1929
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.
Les prediccions o temors expressats en les paraules finals del capítol anterior s’han vist confirmats, com és notori, en el transcurs d’uns quants mesos. La crítica de la revolució permanent només ha servit a Radek de pica per a donar el salt de l’oposició al camp governamental. El nostre treball testifica (almenys, així ho creiem) que el pas de Radek al camp de Stalin no ha estat cap novetat per a nosaltres. Però fins i tot l’apostasia té els seus graus i els seus matisos d’humiliació. En la seua declaració de penediment, Radek rehabilita completament la política xinesa de Stalin. Amb açò, no fa més que descendir fins al fons de la traïció. L’única cosa que em queda per fer és reproduir ací un passatge de la meua contestació a la declaració de penediment de Radek, Preobrakhenski i Smilga, declaració que és un padró ignominiós de cinisme polític.
“Com és de rigor en tot fracassat, el trio no podia deixar de cobrir-se amb la idea de la revolució permanent. Per a no parlar d’allò més tràgic que hi ha en tota la història recent de l’experiència de la derrota de l’oportunisme, la revolució xinesa, el trio de capituladors se’n surt del pas amb el jurament banal de què no té res de comú amb aqueixa teoria de la revolució.”
Radek i Smilga sostenien tenaçment la subordinació del Partit Comunista xinès al “Kumintang” burgès, i no sols abans del colp d’estat de Chiang Kai-shek, sinó també després. Preobrakhenski remugava quelcom incoherent, com li succeeix sempre en les qüestions polítiques. Cosa notable: tots aquells que en les files de l’oposició sostenien la submissió del Partit Comunista al “Kumintang” han abraçat la senda de la capitulació. Cap dels opositors que han romàs fidels a la seua bandera té aquesta tara. Una tara evidentment ignominiosa. Tres quarts de segle després de l’aparició del Manifest Comunista, un quart de segle després del naixement del partit dels bolxevics, aqueixos malaurats “marxistes” consideraven possible defensar la permanència dels comunistes en la gàbia del “Kumintang”. En resposta a les meues acusacions, Radek, fent ja aleshores absolutament el mateix que fa avui en la seua lletra de penediment, pretenia intimidar-nos amb l’“aïllament” del proletariat respecte als camperols com a resultat de la sortida del Partit Comunista del “Kumintang” burgès. Poc abans d’açò, Radek qualificava el govern de Canton de govern camperol-obrer, ajudant Stalin a dissimular la mediatització del proletariat per la burgesia. ¿Com cobrir-se contra aquestes accions ignominioses, contra les conseqüències d’aquesta ceguesa, d’aquesta traïció al marxisme? Com? Molt fàcil, acusant la teoria de la revolució permanent!
Radek, que ja des de febrer de 1928 començava a buscar pretextos per a la capitulació, s’adherí immediatament a la resolució sobre la qüestió xinesa adoptada en tal mes pel ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista. Aquesta resolució declarava “derrotistes” els trotsquistes, perquè anomenaven derrota a la derrota i no es conformaven amb qualificar d’etapa superior de la revolució xinesa allò que era una contrarevolució. En la resolució mencionada es proclamava el rumb cap a l’aixecament armat i els soviets. Per a tot aquell que estiga dotat d’un poc de sentit polític, agusat per l’experiència revolucionària, aquella resolució apareixia com un model d’aventurerisme repugnant i irresponsable. Radek s’hi associà. Preobrakhenski enfocà la cosa no menys intel·ligentment; però des d’un altre punt de vista. La revolució xinesa, deia, ha estat aixafada per a molt de temps. No és fàcil que esclate aviat una nova revolució. ¿Paga la pena, en aquest cas, disputar amb els centristes a causa de Xina? Preobrakhenski m’envià extenses missives sobre aquest tema. En llegir-les a Alma-Ata, experimentí un sentiment de vergonya. ¿Què ha après aquesta gent en l’escola de Lenin?, em preguntí dotzenes de vegades. Les premisses de Preobrakhenski eren antitètiques de les de Radek, però les conclusions eren les mateixes: ambdós volien que Iaroslavski els abracés fraternalment per mediació de Menkhinski, ei!, en benefici de la revolució, naturalment! No són uns arribistes, no; són, senzillament, uns homes impotents, ideològicament buits.
Ja aleshores oposava jo a la resolució aventurerista del Ple del mes de febrer de 1928 el curs cap a la mobilització dels obrers xinesos sota les consignes de la democràcia, incloent-hi la de l’Assemblea constituent. Però ací el famós trio donà un colp de barra cap a l’extrema esquerra; açò costava poc i no obligava a res. Consignes democràtiques? De cap manera. “És un groller error de Trotski.” Només soviets, i ni un u per cent de descompte. Difícilment cal imaginar-se res més absurd que aquesta posició, si és possible anomenar-la així. La consigna dels soviets per a l’època de la reacció burgesa és una ficció, açò és, un escarni als soviets; però àdhuc en l’època de la revolució, o siga en l’època de l’organització directa dels soviets, no arribàrem a retirar les consignes de la democràcia. No les retiràrem fins que els efectius soviets, que disposaven ja del poder, xocaren als ulls de la massa amb les institucions efectives de la democràcia. Açò és el que en el llenguatge de Lenin (i no en el del petit burgès Stalin i dels seus papagais) significa: no saltar-se l’etapa democràtica en el desenvolupament del país. Al marge del programa democràtic (Assemblea Constituent; jornada de vuit hores; confiscació de les terres; independència nacional de Xina; dret de sobirania per als pobles que formen part de la mateixa, etc., etc.) al marge d’aquest programa democràtic, el Partit Comunista xinès es troba lligat de peus i mans i es veu obligat a cedir passivament el camp a la socialdemocràcia xinesa, la qual pot, amb ajuda de Stalin, Radek i companyia, ocupar el seu lloc.
Per consegüent, quan anava a remolc de l’oposició, Radek no s’adonà d’allò més important en la revolució xinesa, perquè propugnà la subordinació del Partit Comunista al “Kumintang” burgès. Radek no s’adonà de la contrarevolució xinesa, sostenint després de l’aventura de Canton el rumb cap a l’aixecament armat. Radek salta actualment per damunt del període de contrarevolució i de lluita per la democràcia, sortint-se’n del pas respecte als fins del període transitori mitjançant la idea abstracta dels soviets fora del temps i de l’espai. En canvi, jura que no té res de comú amb la revolució permanent. És consolador...
...La teoria antimarxista de Stalin-Radek comporta amb d’ella la repetició, modificada, però no millorada, de l’experiment del “Kumintang” per a Xina, per a l’Índia, per a tots els països d’Orient.
Basant-se en l’experiència de les revolucions russa i xinesa, en la doctrina de Marx i Lenin, meditada a la llum d’aquestes revolucions, l’oposició afirma:
Que la nova Revolució xinesa només podrà derrocar el règim existent i lliurar el poder a les masses populars sota la forma de dictadura del proletariat;
Que la dictadura democràtica del proletariat i dels camperols (per oposició a la dictadura del proletariat, que arrossega darrere d’ell els camperols i realitza el programa de la democràcia) és una ficció, un frau contra si mateixa, o quelcom pitjor, una política a l’estil Kerenski o al del “Kumintang”.
Que entre el règim de Kerenski i Chiang Kai-shek d’una banda, i la dictadura del proletariat d’una altra, no hi ha ni pot haver-hi cap règim revolucionari intermedi, i que qui propugne aquesta forma de transició enganya ignominiosament els obrers d’Orient, preparant noves catàstrofes.
L’oposició diu als obrers d’Orient: Depravats per les maquinacions intestines del partit, els capituladors ajuden Stalin a sembrar la llavor del centrisme, vos tapen els ulls i vos tanquen les orelles, omplen de confusió el vostre cap. D’una banda, vos redueixen a la impotència davant de la dictadura burgesa descarada, prohibint-vos desenvolupar la lluita per la democràcia. D’una altra banda, vos tracen la perspectiva d’una dictadura salvadora no proletària, contribuint amb això a una nova encarnació del “Kumintang”, o siga als desastres successius de la revolució dels obrers i camperols.
Els que vos prediquen açò són uns traïdors. Apreneu a no donar-los crèdit, obrers d’Orient; apreneu a menysprear-los, apreneu a expulsar-los de les vostres files!...