1923
(2)
LA COMPOSICIÓ SOCIAL DEL PARTIT
La crisi interna del partit no es limita, per descomptat, a les relacions entre generacions. Històricament, en un sentit més ampli, la seua solució està determinada per la composició social del partit i, sobretot, per la proporció de cèl·lules de fàbrica i de proletaris industrials.
Després de la presa del poder, la primera preocupació de la classe obrera fou crear un aparell estatal (exèrcit, òrgans de direcció de l’economia etc.). Però la participació dels obrers en els aparells estatal, cooperatiu i d’altres implicava un afebliment de les cèl·lules de fàbrica i un augment excessiu, dins del partit, del nombre de funcionaris, fossen o no d’origen proletari. Aquí rau el problema. I només es podrà resoldre per mitjà de progressos econòmics considerables, d’un fort impuls donat a la vida industrial i d’una constant afluència d’obrers manuals als rengles del partit.
¿Amb quina rapidesa s’efectuarà aqueix procés fonamental, a través de quins fluxos i refluxos passarà? De moment, és difícil preveure-ho. En l’estat actual del nostre desenvolupament econòmic cal fer, evidentment, tot el possible per a atreure cap al partit la major quantitat possible d’obrers que treballen en fàbriques. Però no s’assolirà modificar seriosament la composició del partit (de mode, per exemple, que les cèl·lules de fàbrica constituïsquen les seues dues terceres parts) sinó molt lentament, i només recolzant-se en notables progressos econòmics. En tot cas, hem de preveure un període encara molt llarg durant el qual els membres més experimentats i actius del partit (incloent-hi naturalment els comunistes d’origen proletari) seran absorbits per diferents funcions de l’aparell estatal, sindical, cooperatiu i del partit. I per això mateix, aquest fet implica un perill, ja que és una de les fonts del burocratisme.
L’educació de la joventut ocupa i ocuparà necessàriament en el partit un lloc excepcional. Però en formar en les nostres universitats obreres, en les nostres facultats, els nostres establiments d’ensenyament superior, al nou contingent d’intel·lectuals, que compta amb una gran proporció de comunistes, separem els joves elements proletaris de la fàbrica no sols durant el període dels seus estudis sinó generalment per a tota la seua vida. En efecte, la joventut obrera que ha passat per les escoles superiors estarà, en realitat, totalment afectada a l’aparell industrial, estatal o del partit. Aqueix és el segon factor de destrucció de l’equilibri intern del partit en detriment dels seus nuclis fonamentals: les cèl·lules de fàbrica.
El problema de l’origen, proletari, intel·lectual o d’un altre tipus, dels comunistes té evidentment importància. En el període immediatament posterior a la revolució, la professió exercida abans d’Octubre semblava fins i tot decisiva. En efecte, l’assignació dels obrers a una determinada funció soviètica era considerada una mesura provisional. Actualment, en aqueix sentit, s’ha verificat un canvi profund. És indubtable que els presidents de comitès regionals o els comissaris de divisions, qualsevol que siga el seu origen, representen un tipus social determinat, independentment de l’origen de cadascun d’ells. Durant aquests sis anys s’han format en el règim soviètic grups socials prou estables.
Així, en l’actualitat, i per un període relativament prou llarg, un sector considerable del partit, representat pels comunistes més competents, és absorbit pels diferents aparells de direcció i d’administració civil, militar, econòmica, etcètera. Un altre sector, igualment important, està dedicat a estudiar. Un tercer sector està dispers pel camp i es dedica a l’agricultura. Només la quarta categoria (que en l’actualitat representa menys de la sexta part dels afiliats) està composta per proletaris que treballen en les fàbriques. És evident que el desenvolupament de l’aparell del partit i la burocratització inherent a aqueix desenvolupament són originats no per les cèl·lules de fàbrica vinculades entre si per mitjà de l’aparell, sinó per totes les altres funcions que el partit exerceix a través dels aparells estatals d’administració, de gestió econòmica, de comandament militar, d’ensenyança. Amb d’altres paraules, la font del burocratisme radica en la creixent concentració de l’atenció i de les forces del partit en les institucions i aparells governamentals i en la lentitud del desenvolupament de la indústria.
Aquest estat de coses ha de fer-nos comprendre els perills de degeneració burocràtica dels quadres del partit. Seriem fetitxistes si consideràrem aquests quadres (pel sol fet d’haver seguit la millor escola revolucionària del món) al marge de tot perill d’empobriment ideològic i de degeneració oportunista. La història és feta pels homes, però els homes no sempre fan conscientment la història, àdhuc la seua pròpia. En definitiva, el problema serà resolt per dos grans factors d’importància internacional: la marxa de la revolució a Europa i la rapidesa del nostre desenvolupament econòmic. Però seria un error atribuir de mode fatalista tota la responsabilitat a aquests dos factors objectius, així com buscar garanties únicament en un radicalisme subjectiu heretat del passat. En la mateixa situació revolucionària, i en les mateixes condicions internacionals, el partit resistirà en major o menor mesura a les tendències desorganitzadores segons siga més o menys conscient dels perills i els combata amb major o menor vigoria.
És evident que l’heterogeneïtat de la composició social del partit, lluny d’afeblir els aspectes negatius del “vell curs”, els agreuja a l’extrem. L’únic mitjà de triomfar sobre el corporativisme, sobre l’esperit de casta dels funcionaris, és realitzar la democràcia. Conservant la “calma”, el burocratisme divideix el partit i afecta igualment, encara que de manera diferent, les cèl·lules de fàbrica, els treballadors en el camp de l’economia, els militars i la joventut estudiantil.
Aquesta última, com havíem vist, reacciona de manera particularment vigorosa contra el burocratisme. Lenin havia proposat, justament, per tal de combatre el burocratisme, recórrer decididament als estudiants. A causa de la seua composició social i de les seues vinculacions, els joves estudiants són un reflex de tots els grups socials del nostre partit així com del seu estat d’ànim. La seua sensibilitat i el seu ímpetu els porten a imprimir immediatament una força activa a aqueix estat d’ànim. Com estudien, s’esforcen per explicar i generalitzar. Açò no vol dir que tots els seus actes i estats d’ànim reflectisquen tendències sanes. Si així ocorregués, significaria, i no és el nostre cas, o que tot marxa bé en el partit o que la joventut ja no és el reflex del partit.
En principi, és just afirmar que la nostra base no són els establiments d’ensenyament sinó les cèl·lules de fàbrica. Però en dir que la joventut és el nostre baròmetre, assignem a les seues manifestacions polítiques un valor no essencial sinó simptomàtic. El baròmetre no crea el temps, es limita a registrar-lo. En política, el temps es forma en les profunditats de les classes i en els camps on aquestes últimes entren en contacte entre si. Les cèl·lules de fàbrica creen una vinculació directa entre el partit i la classe, essencial per a nosaltres, del proletariat industrial. Les cèl·lules rurals només creen una vinculació molt més dèbil entre el partit i els camperols. Estem lligats als camperols principalment a través de les cèl·lules militars ubicades en condicions especials. Quant als joves estudiants, provinents de tots els sectors i capes de la societat soviètica, reflecteixen en la seua composició heterogènia tots els nostres defectes i les nostres qualitats, i seria una neciesa no concedir la major atenció al seu estat d’ànim. A més, un sector considerable dels nostres nous estudiants són comunistes que han tingut una experiència revolucionària força important. I els partidaris més obstinats de l’“aparell” s’equivoquen enormement en menysprear aquesta joventut que és el nostre mitjà d’autocontrol, que haurà de prendre el nostre lloc i a la que pertany el futur.
Però tornem al problema de l’heterogeneïtat dels grups del partit separats entre si per les seues funcions en l’estat. Repetim que el burocratisme del partit no és un regust del període anterior en vies de desaparèixer sinó, per contra, un fenomen essencialment nou, originat per noves tasques, noves funcions, noves dificultats i nous errors del partit.
El proletariat realitza la seua dictadura mitjançant l’estat soviètic. El partit comunista és el partit dirigent del proletariat i, en conseqüència, del seu estat. El problema consisteix en exercir activament aqueix poder sense fondre el partit amb l’aparell burocràtic de l’estat amb l’objecte de no exposar-se al risc d’una degeneració burocràtica.
Els comunistes es troben agrupats de manera diferent segons estiguen en el partit i en l’aparell de l’estat. En aquest últim, estan disposats jeràrquicament en relació amb els altres comunistes i els sense partit. En el partit, són tots iguals, en allò que concerneix a la determinació de les tasques i dels mètodes de treball fonamentals. Els comunistes treballen en les fàbriques, formen part dels comitès de fàbrica, administren les empreses, els trusts, els sindicats, dirigeixen el Consell d’Economia Nacional, etcètera. En la direcció de l’economia, el partit té i ha de tenir en compte l’experiència, les observacions i l’opinió de tots els seus membres ubicats en els diferents nivells de l’escala de l’administració econòmica. L’avantatge essencial i incomparable del nostre partit consisteix en el fet que pot, en tot moment, observar la indústria amb els ulls del torner comunista, de l’especialista comunista, del director comunista, del comerciant comunista, reunir l’experiència d’aqueixos treballadors que es complementen entre si, extraure’n els resultats i determinar-ne així la seua línia de direcció de l’economia en general i de cada empresa en particular.
És evident que aquesta direcció només és realitzable sobre la base de la democràcia viva i activa dins del partit. Quan, al contrari, els mètodes de l’“aparell” prevalen, la direcció exercida pel partit cedeix el lloc a l’administració exercida pels seus òrgans executius (comitè, oficina, secretaria, etc.). En reforçar-se aqueix sistema, tots els assumptes es concentren a mans d’un petit grup, moltes vegades en un sol secretari que nomena, destitueix, imparteix les directives, sanciona, etcètera.
Si es té aqueixa concepció de la direcció, la principal superioritat del partit, és a dir, la seua múltiple experiència col·lectiva, passa a segon pla. La direcció adquireix un caràcter de pura organització i degenera sovint en l’estretor de mires i en l’esperit de comandament. L’aparell del partit entra cada vegada més en el detall de les tasques de l’aparell soviètic, viu de les seues preocupacions diàries, se’n deixa influenciar i, en preocupar-se pels detalls, perd de vista les grans línies.
Si l’organització del partit en tant que col·lectivitat és sempre més rica en experiències que qualsevol òrgan de l’aparell estatal, no ocorre el mateix amb els funcionaris considerats individualment. En efecte, seria ingenu creure que un secretari, gràcies al seu càrrec, reuneix en ell tots els coneixements i tota la competència necessaris per a la direcció de la seua organització. En realitat, es crea un aparell auxiliar amb seccions burocràtiques, un servei d’informacions burocràtic i aqueix aparell, que l’apropa a l’aparell soviètic, el manté apartat de la vida del partit. I creient moure els altres, ell mateix és mogut pel seu propi aparell.
Tota la pràctica quotidiana de l’estat soviètic s’infiltra així en l’aparell del partit i hi introdueix el burocratisme. El partit, en tant que col·lectivitat, perd el sentit del seu poder perquè no l’exerceix. D’ací sorgeixen descontents o incomprensions, àdhuc en el cas en què aqueix poder siga exercit de manera efectiva. Però aqueix poder només pot mantenir-se en la línia justa si no es dilueix en detalls mesquins i aconsegueix mantenir un caràcter sistemàtic, racional i col·lectiu. D’aquesta manera, el burocratisme no sols destrueix la cohesió interna del partit sinó que debilita l’acció necessària d’aquest últim sobre l’aparell estatal. Açò és el que no observen ni comprenen la majoria de les vegades els que reclamen amb més ardor per al partit el rol dirigent en l’estat soviètic.