1929
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.
El present llibre està consagrat a un problema estretament relacionat amb la història de les tres revolucions russes, però no afecta exclusivament a elles. És un problema que durant els darrers anys ha exercit un paper immens en la lluita interna del Partit Comunista de la Unió Soviètica, que ha estat després trasplantat a la Internacional Comunista, que ha tingut decisiva importància en el desenvolupament de la revolució xinesa i que ha provocat una sèrie de resolucions d’importància primordial respecte als problemes relacionats amb la lluita revolucionària als països d’Orient. Em referisc a la teoria que s’ha anomenat de la “revolució permanent”, i segons la doctrina dels epígons del leninisme (Stalin, Zinoviev, Bukharin i altres), constitueix el pecat original del “trotskisme”.
Després d’una gran pausa, i d’una manera a primera vista completament inesperada, l’esdevenidor de la revolució permanent fou plantejat en 1924. No hi havia motius polítics per a això: es tractava de divergències que es referien a un passat ja llunyà. Però els motius d’ordre psicològic eren considerables.
El grup dels anomenats “vells bolxevics”, que trencà el foc contra mi, s’atrinxerava principalment darrere aqueix títol. Però l’any 1917 constituí un gran obstacle en el seu camí. Per important que fóra, la història precedent de lluita ideològica i de preparació es veié sotmesa a una prova suprema i inapel·lable en la Revolució d’Octubre, no sols en allò tocant el partit en el seu conjunt sinó, també, les personalitats aïllades. I cap dels epígons la resistí. Tots ells, sense excepció, adoptaren, en esclatar la Revolució de Febrer de 1917, una posició d’esquerra democràtica. Cap d’ells defensà la consigna de la lluita del proletariat pel poder. Tots ells consideraven el fet de posar proa vers la revolució socialista com un absurd, o pitjor encara, com un pecat “trotskista”. En aquest esperit s’hi inspiraren els dirigents del partit abans que arribés Lenin de l’estranger i isqueren a la llum les seues famoses tesis del 4 d’abril. Després d’açò, Kamenev, ja en lluita franca amb Lenin, intenta formar obertament una ala democràtica dins del partit. Més tard, s’uneix a ell Zinoviev, que havia arribat amb Lenin de l’emigració. Stalin, greument compromès per la seua posició socialpatriòtica, es posa al marge, a fi que el partit oblide els seus deplorables discursos i els seus articles lamentables durant les setmanes decisives de març, i, a poc a poc, va col·locant-se en el punt de vista de Lenin. Açò ens suggereix una pregunta: ¿què havien après del leninisme aqueixos dirigents, aqueixos “vells bolxevics”, si cap d’ells demostrava capacitat per a aplicar pel seu compte l’experiència teòrica i pràctica del partit, en el moment històric més important i de major responsabilitat? Era precís esquivar a tota costa aquesta qüestió, substituint-la per una altra. Amb aquest fi es decidí obrir el foc contra la teoria de la revolució permanent. Els meus adversaris no preveieren (cosa molt natural) que en crear un eix artificial de la lluita, es mourien al voltant del mateix, sense adonar-se’n, creant per a si, pel mètode invers, una nova concepció.
En els seus trets fonamentals, la teoria de la revolució permanent fou formulada per mi ja abans dels esdeveniments decisius de 1905. Rússia avançava cap a la revolució burgesa. En les files de la socialdemocràcia (llavors tots ens anomenàvem socialdemòcrates) ningú dubtava que la revolució que s’apropava era precisament burgesa; és a dir, una revolució engendrada per la contradicció entre el desenvolupament adquirit per les forces productores de la societat capitalista i les condicions polítiques i de casta semifeudals i medievals ja caduques. En la lluita sostinguda en aquell moment contra els populistes i els anarquistes, tinguí ocasió d’explicar, en no pocs discursos i articles, d’acord amb el marxisme, el caràcter burgès de la revolució que s’apropava.
Però el caràcter burgès de la revolució no prejutjava quines classes haurien de realitzar els fins de la revolució democràtica i quina relació tindrien entre elles. En aquest punt era precisament on començaven els problemes estratègics fonamentals.
Plekhanov, Axelrod, la Sasulitx, Martov, i amb ells, tots els menxevics russos, partien del punt de vista que, en la revolució burgesa imminent, el paper directiu només podia pertànyer a la burgesia liberal, en la seua condició de pretendent natural al poder. Segons aquest esquema, al proletariat no li corresponia més paper que el d’ala esquerra del front democràtic: la socialdemocràcia hauria de recolzar la burgesia liberal contra la reacció, i, alhora, defensar els interessos del proletariat contra la pròpia burgesia. Amb d’altres paraules, els menxevics concebien la revolució burgesa principalment com una reforma de tipus liberal-constitucional.
Lenin plantejava la qüestió en termes completament distints. Per a ell, l’emancipació de les forces productives de la societat burgesa dels ceps en què les tenia agafades el règim servil, significava primer que res la solució del problema agrari, amb la liquidació completa de la classe dels grans hisendats i la transformació revolucionària de la propietat de la terra. Amb açò, estava íntimament lligada la destrucció de la monarquia. Lenin plantejà amb una audàcia vertaderament revolucionària el problema agrari, que tocava els interessos vitals de la immensa majoria de la població, i condicionava al mateix temps el problema del mercat capitalista. Com la burgesia liberal, hostil als obrers, està unida per nombrosos lligams a la gran propietat agrària, la vertadera emancipació democràtica dels camperols només podia realitzar-se, lògicament, per mitjà de la unió revolucionària dels camperols i els obrers, i, segons Lenin, l’aixecament conjunt d’ambdós contra la vella societat menaria, cas de triomfar, a la instauració de la “dictadura democràtica dels obrers i camperols”.
En la Internacional Comunista es repeteix actualment aquesta fórmula com una espècie de dogma suprahistòric, sense ni tan sols intentar analitzar l’experiència històrica viva del darrer quart de segle, com si tots nosaltres no haguéssem estat testimonis i actors de la Revolució de 1905, de la de Febrer de 1917 i, finalment, de la d’Octubre. I aquesta anàlisi històrica és més necessària doncs que la història no ens ofereix exemples d’un règim semblant de “dictadura democràtica dels obrers i camperols”.
En 1905, la tesi de Lenin tenia el caràcter d’una hipòtesi estratègica, que necessitava ésser contrastada per la marxa i els camins de la lluita de classes en la realitat.
La fórmula de la “dictadura democràtica dels obrers i camperols” tenia deliberadament, en gran part, caràcter algebraic.
Lenin no prejutjava la qüestió de quines serien les relacions polítiques que haurien d’establir-se entre els partícips de la suposada dictadura democràtica, açò és, el proletariat i els camperols. No excloïa la possibilitat que aquests estiguessen representats en la revolució per un partit que fóra independent en dos aspectes, a saber: enfront de la burgesia i enfront del mateix proletariat, i que fóra, alhora, capaç de portar avant la revolució democràtica en contra de la burgesia liberal i aliat al partit del proletariat. Més encara: Lenin admetia, com veurem més avant, la possibilitat que el partit dels camperols revolucionaris obtingués la majoria en un govern de dictadura democràtica.
En allò que fa al problema de la importància decisiva que havia de tenir la revolució agrària en els destins de la revolució burgesa, jo professí sempre, almenys des d’octubre de 1902, açò és, des del meu primer viatge a l’estranger, la doctrina de Lenin.
Per a mi no era discutible (malgrat el que diguen allò que durant aquests últims anys han difós versions absurdes sobre aquest particular) que la revolució agrària, i, per consegüent, la democràtica en general, només podia realitzar-se contra la burgesia liberal per les forces mancomunades dels obrers i els camperols. Però em pronunciava contra la fórmula “dictadura democràtica del proletariat i dels camperols”, doncs entenia que tenia un defecte, i era deixar en peu la qüestió de saber a quina classe correspondria, en la pràctica, la dictadura. Intentí demostrar que els camperols, malgrat l’immens pes social i revolucionari d’aquesta classe, no eren capaços ni de crear un partit vertaderament revolucionari ni, amb major motiu, de concentrar el poder revolucionari en mans d’aqueix partit. De la mateixa manera que en les antigues revolucions, començant pel moviment alemany de la Reforma (en el segle XVI), i encara abans, els camperols, en els seus aixecaments, recolzaven una de les fraccions de la burgesia urbana, decidint moltes vegades la victòria, en la nostra revolució burgesa endarrerida podien donar un recolzament anàleg al proletariat i ajudar-lo a arribar al poder, donant l’empenta màxima a la seua lluita. La nostra revolució burgesa (deia jo a mena de conclusió) només pot complir radicalment la seua missió sempre que el proletariat, abonat pel suport dels milions de camperols, aconseguisca concentrar a les seues mans la dictadura revolucionària.
Quin havia d’ésser el contingut social d’aqueixa dictadura? En primer lloc, implantaria en termes radicals la revolució agrària i la transformació democràtica de l’estat. Amb d’altres paraules, la dictadura del proletariat es convertiria en l’instrument per a la realització dels fins d’una revolució burgesa històricament endarrerida. Però les coses no podien quedar ací. En arribar al poder, el proletariat es veuria obligat a fer talls cada vegada més profunds en el dret de propietat privada, abraçant amb això les reivindicacions de caràcter socialista.
-Però, és que considera vostè que Rússia està prou madura per a una revolució socialista? (m’objectaren dotzenes de vegades Stalin, Rikov i tots els Molotov per l’estil, allà pels anys 1905 a 1917).
I jo els contestava invariablement:
-No, però sí ho està, i ben al punt, l’economia mundial en el seu conjunt i, sobretot, l’europea. Que la dictadura del proletariat implantada a Rússia porte o no al socialisme (amb quin ritme i a través de quines etapes?), depèn de la marxa ulterior del capitalisme a Europa i al món.
Heus aquí els trets fonamentals de la teoria de la revolució permanent, tal com sorgí en els primers mesos de l’any 1905.
D’aleshores ença, s’han succeït tres revolucions. El proletariat rus es féu amb el poder empentat per la potent onada de l’aixecament camperol. I la dictadura del proletariat fou un fet a Rússia abans que en cap altre dels països incomparablement més desenvolupats. En 1924, és a dir, set anys després que la predicció històrica de la teoria de la revolució permanent es veiés confirmada amb una força vertaderament excepcional, els epígons engegaven una furiosa campanya contra aqueixa teoria, traient artificiosament frases soltes i rèpliques polèmiques dels meus vells treballs, dels que jo quasi ni em recordava.
No serà inoportú recordar ací que la primera revolució russa esclatà més de mig segle després de la ratxa de revolucions burgeses que sacsejaren Europa, i trenta-cinc anys després de l’episòdic aixecament de la Commune de París. Europa havia perdut ja el costum de les revolucions. Rússia no l’havia conegut. Se li plantejaven amb caràcter de novetat tots els problemes de la revolució.
No serà difícil comprendre tota la sèrie de factors incògnits i hipotètics que en aquell llavors tancava per a nosaltres la revolució futura. Cal tenir una absoluta incapacitat per a la predicció històrica i una incomprensió completa dels seus mètodes, per a parar-se a examinar ara anàlisi i apreciacions de 1905, com si haguessen estat escrits ahir. Estic fart de dir-ho als meus amics: no em cap el menor dubte que en les meues prediccions de 1905 hi havia grans llacunes, que ara no és difícil omplir. ¿Però és que els meus crítics veien aleshores millor o més enllà?
Com no havia rellegit feia molt de temps els meus vells treballs, estava per endavant disposat a concedir a les llacunes dels mateixos més importància de què en realitat tenien. Me’n convencí en 1928, durant el meu desterrament a Alma-Ata, quan l’oci polític forçat em donà la possibilitat de rellegir, llapis a la mà, els meus antics treballs sobre la revolució permanent. Confie que el lector adquirirà així mateix la convicció absoluta d’això en les pàgines següents.
Però abans és necessari que donem en aquesta introducció una característica, el més precisa que ens siga possible, dels elements que integren la teoria de la revolució permanent i de les principals objeccions suscitades contra la mateixa. El debat ha adquirit una extensió i una profunditat tals, que abraça, en síntesi, els problemes més importants del moviment revolucionari internacional.
La revolució permanent, en el sentit que Marx donava a aquesta idea, vol dir una revolució que no s’avé a cap de les formes de predomini de classe, que no es deté en l’etapa democràtica i passa a les reivindicacions de caràcter socialista, obrint la guerra oberta contra la reacció, una revolució en què cada etapa es basa en l’anterior i que no pot acabar més que amb la liquidació completa de la societat de classes.
A fi de dissipar el caos que assetja la teoria de la revolució permanent, és necessari que separem les tres sèries d’idees aglutinades en la aqueixa teoria.
En primer lloc, aquesta conté el problema del trànsit de la revolució democràtica a la socialista. No és un altre, en el fons, l’origen històric de la teoria.
La idea de la revolució permanent fou formulada pels grans comunistes de mitjan del segle XIX, per Marx i els seus adeptes, per oposició a la ideologia democràtica, la qual, com és ben sabut, pretén que amb la instauració d’un estat “racional” o democràtic, no hi ha cap problema que no puga ser resolt per la via pacífica, reformista o progressiva. Marx considerava la revolució burgesa de 1848 únicament com un preludi de la revolució proletària. I, encara que “s’equivocà”, el seu error fou un simple error d’aplicació, no metodològic. La revolució de 1848 no es transformà en socialista. Però precisament per això no conduí a la democràcia. Quant a la revolució alemanya de 1918, és evident que no fou el coronament democràtic de la revolució burgesa, sinó la revolució proletària decapitada per la socialdemocràcia, o, per dir-ho amb més precisió: una contrarevolució burgesa obligada per les circumstàncies a revestir, després de la victòria obtinguda sobre el proletariat, formes pseudodemocràtiques.
El “marxisme” vulgar creà un esquema de l’evolució històrica segons el qual tota societat burgesa conquista, tard o d’hora, un règim democràtic, a l’ombra del qual el proletariat, aprofitant-se de les condicions creades per la democràcia, s’organitza i educa a poc a poc per al socialisme. No obstant, el trànsit al socialisme no era concebut per tots d’una manera idèntica: els reformistes sincers (tipus Jaurès) se’l representaven com una espècie de fundació reformista de la democràcia amb llavors socialistes. Els revolucionaris formals (Guesde) reconeixien que en el trànsit al socialisme seria inevitable aplicar la violència revolucionària. Però tant uns com altres consideraven la democràcia i el socialisme, en tots els pobles, com dues etapes de l’evolució de la societat no sols independents, sinó allunyades una de l’altra.
Era la mateixa idea dominant entre els marxistes russos, que cap a 1905 formaven quasi tots en l’ala esquerra de la Segona Internacional. Plekhanov, el brillant fundador del marxisme rus, considerava un deliri la idea d’implantar a Rússia la dictadura del proletariat. En el mateix punt de vista es col·locaven no sols els menxevics, sinó també la immensa majoria dels dirigents bolxevics, i molt especialment tots els que avui es troben el capdavant del partit, sense excepció; tots ells eren, aleshores, revolucionaris demòcrates decidits per als que els problemes de la revolució socialista, i no sols en 1905, sinó en vigílies de 1917, sonaven com la música vaga d’un esdevenidor força remot.
La teoria de la revolució permanent, ressuscitada en 1905, declarà la guerra a aquestes idees, demostrant que els objectius democràtics de les nacions burgeses endarrerides, menaven, en la nostra època, a la dictadura del proletariat, i que aquesta posava a l’ordre del dia les reivindicacions socialistes. En açò consistia la idea central de la teoria. Si l’opinió tradicional sostenia que el camí de la dictadura del proletariat passava per un perllongat període de democràcia, la teoria de la revolució permanent venia a proclamar que, en els països endarrerits, el camí de la democràcia passava per la dictadura del proletariat. Amb això, la democràcia deixava d’ésser un règim de valor intrínsec per a diverses dècades i esdevenia el preludi immediat de la revolució socialista, unides ambdues per un nexe continu. Entre la revolució democràtica i la transformació socialista de la societat s’establia, doncs, un ritme revolucionari permanent.
El segon aspecte de la teoria caracteritza ja la revolució socialista com a tal. Al llarg d’un període de duració indefinida i d’una lluita interna constant, van transformant-se totes les relacions socials. La societat pateix un procés de metamorfosi. I en aquest procés de transformació cada nova etapa és conseqüència directa de l’anterior. Aquest procés serva forçosament un caràcter polític, o el que és el mateix, es desenvolupa a través del xoc dels distints grups de la societat en transformació. A les explosions de la guerra civil i de les guerres exteriors succeeixen els períodes de reformes “pacífiques”. Les revolucions de l’economia, de la tècnica, de la ciència, de la família, dels costums, es desenvolupen en una complexa acció recíproca que no permet a la societat assolir l’equilibri. En açò consisteix el caràcter permanent de la revolució socialista com a tal.
El caràcter internacional de la revolució socialista, que constitueix el tercer aspecte de la teoria de la revolució permanent, és conseqüència inevitable de l’estat actual de l’economia i de l’estructura social de la humanitat. L’internacionalisme no és un principi abstracte, sinó únicament un reflex teòric i polític del caràcter mundial de l’economia, del desenvolupament mundial de les forces productives i de l’abast mundial de la lluita de classes. La revolució socialista comença dins de les fronteres nacionals; però no pot contenir-s’hi. La contenció de la revolució proletària dins d’un territori nacional no pot ésser més que un règim transitori, encara que siga prolongat, com ho demostra l’experiència de la Unió Soviètica. No obstant, amb l’existència d’una dictadura proletària aïllada, les contradiccions interiors i exteriors creixen paral·lelament als èxits. De continuar aïllat, l’estat proletari cauria, més tard o més enjorn, víctima d’aqueixes contradiccions. La seua salvació està únicament en fer que triomfe el proletariat als països més progressius. Considerada des d’aquest punt de vista, la revolució socialista implantada en un país no és un fi en si mateix, sinó únicament un anella de la cadena internacional. La revolució internacional representa per si mateixa, malgrat tots els refluxos temporals, un procés permanent.
Els atacs dels epígons van dirigits, encara que no amb la mateixa claredat, contra els tres aspectes de la teoria de la revolució permanent. I no podia ésser d’una altra manera, ja que es tracta de parts inseparables d’un tot. Els epígons separen mecànicament la dictadura democràtica de la socialista, la revolució socialista nacional de la internacional. La conquista del poder dins de les fronteres nacionals és per a ells, en el fons, no l’acte inicial, sinó l’etapa final de la revolució: després, s’obre un període de reformes que menen a la societat socialista nacional.
En 1905 no admetien ni la idea que fóra possible que el proletariat conquistés el poder a Rússia abans que en l’Europa occidental. En 1917 predicaven una revolució de contingut democràtic i rebutjaven la dictadura del proletariat. En els anys de 1925 a 1927 adopten davant de la revolució nacional xinesa l’orientació d’un moviment dirigit per la burgesia del país. Després, propugnen per a tal país la consigna de la dictadura democràtica dels obrers i camperols, oposant-la a la dictadura del proletariat, i proclamen la possibilitat de procedir a edificar una societat socialista completa i aïllada en la Unió Soviètica. Per a ells, la revolució mundial, condició necessària de la victòria, no és més que una circumstància favorable. Els epígons han arribat en aquesta ruptura radical amb el marxisme al final d’una lluita permanent contra la teoria de la revolució permanent.
La lluita iniciada fent reviure artificialment records històrics i falsificant el passat llunyà ha conduït a la transformació completa de les concepcions del sector dirigent. Ja hem explicat més d’una vegada que aquesta revisió de valors s’ha efectuat sota la influència de les necessitats socials de la burocràcia soviètica, que s’ha anat fent cada vegada més conservadora, cada vegada més preocupada en mantenir l’ordre nacional i propensa a exigir que la revolució ja realitzada, i que li assegura una situació privilegiada, siga considerada suficient per a procedir a l’edificació pacifica del socialisme. No hem d’insistir ací sobre aquest tema. Assenyalem únicament que la burocràcia té una profunda consciència de la relació que tenen les seues posicions materials i ideològiques amb la teoria del socialisme nacional. Açò es palesa especialment, ara precisament, quan l’aparell stalinista, agullonat per les contradiccions que no preveié, s’orienta amb totes les seues forces cap a l’esquerra, assestant durs colps als seus inspiradors dretans d’ahir. L’hostilitat dels buròcrates contra l’oposició marxista, de què ha hagut de prendre prestades precipitadament les seues consignes i argumentacions, no ha cedit en gens ni mica, com se sap. D’aquells membres de l’oposició que plantegen la qüestió del seu reingrés en el partit a fi de recolzar la política d’industrialització, etc., la primera cosa que exigeixen és que abjuren de la teoria de la revolució permanent i que reconeguen, encara que només siga de forma indirecta, la teoria del socialisme en un sol país. Amb açò, la burocràcia stalinista posa de manifest el caràcter purament tàctic del seu viratge cap a l’esquerra i com això no significa una renúncia als fonaments estratègics nacional-reformistes. No paga la pena aturar-se a explicar la transcendència d’açò: és ben sabut que en la política, com en la guerra, la tàctica es troba sempre subordinada en última instància a l’estratègia.
El problema ha trencat ja, des de fa temps, els motlles de la campanya contra el “trotskisme”. En prendre gradualment una major envergadura, ha acabat per englobar literalment tots els problemes de la doctrina revolucionària. Revolució permanent o socialisme nacional: aquest dilema es planteja no sols davant dels problemes de règim interior de la Unió Soviètica, sinó davant de les perspectives de la revolució a Occident i davant dels destins de la Internacional Comunista en el món sencer.
El present llibre no es proposa examinar el problema en tots els seus aspectes: no cal repetir allò que ja hem dit en altres treballs. En la Crítica del Programa de la Internacional Comunista he intentat posar de manifest teòricament la inconsistència econòmica i política del nacionalsocialisme. Els teòrics de la Internacional Comunista no s’han dignat fer el menor cas de la meua crítica. El millor que podien fer, al capdavall, era això: callar.
Ací em propose, abans que res, reconstituir la teoria de la revolució permanent tal com fou formulada en 1905, amb referència als problemes interns de la Revolució russa; assenyale en què es diferenciava realment la meua posició de la de Lenin i com i per què en totes les situacions decisives el meu punt de vista coincidí sempre amb el d’ell. Finalment, intente posar en relleu la importància decisiva del problema que ens interessa per al proletariat dels països endarrerits i, per tant, per a la Internacional Comunista del món sencer.
Vegem les acusacions que han llençat els epígons contra la teoria de la revolució permanent. Si fem a una banda les infinites contradiccions dels meus crítics, podem reduir a les següents tesis tota la massa vertaderament imponderable d’allò que han escrit sobre aquest tema:
1.-Trotski ignorava la diferència existent entre la revolució burgesa i la socialista; en 1905 entenia que el proletariat de Rússia estava davant del problema d’una revolució socialista immediata.
2.-Trotski no ha prestat la menor atenció al problema agrari. Per a ell no existia la classe camperola. S’imaginava la revolució com una lluita sostinguda exclusivament pel proletariat contra el tsarisme.
3.-Trotski no creia que la burgesia internacional es resignés a consentir per molt de temps l’existència a Rússia de la dictadura del proletariat, i considerava inevitable la seua caiguda, si el proletariat europeu no s’apoderava del poder en un termini breu acudint en el nostre auxili. Amb això, Trotski no apreciava en el seu just valor la pressió del proletariat occidental sobre la burgesia.
4.-Trotski no creu, en general, en la força del proletariat rus, en la seua capacitat per a edificar autònomament el socialisme, i per açò dipositava i diposita totes les seues esperances en la revolució mundial.
Aquests motius no sols apareixen en els infinits escrits i discursos de Zinoviev, Stalin, Bukharin i d’altres, sinó que apareixen expressats en nombroses resolucions oficials del Partit Comunista de l’URSS i de la Internacional Comunista. I, no obstant, no tenim més remei que dir que es basen en una grollera barreja d’ignorància i d’absoluta manca d’escrúpols.
Les dues primeres afirmacions són, com es demostrarà més avant, fonamentalment falses. Jo partia precisament del caràcter democràtic burgès de la revolució, per a arribar a la conclusió que la profunditat de la crisi agrària podia portar al poder al proletariat en l’endarrerida Rússia. No fou una altra la idea que sostinguí en vigílies de la Revolució de 1905, ni la que expressava en donar a la revolució el qualificatiu de “permanent”, açò és, de trànsit revolucionari directe de l’etapa burgesa a la socialista. Expressant aquesta mateixa idea, Lenin havia de parlar més tard de conversió de la revolució burgesa en socialista. En 1924, Stalin oposava aquesta idea de conversió a la de revolució permanent, que considerava com el salt del regnat de l’autocràcia al regnat del socialisme. El desventurat “teòric” ni tan sols ha fet l’esforç de reflexionar sobre què significa, en aquest cas, el caràcter permanent de la revolució, o el que és el mateix, el ritme ininterromput del seu desenvolupament, si és que no es tracta, com ell ho entén, més que d’un simple salt.
En allò que fa a la tercera acusació, està dictada per la confiança efímera dels epígons en la possibilitat de neutralitzar la burgesia imperialista durant un termini indefinit per mitjà de la pressió “raonablement” organitzada del proletariat. Fou la idea central de Stalin, durant els anys 1924 a 1927. I aquesta idea donà com a fruit el Comitè Anglo-rus. El desengany patit per aquells que creien en la possibilitat de lligar de peus i mans la burgesia internacional amb l’ajuda dels Purcell, els Radich, els Lafolette i els Chiang Kai-shek, desencadenà un paroxisme de pànic davant del perill imminent d’una guerra. La Internacional Comunista no ha assolit encara lliurar-se d’aquest pànic.
La quarta acusació dirigida contra la teoria de la revolució permanent, es redueix simplement a afirmar que en 1905 jo no sostenia el punt de vista de la teoria del socialisme en un sol país, que Stalin havia d’encunyar en 1924 per a la burocràcia soviètica. Aquesta acusació és una pura extravagància històrica. En efecte, hom podria suposar que els meus adversaris, si és que en 1905 tenien una opinió política, consideraven Rússia preparada per a la revolució socialista aïllada. La veritat és que durant els anys de 1905 a 1917 m’acusaren incansablement d’utòpic pel simple fet d’admetre la possibilitat que el proletariat de Rússia arribés al poder abans que el de l’Europa occidental. Kamenev i Rikov acusaven d’utòpic Lenin a l’abril de 1917 i s’esforçaven en fer comprendre-li que la revolució socialista havia de portar-se a terme primerament en Anglaterra i altres països avançats, i que només després d’açò podia arribar-li el torn a Rússia. Stalin sostingué aquest mateix punt de vista fins al 4 d’abril de 1917 i només amb gran treball, i a poc a poc, assimilà la fórmula leninista de la dictadura del proletariat en oposició a la democràtica. En la primavera de 1924, Stalin continuava repetint, com tants d’altres, que Rússia, com a nació aïllada, no estava encara prou madura per a l’edificació socialista. En la tardor del mateix any, en combatre contra la teoria de la revolució permanent, Stalin féu per primera vegada el descobriment de la possibilitat de procedir a l’edificació d’un socialisme aïllat a Rússia. Després d’açò, els professors roigs es llençaren a cercar afanyosament cites perquè Stalin pogués demostrar, en 1905, que Trotski (horror!) entenia que Rússia només podia arribar al socialisme amb l’ajuda del proletariat europeu.
Si hom agafés la història de la lluita ideològica d’aquest últim quart de segle, la tallés en miquetes, després mesclés aquestes miquetes i li la donés a un cec perquè les enganxés, és dubtós que el galimaties teòric i històric resultant de tot açò fóra més monstruós que el que els epígons estan servint als seus lectors i oients.
Perquè el nexe que uneix els problemes d’ahir amb els d’avui quede més palès, cal recordar ací, encara que només siga en una forma esquemàtica, què feren en Xina els cabdills de la Internacional Comunista, és a dir: Stalin i Bukharin.
Sota pretext que Xina es trobava abocada a un moviment revolucionari d’emancipació nacional, hom hagué de reconèixer, a partir de l’any 1924, el paper directiu que en aquest moviment corresponia a la burgesia del país. Fou reconegut oficialment com a partit dirigent el partit de la burgesia nacional, el Kumintang. En 1905, els menxevics no arribaren tan lluny en les seues concessions als “cadets” (partit de la burgesia liberal).
Però la direcció de la Internacional Comunista no es detingué ací, sinó que obligà el Partit Comunista xinès a ingressar en el Kumintang i sotmetre’s a la seua disciplina; Stalin dirigí telegrames als comunistes xinesos recomanant-los que frenaren el moviment camperol; als obrers i camperols aixecats se’ls prohibí que fundaren els seus soviets, a fi de no disgustar Chiang Kai-shek, defès per Stalin contra l’oposició com “aliat segur” a principis d’abril de 1927, açò és, uns dies abans del colp d’estat de Xangai, en una assemblea del Partit celebrada a Moscou. La subordinació oficial del Partit Comunista a la direcció burgesa, i la prohibició oficial dels soviets (Stalin i Bukharin sostenien la tesi que el Kumintang “reemplaçava” els soviets) impliquen una traïció molt més fonda i escandalosa contra el marxisme que tota l’actuació dels menxevics en els anys de 1905 a 1917.
Després del colp d’estat de Chiang Kai-shek (abril de 1927) es separà temporalment del Kumintang l’ala esquerra, dirigida per Van-Tin-Vei. Aquest últim fou immediatament declarat per Pravda “aliat segur”. En el fons, l’actitud de Van-Tin-Vei respecte a Chiang Kai-shek era la mateixa que la de Kerenski respecte a Miliukov, amb la diferència que en Xina els Miliukov i Kornilov estaven representats en la persona de Chiang Kai-shek.
A partir del mes d’abril de 1927 s’ordena al Partit Comunista xinès que ingresse al Kumintang d’“esquerra” i se subordine a la disciplina del Kerenski xinès, en compte de preparar la guerra oberta contra el mateix. El “fidel” Van-Tin-Vei descarregà contra el Partit Comunista i el moviment obrer i camperol en general una repressió no menys criminal que la de Chiang Kai-shek, al qual Stalin havia proclamat com el seu segur aliat.
En 1905, i posteriorment, els menxevics recolzaven Miliukov, però no ingressaren en el partit liberal. Els menxevics, encara que en 1917 actuaren en estret contacte amb Kerenski, servaren, no obstant, la seua organització pròpia. La política de Stalin i Bukharin en Xina quedà per davall, fins i tot, del menxevisme. Tal fou la primera i principal etapa de la seua actuació.
Després únicament s’arreplegaren els fruits inevitables: completa depressió del moviment obrer i camperol, desmoralització i disgregació del Partit Comunista; la direcció de la Internacional donà l’ordre de “virar en rodó” vers l’esquerra i exigí que es passés in continenti a l’aixecament armat dels obrers i camperols. De la nit al dia, el Partit Comunista xinès, un partit nou, oprimit i mutilat, que encara la vespra no era més que una quinta roda del carro de Chiang Kai-shek i Van-Tin-Vei i que mancava, per tant, d’una experiència política pròpia, es veié col·locat davant del tràngol de llençar els mateixos obrers i camperols que la Internacional Comunista havia mantingut fins feia vint-i-quatre hores sota les banderes del Kumintang, a l’aixecament immediat contra aqueix mateix Kumintang que havia assolit concentrar en les seues mans tots els ressorts del poder i de l’exèrcit. En Canton calgué improvisar en un dia un soviet fictici. L’aixecament, que es féu coincidir amb l’obertura del XVè Congrés del Partit Comunista de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, revelava alhora l’heroisme de l’avantguarda obrera xinesa i la lleugeresa criminal amb què obren els cabdills de la Internacional Comunista. L’aixecament de Canton fou precedit i seguit per altres aventures menys importants.
Aqueixa fou la segona etapa de l’estratègia de la Internacional Comunista en Xina, que bé podem qualificar de grollera caricatura del bolxevisme.
Ambdues etapes, la liberal-oportunista i l’aventurera, han assestat al Partit Comunista xinès un colp del qual només podrà refer-se amb una política encertada en el transcurs de molts anys.
El VIè Congrés de la Internacional Comunista féu el balanç de l’actuació en Xina i l’aprovà sense reserves. ¿I com no, si el Congrés no s’havia convocat amb cap altra finalitat? Per a l’esdevenidor llençà la consigna de “dictadura democràtica dels obrers i camperols”. Als comunistes xinesos no se’ls explicà la diferencia d’aquesta dictadura de la del Kumintang de dreta o d’esquerra, d’una banda, i de la dictadura del proletariat, per una altra. I és que era difícil explicar-los-la.
Alhora que proclamava la consigna de la dictadura democràtica, el VIè Congrés declarava inadmissibles les consignes de la democràcia (Corts Constituents, sufragi universal, llibertat de paraula i de premsa, etc., etc.), i amb això desarmava completament el Partit Comunista xinès enfront de la dictadura de l’oligarquia militar. Els bolxevics russos es passaren anys i anys mobilitzant els obrers i camperols entorn de les consignes democràtiques. Durant l’any de 1917, aquestes consignes exerciren un immens paper. Únicament quan als ulls de tot el poble es produí el xoc polític irreconciliable entre el poder soviètic, que tenia ja una existència real, i l’Assemblea Constituent, el nostre partit cregué arribat el moment de liquidar les institucions i consignes de la democràcia formal, açò és, burgesa, per a substituir-les per la democràcia real, soviètica, és a dir, proletària.
El VIè Congrés de la Internacional Comunista, celebrat sota els auspicis de Stalin-Bukharin, engegà tot açò. Alhora que imposava al partit la consigna de la dictadura “democràtica”, no “proletària”, li prohibia servir-se de consignes democràtiques per a la preparació de la mateixa. El Partit Comunista no sols quedà desarmat, sinó completament nu. Com a consol, se li autoritzà emprar en el període de domini complet de la contrarevolució la consigna dels soviets, prohibida en el període en què la Revolució es trobava en el seu apogeu. Un heroi molt popular de la llegenda russa entona cançons nupcials en els soterrars i càntics fúnebres en les bodes, i rep bescollades tant en aquells com en aquestes. Si en la política actual de la Internacional Comunista només es tractés d’unes quantes bescollades, podria hom resignar-se amb això. Però la cosa és força més important: es tracta, ni més ni menys, de l’esdevenidor del proletariat.
La tàctica de la Internacional Comunista ha estat un sabotatge inconscient, però no per inconscient menys segur i ben organitzat, de la Revolució xinesa. Aquest sabotatge era infal·lible, perquè la Internacional Comunista cobria la seua política dretana menxevic de 1924-1927 amb tot el prestigi del bolxevisme, i la potent màquina de les repressions a aqueixa política de la crítica de l’oposició.
El resultat de tot açò ha estat un experiment definitiu d’estratègia stalinista, que des del principi fins a la fi s’ha desenvolupat sota el signe de la lluita contra la revolució permanent.
Res més lògic, doncs, que el principal teòric stalinista, sostenidor de la subordinació del Partit Comunista xinès al partit nacionalburgès del Kumintang, haja estat Martinov, que també fou el principal crític menxevic de la teoria de la revolució permanent des de 1905 fins a 1923, quan començà a despuntar la seua missió històrica en les files del bolxevisme.
Més amunt he explicat com sorgí aquest treball. En Alma-Ata preparava sense afanyar-me un llibre de teoria i de polèmica contra els epígons, en què havia d’ocupar preeminent lloc la teoria de la revolució permanent. Mentre estava treballant en ell, rebí un manuscrit de Radek consagrat a contraposar la revolució permanent amb la línia estratègica de Lenin. Radek no tingué més remei que llençar aquest atac, aparentment inesperat, contra mi, per la senzilla raó que ell mateix s’havia lliurat de ple a la política xinesa de Stalin, que plegadament amb Zinoviev havia defès la mediatització del Partit Comunista pel Kumintang, no sols abans, sinó fins i tot després del colp d’Estat de Chang Kai-shek. Per a raonar la submissió del proletariat a la burgesia, Radek argüia, no cal ni dir-ho, sobre la necessitat d’una aliança del proletariat amb els camperols i l’acusació que jo “desdenyava” la transcendència d’aqueixa unió. Com Stalin, defensava una política menxevic fent ús d’una fraseologia bolxevic, i amb la fórmula de la dictadura democràtica dels obrers i camperols, cobria el fet que s’apartés al proletariat de la lluita independent pel poder al capdavant de les masses camperoles. Quan els arranquí aquesta màscara ideològica. Radek sentí la necessitat aguda de demostrar, disfressant-se amb cites de Lenin, que la meua lluita contra l’oportunisme es desprenia, en realitat, de la contradicció entre la teoria de la revolució permanent i el leninisme. Radek convertia la defensa de picaplets dels propis pecats en acusació fiscal contra la revolució permanent. Per a ell, açò no era més que un pont estès cap a la capitulació. No obstant, malgrat açò, no m’afanyí a considerar Radek com definitivament perdut. Intentí contestar al seu article d’una manera franca i categòrica, però sense tallar-li la retirada. Reproduïsc la meua contestació tal com fou escrita, limitant-me a unes poques explicacions complementàries i a algunes correccions d’estil.
L’article de Radek no aparegué en la premsa, i crec que no apareixerà, perquè, en la forma en què fou escrit en 1928, no podria passar per les estretes malles de la censura stalinista. D’altra banda, aqueix article, cas de publicar-se, no faria tampoc molt de favor a qui l’escrigué, perquè palesa força clarament l’evolució espiritual del seu autor; una “evolució” molt semblant a la del que cau al carrer des d’un sisè pis.
L’origen d’aquest llibre explica suficientment per què Radek hi ocupa un lloc més considerable d’aquell a què seria potser creditor. Radek no ha inventat ni un sol argument contra la teoria de la revolució permanent. S’ha manifestat com un epígon dels epígons. Per açò recomane al lector que veja en Radek no al mateix Radek, sinó al representant d’una empresa col·lectiva en què ha assolit ingressar amb plenitud de drets, encara que haja estat a costa de renunciar al marxisme. Si Radek troba que li ha correspost una porció de puntellades excessiva per a les seues culpes personals, pot, si li sembla, transmetre-li-les als seus destinataris més responsables. És una qüestió de règim intern de l’empresa en què jo no tinc per què posar-me.
Distints grups del Partit Comunista alemany han arribat al poder o han lluitat per ell, demostrant la seua aptitud per a la direcció per mitjà d’exercicis crítics sobre la revolució permanent. Però tota aquesta literatura (que té per autors a Màslov, a Thalheimer i d’altres) s’ha mantingut en un nivell tan lamentable, que no dóna peu, ni tan sols, per a la rèplica crítica. Els Thaelmann, els Reinmele i la resta de cabdills actuals per nomenament han descendit encara més. L’única cosa que aqueixos crítics han pogut demostrar és que no han passat del llindar del problema. Per això els deixe... en el llindar. Qui que siga capaç d’interessar-se per la critica teòrica de Màslov, Thalheimer i la resta, pot, després de llegir aquest llibre, acudir als escrits dels autors mencionats, a fi de persuadir-se de la seua ignorància i manca d’escrúpols.
Aquest resultat serà, per dir-ho així, un producte accessori del treball que oferim al lector.
L. TROTSKI
Prinkipo, 30 de novembre de 1929.