1929
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.
Avui, quan em dispose a lliurar aquest llibre a la impremta en diverses versions estrangeres, tot el sector conscient de la classe obrera internacional, i en cert sentit tota la humanitat “civilitzada”, presta una especial atenció, agusant l’oïda, a l’eco d’aqueixa gran transformació econòmica que s’està produint en la major part del territori del que fou imperi dels tsars. I allò que suscita major interès és el problema de la col·lectivització del camp.
No té res d’estrany; és aquí, precisament, on la ruptura amb el passat presenta un caràcter més eloqüent. Ara bé; no és possible jutjar encertadament l’obra de la col·lectivització sense arrencar d’una concepció de la revolució socialista en general. D’ací deduirem noves i més elevades proves que en el camp teòric del marxisme no hi ha gens indiferent per a l’acció. Les divergències més llunyanes i, segons sembla, “abstractes”, si es reflexiona a fons sobre elles, tard o d’hora, es manifesten sempre en la pràctica, i aquesta no perdona el menor error teòric.
La col·lectivització de les hisendes camperoles és, evidentment, una part necessària i primordial de la transformació socialista de la societat. No obstant, les proporcions i l’empenta de la col·lectivització no sols es troben determinades per la voluntat d’un govern, sinó que depenen en última instància dels factors econòmics: de l’altura a què s’hi trobe el nivell econòmic del país, de les relacions entre la indústria i l’agricultura, i, per consegüent, dels recursos tècnics d’aquesta última.
La industrialització és el ressort propulsor de tota la cultura moderna, i, per això, l’única base concebible del socialisme. Sota les condicions de la Unió Soviètica, la industrialització implica, primer que res, el reforçament de la base del proletariat com a classe governant. Al mateix temps, crea les premisses materials i tècniques per a la col·lectivització de l’agricultura. El ritme d’aquests dos processos té una relació íntima d’interdependència. El proletariat està interessat en què ambdós processos adquirisquen l’impuls màxim, perquè és aquesta la millor defensa que la nova societat que s’està edificant pot trobar contra el perill exterior, alhora que basteix els fonaments per a l’elevació sistemàtica del nivell material de vida de les classes treballadores.
No obstant, el desenvolupament assequible es veu limitat pel nivell material i cultural del país, per les relacions recíproques entre la ciutat i el camp i per les necessitats inajornables de les masses, les quals només fins a un cert límit, poden sacrificar el seu dia d’avui a canvi del de demà. El ritme màxim, és a dir, el millor, el més avantatjós, és no sols aquell que imprimeix un ràpid desenvolupament a la indústria i a la col·lectivització en un moment donat, sinó aquell que garanteix també la consistència necessària del règim social de la dictadura proletària, la qual cosa vol dir, primer que res, l’enfortiment de l’aliança dels obrers i camperols, preparant així la possibilitat de triomfs ulteriors.
Des d’aquest punt de vista, té una importància decisiva el criteri històric general que adopte la direcció del partit i de l’estat per a orientar sistemàticament el desenvolupament econòmic. Al respecte es poden produir dues variants fonamentals. Una és anar (amb el rumb que deixem caracteritzat) vers la consolidació econòmica de la dictadura del proletariat en un sol país fins que la revolució proletària internacional aconseguisca nous triomfs: és el punt de vista de l’oposició d’esquerres. Una altra és tancar-se en l’edificació d’una societat socialista nacional aïllada “dins d’un termini històric rapidíssim”: és la posició oficial dels dirigents d’avui en dia.
Són dues concepcions completament distintes i, al capdavall, contradictòries, del socialisme. D’elles se’n desprenen dues estratègies i dues tàctiques radicalment diverses.
No podem detenir-nos novament a examinar dins dels estrets límits d’aquest prefaci, el problema de l’edificació del socialisme en un sol país. A aquest tema hem consagrat ja diversos treballs, entre els quals es destaca la Crítica al Programa de la Internacional Comunista. Ens limitarem a tocar ací els elements més essencials de la qüestió.
Recordem, primer que res, que Stalin formulà per primera vegada la teoria del socialisme en un sol país en la tardor de 1924, en oberta contradicció, no sols amb totes les tradicions del marxisme i de l’escola de Lenin, sinó també amb els criteris sostinguts pel mateix Stalin en la primavera del mateix any.
Aquest viratge d’esquena al marxisme de l’“escola” de Stalin davant dels problemes de l’edificació socialista no és menys complet i radical en el terreny dels principis del que fou, per exemple, la ruptura de la socialdemocràcia alemanya amb el marxisme davant de les qüestions de la guerra i del patriotisme en la tardor de 1914; és a dir, deu anys justos abans del canvi de front operat per Stalin. I la comparació no és casual, ni de bon tros. L’“error” de Stalin té exactament el mateix nom que el de la socialdemocràcia alemanya: s’anomena socialisme nacionalista.
El marxisme parteix del concepte de l’economia mundial, no com una amalgama de partícules nacionals, sinó com una potent realitat amb vida pròpia, creada per la divisió internacional del treball i el mercat mundial, que impera en els temps que correm sobre els mercats nacionals.
Les forces productives de la societat capitalista sobrepassen des de fa molt de temps les fronteres nacionals. La guerra imperialista fou una de les manifestacions d’aquest fet. La societat socialista ha de representar ja de per si, des del punt de vista de la tècnica de la producció, una etapa de progrés respecte al capitalisme. Proposar-se com a fi l’edificació d’una societat socialista nacional i tancada, equivaldria, malgrat tots els èxits temporals, a fer anar cap enrere les forces productives detenint inclús la marxa del capitalisme. Intentar, a despit de les condicions geogràfiques, culturals i històriques del desenvolupament del país, que forma part de la col·lectivitat mundial, realitzar la proporcionalitat intrínseca de totes les branques de l’economia en els mercats nacionals, equivaldria a perseguir una utopia reaccionària. Si els profetes i sequaços d’aquesta teoria participen, no obstant, de la lluita revolucionària internacional (no volem prejutjar amb quin èxit), és perquè, deixant-se portar pel seu inveterat eclecticisme, combinen mecànicament l’internacionalisme abstracte amb el nacionalsocialisme reaccionari i utòpic. El programa de la Internacional Comunista, aprovat en el VIè Congrés, és l’expressió més acabada d’aquest eclecticisme.
Per a demostrar en tota la seua evidència un dels errors teòrics més importants sobre què s’hi basa la concepció nacionalsocialista, res millor que citar el discurs de Stalin (recentment publicat) sobre els problemes interns del comunisme nord-americà. “Seria erroni (diu Stalin replicant a una de les fraccions comunistes) no tenir en compte les peculiaritats específiques del capitalisme nord-americà. El partit comunista no ha de perdre-les de vista en la seua actuació. Però seria encara més equivocat basar l’actuació del partit comunista en aquests trets específics, perquè la base per a l’actuació de tot partit, incloent-hi el nord-americà, està en els trets generals del capitalisme, iguals en la seua essència en tots els països, i no en la fisonomia especial que presente en cada país. En açò s’hi basa precisament l’internacionalisme dels partits comunistes. Els trets específics no són més que un complement dels trets generals. (Bolchevik, número 1 de 1930, pàgina 8; les cursives són meues).
Des del punt de vista de la claredat, aquestes línies no deixen res a desitjar. Stalin, sota una aparença de fonamentació econòmica de l’internacionalisme, ens dóna en realitat la fonamentació del socialisme nacionalista. No és cert que l’economia mundial represente en si una simple suma de factors nacionals de tipus idèntic. No és cert que els trets específics no siguen “més que un complement dels trets generals”, quelcom així com les berrugues en el rostre. En realitat les particularitats nacionals representen en si mateixa una combinació dels trets fonamentals de l’economia mundial. Aquesta peculiaritat pot tenir una importància decisiva per a l’estratègia revolucionària durant un llarg període. Baste recordar el fet que el proletariat d’un país endarrerit haja arribat al poder molts anys abans que el dels països més avançats. Aquesta sola lliçó històrica basta per a demostrar que, tanmateix l’afirmació de Stalin, és absolutament erroni orientar l’actuació dels partits comunistes sobre uns quants “trets generals”; açò és, sobre el tipus abstracte del capitalisme nacional. És radicalment fals que consistisca en açò l’internacionalisme dels partits comunistes. En allò que en realitat s’hi basa és en la inconsistència dels estats nacionals, que fa molt de temps que han caducat, per a esdevenir un fre posat al desenvolupament de les forces productives. El capitalisme nacional únicament pot, no ja transformar-se, sinó ni tan sols concebre’s com a part integrant de l’economia mundial.
Les peculiaritats econòmiques dels diversos països no tenen un caràcter secundari, ni de bon tros: bastarà comparar Anglaterra i l’Índia, els Estats Units i Brasil. Però els trets específics de l’economia nacional, per grans que siguen, formen part integrant, i en proporció cada dia major, d’una realitat superior que s’anomena economia mundial, sobre què té el seu fonament, en última instància, l’internacionalisme dels partits comunistes.
La idea de les peculiaritats nacionals com simple “complement” del tipus general, formulada per Stalin, es troba en flagrant contradicció (i lògica) amb la concepció (millor dit, amb la incomprensió) stalinista de la llei del desenvolupament no uniforme del capitalisme. És, com se sap, una llei que el mateix Stalin proclamà fonamental, primordial i universal. Guiat per aqueixa llei, que ell converteix en una abstracció, intenta descobrir tots els enigmes de l’existència. I, cosa curiosa, no se n’adona que aquelles peculiaritats nacionals són precisament el producte més general, i allò en què, per dir-ho així, es resumeix tot el desenvolupament històric desigual. Bastava amb comprendre encertadament aquesta desigualtat, prendre-la en tota la seua magnitud, fent-la extensiva així mateix al passat precapitalista. El desenvolupament més ràpid o més lent de les forces productives; el caràcter si fa o no fa ampli o reduït d’èpoques històriques senceres, per exemple, de l’Edat Mitjana, el règim gremial, el despotisme il·lustrat, el parlamentarisme; la desigualtat de desenvolupament de les distintes branques de l’economia, de les distintes classes, de les distintes institucions socials, dels distints aspectes de la cultura, tot açò forma la base de les “peculiaritats” nacionals. La peculiaritat del tipus socialnacionalista rau en cristal·litzar la desigualtat de la seua formació.
La Revolució d’Octubre és la manifestació més grandiosa d’aqueixa manca d’uniformitat del procés històric. La teoria de la revolució permanent en pronosticar la Revolució d’Octubre, es recolzava precisament en aqueixa llei de la manca de ritme uniforme del desenvolupament històric; però no concebuda en la seua forma abstracta sinó en la seua encarnació material, projectada sobre les peculiaritats socials i polítiques de Rússia.
Stalin féu ús d’aquesta llei, no per a predir oportunament la conquista del poder pel proletariat en un país endarrerit, sinó per a després, a posteriori, en 1924, imposar al proletariat ja triomfant la missió d’aixecar una societat socialista nacional. Però la llei a què al·ludim era la menys indicada per a açò, perquè lluny de substituir o anul·lar les lleis de l’economia mundial, n’està supedita.
Al mateix temps que rendeix un culte fetitxista a l’al·ludida llei, Stalin la declara base suficient per a fonamentar el socialisme nacionalista, però no com un producte típic, és a dir, comú a tots els països, sinó com quelcom exclusiu, messiànic, purament rus. Segons ell, només a Rússia es pot construir una societat socialista autònoma. Amb això, exalta les peculiaritats nacionals de Rússia no sols per damunt dels “trets generals” de tota nació capitalista, sinó per damunt de la mateixa economia mundial considerada en el seu conjunt. Aquí és on se’ns revela la falsedat de tota la concepció stalinista. Les característiques peculiars de l’URSS són tan poderoses que permeten edificar el país socialista de fronteres cap a dins, independentment del que puga succeir en la resta de la humanitat. Les peculiaritats dels altres països, aquells que no estan marcats amb el segell del messianisme, no són, per contra, més que un simple “complement” dels trets generals, una espècie de berruga en la fisonomia de la cara. Seria erroni (ens ensenya Stalin) “basar l’actuació dels partits comunistes en aquests trets específics”. I aquesta màxima que s’aplica al partit nord-americà, al britànic, al sud-africà i al serbi, no és aplicable, pel que s’ha vist, al rus, l’actuació del qual s’hi basa no en els “trets generals” sinó, precisament, en les “peculiaritats” pròpies del país. Queda així aplicada l’estratègia doble de la Internacional Comunista: mentre que en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques el proletariat es consagra a “liquidar les classes” i a edificar el socialisme, al proletariat de tots els altres països, girant-se d’esquena a les condicions nacionals, se li obliga a engegar accions simultànies a un dia fix (1è d’agost, 6 de març, etc.). I així, el nacionalisme messiànic ve a completar-se amb un internacionalisme burocràticoabstracte. Aquest dualisme informa tot el programa de la Internacional Comunista, privant-lo en absolut de valor normatiu.
Si prenem Anglaterra i l’Índia com els dos pols oposats o els dos tipus extrems del capitalisme, no tindrem mes remei que reconèixer que l’internacionalisme del proletariat britànic i indi no s’hi basa, ni de bon tros, en una analogia de condicions, objectius i mètodes, sinó en vincles indestructibles de recíproca interdependència. Perquè el moviment d’emancipació de l’Índia puga triomfar, és menester que esclate un moviment revolucionari en Anglaterra, i viceversa. Ni a l’Índia ni en Anglaterra és possible construir una societat socialista tancada. Ambdues han d’articular-se com a parts d’un tot superior a elles. En açò i només en açò rau el fonament incommovible de l’internacionalisme marxista.
No fa molt, el 8 de març de 1930, Pravda tornava a exposar la malaurada teoria de Stalin per a deduir que “el socialisme, com a formació econòmica social”, és a dir, com un determinat règim de relacions de producció es podia realitzar plenament adaptada “a les proporcions nacionals de l’URSS”. Una altra cosa seria el “triomf definitiu del socialisme entès a manera de garantia contra la intervenció capitalista”, perquè açò “exigeix efectivament el triomf de la revolució proletària en alguns països avançats”.
Què baix ha hagut de caure la mentalitat teòrica del partit leninista perquè, des de les columnes del seu òrgan central en la premsa, es puga exposar aquesta lamentable glossa escolàstica amb aires d’adoctrinament! Si admetem per un moment la possibilitat d’arribar a realitzar el socialisme, com a sistema social definit, dins de les fronteres nacionals de l’URSS, estaríem davant del triomf definitiu, puix quina intervenció cabria després d’açò? El règim socialista pressuposa una tècnica, una cultura i una gran solidaritat per part de la població. Com cal suposar que en l’URSS, en el moment en què estiga acabada l’edificació socialista, hi haurà almenys dos-cents, i segurament fins a dos-cents cinquanta milions d’habitants, ens preguntem: de qui pot témer-se, sota aqueixes condicions, una intervenció? Quin país capitalista o quina coalició de països s’atreviria a afrontar una intervenció sota semblants condicions? Únicament l’URSS podria pensar a intervenir. Però no és probable que se li plantejara la necessitat fer-ho. L’exemple d’un país endarrerit que, lliurat a les seues soles forces, es bastà per a edificar en uns quants “quinquennis” una potent societat socialista, seria un colp mortal assestat al capitalisme mundial i reduiria al mínim, per no dir que a zero, els costs de la revolució proletària internacional. Heus aquí per què la concepció de Stalin mena, en substància, a la liquidació de la Internacional Comunista. En efecte, ¿quina significació històrica pot tenir aquest organisme, si l’esdevenidor del socialisme mundial depèn en última instància... del pla econòmic de l’URSS? Essent així, la Internacional Comunista, i amb d’ella la cèlebre “Societat d’Amics de Rússia”, no té més missió que salvaguardar l’edificació del socialisme contra la intervenció, és a dir, que el seu paper es redueix, clar i català, a muntar la guàrdia en les fronteres.
L’article a què al·ludim reforça la clara visió de les idees stalinistes amb arguments econòmics novíssims: “[...] Precisament ara [diu Pravda], que les condicions de producció basades en el socialisme penetren cada vegada amb més força, no sols en la indústria sinó en l’agricultura, per mitjà de l’increment que van prenent els sovkhozos pel puixant moviment dels kolkhozos, quantitativament i qualitativa irresistible, i per la liquidació dels kulaks com a classe, gràcies a la col·lectivització portada a fons, s’evidencia d’una manera irrefutable la lamentable fallida del derrotisme trotsquista-zinovievista, que, en el fons, no significa una altra cosa (com ha dit Stalin) que la “negació menxevic de la legitimitat de la Revolució d’Octubre”. (Pravda, 8 de març de 1930).
Aquestes línies són vertaderament notables, i no sols a causa de com de lleuger és el to, sota què es dissimula una completa desorientació mental. L’autor, del braç de Stalin, acusa l’anomenat “trotsquisme” de negar “la legitimitat de la Revolució d’Octubre”. Però és el cas que qui açò escriu, guiant-se precisament per la seua concepció, és a dir, per la teoria de la revolució permanent, predigué la inevitabilidad de la Revolució d’Octubre tretze anys abans que es realitzés. I Stalin? Ja havia esclatat la Revolució de Febrer, faltaven set o vuit mesos per a la d’Octubre, i encara es comportava com un vulgar demòcrata. Calgué que arribés Lenin a Petrograd (3 d’abril de 1917) i obrís el foc implacablement contra els “vells bolxevics” infatuats, que tant fustigà i ridiculitzà, perquè Stalin, cautelosament i callada, llisqués de la postura democràtica a la socialista. En tot cas, aquesta “conversió” interior de Stalin, que, d’altra banda, no fou mai completa, no ocorregué fins passats dotze anys del dia en què es demostrés la “legitimitat” de la conquista del poder pel proletariat rus abans que esclatés en l’Occident la revolució proletària.
Però en pronosticar teòricament la Revolució d’Octubre, ningú pensava, ni remotament, que, pel fet d’apoderar-se de l’estat, el proletariat rus fóra a arrencar a l’eximperi dels tsars del concert de l’economia mundial. Nosaltres, els marxistes, sabem bé què és i significa l’estat. No és precisament una imatge passiva dels processos econòmics, com se’l representen d’una manera fatalista els còmplices socialdemòcrates de l’estat burgès. El poder públic pot exercir un paper gegantí, siga reaccionari o progressiu, segons la classe en les mans de la qual caiga. Però, malgrat tot, l’estat serà sempre una arma d’ordre superestructural. El traspàs del poder de mans del tsarisme i de la burgesia a les mans del proletariat, no cancel·la els processos ni deroga les lleis de l’economia mundial. És cert que durant una temporada, després de la Revolució d’Octubre, les relacions econòmiques entre la Unió Soviètica i el mercat mundial es debilitaren prou. Però seria un error monstruós generalitzar un fenomen que no representava per si mateix més que una breu etapa en un procés dialèctic. La divisió mundial del treball i el caràcter supranacional de les forces productives contemporànies, lluny de perdre importància, la servaran i fins i tot la doblaran i decuplicaran per a la Unió Soviètica, a mesura que aquesta vaja progressant econòmicament.
Tot país endarrerit ha passat, en incorporar-se al capitalisme, per distintes etapes, al llarg de les quals ha vist augmentar o disminuir la relació d’interdependència amb els altres països capitalistes; però, en general, la tendència del desenvolupament capitalista es caracteritza per un increment colossal de les relacions internacionals, la qual cosa troba la seua expressió en el volum creixent del comerç exterior, incloent-hi, naturalment, el comerç de capitals. Des d’un punt de vista qualitatiu, la relació de dependència de l’Índia respecte a Anglaterra té, evidentment, distint caràcter que la d’Anglaterra respecte a l’Índia. No obstant, aquesta diferència està informada, fonamentalment, per la diferència existent en el nivell del desenvolupament de les respectives forces productives i no pel grau en què econòmicament es basten a si mateixes. L’Índia és una colònia, Anglaterra una metròpoli. Però si avui Anglaterra es veiés subjecta a un bloqueig, periria abans que l’Índia. Heus aquí (diguem-ho de pas) una altra prova força convincent de la realitat que té l’economia mundial.
El desenvolupament del capitalisme (no en les fórmules abstractes del segon tom d’El Capital, que serven tota la seua significació com a etapa de l’anàlisi, sinó en la realitat històrica) s’ha efectuat, i no podia deixar d’efectuar-se, mitjançant un eixamplament sistemàtic de la seua base. En el procés del seu desenvolupament i, per tant, en lluita contra les seues contradiccions internes, cada capitalisme nacional recorre en un grau cada vegada mes considerable a les reserves del “mercat exterior”, açò és, de l’economia mundial. L’expansió ineluctable, que sorgeix com a conseqüència de les crisis internes permanents del capitalisme, constitueix la seua força expansiva abans de convertir-se en mortal per a aquest últim.
La Revolució d’Octubre heretà de la vella Rússia, a més de les contradiccions internes del capitalisme, d’altres no menys profundes entre el capitalisme en el seu conjunt i les formes precapitalistes de la producció. Aquestes contradiccions han tingut, i tenen encara avui, un caràcter material, és a dir, radiquen en la correlació entre la ciutat i el camp, en determinades proporcions o desproporcions entre les distintes branques de la indústria i l’economia popular en el seu conjunt, etcètera, etc. Algunes d’aquestes contradiccions tenen directament les seues arrels en les condicions geogràfiques i demogràfiques del país, és a dir, en l’excés o insuficiència de tals o quals recursos naturals creats històricament pels diversos nuclis de les masses populars, etc.
La força de l’economia soviètica resideix en la nacionalització dels mitjans de producció i en el govern centralitzat i sistemàtic dels mateixos. La debilitat de l’economia soviètica, a més a més de l’endarreriment que heretà del passat, resideix en el seu aïllament actual, açò és, en la impossibilitat en què es troba d’utilitzar els recursos de l’economia mundial no ja sobre les bases socialistes, sinó per mitjans capitalistes, en forma del crèdit internacional sota les condicions normals i de l’“ajuda financera” en general, que exerceix un paper decisiu respecte als països endarrerits. Amb tot açò, les contradiccions del passat capitalista i precapitalista no sols no desapareixen per si mateixes sinó que, per contra, sorgeixen dels anys de decaïment i desorganització, es reforcen i aguditzen junt amb els progressos de l’economia soviètica i exigeixen a cada pas, per a la seua eliminació o, almenys, per a la seua atenuació, que es posen en moviment els recursos del mercat internacional.
Per a comprendre allò que en l’actualitat està succeint en els gegantins territoris a què la Revolució d’Octubre infongué nova vida, cal comprendre clarament que a les antigues contradiccions, actualment ressuscitades pels èxits econòmics, ha vingut a afegir-s’hi una altra nova, la més potent, a saber: la que existeix entre el caràcter de concentració de la indústria soviètica, que obre el camí a un ritme de desenvolupament mai conegut, i l’aïllament d’aqueixa economia, que exclou la possibilitat de tornar a aprofitar-se com en condicions normals de les reserves de l’economia mundial. La nova contradicció, unida a les antigues, fa que, parellament als avanços excepcionals, sorgisquen dificultats doloroses. Aquestes troben la seua expressió més directa i més greu, sentida palpablement tots els dies per cada obrer i camperol, en el fet que la situació de les classes treballadores no millora, ni de bon tros, a to amb el progrés general de l’economia, i en l’actualitat, lluny de millorar, empitjora a conseqüència de les noves dificultats que sorgeixen en el problema de les subsistències. Les agudes crisis de l’economia soviètica vénen a recordar-nos que les forces productives creades pel capitalisme, no s’adapten al mercat nacional, i que només poden harmonitzar-se i reglamentar-se des d’un punt de vista socialista en el terreny internacional. Per a dir-ho amb d’altres paraules, aqueixes crisis no són només malalties pròpies del procés de creixement, quelcom així com les malalties infantils, sinó que tenen un caràcter incomparablement més important, perquè són altres tants estirades vigoroses del mercat internacional, al qual (emprant les paraules pronunciades per Lenin davant de l’XI Congrés del partit, el 27 de març de 1922) “estem subordinats, amb el qual estem units, del qual no podem separar-nos”.
No obstant, d’açò no es dedueix, ni de bon tros, la conclusió que la Revolució d’Octubre haja estat històricament “il·legítima”, conclusió que fa olor a un filisteísme impúdic. La conquista del poder pel proletariat internacional no podia ni pot ésser un acte simultani en tots els països. La superestructura (i la revolució entra en la categoria de les “superestructures”) té la seua dialèctica pròpia, la qual penetra autoritàriament en el procés econòmic mundial, però no suprimeix, ni de bon tros, les seues lleis més profundes. La Revolució d’Octubre ha estat “legitima” considerada com a primera etapa de la revolució mundial, que necessàriament ha d’ésser obra de diverses dècades. L’interval entre la primera i la segona etapa ha resultat més llarg del que esperàvem. Però no per això deixa d’ésser un interval, ni pot convertir-se en època d’edificació d’una societat socialista nacional.
De les dues concepcions de la revolució han sorgit dues línies directives davant de les qüestions econòmiques. Els primers progressos econòmics ràpids, completament inesperats per a ell, inspiraren Stalin, en la tardor de 1924, la teoria del socialisme en un sol país com a coronament de la perspectiva pràctica de l’economia nacional aïllada. Fou precisament en aquest període quan Bukharin brindà la seua famosa fórmula, segons la qual, preservant-nos de l’economia mundial per mitjà del monopoli del comerç exterior, podíem edificar el socialisme, “encara que fóra a pas de tortuga”. Sobre aquesta consigna s’hi segellà el bloc dels centristes i dretans. Stalin no es cansava d’afirmar, per aquesta mateixa època, que l’impuls que donàrem a la industrialització era “assumpte de règim interior”, que només a nosaltres afectava, i que no tenia res a veure amb l’economia mundial. Aqueixa jactància nacionalista no podia, no obstant, prosperar, perquè reflectia tan sols la primera etapa, molt breu, de reincorporació econòmica, la qual venia a restablir, al seu torn, per la força de la necessitat, la nostra dependència del mercat mundial. Les primeres empentes de l’economia internacional, inesperades per als nacionalsocialistes, engendraren una alarma que de seguida esdevingué pànic. Conquistar amb la major rapidesa possible la “independència” econòmica amb ajuda d’un ritme el més ràpid possible d’industrialització i col·lectivització! A açò es reduí la política econòmica del nacionalsocialisme en el transcurs dels dos últims anys. L’apocament fou desplaçat en tota la línia per l’aventurerisme. Però la base teòrica d’ambdues posicions era la mateixa: la concepció nacionalsocialista.
Les dificultats principals, com hem demostrat més amunt, es desprenen de la situació objectiva, sobretot de l’aïllament de la Unió Soviètica. No ens detindrem ací en el problema de saber en quina mesura aquesta situació objectiva siga el resultat dels errors subjectius de direcció (la falsa política seguida en Alemanya en 1923; a Bulgària i Estònia en 1924; en Anglaterra i Polònia en 1926; en Xina en 1925-27, l’equivocada política practicada actualment durant el “tercer període”, etc., etc).. Les convulsions econòmiques més agudes en l’URSS estan originades pel fet que la direcció actual intenta elevar la necessitat a la categoria de virtut i deduir de l’aïllament polític de l’estat obrer un programa de societat socialista econòmicament aïllada. D’ací ha sorgit la temptativa de col·lectivització socialista integral de les explotacions camperoles a base d’arreus precapitalistes (aventura perillosíssima que amenaça de minar els fonaments de la possibilitat mateixa de l’aliança del proletariat i els camperols).
I, cosa notable: precisament en el moment en què aquest perill començava a manifestar-se amb tota la seua gravetat, Bukharin, l’exteòric del “pas de tortuga”, entonava un himne patètic al “furiós galop” actual de la industrialització i la col·lectivització. Molt ens temem que aquest himne aviat es veja anatematitzat com la major de les heretgies, perquè ja comencen a sonar altres cançons. Obligat per la resistència de la matèria econòmica, Stalin no ha tingut més remei que batre’s en retirada. El perill rau ara en què les ofensives aventureres dictades ahir pel terror es convertisquen en una retirada pànica. Aquesta successió d’etapes és una conseqüència inexorable de la idea nacionalsocialista.
El programa efectiu d’un estat obrer aïllat no es pot proposar com a fi “independitzar-se” de l’economia mundial, ni de bon tros edificar “en brevíssim termini” una societat socialista nacional. El seu objectiu no pot consistir en obtenir el ritme abstractament màxim, el ritme òptim, és a dir, el millor, sinó aquell que es desprenga de les condicions econòmiques internes i internacionals, ritme que consolidarà la posició del proletariat, prepararà els elements nacionals per a la societat socialista internacional del demà, i alhora i sobretot, elevarà sistemàticament el nivell de vida de la classe obrera, enrobustint la seua aliança amb les masses no explotadores del camp. I aquesta perspectiva ha de regir integra durant tota l’etapa preparatòria, açò és, fins que la revolució triomfe en els països més avançats i vinga a treure la Unió Soviètica de l’aïllament en què avui s’hi troba.
***
Algunes de les idees ací exposades han estat desenvolupades més àmpliament en altres treballs de l’autor, i d’una manera molt especial, en la seua Crítica del Programa de la Internacional Comunista. En breu confiem en poder publicar un fullet consagrat especialment a l’estudi de l’etapa en què es troba el procés econòmic de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. No tenim més remei que remetre a aqueix treball al lector que desitge conèixer més de prop el mode com es planteja en l’actualitat el problema de la revolució permanent. Confiem, no obstant, en què les consideracions que deixem exposades bastaran per a palesar tota la importància de la lluita de principis que s’ha entaulat tots aquests anys, i encara segueix en peu, entorn de les dues teories: la del socialisme en un sol país i la de la revolució permanent.
Aquesta importància i aquesta actualitat del tema justifiquen, per si soles, que oferim al lector estranger un llibre dedicat en gran part a reconstruir, en un terreny crític, les previsions i les polèmiques teòriques mantingudes entre els marxistes russos abans de la revolució.
Hauríem pogut, naturalment, cercar una altra forma per a exposar els problemes que ací es debaten. Però l’autor no l’ha inventada o escollit voluntàriament, sinó que li ha estat imposada, en part, per la voluntat de l’adversari, i en part pel mateix curs del procés polític. Fins a les veritats matemàtiques, tot i ésser aquesta la més abstracta de les ciències, es representen millor i més plàsticament exposant-les en relació amb la història dels seus descobriments; puix això mateix succeeix, i amb major raó, amb les veritats més concretes, és a dir, històricament condicionades, de la política marxista. Creiem que la història dels orígens i del desenvolupament dels pronòstics de la revolució sota les condicions de la Rússia prerevolucionària, aproparà el lector més, i d’una manera més concreta, a l’essència dels objectius revolucionaris del proletariat mundial, que no una exposició escolàstica i pedantesca d’aqueixes mateixes idees polítiques, abstretes del terreny de lluita de què brollaren.
L. TROTSKI
Març de 1930.