D’acord amb les nostres conjectures, Koba no s’uní als bolxevics fins a algun temps després de la conferència de novembre, celebrada en Tbilisi. Aquella conferència acordà participar activament en els preparatius, ja en curs, d’un nou congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata. Sense cap objecció acceptem la simple asserció de Bèria segons la qual Koba havia sortit de Bakú al desembre en viatge de propaganda a favor d’aqueix congrés. Açò no és improbable. Era evident per a tots que el partit estava escindit en dos. Per aquell temps, la fracció bolxevic havia adquirit tal força, que des del punt de vista d’organització era superior a la menxevic. Forçat a escollir entre ambdues, versemblantment Koba es decidí per la primera. Però ens veuríem en dificultats per a provar de mode positiu que Koba era ja membre de la fracció bolxevic a finals de 1904. Bèria arriba a l’extrem d’exhibir diverses citacions de fulls publicats per aquells dies, però no s’atreveix a afirmar que Koba escrigués cap d’elles. Aqueixa tímida reticència respecte a la paternitat de tals fulls és més eloqüent que les paraules. Els passatges de prospectes que Bèria reprodueix foren escrits per altres que no són Koba, serveixen, naturalment, al propòsit explícit d’omplir una llacuna en la biografia de Stalin.
Mentre, les diferències d’opinió entre menxevics i bolxevics passaren del terreny dels estatuts del partit al domini de l’estratègia revolucionària. L’agitació dels zemstvo, la campanya de banquets liberals, intensificada durant la tardor de 1904, en part perquè les atordides autoritats tsaristes eren massa negligents per a intervenir-hi, plantejà resoludament la qüestió de les relacions entre la socialdemocràcia i la burgesia d’oposició. El pla menxevic advocava per una temptativa per a transformar els obrers en un cor democràtic com pedestal dels solistes liberals, un cor prou considerat i circumspecte, no sols per a “abstenir-se d’espantar” els liberals, sinó més encara, per a reforçar la fe dels liberals en ells mateixos. Lenin escometé en l’acte la seua ofensiva. Ridiculitzà la mera idea de semblant pla, açò és, la idea de prestar un suport diplomàtic a una oposició impotent, abandonant la lluita revolucionària contra el tsarisme. La victòria de la revolució només pot assegurar-se per la pressió de les masses. Només un atrevit programa social pot alçar les masses per a l’acció; i precisament això és el que temen els liberals. “Hauríem estat uns bojos preocupant-nos dels seus temors.” Un petit fullet de Lenin, que aparegué al novembre de 1904, després d’un perllongat silenci, temperà els ànims dels seus camarades i tingué gran influència en el desenvolupament de les idees tàctiques del bolxevisme. No seria aquest fullet el que decidí la conversió de Koba? No ens atrevim a contestar afirmativament. En anys posteriors, sempre que ha tingut ocasió de situar-se pel seu compte amb relació als liberals, invariablement s’ha inclinat cap a la noció menxevic de la importància d’“abstenir-se d’espantar” els liberals. (Així ho proven les revolucions de Rússia en 1917, de Xina, d’Espanya i onsevulla.) No és d’excloure la possibilitat, no obstant això, que en vigílies de la primera revolució, el plebeu demòcrata semblés estar sincerament indignat amb el pla oportunista, que despertà gran descontent fins i tot entre les masses menxevics. S’ha de dir que, en conjunt, entre els intel·lectuals radicals no havia tingut temps d’extingir-se la tradició de mantenir una actitud desdenyosa envers el liberalisme Però també és possible que només el diumenge sagnant de Sant Petersburg i l’onada de vagues que escombrà el país en la seua estela pogués haver mogut al caut i suspicaç caucàsic a unir-se al bolxevisme.
Els dos vells bolxevics Stopani i Lehman, en les seues Memòries, minuciosament detallades enumeren tots els revolucionaris amb els que tingueren ocasió de tractar a Bakú i Tbilisi cap a finals de 1904 i principis de 1905; Koba no està en aqueixa llista. Lehman cita la gent que “estava al capdavant” de la Unió Caucàsica; tampoc hi figura Koba. Stopani anomena els bolxevics que, units als menxevics, dirigiren la famosa vaga de Bakú al desembre de 1904; Koba només està entre els que no esmenta. I, no obstant això, Stopani devia saber a què atenir-se, ja que ell mateix fou membre d’aquell comitè de vaga. Les Memòries d’ambdós autors es publicaren en el periòdic oficial d’història comunista, i tant l’un com l’altre, lluny d’ésser “enemics del poble”, eren bons stalinistes però ambdós escrigueren les seues obres en 1925, abans que la falsificació planejada per indicació superior es constituís en sistema. En un article publicat sota el títol “Vigílies de la Revolució de 1905 en el Caucas” i no més lluny de 1926, Taratuta, antic membre del comitè central bolxevic, no hi esmenta Stalin. En els comentaris a la correspondència de Lenin i Krupskaia amb l’organització del Caucas, el nom de Stalin no apareix ni una sola vegada en el curs de les cinquanta nodrides pàgines. És senzillament impossible trobar al voltant de l’última part de 1904 i la primera de 1905, cap empremta de les activitats d’aquell a qui avui es pinta com el pare i fundador del bolxevisme caucàsic.
Tampoc pretén aquesta conclusió oposar-se a la més recent de les interminables asseveracions sobre la implacable campanya de Stalin contra els menxevics. Tot allò que cal per a reconciliar aquestes aparents contradiccions, és córrer la data un parell d’anys, la qual cosa no és molt difícil, ja que no hi ha necessitat de citar documents ni de recelar refutacions. D’altra banda, no hi ha motius per a dubtar que, una vegada presa la seua decisió, Koba engegà la seua lluita contra els menxevics del mode més aspre, cru i desaprensiu que puga concebre hom. Aquella inclinació cap als procediments dissimulats i les intrigues de què se l’havia acusat quan formava part dels cercles seminaristes, o en el seu temps de propagandista del comitè de Tbilisi o de membre del grup de Batum, trobava ara una expressió més àmplia i atrevida en la lluita de fraccions.
Bèria cita Tbilisi, Batum, Txituari, Kutais i Poti com a llocs en què Stalin havia sostingut debats contra Noé Jordània, Heracli Tseretelli, Noé Ramixvili i altres dirigents menxevics, així com contra els anarquistes i els federalistes. Però Bèria prescindeix cavallerosament de les dates, i no sense intenció. En realitat, la primera d’aqueixes discussions, que fixa amb una certa aparença d’exactitud, es produí al maig de 1905. La situació és exactament la mateixa que en el cas dels escrits publicats per Koba. La seua primera composició bolxevic, un fulletet d’escasses pàgines, aparegué al maig de 1905, sota el títol un xic singular de Menudeses sobre diferències de partit. Bèria estima necessari advertir, sense dir el motiu, que aquest fullet s’escrigué “a principis de 1905”, descobrint així de mode més flagrant que mai el seu intent de tancar la bretxa de dos anys. Un dels corresponsals, evidentment Litvinov, que no coneixia cap georgià, informà sobre l’aparició en Tbilisi d’un fullet “que causà sensació”. Aquesta “sensació” pot explicar-se només per la circumstància que l’auditori georgià no havia escoltat res fins aleshores fora de la veu dels menxevics. En substància, el dit fullet no és més que un sumari ampul·lós dels escrits de Lenin. No és estrany que no s’haja tornat a imprimir. Bèria en cita passatges meticulosament seleccionats, que expliquen fàcilment per què l’autor mateix se satisfeia a passar sobre aqueix fullet, com sobre els altres treballs literaris seus de l’època, el vel de l’oblit.
A l’agost de 1905, Stalin reproduí el capítol del Què fer?2 de Lenin en què s’esforçava en determinar les relacions entre el moviment obrer espontani i la consciència socialista. Segons l’exposició de Lenin, el moviment obrer, abandonat als seus propis recursos, propendia irrevocablement a l’oportunisme; la consciència de classe revolucionària s’aportava als treballadors des de fora, per mitjà dels intel·lectuals marxistes. No és lloc aquest de criticar tal concepte, que en la seua integritat més correspon a una biografia de Lenin que no a la de Stalin. El mateix autor de Què fer? reconegué més tard el caràcter tendenciós, i, en conseqüència, erroni de la seua teoria, que havia intercalat a manera de parèntesi com una bateria en la batalla contra l’“economicisme”, i el seu respecte per la naturalesa elemental del moviment obrer. Després del seu trencament amb Lenin, Plekhànov féu conèixer una crítica tardana, però tant més dura, a propòsit de Què fer? La qüestió d’introduir consciència de classe revolucionària en el proletariat “des de fora” tornà a estar sobre la taula. L’òrgan central del partit bolxevic anotà “l’esplèndid plantejament de la qüestió” relativa a la introducció de la consciència de “classe des de l’exterior” en un article anònim aparegut en un periòdic de Geòrgia. Aquell elogi se cita avui com una espècie de testimoni de la maduresa de Koba com a “teòric”. En realitat, no es tractava més que d’una de tantes observacions encoratjadores que solia fer notar per la seua defensa de les idees dels dirigents de la seua pròpia fracció. Quant a la qualitat de l’article, pot fornir una idea suficient la cita següent que figura en la traducció de Bèria al rus:
“La vida contemporània està muntada segons normes capitalistes. En ella hi ha dues grans classes: la burgesia i el proletariat; entre ambdues està entaulada una lluita a vida o mort. Les circumstàncies de la vida empenten la primera a sostenir l’ordre capitalista. Les mateixes circumstàncies impel·leixen l’altra per a minar i destruir l’ordre capitalista. En correspondència amb aquestes dues classes, hi ha una doble consciència de classe, burgesa i socialista. La segona s’ajusta a la situació del proletariat [...] Però, quina significació pot tenir per si sola la consciència de classe socialista, si no es difon entre el proletariat? Es queda reduïda a una frase buida, i res més! Les coses prendran un rumb ben distint quan aqueixa consciència de classe s’òbriga pas entre les files del proletariat: llavors, aquest s’adonarà de la seua situació i marxarà cada vegada més de pressa cap a la realització del sistema de vida socialista...”
I així successivament. Articles tals s’han salvat de l’oblit que mereixien només pel destí ulterior de qui els escrigueren. No obstant això, és perfectament obvi que no expliquen per si mateixos semblant destí, més bé el fan més enigmàtic.
Després de trencar amb el consell de redacció d’Iskra, Lenin, que llavors tenia trenta-quatre anys, visqué durant mesos vacil·lant (cosa que era doblement difícil per a ell, puix estava en contradicció amb el seu caràcter), fins que es convencé que els seus adeptes eren relativament nombrosos i la seua jove autoritat prou forta. La culminació afortunada de les disposicions per al nou congrés testificava sense el menor dubte que les organitzacions socialdemòcrates eren preponderantment bolxevics. El comitè central conciliador, dirigit per Krassin, acabà capitulant davant el buró “il·legal” dels comitès de la majoria, i participà al congrés, que no pogué evitar. Així, el Tercer Congrés, que es reuní a l’abril de 1905 en Londres, i del que els menxevics es mantingueren deliberadament apartats, acontentant-se amb una conferència en Ginebra, resultà ésser el congrés constituent del bolxevisme. Els vint-i-quatre delegats votants i els catorze consultius eren, sense excepció, aquells bolxevics que havien estat fidels a Lenin des del moment de l’escissió en el Segon Congrés i havien aixecat els comitès del partit contra l’autoritat conjunta de Plekhànov, Axelrod, Vera Zassulitx, Martov i Potressov. En aquest congrés quedà legitimada aquella opinió sobre les forces en moviment de la revolució russa que Lenin desenrotllà en el curs de la seua honrada lluita contra els seus antics mestres i més íntims col·laboradors en Iskra, i que des d’aleshores adquirí major significació pràctica que el programa del partit traçat en comú amb els menxevics.
Malauradament i oprobiosa la guerra contra el Japó anava accelerant la desintegració del règim tsarista. Després de la primera onada gran de vagues i demostracions, el Tercer Congrés pogué reflectir la proximitat del desenllaç revolucionari. “Tota la història de l’any passat ha demostrat [deia Lenin en el seu informe als delegats reunits] que hem menystingut la importància i la inevitabilitat de la revolució.” El congrés féu resoludament un pas endavant sobre el problema agrari en reconèixer la necessitat d’ajudar el moviment camperol, llavors en curs, fins i tot a l’extrem de confiscar les terres dels hisendats. Més concretament que mai, perfilà la perspectiva general de la lluita revolucionària i la conquesta del poder, particularment en allò tocant el govern revolucionari com a organitzador de la guerra civil. Com digué Lenin: “Encara que ens apoderem de Sant Petersburg i guillotinem Nicolau, ens haurem d’enfrontar amb diverses Vendées.” El congrés emprengué, amb més empenta que mai, els preparatius tècnics per a la insurrecció. “Sobre la qüestió de crear grups especials de combat [digué Lenin] he de dir que els considere indispensables.”
Com més importància es dóna al Tercer Congrés, més s’hi adverteix l’absència de Koba en ell. Per aquell temps tenia a favor seu uns set anys d’activitat revolucionària, fins i tot presó, deportació i evasió. Si hagués estat persona d’alguna entitat entre els bolxevics, segurament el seu historial li hauria assegurat almenys la seua candidatura per a delegat. A més, Koba estigué en llibertat tot l’any 1905 i, segons Bèria, “participà de forma extremadament activa en l’organització del Tercer Congrés dels bolxevics”. Si açò és veritat, indubtablement hauria d’haver estat cap de la delegació caucàsica. Llavors, per què no ho fou? Si per malaltia o una altra causa d’excepció no hagués pogut sortir a l’estranger, els biògrafs oficials haurien sabut trobar el mode de dir-ho així. El seu silenci sobre el cas s’explica només perquè no tenen a l’abast ni una lleu explicació fidedigna de l’absència del “líder dels bolxevics del Caucas” en un congrés de tanta importància històrica. Les afirmacions de Bèria a propòsit de la participació “de forma extremadament activa” que Koba tingué en l’organització del congrés és una de tantes frases sense sentit de les que està repleta la historiografia oficial soviètica. En un article dedicat al XXX aniversari del Tercer Congrés, el ben informat O. Piatnitski no diu absolutament res sobre la participació de Stalin en els preparatius per al congrés, mentre que l’historiador cortesà Iaroslavski es limita a una vaga observació, la substància de la qual és que el treball de Stalin en el Caucas “tingué indubtablement considerable importància” per al congrés, sense aclarir l’índole exacta de tal importància. No obstant això, de tot allò que hem pogut esbrinar fins ara, la situació apareix evident: després de vacil·lar durant prou de temps, Koba s’uní als bolxevics poc abans del Tercer Congrés; no participà en la conferència de novembre en el Caucas; mai fou membre del buró establert per aquella i en ésser un nouvingut, no li era possible esperar una credencial de delegat. La delegació estava constituïda per Kàmenev, Nevski, Tskhakaïa i Dxaparidze; aquests eren els dirigents del bolxevisme caucàsic per aquella època. El seu ulterior destí afecta la nostra narració fins a un cert punt: Dxaparidze fou afusellat divuit anys més tard per Stalin; Nevski fou titllat d’“enemic del poble” per ordre de Stalin, i desaparegué sense deixar rastre; i només l’ancià Tskhakaïa ha sobreviscut a si mateix.
L’aspecte negatiu de les tendències centrípetes del bolxevisme es palesaren per primera vegada al Tercer Congrés de la socialdemocràcia russa. Els hàbits peculiars d’una màquina política ja s’anaven formant en la clandestinitat. Ja anava sorgint com a tipus el jove buròcrata revolucionari. Les condicions de conspiració, és cert, oferien escàs marge per a formalitats democràtiques com ara elegibilitat, responsabilitat i control. Però no hi ha dubte que els membres dels comitès restringiren aquestes limitacions molt més del que era necessari, i eren més intransigents i severs amb els treballadors revolucionaris que no amb ells mateixos, preferint imposar la seua voluntat fins i tot en aquelles ocasions en què requerien prestar amatent oïda a la veu de les masses. Krupskaia observa que, al igual que en els comitès bolxevics, tampoc en el mateix congrés a penes hi hagué delegats obrers. Els intel·lectuals predominaven. L’“home de comitè [escrivia Krupskaia] solia ésser persona presumida; estava posseït de l’enorme influència que les activitats del comitè exercien sobre les masses; per regla general, l’“home de comitè” no reconeixia cap democràcia dins del partit; intrínsecament, sentia desdeny envers els “immigrats”, que tot ho exageraven i armaven baralles: “hauria de provar les condicions del treball a Rússia per a variar...”. Al mateix temps, no era partidari d’innovacions: l’“home de comitè” no desitjava adaptar-se, ni sabia com fer-ho, a situacions que canviaven ràpidament”. Aquesta concisa però expressiva caracterització ajuda moltíssim a comprendre la psicologia política de Stalin, perquè ell era l’“home de comitè” per antonomàsia. Ja en 1901, al començament de la seua carrera revolucionària en Tbilisi, s’oposà a què entraren treballadors al seu comitè. Com a “pràctic” (açò és, com a empirista polític), reaccionava amb indiferència, i després amb desdeny, enfront dels emigrats, enfront del “centre estranger”. Desproveït de qualitats personals per a influir directament en les masses, s’aferrava amb redoblada tenacitat a la màquina política. El capdavant del seu univers era el seu comitè (el de Tbilisi, el de Bakú, el caucàsic, abans d’arribar a ésser el comitè central). Amb el temps, la seua cega lleialtat a la màquina del partit hauria de desenvolupar-se amb extraordinària força; l’home de comitè es féu home supermàquina, secretari general del partit, genuïna representació de la burocràcia i incomparable director d’ella.
{Es força temptador de concloure-hi que el futur stalinisme estava ja contingut en la centralització bolxevic o, més generalment, en la jerarquia clandestina dels revolucionaris professionals. Però des que hom sotmet a l’anàlisi aquesta conclusió, palesa tenir un contingut històric força pobre. La rigorosa selecció dels elements avançats i el seu reagrupament en una organització centralitzada té, evidentment, perills però cal cercar les causes profundes no en el “principi” de la centralització sinó en la heterogeneïtat i mentalitat endarrerida dels treballadors, és a dir, en les condicions socials generals que fan, precisament, necessària una direcció centralitzada de la classe per a la seua avantguarda. La clau del problema dinàmic de la direcció rau en les relacions reals entre l’aparell del partit i el partit, entre l’avantguarda i la classe, entre la centralització i la democràcia. Aquestes relacions no poden ésser invariables ni definides a priori. Depenen de circumstàncies històriques concretes, el seu equilibri dinàmic està reglat per la lluita viva de tendències que, en els extrems oposats, oscil·len entre el despotisme de l’aparell i l’amorfisme impotent.}
En l’opuscle Les nostres tasques polítiques3, escrit per mi en 1904, i que conté no poc de prematur i erroni en la meua crítica de Lenin, hi ha, no obstant això, pàgines que ofereixen una caracterització força justa del mode de pensar dels “homes del comitè” d’aquells dies, que “han perdut la necessitat de recolzar-se en els obrers en la mesura que han trobat suport en els “principis” del centralisme.”4 La pugna que Lenin es veié obligat a sostenir l’any següent al congrés contra els alts i poderosos “homes de comitè”, confirmà complidament la justesa de la meua crítica. “Els debats assumiren un caràcter més apassionat [refereix Liadov, un dels delegats]. Allí començaren a sorgir agrupaments, teòrics i pràctics, “publicistes” i “homes de comitè”. En el curs d’aquestes disputes, el treballador Rikov un dels més joves, es destacà resoludament. Assolí reunir en torn seu una majoria dels “homes de comitè”. Les simpaties de Liadov estaven amb Rikov. “No he pogut contenir-me [exclamà Lenin en les seues concloents observacions] en escoltar que no hi havia obrers aptes per a ésser membres del comitè.” Recordem ací la insistència de Koba en demanar treballadors de Tbilisi que reconegueren “amb la mà sobre el cor” que entre ells no hi havia cap en condicions de rebre les ordres sagrades de la casta sacerdotal. “La qüestió s’està dilatant [persistia Lenin]. Evidentment hi ha una malaltia en el partit.” Aquesta malaltia era el despotisme de la màquina política, el començament de la burocràcia.
Lenin comprenia millor que ningú la necessitat d’una organització centralitzada; però hi ve a, sobretot, una palanca per a realçar l’activitat dels treballadors avançats. La idea de fer un fetitxe de la màquina política no sols li era aliena, sinó que repugnava a la seua naturalesa. Al congrés es burlà de la tendència de casta dels “homes de comitè”, des d’un principi, i li declarà una apassionada guerra. “Vladimir Ilitx estava molt excitat [confirma Krupskaia], i un altre tant succeïa amb els homes de comitè.” En aquella ocasió, aquests aconseguiren el triomf, i al seu capdavant Rikov, futur successor de Lenin en el càrrec de president del Consell de Comissaris del Poble. La resolució de Lenin proposant que cada comitè constés necessàriament d’una majoria d’obrers, no es pogué aprovar. I també contra la voluntat de Lenin, els homes de comitè acordaren col·locar el consell de redacció en l’estranger sota el control del comitè central. Un any abans, Lenin hauria preferit una escissió a consentir que la direcció del partit depengués del centre rus, exposat a les detencions policíaques i inestable, per això, en la seua composició. Però llavors estava persuadit que la paraula decisiva seria la seua. En haver-se enfortit en la lluita contra els antics dirigents autoritaris de la socialdemocràcia russa, estava molt més segur de si mateix que en el Segon Congrés, i més serè, en conseqüència. Si, com diu Krupskaia, s’excità durant els debats, o més bé semblava excitat, tant més circumspecte es mantingué en les mesures d’organització que escometé. No sols acceptà en silenci la seua derrota respecte a dues qüestions summament importants, sinó que fins i tot ajudà a incloure Rikov en el comitè central. No tenia el menor dubte que la revolució, la gran mestra de les masses en qüestions d’iniciativa i empresa, seria prou per a enfonsar, simultàniament i sense gran dificultat, el juvenil i ja inestable conservadorisme de la màquina política del partit.
A més de Lenin, per al comitè central foren elegits l’enginyer Leònides Krassin i el naturalista A. A. Bogdanov, físic i filòsof, coetanis de Lenin ambdós; Postolovski, que abandonà poc després el partit, i Rikov. Els suplents eren el publicista Rumiantsev i els dos pràctics Gussev i Bour. No cal dir que ningú pensà en proposar Koba per a membre del primer comitè central bolxevic.
En 1934, el congrés del Partit Comunista de Geòrgia, servint-se com a base de l’informe de Bèria, declarà que “res de quant fins ara s’ha escrit reflecteix el vertader i autèntic paper del camarada Stalin, el qual realment dirigí la lluita dels bolxevics en el Caucas durant bon nombre d’anys”. El congrés no explicà els detalls. Però tots els vells autors de memòries i historiadors havien estat proscrits, i alguns fins i tot afusellats. Després, per a rectificar totes les iniquitats del passat, es decidí fundar un Institut Stalin especial. Així començà una purga inexorable de tots els vells pergamins, que immediatament es cobriren de nous textos. Mai hi ha hagut sota el cel una invenció de falsedats en tan gran escala. La situació del biògraf, però, no queda per això totalment desemparada. La veritat no sorgeix únicament de la discussió, com diuen els francesos, sinó també de les contradiccions internes de les mentides.
Sabem que Koba tornà del desterrament a Tbilisi al febrer de 1904, sempre invariablement i triomfal “dirigint l’activitat dels bolxevics”. Amb l’excepció de breus escapades, passà la major part dels anys 1904 i 1905 en Tbilisi. Segons les memòries més recents, els obrers solien dir: “Koba està espellant vius els menxevics.” No obstant això, sembla que els menxevics de Geòrgia a penes es ressentiren de tal intervenció quirúrgica. Només en la segona meitat de l’any 1905 entraren els bolxevics de Tbilisi en la fase de “formar en línia” i “pensaren” en editar premsa. ¿Quina era, doncs, l’índole de l’organització a què Koba pertanyé durant la major part de 1904 i la primera meitat de 1905? Si no és que es mantingué apartat per complet del moviment obrer, el que és increïble, malgrat tot el que hem escoltat de Bèria, ha d’haver estat membre de l’organització menxevic. A principis de 1906, el nombre de prosèlits de Lenin en Tbilisi havia augmentat fins a tres-cents; però els menxevics comptaven amb uns tres mil. La simple correlació de forces condemnava Koba a una oposició literària en el punt crític del desenvolupament revolucionari.
“Dos anys (1905-1907) de tasca revolucionària entre els treballadors de la indústria petrolífera [testifica Stalin] m’enduriren.” És decididament improbable que en un text, atentament redactat i revisat, del seu propi discurs, l’orador només encertés a confondre’s respecte al lloc exacte en què estigué durant l’any en què el país rebé el seu baptisme de foc revolucionari, i també durant l’any 1906, en què tota Rússia continuava sota l’angoixa de les convulsions i vivia en constant temor del desenllaç. Tals esdeveniments no es poden oblidar! És impossible alliberar-se de la impressió que Stalin evità deliberadament al·ludir a la primera revolució perquè senzillament res tenia a dir-hi. Com Bakú li oferia un fons més bell que Tbilisi, retrospectivament es traslladà a Bakú dos anys i mig abans del que era just. En veritat, no té per què témer objeccions d’historiadors soviètics. Però la pregunta: “Què féu en realitat Koba durant 1905?”, segueix sense contestar.
El primer any de la revolució s’inicià amb l’afusellament dels treballadors de Sant Petersburg quan marxaven amb una petició al tsar. La crida escrita per Koba en ocasió dels successos de 22 de gener té per rematada el conjur següent:
“Unim les nostres mans i agrupem-nos al voltant dels comitès del nostre partit. No hem d’oblidar un sol minut que els comitès del partit poden guiar-nos dignament, que només ells poden il·luminar la nostra ruta cap a la Terra Promesa...”
I així per l’estil. Quina seguretat hi ha en la veu d’aquest “home de comitè”! Durant aquells mateixos dies, hores potser, Lenin escrivia en un article d’un dels seus col·laboradors la següent arenga a les masses insurgents:
“Obriu pas al furor i l’odi que s’han acumulat en els vostres cors durant tants segles d’explotació, patiment i martiri!”
Tot Lenin està en l’anterior frase. Odia i es rebel·la en unió de les masses, sent la rebel·lió en els seus ossos, i no demana als rebels que obren només amb el permís dels “comitès”. El contrast entre aquestes dues personalitats en la seua actitud enfront del que unia a ambdues políticament (enfront de la revolució) no podia expressar-se més concisament ni expressiva.
La creació dels soviets començà cinc mesos després del Tercer Congrés, en el que no hi havia hagut lloc per a Koba. La iniciativa partí dels menxevics, els quals, no obstant això, mai pensaren en la direcció que la seua forma havia de prendre. La fracció menxevic predominava als soviets. Els menxevics de files foren arrossegats pels esdeveniments revolucionaris; els dirigents cavil·laven perplexos sobre la sobtada oscil·lació a l’esquerra de la seua pròpia fracció. El comitè de Sant Petersburg dels bolxevics s’espantà al principi davant la innovació d’una representació neutral de les masses en armes, i no trobà res millor que oferir al soviet que el seu ultimàtum: adoptar immediatament un programa socialdemòcrata o dissoldre’s. El soviet de Sant Petersburg en la seua totalitat, fins i tot el contingent d’obrers bolxevics, acollí aquest ultimàtum sense immutar-se i no en féu cas. Només després d’arribar Lenin al novembre es produí un canvi radical en la política dels “homes de comitè” envers el soviet. Però l’ultimàtum havia causat estralls en afeblir decididament la posició dels bolxevics. En aquell tràngol, com en els altres, les províncies seguiren l’exemple de la capital. Per aquell temps ja havien començat les profundes diferències de criteri en estimar la importància històrica dels soviets. Els menxevics tractaven d’avaluar el soviet simplement com una forma fortuïta de representació obrera: un “parlament proletari”, un “òrgan d’autonomia revolucionària”, etc. Tot allò era summament vague. Lenin, per contra, sabia escoltar atentament les masses de Sant Petersburg que anomenaven al soviet “El Govern Proletari”, i al punt donà el seu vertader valor a aquella nova forma d’organització, considerant-la la palanca de la lluita pel poder.
En els escrits de Koba de l’any 1905, escassos en forma i contingut, no trobem absolutament res a propòsit dels soviets. Açò no obeeix només a què no els hagués en Geòrgia sinó, simplement, que no hi pensà, no els donà importància. No és sorprenent? El soviet, com a màquina política poderosa, degué haver causat impressió a primera vista en el futur secretari general. Però és que el mirava com una màquina política estranya, que representava directament les masses. El soviet no se sotmetia a la disciplina del comitè, i requeria mètodes de direcció més complexos i flexibles. En certa manera, el soviet era un potent competidor del comitè. Així, durant la revolució de 1905, Koba girà l’esquena als soviets. En l’essencial, girà l’esquena a la revolució mateixa, com albergat a la seua ombra.
La raó del seu ressentiment era la seua incapacitat per a trobar la seua pròpia ruta vers la revolució. Els biògrafs i artistes moscovites s’esforcen constantment en presentar a Koba al capdavant d’una o altra manifestació, “com a blanc de tir”, com a fogós orador, com a tribú. Tot això és pura mentida. Fins i tot en els darrers anys, Stalin no ha arribat a ésser un orador; ningú l’ha escoltat pronunciar discursos “fogosos”. En tot l’any 1907, quan tots els oradors del partit, començant per Lenin, anaven per tot arreu roncs de tant de parlar, Stalin no participà en un sol míting. No podia ésser altrament en 1905. Stalin no era orador ni fins i tot en l’escala modesta en què ho eren altres joves revolucionaris del Caucas, com Knuniants, Zurabov, Kàmenev, Tseretelli. En una reunió del partit, a porta tancada, sabia explicar prou bé idees que havia fet fermament seues. Però no tenia res d’agitador. Solia fer-se violència per a emetre frases amb gran dificultat, sense tonalitat, calor ni èmfasi. La debilitat orgànica de la seua naturalesa, el costat invers de la seua puixança, consisteix en la seua absoluta incapacitat d’entusiasmar-se, d’elevar-se sobre el nivell rutinari de les trivialitats, de fer sorgir un vincle vital entre ell mateix i el seu auditori, destacar entre el seu auditori el millor de la seua persona. I com no sabia enardir-se, tampoc era capaç d’enardir altres. La freda malvolença no és prou per a apoderar-se de l’ànima de les masses.
L’any 1905 tingué segellats els seus llavis. El país, que havia estat callat durant mil anys, començà a fer-se escoltar per primera vegada. Tot aquell que era capaç d’expressar el seu odi a la burocràcia i el tsar trobava oients infatigables i agraïts. No hi ha dubte que Koba també assajaria; però la comparació amb altres oradors extemporanis resultà adversa per a ell. No podia suportar allò. Encara que insensible als sentiments aliens, Koba és en extrem susceptible, molt delicat en els seus propis afectes i, per molt estrany que semble, capritxós fins a l’extravagància. Les seues reaccions són primitives. Com es figure oblidat o descuidat per algú, se sent propens a girar l’esquena als fets i les persones, arrupir-se en un racó, fumar-se malhumorat una pipa i somiar en la venjança. Per això, en 1905 es retirà a l’ombra amb secret ressentiment i es convertí en una espècie de redactor. Però Koba estava lluny d’ésser periodista. Discorre lentament, els seus judicis són extremadament simplistes i el seu estil massa laboriós i infecund. Quan desitja produir un efecte contundent, recorre a expressions grolleres. Cap dels articles que escrigué aleshores hauria estat acceptat per un consell de redacció un xic escrupolós o exigent. Veritat és que les publicacions clandestines no solien ésser notables per les seues excel·lències literàries, perquè majoritàriament estaven escrites per gent que recorria a la ploma per necessitat i no per ésser aquella la seua professió. De totes maneres, Koba no destacà. El seu estil revelava un esforç per assolir una sistemàtica exposició del tema; però aquell esforç es palesava generalment per una disposició esquemàtica de material, l’enumeració d’arguments, preguntes retòriques artificials i pesants repeticions recarregant l’aspecte didàctic. L’absència d’idees pròpies, de forma original, de vívida imaginació, marca una per una les seues línies amb el segell del trivial. Ací tenim un autor que mai expressa lliurement els seus propis pensaments, sinó que tímidament fa ús dels aliens. La paraula “tímidament” pot semblar estranya aplicada a Stalin: i, no obstant això, el caracteritza en el seu titubejant estil d’escriptor amb la màxima precisió, des dels seus temps del Caucas fins als actuals.
Naturalment, seria equivocat suposar que tals articles no canalitzaven cap a l’acció. Eren molt necessaris. Responien a una necessitat peremptòria. La seua força provenia de la necessitat, perquè expressaven les idees i consignes de la revolució. Per al lector de la massa, que no podia trobar res d’aquell gènere en la premsa burgesa, allò era nou i flamant. Però la seua passatgera influència es limitava al cercle per al qual eren escrits. Ara, és impossible llegir aqueixes frases formulades d’una manera seca, maldestra i no sempre gramaticalment correctes, singularment decorades amb les flors artificials de la retòrica, sense sentir-se cohibits, torbats, molestos, ni riure a vegades en observar llampades d’un humorisme inconscient. Tots els escriptors bolxevics, destacats o foscos, de la capital o de les províncies, col·laboraren en el primer periòdic legal dels bolxevics, Novaia Zhizn, que es començà a publicar a l’octubre de 1905, a Sant Petersburg, sota l’orientació de Lenin. Però el nom de Stalin no hi figurava. Fou Kàmenev, i no Stalin, el designat per a representar al Caucas com a redactor en aquell periòdic. Koba no nasqué escriptor, i mai ha arribat a ésser-ho. Que utilitzés la ploma amb més diligència de l’acostumada durant 1905, només palesa el fet que l’altre mètode de comunicar amb les masses encara era en ell menys innat.
Molts dels homes del comitè resultaren curts de talla per al període de mítings interminables, vagues tumultuoses, manifestacions dels carrers. Els agitadors havien d’arengar les multituds a la plaça pública, escriure improvisant, prendre greus decisions en el moment mateix. Cap de les tres coses es pot comptar entre les aptituds de Stalin; la seua veu és tan feble com la seua imaginació; el do d’improvisar és aliè a aquest pensador de maldestra ment, que avança a les palpentes. Altres lluminàries molt més brillants apagaren les seues modestes llums al firmament caucàsic. Per això contemplà la revolució amb envejosa alarma, i gairebé amb hostilitat; no era el seu element. “Contínuament [escriu Ienikidze], a més d’anar a mítings i atendre un munt d’assumptes als locals del partit, passava les hores assegut en el seu petit cau, ple de llibres i periòdics, o en la redacció, igualment “espaiosa”, del periòdic bolxevic.” Basta evocar per un moment el remolí de l’“any boig” i recordar la grandesa del seu patetisme, per a valorar degudament aquest retrat d’un jove solitari i ambiciós, que es tancava, ploma a la mà, en un cau (que segurament tampoc estaria excessivament endreçat), lliurat a l’estèril recerca de la frase esquiva que en certa tènue mesura pogués estar a to amb el moment.
Els successos es succeïren incessants. Koba romangué al marge, descontent de tothom i de si mateix. Tots els bolxevics de nota, entre ells molts que per aquells anys eren els dirigents del moviment en el Caucas (Krassin, Postolovski, Stopani, Lehman, Halperin, Kàmenev, Taratuta i d’altres), feren a banda Stalin, sense esmentar-lo en les seues memòries, i ell mateix res ha de dir sobre els altres. Alguns com Kurnatovski i Kàmenev, indubtablement estigueren en relació amb ell en el curs de les seues activitats revolucionàries. Altres poden haver-lo conegut, però no el conceptuaren com a diferent de la mitjana dels “homes de comitè”. Ni un tan sols d’ells el distingí ni tan sols amb una paraula d’estimació o de camaraderia, i tampoc donà als futurs biògrafs oficials el menor punt de suport en forma d’una referència benèvola.
En 1926, la comissió oficial d’història del partit publicà una edició revisada (açò és, adaptada a la nova tendència postleninista) de materials d’origen sobre l’any 1905. Entre més de cent documents, uns trenta eren articles de Lenin; altres tants eren articles de diversos autors. I, malgrat el fet que la campanya contra el trotskisme s’aproximava aleshores al paroxisme del seu furor, el consell de redacció de fidels creients no pogué deixar d’incloure-hi quatre articles meus. No obstant això, en les 455 pàgines del llibre no figura una sola línia de Stalin. En l’índex alfabètic, que comprenia diversos centenars de noms, sense ometre cap dels destacats d’alguna manera durant els anys revolucionaris, el de Stalin no apareix ni tan sols una vegada; només Ivanovitx s’esmenta com a assistent a la conferència del partit en Tammerfors, al desembre de 1905. És de notar que en 1926 el consell de redacció encara no sabia que Ivanovitx i Stalin eren la mateixa persona. Aqueixos detalls imparcials són molt més convincents que tots els panegírics retrospectius.
Stalin sembla estar al marge de l’any revolucionari, 1905. El seu noviciat transcorregué durant els anys prerevolucionaris, que passà en Tbilisi, Batum i després a la presó i deportat o desterrat. Segons la seua pròpia confessió, es féu “aprenent” a Bakú, això és, en 1907-1908. Així queda el període de la primera revolució totalment eliminat com a període d’entrenament en el desenvolupament del futur “operari”. Onsevulla que intervé com a autobiògraf, Stalin no esmenta aquell any gran, que donà personalitat i modelà als més distingits líders de la vella generació. Açò havia de tenir-se sempre present, perquè dista molt d’ésser accidental, en la seua autobiografia, el següent any revolucionari de veres, 1917, havia de constituir un punt tan nebulós com el de 1905. Novament trobem Koba, ara Stalin, en una modesta oficina de redacció, aquesta vegada Pravda, de Sant Petersburg, escrivint sense apressament comentaris insípids sobre fets plens de sabor. Ací hi ha un revolucionari constituït de manera que una revolució autèntica de les masses el trastorna fent-lo saltar de la seua rutina i fent-lo a una banda. Mai fou tribú, ni estrateg o dirigent d’una rebel·lió, sinó tan sols un buròcrata de la revolució. Per això, per a trobar camp adequat als seus peculiars talents, es veié condemnat a passar el temps en un estat semicomatós fins que s’aplacaren els furiosos torrents d’aquell esdeveniment.
L’escissió entre majoria i minoria s’havia ratificat en el Tercer Congrés, que declarà els menxevics havien “consumat l’escissió del partit”. Aquest es trobava en un estat d’extrema desunió quan els successos preliminars de tardor de 1905 exerciren la seua beneficiosa influència i en certa manera suavitzaren l’hostilitat entre ambdues fraccions. En vigílies la seua partida de la deportació a Suïssa, tan llarg temps esperada per a anar a Rússia a l’octubre d’aquell any, Lenin escrigué a Plekhànov una afectuosa i conciliadora lletra, en la que es referia al seu antic mestre i oponent, com “l’ascendent més eficaç entre els socialdemòcrates russos”, i sol·licitava la seua cooperació, declarant que “les nostres diferències tàctiques d’opinió van essent ràpidament vorellades per la mateixa revolució...”. I així era. Però no per molt de temps, perquè la mateixa revolució no resistí gran cosa.
No hi ha dubte que en un principi els menxevics tingueren més iniciativa que els bolxevics per a establir i utilitzar organitzacions de masses. Però com a partit polític, suraven tan sols amb el corrent, i quasi s’hi ofegaren. Els bolxevics, en canvi, s’ajustaren més lentament al curs del moviment; però l’enriquiren amb les seues vibrants consignes, producte de la seua estimació realista de les forces revolucionàries. Els menxevics predominaven al soviet; però la direcció general de la política del soviet es movia generalment sobre pautes bolxevics. Oportunistes fins a la mateixa medul·la dels seus ossos, els menxevics foren transitòriament capaços d’adaptar-se encara a la pròpia subversió revolucionària; però no saberen guiar-la ni romandre fidels a les seues tasques històriques durant el reflux de la revolució.
Després de la vaga general d’octubre (que arrancà el manifest constitucional de mans del tsar, i engendrà als districtes obrers un ambient d’optimisme i audàcia), les tendències unitàries cobraren irresistible vigor en ambdues fraccions. Per tot arreu sorgiren comitès federatius o d’unificació de bolxevics i menxevics. Els dirigents sucumbiren a aquesta tendència. Com a pas preliminar vers la fusió completa, cada fracció convocà la seua conferència prèvia. Els menxevics es reuniren a Sant Petersburg cap a finals de novembre. En aquella ciutat, les “llibertats” de nou encuny es respectaven encara. Però els bolxevics es reuniren al desembre, quan la reacció estava de nou en tot el seu apogeu i es veieren obligats a celebrar el seu conclave en terra finesa, en Tammerfors.
La conferència bolxevic es concebé, en la seua primera intenció, com un congrés extraordinari del partit. Però la vaga ferroviària, l’aixecament de Moscou i tota una sèrie d’incidents excepcionals a les províncies, obligaren molts delegats a quedar-se a casa, fent la representació molt poc representativa. Els quaranta-un delegats que arribaren al punt de destí portaven el mandat de vint-i-sis organitzacions amb un total de vots de quatre mil, aproximadament. La xifra sembla insignificant per a un partit que es proposava derrocar el tsarisme i assumir el seu lloc en l’imminent Govern Revolucionari. Però aquells quatre mil havien après ja a expressar la voluntat de centenars de milers. No obstant això, pel seu escàs nombre, el congrés es transformà en una senzilla conferència. Koba, usant el pseudònim d’Ivanovitx, i l’obrer Telia foren com a representants de les organitzacions bolxevics de Transcaucàsia. Els bulliciosos successos que succeïen llavors en Tbilisi no impediren Koba abandonar la seua redacció.
Les minutes de les discussions de Tammerfors, que es produïen mentre Sant Petersburg estava essent canonejat, no s’han pogut trobar. La memòria dels delegats, aclaparada per la grandesa dels episodis d’aquells dies, ha retingut ben poc. “És una llàstima que les minutes d’aquella conferència no s’hagen servat [escrivia Krupskaia trenta anys després]. Fou una reunió tan entusiasta! Es celebrà en el moment crític de la revolució, quan tots els camarades es disposaven per a la lluita. Feren pràctiques de tir entre les sessions [...] Cap dels delegats a la conferència podria haver oblidat allò. Hi estaven Lozvski, Baranski, Iarolavski i molts d’altres. Recorde a aqueixos camarades perquè els seus informes sobre la situació als seus districtes foren d’excepcional interès.” Krupskaia no anomena Ivanovitx; no se’n recordava. En les memòries de Gorev, membre de la mesa de la conferència, llegim açò: “Entre els delegats estaven Sverdlov, Lozovski, Stalin, Nevski i d’altres.” No manca d’interès l’ordre en què se citen aquests noms. També és sabut que Ivanovitx, que parlà a favor del boicot de les eleccions a la Duma de l’estat, fou elegit membre del comitè encarregat d’aqueix assumpte.
La marejada alçava onades tan altes, que fins i tot els menxevics, espantats pels seus propis errors oportunistes recents, no s’atrevien a confiar del tot en la fràgil post del parlamentarisme. En interès de l’agitació proposaren participar només en la fase inicial de les eleccions, sense arribar a ocupar els seus seients en la Duma. La tendència predominant entre bolxevics era de “boicot actiu”. En el seu peculiar estil, Stalin descrivia la posició de Lenin llavors, en la senzilla celebració del cinquantè aniversari d’aquest, amb les paraules següents:
“Recorde com aquell gegant, Lenin, reconegué per dues vegades els errors dels seus mètodes. El primer episodi succeí en Finlàndia, en 1905, al desembre, en ocasió de la conferència de bolxevics de tota Rússia. Llavors es plantejà la qüestió de la conveniència de boicotejar la Duma de Witte [...] Oberta la discussió, començaren l’atac els provincians, els de Sibèria, els del Caucas. Però, quina no fou la nostra sorpresa quan al final dels nostres discursos, Lenin s’avançà i declarà que ell havia estat partidari de participar en les eleccions, però que ara veia el seu error i estava disposat a recolzar el nostre bàndol! Ens quedàrem perplexos. Allò produí la impressió d’una descàrrega elèctrica. I li dedicàrem una estrepitosa ovació.”
Ningú més ha esmentat aquella “descàrrega elèctrica” ni l’“estrepitosa ovació” de cinquanta parells de mans. No obstant això, és possible que la versió que dóna Stalin de la idea siga exacta. En aquells dies, la “fermesa” bolxevic encara no s’havia arribat a associar amb la flexibilitat tàctica, especialment entre els “pràctics” desproveïts de fons i de perspectiva mental. El mateix Lenin podria haver flaquejat: la pressió dels provincians pogué semblar-li la pressió dels elements revolucionaris mateixos. Però, fos així o altrament, la conferència resolgué “tractar de minar aquesta Duma policíaca, rebutjant tota participació en ella”. L’única cosa estranya del cas és que Stalin continués veient en 1920 l’“error” de Lenin en la seua inicial tendència a participar en les eleccions; per aquell temps, Lenin havia arribat a reconèixer que el seu vertader error consistí en haver cedit a la pretensió del boicot.
{Sobre la participació d’Ivanovitx en els debats sobre la qüestió de la Duma, tenim la narració, ben plena de color però visiblement imaginària, d’un cert Dmitrievski. “Stalin estava al principi torbat. Era la primera vegada que prenia la paraula davant dels dirigents del partit. Lenin el considerava amb interès, fent signes d’aprovació amb el cap. La veu de Stalin es féu més ferma. Finí amb l’aprovació general. El seu punt de vista fou adoptat.” D’on pot haver tret aquestes informacions un autor que no tingué res a veure amb la conferència? Dmitrievski, exdiplomàtic soviètic, xovinista i antisemita, s’uní momentàniament a la fracció stalinista durant la lluita contra el trotskisme, després marxà a l’estranger per a establir-se entre l’emigració blanca. És digne de senyalar que continua, ara en qualitat de feixista confés, posant Stalin molt alt, detestant els seus adversaris i repetint totes les llegendes del Kremlin. Seguim per un moment més encara la seua narració. Després de la sessió consagrada al boicot a la Duma, Lenin i Stalin “sortiren tots dos plegats de la Casa del Poble on es realitzava la conferència. Feia fred. Bufava una tallant brisa. Caminaren una bona estona pels carrers de Tammerfors. Lenin s’interessava en aquest home, del que havia escoltat parlar com d’un dels revolucionaris més ferms i decidits de Transcàucasia. Volia veure’l de més de prop. Li preguntà atentament i durant una llarga estona sobre la seua activitat, la seua vida, la gent que contactava, els llibres que llegia. De quan en quan, Lenin feia una breu observació... i el to era d’aprovació, satisfet. Aquest home era justament d’un tipus del que ell en tenia necessitat”. Dmitrievski no estava en Tammerfors; no pogué escoltar l’entrevista nocturna entre Lenin i Stalin al carrer; no invoca el testimoni de Stalin amb el qual, com es veu al llibre, no ha parlat mai. No obstant això, es nota en questa narració quelcom de viu i de... familiar. Després d’alguns esforços de memòria he acabat adonant-me que Dmitrievski s’ha limitat a adaptar al clima finès la narració que jo havia publicat abans sobre la meua primera trobada amb Lenin i els nostres passejos als carrers de Londres a la tardor de 1902. El folklore abunda en transferències significatives d’un personatge mitològic a un altre. La creació dels mites burocràtics segueix les mateixes regles.}
Koba tenia exactament vint-i-sis anys quan, per fi, pogué obrir a picades la corfa del seu ou provincial i emergí en l’òrbita del partit com a conjunt. En veritat aquella sortida seua no fou a penes advertida, i hagueren de passar altres set anys abans que arribés a ésser membre del comitè central. No obstant això, la Conferència de Tammerfors constituí una important fita en la seua vida. Visità Sant Petersburg, hi conegué la plana major del partit, observà el seu mecanisme, es comparà amb altres delegats, participà en els debats, fou elegit per un comitè i (segons fa constar en la seua biografia oficial) “s’associà definitivament amb Lenin”. Malauradament per a nosaltres, es coneix molt poc al respecte.
{El mateix Stalin féu la narració de la seua primera trobada amb Lenin, el 28 de gener de 1924, per dir la veritat, una setmana després de la mort de Lenin en una reunió solemne dels alumnes oficials de l’Exèrcit Roig, en el Kremlin. Aquesta narració, completament convencional i freda, no ens informa gairebé de res. Però caracteritza tan bé el seu autor que cal citar-la completa. “Trobí per primera vegada al camarada Lenin en desembre de 1905, en la conferència bolxevic de Tammerfors, en Finlàndia. [així comença Stalin] Esperava veure l’àguila muntanyesa del nostre partit, un gran home, gran no únicament en el pla polític sinó, si es vol, gran físicament, puix jo em representava el camarada Lenin com un gegant imponent i de bella presència. Quina no fou la meua decepció quan percebí l’home més normal, d’una talla per de sota de la mitjana, un home que no es distingia en res, absolutament en res, dels comuns dels mortals...” Aturem-nos un instant. L’astúcia, al servei d’un càlcul personal, s’amaga darrere la tramposa ingenuïtat d’aquestes imatges, en les quals l’“àguila muntanyesa” es combina amb “gegant”. Stalin deia als futurs oficials de l’Exèrcit Roig: “no vos equivoqueu a causa de la meua mediocre figura; Lenin, ell també, no es distingia ni per la talla, ni par l’alçaria, ni per la bellesa.” Els seus homes de confiança entre els aspirants aclariren tot seguit tan francament com fos precís als seus camarades sobre el sentit d’aquestes al·lusions.}
{Stalin continua: “Hom admet que el “gran home” arriba de costum tard a les reunions, amb el fi que els assistents esperen la seua aparició amb el cor en tensió; llavors hom els prevé: “Xit.. silenci... heu-lo aquí” Aquest ritu no em sembla superflu, puix que imposa, inculca, el respecte. Quina no fou la meua decepció quan sabí que Lenin havia arribat a la reunió abans que els delegats i, dissimulat en certa manera en un racó, parlava amb els delegats més ordinaris. No vos ocultaré que allò em semblà aleshores una infracció a determinades regles indispensables. Únicament després comprenguí que aquesta simplicitat, aquesta modèstia del camarada Lenin, aquest desig que tenia de passar desapercebut o, en qualsevol cas, de no fer-se de notar i de no senyalar la seua alta situació, aquest tret constituïa un dels aspectes més remarcables del caràcter del camarada Lenin, en tant que cap de les noves masses, de les masses ordinàries i simples, dels profunds “baixos fondos” de la humanitat.” Aquest contrast vulgar està bastit sobre una mentida segurament deliberada. És força dubtós que Koba hagués tingut, abans de 1905, en Tbilisi o en Batum, moltes ocasiones per a conèixer les “regles” de la recepció dels grans homes. En els temps en què el partit vivia en la il·legalitat, no podia haver-hi aparicions sensacionals de “caps”, exclamacions emocionades ni d’altres ritus d’aquesta mena. I menys que en cap altre lloc ho podia esperar Stalin en una conferència restringida de dirigents del partit. Quan diu, amb una falsa bonhomia, que la solemnitat del ritu “no li sembla supèrflua”, cerca únicament conquerir mitjançant una falsa sinceritat la confiança de l’auditori. Ara bé, la falsificació evident que fa consisteix en traslladar conscientment al passat els hàbits nous, soviètics, els d’un temps en què les ovacions retudes als caps populars foren sovint clamoroses, sense cap “ritu” ni preparació per altra banda. Lenin no podia escapar-se’n; per dir-ho millor, Lenin, al qual li pesaven aquestes manifestacions, era qui menys podia eludir-les. En aquesta època, Stalin no coneixia encara les “ovacions”; la seua aparició en la tribuna passava completament desapercebuda. I no per res, doncs que ell s’esforçava en “no estar a la vista”. Al contrari, el seu discurs sobre Lenin mostrà, precisament, com sentia el seu allunyament de les masses. És per això que assaja de ridiculitzar la popularitat dels altres caps soviètics i de confondre, a l’ombra de Lenin, la manca de popularitat amb la manca d’interès en la popularitat. Si hom pensa que Stalin parlava davant els aspirants rojos, en el Kremlin, hom s’adona sense pena qui estava en el punt de mira de la seua maniobra verbal.}
{Stalin continua: “Els discursos pronunciats per Lenin en aquesta conferència foren remarcables: un sobre la situació del moment i un altre sobre la qüestió agrària. Malauradament no han estats servats. Foren discursos plens de fogositat, que transportaren tot l’auditori. Una extraordinària força de convicció, la simplicitat i la claredat de l’argumentació, frases curtes i intel·ligibles per a tothom, l’absència de posa, l’absència de gestos atordidors i de frases amb efecte destinades a causar impressió, tot això distingia avantatjosament els discursos del camarada Lenin dels discursos dels oradors “parlamentaris” ordinaris. Però jo estava captivat per una altre aspecte dels discursos del camarada Lenin. Estava captivat per la irresistible força de la lògica en els discursos del camarada Lenin, d’una lògica seca però que dominava l’auditori, l’electritzava poc a poc, després s’imposava sense reserves, com diu hom. Recorde que molts delegats deien llavors: “La lògica del camarada Lenin en els seus discursos és comparable als tentacles poderosos que t’envolten per tot arreu amb tenalles i dels que no pots escapar: rendeix-te o prepara’t per a un complet desastre.” Pense que aquest tret, en els discursos del camarada Lenin, constituïa l’aspecte més remarcable del seu art oratori.” Ací encara parla menys Stalin de Lenin que no tracta de fer-se passar davant el seu auditori per un orador. Cerca inculcar als joves oients que els bons oradors no interessen més que al parlament burgès i que la potència que guanya en la convicció és la pròpia d’aquells que no saben parlar molt. La seua definició de l’art oratori de Lenin és remarcable en el seu gènere: “discurs ple de fogositat”, d’una “lògica un poc seca” que “electritza” l’auditori, després el “captiva” amb l’ajuda de “tentacles poderosos que t’envolten per tot arreu amb tenalles”! Si aquestes línies, molt meditades, repetim-ho, no forneixen més que una idea rudimentària de Lenin com a orador, caracteritzen, per contra, d’una manera colpidora Stalin, l’home i l’orador.}
Fou possible reunir el Congrés d’Unificació a Estocolm, però no abans d’abril de 1906. Per aquell temps, el soviet de Sant Petersburg havia estat detingut, aixafada la sublevació de Moscou i l’aplanadora de la repressió havia rodat sobretot el partit. Els menxevics es desbandaren cap a la dreta. Plekhànov expressà el seu estat d’ànim amb la seua llampant frase: “No ens hauríem d’haver aixecat en armes!” Els bolxevics seguiren fidels al seu mètode d’insurrecció. Sobre les restes de la revolució, el tsar convocava la primera Duma, en la qual s’advertí clarament des del primer dia la victòria dels liberals sobre la reacció francament monàrquica. Els menxevics, que a penes una setmana abans havien sostingut un semiboicot de la Duma, ara dipositaven les seues esperances en les conquestes constitucionals, abandonant la lluita revolucionària. Per l’època del Congrés d’Estocolm, el suport dels liberals els semblava la més important tasca de la socialdemocràcia. Els bolxevics esperaven l’ulterior desenrotllament de les revoltes camperoles, confiant que ajudarien la lluita del proletariat per a reprendre l’ofensiva escombrant al mateix temps la Duma del tsar. En oposició als menxevics, continuaren defensant el boicot. Com sempre després d’una derrota, les diferències d’opinió prengueren de seguida un caràcter agut. Amb tan mals auspicis començà les seues sessions el Congrés d’Unificació.
El nombre de delegats votants al congrés era de 113, d’ells 62 menxevics i 42 bolxevics. Com teòricament cada delegat representava 300 socialdemòcrates organitzats, pot dir-se que tot el partit tenia uns 33.000 membres, dels quals 19.000 eren menxevics i 14.000 bolxevics. Considerant la vehemència amb què es treballaven les eleccions, aquestes xifres es consideren indubtablement exagerades. En tot cas, quan el congrés es reuní, el partit no estava creixent, sinó tot el contrari. Dels 113 delegats, Tbilisi en tenia onze, d’ells deu menxevics i un sol bolxevic. Aquell únic bolxevic era Koba, per pseudònim Ivanovitx. La relació de forces s’expressa ací en l’exacta terminologia d’aritmètica simple. Bèria ha comès la temeritat d’afirmar que “sota la direcció de Stalin”, els bolxevics del Caucas havien aïllat els menxevics de les masses. Aquestes xifres poc ho confirmen. I, a més a més, els menxevics caucàsics, ben travats, exerciren un enorme paper en la seua pròpia fracció dins del congrés.
La participació d’Ivanovitx al congrés, prou activa, es reflectí en les actes. Però, a menys de saber durant la seua lectura que Ivanovitx era Stalin, no prestaria hom la més mínima atenció als seus discursos i observacions. No més lluny de deu anys, ningú citava aqueixos discursos, i fins i tot els historiadors del partit no s’havien adonat que Ivanovitx i el secretari general del partit eren una mateixa persona. Ivanovitx fou incorporat a un dels comitès tècnics designats per a revisar els nomenaments dels delegats al congrés. A banda la seua significació, aqueix nomenament era simptomàtic: Koba estava en el seu vertader element quan es tractava de subtileses de l’aparell. A aquest propòsit, els menxevics l’acusaren dues vegades de mentir en el curs del seu informe. És impossible respondre de l’objectivitat dels mateixos acusadors; però tampoc pot deixar-se de consignar que tals incidents foren sempre associats al nom de Koba.
En la medul·la del programa del congrés estava la qüestió agrària. El moviment camperol havia sorprès el partit virtualment dormisquejant. El vell programa agrari, que a penes havia fet intrusions en les grans propietats, s’ensorrà. La confiscació de les terres dels hisendats es feia imminent. Els menxevics estaven lluitant per la “municipalització”, açò és, la transferència de la terra a mans dels òrgans democràtics de l’administració local autònoma. Lenin es pronunciava per la nacionalització de la terra, però Stalin recomanava no fiar-se del futur govern central ni armar-lo amb les heretats del poble. “Aqueixa república [deia] que Lenin ha somiat, una vegada establerta no es mantindria per sempre. No podem obrar sobre la base que en un proper futur s’ha d’establir en Rússia la mateixa classe d’ordre democràtic que a Suïssa, Anglaterra i als Estats Units. Considerant les possibilitats de restauració, la nacionalització és perillosa...” Així de circumspectes i modestes eren les expectatives del fundador del marxisme roig! Segons la seua opinió, la transferència de la terra a les mans de l’estat només hauria estat admissible en el cas que l’estat mateix pertanyés als treballadors. “... L’apropiació del poder ens cal [deia Plekhànov] quan estem fent una revolució proletària. Però com la revolució imminent ara només pot ésser petit burgesa, estem obligats a renunciar a la presa del poder.” Plekhànov subordinava la qüestió de la lluita pel poder (i allò era el taló d’Aquil·les de la seua estratègia doctrinal) a una definició o més bé a una nomenclatura sociològica a priori de la revolució, i no a la correlació real de les seues forces inherents.
Lenin lluitava per la confiscació de les terres dels hisendats per comitès de camperols revolucionaris i per sancionar tal confiscació des de l’Assemblea Constituent per mitjà d’una llei sobre nacionalització. “El meu programa agrari [escrivia i deia] és enterament un programa d’insurrecció camperola i la realització completa de la revolució democràtica burgesa.” Sobre el punt bàsic seguia d’acord amb Plekhànov: la revolució no sols començaria, sinó que culminaria també com a revolució burgesa. El líder del bolxevisme no sols considerava Rússia incapaç d’establir el socialisme independentment (ningú hauria estat capaç de plantejar tal qüestió abans de 1924), sinó que creia impossible retenir ni tan sols les futures conquestes democràtiques a Rússia sense una revolució socialista a Occident. Precisament en aquell Congrés d’Estocolm fou on expressà aquest criteri amb més claredat. “La revolució [democràtica burgesa] russa pot vèncer amb les seues pròpies forces [digué], però de cap mode podrà retenir i reforçar les seues conquestes amb la seua pròpia mà. No pot assolir-ho, a menys que es produïsca un aixecament socialista a occident.” Seria equivocat pensar que, en concordança amb la recent interpretació de Stalin, Lenin pensava en el perill de la intervenció militar des de l’exterior. No, ell parlava de la inevitabilitat d’una restauració des de dins, a conseqüència que el camperol, convertit en propietari, es girés contra la revolució després de l’aixecament agrari. La restauració és igualment ineludible en el cas de municipalitzar, nacionalitzar o dividir la terra, perquè el petit propietari rural, en qualsevulla i sota totes les formes de possessió i propietat continua essent el sosteniment principal de la restauració. “Després de la victòria completa de la revolució democràtica [insistia Lenin], el petit propietari es girarà inevitablement contra el proletari, i com més aviat es derroque l’enemic comú del proletariat i del petit propietari, més prompte ho farà [...] La nostra revolució democràtica no té una altra força de reserva que el proletariat socialista d’occident.”
Ara bé, per a Lenin, que col·locava el fat de la democràcia russa en dependència directa del socialisme europeu, l’anomenat “objectiu final” no estava separat de l’aixecament democràtic per una època històrica indefinida. Dins mateix del període de lluita per la democràcia aspirava ell a desplegar els punts de suport per a l’avanç més ràpid cap a la meta socialista. El sentit de la nacionalització de la terra estava en el fet que obria una finestra cap al futur: “En l’època de la revolució democràtica i de l’aixecament camperol [deia], no és possible limitar-se a la mera confiscació de la terra dels hisendats. Cal anar més enllà, assestar el colp fatal a la propietat privada de la terra a fi d’aplanar el camí a la lluita pel socialisme.”
Ivanovitx no estava d’acord amb Lenin en aquesta qüestió crucial de la revolució. En aquell congrés es manifestà resoludament contra la nacionalització i a favor de distribuir les terres confiscades entre els camperols. Fins avui, poques persones en la Unió Soviètica coneixen aquesta diferència d’opinió, que està enterament recollida en les pàgines de les actes, perquè a ningú es permet ni tan sols citar o comentar el discurs d’Ivanovitx durant el debat sobre el programa agrari. I, no obstant això, és digne de nota. “Ja que estem segellant una unió revolucionària passatgera amb el camperol en lluita [deia Stalin], com justament per això no podem desconèixer les demandes d’aqueix camperol, hem de recolzar-les, si en conjunt i de mode general no estan en pugna amb les tendències de desenvolupament econòmic i amb el progrés de la revolució. Els camperols demanen el repartiment; aquest repartiment no és incompatible amb els fenòmens al·ludits (?); hem de defensar, doncs, la completa confiscació i distribució. Des d’aquest punt de vista, la nacionalització i la municipalització són igualment inacceptables.” Anys després, Stalin havia de dir que en Tammerfors, Lenin havia pronunciat un insuperable discurs sobre la qüestió agrària, que havia despertat general entusiasme, sense revelar que ell, no sols havia parlat en contra del programa agrari de Lenin, sinó que l’havia declarat “igualment” inacceptable que el de Plekhànov. (A més, en 1924, pretenia haver-se sentit fortament impressionat per ell en 1906.)
En primer lloc, el sol fet que un jove caucàsic, que no coneixia Rússia en absolut, s’atrevís a contendir de mode tan irresponsable amb el dirigent de la seua fracció sobre el programa agrari, camp en el qual l’autoritat de Lenin era considerada particularment formidable, no pot menys de suscitar sorpresa. El previngut Koba, per regla general, no agradava d’aventurar-se pel gel no explorat ni de quedar en minoria. Solia participar en els debats només quan sentia que la majoria estava al seu darrere, o, com anys més tard, quan l’aparell li assegurava la victòria, sense tenir en compte la majoria. Tant més imperiosos haurien d’ésser els motius que l’impel·liren a parlar en aquella ocasió en defensa del repartiment de la terra, no molt popular. Aqueixos motius, en la mesura que és possible desxifrar-ho trenta anys i escaig després, eren dos, i ambdós característics de Stalin.
Koba s’incorporà a la revolució com a demòcrata plebeu, provincià i empirista. Les idees de Lenin sobre l’índole internacional de la revolució li eren remotes i estranyes alhora. Cercava “garanties” més pròximes. L’accés individualista a la propietat de la terra s’imposava més subtilment i trobava una expressió molt més espontània entre els georgians que no entre els altres russos, perquè els primers no tenien experiència directa amb els predis comunals. D’on el fill de camperols de l’aldea de Didi-Lilo concloïa que, en dotar aqueixos petits propietaris de parcel·les addicionals de terra, ells serien la garantia principal enfront de la contrarevolució. Es veu, doncs, clarament que, si és el cas, el “divisionisme” no era una convicció doctrinal (de fet, s’inclinava més bé a rebutjar conviccions derivades de doctrines, amb la major facilitat), sinó més bé el seu programa orgànic, en perfecta harmonia amb les inclinacions fonamentals de la seua naturalesa, la seua educació i el seu medi social. En efecte, vint anys més tard, hem de descobrir en ell una reversió atàvica al “divisionisme”.
Quasi tan inconfusible es revela el segon motiu de Koba. Als seus ulls, el prestigi de Lenin s’havia reduït patentment a causa de la derrota de desembre: ell sempre donava més importància al fet que a la idea. En aquell congrés, Lenin estava en minoria; Koba no podia guanyar al seu costat. Allò només disminuïa considerablement el seu interès pel programa de nacionalització. Tant bolxevics com menxevics consideraven la distribució de la terra com a mal menor en parangó amb el programa de la fracció de davant. Per tant, Koba tenia motius per a esperar que la majoria del congrés vindria a concertar-se a la fi sobre la base del mal menor. Així, les inclinacions orgàniques del demòcrata radical coincidiren amb els càlculs tàctics de l’arbitrista. Però Koba errà en els seus càlculs: els menxevics tenien una majoria sobrada, de manera que no necessitaven decidir-se pel mal menor, suposat que volien el major.
És important anotar per a posterior referència que durant el Congrés d’Estocolm, seguint les empremtes de Lenin, Stalin conceptuava la unió del proletariat amb els camperols com a “passatgera”, limitada simplement a tasques democràtiques comunes. Ni tan sols se li ocorregué mantenir que el camperols com a tals podrien esdevenir aliats dels obrers en la causa de la revolució social. Vint anys més tard, aquella “incredulitat” envers els camperols hauria de proclamar-se l’heretgia principal del “trotskisme”. En efecte, moltes coses havien de reaparèixer alterades en aquest aspecte vint anys després. En declarar el programa agrari dels menxevics i el dels bolxevics “igualment inacceptables” en 1906, Stalin considerava la divisió de la terra “no en pugna amb les tendències de desenvolupament econòmic”. En allò que realment pensava era en les tendències del desenvolupament capitalista. Quant a la imminent revolució socialista, a la que no dedicà ni un sol pensament seriós en aquells dies, estava completament segur que haurien de transcórrer vint anys abans que tingués probabilitat de realitzar-se, i mentre el capitalisme, amb les seues lleis naturals, s’encarregaria de concentrar i proletaritzar l’estructura econòmica de l’aldea. Koba es referia, no sense raó, en els seus opuscles a la remota meta socialista amb les bíbliques paraules “la Terra de Promissió”.
El principal informe per part dels partidaris del repartiment no fou, com és natural, el del virtualment desconegut Ivanovitx, sinó el del més autoritzat bolxevic, Suvorov, el qual desenrotllà el punt de vista del seu grup amb amplitud suficient. “Es diu que aquesta és una mesura burgesa [argüia], i si és possible que ajudem els camperols haurem de fer-ho només en aqueix sentit. Comparada amb la servitud, la independència econòmica dels camperols representa un pas endavant; però més tard s’ha de veure desbordada per nous progressos.” La transformació socialista de la societat estarà en condicions d’intervenir només quan el desenvolupament capitalista deixe “ressagats” (açò és, arruïnats i expropiats) els camperols independents creats per la revolució burgesa.
L’autor original del programa de la divisió de la terra no era, naturalment, Suvorov, sinó l’historiador radical Rozhkov, que s’havia unit als bolxevics poc abans de la revolució. Si no aparegué com a informador al congrés, és perquè llavors estava a la presó. Segons el parer de Rozhkov, desenrotllat en la seua polèmica contra l’autor del present llibre, no sols Rússia, sinó fins i tot els països més avançats estaven lluny de trobar-se preparats per a una revolució socialista. El capitalisme mundial encara té la perspectiva d’una llarga etapa de treball progressiu, la culminació de la qual es perdia en les tenebres del futur. Per a subvertir els obstacles que s’oposen a l’esforç creador del capitalisme rus, el més endarrerit dels sistemes capitalistes, el proletariat estava condemnat a pagar el preu de la divisió de la terra si volia unir-se amb els camperols. El capitalisme sabria fer després taula rasa de tals il·lusions d’anivellació agrària concentrant gradualment la terra en mans dels grans terratinents més poderosos i progressius. Lenin havia qualificat els defensors d’aquest programa, que directament predicava confiança en el camperol burgès, de “rozhkovistes”, d’acord amb el nom del seu dirigent. No és superflu afegir-hi que el mateix Rozhkov, l’actitud del qual era seriosa en qüestions de doctrina, es passà durant els anys de reacció al costat dels bolxevics.
En la primera votació, Lenin s’uní els partidaris del repartiment, segons ell mateix explicà, “a fi de no disgregar vots contra la municipalització”. Considerava el programa de divisió com a mal menor, agregant-hi, no obstant això, que si bé el repartiment oferia una certa defensa contra la restauració dels hisendats rics i el tsar, podria, malauradament, crear també la base d’una dictadura bonapartista. Acusà els partidaris del repartiment d’ésser “parcials en jutjar el moviment camperol només des del punt de vista del passat i del present, sense tenir en compte el futur” del socialisme. Hi havia molta confusió i no poc individualisme disfressat de misticisme en el mode d’apreciar els camperols la terra com “de Déu” o “de ningú”; però inherent a tal apreciació hi havia una tendència progressiva i calia, doncs, descobrir com apoderarse’n i aprofitar-la contra l’ordre social burgès. Els partidaris de la divisió no sabien com fer-ho. “Els pràctics... vulgaritzaran aquest programa..., faran d’un error petit un altre major... Cridaran a la multitud camperola que la terra és de ningú, de Déu, del govern, encomiaran els avantatges del repartiment, i així difamaran i vulgaritzaran el marxisme.” En llavis de Lenin, la paraula “pràctics” significa, en aquest cas, revolucionaris d’estretes mires, propagandistes de boniques formuletes. Aquell colp fa tant més diana si considerem que en el curs del següent quart de segle Stalin havia de qualificar-se orgullosament a si mateix de “pràctic”, a diferència dels “literaris” i dels “emigrats”. Arribaria a proclamar-se teòric només després que l’aparell polític assegurés la seua victòria pràctica i el posés a cobert de tota crítica.
Plekhànov tenia raó, naturalment, quan situava el problema agrari en directa i inseparable relació amb la qüestió del poder. Però també Lenin comprenia la naturalesa d’aquella connexió, i prou més a fons que Plekhànov. Segons ell ho expressava, per a fer possible la nacionalització, la revolució havia d’establir forçosament la “dictadura democràtica del proletariat i dels camperols”, que distingia estrictament de la dictadura socialista del proletariat. A diferència de Plekhànov, Lenin creia que la revolució agrària no seria feta per mans liberals, sinó per mans plebees, o no es faria en absolut. No obstant això, l’índole de la “dictadura democràtica” que ell predicava quedava un xic confusa i paradoxal. Segons Lenin, si els representants dels petits propietaris arribaren a obtenir una posició dominant en un govern revolucionari (eventualitat improbable d’una revolució burgesa del segle XX), aqueix mateix govern amenaçaria convertir-se en instrument de forces reaccionàries. Però acceptar la proposició que el proletariat podia fer-se amb el poder gràcies a l’amplitud de la revolució agrària, trenca les barreres entre la revolució democràtica i la revolució socialista, perquè l’una s’encaixaria naturalment en l’altra fent-se així la revolució “permanent”. Lenin no disposava de resposta enfront d’aquest argument. Però no cal dir que Koba, el “pràctic” i el “divisionista”, mostrava un olímpic desdeny envers la perspectiva de la revolució permanent.
Argumentant contra els menxevics en defensa dels comitès revolucionaris de camperols com a instruments per a apoderar-se de les terres dels hisendats, Ivanovitx deia: “Si l’alliberament del proletariat pot ésser obra del proletariat mateix, l’alliberament dels camperols pot ésser igualment obra dels mateixos camperols.” En realitat, aquesta fórmula simètrica és una paròdia del marxisme. La missió històrica del proletariat prové en gran manera justament de la incapacitat de la petita burgesia per a alliberar-se per les seues pròpies forces. La revolució camperola és impossible, per descomptat, sense l’activa participació dels camperols en forma de destacaments armats, comitès locals, etc. Però la sort de la revolució camperola es decideix no a l’aldea, sinó a la ciutat. Resta informe del medievalisme en la societat contemporània, el camperol no pot tenir una política independent; necessita un director extrínsec. Dues classes noves competeixen per a apoderar-se d’aqueixa direcció. Si els camperols segueixen la burgesia liberal, la revolució es detindria a meitat de camí, per a retrocedir de seguida. I si trobava el seu guia en el proletariat, la revolució ha de traspassar necessàriament els límits burgesos. Precisament en aquesta peculiar correlació de classes dins d’una societat burgesa històricament endarrerida es basava la perspectiva de la revolució permanent.
No obstant això, ningú al Congrés d’Estocolm defensà aquesta perspectiva, que jo tractí d’aclarir de nou mentre ocupava una cel·la de la presó de Sant Petersburg. L’aixecament ja havia estat sufocat: la revolució retrocedia. Els menxevics sospiraven per formar un bloc amb els liberals. Els bolxevics estaven en minoria i, a més a més, dividits. La perspectiva de revolució permanent es trobava en risc. Hauria d’esperar onze anys a una altra oportunitat semblant. Per seixanta dos vots contra quaranta-dos, i sis abstencions, el congrés adoptà el programa de municipalització dels menxevics. Allò no significà absolutament res en el futur curs dels esdeveniments. Els camperols feren oïdes sordes a tal programa, i els liberals no el veien amb bons ulls. En 1917, els camperols acceptaren la nacionalització de la terra com acceptaren el govern dels soviets i la direcció dels bolxevics.
{Les altres intervencions d’Ivanovitx en el Congrés d’Estocolm no feren altra cosa més que parafrasejar els discursos i articles de Lenin. Sobre la política general, Ivanovitx reprotxa amb raó als menxevics rebaixar el moviment de les masses adaptant-lo a la política de la burgesia liberal. “O l’hegemonia del proletariat [repetia ells segons la fórmula a l’ús] o l’hegemonia de la burgesia democràtica, heus aquí com es planteja la qüestió en el partit, heus aquí quines són les nostres divergències de punts de vista.” L’orador estava, però, lluny de copsar totes les conseqüències històriques d’aquesta alternativa. L’“hegemonia del proletariat” significa el seu predomini polític sobre totes les forces revolucionàries del país i, primer que res, sobre el camperolat. En cas de victòria completa de la revolució, l’“hegemonia” ha de menar, naturalment, a la dictadura del proletariat, amb totes les conseqüències que se’n desprenen. Però Ivanovitx considerava fermament que la revolució russa no podia fer altra cosa que obrir la via al regim burgès. D’una manera inexplicable, combinava la idea de l’hegemonia del proletariat amb la d’una política independent del camperolat, que s’emancipa ell mateix en repartir les grans propietats feudals en petites parcel·les.}
El Congrés d’Estocolm, anomenat “d’unificació”, com ja hem dit, assolí reunir les dues fraccions principals del partit i les organitzacions nacionals: la socialdemocràcia de Polònia i Lituània, la socialdemocràcia lapona i la Lliga Jueva. Justificà, doncs, el seu nom. Però la seua importància real, com digué Lenin, raïa més bé en el fet que “contribuí a fer més patent l’esquerda entre les ales dreta i esquerra de la socialdemocràcia”. Si l’escissió en el Segon Congrés no fou més que una “bestreta” i es pogué remeiar més tard, la “unificació” al Congrés d’Estocolm no passà d’ésser un fita en el camí cap a l’escissió final i definitiva que ocorregué sis anys després. No obstant això, durant aquell congrés, Lenin estava molt lluny de pensar que tal cisma fos inevitable. L’experiència dels turbulents mesos de 1905, en què els menxevics havien fet un fort viratge cap a l’esquerra, estava encara molt recent. Tanmateix que després, com escriu Krupskaia, “ensenyaren francament l’orella”, Lenin, segons ella afirma, continuà confiant que “el nou auge de l’onada revolucionària, del que no tenia el menor dubte, els aclapararia, obligant-los a reconciliar-se amb la línia bolxevic”. Però el nou auge de la revolució no es presentà.
Immediatament després del congrés, Lenin escrigué un crida al partit, en què es consignava una crítica, resumida però gens ambigua, de la resolucions adoptades. La crida anava subscrita per delegats pertanyents a “l’antiga fracció dels bolxevics”, que es considerava dissolta en el paper. El més notable és que dels quaranta-dos bolxevics que assistiren al congrés, només vint-i-sis signaren aquell document. La signatura d’Ivanovitx no hi figura, ni tampoc la de qui encapçalava el grup, Suvorov. Segons sembla, els partidaris del repartiment atribuïen tanta importància a les seues diferències d’opinió amb Lenin que no volgueren aparèixer junt amb ell davant el partit, tot i que en aquella crida s’al·ludia a la qüestió de la terra amb força moderació. Seria inútil cercar comentaris sobre aquest fet en les actuals publicacions oficials del partit. Però tampoc féu Lenin ni una sola referència a cap de les intervencions d’Ivanovitx en el seu extens informe imprès sobre el Congrés d’Estocolm, en el que fornia minuciós compte dels debats i esmentava els principals oradors, menxevics i bolxevics; evidentment, Lenin no considerava els discursos d’Ivanovitx tan essencials per al debat com s’ha volgut presentar-los trenta anys després. La posició de Stalin dins del partit (exteriorment, en tot cas) no havia canviat. Ningú el proposà per al comitè central, compost de set menxevics i dels tres bolxevics Krassin, Rikov i Desnitski. Després del Congrés d’Estocolm, igual que abans del mateix, Koba continuà essent un activista del partit de “calibre merament caucàsic”.
Durant els dos últims mesos de l’any revolucionari, el Caucas era una caldera en ebullició. Al desembre de 1905, el comitè de vaga, que s’havia fet càrrec del ferrocarril i el servei postal a Transcaucàsia, començà a regular el transport i la vida econòmica de Tbilisi. Els suburbis estaven en poder dels treballadors armats; però no per molt de temps. Les autoritats rebutjaren promptament els seus enemics. El govern de Tbilisi quedà sotmès a la llei marcial. Es produïren encontres sagnants en Kutais, Txiaturi i d’altres poblacions. Geòrgia occidental passava per les angoixes d’un aixecament camperol. El 10 de desembre, el cap de policia Shirnkin, del Caucas, informava el director del seu departament a Sant Petersburg: “El govern de Kutais està en situació difícil [...], els gendarmes han estat desarmats, els rebels s’han apoderat del sector occidental del ferrocarril, i ells mateixos s’encarreguen d’expendre els bitllets i d’assegurar l’ordre públic [...] No he rebut informes de Kutais. Els gendarmes han estat retirats de la línia i s’han concentrat en Tbilisi. Els correus enviats amb despatxos són registrats pels revolucionaris, que els confisquen la documentació; la situació allí és insofrible [...] El governador general està malalt d’exhauriment nerviós [...] Enviaré detalls per correu i, de no ésser possible, per un missatger...”
Tots aquests successos no ocorregueren per generació espontània. La iniciativa, conjunta de les masses aixecades era, naturalment, la causa més important; i a cada pas es necessitaven elements per a emprar-los com a agents, organitzadors, caps... Koba no hi estava. Sense afanyar-se, comentava els esdeveniments després d’ocorreguts. Només això pogué permetre-li marxar a Tammerfors en els moments de major agitació. Ningú advertí la seua absència, ni tampoc el seu retorn.
La pugna s’havia decidit en aixafar l’aixecament de Moscou. Aleshores, els treballadors de Sant Petersburg, esgotats per les lluites i els tancaments de fàbriques anteriors, es mantenien ja en actitud passiva. Pacificat Moscou foren després sufocades les rebel·lions de Transcaucàsia, de la regió transbàltica i de Sibèria. La reacció tornava als seus drets. Els bolxevics es resistien, no obstant això, a reconèixer-ho així, encara més en la mesura que l’onatge tardà del temporal encara s’agitava enmig del general reflux. Tots els partits revolucionaris estaven resolts a creure que la novena onada estava a punt de trencar. Quan alguns dels més escèptics seguidors de Lenin li suggeriren la possibilitat que la reacció s’hagués afermat, respongué: “Serè l’últim a admetre-ho!” Els batecs de la revolució russa continuaven tenint encara la seua expressió més patètica en vagues obreres, etern mètode bàsic de mobilitzar les masses. El nombre de vaguistes baixà de prop de tres milions en 1905 fins al voltant d’un milió en 1906; l’aguda regressió no podia ésser més patent.
Segons l’explicació de Koba, el proletariat havia sofert una derrota episòdica, “abans que res perquè no tenia armes, o molt poques com a màxim; per molta consciència de classe que es tinga, no es pot respondre a les bales amb les mans nues!” Evidentment, aqueixa explicació simplificava més del compte el problema. És natural que resulta prou dur “respondre” a les bales amb les mans nues. Però hi havia altres causes més profundes de la derrota. Els camperols no s’aixecaren en la seua totalitat; l’aixecament fou molt més menor al centre del país que a la perifèria. L’exèrcit no estava guanyat sinó a mitges. El proletariat no coneixia encara bé la seua pròpia fortalesa, ni la del seu contrari. L’any 1905 passà a la història (i aquí rau la seua immensa importància) com “l’assaig general”. Però Lenin només pogué caracteritzar-lo així després del fet. En 1906, ell mateix confiava en un sobtat desenllaç. Al gener, Koba, parafrasejant Lenin, escrivia en termes, per altra banda simplistes com de costum: “Hem de rebutjar d’una vegada i per sempre tota vacil·lació, prescindir de vaguetats i assumir irrevocablement el punt de vista d’atacar [...] Un partit unit, una sublevació armada organitzada pel partit, i la política d’atac; açò és el que demana de nosaltres el triomf de la sublevació.” Ni tan sols els menxevics s’atrevien a dir en veu alta que la revolució havia acabat. Al Congrés d’Estocolm, Ivanovitx tingué oportunitat de declarar sense risc de contradicció: “I així, estem en vigílies d’una nova explosió [...] Ningú entre nosaltres ho dubta.” En rigor, l’“explosió” aleshores era ja cosa del passat. La “política d’atac” s’anava fent cada vegada més la política de xocs de guerrilles i de colps dispersos. El país estava extensament inundat de les anomenades “expropiacions”: assalts armats a bancs, tresoreries i d’altres reserves de diners.
La disgregació de la revolució anava extingint la iniciativa d’atac, i aquesta passava a les mans del govern, que aleshores s’esforçava en calmar els seus propis nervis desfets. A la tardor i l’hivern, els partits revolucionaris començaren a ressorgir de la il·legalitat. La lluita es menà obertament. Els agents de la policia tsarista conegueren l’enemic per la seua fisonomia, conjuntament i individual. El regnat del terror començà el 3 de desembre de 1905, amb la detenció del soviet de Sant Petersburg. Tots els compromesos que no pogueren amagar-se caigueren un rere l’altre en les urpes de la policia. El triomf de l’almirall Dubassov sobre els combatents de Moscou afegí més roïndat als actes corrents de repressió. Entre gener de 1905 i la convocatòria de la primera Duma el 27 d’abril (10 de maig) de 1906, el govern tsarista, segons càlculs aproximats, havia matat més de catorze mil homes, executat més de mil, ferit vint mil i detingut, deportat i empresonat uns seixanta mil. La majoria de les víctimes sucumbiren al desembre de 1905 i durant els primers mesos de 1906. Koba no s’oferí com a “blanc de tir”. No fou ferit, ni deportat o detingut. Ni tan sols li calgué amagar-se. Romangué com abans en Tbilisi. Açò no pot explicar-se de cap manera com a habilitat personal o accident afortunat. Li fou possible acudir a la Conferència de Tammerfors secretament, d’amagat. Però no era possible en absolut conduir el moviment de masses de 1905 d’amagat. Cap “afortunat accident” pogué haver preservat un agitador actiu en el petit Tbilisi. En realitat, Koba es mantingué apartat dels importants successos fins a tal punt que la policia no fixà en ell la seua atenció. A meitat de l’any 1906 continuava vegetant en la redacció d’un periòdic bolxevic legal.
Mentre, Lenin estava ocult a Finlàndia, en Kuokalla, en constant contacte amb Sant Petersburg i amb tot el país. Els altres membres del centre bolxevic estaven amb ell. Allí es recolliren els trencats fils de l’organització il·legal per a entrellaçar-los de nou. “De tots els racons de Rússia [escrivia Krupskaia] venien camarades, amb els quals discutíem la nostra tasca.” Krupskaia esmenta diversos noms, fins i tot el de Sverdlov, que “gaudeix d’enorme influència” en els Urals, el de Vorotxilov, i d’altres més. Però, malgrat les ominoses imprecacions de la crítica oficial quan escrigué, no esmenta una sola vegada Stalin durant aquell període. I no perquè evités citar el seu nom; al contrari, sempre que tenia el més lleuger fonament de fet, s’esforçava per destacar-lo. És que, senzillament, en la seua memòria no en servava el menor record.
La primera Duma fou dissolta el 8 de juliol de 1906. La vaga de protesta que els partits de l’ala esquerra propugnaren no arribà a materialitzar-se; els treballadors havien après que una vaga per si sola no bastava, i que no hi havia tampoc forces per a una altra cosa. L’intent dels revolucionaris d’estovar la mobilització dels reclutes de l’exèrcit fracassà lamentablement. La sublevació de la fortalesa de Sveaborg, amb participació dels bolxevics, resultà un esclat aïllat, i aviat fou dominada. La reacció guanyava forces. El partit fou enfonsant-se cada vegada més en la clandestinitat. “Des de Kuokalla, Ilitx dirigia de fet tota l’activitat dels bolxevics”, escrivia Krupskaia. I cita de nou un cert nombre de noms i episodis, sense al·ludir tampoc a Stalin. Ni se l’esmenta amb relació a la sessió de novembre del partit, en Terioki, on es decidia la qüestió relativa a les eleccions a la segona Duma. Koba no fou a Kuokalla. No hi ha el menor vestigi de la pretesa correspondència entre Lenin i ell durant l’any 1906. Tampoc hi hagué contacte personal entre ambdós, tot i haver coincidit en Tammerfors. La segona trobada a Estocolm no els aproximà més. Krupskaia, parlant d’un passeig per la capital de Suècia en què participaren Lenin, Rikov, Stroiev, Alexinski i d’altres, no diu res que Stalin estigués entre ells. També és possible que les relacions personals acabades d’iniciar patiren un eclipsi a causa de les diferències d’opinió sobre el problema agrari; Ivanovitx no signà la crida, i per això Lenin no esmentà Ivanovitx en el seu informe.
De conformitat amb els acords adoptats en Tammerfors i Estocolm, els bolxevics del Caucas s’uniren als menxevics. Koba no fou elegit membre del comitè regional unificat. Però llavors, si hem de creure a Bèria, el feren membre del buró bolxevic del Caucas, que existia secretament l’any 1906, paral·lel al comitè oficial del partit. No obstant això, no hi ha proves de l’activitat d’aquell buró ni del paper en el mateix de Koba. Una cosa és certa: les idees sobre organització de l’“home de comitè” dels dies del període Tbilisi-Batum patiren un canvi, si no en la seua essència sí, almenys, en la seua forma d’expressió. Koba ja no s’atreví a demanar als treballadors que confessaren no estar encara prou madurs per a prestar servei en comitès. Els soviets i els sindicats elevaven els treballadors revolucionaris al primer pla d’importància, i generalment demostraven estar molt millor preparats per a guiar les masses que la majoria dels intel·lectuals de la clandestinitat. Com Lenin havia previst, els “homes de comitè” es veieren obligats a canviar d’opinió prou de pressa, o, almenys, d’arguments. Koba defensava ara en la premsa la necessitat de democràcia en el partit; més encara, de la classe de democràcia en què la “massa mateixa decideix allò que cal fer i actua per si mateixa”. La mera democràcia electiva no era suficient. “Napoleó III fou elegit per sufragi universal; però, qui no sap que aquest emperador elegit fou el màxim subjugador del poble?” Si Bessoxvili (pseudònim de Koba en aquell moment) hagués previst el seu propi esdevenidor, s’hauria guardat bé de referir-se a un plebiscit bonapartista. Però hi havia moltes coses que ell no preveié. El seu do de previsió només era bo per a la distància curta. En això consistia, com veurem, no sols la seua feblesa, sinó també la seua força, almenys per a una certa època.
Les derrotes del proletariat forçaren el marxisme a retirar-se a posicions defensives. Enemics i adversaris, emmudits durant els mesos de tempestat, tornaren a alçar el cap. L’esquerra, com la dreta, féu responsable al materialisme i la dialèctica de la fúria de la reacció. A la dreta, els liberals, els demòcrates, els populistes; a l’esquerra, els anarquistes. L’anarquisme no intervingué per a res en el moviment de 1905. Només hi hagué tres fraccions en el soviet de Sant Petersburg: menxevics, bolxevics i socialistes-revolucionaris. Els anarquistes trobaren millor caixa de ressonància a l’atmosfera de desil·lusió que seguí a la caiguda dels soviets. El reflux deixà també la seua empremta en l’endarrerit Caucas, on en molts aspectes les condicions eren més propícies a l’anarquisme que en cap altre lloc del país. Com a part de la seua defensa de les posicions marxistes llavors atacades, Koba escrigué en el seu idioma vernacle una sèrie d’articles periodístics sobre el tema Anarquisme i Socialisme. Aquests articles que testifiquen les bones intencions del seu autor, no es presten a la reproducció perquè, en realitat, constitueixen al seu torn una reproducció de treballs aliens. Ni tampoc és fàcil escollir-ne cites, perquè estan lleument empalustrats d’un gris uniforme que justament dificulta més la selecció de cap expressió característica. Baste dir que aquests treballs seus mai es tornaren a publicar.
A la dreta dels menxevics georgians, que continuaven tenint-se per marxistes, sorgí el partit dels federals, una paròdia local entre socialistes-revolucionaris i cadets. Bessoxvili, molt justament, denuncià la tendència d’aquell partit a transaccions i maniobres covardes, encara que en fer-ho recorregué a figures de dicció prou aventurades: “Com és ben sabut [escrivia], cada animal té el seu color definit. Però la naturalesa del camaleó no es conforma amb això; amb un lleó, adopta el color d’un lleó; amb un llop, d’un llop; amb una granota, d’una granota, segons el color que més li convinga...” Un zoòleg protestaria potser contra una calúmnia tan ofensiva per al camaleó. Però, ja que la crítica bolxevic era justa en essència, podem oblidar l’estil de qui fallà en els seus intents d’ésser popa d’aldea.
Tot açò és quant cal dir sobre les activitats de Koba-Ivanovitx-Bessoxvili durant la primera revolució. No és molt, ni tan sols en el sentit purament quantitatiu. No obstant això, l’autor s’ha esforçat seriosament en no ometre gens digne de nota. El cas és que l’intel·lecte de Koba, sense imaginació, no era molt productiu. La disciplina del treball intel·lectual li era estranya. Es necessitaven mòbils personals preponderants per a estimular-lo a una atenció sostinguda i sistemàtica. No trobà mòbils així en la revolució, que el féu al marge. Per això les seues aportacions a aquell moviment resulten tan lamentablement minúscules en comparació amb el regal que la revolució féu a la seua vida personal.
2 Veure edició catalana: http://grupgerminal.org/?q=node/56 [NdT]
3 Veure: http://www.marxists.org/catala/trotsky/1904/nostres_tasques/index.html [NdT]