(Desembre del 1939)
La dialèctica no és ni ficció ni misticisme, sinó una ciència formal del nostre pensament en la mesura que no es limita als problemes quotidians de la vida sinó que prova d'arribar a una comprensió dels processos més complicats i remots. La lògica dialèctica i formal tenen una relació similar a la que hi ha entre la matemàtica superior i la inferior.
Ací provaré de fer un esquema del rovell del problema d'una forma ben concisa. La lògica aristotèlica del sil·logisme simple comença amb la proposició que A és igual a A. Aquest postulat és acceptat com un axioma per gran nombre d'accions humanes pràctiques i de generalitzacions elements. Però en realitat A no és igual a A.
Això és fàcil de provar si observam aquestes dues lletres sota una lent—són ben diferents la una de l'altra.
Però hom pot objectar que la qüestió no és la mida o la forma de les lletres, ja que són tan sols símbols de quantitats iguals: per exemple, una lliura de sucre.
L'objecció no hi té lloc; en realitat una lliura de sucre mai no és igual a una lliura de sucre—una escala més precisa sempre en destria la diferència.
De nou hom pot dir: una lliura de sucre és igual a si mateixa. Tampoc això no és cert—tots els cossos canvien ininterrompudament de tamany, pes, color, etc. Mai no són iguals a si mateixos.
Un sofista respondrà que una lliura de sucre és igual a si mateixa «en un moment donat». A banda del valor pràctic extremadament dubtós d'aquest 'axioma', no resisteix tampoc la crítica teòrica. Com hem de concebre el mot 'moment'? És un interval infinitessimal de temps, quan una lliura de sucre és subjecte de canvis inevitables en el curs d'aquest 'moment'.
O el 'moment' és una abstracció purament matemàtica, és a dir, un zero de temps? Però tot existeix en el temps; i la pròpia existència és un procés ininterromput de transformació; el temps és en conseqüència un element fonamental d'existència.
Així l'axioma A és igual a A significa que aquella cosa és igual a si mateixa si no canvia, és a dir, si no existeix.
A primer cop d'ull podria semblar que aquestes «subtileses» són inútils. En realitat són d'importància decisiva. L'axioma A és igual A sembla d'una banda el punt de partida de tot el nostre coneixement, d'altra banda és el punt de partida de tots els errors del nostre coneixement.
Fer ús de l'axioma A és igual A amb impunitat és sols possible amb uns límits determinats. Quan els canvis quantitatius d'A són negligibles per la tasca en qüestió, podem assumir que A és igual A. Aquesta és, per exemple, la forma amb la qual un comprador i un venedor consideren una lliura de sucre.
Consideram la temperatura del sòl d'una forma similar. Fins fa poc consideravem el poder adquisitiu del dòlar de la mateixa forma. Però els canvis quantitatius més enllà de certs límits esdevenen qualitatius. Una lliura de sucre subjecte a l'acció de l'aigua o del querosé deixa d'ésser una lliura de sucre. Un dòlar a mans d'un president deixa d'ésser un dòlar. Determinar en el moment correcte el punt crític on els canvis quantitatius passen a qualitatius és una de les tasques més importants i difícils de totes les esferes de coneixement, inclosa la sociologia.
Tot obrer sap que és impossible fer dos objectes completament iguals. En l'elaboració de rodaments, es permet una certa desviació entre les peces que no hauria de sobrepassar, però, d'un cert límit (això s'anomena tolerància). Mitjançant l'observació de les normes de tolerància, es poden considerar idèntiques totes les peces (A és igual a A). Quan es supera la tolerància, la quantitat passa a qualitat; en altres paraules les peces es tornen inferiors o completament inútils.
El nostre pensament científic és sols part de la nostra pràctica general, tècniques incloses. Pels conceptes també hi ha la «tolerància» que s'estableix no per la lògica formal a partir de l'axioma A és igual a A, sinó per la lògica dialèctica que rau en l'axioma tot canvia. «El sentit comú» es caracteritza pel fet que sistemàticament supera la «tolerància» dialèctica.
El pensament vulgar opera amb conceptes com el capitalisme, la moral, la llibertat, l'estat obrer, etc., com abstraccions fixes, i assumeixen que el capitalisme és igual al capitalisme, la moral és igual a la moral, etc. El pensament dialèctic analitza tots els objectes i fenòmens en un canvi continu, alhora que determina en les condicions materials d'aqueixos canvis el límit critical a partir del qual A deixa d'ésser A, un estat obrer deixa d'ésser un estat obrer.
La mancança fonamental del pensament vulgar rau en el fet que vol conformar-se amb empremtes fixes de la realitat, la qual consisteix en moviment etern. El pensament dialèctic dóna als conceptes, mitjançant una aproximació més estreta, correccions, concrecions, una riquesa de contingut i de flexibilitat, i fins i tot diria que en cert punt les du a prop dels fenòmens vius. No el capitalisme en general sinó un capitalisme determinat en un estadi determinat de desenvolupament. No un estat obrer en general, sinó un estat obrer en un país endarrerit encerclat per l'imperialisme, etc.
El pensament dialèctic es relaciona amb el pensament vulgar de la mateixa forma que un film es relaciona amb la fotografia fixa. El film no ultrapassa la fotografia fixa sinó que en combina una sèrie d'acord amb les lleis del moviment. La dialèctica no nega el sil·logisme, però ens ensenya a combinar sil·logisme de forma que la nostra comprensió s'aprope a la realitat eternament canviant.
Hegel a la seua Lògica establí una sèrie de lleis: el canvi de quantitat en qualitat, el desenvolupament mitjançant contradiccions, el conflicte del contingut i de la forma, la interrupció de la continuïtat, el canvi de possibilitat en inevitabilitat, etc., que són tan importants pel pensament teòric com pel simple sil·logisme de les tasques més elementals.
Hegel escrigué abans de Darwin i abans de Marx. Gràcies al poderós impuls que donà al pensament la revolució francesa, Hegel anticipà el moviment general de la ciència. Però com era únicament una anticipació, tot i fos la d'un geni, rebé d'Hegel un caràcter idealista. Hegel operà amb ombres ideològiques com la realitat última. Marx demostrà que el moviment d'aquestes ombres ideològiques no reflectia res més que el moviment dels cossos materials.
Anomenam materialista la nostra dialèctica pel fet que les seues arrels no es troben ni en el cel ni en les fondàries del nostre «lliure albiri» sinó en la realitat objectiva, en la natura. La consciència nasqué de l'inconscient, la psicologia de la fisiologia, el món orgànic de l'inorgànic, el sistema solar d'una nebulosa.
En tots els graons d'aquesta escala de desenvolupament els canvis quantitatius es transformen en qualitatius. El nostre pensament, inclòs el pensament dialèctic, és sols una de les formes d'expressió de la matèria canviant. No hi ha lloc en aquest sistema ni per Déu ni pel diable, ni per l'ànima immortal ni per normes eternes de la llei i de la mortal. La dialèctica del pensament, en haver nascut de la dialèctica de la natura, posseeix en conseqüència un profund caràcter materialista.
El darwinisme, que explicà l'evolució de les espècies mitjançant transformacions quantitatives que passaven a qualitatives, fou el major triomf de la dialèctica en tot el camp de la matèria orgànica. Un altre gran triomf fou la descoberta de la taula dels pesos atòmics dels elements químics i més tard la transformació d'un element en un altre. Amb aquestes transformacions (espècies, elements, etc.) va estretament lligada la qüestió de les classificacions, tan important en les ciències naturals com en les socials. El sistema de Linnaeus (del segle XVIII), que emprava com a un punt de partida la immutabilitat de les espècies, es limitava a la descripció i classificació de les plantes d'acord amb les llurs característiques externes.
El període infantil de la botànica és anàleg al període infantil de la lògica, ja que les formes del nostre pensament es desenvolupen com tot ço que viu. Tan sols el refús decisiu de la idea de les espècies fixes, tan sols l'estudi de la història de l'evolució de les plantes i de la llur anatomia preparà la base d'una autèntica classificació científica.
Marx, qui en contraposició a Darwin, era un dialèctic conscient, descobrí una base per la classificació científica de les societats humanes en el desenvolupament de les llurs forces productives i l'estructura de les relacions de propietat, que constitueixen l'anatomia de la societat. El marxisme substituí la classificació merament descriptiva de les societats i dels estats que fins als nostres dies encara floreix en les universitats, per una classificació dialèctica i materialista. Tan sols a través del mètode de Marx és possible determinar correctament tan el concepte d'un estat obrer i el moment de la seua caiguda.
Tot això, com veiem, no conté res de «metafísic» o «escolàstic», com la pressumptuosa ignorància afirma. La lògica dialèctica expressa la llei del moviment en el pensament científic contemporani. La lluita contra la dialèctica materialista, contràriament, expressa un passat llunyà de conservadurisme de la petita burgesia, la vanitat dels rutinaris d'universitat i... un rampell d'esperança d'una vida d'ultratomba.
La definició de l'URSS donada pel camarada Burnham, segons la qual no és 'ni un estat obrer ni un estat burgès' és merament negativa, apartada de la cadena del desenvolupament històric, penjada en mig de l'aire, buida de tota partícula de sociologia i representa simplement una capitulació teòrica del pragmatisme davant un fenomen històric contradictori.
Si Burhnam fos un materialista dialèctic, hauria comprobat les següents tres qüestions: (1) Quin fou l'origen històric de l'URSS? (2) Quins canvis ha patit aquest estat durant la seua existència? (3) Han passat aquests canvis de l'estadi quantitatiu al qualitatiu? Això és, crearen un domini històricament necessari d'una nova classe explotadora? Respondre aquestes qüestions hauria forçat Burnham a treure l'única conclusió possible, que l'URSS és encara un estat obrer degenerat.
La dialèctica no és una clau mestra màgica per totes les qüestions. No substitueix l'anàlisi científica concreta. Però dirigeix aquesta anàlisi per la via correcta, i la protegeix de les quimeres del desert del subjectivisme i de l'escolasticisme.
Bruno R. col·loca tant el règim soviètic com els règims feixistes en la categoria de 'col·lectivisme burocràtic', perquè l'URSS, Itàlia i Alemanya són totes governades per burocràcies; hi ha els principis de planificació; en un cas la propietat privada s'ha liquidat, en l'altre limitat, etc. Així en base a la similitud relativa de certes característiques externes d'origen diferent, de diferent pes específic, de diferent significat de classe, es construeix una identitat fonamental de règims socials, del tot en l'esperit dels professors burgesos qui construeixen categories d''economia controlada' d''estat centralitzat', sense considerar quina és la natura de classe d'un i de l'altre, i Bruno R i els seus seguidors, o semi-seguidors com Burnham, com a molt queden en l'esfera de la classificació social en el nivell de Linnaeus, per bé que aquest té la justificació, cal dir-ho, d'haver viscut abans d'Hegel, Darwin i Marx.
Àdhuc pitjors i més perillosos, potser, són els eclèctics que expressen la idea que el caràcter de classe de l'estat soviètic 'no importa', i que la direcció de la nostra política ve determinada pel 'caràcter de la guerra'. Com si la guerra fos una substància independent i suprasocial; com si el caràcter de la guerra no fos determinat pel caràcter de la classe dirigent, això és, pel propi factor social que també determina el caràcter de l'estat. És astorador veure com fàcilment qualques camarades obliden les beceroles del marxisme sota el brogit dels esdeveniments!
No és cap sorpresa que els teòrics de l'oposició que refusen el pensament dialèctic capitulen lamentablement davant la natura contradictòria de l'URSS. Amb tot, la contradicció entre la base social establerta per la revolució, i el caràcter de casta sorgit de la degeneració de la revolució no sols és un fet històric irrefutable sinó una força motriu. En la nostra lluita per enderrocar la burocràcia ens basam en aquesta contradicció. Alhora hi ha esquerranosos que han arribat ja a l'extrem absurd d'afirmar que és necessari sacrificar l'estructura social de l'URSS per tal d'enderrocar l'oligarquia bonapartista! No sospiten per res que l'URSS sense l'estructura social fundada per la revolució d'octubre seria un règim feixista.
El camarada Burnham probablement protestarà que com a evolucionista està interessat en el desenvolupament de la societat i de les formes estatals no menys que nosaltres els dialèctics. No ho disputarem. Tota persona educada de Darwin ençà s'ha considerada 'evolucionista'. Però un autèntic evolucionista ha d'aplicar la idea d'evolució al seu propi pensament. La lògica elemental fundada en el període on l'evolució encara no existia, és evidentment insuficient per l'anàlisi dels processos evolutius. La lògica d'Hegel és la lògica de l'evolució. Sols que cal no oblidar que el concepte d''evolució' ha sigut completament corromput i castrat pels escriptors universitaris i liberals per fer-lo sinònim de 'progrés' pacífic. Qui ha arribat a entendre que el procés evolutiu passar per la lluita de forces antagòniques; que una acumulació lenta de canvis en un determinat moment explota l'antiga closca i comporta una catàstrofe, una revolució; qui ha après finalment a aplicar les lleis generals de l'evolució al propi pensament, és dialèctic, en contraposició als simples evolucionistes. L'ensinistrament dialèctic de la ment, tan necessari pel combatent revolucionari com els exercicis de dit ho són pel pianista, demana apropar-se a tots els problemes com a processos i no com a categories immòbils. Mentre els simples evolucionistes, que es limiten generalment a reconèixer l'evolució únicament en determinades esferes, es contenten en totes les altres qüestions amb les banalitats del 'sentit comú'.