LA REVOLUCIÓ PERMANENT

Lev Trotski

1929

versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.

1. Caràcter obligat d’aquest treball i el seu propòsit

La demanda teòrica del partit, dirigit pel bloc de la dreta i el centre, ha estat coberta durant sis anys consecutius amb l’antitrotsquisme, únic producte de què es disposa en quantitat il·limitada i es reparteix gratuïtament. Stalin féu les seues primeres armes en el camp teòric en 1924 amb el seu immortal article contra la revolució permanent. El mateix Molotov rebé el baptisme de “cap” en aqueixa pila. La falsificació està a l’ordre del dia. Fa pocs dies, vaig viu per casualitat un anunci de la publicació en alemany dels treballs de Lenin de 1917. Serà aquest un inapreciable presente als obrers avançats alemanys. Però ja per endavant es pot hom formar una idea de les falsificacions que contindrà, sobretot en les notes. Baste de dir que en el sumari apareixen en primer lloc les lletres de Lenin a la Kollontai, que es trobava aleshores a Nova York. Per què? Únicament perquè hi figuren algunes observacions dures respecte a mi, basades en una informació completament falsa per part de la Kollontai, la qual havia inoculat, en aquell període, un extremisme esquerrà histèric al seu menxevisme orgànic. En l’edició russa, els epígons es veieren obligats a fer notar, encara que d’una manera equívoca, que Lenin havia estat mal informat. Podem, no obstant, tenir la certesa que en l’edició alemanya no figurarà ni tan sols aquesta reserva. Cal afegir, a més, que en aqueixes mateixes lletres hi havia furiosos atacs contra Bukharin, amb el qual se solidaritzava aleshores la Kollontai. Però aquesta part de les lletres, per ara, no ha estat publicada; ho serà quan s’inicie la campanya contra Bukharin.

D’altra banda, una sèrie de documents, articles i discursos de Lenin de gran valor, d’actes, lletres, etc., segueixen sense ésser publicats únicament perquè deixen malparats Stalin i companyia o destrueixen la llegenda del trotskisme. No ha quedat literalment res incòlume de la història de les tres revolucions russes, el mateix que de la del partit: les teories, els fets, les tradicions, l’herència de Lenin han estat sacrificats a costa de la lluita contra el “trotskisme”, que, des de la mort de Lenin, fou concebuda i organitzada com una lluita personal contra Trotski i s’ha desenvolupat, de fet, com una lluita contra el marxisme.

S’ha confirmat novament que allò que aparentment consisteix en remoure antigues discussions habitualment ve a satisfer una necessitat social present, de la qual no es té consciència i que, en si, no té res a veure amb els debats passats. La campanya contra el “vell trotskisme” no ha estat, en realitat, més que una campanya contra les tradicions d’Octubre, les quals han anat fent-se cada dia més insuportables i opriments per a la nova burocràcia. S’ha aplicat el qualificatiu de “trotskisme” a tot allò que pesava i cohibia. D’aquesta manera, la lluita contra el trotskisme ha vingut a convertir-se, a poc a poc, en l’expressió d’una reacció teòrica i política en els mitjans no proletaris, i en part en els proletaris, i en el reflex d’aqueixa reacció en el partit. En particular, l’oposició caricaturesca, històricament deformada, de la revolució permanent a l’“aliança amb el camperolat” preconitzada per Lenin, brollà íntegra en 1923, conjuntament amb el període de reacció social i política i en el partit, com una de les seues manifestacions mes paleses, com la repulsió mundial, amb les seues commocions “permanents” com a signe de la propensió pròpia del petit burgès i del funcionari a l’ordre i a la tranquil·litat. La campanya rancorosa contra la revolució permanent únicament serví al seu torn per a desbrossar el camí a la teoria del socialisme en un sol país, açò és, al nacionalisme de nou encuny. Naturalment, aquestes noves arrels socials de la lluita contra el “trotskisme” no demostren res per si mateixes a favor o en contra de la teoria de la revolució permanent. Però, sense la comprensió d’aquestes arrels ocultes, el debat prendria inevitablement un caràcter acadèmic i estèril.

Durant aquests anys no podia imposar-me l’abandó dels nous problemes i tornar a les velles discussions relacionades amb el període de la Revolució de 1905, per quant es referien principalment al meu passat i estaven artificialment dirigides contra el mateix.

Per tal de dilucidar les velles divergències i, particularment, els meus antics errors en relació amb les condicions que els engendraren i dilucidar-los d’una manera tan completa que resulten comprensibles a la nova generació, sense parlar ja dels vells que han caigut en la infància política, cal tot un llibre. Semblava absurd emprar el temps propi i el d’altri en açò, quan figuraven constantment a l’ordre del dia nous problemes d’immensa importància: la Revolució alemanya, la marxa d’Anglaterra, les relacions entre els Estats Units i Europa, els problemes plantejats per les vagues del proletariat britànic, els fins de la Revolució xinesa i, finalment i en primer lloc, les nostres contradiccions econòmiques i políticosocials internes i la nostra missió. Tot açò era, al meu entendre, suficient per a justificar que fes constantment a banda el meu treball historícopolemic sobre la revolució permanent. Però la consciència social no suporta el buit. Durant aquests darrers anys el buit teòric ha estat omplert, com ja he dit, amb el fem de l’antitrotsquisme. Els epígons, els filòsofs i peons de la reacció en el partit han lliscat cap avall, han anat a aprendre a l’escola de l’obtús menxevic Martinov, han aixafat les doctrines de Lenin, es debatien en un fangar, i a tot açò l’anomenaven lluita contra el trotskisme. Durant aquests anys no han produït cap treball més o menys seriós o important que es puga citar en veu alta sense ruboritzar-se, cap judici polític que haja perdurat, cap previsió que s’haja vista confirmada, ni una sola consigna independent. Insignificança i vulgaritat pertot arreu.

Les Qüestions del leninisme, de Stalin, representen en si una codificació d’aquesta escòria ideològica, un manual oficial de la indigència mental d’aqueixa gent, una col·lecció de vulgaritats numerades (i conste que m’esforce a donar les definicions mes moderades possibles).

El Leninisme, de Zinoviev, és... això, un leninisme al estil Zinoviev, ni més ni menys. El seu principi és quasi el mateix que el de Luter: “Sostinc açò, però... podria també sostenir una altra cosa.” L’assimilació d’aquests fruits teòrics dels epígons és igualment insuportable, amb la diferència que la lectura del Leninisme, de Zinoviev, causa la sensació que hom s’entravessa amb cotó en branca, mentre que les Qüestions de Stalin, produeixen la sensació física de porques tallades en petits trossos. Aquests dos llibres reflecteixen i coronen, cadascun a la seua manera, l’època de la reacció ideològica.

En adaptar i subordinar totes les qüestions al “trotskisme” (des de la dreta, des de l’esquerra, des de dalt, des de baix, des de davant i des del darrere), els epígons han comès la proesa de col·locar tots els esdeveniments internacionals en dependència directa o indirecta amb relació a l’aspecte que prenia la teoria de la revolució permanent de Trotski en 1905. La llegenda del “trotskisme”, repleta de falsificacions, ha esdevingut una espècie de factor de la història present. I si bé durant aquests últims anys l’orientació del bloc dretà-centrista s’ha vist compromesa en tots els àmbits del planeta per una sèrie de fallides d’importància històrica, la lluita contra la ideologia centrista de la Internacional Comunista seria ja actualment inconcebible o, almenys, extremadament difícil sense la valoració de les discussions i els pronòstics que tenen el seu origen en els començaments de 1905.

La resurrecció del pensament marxista, i per consegüent leninista, en el partit, és inconcebible sense un acte de fe de tot el rebuig dels epígons, sense l’execució teòrica implacable dels executors de l’aparell burocràtic. Escriure un llibre així no té, en rigor, res de difícil. Hi ha tots els elements. I, no obstant, ensopega hom amb dificultats perquè, per a emprar les paraules del gran satíric Saltikov, hom es veu forçat a descendir a la regió dels “efluvis primaris” i romandre llarg temps en aqueixa atmosfera poc agradable. No obstant, aquest deure s’ha convertit en absolutament inajornable, perquè la lluita contra la revolució permanent serveix directament de base a la defensa de la línia oportunista en els problemes d’Orient, açò és, de més de la meitat de la Humanitat.

Havia començat ja aquest treball tan poc atractiu (la polèmica teòrica amb Zinoviev i Stalin, deixant els llibres dels nostres clàssics per a les hores de descans doncs que també els bussos es veuen obligats a pujar de tant en tant a la superfície per tal de respirar aire fresc) quan, sobtadament per a mi, aparegué un article de Radek consagrat a oposar, d’una manera més “profunda”, a la teoria de la revolució permanent les idees de Lenin sobre aquesta mateixa qüestió. En un principi em proposava fer a una banda el treball de Radek, a fi de no distreure’m de la barreja de cotó en branca i de cerra esmicolada que m’havia ofert el destí. Però una sèrie de lletres amistoses m’induïren a llegir atentament aqueix treball i arribí a la conclusió següent: per al limitat cercle de persones que pensen per compte propi i no per ordre i que estudien conscienciosament el marxisme, el treball de Radek és mes perniciós que no la literatura oficial, en el sentit que l’oportunisme en política és tant més perillós com més disfressat apareix i quant major és la reputació personal que el cobreix. Radek és un dels meus amics polítics més afins, com ho han demostrat prou els esdeveniments d’aquests darrers temps. Però durant els últims mesos una sèrie de companys seguien inquiets l’evolució d’aquest home i el veien passar de l’extrema esquerra de l’oposició a la seua ala dreta. Tots els amics de Radek sabem que els seus brillants dots polítics i literaris coincideixen amb una impulsivitat i una impressionabilitat excepcionals, qualitats que en el treball col·lectiu són una font valuosa d’iniciativa i de crítica, però que en les condicions creades per la dispersió poden donar fruits completament distints. L’últim treball de Radek (junt amb una sèrie de manifestacions precedents) obliga a reconèixer que ha perdut la brúixola o que aquesta es troba sota la influència d’una anomalia magnètica perllongada. El treball de Radek a què ens referim no és, ni de bon tros, una excursió històrica pel passat; no, és un suport, no del tot conscient i no per això menys nociu, que presta al rumb oficial amb tota la seua mitologia teòrica.

La funció política de la lluita actual contra el “trotsquisme”, caracteritzada més amunt, no significa, no cal ni dir-ho, que a l’interior de la mateixa oposició, que es formà com a reducte marxista contra la reacció politicoideològica, siga inadmissible la crítica, en particular, la de les meues antigues divergències amb Lenin. Al revés, semblant tasca, encaminada a fer una neteja en les pròpies files, només pot que ésser fructífera. Però, en aquest cas, calia observar profundament les perspectives històriques, treballar seriosament en l’estudi de les fonts d’origen i dilucidar les antigues diferències a la llum de la lluita actual. Res d’açò hi ha en el treball de Radek. Com no adonant-se’n, s’incorpora simplement al front de lluita contra el “trotsquisme”, fent ús no sols d’extractes seleccionats d’una manera unilateral, sinó de la seua interpretació oficial, profundament falsa. Allí on segons sembla se separa de la campanya oficial, ho fa d’una manera tan equívoca, que presta a la mateixa el doble suport de testimoni “imparcial”. Com succeeix sempre amb les lliscades ideològiques, en l’últim treball de Radek no hi ha ni l’ombra de la seua penetració política i de la seua mestria literària. És un treball sense perspectives, sense les tres dimensions, compost únicament a base d’extractes, i, a causa d’açò, un treball arran de terra.

A quina necessitat política deu el seu origen? A les divergències sorgides entre Radek i la majoria indiscutible de l’oposició respecte als problemes de la Revolució xinesa. S’emeten, certament, opinions aïllades en el sentit que els problemes xinesos “no són actuals” (Preobrakhenski); però a aquestes opinions hom no pot ni tan sols contestar seriosament. El bolxevisme cresqué i es formà definitivament sobre la crítica i l’estudi de l’experiència de 1905, quan aquesta acabava de ser viscuda directament per la primera generació de bolxevics. ¿Com pot ésser d’una altra manera, en quin altre esdeveniment poden aprendre actualment les noves generacions de revolucionaris proletaris si no és en l’experiència fresca, calenta encara de sang, de la Revolució xinesa? Només els pedants insulsos poden parlar-nos d’“ajornar” aquests problemes, a fi d’estudiar-los després, en les hores de festa, en una atmosfera de tranquil·litat. Els bolxevics-leninistes no poden fer-ho; encara menys en la mesura en què les revolucions orientals estan encara damunt la taula i ningú pot dir quan acabaran.

Radek, que ocupa una posició falsa en les qüestions de la Revolució xinesa, intenta fonamentar retrospectivament aquesta posició exposant d’una manera unilateral i deformada les meues antigues divergències amb Lenin. I en arribar ací es veu obligat a utilitzar armes de l’arsenal aliè i navegar sense rumb per aigües estranyes.

Radek és amic meu, però m’és molt més amiga i més cara la veritat. Novament em veig obligat, per a contradir-lo, a ajornar un treball més ampli sobre els problemes de la revolució. Els problemes plantejats en ell són massa importants per a desdenyar-los. Ensopegue, en escometre’ls, amb tres dificultats: l’abundància i varietat dels errors en el treball de Radek; la profusió de fets històrics i documentals que el refuten en el transcurs de vint-i-tres anys (1905-1928); el poc de temps que puc dedicar a aquest treball, doncs que en l’actualitat ocupen lloc primordial els problemes econòmics de l’URSS.

Totes aquestes circumstàncies determinen el caràcter del present treball, el qual no esgota la qüestió. Molt hi queda per dir, en part perquè ho hem dit ja en altres treballs anteriors, sobretot en la Critica del Programa de la Internacional Comunista. Hi ha una gran quantitat de materials sobre aquesta qüestió arreplegats per mi que no han estat utilitzats, en espera del llibre que em propose escriure contra els epígons, açò és, contra la ideologia oficial del període de reacció.

***

El treball de Radek sobre la revolució permanent es recolza sobre la conclusió següent:

La nova fracció del partit (oposició) es veu amenaçada pel perill de l’aparició de tendències que divorcien la revolució proletària, en el seu desenvolupament, del seu aliat fonamental: els camperols.

Suscita immediatament sorpresa el fet que aquesta conclusió respecte a la “nova” fracció del partit siga formulada en la segona meitat de l’any 1928 com quelcom nou, quan l’escoltem sense interrupció des de la tardor de 1923. ¿Com fonamenta Radek la seua inclinació cap a la tesi oficial preponderant? Tampoc en aquest cas segueix nous camins; no fa més que tornar a la teoria de la revolució permanent. En 1924-1925 Radek es disposà en diverses ocasions a escriure un fullet destinat a demostrar que la teoria de la revolució permanent i la consigna de la dictadura democràtica del proletariat i dels camperols, formulada per Lenin, preses en el seu abast històric, açò és, a la llum de les tres revolucions viscudes per nosaltres, no podien en cap cas ésser oposades l’una a l’altra, sinó que, al revés, coincidien fonamentalment. Ara, en estudiar “novament” tal problema (com escriu a un dels companys), ha arribat a la conclusió que l’antiga teoria de la revolució permanent amenaça la “nova” fracció del partit ni més ni menys que amb el perill del divorci amb els camperols.

Com ha “estudiat” la qüestió Radek? Ell mateix s’encarrega de comunicar-nos algunes dades al respecte:

“No tenim a mà les fórmules donades en 1905 per Trotski en la seua introducció a La guerra civil a França, de Marx, i en el mateix any en La nostra Revolució”.

Les dades que dóna Radek no són totalment exactes; Però no paga la pena detenir-nos-en, L’únic treball en què exposí, sota una forma si fa o no fa sistemàtica, les meues idees sobre el desenvolupament de la revolució és l’extens article Resultats i perspectives (p. 224-286 del llibre Nostra Revolució, Petersburg, 1906). El meu article publicat en l’òrgan polonès de Rosa Luxemburg i Tischko (1909) (al qual Radek al·ludeix, resumint-lo, ai!, segons una referència de Kamenev) no pretenia, ni de bon tros, exposar els meus punts de vista d’una manera definitiva i completa. Teòricament es recolzava en el meu llibre Nostra Revolució, citat més amunt. Ningú està obligat actualment a llegir tal llibre. Des d’aleshores s’han produït esdeveniments tals i hem après tant d’ells, que he de reconèixer que em repugna la manera actual dels epígons d’examinar els nous problemes històrics, no a la llum de l’experiència viva de les revolucions realitzades per nosaltres, sinó a la vista principalment de texts que es refereixen únicament a la previsió feta per nosaltres de les revolucions futures. Amb això no vull, naturalment, negar-li a Radek el dret d’enfocar la qüestió així mateix des del punt de vista històricoliterari. Però si hom ho fa, ha de fer-ho com cal. Radek intenta dilucidar la sort que li haja pertocat a la teoria de la revolució permanent en el transcurs de quasi mig segle, i, en fer-ho, observa de pas que “no té a mà” precisament els treballs en què aquesta teoria meua està exposada.

Deixaré fixat ací que Lenin, com he vist confirmat ara amb particular evidència en llegir els seus vells articles, no arribà mai a conèixer el treball fonamental a què he al·ludit més amunt. Açò s’explica, pel que s’ha vist, no sols per la circumstància que la tirada del llibre Nostra Revolució, publicat en 1906, fóra confiscada quasi immediatament quan ja tots nosaltres ens trobàvem en l’emigració, sinó potser també pel fet que els dos terços de l’esmentat llibre estaven formats per antics articles i que molts companys (com poguí comprovar després) no el llegiren per considerar-lo una compilació de treballs ja publicats. En tot cas, les observacions polèmiques disperses, molt poc nombroses, de Lenin contra la revolució permanent es basen quasi exclusivament en el prefaci de Parvus al meu fullet Fins al 9 de gener, en la seua proclama, que jo llavors desconeixia, Sense tsar, i en els debats interns de Lenin amb Bukharin i d’altres. Mai ni en cap part analitza ni cita Lenin, ni de passada, els meus Resultats i perspectives, i algunes de les objeccions de Lenin contra la revolució permanent, que evidentment no poden referir-se a mi, testifiquen directament que no llisqué tal treball ¹

Seria absurd, no obstant, pensar que el “leninisme” de Lenin consisteix precisament en açò. I, no obstant, aqueixa és, pel que s’ha vist, l’opinió de Radek. En tot cas, l’article que analitze testifica no sols que aquell “no té a mà” els meus treballs fonamentals, sinó que, segons sembla, no els ha llegit mai, i que si els ha llegit ha estat fa molt de temps, abans de la Revolució d’Octubre, i que, siga com siga, ha servat ben poc en la memòria d’aqueixa lectura.

Però no és açò tot. Si en 1905 o en 1909 era admissible i fins i tot inevitable, sobretot sota les condicions creades per l’escissió, que polemitzàrem els uns amb els altres sobre articles d’interès candent aleshores i àdhuc sobre determinades frases de certs articles, ara, en fer un examen retrospectiu d’un gegantí període històric, el revolucionari marxista no pot deixar de formular-se el següent interrogant: com foren aplicades en la pràctica les fórmules debatudes, com foren interpretades i encarnades en l’acció? Quina fou la tàctica?

Si Radek s’hagués donat la pena de fullejar, encara que tan sols fóra les dues primeres parts de La nostra primera Revolució (1905), no s’hauria arriscat a escriure el seu treball actual, o, en tot cas, n’hauria suprimit moltes de les seues atrevides afirmacions. Almenys, vull esperar-ho així.

Aquests dos llibres li haurien demostrat a Radek, sobretot, que la revolució permanent no significava, ni de bon tros, per a mi, en l’actuació política, l’aspiració de saltar l’etapa revolucionària democràtica i altres fases més secundàries, s’hauria persuadit que, tanmateix que durant tot l’any 1905 residí clandestinament a Rússia, sense contacte amb l’emigració, formulí les etapes de la revolució absolutament igual que Lenin; hauria sabut que les proclames principals dirigides els camperols i publicades per la impremta bolxevic central en 1905, foren escrites per mi; que el Novaia Jizn (La Nova Vida), dirigit per Lenin, defensà decididament en una nota de redacció el meu article sobre la revolució permanent publicat en el Natxalo (El Principi); que el Novaia Jizn, de Lenin, i a vegades aquest personalment, sostingué i defensà invariablement les resolucions polítiques del Soviet de Diputats, de les quals era jo autor i en fui ponent en nou casos de cada deu; que després del desastre de desembre escriguí des de la presó un fullet en què considerava problema tàctic central la combinació de l’acció proletària amb la revolució agrària dels camperols; que Lenin imprimí aquest fullet en l’editorial bolxevic Novaia Volna (La Nova Onada), comunicant-me per mitjà de Kunniank la seua decidida conformitat; que en el Congrés celebrat a Londres en 1907 Lenin parlà de la meua “solidaritat” amb el bolxevisme en allò tocant l’actitud envers els camperols i la burgesia liberal. Tot açò, per a Radek, no existeix; tampoc ho tenia a mà, pel que s’ha vist.

Com està, però, d’informat en allò tocant als treballs de Lenin? Igualment, si fa o no fa. Es limita únicament a citar els textos en què Lenin m’atacava. Però volent referir-se moltes vegades no a mi, sinó a altres (per exemple, a Bukharin i al mateix Radek: aquest darrer fa una franca indicació sobre el particular). Radek no ha assolit reproduir ni un sol text nou contra mi: s’ha limitat a utilitzar els extractes ja preparats i disposats i que, en l’actualitat, quasi cada ciutadà de l’URSS “té a mà”, afegint-hi únicament unes quantes cites en què Lenin explica als anarquistes i socialrevolucionaris algunes veritats elementals sobre la diferència entre república burgesa i socialisme, amb la particularitat que, segons ell, aquests cites estan així mateix dirigides contra mi. Sembla inversemblant, i no obstant és veritat!

Radek prescindeix completament de les antigues declaracions de Lenin en què aquest, d’una manera força discreta, molt sòbria, però, i per açò mateix, amb tant major pes, comprova la meua solidaritat amb el bolxevisme en les qüestions revolucionàries fonamentals. No cal oblidar, ni tan sols per un instant, que aquestes declaracions foren formulades quan jo no pertanyia a la fracció bolxevic i Lenin m’atacava implacablement (i amb tota raó), no a causa de la revolució permanent, sobre què es limitava a fer algunes objeccions episòdiques, sinó de la meua tendència a la conciliació amb els menxevics, en l’evolució dels quals a l’esquerra jo confiava. A Lenin li preocupava més la lluita contra la tendència conciliadora que la “justícia” de tals o quals atacs polèmics contra el “conciliador” Trotski.

En 1924, Stalin, defensant contra els meus atacs la conducta de Zinoviev a l’Octubre, escrivia:

“El company Trotski no ha comprés les lletres de Lenin [sobre Zinoviev. L. T], la seua significació, el fi que es proposaven. Lenin en les seues lletres, s’avança, a vegades, deliberadament, col·locant en primer terme els errors que poden ésser comesos, criticant-los per endavant a fi de posar en guàrdia el partit i preservar-lo, o bé, a vegades, amb el mateix fi pedagògic, exagera una “menudesa” i “fa d’una mosca un elefant”... Però deduir de lletres anàlogues (i Lenin n’escrigué no poques) l’existència de divergències tràgiques i parlar-ne a veu en crit, significa no comprendre les lletres de Lenin, no conèixer-lo”. (I. Stalin, Trotsquisme o leninisme?, 1924).

La idea està formulada ací d’una manera un poc grollera (“l’estil és l’home”), però en substància és justa, encara que puga aplicar-se menys que a res a les divergències d’Octubre, que no tenen res de “mosques”. Però si Lenin recorria a les exageracions “pedagògiques” i a la polèmica preventiva respecte als seus companys de fracció, amb tant major motiu ho feia respecte a un home que es trobava aleshores fora de la fracció bolxevic i que predicava la conciliació. A Radek ni tan sols se li ha ocorregut aplicar als vells textos que cita aquest indispensable coeficient d’esmena.

En el prefaci de 1922 al meu llibre 1905, deia jo que la previsió de la possibilitat i probabilitat de la dictadura del proletariat a Rússia abans que en els països avançats es veié confirmada en la pràctica dotze anys després. Radek, seguint altres exemples poc decorosos, presenta les coses tal com si jo oposés aquesta previsió a la línia estratègica de Lenin. No obstant, del meu prefaci s’hi dedueix amb tota claredat que prenc la previsió de la revolució permanent en els trets fonamentals en què coincideix amb la línia estratègica del bolxevisme. Si en una de les notes parle del “reajustament” del partit a principis de 1917, no ho faig en el sentit que Lenin hauria reconegut com a “erroni” el camí seguit precedentment pel partit sinó en el sentit que, feliçment per a la revolució, arribà a Rússia amb retard, però, així i tot, amb l’oportunitat suficient per a ensenyar el partit a renunciar a la consigna de la “dictadura democràtica”, que havia donat ja tot el que podia donar de si, i a la qual seguien aferrats els Stalin, els Kamenev, els Rikov, els Molotov, etc. Es comprèn que l’al·lusió al “reajustament” provoqués la indignació dels Kamenev, perquè contra ells anava. Però, per què la de Radek? Aquest no començà a indignar-se fins a 1928, açò és, després que ell mateix s’oposà al necessari “reajustament” del Partit Comunista xinès.

Recordaré Radek que, en vida de Lenin, els meus llibres 1905 (junt amb l’incriminat prefaci) i La Revolució d’Octubre, exerciren el paper de manuals històrics fonamentals respecte a ambdues revolucions, i foren editats i reeditats nombroses vegades en rus i en idiomes estrangers. Mai ningú m’havia dit que en els meus llibres hi hagués la contraposició de dues línies puix aleshores, quan els epígons no havien iniciat encara la revisió, tot membre del partit amb sentit comú no subordinava l’experiència d’Octubre als vells textos, sinó que els examinava a la llum de la Revolució d’Octubre.

Amb açò es troba relacionada una circumstància de què Radek abusa d’una manera completament imperdonable: és un fet (repeteix) que Trotski ha reconegut que Lenin tenia raó contra ell. Naturalment que ho he reconegut, i en aquest reconeixement no hi ha ni una mica de diplomàcia. Em referia a tot el camí històric de Lenin, a tota la seua posició tàctica, a la seua estratègia, a la seua organització del partit. Però aquest reconeixement, naturalment, no afecta cada cita polèmica per separat, interpretada avui, a més a més, amb fins adversos al leninisme. Radek m’havia advertit ja en 1926, en el període del bloc amb Zinoviev, que la meua declaració sobre la raó de Lenin li era necessària a aquell per tal de cobrir, encara que no fóra més que un poc, la seua manca de raó contra mi. No cal ni dir-ho: açò ho comprenia jo perfectament. Heus aquí per què digué en la setena reunió plenària del Comitè Executiu de la Internacional Comunista que em referia a la raó històrica de Lenin i del seu partit, i no, en general, a la dels meus crítics actuals, els quals intenten cobrir-se amb cites de Lenin deformades. Avui, sentint-ho molt, he de fer extensives aquestes paraules a Radek.

Respecte a la revolució permanent, parlava únicament de les “llacunes” de la teoria, amb major motiu inevitables com que es tractava d’una previsió. Bukharin, en aquesta mateixa reunió plenària, subratllà, amb raó, que Trotski no renunciava en conjunt a la seua concepció. Parlaré de les “llacunes” en un altre treball, mes vast, en què intente presentar d’una manera coherent l’experiència de tres revolucions, aplicant-la a la senda que hauria de seguir la Internacional Comunista, sobretot en Orient. Ací, per a no donar lloc a cap equívoc, diré breument: tanmateix totes les seues llacunes, la teoria de la revolució permanent, tal com està exposada fins i tot en els meus primers treballs, sobretot en Resultats i perspectives (1906), es troba incommensurablement més impregnada d’esperit marxista, i per consegüent, incommensurablement més prop de la línia històrica de Lenin i del partit bolxevic, no sols que les divagacions actuals de Stalin i Bukharin, sinó també que l’últim treball de Radek.

Amb açò, no vull dir, ni de bon tros, que la idea de la revolució presente en tots els meus escrits una línia sempre idèntica i indestructible. M’he dedicat no a col·leccionar una sèrie d’antigues cites (a açò obliga en, l’actualitat únicament el període de reacció en el partit i d’hegemonia dels epígons) sinó a apreciar, encertadament o desencertada, els processos reals de la vida. En el transcurs de dotze anys (1905-1917) d’activitat de publicista revolucionari, hi ha articles en els quals les circumstàncies, i inclús les exageracions polèmiques dictades per elles, cobren massa relleu, trencant fins i tot la línia estratègica. Es poden trobar, per exemple, articles en els quals expressava els meus dubtes respecte al futur paper revolucionari de tots els camperols com a classe, i, en relació amb això, em negava, sobretot durant la guerra imperialista, a aplicar a la futura Revolució russa el qualificatiu de “nacional”, per considerar-lo equívoc. Però cal no oblidar que els processos històrics que ens interessen, i entre ells els efectuats en el camp, són infinitament mes clars ara, quan ja fa temps que s’han realitzat, que en aquella època durant la qual no feien més que desenvolupar-se. Observaré a més que Lenin, que no perdia mai de vista el problema camperol en tot el seu gegantí abast històric, i de qui aprenguérem tot açò, ja després de la Revolució de Febrer no veia encara amb claredat si aconseguiríem arrencar els camperols a la burgesia i arrossegar-los darrere de nosaltres. En general, diré als meus rigorosos crítics que els és molt més fàcil trobar en el transcurs d’una hora contradiccions formals en els articles periodístics aliens publicats que mantenir la unitat de la línia fonamental, encara que únicament siga en el transcurs d’un any.

Queda encara per assenyalar en aquestes línies d’introducció una consideració importantíssima: si la teoria de la revolució permanent hagués estat encertada (diu Radek), Trotski hauria assolit reunir sobre aqueixa base una gran fracció. Com açò no succeí, significa... que la teoria era errònia.

L’argument de Radek, pres en el seu aspecte general, no té res a veure amb la dialèctica. De tal argument es pot treure la conclusió que el punt de vista de l’oposició respecte a la Revolució xinesa o la posició de Marx amb referència als assumptes britànics, eren erronis; que ho és, també, la posició de la Internacional Comunista respecte als reformistes en Amèrica, Àustria, i, si es vol, en tots els altres països.

Si hom pren l’argument no en el seu aspecte “historicofilosòfic” general, sinó aplicant-lo únicament a la qüestió que ens interessa, es regira contra el mateix Radek. Podria tenir una ombra de sentit si jo considerés o, allò que és més important, si els esdeveniments haguessen demostrat que la línia de la revolució permanent es troba en contradicció amb la línia estratègica del bolxevisme, és oposada a la mateixa i difereix cada vegada més d’ella; només així hi hauria una base per a dues fraccions. Açò és precisament el que vol demostrar Radek. Jo demostre, per contra, que, malgrat totes les exageracions engendrades per les polèmiques intestines, tanmateix el caràcter agut que pogués prendre la qüestió sota determinades circumstàncies, la línia estratègica fonamental era la mateixa. D’on podia prendre el seu origen una segona fracció? En realitat, el que succeí fou que durant la primera revolució actuí en estret contacte amb els bolxevics i després defensí aquesta tasca comuna en la premsa internacional contra la critica, pròpia de renegats, del menxevisme. En la Revolució de 1917 lluití, junt amb Lenin, contra l’oportunisme democràtic dels mateixos “vells bolxevics” que actualment ha tret a la superfície el període de reacció sense més arma que la persecució contra la revolució permanent.

Finalment, no intentí mai fundar un grup sobre la base de la idea de la revolució permanent. La meua posició a l’interior del partit era conciliadora, i si, en moments determinats, aspirí a crear un grup, fou precisament basant-me en això. La meua tendència conciliadora es desprenia d’una espècie de fatalisme socialrevolucionari. Considerava que la lògica de la lluita de classes obligaria ambdues fraccions a actuar d’acord i amb el mateix rumb davant de la revolució. Aleshores, jo no veia clar encara el gran sentit històric de la política, sostinguda per Lenin, de delimitació ideològica i d’escissió, allí on fóra necessària, a fi de forjar i temperar un vertader partit revolucionari. En 1911 Lenin escrivia, a aquest propòsit:

“La tendència conciliadora és la suma d’aspiracions, d’estats d’esperit, d’opinions indissolublement lligats amb l’essència mateixa de la missió històrica plantejada al Partit socialdemòcrata obrer rus en l’època de contrarevolució de 1908-1911. Per açò, en el període mencionat, una sèrie de socialdemòcrates s’inclina cap a la tendència conciliadora, partint de les premisses més diverses. Qui d’una manera més conseqüent expressà la tendència conciliadora fou Trotski, que també fou gairebé l’únic que intentà basar aqueixa tendència sobre un fonament teòric.” (Obres, XI, part II, p. 371).

En aspirar a la unitat a tota costa, involuntàriament i inevitable, jo idealitzava les tendències centristes del menxevisme. Malgrat les temptatives episòdiques que realitzí en tres ocasions, no arribí, ni podia arribar, a una actuació comuna amb els menxevics. Al mateix temps, la línia conciliadora m’oposava d’una manera tant més accentuada al bolxevisme doncs que Lenin combatia implacablement, i no podia deixar de combatre, aqueixa línia. I sobre la plataforma conciliadora, naturalment, no s’hi podia crear cap fracció.

D’aquí se’n desprèn una lliçó, a saber: que és inadmissible i funest trencar o atenuar la línia política a fi d’obtenir una conciliació vulgar; que és inadmissible pintar amb bells colors el centrisme quan aquest zigzagueja cap a l’esquerra; que és inadmissible exagerar i unflar les divergències amb els vertaders correligionaris revolucionaris, a fi d’aconseguir els focs follets del centrisme. Heus aquí quines són les vertaderes lliçons dels vertaders errors de Trotski. Aquestes lliçons són força importants, i continuen servant en l’actualitat tot el seu vigor. I Radek faria bé en meditar-hi.

^***

Stalin, amb el cinisme ideològic que li és habitual, digué una vegada:

“Trotski no pot ignorar que Lenin lluità contra la teoria de la revolució permanent fins a la fi dels seus dies. Però açò, no immuta Trotski.” (Pravda, núm. 262, 12-XI-26).

És aquesta una caricatura grollera i deslleial, que és igual que dir netament stalinista, de la realitat. En u dels seus missatges als comunistes estrangers, Lenin deia que les divergències entre comunistes no tenien res de comú amb les divergències existents al si de la socialdemocràcia. El bolxevisme (deia) havia passat ja per divergències semblants en el passat. Però “en el moment de la conquista del poder i de la creació de la República Soviètica, el bolxevisme aparegué unit, atragué allò de millor que havia en les tendències del pensament socialista que li eren afins”. (Obres, XVI, p. 333).

A quines tendències socialistes afins es referia Lenin en escriure açò? A Martinov i a Kuusinen? A Cachin Thaelmann i Smeraf? ¿Que, potser, eren ells qui semblaven a Lenin “allò de millor que havia en les tendències afins”? ¿Quina tendència hi havia més afí al bolxevisme que la que jo representava en totes les qüestions fonamentals, incloent-hi la dels camperols? La mateixa Rosa Luxemburg s’apartà en els primers moments de la política camperola del govern bolxevic. Per a mi, no hi havia dubtes. Jo era l’únic que estava assentat a la mateixa taula amb Lenin quan aquest escrigué amb llapis el seu projecte de decret camperol. I el canvi d’impressions es reduí com a màxim a una dotzena de breus rèpliques, el sentit de les qual era el següent: el pas donat és contradictori, però d’una necessitat històrica absoluta; amb l’existència de la dictadura del proletariat, en el terreny de la revolució mundial, les contradiccions desapareixeran; és tot qüestió de temps.

¿Si entre la teoria de la revolució permanent i la dialèctica leninista envers el problema camperol hi havia una contradicció capital, com pot Radek explicar el fet que jo, sense renunciar a les meues idees fonamentals sobre la marxa de la revolució no vacil·lés en 1917 respecte a la qüestió camperola, contràriament a allò que els ocorregué a la majoria dels dirigents bolxevics d’aleshores? ¿Com explica Radek el fet que els actuals teòrics i polítics de l’antitrotsquisme (Zinoviev, Kamenev, Stalin, Rikov, Molotov, etcètera) adoptaren tots plegats, sense excepció, després de la Revolució de Febrer, una posició democràtica vulgar i no proletària? Ho repetisc: ¿a qui podia referir-se Lenin en parlar de la fusió amb el bolxevisme dels millors elements de les tendències que li eren més afins? ¿I no demostra, potser, aqueix balanç final que fa Lenin de les passades divergències que, en tot cas, no veia dues línies estratègiques irreconciliables?

Més notable encara, en aquest sentit, és el discurs de Lenin en la sessió del Soviet de Petrograd del 1-14 de novembre de 1917. ² En aqueixa reunió s’examinava la qüestió de l’acord amb els menxevics i socialistes revolucionaris. Els partidaris de la coalició intentaren també, certament, força tímidament, fer una al·lusió al “trotsquisme”. Què contestà Lenin?

... L’acord? Ni tan sols puc parlar d’açò seriosament. Trotski digué fa temps que la unificació era impossible. Trotski comprengué açò, i des d’aleshores no hi ha hagut millor bolxevic que ell”.

No la revolució permanent, sinó la tendència conciliadora; heus aquí allò que, segons el parer de Lenin, em separava del bolxevisme. Per tal que pogués convertir-me en el millor dels bolxevics només em calia comprendre, com hem escoltat, la impossibilitat de l’acord amb el menxevisme.

Siga com siga, ¿com explicar el viratge en rodó fet per Radek precisament en la qüestió de la revolució permanent? Sembla existir un dels elements d’explicació. Com veiem pel seu article, Radek era en 1916 solidari de la “revolució permanent” en la interpretació de Bukharin, el qual considerava que la revolució burgesa a Rússia estava acabada (no el paper històric de la burgesia ni el paper històric de la consigna de la dictadura democràtica, sinó la revolució burgesa com a tal) i que el proletariat havia de llençar-se a la conquista del poder sota una bandera purament socialista. Evidentment, Radek interpretava bukharinísticament la meua posició d’aleshores: si no és així, no hauria pogut solidaritzar-se amb mi i amb Bukharin alhora. Açò explica per què Lenin polemitzava amb Bukharin i Radek, amb els quals actuava conjuntament, aplicant-los el pseudònim de Trotski (Radek reconeix açò en l’article). Recorde que en les converses sostingudes aleshores a París, m’espantava amb la seua “solidaritat” problemàtica en aquesta qüestió M. N. Pokrovski, coparticipant de les idees de Bukharin i constructor inesgotable d’esquemes històrics, envernissats molt hàbilment de marxisme. En política, Pokrovski era, i continua essent, un “anticadet”, prenent açò sincerament per bolxevisme.

En 1924-1925 vivia encara Radek en el record ideològic de la posició de Bukharin en 1916, la qual continuava identificant amb la meua. Desenganyat legítimament d’aquesta desventurada posició, Radek, com succeeix sovint en semblants casos, després d’un estudi superficial de Lenin, descriu sobre el meu cap un cercle de 180 graus. És molt probable, doncs que és típic. De la mateixa manera Bukharin, que en 1923-1925 girà en rodó, convertint-se d’extremista d’esquerra en oportunista, m’atribueix constantment el seu propi passat ideològic presentant-lo com a “trotsquisme”. En el primer període de la campanya contra mi, quan m’imposava a vegades la lectura dels articles de Bukharin, em preguntava força sovint: D’on ha tret açò? Però després ho endeviní: consultava el seu dietari d’ahir. Heus aquí perquè em pregunte si en la conversió contrapostólica del Pau de la revolució permanent que Radek era ahir, en el Saule d’aquesta última no hi ha la mateixa base psicològica. No m’atrevisc a insistir en aquesta hipòtesi. Però no he pogut trobar una altra explicació.

Siga com siga, segons l’expressió francesa, la botella ha estat destapada i cal esgotar-la fins al fons. Haurem d’efectuar una llarga excursió per la regió dels vells textos. He reduït les cites tot quant m’ha estat possible. Però, així i tot, són nombroses. Servisca’m de justificació l’esforç constant que efectue per tal de tendir un fil entre aquest tocament de velles cites que m’ha estat imposat i els problemes candents dels nostres dies.