LA REVOLUCIÓ PERMANENT

Lev Trotski

1929

versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.

2. La revolució permanent no és el “salt” del proletariat, sinó la transformació del país sota la seua direcció

Radek diu:

“El tret fonamental que distingeix de la teoria leninista el conjunt d’idees que porten el nom de teoria i tàctica (fixeu-vos-hi: i tàctica! L. T). de la ‘revolució permanent’ és la confusió de l’etapa de la revolució burgesa amb l’etapa de la revolució socialista.”

Amb aquesta acusació fonamental estan relacionades, o se’n desprenen, d’altres no menys greus: Trotski no comprenia que “sota les condicions de Rússia era impossible una revolució socialista que no sorgís sobre la base de la democràtica”, d’on es deduïa “el salt per damunt de l’escaló de la dictadura democràtica”. Trotski “negava” el paper dels camperols, la qual cosa “identificava les seues idees amb les dels menxevics”. Tot açò, com ja s’ha recordat, tendeix a demostrar, amb ajuda del sistema d’indicis indirectes, com d’errònia era la meua posició en allò tocant els problemes fonamentals de la Revolució xinesa.

Naturalment, des del punt de vista formal, Radek pot apel·lar de tant en tant a Lenin. I és el que fa: aquesta part dels textos, tothom la “té a mà”. Però, com demostraré més avant, les afirmacions d’aquest gènere fetes per Lenin respecte a mi tenien un caràcter purament episòdic i eren errònies, açò és, no caracteritzaven de cap manera la meua vertadera posició, ni inclús la de 1905. El mateix Lenin sosté opinions completament diferents, directament oposades i molt més fonamentals, sobre la meua vertadera actitud envers les qüestions fonamentals de la revolució. Radek ni tan sols intenta reduir a un tot harmònic les opinions diverses i fins i tot contradictòries de Lenin, i explicar aquestes contradiccions polèmiques comparant-les amb les meues idees reals. ¹

En 1906, Lenin donà a conèixer l’article de Kautsky sobre les forces motrius de la Revolució russa, acompanyant-lo d’un prefaci seu. Jo, sense tenir notícies d’açò, reclòs en la presó, traduí també aqueix article i l’incloguí, acompanyant-lo també d’un prefaci, al meu llibre En defensa del partit. Tant Lenin com jo expressàrem una solidaritat completa amb l’anàlisi de Kautsky. A la pregunta de Plekhanov de si la nostra revolució era burgesa o socialista, Kautsky contestava en el sentit que no era ja burgesa ni era encara socialista, açò és, que representava una forma transitòria de l’una a l’altra. Lenin escrivia al respecte en el seu prefaci: “Pel seu caràcter, la nostra revolució és burgesa o socialista? És aquesta una forma rutinària de plantejar la qüestió, respon Kautsky.

“Hom no pot plantejar-ho així, no és aquesta la manera marxista de plantejar-ho. La revolució a Rússia no és burgesa, perquè la burgesia no es compta entre les forces motrius de l’actual moviment revolucionari rus. I la Revolució russa no és tampoc socialista”, (T. VIII, p. 82).

Abans i després d’aquest prefaci, es poden trobar no pocs passatges de Lenin en què qualifica categòricament la Revolució russa de burgesa ¿Hi ha en això contradicció? Si s’examina la producció de Lenin valent-se dels procediments dels crítics actuals del “trotsquisme”, es poden trobar, sense treball, dotzenes i centenars de contradiccions d’aqueix gènere, que per a un lector seriós i conscienciós s’expliquen per la manera diferent d’enfocar la qüestió en els distints moments, sense que açò trenque gens ni mica la unitat fonamental de les idees leninistes.

D’altra banda, no s’ha negat mai el caràcter burgès de la revolució en el sentit dels seus fins històrics i del moment, sinó únicament en el de les seues forces motrius i de les seues perspectives. Heus aquí com comença el meu treball fonamental d’aleshores (1905-1906) sobre la revolució permanent:

“La revolució a Rússia va arribar inesperadament per a tots, excepte per a la socialdemocràcia. Feia ja molt de temps que el marxisme havia pronosticat la inevitabilitat de la revolució russa, que havia d'esclatar com a conseqüència del conflicte entre les forces del desenvolupament capitalista i les de l'absolutisme burocràtic. El marxisme havia predit el contingut social de la revolució venidora. En considerar-la una revolució burgesa assenyalà que les tasques objectives immediates de la revolució serien les de crear condicions «normals» per al desenvolupament de la societat burgesa en la seua totalitat.”

“El marxisme tenia raó; açò ja no necessita cap discussió ni prova. Els marxistes tenen avui una tasca completament distinta: reconèixer, amb ajuda de l'anàlisi del seu mecanisme intern, les «possibilitats» de la revolució en desenrotllament. Seria un greu error equiparar simplement la nostra revolució amb els esdeveniments dels anys 1789-1793 o de l'any 1848. Analogies històriques amb què el liberalisme es manté viu no poden reemplaçar una anàlisi social.”

“La revolució russa està caracteritzada per particularitats que deriven dels trets força especials del nostre desenvolupament sociohistòric i que ens obrin, per la seua banda, perspectives històriques completament noves.” (Resultats i perspectives. Les forces motrius de la revolució)

“La definició sociològica general (revolució burgesa) no resol els objectius politicotàctics, les contradiccions i dificultats que planteja tota revolució burgesa.” (La nostra revolució, 1906, p. 269)).

Per tant, jo no negava el caràcter burgès de la revolució que s’estava discutint ni confonia la democràcia amb el socialisme. Però demostrava que la dialèctica de classe de la revolució burgesa al nostre país portaria el poder al proletariat, i que sense la dictadura d’aquest darrer no es podrien realitzar els objectius democràtics.

En aquest mateix article (1905-1906), es diu:

“El proletariat creix i s’enforteix amb el creixement del capitalisme. En aquest sentit, el desenvolupament del capitalisme és equivalent al desenrotllament del proletariat cap a la dictadura. Però el dia i l'hora en què el poder ha de passar a les mans de la classe obrera no depenen directament de la situació de les forces productives sinó de les condicions de la lluita de classes, de la situació internacional i, finalment, d'una sèrie d'elements subjectius: tradició, iniciativa, disposició per al combat...”

“És possible que el proletariat d'un país econòmicament endarrerit arribe abans al poder que en un país capitalista evolucionat. En 1.871 es feu càrrec conscientment de la direcció dels assumptes públics en el París petitburgès, encara que només per un període de dos mesos; però ni per una sola hora prengué el poder en els grans centres capitalistes d'Anglaterra o dels Estats Units. La idea que la dictadura proletària depèn d’alguna manera automàticament de les forces i mitjans tècnics d'un país, és un prejudici fruit d'un materialisme “econòmic” simplificat fins a l'extrem. Semblant idea no té res de comú amb el marxisme. En la nostra opinió la revolució russa crearà les condicions davall les quals el poder pot passar a les mans del proletariat (i, en el cas d'una victòria de la revolució, així ha de ser) abans que els polítics del liberalisme burgès tinguen l'oportunitat de desplegar completament el seu geni polític.” (Resultats i perspectives. Les forces motrius de la revolució.)

Aquestes línies tanquen ja una crítica contra el marxisme “vulgar” dominant en 1905-1906, el mateix que havia de donar el to a l’assemblea dels bolxevics al maig de 1917, abans de l’arribada de Lenin, i que, en la conferència d’abril del mateix any, trobà la seua expressió més destacada en Rikov. En el VI Congrés de la Internacional Comunista, aqueix pseudomarxisme, açò és, el sentit comú del filisteu adulterat per l’escolàstic, constituí la base “científica” dels discursos de Kuusinen i de molts altres. I açò, deu anys després de la Revolució d’Octubre!

En la impossibilitat d’exposar ací en tota la seua extensió les idees desenvolupades en els meus Resultats i perspectives, reproduiré un passatge d’un article meu publicat en el periòdic Natxalo (1905), en què aqueixes idees apareixen resumides.

“La nostra burgesia liberal obra contrarevolucionàriament ja abans que culmine la revolució. La nostra democràcia intel·lectual, en els moments crítics, no fa més que demostrar la seua impotència. Els camperols constitueixen en si, en el seu conjunt, un factor espontani de revolta que pot ésser posat al servei de la revolució únicament per la força que prenga a les seues mans el poder de l’estat. La posició d’avantguarda que ocupa la classe obrera en la lluita revolucionària; el contacte directe que s’estableix entre ella i el camp revolucionari; l’atractiu que exerceix sobre l’exèrcit, guanyant-se’l, tot l’empenta inevitablement vers el poder. La victòria completa de la revolució implica la victòria del proletariat. Aquesta última implica, al seu torn, el caràcter ininterromput de la revolució.” (La nostra Revolució, p. 172).

Per tant, la perspectiva de la dictadura del proletariat sorgeix ací precisament de la revolució democràticoburgesa, contràriament a tot allò que diu Radek. Per això aquesta revolució s’anomena permanent (ininterrompuda). Però la dictadura del proletariat apareix no després de la realització de la revolució democràtica (com en resulta de la tesi de Radek); en aquest cas, a Rússia hauria estat senzillament impossible, perquè, en un país endarrerit, un proletariat poc nombrós no hauria pogut arribar al poder si els objectius dels camperols haguessen estat resolts en l’etapa precedent. No; la dictadura del proletariat apareixeria com probable i fins i tot inevitable sobre la base de la revolució burgesa, precisament perquè no hi havia una altra força ni altres sendes per a la realització dels objectius de la revolució camperola. Però, amb això mateix, s’obrien les perspectives per al bescanvi de la revolució democràtica en socialista.

“Si els representants del proletariat entren en el govern, no com a ostatges sense poder sinó com a força dirigent, aleshores liquidaran el límit entre el programa mínim i el màxim, és a dir, inclouran el col·lectivisme en l'ordre del dia. El punt en què el proletariat, llançat en aquesta direcció, serà frenat, dependrà de la correlació de forces i, en molta menor mesura, de les intencions originàries del partit del proletariat.”

“Per això no pot parlar-se d'alguna forma especial de dictadura proletària en el marc de la revolució burgesa, i menys d'una dictadura democràtica del proletariat (o del proletariat i del camperolat). La classe obrera no pot garantir el caràcter democràtic de la seua dictadura si al mateix temps es compromet a no passar-se dels límits d'un estret programa democràtic. Il·lusions qualssevulla sobre aquest punt serien funestes i comprometrien a la socialdemocràcia des del principi.”

“Quan el partit del proletariat es faça amb el poder, lluitarà per ell fins al final. Si un mitjà d'aquesta lluita pel manteniment i l'estabilització del poder serà l'agitació i organització, especialment en el camp, un altre mitjà ho serà la política col·lectivista. El col·lectivisme no sols es farà necessari en virtut de la postura política del partit en el poder, sinó que, alhora, serà també un mitjà per a mantindre aquesta postura amb el suport del proletariat.” (Resultats i perspectives. Les forces motrius de la revolució)

Prosseguim:

“Coneixem un exemple clàssic de revolució (escrivia jo en 1908, contra el menxevic Txerevanin) en el qual les condicions de predomini de la burgesia capitalista foren preparades per la dictadura terrorista dels sans-culottes victoriosos. Però açò era en una època en què la massa principal de la població urbana estava formada per la petita burgesia artesana i comercial. Els jacobins arrossegaren a aqueixa massa. La massa de la població de les ciutats de Rússia està formada, avui, pel proletariat industrial. Aquesta sola diferència basta per a suggerir la idea de la possibilitat d’una situació històrica en què la victòria de la revolució “burgesa” només siga possible per mitjà de la conquista del poder revolucionari pel proletariat. Deixarà per això aquesta revolució d’ésser burgesa? Sí i no. Dependrà, no de la definició formal, sinó de la marxa ulterior dels esdeveniments. Si el proletariat es veu eliminat per la coalició de les classes burgeses, incloent-hi els camperols emancipats per ell, la revolució servarà el seu caràcter burgès, limitat. Si, per contra, assoleix posar en moviment tots els recursos de la seua hegemonia política per a trencar el marc nacional de la revolució, aquesta es pot convertir en el pròleg de la transformació socialista mundial. La qüestió de saber en quina etapa es detindrà la Revolució russa, només permet, naturalment, una solució condicional. Però allò d’indubtable i indiscutible és que la simple definició de la Revolució russa com a burgesa no diu absolutament res sobre les característiques del seu desenvolupament intern, ni tan sols, en tot cas, que el proletariat haja d’adaptar la seua tàctica a la conducta de la democràcia burgesa com a únic pretendent legítim del poder.” (L. Trotski, 1905, p. 263 de l’edició russa).

Heus aquí un altre fragment del mateix article:

“La nostra revolució, burgesa pels fins que l’engendren, no coneix, a conseqüència de la diferenciació extrema de classes de la població industrial, una classe burgesa que puga posar-se al capdavant de les masses populars unint el seu pes social i la seua experiència política a l’energia revolucionària d’aquestes últimes. Les masses obreres i camperoles, lliurades a si mateixes, hauran d’anar assentant, en la severa escola de conteses implacables i dures derrotes, les premisses polítiques i d’organització necessàries per a triomfar. No tenen un altre camí.” (L. Trotski, 1905, p. 267-268).

I encara hem de reproduir un altre passatge, tret de Resultats i perspectives i referent al punt més discutit: aquell que es refereix a la classe camperola. Heus aquí allò que jo escrivia, en un capítol dedicat especialment a “El proletariat en el poder i el camperolat”:

“Moltes capes de les masses treballadores, sobretot en el camp, seran incloses per primera vegada en la revolució, i, només llavors, coneixeran una organització política, quan l'avantguarda de la revolució, el proletariat urbà, haja pujat al poder estatal. Aleshores s'efectuaran les tasques d'agitació revolucionària i d'organització amb ajuda dels mitjans estatals. El poder legislatiu mateix es converteix finalment en un instrument poderós de la presa de consciència revolucionària de les masses populars...”

“El destí dels interessos revolucionaris més elementals dels camperols (inclús de la classe sencera camperola) està, per consegüent, entrellaçat amb el destí de tota la revolució, és a dir amb el destí del proletariat.”

“El proletariat, trobant-se en el poder, es mostrarà davant del camperolat com la classe alliberadora.”

“La dominació del proletariat portarà amb si no sols les igualtats democràtiques i la lliure autogovernació, ni significarà tan sols el traspàs de la càrrega impositora sobre les classes posseïdores, la transformació de l'exèrcit permanent en milícies populars i l'anul·lació dels tributs obligatoris de les esglésies, sinó que significarà també la legitimació de tots els canvis revolucionaris en les condicions de propietat del sòl (expropiació) realitzats pel camperolat. El proletariat farà d'aqueixos canvis el punt de partida per a altres mesures estatals en el domini de l'agricultura. En aquestes condicions, en el primer i més difícil període de la revolució, el camperolat rus no estarà, en tot cas, menys interessat en la protecció del règim proletari (la “democràcia obrera”) del que ho estigué el camperolat francès a mantindre el règim militar de Napoleó Bonaparte que garantia amb les seues baionetes als nous propietaris de terra la invulnerabilitat de la seua propietat. I açò significa que el congrés de diputats convocat sota la direcció del proletariat, el qual s'ha assegurat el suport del camperolat, no serà una altra cosa que, un perfeccionament democràtic de la dominació del proletariat.”

“Però ¿seria possible que el mateix camperolat apartés el proletariat i ocupés el seu lloc? No; això és impossible. Tota l'experiència històrica es rebel·la contra aquesta suposició. L'experiència demostra que el camperolat és completament incapaç d'exercir un paper polític independent.” (Resultat i perspectives. Les forces motrius de la revolució)

Tot açò fou escrit no en 1929, ni en 1924, sinó en 1905. Voldria saber si és açò el que anomenen “ignorar” els camperols, “saltar-se per dalt” la qüestió agrària. No és hora ja, amics, de procedir honradament?

Fixeu-vos, en allò que a “honradesa” es refereix, en què diu Stalin. Parlant dels articles sobre la Revolució de Febrer de 1917, escrits per mi des de Nova York i que coincidien en l’essencial amb els enviats des de Ginebra per Lenin, Stalin escriu :

“Les lletres del camarada Trotski “no s’assemblen en res” a les de Lenin, ni pel seu esperit, ni per les seues conseqüències, perquè reflecteixen enterament la consigna antibolxevic de l’autor: “A baix el tsar, i visca el govern obrer!”, consigna que implica la revolució sense els camperols. (Discurs pronunciat en la fracció del Consell Central dels Sindicats de l’URSS, 19 novembre 1924).

Són realment notables aquestes paraules sobre la consigna “antibolxevic” atribuïda a Trotski: “A baix el tsar i visca el govern obrer!” Pel que s’ha vist, segons Stalin, la consigna bolxevic havia d’estar concebuda així: “A baix el govern obrer i visca el tsar!” Però ja parlarem més avant de la pretesa “consigna” de Trotski. Ara, escoltem una altra mentalitat contemporània, potser menys inculta, però ja definitivament divorciada de la consciència teòrica del partit; em referisc a Lunatxarski:

“En 1905, Lleó Davidovitx Trotski s’inclinava a la idea que el proletariat havia d’actuar aïllat sense ajudar la burgesia, perquè una altra cosa seria oportunisme; però era molt difícil que el proletariat pogués fer per si sol la revolució, perquè aleshores no representava més que el 7% o el 8% de la població, i amb quadres tan reduïts no es podia combatre. En vista d’açò, Lleó Davidovitx resolgué que el proletariat havia de mantenir en Rússia la revolució permanent, açò és, lluitar pels majors resultats possibles fins que els tions d’aqueix incendi feren saltar tot el polvorí mundial.” (A. Lunatxarski: “Sobre les característiques de la Revolució d’Octubre”, en la revista El poder dels Soviets, número 7, 1927, p. 10).

El proletariat “ha d’actuar aïllat”, fins que els tions facen saltar el polvorí... No escriuen malament alguns comissaris del poble, que, de moment, no actuen encara “aïllats”, tot i l’estat amenaçador dels seus propis “tions”. Però no ens mostrem severs envers Lunatxarski; hom fa allò que pot. Al capdavall, els seus absurds bunyols no ho són més que molts altres.

Però, vegem: és cert que, segons Trotski, el proletariat hauria “d’actuar aïllat”? Reproduïm un passatge sobre el particular, tret del meu fullet sobre Struve, 1906. Diguem entre parèntesis que quan aparegué aqueix fullet, Lunatxarski li tributà elogis immoderats. Mentre que els partits de la burgesia (es diu en el capítol sobre el Soviet de Diputats obrers) “romanien completament al marge” de les masses en ple auge, “la vida política es concentrava al voltant del Soviet obrer. L’actitud de la massa neutra respecte al Soviet era d’evident simpatia, encara que poc conscient. Tots els oprimits i humiliats hi buscaven defensa. La popularitat del Soviet s’estengué molt més enllà de les fronteres de la ciutat. Rebia “súpliques” dels camperols espletats, adoptava resolucions camperoles, i davant d’ell es presentaven delegacions de les societats rurals. En ell, precisament en ell, s’hi concentrava l’atenció i la simpatia de la nació, de l’autèntica, de la no falsificada nació democràtica.” (La nostra revolució, p. 199).

Com hom pot veure, en tots aquests extractes (la quantitat dels quals es podria doblar, triplicar, decuplicar), la revolució permanent apareix exposada com una revolució que incorpora el proletariat organitzat en Soviet a les masses oprimides de la ciutat i del camp, com una revolució nacional que porta al proletariat al poder, i obre amb això la possibilitat de la transformació de la revolució democràtica en socialista. La revolució no és un salt donat aïlladament pel proletariat, sinó la transformació de tota la nació acabdillada pel proletariat. Així concebia i així interpretava jo, a partir de 1905, les perspectives de la revolució permanent.

***

En allò que es refereix a Parvus, amb les opinions del qual tenia molts punts de contacte la meua concepció de la Revolució russa de 1905, sense coincidir, no obstant, enterament amb elles, tampoc té raó Radek quan repeteix la coneguda frase de Parvus relativa al “salt” des del govern tsarista al socialdemòcrata. En rigor, Radek es refuta a si mateix quan en un altre passatge de l’article indica, de passada, però encertadament, en què es distingien exactament les meues concepcions sobre la revolució de les de Parvus. Aquest no entenia que el govern obrer, a Rússia, derivés en el sentit de la revolució socialista, açò és, que pogués transformar-se en dictadura socialista en el transcurs de la realització per ell mateix dels objectius de la democràcia. Com ho demostra l’extracte de 1905, reproduït pel mateix Radek, Parvus limitava els objectius del govern obrer als de la democràcia. On doncs, en aquest cas, està el salt cap al socialisme? Parvus, ja aleshores, preveia la instauració, com a resultat de la revolució, d’un règim obrer de tipus “australià”. Després de la Revolució d’Octubre (quan es trobava, des de feia molt de temps, en l’extrema dreta del socialreformisme), Parvus continuava establint el parangó entre Rússia i Austràlia. Bukharin afirmava amb aquest motiu que Parvus havia “inventat” Austràlia retroactivament, a fi de rentar les seues velles culpes en allò tocant la revolució permanent. Però no és veritat. En 1905, Parvus veia ja en la conquista del poder pel proletariat la senda vers la democràcia i no cap al socialisme; açò és, reservava al proletariat exclusivament el paper que en efecte exercí en el nostre país durant els primers vuit o deu mesos de la Revolució d’Octubre. Parvus apuntava ja llavors cap a la democràcia australiana d’aquells temps, és a dir, cap a un règim en què el partit obrer governava, però no dominava, realitzant les seues reivindicacions reformistes únicament com a complement al programa de la burgesia. Ironia del destí: la tendència fonamental del bloc de la dreta i del centre de 1923-1928 havia de consistir precisament en apropar la dictadura del proletariat a una democràcia obrera de tipus australià, és a dir, al pronòstic de Parvus. Açò apareixerà amb especial evidència si hom recorda que els “socialistes” petitburgesos russos de vint o trenta anys arrere pintaven Austràlia, en la premsa russa, com un país obrer-camperol, preservat del món exterior per tarifes aranzelàries elevades, que desenvolupava una legislació “socialista”, i per aquest mitjà edificava el socialisme en un sol país.

Radek hauria obrat encertadament si hagués posat en relleu aquest aspecte de la qüestió en compte de repetir les falòrnies relatives al meu fantàstic salt per damunt de la democràcia.