1929
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.
(Espere que el lector no tindrà cap inconvenient si per finalitzar aquest llibre, intente, sense por d’incórrer en repeticions, formular d’una manera compendiada les meues principals conclusions).
1ª La teoria de la revolució permanent exigeix en lactualitat la major atenció per part de tot marxista, ja que el rumb de la lluita de classes i de la lluita ideològica ha vingut a desplaçar d’una manera completa i definitiva la qüestió, traient-la de l’esfera dels records d’antigues divergències entre els marxistes russos per a fer-la versar sobre el caràcter, el nexe intern i els mètodes de la revolució internacional en general.
2ª Respecte als països de desenvolupament burgès endarrerit, i en particular dels colonials i semicolonials, la teoria de la revolució permanent significa que la resolució íntegra i efectiva dels seus fins democràtics i de la seua emancipació nacional tan sols pot concebre’s per mitjà de la dictadura del proletariat, empunyant aquest el poder com a cabdill de la nació oprimida i, primer que res, de les seues masses camperoles.
3ª El problema agrari, i amb d’ell el problema nacional, assignen als camperols, que constitueixen la majoria indiscutible de la població dels països endarrerits, un lloc excepcional en la revolució democràtica. Sense l’aliança del proletariat amb els camperols, els fins de la revolució democràtica no sols no poden realitzar-se, sinó que ni tan sols cal plantejar-los seriosament. No obstant, l’aliança d’aquestes dues classes únicament és factible lluitant irreconciliablement contra la influència de la burgesia liberal-nacional.
3ª Siguen les que siguen les primeres etapes episòdiques de la revolució als distints països, la realització de l’aliança revolucionària del proletariat amb les masses camperoles només és concebible sota la direcció política de l’avantguarda proletària organitzada en Partit Comunista. Açò significa, al seu torn, que la revolució democràtica només pot triomfar per mitjà de la dictadura del proletariat, recolzada en l’aliança amb els camperols i encaminada en primer terme a realitzar objectius de la revolució democràtica.
4ª Enfocada en el seu sentit històric, la consigna bolxevic: “dictadura democràtica del proletariat i dels camperols”, no volia expressar una altra cosa que les relacions caracteritzades més amunt, entre el proletariat, els camperols i la burgesia liberal. Açò ha estat demostrat per l’experiència d’Octubre. Però la vella fórmula de Lenin no resolia per endavant quines serien les relacions polítiques recíproques del proletariat i dels camperols a l’interior del bloc revolucionari. Amb d’altres paraules, la fórmula s’assignava conscientment, un cert caràcter algebraic, que havia de cedir el lloc a unitats aritmètiques més concretes en el procés de l’experiència històrica. No obstant, aquesta última ha demostrat, i sota condicions que exclouen tota torçuda interpretació, que, per gran que siga el paper revolucionari dels camperols, no pot ésser mai autònom ni, amb major motiu, dirigent. El camperol segueix l’obrer o el burgès. Açò significa que la “dictadura democràtica del proletariat i dels camperols” només és concebible com a dictadura del proletariat arrossegant d’arrere d’ell les masses camperoles.
6ª La dictadura democràtica del proletariat i dels camperols, en qualitat de règim distint pel seu contingut de classe a la dictadura del proletariat, només seria realitzable en el cas que fóra possible un partit revolucionari independent que encarnés els interessos de la democràcia camperola i petit burgesa en general, un partit capaç, amb el suport del proletariat, d’apoderar-se del poder i d’implantar des d’ell el seu programa revolucionari. Com ho testifica l’experiència de tota la història contemporània i, sobretot, la de Rússia durant l’últim quart de segle, constitueix un obstacle invencible en el camí de la creació d’un partit camperol l’absència d’independència econòmica i política de la petita burgesia i la seua profunda diferenciació interna, com a conseqüència de la qual les capes superiors de la petita burgesia (dels camperols) en tots els casos decisius, sobretot en la guerra i la revolució, marxen amb la gran burgesia, i els inferiors amb el proletariat, obligant amb això al sector intermedi a escollir entre els pols extrems. Entre el kerensquisme i el poder bolxevic, entre el “Kumintang” i la dictadura del proletariat, no cap ni pot cabre possibilitat intermèdia, és a dir, una dictadura democràtica dels obrers i camperols.
7ª La tendència de la Internacional Comunista a imposar actualment als pobles orientals la consigna de la dictadura democràtica del proletariat i dels camperols, superada definitivament des de fa temps per la història, únicament pot tenir un caràcter reaccionari. Per quant aquesta consigna s’oposa a la dictadura del proletariat, políticament contribueix a la dissolució d’aquest últim en les masses petitburgeses i crea, d’aquesta manera, les condicions més favorables per a l’hegemonia de la burgesia nacional i, per consegüent, per al fracàs de la revolució democràtica. La incorporació d’aquesta consigna al Programa de la Internacional Comunista representa ja per si mateixa una traïció directa contra el marxisme i les tradicions bolxevics d’Octubre.
8ª La dictadura del proletariat, que puja al poder en qualitat de cabdill de la revolució democràtica, es troba inevitablement i sobtada, en triomfar, davant d’objectius relacionats amb profundes transformacions del dret de propietat burgesa, La revolució democràtica es transforma directament en socialista, convertint-se amb això en permanent.
9ª La conquista del poder pel proletariat no significa el coronament de la revolució, sinó simplement la seua iniciació. L’edificació socialista només es concep sobre la base de la lluita de classes en el terreny nacional i internacional. Sota les condicions de predomini decisiu del règim capitalista en la palestra mundial, aquesta lluita ha de menar, inevitablement, a explosions de guerra interna, és a dir, civil, i exterior, revolucionaria. En açò consisteix el caràcter permanent de la revolució socialista com a tal, independentment del fet que es tracte d’un país endarrerit, que haja realitzat ahir la seua transformació democràtica, o d’un vell país capitalista que haja passat per una llarga època de democràcia i parlamentarisme.
10ª El triomf de la revolució socialista és inconcebible dins de les fronteres nacionals d’un país. Una de les causes fonamentals de la crisi de la societat burgesa consisteix en el fet que les forces productives creades per ella no poden conciliar-se ja amb els límits de l’estat, nacional. D’ací s’originen les guerres imperialistes, duna banda, i la utopia burgesa dels Estats Units d’Europa, d’una altra. La revolució socialista comença en la palestra nacional, es desenvolupa en la internacional i arriba al seu acabament i coronament en la mundial. Per tant, la revolució socialista es converteix en permanent en un sentit nou i més ampli de la paraula: en el sentit que només es consuma amb la victòria definitiva de la nova societat en tot el planeta.
11ª L’esquema de desenvolupament de la revolució mundial, tal com queda traçat, elimina el problema de la distinció entre països “madurs” i “no madurs” per al socialisme, en el sentit de la classificació morta i pedant que estableix l’actual programa de la Internacional Comunista. El capitalisme, tot creant un mercat mundial, una divisió mundial del treball i forces productives mundials, s’encarrega per si mateix de preparar l’economia mundial en el seu conjunt per a la transformació socialista.
Aquest procés de transformació es realitzarà amb distint ritme segons els distints països. En determinades condicions, els països endarrerits poden arribar a la dictadura del proletariat abans que els avançats, però més tard que ells al socialisme.
Un país colonial o semicolonial, el proletariat del qual resulte encara insuficientment preparat per a agrupar en tom seu els camperols i conquistar el poder, es troba, per això mateix, impossibilitat per a portar fins a la fi la revolució democràtica. En un país el proletariat del qual haja arribat al poder com resultat de la revolució democràtica, el destí ulterior de la dictadura i del socialisme dependrà, per contra, en última instància, no tant de les forces productives nacionals com del desenvolupament de la revolució socialista internacional.
12ª La teoria del socialisme en un sol país, que ha sorgit com a conseqüència de la reacció contra el moviment d’Octubre, és l’única teoria que s’oposa d’una manera conseqüent i definitiva a la de la revolució permanent.
La temptativa dels epígons, obligats pels colps de la crítica, de limitar a Rússia l’aplicació de la teoria del socialisme en un sol país en vista de les peculiaritats (extensió i riqueses naturals) d’aquesta nació, no millora, sinó que empitjora les coses. La ruptura amb la posició internacional mena sempre, inevitablement, al messianisme nacional, açò és, al reconeixement d’avantatges i qualitats inherents al propi país susceptibles de permetre a aquest d’exercir un paper inassequible als altres:
La divisió mundial del treball, la subordinació de la indústria soviètica a la tècnica estrangera, la dependència de les forces productives dels països avançats d’Europa respecte a les matèries primeres asiàtiques, etc., etc., fan impossible l’edificació d’una societat socialista independent en cap país del món.
13ª
La teoria de Stalin-Bukharin no sols oposa mecànicament,
contra tota l’experiència de les revolucions russes, la
revolució democràtica a la socialista, sinó que,
per contra, divorcia la revolució nacional de la
internacional.
A les revolucions dels països endarrerits els
assigna com a fi la instauració d’un règim
irrealitzable de dictadura democràtica que contraposa a la
dictadura del proletariat. Amb això introdueix il·lusions
i ficcions en la política, paralitza la lluita del proletariat
pel poder en Orient i retarda la victòria de les revolucions
colonials.
Des del punt de vista de la teoria dels epígons, el fet que el proletariat conquiste el poder implica el triomf de la revolució (“en les seues nou desenes parts”, segons la fórmula de Stalin) i la iniciació de l’època de les reformes nacionals. La teoria de l’evolució del kulak cap al socialisme i de la “neutralització” de la burgesia mundial, són, per aquest motiu, inseparables de la teoria del socialisme en un sol país. Aquestes teories apareixen juntes i juntes cauen.
La teoria del nacionalsocialisme redueix la Internacional Comunista a la categoria d’instrument auxiliar per a la lluita contra la intervenció militar. La política actual de la Internacional Comunista, el seu règim i la selecció del personal directiu de la mateixa responen plenament a aquesta reducció de la Internacional al paper de destacament auxiliar, no destinat a la resolució d’objectius independents.
14ª El programa de la Internacional Comunista, elaborat per Bukharin, és eclèctic fins a la medul·la. Tal programa representa una temptativa estèril per a conciliar la teoria del socialisme en un sol país amb l’internacionalisme marxista, el qual, per la seua banda, és inseparable del caràcter permanent de la revolució internacional. La lluita de l’oposició comunista d’esquerra per una política justa i un règim saludable en la Internacional Comunista està íntimament lligada a la lluita pel programa marxista. La qüestió del programa és, al seu torn, inseparable de la qüestió de les dues teories oposades: la de la revolució permanent i la del socialisme en un sol país. Des de fa molt de temps, el problema de la revolució permanent ha sobrepassat les divergències episòdiques, completament superades per la història, entre Lenin i Trotski. La lluita està entaulada entre les idees fonamentals de Marx i Lenin d’una banda, i l’eclecticisme dels centristes, d’una altra.