1923
I
EL NOU CURS
(Lletra a una assemblea del partit)
Benvolguts camarades:
Esperava estar restablit prou ràpidament com per a poder participar en la discussió de la situació interna i de les noves tasques del partit. Però la durada de la meua malaltia ha superat les previsions dels metges, i per això em veig obligat a exposar-los les meues opinions per escrit.
La resolució del Buró Polític sobre l’organització del partit té una significació excepcional. Demostra que el partit ha arribat a un important gir en la seua història. Com ja ha estat dit en moltes assemblees, quan es produeix un gir és necessària molta prudència, però també fermesa i decisió. L’expectativa, la imprecisió serien en aqueixa ocasió les pitjors formes d’imprudència.
Portats pel seu esperit conservador a sobreestimar el paper de l’aparell dirigent i a subestimar la iniciativa del partit, alguns camarades critiquen la resolució del Buró Polític. El Comitè Central, diuen, assumeix obligacions impossibles; aqueixa resolució només aconseguirà engendrar il·lusions i els seus resultats seran negatius. Aquest criteri evidencia una profunda desconfiança burocràtica envers el partit. Fins ara, el centre de gravetat havia estat erròniament situat en l’aparell; la resolució del Comitè Central proclama que d’ara en avant ha de residir en l’activitat, la iniciativa, l’esperit de tots els membres del partit, avantguarda organitzada del proletariat. La dita resolució no significa que l’aparell del partit siga l’encarregat de decretar, crear o establir el règim democràtic dins del partit. Tal règim el realitzarà el mateix partit. En resum, el partit ha de subordinar a si mateix el seu propi aparell, sense deixar d’ésser una organització centralitzada.
En els debats i articles produïts en l’actualitat, s’ha subratllat que la democràcia “pura”, “total”, “ideal” és irrealitzable i que, per a nosaltres, no és un fi en si. Aquesta afirmació és inqüestionable. Però amb la mateixa raó es pot afirmar que el centralisme pur, absolut, és irrealitzable i incompatible amb la naturalesa d’un partit de masses i que no pot, igual que l’aparell del partit, representar un fi en si. La democràcia i el centralisme són dos aspectes de l’organització del partit. El que cal fer és aconseguir la seua harmonització de la manera més justa, és a dir que millor corresponga a la situació. Durant l’últim període, l’equilibri fou trencat a favor de l’aparell. La iniciativa del partit estava reduïda al mínim. Aqueixa és la causa de l’aparició d’hàbits i procediments en la direcció que contradiuen fonamentalment l’esperit de l’organització revolucionària del proletariat. L’excessiva centralització de l’aparell a costa de la iniciativa de tot el partit ha produït un malestar que en els sectors marginals del partit ha revestit una forma extremadament mòrbida i s’ha traduït, entre altres fets, en l’aparició de grups il·legals dirigits per elements indubtablement hostils al comunisme. Al mateix temps, el conjunt del partit desaprovava cada vegada més els mètodes oficials de la direcció. La idea o almenys el sentiment que el burocratisme amenaçava de sumir el partit en una situació sense sortida s’havia generalitzat. Moltes veus s’alçaven per a assenyalar el perill. La resolució sobre la nova orientació és la primera expressió oficial del canvi que s’ha produït en el partit. La resolució serà realitzada en la mesura que el partit, és a dir els seus quatre-cents mil membres, vullga i sàpia realitzar-la.
En una sèrie d’articles recentment apareguts, es tracta de demostrar que per a revitalitzar el partit cal començar per elevar el nivell dels seus membres, després de tot això tota la resta, és a dir la democràcia obrera, es donarà per torna. És indiscutible que hem d’elevar el nivell ideològic del nostre partit perquè puga realitzar les gegantines tasques que li competeixen, però aquest mètode pedagògic és insuficient i, per tant, erroni. Persistir en aquest sentit, significarà provocar infal·liblement un agreujament de la crisi.
El partit només pot elevar el seu nivell realitzant les seues tasques essencials, és a dir dirigint col·lectivament (gràcies al pensament i a la iniciativa de tots els seus membres) la classe obrera i l’estat proletari. Cal abordar la qüestió no des del punt de vista pedagògic sinó des del punt de vista polític. No es pot supeditar l’aplicació de la democràcia obrera al grau en què els membres del partit estan “preparats” per a aquesta democràcia. El nostre és un partit: podem tenir exigències rigoroses respecte als que volen entrar-hi i romandre-hi; però una vegada que s’és membre d’un partit, es té el dret de participar, per aqueix sol fet, en totes les seues accions.
El burocratisme anul·la la iniciativa i impedeix d’aquesta manera l’elevació del nivell general del partit. Aqueix és el seu defecte fonamental. Com l’aparell està inevitablement constituït pels camarades més experimentats i meritoris, el burocratisme incideix amb major perillositat en la formació política de les joves generacions comunistes. No obstant, és la joventut, baròmetre segur del partit, la que reacciona amb major força contra el burocratisme de la nostra organització.
Però no cal pensar que el nostre mode de resoldre els problemes (decidits pràcticament només pels funcionaris del partit) no té cap influència sobre la vella generació, que encarna l’experiència política i les tradicions revolucionàries del partit. Ací també el perill és gran. La immensa autoritat del grup de veterans del partit és universalment reconeguda. Però seria un gran error considerar-la com absoluta. Només per mitjà d’una col·laboració activa i constant amb la nova generació, en el marc de la democràcia, la vella guàrdia servarà el seu caràcter de factor revolucionari. En cas contrari, pot cristal·litzar-se i convertir-se insensiblement en l’expressió més acabada del burocratisme.
La història ens ofereix més d’un cas de degeneració d’aqueix tipus. Prenguem l’exemple més recent i sorprenent: el dels caps dels partits de la II Internacional Wilhelm Liebknecht, Bebel, Singer, Víctor Adler, Kautsky, Bernstein, Lafargue, Guesde, eren els deixebles directes de Marx i Engels. No obstant, en l’atmosfera del parlamentarisme i sota la influència del desenvolupament automàtic de l’aparell del partit i de l’aparell sindical, aqueixos caps patiren, totalment o parcial, una involució oportunista. En vespres de la guerra, el formidable aparell de la socialdemocràcia, emparat darrere de l’autoritat de la vella generació, esdevingué el fre més poderós contra la progressió revolucionària. I nosaltres, els “vells”, hem de reconèixer clarament que la nostra generació, que exerceix naturalment el paper dirigent en el partit, no estaria de cap mode immunitzada contra l’afebliment de l’esperit revolucionari i proletari, si el partit tolerés el desenvolupament dels mètodes burocràtics que transformen la joventut en objecte d’educació i allunyen inevitablement l’aparell de la massa, els vells dels joves. Contra aqueix perill indubtable, no li queda al partit un altre mitjà que orientar-se vers la democràcia i possibilitar l’afluència cada vegada major d’elements obrers.
No em referiré ací a les definicions jurídiques de la democràcia ni als límits que li són imposats pels estatuts del partit. Encara que importants, aqueixos problemes són secundaris. Les examinarem a la llum de la nostra experiència i aportarem les modificacions necessàries. Però el que cal modificar, abans que res, és l’esperit que impera en les nostres organitzacions. És necessari que el partit propicie novament la iniciativa col·lectiva, el dret de crítica lliure i fraternal, que tinga la facultat d’organitzar-se a si mateix. Cal regenerar i renovar l’aparell del partit i fer-li entendre que només és l’executor de la voluntat col·lectiva.
En aquests últims temps, la premsa del partit ha subministrat una sèrie d’exemples característics de la degeneració burocràtica dels costums i de les relacions en el partit. Un crític s’atrevia a alçar la veu, i immediatament es prenia el número del seu carnet d’afiliat. Abans de publicar-se la decisió del Comitè Central sobre el “nou curs”, el simple fet d’assenyalar la necessitat d’una modificació del règim interior del partit era considerat pels funcionaris de l’aparell com una heretgia, una manifestació de l’esperit d’escissió, un atemptat contra la disciplina. I ara els buròcrates estan disposats, en principi, a “prendre coneixement” del “nou curs”, és a dir a soterrar-lo en la pràctica. La renovació de l’aparell del partit (en el marc precís de l’estatut) ha de tenir com a objectiu el reemplaçament dels buròcrates momificats per elements vigorosos estretament vinculats a la vida de la col·lectivitat. I, abans que res, cal allunyar dels llocs dirigents aquells que, davant de la primera paraula de protesta o objecció, alcen contra els crítics les amenaces de sancions. El “nou curs” ha de tenir com primer resultat fer sentir a tots que d’ara en avant ningú s’atrevirà mai a aterrir el partit.
La nostra joventut no ha de limitar-se a repetir les nostres fórmules. Ha de conquistar-les, assimilar-les, formar-se una opinió, una fisonomia pròpies i ésser capaç de lluitar pels seus objectius amb el coratge que donen una convicció profunda i una total independència de caràcter. Fora del partit l’obediència passiva que fa seguir mecànicament les empremtes dels caps! Fora del partit la impersonalitat, el servilisme, el carrerisme! El bolxevic no és només un home disciplinat; és un home que, en cada cas i per a cada problema, es forja una opinió ferma i la defensa valerosament no sols contra els seus enemics sinó en el si del seu propi partit. Potser constitueix avui una minoria en la seua organització. Llavors se sotmetrà, perquè es tracta del seu partit. Però açò no significa sempre que estiga equivocat. Potser ha vist o comprés abans que la resta el nou camí o la necessitat d’un gir. Plantejarà el problema una segona, una tercera, una desena vegada si cal. Amb això farà un servei al seu partit, familiaritzant-lo amb el nou camí o ajudant-lo a realitzar el gir necessari sense convulsions internes.
El nostre partit no podria complir la seua missió històrica si es dividís en fraccions. No es disgregarà d’aquesta manera perquè, en tant que col·lectivitat autònoma, el seu organisme s’oposa a això. Però només combatrà amb èxit els perills de fraccionalisme desenvolupant i consolidant en el seu si l’aplicació de la democràcia obrera. El burocratisme de l’aparell és precisament una de les principals fonts del fraccionalisme. Reprimeix despietadament la crítica i el descontentament dins de l’organització. Per als buròcrates, tota crítica, tota advertència és gairebé fatalment una manifestació de l’esperit fraccional. El centralisme mecànic té com a complement obligat el fraccionalisme, caricatura de la democràcia i gran perill polític.
Conscient de la situació, el partit realitzarà l’evolució necessària amb la fermesa i la decisió exigides per les tasques amb què s’enfronta. Així, refermarà la seua unitat revolucionària, que li permetrà realitzar correctament l’immens treball que li està reservat en el pla nacional i internacional.
Estic molt lluny d’haver exhaurit el tema. He renunciat intencionadament a tractar ací altres aspectes essencials, perquè em propose exposar-los oralment quan la meua salut m’ho permeta, cosa que, espere, aviat ocorrerà.
Salutacions fraternals.
Lev Trotski
8 de desembre de 1923
(Publicada en Pravda l’11 de desembre)
PS: Com la publicació en Pravda d’aquesta lletra s’ha retardat dos dies, aprofite la demora per a agregar-hi algunes observacions complementàries.
M’he assabentat que quan la meua lletra fou llegida en les assemblees de barri, alguns camarades expressaren els seus temors que s’explotessen les meues consideracions sobre les relacions entre la “vella guàrdia” i la jove generació per a oposar (!) els joves i els vells. Segurament aquesta aprensió només pot provenir d’aquells que, fa només dos o tres mesos enrere, rebutjaven amb horror fins i tot la idea de la necessitat d’un canvi d’orientació.
En tot cas, col·locar en primer pla aprensions d’aquest tipus, en el moment i en la situació actuals, evidencia un desconeixement dels perills reals i de la seua importància relativa. L’actual estat d’ànim dels joves, extremadament simptomàtic, ha estat provocat precisament pels mètodes emprats per a mantenir la “calma” i la condemna formal de la qual fou la resolució adoptada per unanimitat pel Buró Polític. En altres termes, la “calma”, tal com era compresa, amenaçava d’allunyar cada vegada més la fracció dirigent dels comunistes més joves, és a dir de la immensa majoria del partit.
Una certa tendència de l’aparell a pensar i decidir per tota l’organització mena a basar l’autoritat dels mitjans dirigents únicament en la tradició. El respecte per la tradició és indiscutiblement un element necessari de la formació comunista i de la cohesió del partit, però no pot ésser un factor vital si no es nodreix i fortifica constantment amb un control actiu d’aqueixa tradició, és a dir amb l’elaboració col·lectiva de la política del partit en el moment present. En cas contrari, pot degenerar en un sentiment purament oficial, ésser únicament una forma sense contingut. Aqueix tipus de vinculació entre les generacions és evidentment insuficient i molt fràgil. Pot semblar sòlid, fins al moment en què s’adverteix que està a punt de trencar-se. Aqueix és precisament el perill de la política de “calma” en el partit.
I, si els veterans que encara no estan burocratitzats, que han servat l’esperit revolucionari (és a dir, i n’estem persuadits, la immensa majoria), se n’adonen clarament del perill que hem assenyalat i ajuden amb totes les seues forces el partit a aplicar la resolució del Buró Polític del Comitè Central, tota raó per a oposar a les generacions entre si desapareixerà. Serà llavors relativament senzill controlar la fogositat, els eventuals “excessos” dels joves. Però primer que res cal actuar de manera que la tradició del partit deixe d’ésser representada per l’aparell dirigent sinó que, per contra, visca i es renove constantment en l’experiència quotidiana de tota l’organització. D’aquesta manera s’evitarà també un altre perill: el de la divisió de la vella generació en “funcionaris”, encarregats de mantenir la “calma”, i en no-funcionaris. En no estar ja tancat en si mateix, l’aparell del partit, és a dir el seu esquelet orgànic, en compte de debilitar-se es reforçarà. I és indubtable que en el partit tenim necessitat d’un fort aparell centralitzat.
Es podrà objectar, potser, que l’exemple de degeneració de la socialdemocràcia en l’època reformista, que he citat en la meua lletra, no té molt de valor en l’actual època revolucionària. Evidentment, l’exemple no implica una identitat de condicions. No obstant, el caràcter revolucionari de la nostra època no constitueix en si mateix una garantia. Vivim ara sota el règim de la NEP, els riscos del qual augmenten amb el retard de la revolució mundial. La nostra activitat pràctica quotidiana de gestió de l’estat, activitat cada vegada més delimitada i especialitzada, oculta, com ho indica la resolució del Comitè Central, un perill d’estretiment del nostre horitzó, és a dir, un perill de degeneració oportunista. És evident que aquest perill augmenta en la mesura que les ordres dels “secretaris” tendeixen a substituir la vertadera direcció del partit. Seríem revolucionaris força mísers si descansàrem en el “caràcter revolucionari de la nostra època” en compte de superar les nostres dificultats, particularment les internes. A aquesta època hem d’ajudar-la per mitjà de la realització racional de la nova orientació proclamada unànimement pel Buró Polític.
Una altra observació, per a acabar. Fa dos o tres mesos, quan els problemes que avui són objecte de discussió no estaven encara a l’ordre del dia en el partit, alguns militants de província s’encollien d’espatlles indulgentment dient que a Moscou s’estava buscant el pèl en la llet, que en províncies tot anava millor. Encara avui aqueix estat d’ànim es reflecteix en certes lletres de província. Oposar la província, tranquil·la i raonable, a la capital pertorbada i contaminada, significa donar proves del mateix esperit burocràtic del que ja hem parlat. En realitat, l’organització moscovita és la més vasta, forta i vital de les organitzacions del partit. Àdhuc en els moments de “calma” l’activitat ha estat ací més intensa que en altres bandes. Si Moscou es distingeix ara dels altres punts de Rússia, és únicament perquè ha pres la iniciativa d’una revisió de l’orientació del partit, la qual cosa constitueix un mèrit i no una culpa. Tot el partit seguirà el seu camí i procedirà a la necessària revisió de certs valors. Com menys s’opose l’aparell provincial del partit a aquest moviment, més fàcilment superaran les organitzacions locals aquesta etapa inevitable d’autocrítica fructífera, els resultats de la qual es traduiran en l’augment de la cohesió i en l’elevació del nivell ideològic del partit.