(1938)
Aquest text aparegué en dos articles, del dies 8 i 15 de gener del 1938, a Socialist Appeal (*).
Menxevisme i bolxevisme a Espanya
Tots els estats majors estudien detingudament les operacions militars d'Etiòpia, Espanya, Pròxim Orient, com a preparació per la futura gran guerra. Les batalles del proletariat espanyol són flaixos que il·lustren la propera revolució mundial, no haurien de rebre menys atenció de part dels estats majors revolucionaris. Sota aquesta condició i únicament sota aquesta condició els fets esdevenidors no ens agafaran de sorpresa.
Tres ideologies lluites – amb forces desiguals – en l'anomenat camp republicà, el menxevisme, el bolxevisme i l'anarquisme. Pel que fa als partits republicans burgesos, o bé són sense idees independents o sense importància política independent i foren capaços de mantindre's únicament per haver pujar a l'esquena de reformistes i anarquistes. Es més, no és cap exageració dir que els dirigents de l'anarcosindicalisme espanyol han fet tot per repudiar la llur doctrina i reduir la llur importància a zero. Realment lluiten dues doctrines en l'anomenat camp republicà – el menxevisme i el bolxevisme.
D'acord amb els socialistes i els estalinistes, és a dir, els menxevics de la primera i la segona fornada, la revolució espanyola era cridada a resoldre únicament les seues tasques «democràtiques», per la qual cosa un front unit amb la burgesia «democràtica» era indispensable. Des d'aquest punt de vista, qualsevol intent del proletariat d'anar més enllà dels límits de la democràcia burgesa no era sols prematur sinó també fatal. És més, a l'agenda no hi figura la revolució sinó la lluita contra l'insurrecte Franco.
El feixisme, però, no és reacció feudal, sinó burgesa. Una lluita victoriosa contra la reacció burgesa sols pot fer-se amb les forces i els mètodes de la revolució proletària. El menxevisme, pròpiament una branca del pensament burgès, no entén ni pot entendre ni un borall d'aquest fets.
El punt de vista bolxevic, únicament expressat de forma clara per la secció juvenil de la Quarta Internacional, pren la teoria de la revolució permanent com a punt de partida, és a dir, que fins i tot els problemes merament democràtics, com la liquidació de la propietat agrària semifeudal, no es poden resoldre sense la conquesta del poder pel proletariat; però això al seu torn posa la revolució socialista a l'agenda. És més, durant les primeres etapes de la revolució, els obrers espanyols posaren a la pràctica no simplement les qüestions democràtiques sinó també les purament socialistes. L'exigència de no transgredir els límits de la democràcia burgesa significa a la pràctica no la defensa de la revolució democràtica sinó repudiar-la. Sols amb un capgirament de les relacions agràries podria la pagesia, la gran massa de la població, transformar-se en una potent força contra el feixisme. Però els terratinents tenen estrets lligams amb la burgesia comercial, industrial i financera, i la intel·lectualitat burgesa en depèn. El partit del proletariat feia cara per tant a la tria d'anar amb les masses camperoles o amb la burgesia liberal. Sols podia haver una raó per incloure la pagesia i la burgesia liberal en la mateixa coalició alhora: ajudar la burgesia a enganyar la pagesia i aïllar així els obrers. La revolució agrària sols es podia realitzar contra la burgesia, i per tant únicament a través de la dictadura del proletariat. No hi ha cap tercer règim intermig.
Des del punt de vista de la teoria, el més astorador de la política espanyola d'Stalin és el complet menysteniment de les beceroles del leninisme. Després d'un retard de dècades – i quines dècades! – la Comintern ha rehabilitat completament la doctrina menxevic. Més encara, la Comintern ha contribuït a fer aquesta doctrina més «coherent» i per això mateix més absurda. A la Rússia tsarista, en el llindà del 1905, la fórmula de «revolució purament democràcia» contenia, en tot cas, molts més arguments que el 1937 a Espanya. És molt astorador que en l'Espanya moderna «la política liberal-laborista» del menxevisme s'haja transformat en la política reaccionària anti-obrera de l'estalinisme. Alhora la doctrina menxevic, aquesta caricatura del marxisme, s'ha convertit en una caricatura d'ella mateixa.
Seria innocent, però, pensar que la política de la Comintern a Espanya rau en una «errada teòrica». L'estalinisme no es guia per la teoria marxista ni, de fet, per cap teoria, sinó pels interessos empírics de la burocràcia soviètica. En els cercles íntims, els cínics soviètics fan befa de la «filosofia» de Dimitrov del Front Popular. Però disposen per enganyar les masses nombrosos quadres de propagadors d'aquesta santa fórmula, uns sincers, altres grollers, ximples i xarlatans. Louis Fischer, amb la seua ignorància i sobèrbia, amb el seu racionalisme provincial i sordesa completa a la revolució, és el representant més repulsia d'aquesta cofraria tan poc atractiva. «La unió de les forces progressistes!» «El triomf de la idea del Front Popular!» «L'assalt dels trotskistes a la unitat dels rengles antifeixistes!»... Qui creuria que el Manifest Comunista s'escrigué fa noranta anys?
Els teòrics del Front Popular en essència no van més enllà de la primera regla de l'aritmètica, és a dir, la suma: «comunistes» més socialistes més anarquistes més liberals suposen un total que és més gran que les respectives xifres aïllades. Aquesta és tota la llur saviesa. Amb tot, amb l'aritmètica sola no n'hi ha prou. Hom necessita també com a mínim de mecànica. La llei del paral·lelogram de forces s'aplica també a la política. En aquest paral·lelogram sabem que la resultant és més curta com més difereixen les forces components. Quan els aliats polítics tendeixen a direccions oposades, la resultant esdevé igual a zero.
Un bloc de grups polítics divergents de la classe obrera és de vegades completament indispensable per la solució de problemes pràctics habituals. En determinades circumstàncies històriques, aquest bloc és capaç d'atreure les masses petit-burgeses oprimides que tenen interessos propers als del proletariat. La força unificada d'aquest bloc pot resultat encara més forta que la suma de forces de cadascun dels components. Contràriament, l'aliança política entre el proletariat i la burgesia, els interessos en qüestions bàsiques dels quals difereixen en l'època actual amb un angle de 180 graus, com a regla general sols és capaç de paralitzar la força revolucionària del proletariat.
La guerra civil, on la força de la coerció nua és fortament efectiva, exigeix als participants l'esperit d'una abnegació suprema. Els obrers i camperols poden assolir la victòria sols si realitzen una lluita per la pròpia emancipació. Sota aquestes condicions, subordinar el proletariat a la direcció de la burgesia suposa assegurar per endavant la derrota en la guerra civil.
Aquestes simples veritats són si més no producte de la pura anàlisi teòrica. Contràriament, però, representen la inigualable deducció de tota l'experiència de la història, que arrenca com a mínim del 1848. La història moderna de la societat burgesa és plena de tota mena de Fronts Populars, és a dir, les aliances polítiques més diverses per enganyar els explotats. L'experiència espanyola és sols una nova i tràgica baula en aquesta cadena de crims i traïcions.
El més frapant políticament és el fet que el Front Popular espanyol en realitat mancava fins i tot d'un paral·lelogram de forces. El lloc de la burgesia era ocupat per la seua ombra. En mig dels estalinistes, socialistes i anarquistes, la burgesia espanyola subordinà el proletariat sense ni tan sols haver de demanar de participar en el Front Popular. La immensa majoria dels explotadors de totes les tendències polítiques anaren obertament al camp de Franco. Sense cap teoria de la 'revolució permanent', la burgesia espanyola comprengué des del començament que el moviment revolucionari de masses, tan era com començàs, s'adreça contra la propietat privada de la terra i dels mitjans de producció, i que és completament impossible fer front a aquest moviment amb mesures democràtiques.
És per això que tan sols restes insignificants de les classes propietàries romangueren en el camp republica: els senyors Azaña, Companys i els representants polítics similars de la burgesia però no la pròpia burgesia. En haver basat tot en una dictadura militar, les classes propietàries eren capaces, alhora, d'emprar els representants polítics d'ahir per tal de paralitzar, desorganitzar i finalment estrangular el moviment socialista de masses en el territori «republicà».
Sense que representen ni el més mínim la burgesia espanyola, els republicans d'esquerres representaven menys encara els obrers i camperols. Sols es representaven a si mateixos. Gràcies, però, als llurs aliats—els socialistes, estalinistes i anarquistes—aquests fantasmes polítics jugaren un paper decisiu en la revolució. Com? Molt simple. Per encarnar el principis de la «revolució democràtica», és a dir, la inviolabilitat de la propietat privada.
Les raons per l'ascens del front popular espanyol i la seua mecànica interna és perfectament clara. La tasca dels dirigents retirats de la burgesia d'esquerres consistia en aturar la revolució de les masses i recuperar la confiança perduda dels explotadors: «Per què us cal Franco si nosaltres, els republicans, podem fer el mateix». Els interessos d'Azaña i de Companys coincidien plenament en aquest punt central amb els interessos d'Stalin, que necessitava guanyar-se la confiança de la burgesia francesa i britànica en provar-los en acció la seua capacitat per preservar «l'ordre» contra «l'anarquia». Stalin necessitava Azaña i Companys per amagar-se dels obrers: el propi Stalin, és clar, és pel socialisme, però hom ha de procurar de no espantar la burgesia republicana! Azaña i Companys necessitaven Stalin com un botxí experimentat, amb l'autoritat que l'agraïen els alts i profunds patrons estrangers.
Els reformistes clàssics de la Segona Internacional, ja feia temps descarrilats pel curs de la lluita de classe, començaren a sentir una nova onada de confiança, gràcies al suport de Moscou. Aquest suport, gens casualment, no es donava a tots els reformistes sinó únicament als més reaccionaris. Caballero representava aquella cara del Partit Socialista que mirava cap a l'aristocràcia obrera. Negrín i Prieto sempre miraven la burgesia. Negrín s'imposà a Caballero amb l'ajut de Moscou. Els socialistes d'esquerres i els anarquistes, captius del Front Popular, provaren, certament, de salvar ço que pogueren de la democràcia. Però com que no volien mobilitzar les masses contra els gendarmes del front popular, els llurs esforços a la fi es reduïren a protestes i queixes. Els estalinistes s'aliaven així amb l'extrema dreta, principalment amb l'ala burgesa del Partit Socialista. Dirigiren les llurs repressions contra l'esquerra—el POUM, els anarquistes, els socialistes «d'esquerres»—en altres paraules, contra els grups centristes que reflectien, si bé en un grau molt remot, la pressió de les masses revolucionàries.
Aquest fet polític, molt important en si mateix, dóna alhora la mesura de la degeneració de la Comintern en els darrers anys. Una vegada vaig definir l'estalinisme com a centrisme burocràtic, i els esdeveniments donaren una sèrie de corroboracions de la correció d'aquesta definició. Però actualment és clarament obsoleta. Els interessos de la burocràcia bonpartista ja no es poden reconciliar amb els dubtes i vacil·lacions centristes. A la recerca de la reconciliació amb la burgesia, la patuleia estalinista és únicament capaç d'aliar-se amb els grups més conservadors de l'aristocràcia obrera internacional. Això ha contribuït a evidenciar definitivament el caràcter contrarevolucionari de l'estalinisme en l'arena internacional.
Això ens porta directament a la solució de l'enigma de com i per què el Partit Comunista d'Espanya, tan insignificant numèricament i amb una direcció de calibre tan pobre, resultà capaç d'aplegar a les seues mans tots els resorts del poder, davant les organitzacions incomparablement més poderoses de socialistes i anarquistes. L'explicació habitual que els estalinistes simplement esgrimiren les armes soviètiques per aconseguir el poder és molt superficial. A canvi de les municions, Moscou rebé or espanyol. D'acord amb les lleis del mercat capitalista, això ho cobreix tot. Com aconseguí aleshores Stalin de fer-se amb el poder?
La resposta habitual és que el govern soviètic, en haver mostrat la seua autoritat davant les masses en subministrar equipament militar, demanà com a condició per a la seua «col·laboració» mesures dràstiques contra els revolucionaris i eliminà així oponents perillosos en el seu camí. Tot això és força indiscutible, però és únicament un aspecte de la qüestió, i la menys important.
Malgrat l'«autoritat» generada pels enviament soviètics, el Partit Comunista espanyol romania una petita minoria i rebia un odi creixent de part dels obrers. D'altra banda, no hi havia prou amb posar condicions des de Moscou; València havia d'accedir-hi. Ací hi ha la clau de la qüestió. No sols Zamora, Companys i Negrín, sinó també Caballero, durant el seu mandat de president del govern, eren més o menys proclius a accedir a les demandes de Moscou. Per què? Perquè aquests senyors volien mantindre la revolució en els seus límits burgesos. Tenien una por mortal de qualsevol avenç revolucionari dels obrers.
Stalin amb les seues municions i el seu ultimàtum contrarevolucionari era un salvador per aquests grups. Els garantia, segons creien, la victòria militar sobre Franco, i alhora, els alliberava de tota responsabilitat en el curs de la revolució. S'afanyaren a retirar-se les màscares socialistes i anarquistes amb la intenció d'usar-les de nou una vegada Moscou restablís la democràcia burgesia per a ells. Com a toc final per a la llur comoditat, aquests senyors poden per tant, justificar la llur traïció als obrers per la necessitat d'un acord militar amb Stalin. Stalin al seu torn justifica la seua política contrarevolucionària per la necessitat de mantindre una aliança amb la burgesia republicana.
Sols des d'aquest punt de vista més ampli podem veure una imatge clara de la tolerància angèlica que campions de la justícia i la llibertat com Azaña, Negrín, Companys, Caballero, García Oliver i d'altres mostraren davant els crims de la GPU. Si no tenien cap elecció, com afirmen, no era del tot perquè no tenien cap mitjà per pagar avions i tancs a banda dels caps dels revolucionaris i dels drets dels obrers, sinó perquè el llur programa «purament democràtic», és a dir, antisocialista, no es podia realitzar d'altra forma que amb el terror. Quan els obrers i camperols entraren en el camí de la llur revolució—quan prengueren fàbriques i finques, expulsaren els antics propietaris, conqueriren el poder en les províncies—aleshores la contrarevolució burgesia—democràtica, estalinista, o parafeixista—no té cap altra mitjà d'aturar aquest moviment llevat de la coerció cruenta, suplementada amb mentides i enganys. La superioritat de la patuleia estalinista en aquest camí consistia en la seua capacitat d'aplicar instantàniament mesures que eren fora de la capacitat d'Azaña, Companys, Negrín i els llurs aliats d'esquerres.
Dos programes irreconciliables per tant s'enfrontaven en el territori de l'Espanya republicana. D'una banda, el programa de salvar a tot preu la propietat privada del proletariat, i salvar en la mesura que fos possible la democràcia de Franco; d'altra banda, el programa d'abolir la propietat privada mitjançant la conquesta del poder pel proletariat. El primer programa expressava l'interès capitalista de l'aristocràcia obrera, els cercles superiors de la petita burgesia, i especialment la burocràcia sociètica. El segon programa traduïa al llenguatge del marxisme les tendències del moviment revolucionari de masses, no plenament conscient però poderós. Malauradament per la revolució, entre el grapat de bolxevics i proletariats revolucionaris hi havia el mur contrarevolucionari del front popular.
La política del front popular, al seu torn, no era del tot determinada pel xantatge d'Stalin com a subministrador d'armament. No hi mancava, és clar, el xantatge. Però la raó de l'èxit d'aquest xantatge era inherent a les condicions internes de la pròpia revolució. Durant sis anys, la seua base social fou la creixent mobilització de les masses contra un règim de propietat semifeudal i burgesa. La necessitat de defensar aquesta propietat amb les mesures més extremes llençà la burgesia a braços de Franco. El govern republicà havia promés a la burgesia de defensar la propietat per mesures «democràtiques», però revelà, especialment el juliol del 1936, la seua completa impotència. Quan la situació en el front de la propietat esdevingué encara més amenaçadora que la del front militar, els demòcrates de totes les tendències, inclosos els anarquistes, es giraren cap Stalin; i no trobà cap altre mètode en el seu propi arsenal que els mètodes de Franco.
La caça de «trotskistes», pumistes, anarquistes revolucionaris i socialistes d'esquerres; la calúmnia fastigosa; els documents falsos; les tortures en les presons estalinistes; els assassinats en emboscades—sense tot això el règim burgès sota bandera republicana no hauria durat ni dos mesos. La GPU s'evidencià com la senyora de la situació sols perquè defensava els interessos de la burgesia contra el proletariat de forma més consistent que els altres, és a dir, amb la més gran manca de principis i la major crueltat.
En la lluita contra la revolució socialista, el «demòcrata» Kerenski de primer cercà el suport en la dictadura militar de Kornilov i després provà d'entrar a Petrograd en el tren d'equipatge del general monàrquic Krasnov. D'altra banda, els bolxevics es veieren obligats, per tal de dur la revolució democràtica a bon port, a enderrocar el govern de xarlatans i xerraires «democràtics». En el procés posaren punt final a qualsevol mena d'intent d'una dictadura militar (o «feixista»).
La revolució espanyola de nou mostra que és impossible defensar la democràcia contra els mètodes de la reacció feixista. I que, contràriament, és impossible de realitzar una lluita genuïna contra el feixisme de cap altra manera que no siga a través del mètodes de la revolució proletària. Stalin féu la guerra contra el «trotskisme» (revolució proletària) amb la destrucció de la democràcia per les mesures bonapartistes de la GPU. Això refuta una vegada més i per sempre l'antiga teoria menxevic, adoptada per la Comintern, d'acord amb la qual les revolucions democràtica i socialista es transformen en dos capítols històrics independents, separats l'un de l'altre en el temps. L'obra dels botxins de Moscou confirma a la seua manera la correcció de la teoria de la revolució permanent.
Els anarquistes no tenien cap mena de posició independent en la revolució espanyola. Tot ço que feren fou vacil·lar entre el bolxevisme i el menxevisme. Més precisament, els obrers anarquistes desitjaren instintivament d'entrar en el camí bolxevic (19 de juliol del 1936, i els dies de maig del 1937) mentre els llurs dirigents, contràriament, amb totes les forces dugueren les masses al camp del front popular, és a dir, del règim burgès.
Els anarquistes demostraren una manca fatal de comprensió de les lleis de la revolució i de les seues tasques en limitar-se als propis sindicats, és a dir, a organitzacions permeades amb la rutina dels temps de pau, i en ignorar què hi passava fora del marc dels sindicats, entre les masses, entre els partits polítics, i a l'aparell governamental. Si els anarquistes haguessen sigut revolucionaris, haurien sigut els primers a demanar la creació de soviets, que unissen els representants de tots els explotats de la ciutat i del camp, inclosos els estrats més oprimits, que mai no s'adhereixen als sindicats. Els obrers revolucionaris haurien ocupat de forma natural la posició dominant d'aquests soviets. Els estalinistes haurien romàs una minoria sense importància. El proletariat s'hauria covençut de la seua força invencible. L'aparell de l'estat burgès hauria quedat suspès en l'aire. Un fort cop hauria sigut suficient per esmicolar aquest aparell. La revolució socialista hauria rebut un poderós impuls. El proletariat francès no hauria permès per més temps a Léon Blum de bloquejar la revolució proletària als Pirineus. Tampoc la burocràcia moscovita no s'hauria pogut permetre aquest luxe. Les qüestions més difícils s'haurien resolt mentre sorgien.
Per comptes d'això, els anarcosindicalistes, que provaven de defugir la «política» en els sindicats, resultaren, per gran sorpresa pròpia i de tot el món, la cinquena roda del carro de la democràcia burgesa. Però no per gaire temps; una cinquena roda és superflua. Després que García Oliver i les seues cohorts ajudassen Stalin i els seus homes a dur el poder lluny dels obrers, els propis anarquistes foren expulsats del govern del front popular. Fins i tot aleshores no trobaren res millor a fer que pujar al vagó del vencedor i garantir-li devoció. La por del petit burgès davant el gran burgès, del petit buròcrata davant el gran buròcrata, la cobrien amb discursos lacrimosos de la santedat del front unit (entre una víctima i el botxí) i de la inadmissibilitat de qualsevol mena de dictadura, inclosa la pròpia. «Després de tot, podíem haver pres el poder el juliol del 1936...» «Després de tot, podíem haver pres el poder el maig del 1937...» Els anarquistes suplicaven a Stalin-Negrín que reconegués i premiàs la llur traïció a la revolució. Un quadre repulsiu!
En si i per si, aquesta autojustificació que «no prenguèrem el poder no perquè fòssem incapaços sinó perquè no volguèrem, perquè som contraris a tota mena de dictadures» i similars, contenen una condemna irrevocable de l'anarquisme com a doctrina profundament antirevolucionària. Renunciar a la conquesta del poder és deixar voluntàriament el poder als qui el tenen, els explotadors. L'essència de tota revolució consistia i consisteix en dur una nova classe al poder, per tal de permetre-li de realitzar el seu propi programa. És impossible fer la guerra i refusar la victòria. És impossible dirigir les masses a la insurrecció sense preparar la conquesta del poder.
Ningú no podia haver evitat que els anarquistes després de la conquesta del poder establissen la mena de règim que considerassen necessària, si assumim, és clar, que el llur programa és realitzable. Però els dirigents anarquistes perderen la fe en ell. S'allunyaren del poder no perquè fossen contraris a «tota mena de dictadures»—en realitat, tot i a desgrat, donaren suport i encara el donen a la dictadura d'Stalin-Negrín—sinó perquè perderen completament els llurs principis i coratge, si és que mai en tingueren. Tingueren por de tot: «aïllament», «implicació», «feixisme». Tingueren por de França i d'Anglaterra. I més que a cap d'aquests homes del sac, tingueren por de les masses revolucionàries.
La renúncia a la conquesta del poder inevitablement llença qualsevol organització obrera al pou del reformisme i la fa una joguina de la burgesia; no pot ésser altrament donada l'estructura de classe de la societat. En oposar-se a l'objectiu, la conquesta del poder, els anarquistes no podien finalment sinó oposar-se als mitjans, a la revolució. Els dirigents de la CNT i la FAI no sols ajudaren la burgesia a conservar un ombra de poder el juliol del 1936; també l'ajudaren a reestablir pas a pas ço que havia perdut de cop. El maig del 1937, sabotejaren l'aixecament obrer i per tant salvaren la dictadura de la burgesia. Així l'anarquisme, que volia simplement ésser anti-polític, resultà en realitat anti-revolucionari i en els moments més crítics—contrarevolucionari.
Els teòrics anarquistes, que després de la gran prova del 1931-37 repeteixen encara l'antic absurd reaccionari de Kronstadt, i que afirmen que «l'estalinisme és el resultat inevitable del marxisme i el bolxevisme», simplement demostren amb això que han mort per sempre per a la revolució.
Díeu que el marxisme és perniciós en si i que l'estalinisme n'és la progènie legítima? Però per què els marxistes revolucionaris ens trobam en combat mortal amb l'estalinisme per tot el món? Per què la patuleia estalinista veu en el trotskisme el seu principal enemic? Per què cada apropament a les nostres idees o als nostres mètodes d'acció (Durruti, Andreu Nin, Landau i altres) forcen els gàngsters estalinistes a realitzar cruentes represàlies. Per què, d'altra banda, els dirigents de l'anarquisme espanyol serviren, durant l'època dels crims de la GPU a Moscou i a Madrid, com a ministres de Caballero-Negrín, és a dir com a sirvents de la burgesia i d'Stalin? Per què fins i tot ara, sota el pretext de combatre el feixisme, els anarquistes romanen com a captius voluntaris d'Stalin-Negrín, els botxins de la revolució, que han demostrat la llur incapacitat de combatre el feixisme?
En amagar-se rera Kronstadt i Makhno, els advocats de l'anarquisme no enganyen ningú. En l'episodi de Kronstadt i en la lluita amb Makhno, defensàrem els proletaris de la contrarevolució camperola. Els anarquistes espanyols defensaren i defensen la contrarevolució burgesa de la revolució proletària. Cap sofística esborrarà dels annals de la història el fet que l'anarquisme i l'estalinisme en la revolució espanyola eren a una banda de les barricades mentre les masses obreres amb els marxistes revolucionaris eren a l'altra. Aquesta és la veritat que romandrà per sempre en la consciència del proletariat!
La memòria del POUM no és gaire millor. Des del punt de vista de la teoria, provaren, certament, de basar-se en la fórmula de la revolució permanent (és per això que els estalinistes deien trotskistes als pumistes). Però la revolució no es conforma amb declaracions teòriques. Per comptes de mobilitzar les masses contra els dirigents reformistes, inclosos els anarquistes, el POUM provà de convèncer aquests cavallers de la superioritat del socialisme sobre el capitalisme. Aquesta intenció es troba en tots els articles i discursos dels dirigents del POUM. Per tal de no barallar-se amb els dirigents anarquistes, no formaren nuclis propis dins la CNT, i en general no hi feren cap mena de feina. Per evitar conflictes espinosos, no realitzaren un treball revolucionari en l'exèrcit republicà. Construiren contràriament sindicats «propis» i milícies «pròpies», que seguien instruccions «pròpies» o ocupaven sectors «propis» del front.
En aïllar l'avantguarda revolucionària de la classe, el POUM resultà una avantguarda impotent i deixà la classe sense direcció. Políticament el POUM romangué molt més a prop del Front Popular, on cobria la banda esquerra, que no del bolxevisme. Que el POUM, amb tot, fos víctima de repressions cruentes i mesquines fou degut al fracàs del Front Popular d'acomplir la seua misió, és a dir ofegar la revolució socialista—llevat d'arrencar-se, peça a peça, la pròpia ala esquerranosa.
Contràriament amb els seus propis propòsits, el POUM resultà, en darrera anàlisi, el principal obstacle per la creació d'un partit revolucionari. Els partisans platònics o diplomàtics de la Quarta Internacional com Sneevliet, el dirigent del Partit Obrer Socialista Revolucionari Neerlandès, que donaren un suport manifest al POUM en les seues mesures intermitges, la indecisió i les evasives, en resum, en el seu centrisme, es carregaren amb una enorme responsabilitat. La revolució abomina del centrisme. La revolució denuncia i annihila el centrisme. En avançar, la revolució desacredita els amics i advocats del centrisme. Aquesta és una de les lliçons més importants de la revolució espanyola.
Els socialistes i anarquistes que volen justificar la capitulació davant Stalin per la necessitat de pagar les armes de Moscou amb principis i consciència simplement menteixen grollerament. És clar que molts d'ells haurien preferit de desmarcar-se d'assassinats i fraus. Però tot objectiu exigeix els mitjans corresponents. Començada l'abril del 1931, és a dir, molt abans de la intervenció militar de Moscou, els socialistes i anarquistes feren tot el possible per aturar la revolució proletària. Stalin els digué com havien de completar la feina. Esdevingueren els còmplices criminals d'Stalin simplement perquè hi coincidien políticament.
Si els dirigents haguessen semblat almenys revolucionaris, haurien respós al primer xantatge de Moscou no únicament amb l'avenç de l'ofensiva socialista sinó a més amb la denúncia de les condicions contrarevolucionàries d'Stalin davant la classe obrera mundial. Haurien forçat així la burocràcia moscovita a triar obertament entre la revolució socialista i la dictadura de Franco. La burocràcia termidoriana tem i odia la revolució. Però també té por d'ésser estrangulada per un anell feixista. A banda, depèn dels obrers. Tots els indicis assenyalen que Moscou s'hauria vist forçada a subministrar ames, i possiblement a preus més raonables.
Però el món no gira al voltant del Moscou estalinista. Durant un any i mig de guerra civil, la indústria militar espanyola podria i s'hariua de reforçar i desenvolupament mitjançant la conversió d'un cert nombre de fàbriques civils per a la producció bèl·lica. Aquesta feina no fou realitzada tan sols perquè Stalin i els seus aliats espanyols temien igualment la iniciativa de les organitzacions obreres. Una indústria militar forta hauria esdevingut un poderós instrument a mans dels obrers. Els dirigents del Front Popular preferien dependre de Moscou.
És precisament en aquesta qüestió que el pèrfid paper del Front Popular es manifestà de la forma més clara. Llençà damunt les organitzacions obreres la responsabilitat dels traïdors acords de la burgesia i Stalin. Com que els anarquistes romanien en minoria no podien, és clar, evitar que el bloc dirigent assumís immediatament totes les obligacions devers Moscou i els amos de Moscou: Londres i París. Però sense deixar d'ésser els millors combatents del front, es podien i s'havien de separar obertament de les traïcions i els traïdors; podien i havien d'explicar la situació real a les masses, mobilitzar-les contra el govern burgès, i augmentar les pròpies forces dia a dia per tal de finalment conquerir el poder i amb ell les armes moscovites.
I què hauria passat si Moscou, en absència d'un Front Popular, hagués refusat del tot de lliurar armament? I què hauríem de dir a això si no existís ni la Unió Soviètica? No totes les revolucions victorioses hagudes fins ara ho han sigut gràcies a alts i atents patrons forasters que els administrassen armes. Com a regla general, la contrarevolució gaudia de patrocini foraster. Cal que recordam l'experiència de la intervenció de francesos, anglesos, americans, japonesos i d'altres exèrcits contra els soviets? El proletariat de Rússia dominà la reacció domèstica i els intervencionistes forasters sense suport militar de l'exterior. Les revolucions triomfen, en primer lloc, amb l'ajut d'un sòlid programa social, que dóna les masses la possibilitat de fer-se amb armes que són en el territori i de desorganitzar l'exèrcit de l'enemic. L'Exèrcit Vermell prengué subministres militars francesos, anglesos i americans i llençà els cossos expedicionaris forasters al mar. Realment s'ha oblidat això?
Si al capdavant dels obrers i camperols armats, això és, al capdavant de l'anomenada Espanya republicana, hi haguessen revolucionaris i no agents covards de la burgesia, el problema de l'armament mai no hauria sigut crucial. L'exèrcit de Franco, inclosos els rifenys colonials i els soldats de Mussolini, no era de cap manera immune al contagi revolucionari. Rodejat per la conflagració de l'aixecament socialista, els soldats del feixisme haurien resultat una minoria insignificant. Armes i «genis» militars no hi mancaven a Madrid i Barcelona; ço que hi mancava era un partit revolucionari!
Les condicions per la victòria de les masses en la guerra civil contra l'exèrcit d'explotadors són molt simples en essència.
Els combatents d'un exèrcit revolucionari han d'ésser clarament conscients del fet que lluiten pel llur ple alliberament social i no pel restabliment de les formes antigues («democràtiques») d'explotació.
Els obrers i camperols de la reraguarda de l'exèrcit revolucionari així com els de la reraguarda de l'enemic han de conèixer i entendre això.
La propaganda en el propi front així com el front de l'enemic i en totes dues reraguardes ha de permear-se completament de l'esperit de la revolució social. La consigna «Primer victòria, després reformes» és la consigna de tots els opressors i explotadors des dels reis bíblics fins Stalin.
Els polítics són determinats per les classes i estrats que participen en la lluita. Les masses revolucionàries han de tindre un aparell estatal que directament i immediata expresse la llur voluntat. Únicament els soviets de representants d'obrers, soldats i camperols poden actuar com aital aparell.
L'exèrcit revolucionari no sols ha de proclamar sinó també immediatament realitzar a la pràctica les mesures més urgents de la revolució social en les províncies que guanyen: l'expropiació de les provisions, dels articles manufacturats, i d'altres d'emmagatzemats i la llur transferència als necessitats; la redistribució d'allotjament i vivenda d'acord amb els interessos dels treballadors i especialment de les famílies dels combatents; l'expropiació de la terra i de la maquinària agrícola d'acord amb els interessos dels camperols; l'establiment del control obrer i del poder soviètic en el lloc de l'antiga burocràcia.
Els enemics de la revolució socialista, és a dir, els elements explotadors i els llurs agents, tot i emmascarats com a «demòcrates», «republicans», «socialistes» i «anarquistes», han d'ésser expulsats implacablement de l'exèrcit.
Al capdavant de cada unitat militar s'hi han de col·locar comissaris que tinguen una autoritat irreprotxable com a revolucionaris i soldats.
A cada unitat militar hi ha d'haver un nucli ben ferm dels combatents més sacrificats, recomanats per les organitzacions obreres. Els membres d'aquest nucli sols tenen un privilegi: ésser els primers en la línia de foc.
Els cossos de comandament necessaris inclouen al principi molts elements aliens i poc fiables entre el personal. Cal provar-los, tornar-los a provar i verificar-los sota la base de l'experiència de combat, les recomanacions dels comissaris i el testimoni dels combatents de base. Juntament amb això cal iniciar una preparació intensa de comandaments extrets des dels rengles d'obrers revolucionaris.
L'estratègia de guerra civil ha d'unir les normes de l'art militar amb les tasques de la revolució social. No sols en la propaganda sinó també en les operacions militar cal tindre present la composició social de les diverses unitats militars de l'enemic (voluntaris burgesos, camperols mobilitzats, o com en le cas de Franco, esclaus colonials); i en triar les línies d'actuació, cal considerar rigorosament l'estructura social dels territoris corresponents (regions industrials, regions camperoles, revolucionàries o reaccionàries, regions de nacionalitats oprimides, etc.). En resum, la política revolucionària domina l'estratègia.
Tant el govern revolucionari com el comitè executiu d'obrers i camperols han de saber com guanyar la confiança completa de l'exèrcit i de la població treballadora.
La política exterior ha de tindre com a objectiu principal el desvetllament de la consciència revolucionària dels obrers, els camperols explotats, i les nacionalitats oprimides de tot el món.
Les condicions per la victòria, com hem vist, són perfectament clares. En el llur conjunt duen el nom de revolució socialista. Cap ni una d'aquestes condicions s'hi han donat a Espanya. La raó bàsica és l'absència d'un partit revolucionari. Stalin provà, és cert, de transferir a les terres d'Espanya, les pràctiques exteriors del bolxevisme: el politburó, els comissaris, les cèl·lules, la GPU, etc. Però buidar aquestes formes del llur contingut social. Renuncià al programa bolxevic i amb ell als soviets com a forma necessària per la iniciativa revolucionària de les masses. Col·locà la tècnica del bolxevisme al servei de la propietat burgesa. En la seua mesquinesa burocràtica, s'imaginava que els «comissaris» tot sols podien garantir la victòria. Però els comissaris de la propietat privada resultaren capaços tan sols de garantir la derrota.
El proletariat espanyol mostrà qualitats militars destacades. Amb el seu pes específic en la vida econòmica del país, amb el seu nivell polític i cultural, el proletariat espanyol es trobà en el primer dia de la revolució no per sota sinó damunt el proletariat rus als inicis del 1917. En el camí de la victòria, les seues pròpies organitzacions n'eren els principals obstacles. La patuleia dirigent d'estalinistes, d'acord amb la llur funció contrarevolucionària, consistia en mercenaris, carreristes, elements desclassats, i en general, tota mena de deixalla social. Els representants de les altres organitzacions obreres—reformistes incurables, anarquistes de consigna, centristes sense remei del POUM—es queixaven, lamentaven, oscil·laven, maniobraven, però a la fi s'hi adaptaven als estalinistes. Com a resultat de la llur activitat conjunta, el camp de la revolució social—obrers i camperols—resultà subordinat a la burgesia, o més correctament, a la seua ombra. Quedà amb la sang aigualida i el caràcter destruït.
No hi mancava heroïsme de part de les masses o coratge de part de revolucionaris individuals. Però les masses foren abandonades a la llur sort mentre els revolucionari romanies desunits, sense programa, sense pla d'acció. Els comandament militars “republicans” s'ocupaven més d'aplastar la revolució social que d'aconseguir victòries militars. Els soldats perderen la confiança en els comandament, les masses en el govern; els camperols es quedaren al marge; els obrers s'esgotaren; derrota rera derrota; la desmoralització creixia pas a pas. Tot això no era difícil de veure des del començament de la guerra civil. En dedicar-se a la tasca de rescatar el règim capitalista, el Front Popular es condemnà a la derrota militar. En girar el bolxevisme al seu favor, Stalin aconseguí plenament d'acomplir el paper de soterrador de la revolució.
Caldria afegir que l'experiència espanyola de nou demostrà que Stalin no comprengué res de la revolució d'octubre o de la guerra civil russa. La seua lenta i provinciana ment es quedà atrapada en la marxa tempestuosa d'esdeveniments del 1917-21. En aquells discursos i articles del 1917 on expressa les pròpies idees, s'implantà plenament després la seua «doctrina» termidoriana. En aquest sentit, Stalin a Espanya el 1937 és el continuador d'Stalin en la conferència bolxevic del març del 1917. Però el 1917 simplement atemorí obrers revolucionaris; el 1937 els estrangulà. L'oportunista ha esdevingut botxí.
Però, després de tot, per la victòria damunt els governs de Caballero i Negrín hauria calgut una guerra civil a la reraguarda de l'exèrcit republicà!—exclamen amb horror els democràtics filisteus. Com si no hi hagués hagut a banda d'això una guerra civil en l'Espanya republicana, i la més mesquina i pèrfida d'elles—la guerra dels propietaris i explotadors contra els obrers i camperols. Aquesta guerra ininterrompuda troba la seua expressió en les detencions i assassinats de revolucionaris, l'esclafament del moviment de masses, el desarmament dels obrers, l'armament de la polícia burgesa, l'abandonament de destacament obrers del front sense armes ni ajut, i finalment, la restricció artificial del desenvolupament de la indústria de guerra.
Tot això actua com un cruel cop al front, una traïció militar directa, dictada pels interessos de classe de la burgesia. Però els filisteus «democràtics»—inclosos els estalinistes, socialistes i anarquistes—consideren la guerra civil de la burgesia contra el proletariat, fins i tot en les àrees més directament properes al front, com una guerra natural i inevitable, en tindre com a tasca la salvaguarda de la «unitat del Front Popular». D'altra banda, la guerra civil del proletariat contra la contrarevolució «republicana» és, als ulls dels mateixos filisteus, una guerra criminal, «feixista», trotskista... «la unitat de les forces antifeixistes». Fileres de Norman Thomas, Major Atlee, Otto Bauer, Zyromsky, Malraux, i altres petits venedors de mentides com Duranty i Louis Fischer difonen aquesta saviesa d'esclaus per tot el nostre planeta. Mentrestant el govern del Front Popular va de Madrid a València, de València a Barcelona.
Si, com els fets testimonien, sols la revolució socialista és capaç d'aplastar el feixisme, aleshores, d'altra banda, un aixecament exitós del proletariat sols és concebible quan les classes dirigents es troben en mig de les més gran dificultats. Amb tot, els filisteus democràtics invoquen precisament aquestes dificultats com a prova de la inoportunitat de l'aixecament proletari. Si els proletaris haguessen d'esperar que els filisteus democràtics els diguen l'hora del llur alliberament, romandrien esclaus per sempre. Ensenyar els obrers a reconèixer els filisteus reaccionaris sota totes les màscares i menysprear-los malgrat les màscares és el primer i crucial deure d'un revolucionari!
La dictadura dels estalinistes damunt el camp republicà no és essencia perdurable. Si les derrotes que resulten de la política del Front Popular de nou impulsen el proletariat espanyol a un assalt revolucionari, aquesta volta victoriós, la patuleia estalinistes serà escombrada amb mà de ferro. Però si Stalin—com malauradament és més probable—aconsegueix de dur a terme la seua feina de soterrador de la revolució, tampoc no guanyarà en aquest cas més que un agraïment. La burgesia espanyola el necessita com a botxí, però no pas com a patró o tutor. Londres i París d'una banda, i Berlín i Roma de l'altra, són als seus ulls companyies considerablement més solvents que Moscou. És possible que Stalin vulga eliminar les restes en Espanya abans de la catàstrofe final; així espera carregar la responsabilitat de la derrota en els seus aliats més propers. Després d'això Litvinov solicitarà Franco el reestabliment de relacions diplomàtiques. Tot això ho hem vist més d'una vegada.
Ni tan sols una completa victòria militar de l'anomenat exèrcit republicà sobre el general Franco, però, significaria el triomf de la «democràcia». Els obrers i camperols han dut al poder a republicans burgesos i als seus agents esquerranosos en dues ocasions: l'abril del 1931 i el febrer del 1936. En dues ocasions els herois del Front Popular lliuraren la victòria del poble als representants més reaccionaris i més seriosos de la burgesia. Una tercera victòria, guanyada pels generals del Front Popular, significaria un inevitable acord amb la burgesia feixista damunt l'esquena d'obrers i camperols. Un règim així no seria gens diferent d'una dictadura militar, potser sense monarquia i sense el domini obert de l'Esglèsia Catòlica.
Finalment, és possible que les victòries parcials dels republicans siguen utilitzades pels «desinteressats» intermediaris anglo-francesos per tal de reconciliar els camps en lluita. No és difícil d'entendre que en el cas d'aquesta variant les restes finals de la «democràcia» s'ofeguen en l'abraçada fraternal dels generals Miaja (comunista!) i Franco (feixista!). Deixau-me repetir-ho una vegada més: la victòria durà a la revolució socialista o al feixisme.
No s'ha d'excloure, d'altra banda, que la tragèdia deixe pas al darrer moment a la farsa. Quan els herois del Front Popular hagen d'abandonar la llur darrera capital, podrien potser proclamar, abans d'embarcar-se en vapors i avions, una sèrie de reformes «socialistes» per tal de deixar un «bon record» al poble. Però de res no els hi servirà. Els obrers del món recordarà amb odi i ira els partits que afonaren l'heroica revolució.
L'experiència tràgica d'Espanya és un avís terrible—potser el darrer—abans d'esdeveniments encara més grans, un avís a tots els obrers avançats del món. «Les revolucions», deia Marx, «són les locomotores de la història». Es mouen més ràpidament que el pensament dels partits mig-revolucionaris o un quart de revolucionaris. Tot allò al seu pas cau sota les rodes de la locomotora, i en conseqüència—i aquest és el principal perill—la pròpia locomotora no gens infreqüentment es fa malbé.
Cal elaborar el problema de la revolució fins al final, fins a les seus darreres conclusions concretes. Cal ajustar la política a les lleis bàsiques de la revolució, és a dir, al moviment de les classes en lluita i no als prejudicis o ports dels superficials grups petits-burgesos que es fan dir Fronts «Populars» o qualsevol altra mena de front. Durant la revolució la línia de mínima resistència és la línia del més gran desastre. Tenir por d'«aïllar-se» de la burgesia és caure en l'aïllament de les masses. L'adaptació als prejudicis conservadors de l'aristocràcia obrera és trair els obrers i la revolució. Una «cautela» excessiva és la imprudència més irresponsable. Aquesta és la principal lliçó de la destrucció de l'organització política més honesta d'Espanya, és a dir, el centrista POUM. Els partits i grups de l'Oficina de Londres òbviament o no volen treure les conclusions necessàries del darrer avís de la història o són incapaços de fer-ho. Per això mateix es condemnen.
Com a compensació, una nova generació de revolucionaris s'educa ara amb les lliçons de les derrotes. Aquesta generació ha comprovat en acció la reputació ignominiosa de la Segona Internacional. Ha davallat a les profunditats de la caiguda de la Tercera Internacional. Ha après a jutjar els anarquistes no per les paraules sinó pels fets. És una gran i invaluable escola, pagada amb la sang d'incomptables combatents! Els quadres revolucionaris s'apleguen ara únicament sota la bandera de la Quarta Internacional. Nascuda en mig d'un camí de derrotes, la Quarta Internacional durà els treballadors a la victòria.