialista i una guerra civil era natural. A Rússia, obrers i camperols estaven saturats de la certesa que es ventilaven els seus propis interessos i que la guerra era, en un sentit molt directe, la seua guerra. La satisfacció per la victòria era molt gran i també gran, en proporció, la popularitat dels qui havien contribuït a acabar-la. //[Al mateix temps era necessari donar-li el colp de gràcia, tornar per fi a les tasques civils, a restablir els processos normals i pacífics encaminats a satisfer necessitats humanes. El mateix heroisme s’havia fet cosa fútil i el poble estava fart dels horrors inherents a ell.]//
//[Tot i que no que no dirigit contra els caps de la guerra civil, aquest imponent afany de pau girava els ulls vers aquells encarregats de qüestions tan enutjoses com el racionament de queviures, l’habitatge i la col·locació en bones ocupacions amb la major retribució possible. Stalin i d’altres com ell, la missió dels quals en la guerra civil havia estat secundària, es destacaren llavors, posant-se al capdavant del moviment de transició, tàcit, però potent, de la guerra a la pau, del sacrifici a la prosperitat. Aquest gir no exercí un efecte tan fort sobre la joventut i les masses en general (les més exposades durant la guerra civil) com sobre les persones de mitjana edat, amb creixents responsabilitats familiars, i sobre els afortunats que comptaven amb treball permanent en les activitats civils. Però això no vol dir que no fos fort i extens.]//
Els tres anys de guerra civil deixaren una empremta indeleble en el mateix govern soviètic en virtut del fet que moltíssims dels administradors, una capa considerable d’ells, s’havien acostumat a manar i a exigir incondicional submissió a les seues ordres. Els teoritzadors que intenten provar que l’actual règim totalitari de l’URSS prové, no de tals condicions històriques, sinó de la mateixa naturalesa del bolxevisme, obliden que la guerra civil no procedí de la naturalesa del bolxevisme, sinó dels esforços de la burgesia russa i internacional per a enfonsar el règim soviètic. No hi ha dubte que Stalin, com molts altres, fou format per l’ambient i les circumstàncies de la guerra civil, al mateix temps que el grup que caminant el temps l’ajudà a implantar la seua dictadura personal (Ordxonikidze, Vorotxilov, Kaganovitx) i tota una capa d’obrers i camperols [elevats a la categoria de comandants i administradors].
{[A més a més, en els cinc anys que seguiren la Revolució d’Octubre més del 97% dels efectius del partit consistien en membres que havien adherit al partit després de la victòria de la revolució. Cinc anys més tard encara, i] la immensa majoria del milió de membres del partit no tenien més que una vaga concepció d’allò que el partit havia estat en el primer període de la revolució, per no parlar de la clandestinitat prerevolucionària.}
{Serà suficient amb dir que els tres quarts, almenys, del partit es componien aleshores de membres que s’hi havien unit solament després de 1923. El nombre dels membres del partit adherents d’abans de la revolució (és a dir, els revolucionaris del període il·legal) era inferior a l’1%. En 1923, el partit havia estat envaït per masses joves i inexperimentades [ràpidament modelades i formades] per a exercir el paper de servils “sí-sí” sota l’agulló dels professionals de l’aparell. Aquesta extrema reducció del nucli revolucionari del partit era una necessitat prèvia per a les victòries de l’aparell sobre el “trotskisme”.}
En 1923 començà a estabilitzar-se la situació. La guerra civil, com la sostinguda contra Polònia, eren ja coses del passat. S’havien vençut les més horribles, conseqüències de la fam; la NEP havia donat impuls a un ressorgir vivificador de l’economia nacional. El constant trasllat de comunistes d’un lloc a un altre, d’una esfera d’activitat a una altra, aviat passà a ésser excepció en compte de regla. Els comunistes començaren a cobrir llocs permanents, col·locacions que es consideraven seues i conduïen a d’altres més destacades que permetien dominar de forma planificada les regions o districtes d’activitat econòmica i política confiats a la seua discreció administrativa. [Ràpidament anaven convertint-se en funcionaris, en buròcrates, conforme] la col·locació de membres i activistes del partit adquiria un caràcter més sistemàtic i regular. Ja no es consideraven les missions com quelcom transitori i quasi fortuït. La qüestió dels destins tingué cada vegada més relació amb la del mode i condicions de vida de la família [del nomenat] i amb la seua carrera.
Fou aleshores quan Stalin començà a sobresortir amb creixent prominència com a organitzador, dispensador de credencials, tasques i col·locacions, preparador i monitor de la burocràcia. Elegia els seus homes d’acord amb l’hostilitat o indiferència d’aquests envers els seus adversaris i, particularment, envers qui en el seu concepte era el principal de tots ells, l’obstacle capital de la seua ascensió a la cima. Stalin generalitzà i classificà la seua pròpia experiència administrativa, en primer terme l’experiència d’intrigar de continu darrere de la cortina, i la posà a l’abast dels més íntims associats a ell. Els ensenyà a organitzar les seues màquines polítiques locals pel patró de la seua pròpia; com reclutar col·laboradors, com utilitzar les seues flaqueses, com enfrontar uns camarades amb altres.
A mesura que fou augmentant la vida burocràtica, aquesta engendrà una creixent necessitat de benestar. Stalin cavalcava al capdavant d’aquest espontani moviment cap a la comoditat humana, guiant-lo i equipant-lo segons els seus propis designis. Recompensava els més lleials amb les col·locacions més atraients i avantatjoses. Ell fixava els límits dels beneficis que podien derivar-se’n. Seleccionava els membres de la comissió de control, instil·lant en molts d’ells la necessitat de perseguir sense misericòrdia a aquells que dissentien. Al mateix temps els ensenyava a mirar cap altra banda i passar per alt l’extravagant mode de viure dels funcionaris lleials al secretari general, perquè Stalin mesurava tota situació, tota circumstància política, tota combinació personal [per un sol arrasador: utilitat] per a ell, per a la seua lluita pel poder, per a la seua inextingible pruïja de dominar els altres.
Tota la resta estava intel·lectualment fora del seu abast. Impel·lia dos dels seus màxims competidors a una contesa. Convertia el seu talent per a utilitzar antagonistes personals i de grup en vertader art, en un art inimitable en el sentit que en ell s’havia desenrotllat un instint quasi infal·lible per a practicar-lo. En cada nova situació, la seua primera i principal consideració era com traure’n partit. Sempre que els interessos generals apareixien en conflicte amb els seus personals, sacrificava sense excepció els primers. En qualsevol ocasió, amb qualsevol pretext i sense tenir en compte el resultat, feia tot allò que li era possible per crear dificultats als seus competidors més destacats. Amb la mateixa persistència procurava recompensar tot acte de lleialtat envers la seua persona. Secretament al principi, i després amb més desvergonyiment, la igualtat fou titllada de prejudici petit burgès. Sortia en defensa de la injustícia, en defensa dels privilegis especials per als buròcrates d’alta categoria.
En aquesta deliberada desmoralització, Stalin mai s’interessà per llunyanes perspectives, ni es detingué a pensar en la transcendència social d’aquest procés en què s’havia adjudicat el paper principal. Obrava, doncs, com ara, al mode de l’empíric que és. Escull als qui li són lleials, els recompensa; els ajuda a assolir llocs privilegiats, demanant-los que renuncien a fins polítics personals. Els ensenya a crear per a ells la maquinària destinada a influir sobre les masses i mantenir-les sotmeses. Mai s’atura a considerar que la seua política va directament contra la lluita en què posà cada vegada més interès Lenin durant l’últim any de la seua vida: la lluita contra la burocràcia. Pensa en la manca d’atenció, en el desendreçament de les oficines, etc., però roman sord i cec davant la formació de tota una casta privilegiada soldada pels lligams de l’honor dels lladres, pel seu comú interès [com a explotadors privilegiats de tota la política de cos] i pel seu incessant allunyament del poble. Sense sospitar-ho, Stalin està organitzant no sols una nova màquina política sinó una nova casta.
{Únicament veu les qüestions des del punt de vista d’escollir els quadres, de millorar l’aparell, d’assegurar el seu control personal sobre aquest aparell, del seu propi poder. Li sembla, sense dubte, malgrat que neguitege amb qüestions d’ordre general, que el seu aparell li donarà al govern més força i estabilitat, que garantirà així els nous desenvolupaments del “socialisme en un sol país”. En el domini de les generalitzacions, s’aventura molt poc. Que la cristal·lització d’una nova capa dirigent de funcionaris instal·lats en una situació de privilegi, camuflats a la vista de les masses per la idea del socialisme, que la formació d’aquesta nova capa dirigent arxiprivilegiada i arxipotent canvia l’estructura social de l’estat i, en una mesura cada vegada més considerable, la composició social de la nova societat, és una consideració que rebutja plantejar; i totes les vegades que li es suggerida, l’aparta amb el seu braç o amb el seu revòlver.}
{Així, Stalin, l’empíric, sense trencar formalment amb la tradició revolucionària, sense repudiar el bolxevisme, esdevé el destructor més eficaç tant d’una com de l’altre, traint-los tots dos.}
En l’època de la discussió del partit, a la tardor de 1923, l’organització de Moscou estava dividida aproximadament en dues meitats, amb lleuger avantatge de l’oposició al principi. No obstant això, les dues meitats no eren de la mateixa força en el seu [potencial] social. Al costat de l’oposició estava la joventut i una considerable part de la base; però al costat de Stalin i del comitè central estaven en primer terme tots els polítics especialment exercitats i disciplinats, més pròxims a l’aparell polític del secretari general. La meua malaltia, que m’impedí participar en la contesa, fou, ho reconec, un factor d’una certa entitat; no obstant això, no s’ha d’exagerar la seua importància. En últim terme, només fou un simple episodi. [Tingué gran importància el fet] que els treballadors estaven cansats. Els que recolzaven l’oposició no sentien l’estímul d’una esperança en canvis grans i seriosos. Al contrari, la burocràcia combatia amb extraordinari acarnissament: [lluitava instintivament per la seua futura prosperitat]. És cert que en aquest camp hi hagué, almenys, un moment de completa confusió, però no ho sabérem a temps. Més tard ens ho contà Zinòviev. Una vegada, en arribar a Moscou des de Petrograd, trobà el comitè central i els dirigents de Moscou presos de vertader pànic. Stalin estava, sens dubte, ordint una maniobra amb ànim d’associar-se a l’oposició a costa dels seus aliats, Zinòviev i Kàmenev. Açò era molt propi d’ell. Aleshores, les reunions del politburó se celebraven en ma casa, a causa de la meua malaltia. Em féu clares insinuacions, mostrant inesperat interès per la meua salut. Zinòviev, segons el seu relat, posà fi a aquella situació equívoca de Moscou tornant a Petrograd a la cerca d’auxili. Emprengué l’organització d’un quadre il·legal d’agitadors i tropes de xoc que foren enviats en automòbil d’un establiment a un altre per a difondre tergiversacions i calúmnies. Sense trencar amb els seus aliats, naturalment, Stalin cobria a favor seu el camí de retirada a l’oposició. Zinòviev era més atrevit, pel seu caràcter aventurer i irresponsable. Stalin era previngut. Encara no s’adonava perfectament dels canvis que s’havien operat entre els elements més destacats del partit, i, especialment, en l’aparell soviètic [canvis que ell mateix havia fomentat]. No confiava en la seua pròpia força intel·lectual. Temptejava el camí, sentint tota resistència, calculant tot possible suport. Deixà que Zinòviev i Kàmenev es comprometeren, mentre ell servava la llibertat de maniobra.
Durant aquest mateix debat de la tardor fou quan es desenrotllà definitivament i es posà a prova la tècnica de l’aparell en la seua lluita amb l’oposició. En cap cas podia permetre’s que l’aparell es trenqués per pressió des de baix. L’aparell havia de mantenir-se ferm. El partit podia modificar-se de nou, refondre’s o tornar-se a agrupar. Era possible expulsar alguns membres, pactar amb altres, o espantar-los. Finalment, cabia fer malabarismes amb fets i números. Els homes de l’aparell s’enviaven d’una a una altra fàbrica en automòbil. Les comissions de control, que s’havien establert amb el propòsit de combatre precisament aquesta usurpació de poder per l’aparell, esdevingueren simples dents de les seues rodes. En les reunions del partit, sobretot, funcionaris d’absoluta confiança de les comissions de control anotaven el nom de tot orador sospitós de simpatitzar amb l’oposició, i després escodrinyaven amb tot afany en la seua vida passada. Sempre, o gairebé sempre, resultava prou senzill trobar alguna cosa més o menys tangible (algun error pretèrit o simplement un origen social dubtós) per a justificar un càrrec o provocar una violació de la disciplina del partit. Llavors era possible expulsar, traslladar, intimidar per a imposar silenci, o concertar un arranjament amb l’adversari de l’oposició.
Aquesta part del treball de Stalin s’efectuava sota la seua immediata direcció. Dins de la mateixa Comissió Central de Control tenia el seu òrgan especial, capitanejat per [Soltz] Iaroslavski, i Shkiriatov. La seua missió consistia en formar llistes negres dels dissidents i iniciar després investigacions sobre la seua genealogia als arxius de la policia tsarista. Stalin tenia un arxiu especial ple de qualsevol classe de documents, acusacions, rumors difamatoris contra tots els dirigents soviètics destacats, sense excepció. En 1929, quan trencaren obertament amb els membres dretans del politburó, Bukharin, Rikov i Tomski, Stalin assolí mantenir Kalinin i Vorotxilov al seu costat amenaçant-los de posar-los en evidència.
{En 1925, un periòdic humorístic publicà una caricatura representant el cap del govern en una situació força comprometedora. El paregut era colpidor. En el text escrit en un estil molt suggestiu, a més a més, hi havia una referència a Kalinin per les seues inicials, “M.K:” No podia creure els meus ulls. “Què significa açò?” preguntí a nombrosos amics, entre els quals estava Serebriakov que havia conegut íntimament Stalin en la presó i l’exili.}
{-És l’últim advertiment de Stalin a Kalinin. Em digué.}
{Però, perquè?}
{Certament no perquè neguitege per la seua conducta [em digué Serebriakov tot rient]. Kalinin s’haurà entestat en alguna cosa...}
Kalinin, que coneixia massa bé el que succeeix últimament, es negà al principi a reconèixer Stalin com a cap. Tingué por durant molt de temps d’unir la seua sort a la de Stalin. “Aqueix cavall [solia dir als seus íntims] acabarà per ficar-nos el carro en una rasa.” Però, gradualment, remugant i resistint-se, es girà primer contra mi, després contra Zinòviev, i, finalment, amb més repugnància encara, contra Rikov, Bukharin i Tomski, amb els qui estava més estretament unit per les seues opinions moderades. Ienukidze passà per la mateixa evolució, seguint les empremtes de Kalinin, encara que més en l’ombra i, sens dubte, amb un patiment interior més fondo. Per la seua pròpia índole, ja que la seua principal característica era l’adaptabilitat, Ienukidze acabà trobant-se a si mateix al camp dels termidorians. Però no era un arribista, ni menys un bergant. Fou dur per a ell trencar amb velles tradicions, i més dur girar-se contra persones a les que estava habituat a respectar. En moments crítics, Ienukidze no sols no manifestà un entusiasme agressiu, sinó que, per contra, es lamentà, murmurant i resistint-se. Stalin n’estava ben assabentat, i previngué Ienukidze més d’una vegada. Jo ho sabí pràcticament de primera mà. Malgrat que fins i tot en aquells dies el sistema de denúncies havia enverinat ja no sols la vida política, sinó també les relacions personals, encara quedaven ací i allà alguns oasis de confiança recíproca. Ienukidze era molt amic de Serebriakov, malgrat la notorietat d’aquest últim com a dirigent de l’oposició d’esquerra, i no rares vegades li feia confidències. “Què més vol [Stalin]? [es lamentava Ienukidze]. Estic fent tot el que em demana, però res li basta. Pretén que reconega que és un geni.”
{Stalin prengué Zinòviev i Kàmenev sota la seua protecció quan recordí la seua conducta en 1917. “És completament possible [escrivia] que alguns bolxevics hagen tremolat durant les jornades de juliol. Jo sé, per exemple, que nombrosos bolxevics llavors arrestats estaven prestos a desertar dels nostres rengles. Però condemnar certs... membres del comitè central és deformar la història.”}
{El que hi ha d’interessant en questa cita no és tant la defensa sense reserves de Zinòviev i Kàmenev sinó la referència fora de lloc a “nombrosos bolxevics arrestats”; estava dirigida contra Lunatxarski que no estava en qüestió. En els documents agafats a la policia després de la revolució, hom trobà l’interrogatori de Lunatxarski quan l’investigà la policia. Certament no feia honor al seu coratge polític. Això no era, en si mateix, de gran importància per a Stalin: bolxevics menys coratjosos encara estaven en el seu medi immediat. Allò que l’exasperava era que en 1923, Lunatxarski havia publicat Siluetes dels caps de la revolució, entre les quals no estava la de Stalin. L’omissió no fou deliberada; Lunatxarski no tenia res contra Stalin; simplement no li vingué al cap, com a qualsevol en aquella època, de comptar amb Stalin entre els caps de la revolució. Però en 1925 la situació havia canviat, i era una manera de fer comprendre a Lunatxarski que havia de modificar la seua política o si no atenir-se a ésser posat en la picota. Se li donà un termini; Lunatxarski comprengué de seguida a qui es feia al·lusió i canvià radicalment la seua posició política; els seus pecats de 1917 foren immediatament oblidats.}
No tots els joves revolucionaris de l’era tsarista [eren herois de llegenda]. També hi havia entre ells alguns que no es conduïren amb el degut valor durant les indagacions [de la policia secreta]. Si la seua conducta posterior permetia d’oblidar aquesta falla, el partit no els expulsava irrevocablement, sinó que els admetia de nou a les seues files. En 1923, Stalin, com a secretari general, començà a concentrar en les seues mans proves d’aquell censurable procedir, servint-se’n per a intimidar centenars d’antics revolucionaris que havien redimit molt de sobra les seues febleses d’altre temps. Amenaçant-los de fer publicitat del seu antic historial, sotmeté aquella gent a una obediència d’esclaus, reduint-los a poc a poc a un estat de completa desmoralització. [Els lligà a la seua persona per sempre obligant-los a exercir les tasques més brutes en les seues maquinacions contra l’oposició.] Aquells que es negaren a humiliar-se foren triturats políticament per l’aparell o es veieren impel·lits al suïcidi. Així perí un dels meus més propers col·laboradors, el meu secretari particular Glazman, home d’excepcional modèstia i [d’exemplar] devoció envers el partit, [molt temperat i sensible, revolucionari d’impecable honestedat. Se] suïcidà ja en 1924. El seu acte de desesperació produí una impressió tan desfavorable que la comissió central de control es veié obligada a exculpar-lo després de mort i a formular una censura (molt cauta i suau) al seu propi òrgan executiu.
//[Dos anys després es produí un intent descarat d’agressió sagnant. Encara que Trotski i Muralov ja havien caigut en desgràcia, la seua situació encara no havia cristal·litzat. Era l’any 1926. Al juliol, Zinòviev, que mentre havia trencat amb Stalin i format un bloc oposicionista amb Trotski i Kàmenev, fou eliminat del politburó. Tres mesos després, en el subsegüent ple del comitè central i de la comissió central de control, expulsaren d’aquell organisme altres dos dirigents de l’oposició. En l’interval, Trotski i la seua esposa], acompanyats per Muralov i altres camarades del temps de la guerra civil, personalment afectes, marxaren per a unes breus vacances en el Caucas. Ienukidze posà [a la seua disposició] la mateixa caseta que havia ocupat altres vegades en Kislovodsk. Trotski fou objecte de les mateixes deferències que de costum. Les autoritats locals li mostraren respecte sincer i fins i tot entusiasme de vegades sense poder-lo ocultar. En reunions casuals o no casuals, saludaven Lev Davidovitx [Trotski] amb genuïna efusió. En tots els sanatoris de Kislovodsk invitaren successivament Lev Davidovitx a fer conferències. Tot el món l’acollia bé i acudia a acomiadar-lo amb ostensible grat. No obstant això, la pressió del centre es podia observar ja. Oficialment les províncies no havien rebut ordres de canviar de “front”. Stalin no s’atrevia encara a donar tals ordres obertament. Però de manera subreptícia tingué ocasió de fer conèixer els seus desitjos als sàtrapes que li servien. En conseqüència, de quan en quan ensopegàvem amb manifestacions d’ostensible fredor per part d’algun grup nouvingut de Moscou. Ens digueren que en alguns sanatoris es discutia si era o no procedent invitar L. D. Però els oposats a invitar-lo eren fins llavors tan pocs i de tan escassa influència, que continuà essent invitat per decisió unànime, davant la insistència d’una majoria entusiasta. Tal franca expressió de simpatia envers L. D. no era ja tolerable en Moscou.]//
//[Muralov fou ben informat de tot allò que ocorria. Era molt delicat i comprensiu per a aquestes coses. Nosaltres estàvem inquiets, i en guàrdia constantment. Com de costum, les partides de caça eren organitzades pel GPU local, perquè coneixia millor les condicions locals. Continuàvem confiats a la seua custòdia i protecció, com abans. Però davant el canvi de circumstàncies, aquesta guàrdia del GPU adquirí un doble sentit, no exempt de perill: ja no hi dipositàvem tanta seguretat com en la guàrdia personal de L. D., que ens havia acompanyat des de Moscou i estava lligada a L. D. pels estrets lligams del front en la guerra civil.//
//Una vegada tornàrem de caça un poc més tard que de costum. El retard no fou culpa nostra; suposàrem més bé que era premeditat. A mitjanit, justament quan ens apropàvem a Kislovodsk, descarrilà de sobte el tramvia en què anàvem, es desvià descrivint un cercle i es detingué bruscament. Ens caiguérem tots, sense adonar-nos al principi del que passava. Els empleats que tractaren d’explicar-nos la causa d’aquell accident estaven molt torbats. Les seues explicacions no tenien sentit. Semblava allò un “accident” premeditat i frustrat, sens dubte una venjança per l’èxit de L. D. en Kislovodsk. L’“endarrerit” caucàsic i de totes les províncies en la seua companyia, necessitava aprendre mitjançant un bon escarment.]//
No molt després d’açò, la pressió exercida sobre membres i simpatitzants de l’oposició esquerrana fou augmentant a poc a poc. El tracte de què foren objecte els centenars de persones que posaren les seues signatures en la declaració dels 83, de 26 de maig de 1927, només fou superat en brutalitat i cinisme pel que patiren els milers que els recolzaren verbalment. Foren obligats a comparèixer davant tribunals del partit només perquè, en reunions del partit, expressaven criteris distints del consagrat pel comitè central stalinista, que d’aquesta manera els privava, descaradament, com a membres del partit dels seus més elementals drets en qualitat de tals. L’opinió pública del partit estava essent preparada per a la franca expulsió dels oposicionistes. Açò es reforçà mitjançant certes estranyes mesures adoptades contra membres i simpatitzants de l’oposició. “Vos heu estat rient de la borsa del treball”, digué amenaçador un membre del politburó i del comitè central del Partit Comunista Ucraïnès, en una de les reunions que el partit celebrà en Kharkov. “Vos expulsarem dels vostres llocs”, comminava en Moscou el secretari del comitè del partit d’aquesta ciutat. [I no eren simples bravates. Quan] es veié que l’amenaça de la fam no feia callar l’oposició, el comitè central recorregué obertament al GPU. Hom havia d’estar cec per a no adonar-se que la lluita contra l’oposició per tals mitjans era una lluita contra el partit. //[Podria parlar-se d’unitat, esgrimint tals armes? Què significava la unitat per als stalinistes? Que potser es tractava de la unitat del llop amb el corder que s’estava engolint...?]//
{Menxinski, successor de Dzerzinski al capdavant del GPU, havia pertangut al moviment oposicionista en temps de Lenin. Havia estat al costat del boicotejadors, després havia simpatitzat amb els anarcosindicalistes i encara tenia d’altres desviacions en seu haver. Fou en la seua joventut. Però cap a la fi de la seua carrera quedà fascinat per l’aparell repressiu. Res l’interessava ja més que el GPU. Consagrà totes les seues facultat intel·lectuals a allò que era la seua única tasca: mantenir el seu aparell en perfecte estat de funcionament. Per a d’això li calia recolzar fermament el govern. Un dia, durant la guerra civil, Menxinski em previngué, davant la meua sorpresa, de les intrigues de Stalin contra mi: hi he fet al·lusió en la meua autobiografia. Quan el triumvirat es féu amb el poder, Menxinski fou fidel al triumvirat. Transferí la seua fidelitat a Stalin quan el triumvirat s’enfonsà. En la tardor de 1927, quan el GPU començà a intervenir en les diferències internes del partit, nombrosos d’entre nosaltres (Zinòviev, Kàmenev, Smilga, jo i pense que algun altre més) anàrem a veure Menxinski. Li demanàrem que ens mostrés les actes dels testimonis dels que havia informat amb gran èxit contra nosaltres en la recent sessió del comitè central. No negà, essencialment, que aquests documents eren falsos, però refusà clarament mostrar-nos-els.}
{“Recordeu, Menxinski, [li preguntí jo] que em parlareu una vegada, en el meu tren, quan estàvem en el front sud, d’una intriga de Stalin contra mi?” S’apocà. Iagoda, que llavors era l’agent de Stalin per damunt del cap del GPU, intervingué aleshores. “Però el camarada Menxinski, [digué avançant el seu cap de rabosa] mai ha estat al front sud.”}
{(Iagoda havia estat farmacèutic en la seua joventut; en una època tranquil·la s’hauria extingit obscurament en la botiga d’alguna petita ciutat.)}
{L’interrumpí; li diguí que no era a ell a qui parlava sinó a Menxinski i repetí la pregunta. Llavors Menxinski respongué:}
{“Sí, estiguí en el vostre tren en el front sud i vos posí en guàrdia contra tal o tal altra maquinació, però no crec haver anomenat cap persona.” El somriure estrany d’un sonàmbul errava en la seua cara mentre es decidia a respondre.}
{No poguérem arrencar-li res. Stalin anà a parlar-li després que nosaltres ens retiràrem amb les mans buides. Kàmenev tornà a veure’l a soles; al fi de comptes tampoc feia tant de temps que havia estat a la disposició de tot el triumvirat contra l’oposició. “Penseu vertaderament [li preguntà Kàmenev] que Stalin sol serà capaç d’afrontar les tasques de la Revolució d’Octubre?”}
{Menxinski evità la pregunta. “Per què, doncs, li heu permès d’adquirir una força tan formidable?” respongué ell pregunta a pregunta. “Ara és massa tard.”}
A la primavera de 1924, després d’un dels plens del comitè central, al que no assistí per estar malalt, diguí a [I. N.] Smirnov: “Stalin es farà dictador de l’URSS”. Smirnov coneixia bé Stalin. Havien compartit la tasca revolucionària i la deportació anys sencers, i en tals condicions, la gent arriba a conèixer-se millor que de cap altre mode.
-Stalin? [em preguntà, sorprès]. Però si és una mediocritat, una nul·litat incolora!
-Mediocritat, sí; nul·litat, no [li contestí]. La dialèctica de la història l’ha enganxat i l’elevarà. El necessiten tots: els fatigats radicals, els buròcrates, els de la NEP, els kulaks, els estranys, els rèptils, tots els cucs que sorgeixen del revolt sòl de la revolució. Ell sap com tractar-los en el seu propi terreny, parla el seu llenguatge i coneix el mode de conduir-los. Té la merescuda reputació de vell revolucionari, que el fa inapreciable per a ells com a visera per a cobrir els ulls del país. Li sobra voluntat i audàcia. No vacil·larà en utilitzar-los i moure’ls contra el partit; ja ha començat a fer-ho. Ara mateix està disposant en torn seu als solapats bergants del partit, als destres trampistes. Com és natural, poden produir-se en Europa, Àsia i el nostre país grans esdeveniments que trastornen tots aquests plans. Però si tot continua automàticament com fins ací, Stalin esdevindrà automàticament dictador.
En 1926 tinguí una discussió amb Kàmenev, que insistia en el fet que Stalin no era més que “un polític de llogaret”. Naturalment, hi havia una partícula de veritat en una caracterització tan sarcàstica, però només una partícula. Atributs de caràcter com ara l’astúcia, la perfídia, l’habilitat d’explotar els més roïns instints de la naturalesa humana, estan desenvolupats en grau extraordinari en Stalin, i considerant la fortalesa del seu caràcter, representen armes temibles en una contesa. Clar que no és una contesa qualsevol. La lluita per a alliberar les masses requereix altres atributs. Seleccionar homes per a llocs privilegiats, unir-los en l’esperit de casta, debilitar i disciplinar les masses, són, en canvi, tasques per a les quals els atributs de Stalin no tenen preu i el converteixen per dret propi en cabdill de la reacció burocràtica. [No obstant això,] Stalin continua essent una mediocritat. No sols el seu esperit és limitat sinó que és incapaç de discórrer amb lògica. Cada frase dels seus discursos té una finalitat pràctica immediata. Però un discurs seu, en conjunt, mai s’eleva al rang d’una construcció lògica.
Si Stalin hagués pogut preveure fins on conduiria la seua lluita contra el trotskisme, indubtablement s’hauria contingut tanmateix la perspectiva de victòria contra els seus antagonistes. Però no preveié absolutament res. Els vaticinis dels seus adversaris, que es convertiria en adalil del Termidor, en enterramorts del partit de la revolució, li semblaven vanes fantasies [i expressions buides]. Creia en la suficiència de l’aparell del partit, en la seua capacitat de realitzar totes les tasques. No tenia la menor idea del paper històric que estava representant. La manca d’imaginació creadora, la seua incapacitat de generalitzar i preveure matà en Stalin al revolucionari tan prompte empunyà pel seu compte el timó. Però aqueixos mateixos trets, abonats per la seua autoritat d’antic revolucionari, li permeteren dissimular l’auge de la burocràcia termidoriana.
La seua ambició adquirí un tint d’asiàtica incultura, intensificada per la tècnica europea. Li era indispensable que la premsa l’exalcés diàriament amb extravagància, publiqués els seus retrats, es referís a ell amb el més mínim pretext, i imprimís el seu nom en grans titulars. Avui, fins i tot els telegrafistes saben que no han d’admetre un telegrama dirigit a Stalin en què no se’l cride pare del poble, o el gran mestre, o geni. La novel·la, l’òpera, el cinema, la pintura, l’escultura, fins i tot les exposicions agrícoles, tot ha de girar entorn de Stalin com entorn del seu eix. La literatura i l’art de l’època stalinista passaran a la història com a exemple del més absurd i abjecte bizantinisme. [En 1925, Stalin estava ressentit amb Lunatxarski perquè aquest havia deixat d’esmentar-lo en un llibre seu com un entre molts prohoms. Però uns dotze o més anys després] el gran escriptor [rus] Alexis Tolstoi, que porta el nom d’un dels més insignes i més independents escriptors del país, ha escrit a propòsit de Stalin:
Tu, refulgent sol de les nacions,
Sol sense ocàs de la nostra època,
I més que el sol, perquè el sol no és sapient...
[i Stalin s’ho pren seriosament. Li complau. I més encara s’alegra, sens dubte, quan algun escriptor de segona fila s’apropa més al seu propi nivell literari amb el següent Cant al sol que torna, que diu, entre altres coses:]
De Stalin ens arriba la llum,
i de Stalin la nostra pròspera vida...
fins i tot la bona vida de la tundra que baten les neus
la vivim units a ell,
al fill de Lenin,
a Stalin el savi.
[Stalin no adverteix que tals efusions literàries sonen] més a grunyit de porc [que a poesia]. L’article sobre el tsar Alexandre III, de “feliç regnat”, escrit per a una antiga enciclopèdia russa per un obsequiós cortesà, és un model de veracitat, moderació i bon gust comparat amb l’article sobre Stalin inserit en l’última enciclopèdia soviètica.
El bloc amb Zinòviev i Kàmenev contingué Stalin. En haver passat llargs períodes d’aprenentatge sota Lenin, apreciava el valor de les idees i dels programes. Encara que de tant en tant incorria en monstruoses desviacions del programa del bolxevisme, i en violacions de la seua integritat ideològica, tot això amb aparences de subterfugi militar, mai traspassava certs límits. Però quan el triumvirat es desféu, Stalin es trobà lliure de tot fre ideològic. Els membres del politburó no es veieren ja desconcertats per la seua manca de fons o la seua extrema ignorància. Discussions i arguments perderen tota la seua influència, especialment en allò tocant assumptes del Komintern. Per aquell temps, ni un sol membre del politburó hauria reconegut que cap de les seccions estrangeres tingués la menor significació independent. Tot es reduïa a la qüestió de si estaven “per” o “contra” l’oposició. En el curs dels anys precedents, una de les meues tasques en la Komintern havia consistit en observar el moviment obrer francès. Després del capgirament en la Komintern, que començà a finals de 1923 i persistí tot l’any 1924, els nous dirigents de les diverses seccions tendien a desviar-se cada vegada més de les velles doctrines. Recorde que una vegada portí a una sessió del politburó l’últim número de l’òrgan central del Partit Comunista Francès i traduí uns passatges de l’article programàtic. Aquells passatges expressaven amb tal vigor la ignorància dels seus [autors] i el seu oportunisme, que per un minut hi hagué una certa confusió en el politburó. Però, naturalment, ells no podien abandonar els seus “xicots”. L’únic membre d’aquell politburó stalinista que creia saber quelcom de francès, ressò tènue dels seus anys escolars d’adolescent, era Rudzutak. Em demanà el retall i començà a traduir-lo a primera vista, ometent paraules i frases desconegudes per a ell, deformant el sentit d’altres, i addicionant els seus propis capritxosos comentaris. Al punt, tots el recolzaren a cor. És difícil fer-se idea del sentiment de pena, d’indignació...
Avui semblaria quasi inútil sotmetre a una avaluació teòrica la producció de literatura contra el trotskisme que, malgrat l’escassetat de paper, inundà literalment la Unió Soviètica. El mateix Stalin no hauria pogut tornar a llegir tot allò que escrigué i digué aproximadament des de 1923 a 1929, perquè està en flagrant contradicció amb tot el que escrigué, digué i féu en el curs del decenni següent. Ho repudia tan completament amb les seues últimes afirmacions, que reproduir aqueix fem polític, fins i tot en extractes de la màxima concisió, seria una tasca de Sísif per a mi, i tan insípida com aigua d’escurar per al pacient lector. Per al nostre objecte és suficient indicar només les poques idees noves ixents que, a poc a poc, cristal·litzaren en el curs de la polèmica entre l’aparell stalinista i l’oposició, i adquiriren importància decisiva en quant proporcionaven punts ideològics de suport als iniciadors de la lluita contra el trotskisme. Entorn d’aqueixes idees s’agruparen les forces polítiques. Eren tres en conjunt, i al seu temps se supliren i reemplaçaren en part unes a altres.
La primera es referia a la industrialització. El triumvirat començà alçant-se contra el programa d’industrialització preconitzat per mi i, en interès de la polèmica, el titllà de superindustrialització. Tal actitud s’intensificà encara més quan es desféu el triumvirat i Stalin formà bloc amb Bukharin i l’ala dreta. La tendència general del criteri oficial contra l’anomenada superindustrialització, sostenia que la industrialització ràpida únicament és possible a costa dels camperols. Per consegüent, cal avançar a pas de caragol. La qüestió del ritme de la industrialització no té importància, en realitat; i així, successivament. La veritat és que la burocràcia no volia pertorbar a aquelles capes de la població que havien començat a enriquir-se, a la bromera de la petita burgesia nepista. Aquest fou el seu primer error d’envergadura en la seua lluita contra el trotskisme. Però mai ha reconegut el seu error. Simplement féu un salt mortal a propòsit de l’assumpte, i escometé alegrement la tasca de batre tots els antics rècords de superindustrialització..., malauradament, predominantment en el paper i en els discursos.
En la segona fase, durant 1924, la lluita es concentrà contra la teoria de la revolució permanent. El contingut polític d’aquesta contesa es reduí a la tesi que no estem interessats en la revolució internacional, sinó en la nostra pròpia seguretat, a fi de desenvolupar la nostra economia. La burocràcia tenia cada vegada més por d’arriscar la seua posició pel perill de complicació implícita en una política revolucionària internacional. La campanya contra la doctrina de la revolució permanent, sense valor teòric intrínsec, serví d’expressió a una desviació conservadora nacionalista del bolxevisme. D’aquesta lluita sorgí la teoria del socialisme en un sol país. Només aleshores Zinòviev i Kàmenev arribaren a comprendre les complicacions de la lluita que ells mateixos havien iniciat.
La tercera idea de la burocràcia en la seua campanya contra el trotskisme es relacionava amb la lluita contra l’anivellament, contra la igualtat. L’aspecte teòric d’aquesta contesa tenia el caràcter de curiositat. En la lletra de Marx relativa al programa de Gotha de la socialdemocràcia alemanya, Stalin trobà una frase en el sentit que durant el primer període del socialisme, la desigualtat, o, com Marx deia, la prerrogativa burgesa en l’esfera de la distribució ha de mantenir-se encara. Marx no volia significar amb açò la creació d’una nova desigualtat, sinó simplement una eliminació gradual, que no sobtada, de l’antiga desigualtat en l’esfera de la distribució. Aquesta cita s’interpreta erròniament com a declaració dels drets i privilegis dels buròcrates i els seus satèl·lits. El futur de la Unió Soviètica quedava ací divorciat del futur del proletariat internacional, i la burocràcia es trobava amb una justificació teòrica de privilegis i poders especials sobre les masses treballadores dins de la Unió Soviètica.
Semblava com si la revolució hagués combatut i vençut expressament per a la burocràcia, que renyia furiosa i furiosa batalla contra l’anivellament, el qual amenaçava els seus privilegis, i contra la revolució permanent, que posava en perill la seua existència mateixa. No és estrany que Stalin trobés en aquesta lluita multitud de partidaris. Entre ells hi havia antics liberals, socialistes-revolucionaris i menxevics. Acudien a bandades a l’estat i fins i tot a l’aparell del partit, cantant hosannes al sentit pràctic de Stalin.
La lluita contra la superindustrialització es menà avant amb molta cautela en 1922, i obertament i amb violència en 1924, i continuà després en distinta forma i amb diverses interpretacions en el curs de tots els anys següents. La lluita contra les acusacions de Trotski sobre la desigualtat començà cap a finals de 1925, i esdevingué, en essència, l’eix del programa social de la burocràcia. La controvèrsia relativa a la superindustrialització es mantingué francament i directa en profit dels kulaks. El pas de caragol en el desenvolupament industrial es necessitava per a donar al kulak un antídot anodí contra el socialisme. Aquesta filosofia era, al mateix temps la filosofia de l’ala dreta, a més d’ésser la del centre stalinista. La teoria del socialisme en un sol país fou propugnada en aquell període per un bloc de la burocràcia, amb la petita burgesia agrària i urbana. La lluita contra la igualtat uní més sòlidament que mai la burocràcia, no sols amb la petita burgesia agrària i urbana, sinó també amb l’aristocràcia obrera. La desigualtat es transformà en la base social comuna, la font i la raó d’ésser d’aquests aliats. D’aquesta manera, vincles econòmics i polítics solidaritzaren la burocràcia i la petita burgesia de 1923 a 1928.
Llavors fou quan el Termidor rus desplegà el seu més evident semblant amb el seu prototip francès. Durant aquell període es permeté al kulak prendre en lloguer la terra del camperol pobre i llogar a aquest com a jornaler seu. Stalin es disposava ja a deixar la terra a propietaris particulars per un període de quaranta anys. Poc després de la mort de Lenin féu una temptativa clandestina de transferir la terra nacionalitzada, com a propietat particular, als camperols de la seua Geòrgia natal, sota l’aparença de “possessió” de “parcel·les particulars” per “molts anys”. Ací palesà una vegada més com de fortes eren les seues antigues arrels agràries i el seu dominant i profund nacionalisme georgià. Per ordre secreta de Stalin, el comissari popular georgià d’agricultura preparà un projecte per a donar la terra en possessió als camperols. Només la protesta de Zinòviev, que s’assabentà de la conspiració, i l’alarma alçada pel projecte als cercles del partit, obligaren Stalin, que encara no se sentia segur de si mateix, a repudiar el seu propi projecte. Naturalment, el cap de turc resultà ésser en aquest cas l’infortunat comissari popular georgià.
Però Stalin i el seu aparell es feren cada vegada més gosats, especialment després d’alliberar-se de la influència moderadora de Zinòviev i Kàmenev. En efecte, la burocràcia portà tan lluny el seu atreviment a favor dels interessos i peticions dels seus aliats, que en 1927, tots s’adonaren, com des d’un principi s’adonà qualsevol economista lletrat, que les exigències del seu aliat burgès eren ilimitades per la seua mateixa naturalesa. El kulak volia la terra, la seua exclusiva propietat. El kulak volia tenir dret a disposar lliurement de la seua collita sencera. El kulak feia tot el possible per crear els seus propis agents a la ciutat, en forma de comerciants i industrials lliures. El kulak no volia transigir amb lliuraments forçosos a preus fixos. El kulak, juntament amb l’industrial modest, treballava per la completa restauració del capitalisme. Així s’inicià la irreconciliable brega al voltant del producte sobrant del treball nacional. Qui en disposarà en el proper futur: la nova burgesia o la burocràcia soviètica? Aquesta fou la immediata qüestió plantejada. Qui dispose del producte sobrant compta amb el poder de l’estat. Així començà la lluita entre la petita burgesia, que havia ajudat la burocràcia a trencar la resistència de les masses obreres i dels seus portaveus de l’oposició esquerrana, i la mateixa burocràcia termidoriana, que havia ajudat a la petita burgesia a dominar les masses agràries. Era una porfídia descarada pel poder i la renda.
Evidentment, la burocràcia no derrotà l’avantguarda proletària, s’alliberà de les complicacions de la revolució internacional i legitimà la filosofia de la desigualtat, per a rendir-se després a la burgesia i esdevenir criat seu, i ésser potser desplaçada al seu torn de l’olla de l’estat. La burocràcia s’espantà mortalment de les conseqüències de la seua política de sis anys. En conseqüència, es girà iradament contra el kulak i el nepista. Al mateix temps, emprengué l’anomenat tercer període i la lluita contra els dretans. Als ulls del ximple, la teoria i la política del tercer període semblava la tornada als principis bàsics del bolxevisme. Però no n’hi havia res, d’això. Es tractava només d’un mitjà per a un fi, el fi d’escombrar l’oposició dretana i els seus satèl·lits. Les estúpides maldats del famós tercer període dins i fora del país són massa recents perquè necessiten descripció ací. Serien ridícules, si els seus efectes sobre les masses no hagueren estat tan tràgics. No és un secret per a ningú que en la lluita contra l’ala dreta, Stalin ha acceptat l’almoina de l’oposició d’esquerra. Ell no ha aportat una sola idea. La seua tasca intel·lectual s’ha limitat a amenaçar i repetir les consignes i arguments de l’oposició, deformant-los demagògicament, com és natural. //No sols ha recollit els vells parracs de l’oposició, sinó que, per a dissimular-los, n’ha arrancat trossos, i sense prendre’s el treball d’unir-los per a formar una nova ensenya (tals miraments mai l’han inquietat) ha cobert amb ells la seua nuesa al compàs de les necessitats. No obstant això, no pot dir-se que aquells parracs, compostos d’una mànega esquerra, una butxaca dreta, un camal (tot això tallat a la mesura d’algun altre), es pogueren estimar com a vestimenta satisfactòria per a la nuesa del líder. I els seus sequaços no li podien ajudar, perquè havien d’ajustar perfectament el seu pas als moviments del pare de nacions.//
La literatura de l’oposició d’esquerra en 1926-1927, es distingeix, per contra, per la seua excepcional riquesa. L’oposició reaccionà a cada indici de vida fora i dins del país, a cada acte del govern, a cada decisió del politburó, amb documents individuals i col·lectius dirigits a les diverses institucions del partit, principalment al politburó. Aquells foren els anys de la revolució xinesa, del comitè anglorrus i d’una gran confusió en qüestions internes. La burocràcia continuava encara temptejant el seu camí, fent tombs de dreta a esquerra i després al revés. Molt del que escrigué l’oposició no estava destinat a la premsa general, sinó només a informar les institucions rectores del partit. Però, fins i tot el que s’escrivia especialment per a Pravda o per a la revista teòrica mensual El Bolxevic, mai s’arribà a publicar en la premsa soviètica.
La majoria del politburó havia resolt fermament estrangular l’oposició (almenys, ofegar-la, sufocar-la, eliminar-la, paralitzar-la), Aquest era el mode de Stalin de contestar als arguments. No tots els membres del politburó estaven conformes amb aquest mètode; però, a poc a poc, Stalin els féu participar en la lluita. Fou podant les seues reserves mentals, llimant els seus prejudicis i fent de cada pas ulterior conseqüència inevitable del precedent. Allí estava ell en el seu element; en tal ambient, la seua mestria era indiscutible. Arribà una moment en què els membres disconformes del politburó es cansaren de protestar, ni tan sols mesuradament, contra els disbarats dels “activistes” més maldestres de Stalin. I, a poc a poc, es veieren impulsats des d’un silenci indiferent a la pública aprovació d’un atropellament rere un altre...
La part dels escrits oposicionistes que aconseguí emportar-me en ocasió de la meua expulsió a Turquia, se serva actualment a la Biblioteca de Harvard i està a disposició de quants puguen interessar-se per l’estudi, en les fonts originals, de la ressenya d’aquella notable lluita. Repassant aqueixos documents mentre escric la present obra (açò és, gairebé quinze anys després), he d’admetre que l’oposició estava encertada en dos aspectes: vaticinava amb raó i parlava intrèpidament al mateix temps; féu proves de notable empenta i persistència en el desenvolupament de la seua línia política. Els arguments de l’oposició mai han estat refutats. No és difícil imaginar-se el furor que despertaven en Stalin i en els íntims de la seua camarilla. La superioritat intel·lectual i política dels representants de l’oposició sobre la majoria del politburó es feia veure en cada línia dels documents oposicionistes. Stalin no digué res en resposta, ni mai intentà donar-la. Recorria al mateix mètode que havia estat part de si mateix des de la seua primerenca joventut, i que consistia en no discutir amb un adversari, descobrint les seues pròpies opinions davant d’un auditori, sinó comprometre’l personalment, i si li era possible, exterminar-lo físicament. La seua impotència intel·lectual davant l’argumentació, davant la crítica, donava origen a la fúria, i aquesta, al seu torn, l’impulsava a afanyar les seues mesures per a liquidar l’oposició. Així passaren els anys 1926-1927. Aquell període constituí, simplement, un assaig general de la perfídia i la degeneració que sorprengueren al món deu anys després.
A una banda d’aqueixa gran polèmica estava l’oposició d’esquerra, intel·lectualment il·luminada, incansable en les seues demostracions i indagacions, esforçant-se amb afany en trobar solució adequada als problemes de les mudables situacions internacionals i internes, sense violar per això les tradicions del partit. A l’altra banda, el fred interès de la colla burocràtica per a donar bon compte dels seus crítics, dels seus contendents, dels pertorbadors que no els deixaven tranquils, que no els permetien gaudir en pau del triomf que havien assolit. Mentre alguns membres de l’oposició estaven aqueferats analitzant els errors bàsics de la política oficial en Xina o sotmetent a crítica el bloc amb el Consell General dels Sindicats britànics, Stalin féu córrer el rumor que l’oposició recolzava Austen Chamberlain contra la Unió Soviètica, que aquest o l’altre oposicionista estava usant indegudament automòbils de l’estat, que Kàmenev havia signat un telegrama a Miquel Romanov, que Trotski havia escrit una lletra frenètica contra Lenin. I sempre les dates, les circumstàncies, tots aqueixos detalls quedaven envoltats en la boira.
No eren aquests els únics mètodes de refutació stalinista. Ell i els seus servidors descendien, fins i tot, a pescar en les fangoses aigües de l’antisemitisme. Recorde, sobretot, una caricatura en la Rabotxaia Gazeta (Gaseta dels Treballadors), titulada “Els camarades Trotski i Zinòviev”. N’hi hagueren moltes d’aquestes caricatures i al·leluies de caràcter antisemita en la premsa del partit, que eren acollides amb sornegueres rialletes. L’actitud de Stalin davant aquest creixent antisemitisme era d’amistosa neutralitat, Però les coses arribaren a tal punt, que necessità atallar-les amb una declaració pública del tenor següent: “Estem combatent Trotski, Zinòviev i Kàmenev, no perquè siguen jueus, sinó perquè són oposicionistes”, etc. Era absolutament clar per a qualsevol que discorregués políticament que la seua declaració deliberadament equívoca, estava dirigida simplement contra els “excessos” d’antisemitisme, difonent al mateix temps per tota la premsa soviètica el significatiu recordatori: “No oblideu que els líders de l’oposició són jueus.” Tal declaració donà llargues mànigues als antisemites.
La majoria dels membres del partit votà a favor de la derrota de l’oposició contra la seua voluntat, contra les seues simpaties, contra els seus records mateixos. S’havien vist induïts a votar, com ho feren gradualment, davall la pressió de l’aparell; igualment, l’aparell fou llançat a la lluita contra l’oposició de dalt a baix. Stalin deixà els papers principals a Zinòviev, Kàmenev, Bukharin i Rikov, perquè estaven molt millor proveïts que ell per a sostenir una polèmica oberta contra l’oposició, però, al mateix temps, perquè no volia cremar al seu darrere tots els ponts. Els forts colps descarregats sobre l’oposició, colps que aleshores semblaren decisius, despertaren una simpatia secreta, però, no obstant això, profunda envers els vençuts i decidida hostilitat cap als vencedors, especialment cap a les dues figures més visibles, Zinòviev i Kàmenev. Així Stalin també acumulava capital. Públicament es dissocià de Kàmenev i Zinòviev, fent-los aparèixer com a principals culpables de la impopular campanya contra Trotski. I assumí el paper de conciliador, de mediador imparcial i moderat en la lluita fraccional.
En 1925, Zinòviev, tractant d’impressionar Rakovski amb els seus triomfs de bandositat, digué, parlant de mi: “Un polític mediocre. No sabé donar amb la tàctica adequada. Per això el desbancaren.” Un any després, aquest infortunat detractor de la meua tàctica estava cridant humilment a la porta de l’oposició d’esquerra. Ni ell ni Kàmenev pogueren imaginar-se encara en 1925 que s’havien convertit en instruments de la reacció burocràtica; erraren aleshores, com en 1917. En 1926 s’adonaren que no hi havia una altra “tàctica” possible per a un revolucionari, puix que, al capdavall, ells eren de la vella guàrdia, que no podia honradament concebre el bolxevisme sense la seua perspectiva internacionalista i el seu dinamisme revolucionari. Allò era la tradició que els vells bolxevics estaven cridats a sostenir. Per això, tot el partit dels temps de Lenin els mirava com un capital irreemplaçable. L’interès especial i excepcional de Lenin per la vella generació de revolucionaris s’inspirava en la seua consideració política tant com en la seua solidaritat de camarada. Quan Zinòviev gallejava davant Rakovski de la seua pròpia afortunada “tàctica” contra mi, blasonava d’haver dissipat i malgastat aqueix capital. De 1923 a 1926, per iniciativa i, al principi, sota la direcció de Zinòviev, la batalla contra l’internacionalisme marxista qualificat de “trotskisme” es menà avant enarborant la consigna de salvar la vella guàrdia del bolxevisme. Es creà una comissió especial que vigilés l’estat de salut dels vells veterans bolxevics. El gir en direcció al Termidor descarat no es féu de notar de mode tan flagrant en res com en les transaccions polítiques de la mateixa vella guàrdia. [Allò fou] seguit del seu extermini físic. La comissió per a cuidar de la salut dels vells bolxevics fou substituïda al final per un petit destacament d’executors [del GPU], a qui Stalin agracià amb l’Ordre de la Bandera Roja.
Lefebvre [en el seu llibre Les Thermidoriens] subratlla que la missió dels termidorians consistí en presentar el 9 de Termidor com un episodi de poca importància: una simple depuració d’elements enemics per tal de preservar el nucli fonamental dels jacobins i continuar la seua política tradicional. En el primer període del Termidor, l’atac no fou contra els jacobins en el seu conjunt, sinó només contra els terroristes. [Un procés anàleg es repetí en el Termidor soviètic.] La campanya contra el trotskisme començà en defensa de la vella guàrdia i de la línia política bolxevic; continuà en nom de la unitat del partit i culminà amb l’extermini físic dels bolxevics en la seua integritat. Durant ambdós termidors, aquest anihilament de revolucionaris es portà a terme en nom de la revolució i, segons sembla, pel màxim interès de la mateixa. Els jacobins no foren exterminats per ésser jacobins, sinó per ésser terroristes, per ésser robespierristes, etc.; de manera anàloga, els bolxevics no foren anihilats com a tals, sinó com a trotskistes, zinovievians, bukharinistes... Hi ha una notable similitud entre l’expressió russa tratskitskoie okhvostïie, que adquirí plens drets civils en les publicacions soviètiques, i el títol d’un fullet publicat per la Méhée de la Touche el 9 de Fructidor, La queue de Robespierre. Però la semblança entre ambdós mètodes termidorians fonamentals és ncara més notable. Lefebvre escriu que l’endemà al 9 de Termidor, parlant en nom dels membres del Comitè de Salut Pública, Barère assegurava a la Convenció que gens important havia ocorregut.
“Parlant en nom seu el 10 de Termidor, Barère declarà que els successos ocorreguts el dia anterior no eren més que “una petita pertorbació que deixava intacte el govern...”.
[I tres setmanes després:]
“El 2 de Fructidor (19 d’agost), Louchet, el mateix home que havia presentat l’acusació contra Robespierre, descrivia el progrés de la reacció, tornava a demanar que s’arrestés tots els sospitosos, i declarava que calia “mantenir el Terror en l’ordre del dia...”.
//[Aquest colp contra l’esquerra deixà naturalment desenfrenada a la dreta, i les passions pujaren de punt:]//
//[“Els termidorians, forçant el nou estat de coses, tenien sobretot temor... d’una sublevació. Els elements dretans explotaven aquest temor. Començà llavors una “purga” de clubs, amb arrestos i assassinats de jacobins. Els dretans, sostinguts pels de Termidor, feren tot el possible des d’aquell moment per tal de presentar tot signe de descontent, crítica o indignació, tant a París com en províncies, com a prova de conspiració per part dels terroristes.”]//
El prestigi dels dirigents, i no sols el prestigi personal de Lenin, constituïen en la seua totalitat l’autoritat del comitè central. El principi de direcció individual era absolutament aliè al partit. Aquest elegia les figures més populars per a la direcció, dipositava en ells la seua confiança i admiració, però continuava adherit a la idea que la direcció efectiva s’encarnava en el comitè central indivisible. Aquesta tradició fou aprofitada amb gran avantatge pel triumvirat, que insistia sobre la superioritat del comitè central respecte a tota autoritat individual. Stalin, arbitrista, centrista i eclèctic per excel·lència, expert en petites dosis gradualment administrades, se serví cínicament d’aquella confiança [en el comitè central] per al seu benefici.
A finals de 1925, Stalin encara parlava als dirigents en tercera persona i instigava el partit contra ells. Rebia els aplaudiments de la capa mitjana de la burocràcia, que refusava inclinar el seu cap davant cap líder. Però, en realitat, Stalin era ja un dictador. Era un dictador, però encara no ho percebia, i ningú l’estimava com a tal. Era un dictador, no per la força de la seua personalitat, sinó pel poder de l’aparell polític que havia trencat amb els seus líders antics. Encara en el XVI Congrés de 1930, Stalin digué: “Pregunteu per què hem expulsat Trotski i Zinòviev? Perquè no volem tenir aristòcrates en el partit, perquè només tenim una llei en el partit, i tots els membres del partit tenen els mateixos drets.” I ho reiterà més tard, en el XVII Congrés de 1934.
{Se serví de la dreta com un ariet contra l’oposició d’esquerra, doncs que sols la dreta tenia un programa definit, interessos i principis que el triomf de l’esquerra hauria posat en perill. Però quan veié que l’exclusió de l’oposició d’esquerra provocava grans inquietuds i descontentament en el partit i irritació davant la dreta triomfant, Stalin comprengué com podria utilitzar aquest descontentament per a girar-se contra els dretans. El conflicte de les forces de classes en aquesta batalla entre dreta i esquerra el preocupava menys que el seu paper decebedor com a conciliador o com a element pacificador capaç de reduir al mínim el nombre inevitable de víctimes i preservar el partit d’un cisma. En el seu paper de suprem àrbitre, li hauria estat possible refusar la responsabilitat de mesures serveres preses contra certs membres populars del partit, tant d’una ala com de l’altra. Però les classes no poden ésser enganyades. En tant que maniobra, la política prokulak de 1924-1928 era pitjor que criminal: era absurda. Hom no pot enganyar el kulak. Jutja segons els impostos, els preus, els beneficis, no segons la xerrameca i les declamacions: jutja sobre els fets no sobre les paraules. La maniobra no pot reemplaçar l’acció i la reacció de forces de classe; o millor, la seua utilitat és limitada, i no hi res millor per a desintegrar la moral revolucionària d’un partit de masses que les maniobres clandestines sense principis. Res és més mortal per a la moral i el caràcter dels revolucionaris individuals. L’astúcia militar mai pot reemplaçar la gran estratègia.}
Smilga posà en relleu, parlant amb mi uns deu anys després de la insurrecció d’octubre, que durant els cinc primers anys existí una tendència encoberta a ajustar diferències; es taponaren antigues bretxes, es guariren velles ferides, hi hagueren reconciliacions, etc., mentre que en el curs dels cinc anys següents, a partir de 1923, el procés s’invertí; les esquerdes s’eixamplaven, la menor discrepància es dilatava i aguditzava, i no havia ferida sense rancúnia. El partit bolxevic, en la seua antiga forma, amb les seues velles tradicions i els seus antics components, es feia cada vegada més refractari a la nova capa dominant.
En aquesta contradicció rau l’essència del Termidor. Són estèrils i absurds els treballs de Sísif dels qui tracten de reduir totes les posteriors vicissituds a uns quants atributs que originals, com si un partit polític fos una entitat homogènia i un factor omnipotent de la història. Un partit polític és només un instrument històric transitori, un dels molts instruments i escoles de la història. El partit bolxevic s’assenyalà a si mateix com a meta la conquesta del poder pel proletariat. Ja que el partit realitzà aqueixa tasca per primera vegada en la història i enriquí l’experiència humana amb tal gesta, ha complit una missió històrica transcendental. Només aquells que agraden de la discussió abstrusa poden demanar d’un partit polític que subjugue i elimine els factors, molt més poderosos, de masses i classes hostils a ell. La limitació del partit com a instrument històric es manifesta pel fet que en arribar a un cert punt, en un determinat moment, comença a disgregar-se. Sota la influència de pressions internes i externes, s’esquerda i aclivella, i els seus òrgans comencen a atrofiar-se. Iniciat aquest procés de descomposició, lentament al principi, en 1923, el seu ritme augmentà de pressa. El vell partit bolxevic i els seus antics quadres heroics seguiren el camí de tot ésser perible; sacsat per accessos de febre i espasmes, i atacs dolorosíssims, finí sucumbint. Per a establir el règim que amb tota justícia anomenen stalinista, allò que en veritat calia no era un partit bolxevic, sinó precisament exterminar el partit bolxevic.
Nombrosos crítics, publicistes, corresponsals, historiadors biògrafs i diversos sociòlegs d’afició han pretès fer veure a l’oposició d’esquerra allò en què s’ha equivocat en els seus mètodes, dient que l’estratègia d’aquesta oposició no era factible des del punt de vista de la lluita pel poder. No obstant això, no era just el mode d’examinar la qüestió. L’oposició d’esquerra no podia assolir el poder, ni tan sols esperava assolir-lo; almenys, aquest era el criteri dels seus dirigents més sensats. Una lluita de l’oposició d’esquerra, d’una organització marxista revolucionària pel poder, només es podia concebre sota les condicions d’un aixecament revolucionari. En tals moments, l’estratègia es basa en l’agressió, en la crida directa a les masses, en l’atac frontal contra el govern. Alguns membres de l’oposició d’esquerra havien pres molta part en tal lluita i tenien coneixement directe de com efectuar-la. Però durant els primers anys del segon decenni, i més tard, no hi hagué cap aixecament revolucionari en Rússia, sinó tot el contrari. En tals circumstàncies no es podia pensar en emprendre una campanya pel poder.
Cal tenir present que en els anys de la reacció, de 1908 a 1911 i després, el partit bolxevic refusà entaular una ofensiva directa contra la monarquia, limitant-se a la tasca de preparar l’eventual ofensiva lluitant pel ressorgiment de les tradicions revolucionaries i per la conservació de certs quadres, sotmetent els esdeveniments successius a una anàlisi constant, i utilitzant tota possibilitat legal o semilegal per a ensinistrar la capa més avançada dels treballadors. L’oposició d’esquerra no podia procedir altrament en condicions semblants. En efecte, les condicions de la reacció soviètica eren incomparablement més difícils per a l’oposició que ho foren les de la reacció tsarista per als bolxevics. Però, en el seu fonament, la tasca continuava essent la mateixa: servar les tradicions revolucionàries, mantenir contacte entre els elements avançats dins del partit, analitzar les peripècies del Termidor, preparar l’aixecament revolucionari al recinte mundial, així com en la Unió Soviètica. Hi havia perill en què l’oposició menystingués les seues forces i abandonés prematurament la prossecució de la seua tasca després d’alguns intents, que la guàrdia avançada necessàriament xoqués no sols contra la resistència de la burocràcia, sinó també amb la indiferència de les masses; i, així mateix, l’havia que, en haver-se convençut de la impossibilitat d’associar-se obertament a les masses, fins i tot a la seua avantguarda, l’oposició renunciés a la lluita i es posés a esperar temps millors. Açò era exposar-se a perdre per complet...
La revolució trenca i destrueix l’aparell del vell estat. Ací rau la seua essència. La lliça està repleta de contendents. Ells decideixen, actuen, legislen a la seua manera, exempts de precedents; jutgen i donen ordres. L’essència de la revolució està en què la mateixa massa es constitueix en propi òrgan executiu. Però quan la massa es retira del recinte, torna a les seues diverses residències, als seus habitatges particulars, perplexa, desil·lusionada, cansada, el teatre dels esdeveniments queda desolat. I la seua fredor s’intensifica quan l’ocupa la nova màquina burocràtica. Naturalment, els encarregats d’ella, insegurs de si mateixos i de les masses, tenen recel. Per això, en l’època de la reacció victoriosa, la màquina políticomilitar exerceix un paper molt més important que no sota l’antic règim. En aquesta oscil·lació de la revolució al Termidor, l’índole específica del Termidor rus prové del paper que el partit hi exercí. La Revolució Francesa no tingué res d’açò a disposició seua. La dictadura dels jacobins, personificada en el Comitè de Salut Pública, només durà un any. Aquesta dictadura tenia un efectiu suport en la Convenció, molt més fort que els clubs i seccions revolucionàries. Ací rau la clàssica contradicció entre la dinàmica de la revolució i el reflex parlamentari. Els elements més actius de les classes participen en la pugna revolucionària de forces. Els altres (els neutrals, els que romanen a l’expectativa, els endarrerits) semblen excloure’s ells mateixos. En època d’eleccions, augmenta la participació, que s’estén a una porció considerable dels semipassius i els semiindiferents. En els temps de revolució, els representants parlamentaris són enormement més moderats i contemporitzadors que els grups revolucionaris als qui representen. Per a dominar la Convenció, els muntanyesos deixaren que la Convenció regís el poble, millor que els elements revolucionaris del mateix poble fora de la Convenció.
Malgrat el caràcter incomparablement més profund de la Revolució d’Octubre, l’exèrcit del Termidor soviètic es reclutà essencialment entre les restes dels partits que anteriorment havien regit, i dels seus representants ideològics. Els antics hisendats rurals, capitalistes, homes de lleis, els seus fills (açò és, els que no havien fugit a l’estranger) foren absorbits per l’aparell de l’estat, i alguns fins i tot pel mateix partit. Una immensa majoria dels admesos en la maquinària de l’estat i del partit havien estat anteriorment membres dels partits petit burgesos: menxevics i socialistesrevolucionaris. Cal afegir-hi un enorme nombre de filisteus pelats que havien estat arrupits al marge durant l’època tempestuosa de la revolució i la guerra civil, i que, convençuts al final de l’estabilitat del govern soviètic, es dedicaren amb singular passió a la noble tasca d’assegurar-se càrrecs permanents i còmodes, si no al centre, almenys a les províncies. Tota aquesta enorme multitud bigarrada era el suport natural del Termidor.
Els seus sentiments anaven des del rosa pàl·lid al blanc nivi. Els socialistesrevolucionaris, naturalment, estaven en tot moment i fos com fos disposats a defensar els interessos dels camperols contra les amenaces dels industrialitzadors de mala intenció, en tant que els menxevics, en general, consideraven que havia de donar-se més llibertat i terra a la burgesia rural, de la que havien passat a ésser portaveus polítics. Els representants que quedaven de la gran burgesia i dels hisendats rurals, i que havien trobat accés a càrrecs governamentals, naturalment s’acolliren als camperols com a la seua taula de salvació. No podien esperar cap èxit com a campions dels interessos de la seua pròpia classe, de moment, i s’adonaven perfectament que haurien de passar un cert lapse de temps defensant els camperols. Cap d’aquests grups podia aixecar sense reservar el cap. Tots ells necessitaven el tint protector del partit dominant i del bolxevisme tradicional. La lluita contra la revolució permanent significava per a ells la lluita contra la institució permanent de les despulles que havien patit. És natural que acceptaren gustosos com a dirigents als bolxevics que es giraven contra la revolució permanent.
L’economia havia revifat. Aparegué un petit superàvit. Naturalment, es concentrà a les ciutats, a disposició de les capes rectores. Amb això vingué una reanimació dels teatres, restaurants i altres establiments d’esbarjo. Centenars de milers de persones de diverses professions que passaren els ardents anys de la guerra en una espècie de coma, ara ressorgien, estiraven els seus membres i començaven a participar en el restabliment de la vida normal. Tots ells estaven de part dels adversaris de la revolució permanent. Tots ells volien pau, creixement i enfortiment dels camperols, i prosperitat contínua dels establiments d’esbarjo de les ciutats. I tractaven d’assegurar la permanència d’aquest rumb més que no de la revolució. El professor Ustrialov preguntava si la Nova Política Econòmica de 1921 fou una “tàctica” o una “evolució”. Aquesta pregunta incomodà molt Lenin. El curs ulterior dels esdeveniments mostrà que la “tàctica”, mercè a una especial configuració de les condicions històriques, arribà a ésser la font de l’“evolució”. La retirada estratègica subsegüent del partit revolucionari fou com el principi de la seua degeneració.
La contrarevolució s’inicia quan comença a desenrotllar-se el carret de les conquestes socials progressives. I aquest desenrotllament no sembla tenir fi. Però sempre se serven algunes de tals conquestes. Així, a despit de monstruoses deformacions burocràtiques, la base classista de l’URSS continua essent proletària. Però recordem que aquest procés de desenvolupament encara no ha acabat, i que el futur d’Europa i del món durant els propers decennis no s’ha decidit encara. El Termidor rus hauria obert indubtablement una nova era de domini burgès, si tal domini no s’hagués desacreditat en tot el món. En tot cas, la lluita contra la igualtat i l’establiment de diferències socials molt profundes no ha aconseguit fins ara eliminar la consciència socialista de les masses ni la nacionalització dels mitjans de producció i de la terra, que foren les conquestes socialistes bàsiques de la revolució. Encara que deroga tals gestes, la burocràcia no s’ha atrevit encara a recórrer a la restauració de la propietat privada dels mitjans de producció. A final del segle XVIII, la propietat privada dels mitjans de producció fou un factor d’importància progressiva considerable. Encara li quedava Europa i el món per conquerir. Però en els nostres temps, la propietat privada és l’únic obstacle seriós que s’oposa al desenvolupament adequat de les forces productores. Encara que per l’índole del seu nou mode de viure, el seu conservadorisme, les seues simpaties polítiques, la immensa majoria de la burocràcia s’inclinava cap a la nova petita burgesia, les seues arrels econòmiques estaven ben enfonsades al terreny de les noves condicions de propietat. El creixement de les relacions burgeses amenaçaven no sols la base socialista de la propietat, sinó també els fonaments socials de la mateixa burocràcia. Es pot haver sentit inclinada a repudiar la perspectiva socialista de desenvolupament a favor de la petita burgesia; però a cap preu consentiria en repudiar els seus propis drets i privilegis per a beneficiar-la. Aquesta contradicció és la que menà al dur conflicte entre la burocràcia i el kulak.
{És aquí que el Termidor soviètic difereix radicalment del prototipus francès. El dictador jacobí havia estat necessari per tal de desarrelar la societat feudal i defensar el nou ordre social contra els atacs de l’enemic de fora. Fet açò, la tasca del regim termidorià consistí en crear les condicions necessàries del desenvolupament d’aquesta nova societat, que era burgesa, és a dir basada sobre la propietat privada i la llibertat del comerç alliberat de la majoria de traves anteriors. La restauració d’una llibertat de comerç limitada per la Nep en 1921 fou una retirada davant les exigències burgeses. Però de fet, aquest comerç lliure era tan restringit que no podia soscavar els fonaments del règim (la nacionalització dels mitjans de producció) i les regnes del govern romanien a mans dels jacobins russos que havien dirigit la Revolució d’Octubre. Fins i tot, l’extensió ulterior d’aquesta llibertat comercial en 1925 no alterà les bases del règim, tanmateix que l’amenaça esdevingué llavors gran. La lluita contra el trotskisme era menada en nom del camperolat, darrere del qual s’amagava el nepman voraç i buròcrata àvid. Tot seguit que el trotskisme fou vençut es legalitzà l’arrendament de la terra, i el lliscament en tota la línea del poder de l’esquerra vers la dreta esdevingué palès, no obstant girs ocasional vers l’esquerra, doncs que aquests estaven sempre seguits de retorns encara més pronunciats a dreta. En la mesura en què la burocràcia utilitzà aquests balancejos vers l’esquerra per tal d’adquirir una acceleració del moviment per a cada salt consecutiu a dreta, el ziga-zaga es desenvolupava regularment a costa de les masses treballadores i en interès d’una minoria privilegiada; el seu caràcter termidorià és innegable.}
Rousseau ha explicat que la democràcia política era incompatible amb una excessiva desigualtat. Els jacobins, representants de la base de la petita burgesia, estaven impregnats d’aquesta doctrina. La legislació de la dictadura jacobina, especialment el paper del màximum, s’ajustava a aquestes normes. Així ocorregué també amb la legislació soviètica, que desterrà la desigualtat fins i tot de l’exèrcit. Sota el règim de Stalin tot açò ha canviat, i avui no sols hi ha desigualtat social, sinó també econòmica. L’ha fomentada la burocràcia, amb cinisme i desvergonyiment, en nom de la doctrina revolucionària del bolxevisme. En la seua campanya contra les acusacions trotskistes de desigualtat, en la seua agitació per l’escala diferencial de salaris, la burocràcia invocava les ombres de Marx i Lenin, i cercava justificació per als seus privilegis escudant-se en l’afanyós camperol “mitjà” i en el treballador especialitzat. Al·legava que l’oposició d’esquerra tractava de desposseir el treballador competent del major salari a què tenia ple dret. Era la mateixa espècie de disfressa demagògica emprada pel capitalista i el grans terratinent que vessaven llàgrimes de cocodril en pro del mecànic expert, del modest comerciant emprenedor i del camperol sempre sacrificat. Era una maniobra magistral per part de Stalin, i naturalment trobà immediat ressò entre els funcionaris privilegiats, que per primera vegada veieren en ell el seu cap dilecte. Amb desenfrenat cinisme, la igualtat es denuncià com a prejudici petit burgès; l’oposició fou denunciada com a principal enemiga del marxisme i màxima pecadora contra els evangelis de Lenin. Reclinats en automòbils tècnicament propietat del proletariat, de camí vers els punts d’estiueig, també propietat del proletariat, en els quals només un grapat de privilegiats tenien entrada, els buròcrates reien: “Per a què hem estat lluitant?” Aqueixa irònica frase era molt popular aleshores. La burocràcia havia respectat Lenin, però sempre els havia semblat un poc enutjós el seu puritanisme. Un acudit corrent en 1926-1927 caracteritzava la seua actitud envers els dirigents de l’oposició unida: “Toleren Kàmenev, però no el respecten; respecten Trotski, però no el toleren; a Zinòviev, ni el toleren ni el respecten.” La burocràcia cercava un líder que fos el primer entre iguals. La fermesa de caràcter de Stalin i la seua estretor de mires inspirava confiança. “No ens espanta Stalin [deia Ienukidze a Serebriakov]. Tan prompte com comence a donar-se importància, el destituirem.” Però, al capdavall, fou Stalin qui se’n desembarassà d’ells.
El Termidor francès, iniciat pels jacobins de l’esquerra, es convertí al final en una reacció contra els jacobins. “Terrorista”, “muntanyès”, “jacobí” s’empraven com a paraules injurioses. A les províncies es tallaren els arbres de la llibertat i s’aixafà l’escarapel·la tricolor. Açò era inconcebible en la república dels soviets. El partit totalitari tancava dins seu tots els elements indispensables de reacció, que mobilitzà davall la bandera oficial de la Revolució d’Octubre. El partit no tolerava cap competència, ni tan sols en la lluita contra els seus enemics. La campanya contra els trotskistes no es convertí en campanya contra els bolxevics perquè el partit l’havia fet exclusivament seua, assenyalant-li certs límits i sostenint-la en nom del bolxevisme.
Als ulls dels badocs, la teoria i la pràctica del “tercer període” semblaven refutar la teoria del període termidorià de la revolució russa. En realitat, no feren més que confirmar-la. L’essencial del Termidor fou, i no pot menys d’ésser, social quant a caràcter. La seua finalitat era cristal·litzar una nova capa privilegiada, crear un substrat nou per a la classe econòmicament superior. Hi havia dos pretendents a aquest paper: la petita burgesia i la mateixa burocràcia. Ambdues combateren unides [en la batalla per a vèncer] la resistència de l’avantguarda del proletariat. Quan s’assolí açò es desencadenà una terrible lluita entre ells. La burocràcia arribà a espantar-se del seu aïllament, del seu divorci del proletariat. Sola, no podia aixafar el kulak ni la petita burgesia, que havia crescut i continuava creixent sobre la base de la NEP; havia de comptar amb l’ajuda del proletariat. D’ací el seu esforç concertat per presentar la seua lluita contra la petita burgesia, pel producte sobrant i pel poder, com la lluita del proletariat contra les temptatives de restauració capitalista.
Ací cessa l’analogia amb el Termidor francès. La nova base social de la Unió Soviètica esdevingué dominant. Defensar la nacionalització dels mitjans de producció i de la terra és llei de vida o mort per a la burocràcia, perquè tal és l’origen social de la seua posició dominant. Aqueixa era la raó de la seua lluita contra el kulak. La burocràcia podia sostenir aquesta contesa, i resistir fins al final, només amb ajuda del proletariat. La millor prova del fet que havia fet recluta d’aquest suport fou l’allau de capitulacions per part de representants de la nova oposició. La lluita contra el kulak, la pugna contra l’ala dreta, contra l’oportunisme (les consignes oficials d’aquell període), li semblaren als treballadors i a molts representants de l’oposició d’esquerra com un renaixement de la Dictadura del Proletariat i de la Revolució Socialista. Els advertírem llavors: no es tracta només del que es fa, sinó també de qui ho fa. En condicions de democràcia soviètica, açò és, d’autonomia obrera, la lluita contra els kulaks podria no haver assumit una forma tan convulsiva, pusil·lànime i bestial, i haver menat a un alça general del nivell econòmic de les masses, a base d’industrialització. Però la lluita de la burocràcia contra el kulak era una singular contesa [entaulada] a coll dels treballadors: i com cap dels gladiadors confiava en les masses, com ambdós temien les masses, la lluita revestí un caràcter convulsiu i sanguinari. Gràcies al suport del proletariat, acabà en victòria per a la burocràcia. Però no afegí res al pes específic del proletariat dins de la vida política del país.
Per tal de comprendre el Termidor rus és de la màxima importància adonar-se del paper del partit com a factor polític. En la Revolució Francesa no hi havia res ni remotament semblat al partit bolxevic. Durant el Termidor hi hagueren en França diversos grups socials, [amb diversos] rètols polítics, que lluitaven entre si en nom d’interessos oficials definits. Els termidorians atacaven els jacobins titllant-los de terroristes. La joventut daurada recolzava els termidorians per la dreta, amenaçant-los també. A Rússia, tots aquests processos, conflictes i unions quedaven coberts sota el nom del partit únic.
Exteriorment, un sol partit commemorava fases de la seua existència en iniciar-se el govern soviètic, i vint anys més tard, recorrent als mitjans en nom dels mateixos fins: la conservació de la seua puresa política i de la seua unitat. Certament, el paper del partit i la finalitat de les “purgues” havien canviat radicalment. En el primer període del poder soviètic, l’antic partit revolucionari eliminava de les seues files els arribistes; i, en conseqüència, els comitès es componien de treballadors revolucionaris. Aventurers, arribistes o simples bergants que tractaven d’aferrar-se al govern en nombre molt considerable eren llençats per la borda. Però les depuracions d’aquests darrers anys, per contra, es dirigien senzillament contra l’antic partit revolucionari. Els organitzadors d’elles eren els elements més burocràtics i de menys calibre del partit; i les seues víctimes, els elements més lleials, afectes a tradicions revolucionàries, i sobretot la seua més antiga generació revolucionària, els elements proletaris genuïnament lleials a la revolució. El significat social de les “purgues” s’ha alterat fonamentalment, però aquesta alteració queda oculta pel fet que les porta a terme el mateix partit. A França, veiem en circumstàncies homòlogues el moviment tardà dels districtes petit burgesos i obrers contra els més conspicus de la petita i mitja burgesia, representats pels termidorians secundats per bandes de la joventut daurada.
Fins i tot tals bandes de joves daurats es troben avui incloses en el partit i en la Lliga de la Joventut Comunista. Aquests eren els destacaments de campanya, reclutats entre els fills de la burgesia, joves privilegiats resoludament decidits a defensar la seua pròpia posició de privilegi o la dels seus pares. Basta assenyalar el fet que al capdavant de la Lliga de la Joventut Comunista ha estat durant anys Kossarev, a qui generalment es coneixia com un degenerat moral que abusava de la seua elevada posició en profit dels seus fins personals. Tot el seu aparell es componia d’homes d’aquest tipus. Tal era la joventut daurada del Termidor rus. La seua directa inclusió en el partit emmascarava la seua funció social com a destacament actiu dels privilegiats contra els treballadors i els oprimits. La joventut daurada soviètica, cridava: “A baix el trotskisme! Visca el comitè central leninista!”, igualment que la joventut daurada de França cridava en el Termidor: “A baix els jacobins! Visca la Convenció!”
Els jacobins dominaren principalment per la pressió que el carrer exercia sobre la Convenció. Els termidorians, açò és, els jacobins desertors, pugnaven pels mateixos mètodes, però partint de propòsits oposats. Començaren organitzant a fills ben endiumenjats de la burgesia, extrets dels descamisats. Aquests joves daurats, o simplement “joves”, com els qualificava amb indulgència la premsa conservadora, arribaren a ésser un factor tan important en la política nacional, que quan els jacobins foren expulsats de tots els llocs administratius, els “joves” els reemplaçaren. Un procés idèntic s’està desenvolupant en la Unió Soviètica; encara que allí, sota Stalin, el seu abast és molt major.
La burgesia del Termidor es caracteritzava pel seu profund odi envers els muntanyesos, perquè els seus propis caps provenien dels que havien estat al capdavant dels descamisats. La burgesia, i amb ella els termidorians, temien sobretot un nou esclat del moviment popular. Precisament durant aquell període acabà de formar-se la consciència de classe de la burgesia francesa. Detestava els jacobins i els semijacobins amb odi feroç, com a traïdors als seus més sagrats interessos, com a desertors, com a renegats. L’origen de l’odi de la burocràcia soviètica envers els trotskistes té el mateix caràcter social. Ací hi ha gent de la mateixa capa, del mateix grup rector, de la mateixa burocràcia privilegiada, que abandona les files només per a lligar el seu destí al dels descamisats, els desheretats, els proletaris, els pobres d’aldea. No obstant això, la diferència rau en què la burgesia francesa ja existia abans de la Gran Revolució. Primer es desprengué del seu embolcall polític en l’Assemblea Constituent; però hagué de passar pel període de la Convenció i el de la dictadura jacobina per a arranjar-se amb els seus enemics mentre que durant el Termidor restaurà la seua tradició històrica. La casta dominant soviètica estava composta enterament per buròcrates del Termidor, reclutats no sols entre les files bolxevics, sinó entre elements dels partits petit burgesos i burgesos també. I aquests últims tenien molts comptes a ajustar amb els “fanàtics” del bolxevisme.
El Termidor descansava sobre una base social. Era un problema de pa, carn, habitatges, excés, i, d’ésser possible, luxe. La igualtat jacobina burgesa, que adoptà la forma de la reglamentació del màximum, restringia el desenvolupament de l’economia burgesa i l’augment del benestar burgès (prosperitat). En aquest punt, els termidorians sabien perfectament i comprenien per descomptat cap a on anaven. En la declaració de drets que formularen, exclogueren l’article essencial: “Els individus naixen i romanen lliures i iguals en drets.” Als que proposaven el restabliment d’aquest important precepte jacobí, els termidorians els replicaven que era ambigu i per això perillós; tots eren, naturalment, iguals en drets, però no en aptituds ni en possessions. El Termidor fou una protesta directa contra el tremp espartà i l’afany d’igualtat.
Hom troba la mateixa motivació social en el Termidor soviètic. Es tractava, en primer terme, de suprimir les limitacions espartanes del primer període de la revolució. Però també interessava assolir creixents privilegis per a la burocràcia. No era qüestió d’introduir un règim econòmic liberal. Les concessions en aquest sentit foren de caràcter transitori, i duraren molt menys temps del que es pensà en un principi. Un règim liberal a base de propietat privada significava concentració de riquesa en mans de la burgesia, especialment dels seus elements destacats. Els privilegis de la burocràcia tenen una altra font de procedència. La burocràcia s’apropià d’aquella part de la renda nacional que pogué assegurar-se per l’exercici de la força o en virtut de la seua autoritat, o bé per la seua intervenció directa en les relacions econòmiques. Quant a la producció nacional sobrant, la burocràcia i la petita burgesia aviat passaren de l’aliança a l’enemistat. El domini del producte sobrant obrí a la burocràcia la ruta del poder.