La meua vida, Lev Trockij, 1930
Potser que mai hagen abundat tant com avui els llibres de memòries. És que hi ha molt a contar! L’interès que desperta la història del dia es fa més apassionat com més dramàtica i més accidentada és l’època en què hom viu. Als deserts del Sàhara no pogué néixer la pintura paisatgista. Ens trobem en un moment de transició entre dues èpoques, i és natural que sentim la necessitat de mirar a un ahir, que, d’ésser-ho, queda ja tan llunyà, amb els ulls dels qui el visqueren activament i afanyadament. Tal és, al nostre parer, la causa del gran auge que ha pres, des de la guerra ençà, la literatura autobiogràfica. I en això pot raure també, potser, la justificació d’aquest llibre.
Ja el mer fet que es puga publicar obeeix a una pausa en la vida política activa del seu autor. En el procés de la meua vida, Constantinoble representa una etapa imprevista, encara que gens casual. Acampat en el bivac (i no és aquesta la primera parada en el meu camí) espere sense pressa allò que ha de venir. La vida d’un revolucionari seria inconcebible sense una certa dosi de “fatalisme”. Siga com siga, cap moment millor que aquest entreacte de Constantinoble per a fer una ullada enrere, fins que les circumstàncies ens permeten reprendre la marxa interrompuda.
La meua primera idea fou limitar-me a traçar, ràpidament, uns quants esbossos autobiogràfics, que veieren la llum en els periòdics. Advertiré que, des del meu retir, no m’ha estat possible vigilar la forma en què aqueixos assajos arribaren a les mans del lector. Com tot treball, però, té la seua lògica, quan els articles periodístics anaven tocant a la seua fi, era tot just quan jo començava a aprofundir en el tema. En vista d’això, decidí escriure un llibre, escometent de nou el treball sobre una escala molt major. Els primitius articles publicats en els periòdics i el present llibre de memòries, no serven més afinitat que la del tema. Fora d’açò, es tracta d’obres perfectament distintes.
M’he detingut especialment en el segon període de la revolució dels soviets, que s’inicia amb la malaltia de Lenin i el començament de la campanya contra el “trotskisme”. La lluita entaulada pels epígons en torn del poder, no té, com pretenc demostrar ací, un caràcter purament personal, sinó que revela una fase política: la reacció contra el moviment d’octubre i els primers símptomes del gir termidorià. I així sorgeix, gairebé espontàniament, la pregunta que tantes vegades he escoltat: “Però, com se les arranjà vostè per a perdre el poder?”
L’autobiografia d’un polític revolucionari forçosament ha de tocar una sèrie de problemes teòrics, relacionats uns amb l’evolució social del seu país, i d’altres amb la marxa de la humanitat, i molt especialment amb aqueixos períodes crítics a què donem el nom de revolucions. Com es comprèn, aquestes pàgines no eren el lloc més adequat per a aprofundir en problemes teòrics tan complexos.
L’anomenada teoria de la revolució permanent, que tanta influència ha tingut en la meua vida, i que està cobrant un interès tan gran en l’actualitat per als països orientals, ressona al llarg de les pàgines d’aquest llibre com un remot leitmotiv. El lector a qui açò no li baste s’haurà de conformar de saber que l’anàlisi detinguda del problema de la revolució serà objecte d’una altra obra, en la qual tractaré de deduir i exposar les experiències teòriques més importants d’aquests darrers decennis.
Per aquestes pàgines desfilaran molts personatges enfocats amb una il·luminació un poc diferent d’aquella amb què als mateixos interessats els hauria plagut de veure la seua persona o el seu partit. I així, és natural que més d’un titlle les meues memòries de poc objectives. Ha bastat que els periòdics publicaren alguns fragments d’aquesta obra, perquè començaren a sonar les protestes i refutacions. Era inevitable. Un llibre autobiogràfic com aquest, tanmateix que l’autor hagués assolit fer-ne (i no s’ho proposà, ni de bon tros) un fred daguerreotip de la seua vida, no podia deixar de despertar, en publicar-se ara, un ressò d’aquelles polèmiques que acompanyaren en viu les col·lisions que hi són relatades. Però aquestes memòries no són una fotografia inanimada de la meua vida, sinó un tros. En les seues pàgines, l’autor continua menant el combat que omple la seua existència. L’exposició és anàlisi i és crítica; el relat és alhora defensa i atac, i més aquest que aquella. Crec sincerament que és l’única manera d’imprimir a una biografia una elevada objectivitat; és a dir, de donar-li una fisonomia en què visquen els trets d’una persona i d’una època.
L’objectivitat no consisteix en aqueixa fingida imparcialitat i indiferència amb què una hipocresia avariada tracta l’amic i l’adversari, procurant suggerir solapadament al lector allò que seria incorrecte dir-li a la cara. D’aquesta mentida i d’aquesta trampa convencional (que no són una altra cosa) jo no pense servir-me’n. Ja que m’he sotmès a la necessitat de parlar de mi mateix (fins avui no sé que ningú haja assolit escriure una autobiografia sense parlar de la seua persona), no tinc per què ocultar les meues simpaties i les meues antipaties, els meus amors i els meus odis.
He escrit un llibre polèmic. En ell es reflecteix la dinàmica d’una societat fonamentada tota ella sobre antagonismes i contradiccions. Insolència de l’estudiant envers el seu professor; els agullons de l’enveja amagats entre les reverències dels salons; en el comerç, una rabiosa competència, i com en el comerç en la tècnica, en la ciència, en l’art, en l’esport; xocs parlamentaris sota els que palpiten fondos conflictes d’interessos; la furiosa guerra diària de la premsa; vagues obreres; manifestants metrallats als carrers, maletes carregades de gasos asfixiants amb què s’obsequien mútuament pels aires les nacions
civilitzades; les llengües de foc de les guerres civils, que no deixen d’assotar un instant la superfície del nostre planeta: heus aquí altres tantes formes i modalitats de “polèmica” social, que van des d’allò quotidià, normal, consuetudinari, i, a força d’ésser-ho, tot i la seua intensitat, quasi imperceptible, fins a aqueix grau: monstruós, explosiu, volcànic, de polèmica que culmina en les guerres i les revolucions. És la imatge de la nostra època. De l’època en què ens criem, en què respirem i vivim. Impossible no ésser polèmics sense trair-la.
Però hi ha un altre criteri, un criteri més concís i elemental, i és el que consisteix a exposar conscienciosament els fets. Així com el revolucionari més intransigent no pot girar l’esquena a les circumstàncies de lloc i temps, el polemista més fogós ha de guardar les proporcions de les persones i les coses. Confie que hauré sabut mantenir-me fidel en el conjunt de l’obra i en els seus detalls a aquesta norma.
A vegades, poques, reproduïsc en forma dialogada antigues converses. A ningú se li ocorrerà exigir una reproducció literal, després de tants anys. No està tampoc en el meu propòsit assignar-los aqueix valor. Alguns dels diàlegs tenen caràcter purament simbòlic. Però hi ha certes converses (tothom ho sap) que es graven amb especial relleu en la memòria. Les comunica un als amics i acostats. I a força de repetir-les, les paraules es queden indelebles en el record. Em referisc, en primer terme, naturalment, a les converses de caràcter polític.
Jo sóc home acostumat a fiar en la memòria. Totes les vegades he que contrastat objectivament els meus records, els he trobat justos. En efecte; encara que la meua memòria topogràfica (i no en parlem de la musical) és força feble, i la plàstica i la lingüística prou mediocres, la meua capacitat retentiva per a les idees sobresurt considerablement sobre el nivell mitjà. I les idees, el desenvolupament de les idees i les lluites dels homes entorn d’elles, omplen la part principal d’aquesta obra.
Cert que la memòria no és una màquina registradora que funcione automàticament. Ni té res de desinteressada. Tendeix ben sovint a descartar o deixar pudorosos en un racó ombriu aquells episodis que no li semblen favorables a l’instint vital que la vigila, i clar està que no ho fa generalment per altruisme. Però deixem aquestes qüestions a la “psicoanàlisi”, enginyosa i divertida a estones, encara que més arbitrària i capritxosa que amena quasi sempre.
No cal dir que he procurat revisar gelosament les dades de la memòria sobre les peces documentals de què disposava. Tanmateix totes les traves i dificultats que se m’oferiren per a poder consultar les biblioteques i els arxius, les dades més importants en què es basa aquest treball han estat objecte de comprovació.
Des de 1897, he batallat quasi sempre amb la ploma a la mà. Gràcies a açò, els episodis de la meua vida han anat deixant, durant més de trenta-dos anys, un rastre gairebé ininterromput en el paper imprès. Amb l’any 1903, comencen les lluites intestines dins del partit, riques en duels personals. Ni els meus adversaris ni jo defugírem mai els colps, i en la lletra d’impremta han quedat les cicatrius. Des de l’aixecament d’octubre, la història del moviment revolucionari comença a ocupar lloc preeminent en les investigacions dels historiadors i instituts històrics russos. Dels arxius de la revolució i del departament de policia dels tsars van sortint a la llum i lliurant-se a la impremta, amb notes i comentaris aclaridors, tots els materials que tenen algun interès. En els primers anys, quan encara no hi havia per què ocultar ni disfressar res, aquest treball es portava conscienciosament. Les “Edicions de l’Estat” han publicat les obres completes de Lenin i part de les meues, proveïdes de notes que omplen dotzenes de pàgines de cada volum i contenen les dades indispensables per tal de situar l’activitat dels seus autors i els successos de l’època que comprenen. Açò m’ha ajudat molt, naturalment, en guiar-me amb segura orientació en la trama cronològica dels fets i alliberant-me d’incórrer, com a mínim, en errors importants.
No negue que la meua vida no ha discorregut pels camins més normals. Però les causes d’això no cal cercar-les en mi mateix, sinó en les condicions de l’època en què la meua vida s’ha desenrotllat. Per descomptat, que per a portar a terme la tasca, bona o roïna, que em tocà en sort, calien determinades dots personals. Però, en un altre ambient històric, aquests dots haurien dormisquejat tranquil·lament, com tantes i tantes capacitats i passions humanes que no tenen sortida en el mercat de la vida social. En canvi, és possible que haguessen sorgit en mi altres condicions, avui anul·lades o cohibides. Per damunt de la subjectivitat s’alça allò objectiu, que és sempre, en última instància, allò que decideix.
El curs conscient de la meua vida, que comença cap als desset o els divuit anys, ha estat una constant lluita per idees determinades. En la meua vida personal no hi ha res que meresca per si mateix la publicitat. Tot allò que en el meu passat puga haver de més o menys extraordinari, es troba associat íntimament a les lluites revolucionàries i en rep el seu relleu i valor. És l’única raó que, pot justificar que es publique aquesta autobiografia.
Però, la raó és alhora la dificultat. Els successos de la meua vida personal estan de tal manera sobrepostos en la trama dels fets histèrics, que és gairebé impossible arrancar-los-hi. No obstant això, aquest llibre no pretén fer història. No destaca els fets pel que en si mateixos objectivament signifiquen, sinó en allò que tenen de contacte amb les vicissituds de la vida de l’autor. Res tindrà, doncs, d’estrany, que en la pintura de moments o etapes senceres hi manquen les proporcions que serien de rigor en una obra històrica. Per a traçar la línia divisòria entre l’autobiografia i el procés de la revolució, no hem tingut més remei que procedir d’una manera empírica. Sense convertir per això el relat d’una vida en un estudi d’història, s’havia d’oferir al lector un punt de suport en els fets que informaren el gir d’aquella. Donant per suposat, naturalment, que qui llegís aquestes pàgines coneix les línies generals de la nostra revolució i que n’és prou d’avivar ràpidament en el seu record els fets històrics i les seues conseqüències.
Quan aquest llibre surta a la llum, hauré complert cinquanta anys. El meu aniversari coincideix amb el dia de la Revolució d’Octubre. Un pitagòric o un místic argüirien amb aquest motiu grans conclusions. La veritat és que jo no m’he adonat d’aquesta curiosa coincidència fins que ja havien passat tres anys de les jornades d’octubre. Fins a l’edat de nou anys, visquí sense interrupció en una aldea apartada del món. Passí vuit estudiant a l’institut. A l’any de sortir de les seues aules, fui detingut per primera vegada. Les meues universitats foren, com les de tants altres en aquella època, la presó, el desterrament i l’emigració. Dues vegades estiguí pres a les presons tsaristes, per espai de quatre anys en total; les deportacions de l’antic règim em tocaren altres tantes vegades, la primera dos anys, si fa o no fa, la segona
unes setmanes. Les dues vegades poguí fugir de Sibèria. He viscut emigrat, en junt, uns dotze anys, en uns quants països d’Europa i Amèrica: dos anys abans d’esclatar la revolució de 1905 i cap a deu després de la seua repressió. Durant la guerra, fui condemnat a presó en rebel·lia en l’Alemanya dels Hohenzoller (1905); al següent any, expulsat de França a Espanya, on, després de breu detenció a la presó de Madrid i un mes d’estada a Cadis sota la vigilància de la policia, m’expulsaren de nou rumb a Amèrica del Nord. Allí, em sorprengueren les primeres notícies de la revolució russa de febrer. De tornada a Rússia, al març de 1917, fui detingut pels anglesos i internat durant un mes en un camp de concentració del Canadà. Participí activament en les revolucions de 1905 i 1917, i ambdós anys fui
president del Soviet de Petrogrado. Intervinguí molt de prop en l’aixecament d’octubre i participí al Govern dels Soviets. En funcions de comissari del poble per a les relacions exteriors, dirigí en Brest-Litovsk les negociacions de pau entaulades amb Alemanya, Àustria-Hongria, Turquia i Bulgària. Ocupí el Comissariat de Guerra i Marina, i des d’ell dediquí cinc anys a l’organització de l’Exèrcit Roig i la reconstrucció de la flota. L’any 1920, m’encarreguí, a més, de dirigir els treballs de reorganització dels ferrocarrils, que estaven sota la major descurança.
Fent a una banda els anys de la guerra civil, la part principal de la meua vida l’omple la meua activitat d’escriptor i militant dins del partit. Les “Edicions de l’Estat” emprengueren en 1923 la publicació de les meues obres completes. D’aleshores ençà, han vist la llum, sense comptar els cinc toms en què es col·leccionen els meus treballs sobre temes militars, tretze volums. La publicació fou suspesa en el 1927, quan començà a aguditzar-se la campanya de persecució contra el “trotskisme”.
Al gener de 1928 m’envià al desterrament l’actual govern rus, i haguí de passar un any a prop de la frontera xinesa. Al febrer de 1929 fui expulsat a Turquia, i escric aquestes línies a Constantinoble.
No pot dir-se que la meua vida, fins i tot presentada en tan ràpida síntesi, tinga res de monòtona. Més bé podria hom afirmar, pel nombre de viratges bruscos, sobtats canvis i aguts conflictes, pels vaivens que en ella tant abunden, que és una vida pletòrica d’“aventures”. I, no obstant això, permeta hom afirmar que no hi ha res que repugne tant les meues naturals inclinacions com una vida aventurera. El meu amor a l’ordre i els meus hàbits conservadors pot dir-se que ranegen en allò pedantesc. Ame i sé apreciar el mètode i la disciplina. No amb ànim de paradoxa, sinó perquè és veritat, diré que m’indignen la destrucció i el desordre. Fui sempre un deixeble aplicat i puntual, dues condicions que he servat al llarg de tota la vida. Durant els anys de la guerra civil, quan en el meu tren cobria distàncies diverses vegades iguals a l’Equador, em recreava veure, de tram en tram, una palissada nova de taules de pi. Lenin, que em coneixia aquesta petita feblesa, solia burlar-se afectuosament de mi a causa d’ella. Per a mi, els millors i més cars productes de la civilització han estat sempre (i ho continuen essent) un llibre ben escrit, en les pàgines del qual hi haja algun pensament nou, i una ploma amb bon tall amb què poder comunicar als altres els meus propis. Mai m’ha abandonat el desig d’aprendre, i quantes vegades, enmig dels tràfecs de la meua vida, m’ha atabuixat la sensació que la tasca revolucionària m’impedia d’estudiar metòdicament! No obstant això, quasi un terç de segle d’aquesta vida s’ha consagrat completament a la revolució. I si comencés a viure de nou, faria, sense vacil·lar, el mateix camí.
Em veig obligat a escriure aquestes línies en l’emigració, la tercera de la sèrie, mentre els meus millors amics, que lluitaren amb intrepidesa decisiva per veure implantada la República dels Soviets, poblen les seues presons i les seues estepes, presos els uns i els altres deportats. Alguns cal vacil·len, retrocedeixen i es rendeixen a l’adversari. Uns, perquè estan moralment exhaurits; d’altres, perquè, confiats a les seues soles forces, són incapaços per a trobar una sortida a aquest laberint en què els col·locaren les circumstàncies; d’altres, en fi, per por de les sancions materials. És la tercera vegada que presencie una deserció en massa de les banderes revolucionàries. La primera fou després del reprimit moviment de 1905; la segona, en esclatar la guerra. Conec força bé, per experiència, què són aquestes marees i
refluxos. I sé que estan regits per lleis. No val impacientar-se, perquè no han de canviar de rumb a força d’impaciència. I jo no sóc d’aqueixos que acostumen a enfocar les perspectives històriques amb l’angle visual dels seus personals interessos i vicissituds. El deure primordial d’un revolucionari és conèixer les lleis que regeixen el successos de la vida i saber trobar, en el curs que aquestes lleis tracen, el seu lloc adequat. És, al mateix temps, la més alta satisfacció personal que pot abellir qui no uneix la missió de la seua vida al dia que passa.
Lev TROTSKI
Prinkipo, 14 de setembre de 1929