Els bolxevics havien realitzat tan a consciència la tasca d’atreure’s totes les forces armades del país, que la seua victòria final del 7 de novembre s’assolí pràcticament per falta d’enemic. El colp d’octubre fou “més fàcil que alçar una ploma”, per a servir-se de les paraules de Lenin. Ni un sol regiment s’aixecà per a defensar la democràcia russa. Amb les forces de l’antiga policia disperses, el govern de Kerenski en Petrograd no comptava més que amb els cadets militars i els batallons de dones, molt defectuosos, enfront dels destacaments al comandament de revolucionaris professionals bolxevics. La lluita pel poder suprem en un imperi que comprenia la sisena part del globus terraqüi es decidí entre forces sorprenentment reduïdes per ambdues bandes, tant a les províncies com en les dues ciutats principals.
(L’occident democràtic civilitzat, que caminava cap al seu quart any de guerra, no volia creure en el fet consumat. Després de portar els bolxevics quasi una setmana en el poder, Kerenski assegurà sincerament al món sorprès que el bolxevisme “com a força organitzada [...] no existeix ja, ni tan sols en Petrograd”. //El triomf bolxevic havia estat més fàcil i segur en Petrograd que a Moscou i les províncies. Els cosacs estacionats en Petrograd eren “neutrals” [fins i tot el quarter general i els més declarats reaccionaris], i refusaven prestar ajuda al Govern Provisional, reservant-se el dret d’obrar per compte propi, mentre que el general Krasnov marxava sobre la capital amb un nombre desconegut de tropes. Els caps i empleats dels bancs, ministeris i pràcticament totes les institucions de l’administració pública s’havien declarat en vaga. Els sindicats de ferrocarrils, telèfons, telègrafs i correus, dirigits per menxevics, amenaçaren d’anar a la vaga i paralitzar tots els serveis de comunicacions i transports mentre els vencedors no consentiren en formar un govern de coalició de tots els partits socialistes, però sense participació de Lenin ni de Trotski. Aquella amenaça produí una crisi més aparent que real en la direcció del partit bolxevic.)//
Immediatament després de la insurrecció, per insistència de l’ala dreta bolxevic (Zinòviev, Kàmenev, Rikov, Lunatxarski i d’altres), s’iniciaren negociacions amb els menxevics i els populistes al voltant d’un govern de coalició. Entre altres condicions, els partits derrocats per l’aixecament demanaven una majoria per a ells, i, per damunt de tot, que s’apartés del govern a Lenin i a mi, com a responsables personals de l’“aventura” d’octubre. Els membres dretans del comitè central s’inclinaven a acceptar aquesta petició. S’estudià l’assumpte en el comitè central durant la sessió de l’1 (14) de novembre. Heus aquí el que diu l’acta: “Es proposa expulsar Lenin i Trotski. Açò significa decapitar el nostre partit, i no ho acceptem.” La facilitat amb què els dretans es prestaven fins i tot a lliurar submisament el poder, fou condemnada pel comitè central com “por de la majoria del soviet a utilitzar la seua pròpia majoria”. Els bolxevics no es negaven a compartir el poder amb altres partits, però només a base de la deguda proporció de forces dins dels soviets. Lenin declarà que les negociacions amb els partits petit burgesos només tenien sentit com a pantalla per a apartar l’atenció de les accions militars.
La meua moció per a concloure les negociacions amb els conciliadors fou aprovada. Stalin no participà en els debats; però votà amb la majoria. En protesta, els representants de la dreta es retiraren del comitè central i del govern. La majoria del comitè central es dirigí a la minoria exigint-li sotmetre’s incondicionalment a la disciplina del partit. L’ultimàtum estava signat per deu membres i candidats del comitè central: Lenin, Trotski, Stalin, Sverdlov i d’altres. Respecte a l’origen del document, un dels membres del comitè central, Bubnov, declara: “Després d’escriure’l [Lenin], féu entrar un a un al seu despatx els membres del comitè central, informant-los del text de la declaració i invitant-los a signar-la.” La narració és interessant perquè permet avaluar amb justesa la importància de l’ordre de les signatures. Lenin m’ensenyà l’ultimàtum en primer lloc, i després de signar jo, cridà els altres, començant per Stalin. Així era sempre, o quasi sempre. Si el document no s’hagués dirigit contra Zinòviev i Kàmenev, les signatures d’aquests probablement figurarien davant de la de Stalin.
Pestkovski refereix com durant els dies d’octubre “s’hagué d’elegir entre els membres del comitè central als directors de la insurrecció. Foren elegits Lenin, Stalin i Trotski”. En confiar la direcció a aquests tres, diguem de passada que el col·laborador de Stalin sepulta definitivament el “centre” pràctic a què ni Lenin ni jo pertanyíem. En el testimoni de Pestkovski hi ha aquesta vegada un gra de veritat. No durant els dies de l’aixecament, però sí després de la seua victòria als centres importants, encara que abans d’establir cap gènere de règim estable, fou necessari crear una compacta plana major del partit, que pogués imposar localment totes les decisions necessàries. Com consta en l’acta, el 29 de novembre (12 de desembre) de 1916, el comitè central elegí per a resoldre qüestions peremptòries un buró compost de quatre persones: “Stalin, Lenin, Trotski i Sverdlov.” “A aquest quartet se li donà el dret de resoldre tots els assumptes extraordinaris, però amb obligació d’incloure en la decisió tots els membres del comitè central que estigueren aleshores en Smolni.” Zinòviev, Kàmenev i Rikov s’havien apartat del comitè central a causa de la seua pronunciada disconformitat. Açò explica la composició del quartet. Però Sverdlov es veia absorbit per la secretaria del partit, parlava en mítings, arreglava conflictes i rares vegades estava en Smolni. El quartet es reduí pràcticament a un tercet.
[A la nit del 19 al 20 de febrer de 1918, el Consell de Comissaris del Poble, format per la coalició bolxevic i socialista-revolucionària d’esquerra] elegí un comitè executiu [compost de] Lenin, Trotski, Stalin, Proshian i Karelin, que fou autoritzat a realitzar tot el treball ordinari en els intervals d’una a una altra sessió del Consell. [Aquest Comitè Executiu del Govern comprenia els mateixos tres bolxevics i a dos socialistes-revolucionaris d’esquerra. No obstant això, no hi ha motiu per a imaginar que aqueixos tres formaren un “triumvirat”.] El comitè central es reunia sovint, i resolia totes les qüestions importants i particularment complicades. El tercet era necessari per a decidir sense dilació assumptes inajornables relacionats amb el curs de l’aixecament en províncies, els intents de Kerenski per a entrar en Petrograd, el subministrament de queviures a la capital, i d’altres d’anàlegs. Aquest tercet perdurà, almenys nominalment, només fins que el govern es traslladà a Moscou.
Fustigant la política dels bolxevics després de 1917, Iremaixvili escriu: “El triumvirat, fet d’idees inextingibles de venjança, començà a exterminar amb inhumana crueltat tota cosa viva o morta”, etc. Al triumvirat, Iremaixvili inclou Lenin, a mi i a Stalin. Pot dir-se amb seguretat que aquesta idea del triumvirat nasqué en l’ànim d’Iremaixvili només molt després, quan Stalin hagué arribat al primer pla d’importància. Hi ha, no obstant això, una espurna de veritat (o, almenys, d’aparença de veritat) en aqueixes paraules d’Iremaixvili. Amb relació a les negociacions en Brest-Litovsk, se citen una vegada i una altra aquestes paraules de Lenin: “Consultaré Stalin i li contestaré.” La veritat és que el tercet existí només en certs moments, encara que no sempre amb la participació de Stalin. Dimitrievski es refereix així mateix a aquest tercet, encara que en un to i amb un punt de referència distints:
“Fins i tot Lenin en aquell període sentí la necessitat de Stalin a tal grau, que quan arribaren notícies de Trotski des de Brest i calgué prendre una decisió mentre Stalin no estava en Moscou, Lenin informà Trotski:”
“Voldria consultar amb Stalin abans de contestar a la teua pregunta”.
“I només tres dies després telegrafià Lenin: “Stalin acaba d’arribar. Ho estudiaré amb ell i et farem arribar de seguida la nostra resposta.”
Les decisions més importants d’aquella època s’adoptaren no poques vegades per acord entre Lenin i jo. Però en aquest cas, en què hi havia disparitat de criteri, era necessària una tercera persona. Zinòviev estava en Petrograd, i Kàmenev no sempre romania a Moscou. A més, ell, com altres membres del politburó i del comitè central, dedicaven una part considerable del seu temps a l’agitació, a la direcció dels soviets i a altres menesters urgents. Per això, abans de sortir de Tsaritsin, solia exercir les obligacions del “tercer”. Lenin era molt escrupolós en qüestions de forma, i, naturalment, mai es permetia respondre en el seu sol nom. Generalment, les observacions que amb una certa freqüència figuraven en la literatura recent a propòsit que Lenin dirigia, ordenava, etc., estan inspirades només per analogia amb el règim stalinista. La veritat és que tal estat de coses mai existí. Es donaven instruccions, en efecte, i es dictaven ordres únicament pel politburó, i durant l’absència de membres del mateix, actuava en representació seua el tercet, que constituïa el quòrum dels seus cinc components. Quan Stalin estava absent, Lenin consultava amb Kretinski, secretari del comitè central, amb la mateixa escrupolositat, i als arxius poden veure’s moltes referències a tals consultes.
Però aleshores es parlava molt més d’un “diunvirat”. Durant la guerra civil, el “llorejat poeta” soviètic, Damià Biedni, escrigué uns versos sobre “el nostre duet”. Ningú parlava llavors d’un triumvirat. En tot cas, qualsevol persona que usés tal expressió mai s’hauria referit a Stalin com tercer, sinó a Sverdlov, que era el popularíssim president del Comitè Executiu Central dels Soviets i signava tots els decrets més importants. Recorde haver parlat amb ell diverses vegades sobre la insuficient autoritat d’alguns dels nostres dirigents en províncies. En una d’aquestes ocasions, Sverdlov observà: “A les localitats accepten només tres signatures: la d’Ilitx, la teua i fins a un cert punt la meua.” [Sverdlov, digué Lenin, era persona d’aptituds organitzadores vertaderament notables, i de prodigiosa capacitat per a treballar de valent, molt superior a Stalin.] “Ningú era tan capaç de portar al mateix temps tasques d’organització i polítiques com Sverdlov [digué Lenin al congrés del partit de 1920]. I haurem de provar a reemplaçar la seua activitat amb la tasca de tota una junta.”
Quan arribí a Petrograd a principis de maig, a penes recordava el nom de Stalin. Probablement l’hauria trobat en la premsa bolxevic, al peu d’articles que no atreien en gran manera la meua atenció. Les meues primeres entrevistes foren amb Kàmenev, Lenin i Zinòviev. Amb ells s’entaularen negociacions sobre fusió. No trobí Stalin en les sessions dels soviets, ni en el Comitè Executiu Central, ni en els nombrosos mítings que consumien una part considerable del meu temps. En arribar, immediatament em posí en estret contacte amb totes les figures dirigents en virtut de la meua missió dins del comitè central, però no reparí en Stalin ni entre els membres de segona fila del comitè central, com Bubnov, Milutin, Noguin i d’altres. [Després de la fusió dels interdistrictes, amb els bolxevics, Stalin continuà essent una figura secundària.] “En la mesa presidencial del preparlament [diuen les actes del comitè central del partit], Trotski i Kàmenev representaven als bolxevics.” [Quan arribà el moment d’enviar representants rectors del partit a l’Assemblea Constituent, a la que s’assignava la tasca de determinar de forma parlamentària democràtica el futur govern de Rússia, Stalin fou designat portaveu del comitè central del partit per a designar-los. Com diu l’acta, les paraules de Stalin foren: “Camarades, propose com a candidats a l’Assemblea Constituent Lenin, Zinòviev, Kollontai, Trotski i Lunatxarski.”] Aquestes foren les cinc persones proposades en nom de tot el partit. Recordem que [segons la historiografia oficial] només dues setmanes abans, jo, en unió dels menxevics i els socialistes-revolucionaris, havia exposat segons sembla que Lenin es presentés davant el tribunal.
En la llista completa de bolxevics delegats per a l’Assemblea Constituent, encapçalada per Lenin, el nom de Stalin es consigna en vuitè lloc. Els vint-i-cinc nomenats eren primers candidats oficials del comitè central. La llista fou preparada per una comissió a la que assessoraven tres membres del comitè central: Uritski, Sokolnikov i Stalin. Lenin protestà enèrgicament contra la llista: hi havien massa intel·lectuals dubtosos, pocs treballadors de confiança.
“Totalment inadmissible és també el nombre desproporcionat de candidats elegits entre persones poc provades que han ingressat recentment en el partit (com U. Larin). En omplir la llista d’aquesta manera, i no amb candidats que realment hagen treballat mesos i mesos en el partit, el comitè central obre la porta de bat a bat a l’arribisme, als que cerquen llocs en l’Assemblea Constituent [...] És evident que entre els interdistrictes, poc fets encara al treball proletari i a la direcció del nostre partit, cap s’oposaria, per exemple, a la candidatura de L. D. Trotski, perquè, en primer lloc, Trotski, tot just arribar adoptà la posició dels internacionalistes; en segon lloc, lluità entre els interdistrictes a favor de la fusió; en tercer lloc, durant els difícils dies de juliol es mostrà a l’altura de les tasques i fou un lleial defensor del partit del proletariat revolucionari. És clar que no pot dir-se el mateix de molts dels membres que han ingressat en el partit ahir mateix, i els noms del qual figuren en la llista...”
//Dels vint-i-cinc (representants bolxevics), tretze foren castigats més tard per Stalin, o condemnats després de morir.//
Després de la conquesta del poder, Stalin començà a sentir-se més segur de si mateix, encara que continuà essent una figura de segona fila. Aviat observí que Lenin estava “ascendint” Stalin, apreciant en ell la fermesa, la sang freda, la tenacitat i fins a un cert punt l’astúcia, com a atributs necessaris per a la lluita. No n’esperava idees independents, iniciativa política o imaginació creadora. Stalin avançava lentament i amb cautela, quan podia, es quedava quiet, Però la victòria en Petrograd i després a Moscou el convencé. Començà a acostumar-se al poder. “Després d’octubre [escriu Al·liluiev], Stalin es traslladà a Smolni i hi ocupà dos habitacionetes del pis baix.” [Era membre del primer Consell de Comissaris del Poble, com a comissari de nacionalitats.] Després de la revolució, la primera sessió del govern bolxevic se celebrà en Smolni, al despatx de Lenin, on un barandat de fusta sense pintar separava el racó de la telefonista i la mecanògrafa. Stalin i jo fórem els primers en arribar. De darrere del barandat arribà fins a nosaltres la veuarra de Dibenko: estava parlant amb Finlàndia i la conversa era un xic tendra. El corpulent i arrogant mariner de vint-i-nou anys i negra barba, havia intimat feia poc amb Alexandra Kollontai, dona d’antecedents aristocràtics, que coneixia mitja dotzena de llengües estrangeres i s’apropava als quaranta-sis. En certs cercles del partit se’n xerrava molt. Stalin, amb qui fins aleshores jo no havia tingut una conversa personal, vingué vers mi amb una espècie d’inesperada alegria, i assenyalant amb el muscle cap al barandat, digué a través d’un somriure forçat: “Ací està aqueix amb Kollontai, amb Kollontai!” Els seus gestos i la seua rialla em semblaren fora de lloc i d’una vulgaritat insuportable, especialment en aquella ocasió i aquell lloc. No recorde si li contestí quelcom, girant el cap a una altra banda, o si li responguí secament: “És assumpte seu.” Però Stalin s’adonà que havia comès un error. Canvià d’expressió, i als seus ulls brillà el mateix rellamp d’animositat que havia sorprès en Viena. Des d’aleshores, mai més intentà conversar amb mi sobre temes personals.
A finals de gener de 1918, com a representant del partit, Stalin participà en una conferència de representants de diversos partits socialistes d’esquerra de l’estranger. S’hi arribà a la conclusió que “calia convocar una conferència socialista internacional [...] sota les condicions següents: primera, que els partits i organitzacions convinguen en seguir el camí de la lluita revolucionària contra “els seus propis governs” per a assolir la pau immediata; segona, que recolzen la Revolució Russa d’Octubre i el govern dels soviets”.
Per l’època de les negociacions de Brest-Litovsk es disolgué l’Assemblea Constituent. La iniciativa fou de Lenin, que també prengué a coll la tasca de traçar l’instrument corresponent. Durant aquells dies es publicà la Declaració dels Drets dels Treballadors i dels Pobles Oprimits. En el text d’aquests documents històrics hi ha correccions fetes per Bukharin i Stalin. “La majoria de les seues correccions [declara una nota al peu de les obres de Lenin] no tenen caràcter de principi.”
Els llocs que Stalin ocupà durant els primers anys posteriors a la revolució, i les missions especials, sobretot de caràcter organitzador o diplomàtic, que exercí foren extremadament diverses. Però igualment li succeí a la majoria dels líders d’aquella època. Directament o indirecta, tothom estava ocupat amb la guerra civil; les obligacions corrents se solien confiar als auxiliars més pròxims. Stalin figurava com a membre del quadre de direcció de l’òrgan central, però, de fet, res tenia a veure amb Pravda. Realitzava una tasca més sistemàtica, interrompuda per viatges al front, al Comissariat de Nacionalitats. L’estat soviètic estava en plena formació, i no era fàcil determinar en el nou ordre de coses aquesta relació recíproca entre les distintes nacionalitats. L’orientació general d’aquesta tasca, i, com és natural, també la iniciativa, eren completament de Lenin, el qual des de temps immemorial havia atribuït a la qüestió nacional una enorme importància, només superada per la del problema agrari. Resulta clar, pel diari de la seua secretària, que ben sovint rebia delegacions i dirigia lletres, indagacions i instruccions amb referència a un o altre grup nacional. Totes les mesures més principals havien de passar pel politburó; les de menys importància es tractaven per telèfon amb Lenin. Al Comissariat de Nacionalitats requeia simplement l’execució tècnica de les decisions ja adoptades.
La informació concernent a la tasca d’aquest comissariat pot trobar-se en les memòries de Pestkovski, publicades en 1922 i 1930. Fou l’auxiliar principal de Stalin durant els primers vint mesos del règim soviètic. Vell revolucionari polonès que havia estat condemnat a treballs forçats a Sibèria, i partícip en la Revolució d’Octubre, que ocupà després de la victòria els llocs més diversos, entre ells el de ministre soviètic a Mèxic de 1924 a 1926, Pestkovski formà part durant molt de temps d’un dels grups d’oposició, però encertà rectificar a temps. El senyal de penediment recent es troba en la segona edició d’aqueixes memòries, però això no les priva de la seua espontaneïtat i interès.
La iniciativa de la seua col·laboració sortí de Pestkovski, que havia cridat a unes quantes portes sense trobar aplicació per a les seues modestes aptituds:
“Camarada Stalin (diguí), ets el comissari del poble per als Assumptes de les Nacionalitats?
-Sí.
-Però, tens un comissariat?
-No.
-Doncs llavors jo et faré un comissariat.
-Magnífic. Què necessites primer?
-De moment, em basta amb una credencial.
Llavors, Stalin, que detestava les paraules inútils, fou a l’oficina executiva del Consell de Comissaris del Poble, i tornà als pocs minuts amb la credencial sol·licitada.”
En una de les habitacions de Smolni ja ocupades, Pestkovski trobà una taula lliure que apropà a la paret, i per damunt d’ella clavà un plec de paper amb la inscripció: “Comissariat del Poble per a Assumptes de les Nacionalitats.” Després agregà a la instal·lació dues cadires.
“-Camarada Stalin (diguí), no hi ha consignat un cèntim al nostre nom.
Llavors, el nou govern no havia pres possessió del Banc de l’Estat.
-Necessites molts diners? -preguntà Stalin.
-Per a començar, amb mil rubles tindria suficient.
-Vine dins d’una hora.
Quan em presentí una hora després, Stalin m’envià a demanar a Trotski tres mil rubles prestats.
-Ell té diners. Els trobà en l’antic Ministeri d’Assumptes Estrangers.
Aní a veure Trotski i li lliurí un rebut per tres mil rubles. Que jo sàpia, el Comissariat del Poble de les Nacionalitats no ha tornat encara aqueixos diners al camarada Trotski.”
[Stalin estigué al costat de Lenin] el 9 (22) de novembre de 1917, des de les dos fins a les quatre i mitja de la matinada, quan Vladimir Ilitx, conferenciant per fil directe amb el comandant en cap general Dukhonnin, donava ordres per a entaular immediatament negociacions de pau amb totes les nacions en guerra. En negar-se Dukhonnin, redactà una ordre destituint-lo i nomenant N. V. Krilenko comandant en cap. [A propòsit d’incidents com aquest] Pestkovski escriu que Stalin es convertí en el “lloctinent” de Lenin en la direcció de les accions revolucionàries de lluita. Estava encarregat de vigilar les operacions del Don, d’Ucraïna i d’altres parts de Rússia. La paraula “lloctinent” no encaixa bé ací; més corrent seria dir “ajudant tècnic”. Com l’observació del curs de la guerra civil al país es feia principalment per via telegràfica directa, aquesta funció corria així mateix a càrrec de Stalin, perquè les seues obligacions li deixaven més temps lliure del que tenien altres membres del comitè central.
Les converses de Stalin per telègraf directe eren essencialment entre tècniques i polítiques. Complia instruccions. Del màxim interès resulta una de les seues primeres converses per línia directa, el 17 (30) de novembre de 1917, amb Porsh, representant de la Rada ucraïnesa. Aquesta institució era semblant al govern de Kerenski, i es recolzava sobre la capa superior de la petita burgesia. Indubtablement, també comptava amb l’ajuda de la gran burgesia i dels aliats contra els bolxevics. Els soviets d’Ucraïna estaven caient aleshores sota la influència dels bolxevics, i estaven en oberta oposició amb la Rada. Era inevitable un xoc entre aquesta i els soviets, especialment després de la Revolució d’Octubre en Petrograd i Moscou. Porsh, en nom de la Rada, preguntava quina era l’actitud del govern de Petrograd envers el problema de les nacionalitats i la sort d’Ucraïna i del seu règim intern i particular. Stalin li contestà sense concretar res. “El poder d’Ucraïna, com en altres regions [deia Stalin], ha de pertànyer a la totalitat de diputats dels obreres, soldats i camperols, incloent-hi també l’organització de la Rada. En aqueixa esfera hi ha un gran marge per a la coincidència entre la Rada Central i el Soviet de Comissaris del Poble.” Aquesta era, precisamente, la combinació que els menxevics i els socialistes-revolucionaris demanaren després de la Revolució d’Octubre, i sobre aquesta qüestió havien fracassat les negociacions que havia menat Kàmenev.
A l’altre extrem de la línia, a Kiev, a la vora del ministre ucraïnès Porsh, estava el bolxevic Sergi Bakinski, que també sol·licitava resposta a diverses preguntes. L’un i l’altre es vigilaven. Bakinski representava als soviets. Digué que la Rada Central no creia possible transferir el poder localment als soviets. Contestant a Bakinski, Stalin digué que si la Rada Central no es prestava a convocar un congrés dels soviets amb els bolxevics, “el convoqués ell sense la Rada”. A més: “El govern dels soviets s’ha d’acceptar localment. Aquest és un manament revolucionari que no podem fer a una banda, i no comprenc com la Rada Central d’Ucraïna pot argumentar contra un axioma.”
Un quart d’hora abans Stalin havia declarat que era possible combinar els soviets amb les organitzacions democràtiques de la Rada; ara es pronunciava pel govern dels soviets sense cap gènere de combinació, com axiomàtic. Com explicar-se aquesta contradicció? No tenim documents a la vista. Però la mecànica que encobreix la conversa està molt clara. Durant les negociacions, Stalin enviava informes a Lenin. Havent llegit aquest la proposició de Stalin de combinar els soviets amb les organitzacions de la Rada, Lenin li féu una implacable crítica. Stalin no discutí, i en la segona part de la seua conversa donà instruccions totalment oposades a les transmeses en la primera part d’ella.
Com a membre del politburó, Stalin estava inclòs en la delegació del Partit Comunista Rus al Congrés del Partit Socialista Finès. Però aquesta inclusió només tenia caràcter nominal. Stalin no participà en les tasques d’aquell congrés. “Quan a finals de desembre de 1917 es reuní el congrés del partit finlandès [escriu Pestkovski], sorgí la qüestió d’assenyalar a qui seguiria la classe treballadora de Finlàndia. El comitè central dels bolxevics envià Stalin a aquell congrés com a representant seu.” Ni Lenin, ni jo, ni Sverdlov podíem abandonar Petrograd; i, d’altra banda, Zinòviev i Kàmenev no servien en aquella època per a la tasca de provocar una insurrecció en Finlàndia. La candidatura de Stalin semblava la més apropiada. En aquell congrés fou, segurament, on Stalin conegué Tanner, amb qui, vint-i-dos anys després, hagué de tractar en vigílies de la guerra finosoviètica.
El mateix Pestkosvki es refereix a l’íntima col·laboració entre Lenin i Stalin. “Lenin no podia prescindir de Stalin ni tan sols un dia. Probablement per això el nostre despatx en el Smolni estava “davall les ales” de Lenin. Durant el dia cridaven Stalin infinites vegades, o es presentava en el nostre despatx per a portar-se’l. Stalin passava amb Lenin la major part del dia. No sé què feien, però una vegada, en entrar al despatx de Lenin, sorprenguí un quadro interessant. De la paret penjava un gran mapa de Rússia. Davant hi havia dues cadires, i en elles estaven asseguts Ilitx i Stalin, movent els dits per la zona nord, crec que per Finlàndia.”
“A la nit, quan l’agitació en el Smolni cedia un poc, Stalin anava al fil directe i s’hi passava hores senceres. Portava les més llargues negociacions, bé amb els nostres caps militars (Antonov, Pavlunovski, Muraviov i d’altres), bé amb els nostres enemics, amb el ministre de la guerra de la Rada ucraïnesa, Porsh. De tant en tant, si per un assumpte urgent es veia obligat a sortir, em cridava al telègraf.” Els fets es refereixen ací més o menys correctament; la interpretació és parcial. En aquell període, Lenin necessitava molt de Stalin; d’això no pot dubtar-se. Zinòviev i Kàmenev havien estat sostenint una lluita contra Lenin; jo passava el meu temps en els mítings o en Brest-Litovsk, sobretot açò últim; Sverdlov carregava amb la responsabilitat de tot el treball d’organització del partit. Stalin, en realitat, no tenia obligacions definides. El Comissariat de les Nacionalitats, sobretot al principi, li consumia poc de temps. Per consegüent, exercia les funcions de cap de personal o d’empleat de confiança a les ordres de Lenin. Les converses per telègraf directe eren essencialment tècniques, encara que de gran responsabilitat, i Lenin només podia confiar-les a una persona experta, perfectament informada de totes les tasques i precaucions de Smolni.
[Fins i tot després del trasllat de Petrograd a Moscou, Lenin continuà fidel a la regla axiomàtica de no donar ordres personals. Uns tres anys més tard quan] el 24 de setembre de 1920, Ordxonikidze li demanà permís per telègraf des de Bakú per a enviar un destructor a Enzeli (Pèrsia), Lenin escrigué en el mateix telegrama: “Preguntaré a Trotski i Krestinski.” En efecte, hi ha multitud de notes d’aquesta classe en telegrames, lletres i informes. Lenin mai decidia per si mateix; sempre acudia al politburó. Dos o tres dels seus membres solien estar a Moscou. D’aquests centenars de notes sobre el propòsit de consultar amb membres del politburó, només s’han extret les que porten la inscripció de “consultar amb Stalin”, per a interpretar-les en el sentit que Lenin no sabia fer un pas sense ell.
[Amb referència a les negociacions de Brest-Litovsk], els historiògrafs de Stalin s’han despatxat al seu gust. [Tenien documents autèntics que citar en suport de la seua mitologia, documents dels arxius del Comissariat d’Assumptes Estrangers, presidit llavors per Trotski. Així, en 1935, escrivia un cert Sorin:]
“En una lletra a Lenin, des de Brest, Trotski proposava el següent pla, profundament aventurat en essència: no signar una pau annexionista, sinó continuar la guerra, i desmobilitzar alhora l’exèrcit. El 15 (2) de gener, en una conversa per fil directe amb Trotski, que demanava una resposta, Vladimir Ilitx qualificà el pla de Trotski de “discutible”, i demorava la contestació definitiva fins que arribés Stalin, que aleshores no estava en Petrograd, i a qui Vladimir Ilitx desitjava consultar. Reproduïm la ressenya completa d’aquestes converses:
“15 (2) gener. Trotski i Lenin sostingueren per fil directe les converses següents: Trotski pregunta a Lenin si rebé una lletra que li dirigí per mitjà d’un soldat lituà. Trotski necessita una resposta immediata a aqueixa lletra. La resposta ha d’estar concebuda en termes de conformitat o de desacord.”
“Lenin a l’aparell: Acabe de rebre la teua lletra especial. Stalin no està ací, i no he pogut ensenyar-li-la encara. Els teus plans em semblen contestables. No és possible ajornar la decisió final fins després d’una sessió especial del Comitè Executiu Central? Tan prompte com torne Stalin li ensenyaré la lletra. - Lenin.”
“Hem de procurar diferir la decisió tot el possible, esperant les teues notícies. Tracta d’afanyar-te. La delegació de la Rada està realitzant una política de traïció flagrant. L’estudi del pla en el comitè central em sembla inconvenient, perquè pot provocar una reacció abans de portar el pla a efecte.-Trotski.” Resposta a Trotski: “Desitjaria consultar primer amb Stalin abans de contestar a la teua pregunta. Avui surt a visitar-te una delegació del Comitè Executiu Central d’Ucraïna en Kharkov, que assegura que la Rada de Kiev està en l’agonia. - Lenin.”
Quan les negociacions de 18 (5) de gener assoliren un punt crític, L. D. Trotski demanà instruccions per fil directe, i rebé, una rere l’altra, les dues notes següents:
1. “A Trotski: Stalin acaba d’arribar. Consultaré el cas amb ell i et donarem la nostra contestació.-Lenin.”
2. “Informeu Trotski que aconseguisca una treva i vinga a Petrograd.-Lenin. Stalin.”
[La història oficial del partit bolxevic, publicada en 1939, es desborda ací per complet. Afirma el següent:]
“El 10 de febrer de 1918 s’interromperen les negociacions de pau de Brest-Litovsk. Malgrat que Lenin i Stalin insistien en signar la pau en nom del comitè central del partit, Trotski, que presidia la delegació soviètica en Brest, violà traïdorament les instruccions explícites del partit bolxevic. Declarà que la república soviètica es negava a signar la pau en les condicions proposades per Alemanya, i al mateix temps informà els alemanys que la república soviètica no continuaria la guerra i continuaria desmobilitzant l’exèrcit.
“Açò era monstruós. Els imperialistes alemanys no podien demanar més d’aquest traïdor als interessos de la pàtria soviètica.”
[Passant de la pàgina 207 a la 208 del mateix llibre, trobem la invenció següent:]
“Lenin qualificà aquesta decisió d’“estranya i monstruosa”.
“En aquell temps, el partit no comprenia encara quina era la raó de la conducta hostil de Trotski i els “comunistes d’esquerra”. Però com s’ha provat últimament en la causa contra el “bloc de dretans i trotskistes” antisoviètics (iniciada en 1938), Bukharin i el grup de “comunistes d’esquerra”, encapçalats per ell, en unió de Trotski i dels socialistes-revolucionaris “d’esquerra”, ja conspiraven aleshores secretament contra el govern soviètic. Bukharin, Trotski i els seus còmplices conspiradors segons ha resultat, tendien a anul·lar el tractat de pau de Brest, detenir V. I. Lenin, J. V. Stalin, Ia. M. Sverdlov, matar-los i formar un nou govern de bukharinistes, trotskistes i socialistesrevolucionaris “d’esquerra”.
[Examinem ara les actes. Seixanta-tres bolxevics assistiren a la conferència del 21 (8) de gener 1918, dels quals una majoria absoluta (32) votaren a favor d’emprendre una guerra revolucionària. La posició de Trotski (ni pau ni guerra), obtingué 16 vots; la de Lenin (pau amb l’imperi alemany), 15 vots. La qüestió s’examinà de nou tres dies després pel comitè central del partit. Les actes de la sessió del 24 (11) de gener de 1918, diuen el següent:]
“El camarada Trotski proposa que se sotmeta a votació la fórmula següent: “Acabem la guerra, no fem la pau, desmobilitzem l’exèrcit.” Per a sotmetre a votació. A favor, 9; en contra, 7.
“Es posà a votació la proposta de Lenin: “Insistim en el fet que la pau es ferma de totes maneres.” (A favor, 12; en contra, 1.) La de L. D. Trotski: “Llançarem una apel·lació a la guerra revolucionària?” (A favor, 2; en contra, 11; abstencions, 1); i “Aturem la guerra, no fem la pau, desmobilitzem l’exèrcit”. (A favor, 9; en contra, 7.)”
En aquella sessió, Stalin basava la necessitat de signar una pau separadament en aquest argument: “No hi ha cap moviment revolucionari en occident; no hi ha fets, sinó tan sols potencialitats, i no podem tenir aquestes en compte.” “No podem tenir-les en compte?”, fou la refutació immediata de Lenin; és veritat que la revolució a occident no ha començat; “no obstant això, si canviàrem la nostra tàctica per això, seríem traïdors al socialisme internacional”.
L’endemà, 25 (12) de gener, s’examinà la qüestió de la pau en la sessió conjunta dels comitès centrals dels bolxevics i dels socialistes-revolucionaris d’esquerra, per majoria de vots s’hi acordà sotmetre a la consideració del Congrés dels Soviets la fórmula:
“Ni mantenir guerra ni signar pau.”
Quina fou l’actitud de Stalin envers aquesta fórmula? Açò és el que Stalin declarava una setmana després de la reunió en què la fórmula fou aprovada per 9 vots contra 7:
“Sessió d’1 febrer (19 de gener) de 1918. Camarada Stalin: “...La sortida d’aquesta difícil situació se’ns brinda en el punt de vista intermedi, o siga en la posició de Trotski”.”
Les paraules de Stalin es faran perfectament comprensibles tenint present que en tot aquell període crític la immensa majoria de les organitzacions del partit i soviets estaven a favor de la guerra revolucionària, i que, per tant, la posició de Lenin només podia resoldre’s en una revolució en el partit i l’estat (el que, naturalment, no era possible). Així, lluny d’equivocar-se, Stalin reconeixia un fet incontrovertible, en dir que la meua proposició era llavors l’única sortida de la situació per al partit.
[L’1 de febrer] la delegació dels soviets en la conferència de pau, en Brest-Litovsk, féu pública la declaració oficial de la negativa del govern soviètic a signar la pau annexionista i de la terminació de la guerra amb les potències de la Quàdrupla Aliança. [Dos dies després es publicà] l’ordre del generalíssim N. V. Krilenko, finint l’activitat militar contra aqueixes potències i desmobilitzant l’exèrcit rus.
[Referint-se a aquests successos un any després, Lenin escrigué:]
“Com ocorregué que no hi hagués una sola tendència, tendència ni organització del partit que s’oposés a aquella desmobilització? Què ens ocorregué? És que havíem perdut el cap per complet? Res d’això. Oficials no bolxevics anaven dient, fins i tot abans d’octubre, que l’exèrcit no podia continuar lluitant, que no podia mantenir-se al front unes setmanes més. Després d’octubre, això es féu palpable a tot el món que volgués mirar les coses cara a cara, que no tractés de girar l’esquena a la crua i desagradable realitat, de tancar els ulls, acontentant-se amb frases arrogants. No hi havia exèrcit. Era impossible recolzar-se a ell. El millor era procedir a la desmobilització com més aviat millor.”
“Aquell era el costat malalt de l’organisme estatal rus, que no podia sostenir ni un moment més la càrrega de la guerra. Com més aviat el desmobilitzàrem, millor, doncs que abans es dissoldria en parts no malaltes encara, i el país estaria en condicions de preparar-se per a les seues noves i difícils tasques. Açò és el que sentíem quan per unanimitat, sense la més lleu protesta, aprovàrem la resolució, la decisió que, des del punt de vista dels esdeveniments exteriors, era absurda: desmobilitzar l’exèrcit. Era el que calia fer. Dèiem que sostenir l’exèrcit era una vana il·lusió. Com més aviat el desmobilitzàrem, millor, abans començaria la convalescència de tot l’organisme social en conjunt. D’ací que les frases revolucionàries: “Els alemanys no poden avançar”, i la seua conseqüència: “No podem declarar acabat l’estat de guerra; ni guerra ni signatura de pau”, envoltaven un error tan profund, una valoració tan excessiva dels fets. Però, suposem que avancen els alemanys. “No, no seran capaços d’avançar.””
En realitat, l’avanç de les tropes alemanyes durà catorze dies, del 18 de febrer al 3 de març. Tot el dia 18 de febrer dedicà el comitè central a la qüestió de com reaccionar a l’avanç alemany que havia començat.
Després de trencar-se les negociacions de Brest, el 10 de febrer, i de publicar els delegats russos una declaració de terminació de la guerra i de negativa a signar la pau amb Alemanya, el “partit militar” (el partit d’annexió a tota costa) havia vençut. En una conferència celebrada a Hamburg el 13 de febrer, sota la presidència de l’emperador Guillem, s’aprovà la següent declaració que ell mateix proposà: “La negativa de Trotski a signar el tractat de pau condueix automàticament a la terminació de l’armistici.” El 16 de febrer, el comandament militar alemany informà oficialment el govern soviètic de la terminació de l’armistici amb la república dels soviets, a comptar del migdia del 18 de febrer, violant així la condició estipulada que l’avís de finalitzar l’armistici havia de fer-se set dies abans d’iniciar l’acció militar.
La qüestió de com reaccionar davant l’avanç alemany es plantejà primerament en la reunió del comitè central del partit, de la nit del 17 de febrer. La proposició immediata d’Alemanya d’obrir noves negociacions per a la signatura de la pau fou rebutjada per sis vots contra cinc. En canvi, ningú votà per “la guerra revolucionària”; N. I. Bukharin, G. I. Lomov i A. A. Ioffe “renunciaren a votar a causa de com es plantejava la qüestió”. Per majoria de vots s’aprovà una resolució “diferint la represa de negociacions de pau fins que l’avanç es manifeste en grau suficient i es faça notar la seua influència sobre el moviment obrer” Amb tres abstencions, s’aprovà pels vots restants la decisió següent: “Si és un fet l’avanç alemany i no hi ha sublevació revolucionària en Alemanya i Àustria, hem de fer la pau.”
El 18 de febrer, iniciat ja l’avanç alemany, el comitè central del partit estigué reunit tot el dia, amb breus interrupcions (en una de les actes se cita com a hora “a la nit”, sense esmentar-hi la de les altres dos). En la primera sessió, després d’intervenir Lenin i Zinòviev a favor de signar la pau, i jo i N. I. Bukharin en contra, es rebutjà per set vots contra sis la moció de “presentar immediatament una proposició per a reprendre les negociacions de pau”. En la segona sessió, o siga la de la nit, després de parlar Lenin, Stalin, Sverdlov i Krestinski a favor de reprendre les gestions de pau, i Uritski i Bukharin en contra, i de manifestar-me jo en el sentit de no reprendre-les, sinó sol·licitar dels alemanys les seues condicions, se sotmeté a votació el punt següent: “Hem de presentar immediatament al govern alemany una proposició de concertar la pau en l’acte?” Aquesta proposició fou aprovada per set vots (Lenin, Smilga, Stalin, Sverdlov, G. Sokolnikov, Trotski, Zinòviev) contra cinc (Uritski, Lomov, Bukharin, Ioffe, Kretinski) i una abstenció (Stassova). Llavors s’acordà formular una declaració explícita de l’acord i redactar el text de la comunicació que havia de dirigir-se al govern alemany. Es posà a votació la proposta de Lenin sobre els punts de què havia de constar el telegrama. Excepte dues abstencions, la resta votà a favor d’anotar-hi i referir-s’hi a la duresa de les condicions de pau; en el sentit de signar, per descomptat, les condicions conegudes, indicant que no hi havia possibilitat de rebutjar altres encara pitjors, es pronunciaren set contra quatre i dues abstencions. La tasca de formular el text es delegà en Lenin i en mi. Lenin escrigué tot seguit el radiograma, i, amb lleus correccions meues, s’aprovà aquest en la reunió conjunta dels comitès centrals dels bolxevics i dels socialistes-revolucionaris d’esquerra, enviant-se les signatures del Consell de Comissaris del Poble a Berlín el 19 de febrer.
En la sessió del Consell de Comissaris del Poble de 21 de febrer, els representants de l’esquerra socialista-revolucionària votaren en contra d’utilitzar l’ajuda de l’Entente per a contrarestar l’avanç alemany. S’havien iniciat negociacions amb els aliats sobre ajuda militar i tècnica poc després de la Revolució d’Octubre. Les portàvem Lenin i jo amb els generals Lavergne i Niessel i el capità Jacques Sadoul pels francesos, i amb el general Raymond Robbins pels nord-americans. El 21 de febrer, en relació amb el continuat avanç dels alemanys, l’ambaixador francès Noulens em telegrafià: “En la seua resistència contra Alemanya, poden comptar amb la cooperació militar i econòmica de França.” Naturalment, la diferència entre el militarisme alemany i el militarisme francès no era per a nosaltres qüestió de principi. Era només qüestió d’assegurar la necessària neutralització de certes forces antagòniques a fi de salvar el govern soviètic. (Però el govern francès no complí la seua paraula.) Clemenceau proclamà una guerra santa contra els bolxevics. Llavors ens veiérem obligats a signar la pau de Brest-Litovsk.
La resposta al radiograma dels soviets que esbossava les condicions alemanyes de pau es rebé en Petrograd a les deu i mitja del matí (del 23 de febrer). Comparades amb les condicions de pau ofertes el 10 de febrer, les noves eren força pitjors. L’Exèrcit Roig havia d’evacuar immediatament Letònia i Estònia, que ocuparia la policia alemanya; Rússia es comprometia a concertar la pau amb els governs burgesos d’Ucraïna, Finlàndia, etc. Es discutí (el mateix dia) si s’acceptaven els termes de pau alemanys, primer en la sessió del comitè central del partit bolxevic, i després en una reunió conjunta del nostre comitè central i el dels socialistes-revolucionaris esquerrans, i, finalment, en la sessió plenària del mateix Comitè Executiu Central de tota Rússia.
En la reunió del comitè central del partit bolxevic, Lenin, Zinòviev, Sverdlov i Sokolnikov parlaren a favor d’acceptar aquelles condicions i signar la pau. Bukharin, Dzerzinski, Uritski i Lomov s’hi manifestaren contraris. Jo declarí que, “d’haver tingut unanimitat, podíem haver-nos encarregat personalment d’organitzar la defensa. Hauríem pogut fer-ho [...] Però això requeria la màxima unitat. Com no l’havia, no volia carregar amb la responsabilitat de votar a favor de la guerra”. El comitè central resolgué per set vots contra quatre, amb quatre abstencions, acceptar en l’acte la proposició alemanya, preparar-se per a una guerra revolucionària i (unànimement, amb tres abstencions), efectuar una votació entre els electors del soviet en Petrograd i Moscou, per a assegurar-se de l’actitud de les masses envers la conclusió de la pau.
En aquella sessió del comitè central de 23 de febrer, Stalin declarà: “No necessitem signar, però cal iniciar de seguida negociacions de pau.” Al que Lenin replicà: “Stalin no té raó en dir que no necessitem signar. Les condicions s’han de signar. De no fer-ho signeu la sentència de mort del govern dels soviets d’ací a unes tres setmanes.” (I l’acta diu a més: “El camarada Uritski, contestant Stalin, diu que les condicions s’havien d’acceptar o rebutjar, però que ja no era possible entaular negociacions.”)
A qualsevol assabentat dels assumptes en aquells moments (fins i tot a un ardent i tenaç defensor d’una guerra revolucionària contra l’Alemanya imperial com Uritski) li era evident la inutilitat de resistir-se. La proposta de Stalin obeïa totalment a la manca d’una posició meditada. Ja el 18 de febrer, l’exèrcit alemany [havia ocupat] Minsk. El seu avanç es desenrotllava amb extraordinària rapidesa. La política de retrocedir s’havia esgotat completament. [I, no obstant això,] Stalin proposava [cinc dies després,] el 23 de febrer, no signar la pau, sinó... entaular negociacions.
Stalin parlà de nou en la sessió del 23 de febrer, aquesta vegada en defensa de la necessitat de signar el tractat de pau. Aprofità l’ocasió per a rectificar-se igualment quant al punt de la revolució internacional [en veure’s criticat] per Lenin. [Stalin digué:] “També nosaltres apostem per la revolució, però vosaltres compteu per setmanes, mentre que nosaltres ho fem per mesos.” Açò s’ajustava enterament a l’humor d’aquells dies i a les paraules de Sergeiev (Artemi) [en la sessió del 24 (11) de gener de 1918], que tots els membres del comitè central estaven conformes en una cosa: que sense la victòria de la revolució en el termini més breu possible (segons Stalin en pocs mesos), la república dels soviets periria. Així doncs, aleshores prevalia unànimement el “trotskisme” en el comitè central del partit.
Essencialment, Stalin no adoptà una posició independent en el període de les negociacions de Brest. Vacil·lava, esperava l’ocasió, mantenia la boca tancada... intrigava. “El vell espera encara la pau [em deia, movent el cap en direcció a Lenin], però no l’assolirà.” Després, probablement aniria a dir a Lenin quelcom semblat respecte a mi. Mai es comprometia francament. La veritat és que ningú s’interessava per la seua opinió ni per les seues contradiccions. Tinc la certesa que la meua tasca principal, consistent a fer la nostra actitud respecte a la pau el més comprensible que pogués al proletariat del món, era una consideració secundària per a Stalin. Ell estava interessat per la “pau en un país”, igualment que després havia d’interessar-se pel “socialisme en un país”. Durant la votació decisiva s’uní a Lenin. Només al cap d’uns anys, en profit de la seua lluita contra el trotskisme es prengué la molèstia de compondre per al seu ús una certa aparença de “punt de vista” sobre els esdeveniments de Brest. Compare hom la seua actitud amb la de Lenin, el qual, dirigint-se al VII Congrés del partit, el 8 de març, immediatament després de l’enverinada lluita de fraccions, digué:
“A més, he de referir-me a la posició del camarada Trotski. Cal distingir dos aspectes de la seua activitat; quan començà les negociacions en Brest, utilitzant-les esplèndidament per a l’agitació, tots estàvem d’acord amb el camarada Trotski [...] La tàctica de Trotski, en quant tendia a guanyar temps, era justa. Però es féu incorrecta quan es declarà acabat l’estat de guerra sense haver signat encara la pau... Però com que la Història ha dissipat allò, no paga la pena recordar-ho.”
Evidentment, hi havia una profunda diferència entre la política de Lenin en tot l’assumpte de la crisi de Brest-Litovsk i la política de Stalin, que estava més prop de Zinòviev. S’ha de consignar que únicament Zinòviev tingué el valor de reclamar la immediata signatura de la pau, profetitzant que la suspensió de les negociacions portaria de segur a un agreujament de les condicions immediatament; però Lenin pensava que donant llargues a les negociacions de pau es feia agitació revolucionària i que les tasques de la revolució internacional estaven per damunt de les consideracions patriòtiques, per damunt de les condicions territorials i de tot altre ordre del tractat de pau. Per a Lenin, la qüestió era assegurar-se un respir en la lluita per la revolució internacional. Stalin segurament opinava que la revolució internacional era quelcom “potencial” amb el que hom no podia comptar. Veritat és que més tard, rectificà aquestes paraules, per a imposar-se a altres, però, en essència, la revolució internacional en aquells dies, com a màxim més tard, continuà essent per a ell una fórmula sense vida, de nul·la utilitat per a la política pràctica.
Precisament en l’època d’aquesta crisi fou quan es veié clar que els factors de la política mundial eren incògnites per a Stalin. Res en sabia, ni li interessaven. Entre les capes millor preparades dels treballadors alemanys s’entaulaven discussions apassionades sobre les negociacions iniciades pels bolxevics a fi de concertar la pau. No pocs exterioritzaven l’opinió que els bolxevics i el govern dels Hohenzollern estaven representant una comèdia en què el desenllaç era conegut per endavant. La lluita per la revolució requeria que aclarírem als treballadors que no podíem procedir altrament, que els enemics ens encerclaven i ens vèiem forçats a signar el tractat de pau. Precisament per aqueixa raó, l’avanç alemany era la nostra millor prova de l’índole obligada del tractat. Un ultimàtum d’Alemanya no hauria estat prou; un ultimàtum es podria haver entès també com a part de la comèdia assajada. Era molt diferent, per contra, el moviment efectiu de les tropes alemanyes, l’ocupació de ciutats i d’equipaments militars. Estàvem perdent una enorme riquesa, però guanyàvem a costa seua la confiança política de la classe obrera de tot el món. Tal era el sentit del desacord.
Segons el text de la constitució, un comissariat del poble es componia del president i de la junta que constava, al seu torn, de mitja dotzena i fins d’una dotzena de membres. No era tasca fàcil dirigir un departament. Segons Pestkovski, “tots els membres de la Junta sobre Assumptes Nacionals estaven en oposició amb Stalin, i ben sovint deixaven el seu comissari del poble en minoria” El contrit autor s’afanya a afegir-hi: “Stalin decidí reeducar-nos, i a això es consagrà amb perseverança, posant en tal propòsit infinita perspicàcia i discreció.” És llàstima que Pestkovski no entre en detalls sobre aquest aspecte de la qüestió. Però sí ens assabentem per ell de l’original mode de resoldre Stalin els seus conflictes amb la junta. “A vegades perdia la paciència [relata Pestkovski], però mai ho demostrava durant les reunions. En aqueixos casos, quan a causa de les nostres inacabables discussions en les conferències s’impacientava, sortia de l’habitació amb gran habilitat; “per un moment” desapareixia de sobte de l’habitació per a retirar-se a un racó del Smolni, i més tard del Kremlin. Era impossible trobar-lo. Al principi solíem esperar-lo; però, al final, ajornàvem la reunió. Jo em quedava sol en el nostre despatx comú, esperant pacientment la seua tornada, però en va. En aquells moments solia sonar el telèfon; era Vladimir Ilitx trucant Stalin. Li replicava que Stalin havia desaparegut, i ell contestava invariablement: “Cerqueu-lo de seguida.” No era cosa fàcil. Sortia a fer un volt pels corredors interminables del Smolni o del Kremlin a la recerca de Stalin, per a trobar-lo als llocs més inesperats. Un parell de vegades el trobí a l’habitació del mariner camarada Vorontsov, a la cuina, estès en un divan i fumant una pipa mentre cavil·lava sobre la seua tesi.”
{Com que les millors forces del partit havien estat absorbides per les tasques militars o econòmiques, l’oficina del comissariat del poble de les nacionalitats es componia d’homes de segon pla. No obstant això arribà a passar sovint que contradigueren a Stalin i li plantejaren preguntes a les que era incapaç de respondre. Tenia el poder; però aquest poder era insuficient per a contradir; havia de convèncer. Stalin no estava a l’altura de la situació. Les contradiccions entre la seua naturalesa tirànica i els seus recursos intel·lectuals insuficients el col·locaven en una situació insuportable. No tenia autoritat en el propi departament. Quan la seua paciència s’exhauria anava a amagar-se “en el indrets més imprevistos”. Pot hom dubtar que reflexionés en la cuina del comandant en les seues tesis. És més versemblant que netegés la seua ferida interior, somiant que tot marxaria millor si aquells que no estaven d’acord amb d’ell no gosaren dir-li-ho. Però en aquesta època no podia ni entrar en el seu cap que arribaria un dia en què no tindria una altra cosa a fer més que manar i que tots els altres obeirien en silenci.}
No hi ha menys de color en la descripció que fa Pestkovski de la recerca de local per al comissariat a Moscou, quan el govern s’hi traslladà al març següent des de Petrograd. Entre els departaments es desencadenà una furiosa lluita per les cases particulars dels comerciants. El Comissariat Popular de Nacionalitats no assolí absolutament res al principi. “Jo posí a contribució Stalin.” Ignore a qui posaria Stalin a contribució. “Al poc de temps, el Comissariat Popular de Nacionalitats estava en possessió d’unes quantes cases particulars. L’oficina central de la Rússia blanca s’allotjà en la Povarskia; els letons i els estonians en la Nikitskaia; els polonesos en l’Arbat, els jueus en Pretxistenka, i els tàrtars en un local de la ribera. A més, Stalin i jo teníem despatxos en el Kremlin. Stalin no semblà satisfet ni de bon tros amb la situació. “Ara és completament impossible tenir-vos a tots a la vista. Hauríem de trobar una casa gran i estar-hi tots reunits.” Aquesta idea no l’abandonà un sol minut. Pocs dies després, em digué: “Ens han donat el Gran Hotel de Sibèria, però el Consell Suprem d’Economia Nacional se l’ha apropiat. No obstant això, jo no pense cedir. Digues a Al·liluieva que escriga el següent en diverses quartilles: Aquests locals estan ocupats pel Comissariat Popular de Nacionalitats. I porta’t unes xinxetes.””
Al·liluieva, futura esposa de Stalin, era mecanògrafa al Comissariat de Nacionalitats. Armats de les màgiques quartilles i de xinxetes, Stalin i el seu ajudant foren en automòbil al carrer de Zlatoustenski. “Ja estava enfosquint. L’entrada principal de l’hotel estava tancada. A la porta es veia un tros de paper amb el text següent: “Aquesta casa està ocupada pel Consell Suprem.” Stalin l’arrancà, i al seu lloc posàrem els nostres rètols. “Ja no ens queda més que entrar-hi”, digué Stalin. No era fàcil fer-ho. Amb gran dificultat trobàrem l’entrada posterior. Per una raó ignorada l’electricitat no funcionava. Ens enllumenàrem amb mistos. En el segon pis ensopegàrem amb un llarg corredor. Clavàrem els nostres avisos en unes quantes portes, a l’atzar. Quan arribà el moment de tornar-nos se’ns havien acabat els fòsfors. En baixar en la més completa foscor, ens caiguérem fins al pis de baix i quasi ens trenquem el cap. Al final, poguérem trobar el camí fins al nostre automòbil.”
Exigeix algun esforç d’imaginació figurar-se a un membre del govern, a l’empara de la foscor, entrant violentament en un edifici ocupat per un altre ministeri, arrencant uns avisos i posant-hi altres. Pot dir-se amb certesa que no se li hauria acudit tal cosa a cap altre comissari del poble membre del comitè central. En aquest tret reconeixem el Koba dels dies de la presó de Bakú. Stalin no podia menys de saber que la qüestió discutible d’un edifici s’havia de decidir en última instància pel Consell de Comissaris del Poble davant un fet consumat. L’intent fracassà; l’edifici fou concedit al Consell Suprem d’Economia Nacional, que era un ministeri més important.12 Ja tenia Stalin una altra picabaralla secreta contra Lenin.
La majoria de la junta raonava, segons el relat de Pestkovski, de la manera següent: tota opressió nacional era només una de les manifestacions de l’opressió de classe. La Revolució d’Octubre ha destruït la base de l’opressió classista. Per consegüent, no hi havia necessitat d’organitzar en Rússia repúbliques i regions autònomes. La divisió territorial havia de fer-se només amb subjecció a normes econòmiques. “...L’oposició a la política leninista, per estrany que semble a primera vista, era especialment forta entre els bolxevics no russos (letons, ucraïnesos, armenis, jueus, etc.). Els bolxevics de les terres frontereres que patien opressió s’havien format en la lluita amb partits nacionalistes, i s’inclinaven a rebutjar, no sols el verí del xovinisme, sinó fins i tot qualsevol mesura de caràcter progressiu. La junta del Comissariat Popular de Nacionalitats comptava amb dos no russos russificats, que oposaven el seu abstracte internacionalisme a les necessitats de desenvolupament de les nacionalitats oprimides. Realment, la seua política recolzava la vella tradició de la russificació, i era intrínsecament un perill especial en les circumstàncies de la guerra civil.”
El Comissariat Popular de Nacionalitats es creà per a organitzar totes les antigues nacions oprimides de Rússia mitjançant comissariats nacionals (com l’armeni, el bielorrús, el jueu, el letó, el musulmà, anomenat més tard tàrtarobashkir, el polonès i les seccions dels muntanyesos del Caucas, els alemanys, els kirguisos, els ucraïnesos, els txuvasx, els estonians, els calmucs, els iugoslaus, els txecoslovacs, per a servir als presoners militars txecs, els votiacs i els komis). El comissariat tractava d’organitzar l’educació de les nacionalitats sobre una base soviètica. Publicava un periòdic setmanal, La Vida de les Nacionalitats, en rus, i diverses publicacions en diverses llengües nacionals. Però es dedicava principalment a organitzar repúbliques nacionals i regionals, per a trobar els necessaris quadres dirigents entre els seus mateixos naturals; a l’orientació general de les entitats territorials acabades d’organitzar, i a cuidar de les minories nacionals que residien fora del seu propi territori segregat. Als ulls de les nacionalitats endarrerides, que per primera vegada es veieren sol·licitades per la revolució a portar una existència nacional independent, el Comissariat de Nacionalitats tenia una indubtable autoritat. Els obria les portes que portaven a una vida independent dins del marc del règim soviètic. En aquella esfera, Stalin era un ajudant insubstituïble per a Lenin. Stalin coneixia la vida dels pobles aborígens del Caucas, íntimament, com només un natiu podia conèixer-la. Portava aquell primitivisme en la sang. Li agradava la societat d’aquella gent, trobava un llenguatge comú per a conversar amb ells, no recelava que pogueren superar-lo en res, i, per consegüent, els tractava amb aire democràtic, amistós. Lenin apreciava aquestes qualitats de Stalin, que altres no compartien, i en tots sentits tractà de valoritzar l’autoritat de Stalin enfront de qualsevol classe de delegacions nacionals. “Tracta-ho amb Stalin. Coneix bé aqueix assumpte. Sap com marxen les coses. Discuteix l’assumpte amb ell.” Tals consells sortiren dels seus llavis centenars de vegades. En totes aquelles ocasions en què Stalin tenia seriosos conflictes amb els delegats nacionals, o amb la seua pròpia junta, s’acudia al politburó, on totes les qüestions en litigi es resolien invariablement a favor de Stalin. Açò reforçà, segurament, la seua autoritat encara més en el concepte dels cercles rectors de les nacionalitats endarrerides: del Caucas, del Volga, d’Àsia. La nova burocràcia de les minories nacionals arribà a ésser més tard un baluard no menyspreable del poder de Stalin.
El 27 de novembre de 1919 se celebrà a Moscou l’11 Congrés d’Organitzacions Comunistes Musulmanes de tota Rússia i dels pobles de l’Est. Stalin obrí el congrés en nom del comitè central del partit. Foren elegits quatre membres honoraris: Lenin, Trotski, Zinòviev i Stalin. El president del congrés, Sultan-Galïiev, un dels que després tingueren mala fi, proposà que el congrés saludés Stalin com “un d’aqueixos lluitadors que cremen amb una flama d’odi contra l’imperialisme internacional”. Però és molt característic per a la gradació dels dirigents en aquell temps, que fins i tot en aquest congrés acabés l’informe de Sultan-Galïiev sobre la revolució política en general amb la salutació: “Visca el Partit Comunista Rus! Visquen els seus dirigents, camarades Lenin i Trotski!” Fins i tot aquest congrés dels pobles de l’est, celebrat sota la direcció immediata de Stalin, no cregué necessari incloure Stalin entre els líders del partit.
Stalin fou comissari popular de nacionalitats des del moment de la revolució fins a la liquidació del comissariat en 1923, en crear-se la Unió Soviètica i el Consell de Nacionalitats del Comitè Executiu Central de l’URSS. Pot hom considerar fermament comprovat que, almenys fins a maig de 1919, Stalin no tingué molt de quefer amb els assumptes del comissariat. Al principi, Stalin no escrivia els editorials de La Vida de les Nacionalitats; després, quan el periòdic començà a sortir en format gran, començaren a aparèixer els editorials de Stalin un número rere altre. Però la productivitat literària de Stalin no era gran, i fou disminuint d’any en any. En 1920-1921 només trobem dos o tres articles seus. En 1922, ni tan sols un. Aleshores, Stalin s’havia passat per complet a la política d’aparell.
En 1922, el consell de direcció del periòdic deia: “En iniciar la publicació de La Vida de les Nacionalitats, el camarada Stalin, comissari popular d’assumptes de les nacionalitats, participà activament. Escrigué en aquell periòdic no sols articles editorials, sinó també sovint revistes informatives i col·laborava amb notes per a la secció de “Vida del partit” i d’altres.” Llegint aquestes col·laboracions, reconeixem l’antic director de les publicacions de Tbilisi i de la Pravda de Sant Petersburg en 1913.
Així, en diversos números, dedicà la seua atenció a l’est. Aquesta fou una idea directriu de Lenin. Pot seguir-se en diversos dels seus articles i discursos. Indubtablement, l’interès de Stalin per l’est revestia en gran manera caràcter personal. Ell mateix era natural de l’est. Si davant representants de l’oest, desconeixedor com era de la vida occidental i de les seues llengües, es trobava sempre exhaurit, amb representants de les nacions endarrerides de l’est, la sort dels quals depenia en considerable proporció d’ell en qualitat de comissari, es trobava incomparablement més a gust i aixafava terreny més ferm. La idea bàsica era de Lenin. Però en Lenin, les perspectives de l’est i de l’oest estaven íntimament travades. En primer pla, en 1918, estaven els problemes d’occident, no d’orient; la guerra es trobava a punt d’acabar, hi havia motins en tots els països, revolucions a Alemanya i Àustria-Hongria i en altres bandes. Per exemple, l’article de Stalin titulat No cal oblidar l’est aparegué en el número de 24 de novembre de 1918, açò és, coincidint amb la revolució en Àustria-Hongria i Alemanya. Tots nosaltres havíem mirat aquestes revolucions com a precursores de les revolucions socialistes d’Europa. I llavors escrivia Stalin que “sense el moviment revolucionari en l’est, és inútil pensar en el triomf final del socialisme”; en altres paraules, Stalin considerava el triomf del socialisme impossible, no sols a Rússia, sinó en Europa, sense el despertar revolucionari de l’est. Allò era una repetició de la idea directriu de Lenin; però en aqueixa repetició hi havia una divisió, no sols de treball, sinó també d’interessos: Stalin no tenia absolutament res a dir amb referència a les revolucions de l’oest. No coneixia Alemanya, la seua vida ni la seua llengua, i altres escrivien sobre això amb molt més coneixement de causa. Stalin es concentrava sobre l’est.
L’1 de desembre de 1918, Stalin escrigué en La Vida de les Nacionalitats un article titulat “Ucraïna s’està alliberant.” Era la mateixa vella retòrica seminarista. La repetició ocupa el lloc d’altres recursos: “No dubtem que el govern soviètic d’Ucraïna serà capaç d’oferir la deguda resistència als seus nous hostes importuns, els esclavitzadors vinguts d’Anglaterra i França. No dubtem que el govern soviètic d’Ucraïna sabrà desemmascarar la missió reaccionària de tals hostes”, i així ad nauseam. En un article publicat en la mateixa revista el 22 de desembre de 1918, escrivia: “Amb ajuda de les millors forces comunistes, la màquina estatal soviètica (en Ucraïna) s’està reorganitzant. Els membres del comitè central dels soviets a Ucraïna tenen al capdavant al camarada Piatakov...” Les millors forces comunistes que componien el govern d’Ucraïna eren: Piatakov, Vorotxilov, Sergueiev (Artemi), Kviring, Zatonski i Kotsubinski. De tots ells només Vorotxilov ha sobreviscut i ha arribat a mariscal. Sergueiev (Artemi) morí en accident; els altres foren executats sense reserves o desaparegueren sense deixar empremtes. Tal fou el fat de “les millors forces comunistes”.
El 23 de febrer publicà un editorial titulat Dos camps, en el que deia, entre altres coses: “El món s’ha dividit resoltament i irrevocable en dos camps: el camp de l’imperialisme i el camp del socialisme [...] Les onades de la revolució socialista creixen sense fre, i assalten les fortaleses de l’imperialisme [...] El seu fragor ressona a les terres dels pobles oprimits [...] davall els peus de l’imperialisme, el sòl s’encén...” Tanmateix les onades, aquestes imatges són estereotipades, i no estan molt d’acord unes amb altres. En tot això s’adverteix un certa cantarella d’insinceritat sota l’èmfasi de la pobresa d’estil burocràtic. El 9 de març de 1919, La Vida de les Nacionalitats publicà un article de Stalin sota el títol de Després de dos anys, que expressava les seues conclusions: “L’experiència dels dos anys de lluita del proletariat confirma allò que preveié el bolxevisme [...], la inevitabilitat de la revolució proletària mundial...” En aquells dies, la perspectiva del bolxevisme no s’havia reduït a socialisme en un sol país. Del mateix tipus eren tots els altres articles, tots ells completament bacius d’originalitat de pensament i d’atractius de forma. Els articles eren francament de caràcter doctoral, sense substància, llisos i falsos.
{El primer congrés del comunistes txuvasx es celebrà en abril de 1920, dos anys després, doncs, de la instauració del govern soviètic. El presidents d’honor eren els mateixos que anteriorment: Lenin, Trotski, Zinòviev i Stalin. Descrivint l’obertura del congrés, el diari del comissariat de les nacionalitats indicava que els murs estaven ornats amb retrats dels líders de la revolució mundial: Karl Marx, Lenin, Trotski i Zinòviev. En aquesta època encara no hi havia retrat de Stalin; no obstant això aquest congrés queia completament dins l’esfera de la seua activitat.}
El 7 de novembre (açò és, el tercer aniversari de la Revolució d’Octubre), trobem Stalin a Bakú, on parlà en la sessió solemne dels soviets, pronunciant un informe titulat Tres anys de dictadura proletària. Al congrés dels pobles de Daguestan, el 13 de novembre, Stalin proclamà l’autonomia de Daguestan. “El discurs del camarada Stalin [segons ens informa el periòdic del Comissariat de Nacionalitats] fou interromput en diversos dels seus passatges per tempestats d’aplaudiments i la Internacional, i acabà enmig d’una ovació estrepitosa.” El 17 de novembre, al congrés del poble del territori de Terek, celebrat en Vladikavkaz, Stalin en persona “proclamà l’autonomia soviètica del poble de Gurian”, i es presentà amb un informe sobre l’esmentada República Soviètica Autònoma de Gurian. Entre el 18 i el 21 de desembre de 1920 se celebrà la primera conferència de repúbliques autònomes, territoris i regions de tota Rússia. Kaminski transmeté a la conferència salutacions en nom de Stalin, que no pogué assistir-hi per trobar-se malalt. La moció per a enviar una salutació a Stalin s’aprovà per unanimitat. Però en aqueix Congrés dels Pobles de l’Est, diuen les actes: “Foren elegits presidents honoraris del congrés: els camarades Lenin, Zinòviev i Trotski [...] Estrepitosos aplaudiments [...] Membres honoraris de la presidència foren elegits [...] i Djugaixvili-Stalin...” Una altra vegada en últim lloc!
A Viena, assessorat per Lenin, Stalin havia escrit una obra interessant sobre el problema nacional, però el seu intent de continuar-la independentment a Sibèria donà tal resultat que Lenin jutjà impossible publicar ni tan sols el seu article. En la conferència de març de 1917, Stalin desenrotllava la tesi que l’opressió nacional és producte del feudalisme, perdent totalment de vista l’imperialisme com a principal factor de l’opressió nacional en la nostra època. En 1923 situava en el mateix pla del nacionalisme granrús, que tenia al seu darrere tradicions seculars i l’opressió de nacions febles, el nacionalisme defensiu d’aquestes últimes. Aquests errors palmaris, errors stalinistes, són explicables en conjunt, com ja s’ha apuntat, pel fet que no hi ha una sola qüestió en què s’eleve a una concepció sistemàtica. Se serveix de proposicions inconnexes del marxisme conforme les necessita en el moment, escollint-les com qui tria sabates per la grandària d’una sabateria. Per això es contradiu amb tanta facilitat a cada nou caire dels esdeveniments. Així, fins i tot al camp del problema nacional, que es convertí en la seua especialitat, Stalin no pogué arribar a un concepte integral.
“Reconèixer el dret a la secessió no significa recomanar-la [escrivia en Pravda el 10 d’octubre de l’any 1920]. La secessió de les comarques limítrofes hauria minat el poder revolucionari de la Rússia central, que estimulava el moviment alliberador de l’oest i de l’est. Les nacions limítrofes segregades haurien caigut inevitablement sota la dominació de l’imperialisme internacional. Basta fer una ullada a Geòrgia, Armènia, Polònia, Finlàndia, etc., que s’han separat de Rússia i només serven una mera il·lusió d’independència, ja que, en realitat, s’han convertit en vassalles incondicionals de l’Entente. Basta recordar la recent història d’Ucraïna i d’Azerbaidjan, la primera violada pel capitalisme alemany, i el segon per l’Entente per a comprendre en tota la seua plenitud el sentit contrarevolucionari de l’exigència de secessió d’un país limítrof en les condicions internacionals regnants.”
“L’onada revolucionària del nord [escrivia Stalin en el primer aniversari de la Revolució d’Octubre] s’ha difós per tota Rússia, inundant un territori rere altre. Però en aquest punt s’ha trobat amb un dic format pels “consells nacionals” i els “governs” territorials (el Don, Kuban, Sibèria), que s’organitzaren fins i tot abans d’octubre. Burgesos per naturalesa, no desitjaven de cap mode destruir el vell món burgès. Ans al contrari, jutjaven el seu deure preservar-lo i enrobustir-lo amb totes les seues forces. Naturalment, esdevingueren focus de reacció, agrupant en torn seu quant havia de contrarevolucionari a Rússia [...] Però la lluita dels “governs nacionals” i territorials (contra el centre soviètic) resultà desigual. Atacats per ambdós costats, de fora pel govern soviètic, i de dins pels seus propis obrers i camperols, els “governs nacionals” hagueren de retrocedir després del primer xoc [...] Completament derrotats, els “governs nacionals” hagueren de sol·licitar ajuda, contra els seus propis obrers i camperols, dels imperialistes d’occident.”
Així començà l’onada d’intervenció estrangera i l’ocupació dels territoris limítrofes, poblats predominantment per nacionalitats no russes, que no podien menys d’odiar Koltxak, Denikin, Wrangel, o a la seua policia imperialista i russificadora. En un informe que presentà Stalin en Bakú, el 8 de novembre de 1920, amb el títol de Tres anys de revolució proletària, trobem les següents paraules decisives: “No hi ha dubte que el nostre camí dista molt d’ésser fàcil, però tampoc és dubtós que no ens espanten les dificultats...” Parafrasejant certes paraules de Luter, Rússia podria haver dit: “Ací estic, a la frontera entre el vell món capitalista i el món socialista; en aquesta frontera unisc els esforços dels proletaris de l’oest amb els dels camperols de l’est, per a tirar a baix el vell món. Que el déu de la Història m’ajude!”
[Segons] Petskovski:
“A la primavera de 1918, el comitè central decretà crear la república tàrtarobashkir. Per a complir aquesta decisió més concretament, es convocà en el mes de maig una conferència a Moscou, composta de representants del partit i organitzacions soviètiques del territori de l’Ural, representants de les nacionalitats tàrtara i bashkir, i funcionaris del Comissariat Popular de Nacionalitats.
“Els delegats del territori de l’Ural en aquesta conferència eren els camarades Siromolotov i Tintul, i portaven amb ells un comunista bashkir “autèntic”, el camarada Shamigulov. Els tres eren adversaris resolts de la creació de la república tàrtarobashkir, considerant-la en certa manera com una concessió al nacionalisme panislàmic. En haver rebut aquest inesperat reforç, nosaltres, els “esquerrans” de la junta del Comissariat de Nacionalitats, cobràrem ànims i resolguérem oposar ferma resistència a l’“oportunisme” de Stalin. D’aquesta manera, els partidaris de crear una república es trobaren en minoria. L’únic que resoludament recolzà Stalin fou Nur-Vakhitov, dirigent dels comunistes tàrtars, amb Ibragimov, un socialista-revolucionari d’esquerra representant dels tàrtars d’Ufa. El comunista únic de Bashkir, Shamigulov, s’expressà en contra de la república, estimant-la com una concessió innecessària al nacionalisme. Pitjor fou la conducta d’un altre bashkir, Manatov. En la reunió votà per la república, per a no “renyir amb els seus superiors”, però en el vestíbul ens estimulava a lluitar resoludament contra la seua creació, perquè, al seu entendre, els bashkirs no desitjaven formar amb els tàrtars en una mateixa república.”
“Després Stalin convocà una sessió de la conferència i declarà que, per haver resolt per endavant l’assumpte el comitè central, s’havia de votar a favor de l’organització de la república; ens resistírem, i després de protestar contra la decisió de l’assumpte abans d’haver reunit la conferència, abandonàrem el míting de fracció i ens negàrem a participar en ulteriors deliberacions del consell. Al mateix temps ens mofàvem de Stalin, dient que “es quedava amb un socialista-revolucionari d’esquerra”. Allò ens valgué una reprimenda escrita del comitè central.”
Després de proclamada la república autònoma de Bashkir al novembre de 1917, brollà de les masses una gran simpatia envers el govern soviètic. La direcció d’aquestes masses de Bashkir passà a les mans dels elements nacionalistes acabdillats per Zak-Validov, que representava els interessos dels burgesos kulaks de la població. Gradualment, aquest grup degenerà en una avançada d’activitat antisoviètica, i establí contacte amb Dutov i Koltxak. No obstant això, per pressió de les masses, després de liquidar Koltxak l’autonomia de Bashkir, Zar-Validov es veié forçat a entaular negociacions amb el govern soviètic. Al febrer de 1919, després de la liquidació de Koltxak, el govern de Bashkir es passà al costat del govern soviètic, i cap a fins del mateix mes, en Simbirsk, al quarter general del Front Est, la delegació del govern bashkir signà un acord preliminar que garantia l’autonomia al poble bashkir a condició d’establir un govern sobre la base de la constitució soviètica i d’actuar en comú els destacaments bashkirs amb l’Exèrcit Roig contra els blancs, entre altres punts.
A primers de març de 1919, Stalin entaulà, en Moscou, les negociacions amb la delegació bashkir a propòsit de crear la República Soviètica de Bashkiria. El resultat d’aquestes negociacions fou l’acord del govern soviètic central amb el govern de Bashkir respecte a la Bashkiria soviètica autònoma, concertat el 20 de març de 1919. A primers de març també haguí de sortir de Moscou, havent declinat participar en el VIII Congrés del partit en vista dels revessos militars soferts en les proximitats d’Ufa. Stalin continuà tranquil·lament en Moscou, al congrés, i fins al 20 del mateix mes menà endavant les negociacions amb la delegació bashkir. No obstant això, els historiadors contemporanis de Bashkiria a penes citen Stalin en relació amb aquest assumpte. [Les dues cites següents (la primera d’Antagulov i la segona de Samoilov) són típiques]:
1“.-La lluita entre els camarades russos i bashkirs esdevingué més profunda, i començà una anarquia completa. En un lloc els russos eren detinguts en nom del govern de Bashkiria; en altres, els bashkirs eren detinguts en nom del govern local. El viatge del camarada Trotski a Ufa coincidí casualment amb aquesta situació (març de 1920). Els representants bashkirs començaren de nou negociacions amb el govern soviètic a través del camarada Trotski, i assoliren posar-se d’acord en molts punts.”
2.-“Mentre, com a resultat d’informacions rebudes de Bashkiria, el centre dedicà força atenció a l’assumpte bashkir. A meitat de març, el camarada Trotski, que arribà a Ufa amb poders especials, ens cridà allí per a conferenciar sobre les qüestions bashkirs. A aquella conferència de Sterlitamak, representant als bashkirs hi acudiren Validov, Tukvatulin, Rakmatuvin i Kasprenski representant al comitè territorial, i al centre, foren Dudnik, Samoilov, Sergueiev (Artemi), Preobrazenski, i el president del Comitè Executiu Provisional d’Ufa, Eltsin.”
Durant els anys inicials del règim soviètic, el bolxevisme era feble en Ucraïna. La causa cal cercar-la en l’estructura nacional i social del país. Les ciutats, la població de les quals estava constituïda per granrussos, jueus, polonesos i només en petita proporció per ucraïnesos, eren en grau considerable una espècie de colònies. Entre els obrers industrials d’Ucraïna, bona part eren granrussos. Entre la ciutat i el camp hi havia un abisme gairebé impossible de salvar. Aquells intel·lectuals ucraïnesos que s’interessaven per l’aldea, per l’idioma i la cultura ucraïnesos, trobaven a la ciutat una acollida semiburlanera, i allò, naturalment, els impel·lia amb ressentiment en direcció al patrioterisme. Les faccions socialistes no ucraïneses de les ciutats no tenien sentit d’afinitat amb la vida de les masses als pobles. A les ciutats ucraïneses representaven la cultura dels granrussos amb la que la majoria d’ells, especialment els intel·lectuals jueus, no estaven àmpliament familiaritzats. D’ací, en bona part, el caràcter exòtic del bolxevisme ucraïnès, l’absència del mateix durant el període en què podria haver fet sòlides arrels, la seua profunda independència, i els múltiples conflictes, picabaralles i constants disputes fraccionals intestines.
Era deure de Stalin, en la seua qualitat de comissari popular de nacionalitats, no perdre de vista el desenvolupament del moviment nacionalista a Ucraïna. Només per això estava més íntimament relacionat que d’altres amb el partit bolxevic ucraïnès. Aquella afinitat començà en 1917, poc després de la Revolució d’Octubre, i es perllongà diversos anys. A Ucraïna, Stalin representava al comitè central rus dels bolxevics. En canvi, en certs congressos generals del partit representava a les organitzacions ucraïneses. Açò era corrent per aquella època. Participà en les conferències del Partit Comunista Ucraïnès com un dels seus dirigents efectius, i com la vida de l’organització ucraïnesa es consumia en gran part en contínues querelles, conflictes i agrupacions fraccionals, Stalin se sentia en tal atmosfera com un peix a l’aigua.
El seu període ucraïnés estigué ple de relliscades, i per això roman totalment, secret. [Els relats oficials stalinians, obligats a consignar un fracàs rere un altre en l’intent d’imposar la línia del partit en Ucraïna durant tota la permanència de Stalin al capdavant del Comissariat Popular de Nacionalitats, esquiven atentament qualsevol menció del seu nom en connexió amb l’epidèmia de fracassos. No afirmen que, al capdavall, “els errors en les qüestions camperola i nacional comesos a Ucraïna a principis de 1919, i que contribuïren a la caiguda del govern soviètic allí” es devien a la poc adequada defensa que Stalin féu de la política fixada pel comitè central del Partit Comunista Rus. Criticant aquest desencert, Lenin deia: “Només una part molt petita de les granges ben administrades s’haurien de convertir en granges soviètiques, perquè, altrament, no ens entendrem amb els camperols [...] Necessitem una política semblant a la seguida a finals de 1917 i molts mesos de 1918 [...] Per consegüent, hem de dedicar un gran nombre de granges soviètiques al repartiment general de terres.”]
[En presentar-se en la IV Conferència del partit de tota Ucraïna el 16 de març de 1920, com a representant plenipotenciari del comitè central, armat de l’explícita resolució d’aquell organisme sobre la qüestió ucraïnesa, Stalin es trobà de nou enfront d’una bigarrada oposició, el punt d’avantguarda de la qual eren els adeptes de la tendència del “centralisme democràtic” de Sapronov, derrotada en discutir-ne hom en la conferència del partit de tota Rússia al desembre anterior. Aquesta vegada es coneixien per endavant tots els arguments d’aqueixa oposició, i el comissari popular de nacionalitats adduí les refutacions que per al cas li havia preparat Trotski, a qui confià aqueixa tasca el politburó. No obstant això, fou derrotat en la lliça de la conferència ucraïnesa. El comitè central hagué d’intervenir dissolent el comitè central ucraïnès elegit per la IV Conferència i fent tornar d’Ucraïna diversos funcionaris addictes al xovinisme granrús, abans que pogueren difondre la seua política, que insistia sobre la inflexible imposició del principi de l’“autodeterminació de les nacions”. El punt cardinal de la resolució del comitè central adoptat en la conferència del partit en tota Rússia, celebrada al desembre de 1919, declarava:]
“En vista del fet que la cultura ucraïnesa [...] ha estat suprimida durant segles pel tsarisme i les classes explotadores de Rússia, el Comitè Central del Partit Comunista Rus fa obligatori per a tots els membres del partit contribuir per tots els mitjans a vorellar qualsevol obstacle que s’opose al lliure desenvolupament de la llengua i la cultura ucraïneses. A causa de segles d’opressió, les tendències nacionalistes es troben entre els sectors més endarrerits de les masses ucraïneses, i tenint açò en compte, és deure dels membres del partit tractar-los amb extrema tolerància i discreció, oferint-los una amistosa explicació de la identitat d’interessos de les masses treballadores d’Ucraïna i de Rússia. Els membres del partit [...] han d’imposar efectivament el dret de les masses treballadores a estudiar en llengua ucraïnesa i usar aquesta en totes les institucions soviètiques [...], esforçant-se per fer de la llengua ucraïnesa una arma per a l’educació comunista de les masses obreres. S’han d’emprendre en l’acte gestiones per tal d’assolir un nombre suficient de funcionaris, en totes les institucions soviètiques, que coneguen l’idioma ucraïnès, procurant que, d’ara en avant, tots els empleats estiguen en condicions de parlar aqueix idioma.”
Açò hauria d’haver estat una tesi de fàcil defensa. Encara que, per regla general, Stalin no era un polemista afortunat, considerant la relació de forces sorprèn la seua derrota, de totes maneres. És molt possible que, en haver advertit des d’un principi que l’actitud de la conferència era adversa a la seua tesi, Stalin resolgués jugar a qui perd, guanya, donant a entendre per intermediaris que defensava aquella tesi, no per pròpia convicció, sinó per qüestió de disciplina. D’aquesta manera podia comptar de matar dos ocells d’un tret: guanyar-se la simpatia dels delegats ucraïnesos i transferir l’abominació de la derrota sobre mi, com a autor de la tesi. Semblant intriga cabia molt bé en l’índole de l’home!
{La socialdemocràcia georgiana no limitava les seues ambicions al camperolat empobrit de la petita Geòrgia; aspirava també, i no sense cert èxit, a la direcció del moviment “de la democràcia revolucionària de tota la Rússia sencera.” Durant els primers mesos de la revolució, els cercles dirigents de la intel·liguèntsia georgiana considerava Geòrgia no com a una pàtria nacional sinó com a una Gironda, una província meridional elegida per a fornir de líders tot el país. Però aquest estat d’ànim no pogué persistir més enllà del temps en què existí l’esperança de mantenir la revolució dins el marc d’una democràcia burgesa. Quan el perill d’una victòria del bolxevisme aparegué clarament, la socialdemocràcia georgiana trencà immediatament els seus lligams amb els conciliadors russos i s’uní als elements reaccionaris de la mateixa Geòrgia. Quan els soviets guanyaren, el campions georgians d’una Rússia una i indivisible esdevingueren igualment d’ardents campions del separatisme...}
[Els següents documents de l’època llancen nova claredat sobre la sovietització de Geòrgia]:
1
“Al Consell Revolucionari de Guerra del Front Caucàsic. Per a Ordxonikidze. Hem rebut la teua lletra de queixa. Estàs equivocat en jutjar la meua pregunta, que és el meu deure, com a falta de confiança. Espere que abans d’una entrevista personal amb mi abandonaràs aquest injustificat to de molèstia.
Lenin.
/96.
3 d’abril de 1920
2
“A Bakú, per Rostov.
Al membre del Consell Revolucionari de Guerra del Front Caucàsic, Ordxonikidze:
(Per a lliurar per persones responsables, informant del lliurament a Sklianski, del Consell Revolucionari de Guerra de la República.)
El comitè central t’ordena retirar totes les unitats del territori de Geòrgia a la frontera, i abstenir-te de penetrar en Geòrgia. Després de les negociacions de Tbilisi, és evident que no està descartada la pau amb Geòrgia. Informa immediatament de tots els fets més precisos sobre els rebels.
Per ordre del Politburó:
Lenin, Stalin.
“/004/109
5 de maig de 1920
[Hi ha una lletra escrita en paper amb capçalera del comandant en cap de totes les forces armades de la república, datada a Moscou el 17 de febrer de 1921, 864, i amb la indicació de “Secret, Personal”, dirigida al vicepresident del Consell Revolucionari de Guerra de la República. Portava dues inscripcions al marge, una de Sklianski, transferint-la a Lenin; una altra de Lenin, tornant-la a Sklianski. L’essencial del text era]:
...Per iniciativa del comandament del II Exèrcit, ens trobem davant el fet consumat de la incursió en Geòrgia: s’han creuat les fronteres i l’Exèrcit Roig ha entrat ja en contacte amb el de Geòrgia...
Comandant en cap, S. Kàmenev,
Comissari Militar del E. M. / S. / Danilov.
Cap de Personal del Consell Revolucionari de Guerra, / P. / Lebedev
4
“Ekaterinburg.
A Moscou, per a Sklianski. Secret.
Fes el favor d’escriure’m un resum succint d’allò relatiu a les operacions militars contra Geòrgia, quan començaren, per ordre de qui, i la resta. Necessite aqueixa nota per al ple.
Trotski.”
“/16.
21 de febrer de 1921.
5
(Escrita a màquina, signada pel camarada Sklianski.) (Escrit per Lenin; còpia d’un document secret.)
Absolutament secret.
El comitè central estava inclinat a permetre que el II Exèrcit ajudés activament l’aixecament en Geòrgia i l’ocupació de Tbilisi, ajustant-se a les normes internacionals i sempre que tots els membres del Consell Revolucionari de Guerra II, després d’examinar seriosament tots els testimonis, estiguen segurs de l’èxit. Vos advertim que estem reunits sense pa, a causa del transport, i que, per consegüent, no vos donarem un sol tren ni un sol vagó. Ens veiem forçats a obtenir del Caucas tan sols gra i oli. Demanem immediatament resposta per fil directe, amb la signatura de tots els membres del Consell Revolucionari de Guerra II, així com de Smilga, Sitin, Trifonov, Frumkin. Fins a la nostra resposta als telegrames de totes aquestes persones, no emprengueu res decisiu.
Per ordre del comitè central:
Krestinski, Sklianski.
//Sense data//
6
“Camarada Sklianski: Immediatament fes posar açò en clau en la teua presència i amb la màxima atenció, després de fotografiar l’original, i envia-li’l a Smilga, perquè acudisca personalment al fil directe i el desxifre ell mateix. (Informa d’això el comandant en cap, però sense ensenyar-li’l.)
Stalin mateix enviarà Ordxonikidze.”
Així, una precaució triple i diversa. Sota la teua responsabilitat.
Lenin.
14 de febrer de 1921.
(Escrit de pròpia mà pel camarada Lenin.)”
La Geòrgia menxevic no podia resistir. Això ho compreníem tots. No obstant això, no hi havia unanimitat quant al moviment i als mètodes de sovietització. Jo era partidari d’un període preliminar de treball dins de Geòrgia, a fi de desenrotllar la sublevació i acudir després en la seua ajuda. Pensava que després de la pau amb Polònia i la derrota de Wrangel, no hi havia perill directe des de Geòrgia, cosa per la qual el desenllaç es podia ajornar. Ordxonikidze, secundat per Stalin, insistia en el fet que l’Exèrcit Roig envaís immediatament Geòrgia, on suposava la sublevació ja madurada. Lenin s’inclinava a unir-se als dos membres georgians del comitè central. La qüestió es decidí en el politburó el 14 de febrer de 1921, mentre jo estava en els Urals.
La intervenció militar es realitzà amb ple èxit i no provocà cap complicació internacional, de no tenir en compte la frenètica campanya de la burgesia i de la II Internacional. I, no obstant això, el mètode de sovietització de Geòrgia tingué enorme importància durant els anys següents. En regions on les masses obreres abans de la revolució havien procurat, en la majoria dels casos, passar-se al bolxevisme, acceptaren les dificultats i patiments subsegüents com vinculats a la seua pròpia causa. No fou el mateix en les regions més endarrerides, on la sovietització estava a càrrec de l’exèrcit. Allí, les masses treballadores consideraven les privacions addicionals com a resultat del règim imposat des de fora. A Geòrgia, la sovietització prematura donà alè als menxevics durant un cert període, i menà a la insurrecció de masses de 1924, quan, segons admeté el mateix Stalin, “Geòrgia havia d’esser “llaurada de nou””.
12 En 1930, el poder de Stalin no admetia competència. Però el culte estatal a la seua personalitat començava aleshores a establir-se. Així pot explicar-se la circumstància que en aquestes memòries, malgrat el seu to panegíric general, encara s’hi adverstisca una nota de familiaritat, i fins i tot es consentisca un matís d’ironia bonassa. Uns anys després, quan les “purgues” i les execucions imposaren el necessari sentit de la distància, contar com Stalin es refugiava en la cuina del comandant o com prengué possessió d’una casa per la nit, hauria semblant ja impropi i convertit el document en “tabú”. És versemblant que aquest autor pagués molt cara la seua manca d’etiqueta.