1914
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez - alejomp@terra.es - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973
Document disponible en format .rtf
LA QÜESTIÓ BALCÀNICA
“La present guerra, per estar entaulada contra el tsarisme rus i el seus vassalls, es troba dominada per una idea històrica. L’ímpetu d’aquesta gran idea històrica consagra els camps de batalla de Polònia i de l’Est de Rússia. El tro del canó, el martelleig de les metralladores i l’empenta de la cavalleria, tot contribueix a l’enfortiment del programa democràtic per a l’alliberament de les nacions. Si el tsarisme, aliat amb els poders capitalistes de França i amb una nació de quincallaires sense escrúpols, no hagués aconseguit sufocar la revolució de 1905, l’actual matança entre les nacions hauria pogut ser evitada.
“Una Rússia democràtica no hauria consentit portar a terme aquesta guerra fútil i sense escrúpols. Les grans idees de llibertat i de justícia parlen ara el persuasiu llenguatge de les metralladores i de l’espasa, i tot cor susceptible de simpatia per les causes justes i humanes només pot desitjar que el poder del tsarisme siga destruït d’una vegada per a sempre, i que les oprimides nacionalitats de Rússia puguen inclús tenir el dret a disposar dels seus destins.”
La cita anterior es del Nepszawa del 31 d’agost de 1914, l’òrgan oficial del Partit Socialista Hongarès. Hongria és el país la vida interna del qual es basteix sobre la base de l’opressió d’una minoria nacional, sobre l’esclavitud de les classes treballadores i sobre el parasitisme oficial i la usura de la casta governant dels grans terratinents. És el país en què homes semblants a Tisza, són amos de la situació, embolicats en anyins del agrarisme, però que procedeixen com a bandits polítics. En una paraula: Hongria es el país més semblant a la Rússia governada pel tsarisme.
Aquesta afirmació, que és més ajustada que la feta pel Nepszawa, l’òrgan socialista d’Hongria, ¿provocaria un clamor d’entusiasme davant de l’alliberadora missió dels exèrcits d’Alemanya i Àustria-Hongria? ¿Qui, que no fóra el comte Tisza, sentiria la crida a favor de “l’enfortiment del programa democràtic per a l’alliberament de les nacions”? ¿Qui podia aparèixer per a mantindre molt alts els principis eterns de la llei i la justícia a Europa, sinó la turba de governants de Budapest i els desacreditats “panamistes”? ¿Que potser havia de confiar-se tal missió a la diplomàcia sense escrúpols de la “pèrfida Albió”, la nació de quincallaires?
La rialla reemplaça a la indignació. La tràgica inconsistència de la política seguida per la Internacional no sols assoleix el seu punt culminant en els articles del pobre Nepszawa; ells ens desarmen amb el seu humorisme.
La sèrie actual d’esdeveniments comença amb l’ultimàtum dirigit a Sèrbia per Àustria-Hongria. En aquest assumpte no existia la més mínima raó perquè la socialdemocràcia internacional prengués sota la seua protecció les intrigues dels serbis o qualsevol de les insignificants dinasties de la península balcànica. Tots ells tractaven d’ocultar les seues aventures polítiques davall el mantell de les aspiracions nacionals. I molt menys motiu tenim per a deixar-nos endur per un arravatament d’indignació moral, pel fet que un jove fanàtic serbi respongués a la política covarda, criminal i vil de les autoritats governatives de Viena i Budapest amb un sangonós assassinat.
No ens cap el menor dubte d’una cosa; que en la discussió entre la monarquia del Danubi i el govern de Sèrbia, el dret històric, és a dir el dret d’autodeterminació, estava de part de Sèrbia a semblança del que passava amb el dret d’Itàlia en l’any 1859. Darrere del duel entre els canalles polítics imperials i els terroristes de Belgrad, s’oculta un sentit més profund que les meres ànsies dels Karajorgevich o els crims de la diplomàcia del tsar. D’una banda, estava l’exigència imperialista d’un estat nacional que ha perdut la seua vitalitat, i, de l’altra, el desig de la nació sèrbia desmembrada de reintegrar-se ella mateixa en una fusió nacional i arribar a ser un Estat amb plenitud de drets.
I per a d’açò ens hem assegut tant de temps en l’escola del socialisme? Per a oblidar les tres primeres lletres de l’alfabet democràtic? Aquesta falta absoluta de memòria es posa de manifest només desprès del 4 d’agost. Fins aqueixa data funesta els marxistes alemanys van demostrar que coneixien molt bé què ocorria en el sud-est d’Europa.
El 3 de juliol de 1914, desprès de l’assassinat de Sarajevo, escrivia el Vorwärts:
“La revolució burgesa dels eslaus del sud es troba en el seu apogeu i el tret de Sarajevo, tanmateix ser en si mateix un acte salvatge, sense sentit, és com un capítol important d’aquesta revolució, tant com les batalles per mitjà de les quals els búlgars, serbis i montenegrins alliberaven la població de Macedònia del jou de l’explotació feudal dels turcs. ¿Que té d’estrany que els sudeslaus d’Àustria-Hongria posen amb vehemència la seua mirada en els seus germans de raça del regne de Sèrbia? Els serbis han assolit en el seu país el punt culminant a què un poble pot arribar en el present ordre social. I tots els que portaven el nom de serbis o croats, a Viena o Budapest, eren tractats a colps de puny i puntades de peu, se’ls aplicava la llei marcial i eren empresonats... Hi ha allí set milions i mig de sudeslaus, els quals, a conseqüència de les victòries en els Balcans, han augmentat més que mai en audàcia, exigint els seus drets polítics. I si el tron imperial d’Àustria continua resistint el seu impacte, s’esfondrarà, i tot l’Imperi, amb el qual nosaltres hem enllaçat els nostres destins, es trencarà en trossos. L’evolució històrica demostra que semblants revolucions nacionals van sempre dretes a la victòria.”
Si la socialdemocràcia internacionalista, al costat del seu sector serbi, oferia una inflexible resistència a les reclamacions nacionals de Sèrbia, no era certament pels drets històrics d’Àustria-Hongria a oprimir i desintegrar les nacionalitats que viuen dins les seues fronteres, ni de bon tros per la missió alliberadora dels Habsburg.
Fins agost de 1914, ningú, exceptuant els negres i grocs venuts de la premsa, gosava murmurar una paraula sobre açò. Els socialistes eren influïts en la seua conducta per diferents motius. Primer, el proletariat, malgrat que no discutia el dret històric de Sèrbia d’esforçar-se per a aconseguir la seua unió nacional, no podia confiar la solució d’aquest problema als poders que llavors regien els destins del regne serbi.
En segon lloc (i açò per a nosaltres era un factor decisiu), la socialdemocràcia internacional no podia sacrificar la pau d’Europa a la causa nacional dels serbis, reconeixent, com ho feien, que excepte mitjançant d’una revolució europea, l’únic camí perquè una unió semblant es realitzés, era una guerra europea.
Però des del moment en què Àustria-Hongria portava el problema del seu propi destí i el de Sèrbia al camp de batalla, els socialistes no podien tenir el menor dubte que el progrés social i nacional seria ferit més greument en el sud-est d’Europa per una victòria dels Habsburg que no per una victòria sèrbia.
En d’altres paraules, per a nosaltres, socialistes, no hi havia la més petita raó per a identificar la nostra causa amb la de l’exèrcit serbi. Aquesta era la idea que animava els socialistes serbis Liapchevich i Katzlerovich, quan valerosament van decidir votar contra els crèdits de guerra.
Però segurament nosaltres tenim inclús menys raó per a recolzar els drets purament dinàstics dels Habsburg i els interessos imperials de les colles de capitalistes feudals, contra la lluita nacional dels serbis. Sobretot, la socialdemocràcia austrohongaresa, la que invoca ara les benediccions sobre l’espasa dels Habsburg per a l’alliberament dels polonesos, ucraïnesos, finesos i russos, abans que res ha d’aclarir les seues idees sobre la qüestió sèrbia, la qual ha quedat tan enterbolida i sense esperança. El problema a resoldre, no obstant, no es limita només al destí de deu milions de serbis. El xoc de les nacions europees, novament ha tornat a actualitzar la qüestió balcànica.
La Pau de Bucarest, signada en 1903, no resolgué ni els problemes nacionals, ni els internacionals en el Pròxim Est. Només intensificà, confonent-lo més, el resultat de les dues guerres balcàniques sense fi, que van acabar amb el complet, malgrat que temporal, esgotament de les nacions que hi participaren. Romania va seguir en política el camí d’Àustria-Hongria, tanmateix les rumanesques simpaties de la seua població, especialment en les ciutats. Açò era degut, no tant a causes dinàstiques, com per exemple al fet que un príncep d’Hohenzollern ocupés el tron, sinó més bé al perill imminent d’una invasió russa. En 1879, el tsar de Rússia, en agraïment per l’ajuda prestada per Romania durant la guerra rusoturca “d’alliberament”, seccionà del territori romanès la província de Bessaràbia.
Aquest fet tan eloqüent enrobustí força les simpaties de la dinastia dels Hohenzollern de Bucarest. Però les colles Magiar-Habsburg van aconseguir exasperar el poble romanès contra d’elles a causa de la seua política de desnacionalització en Transilvània d’una població de tres milions de romanesos contra tres quarts de milió en la província russa de Bessaràbia, i més tard els enfrontà a causa dels seus tractats comercials, que eren dictats pels interessos d’una gran part dels grans terratinents austrohongaresos.
Aquest és el motiu de l’entrada de Romania en la guerra al costat del tsar, malgrat la valerosa i activa agitació contra la participació a favor de qualsevol dels bel·ligerants portada a terme (pels socialistes) sota la direcció dels meus amics Gherea i Rakovski, participació de què és culpable la classe governant d’Àustria-Hongria, que arreplega ara la collita que sembrà, tant ací com en altres parts.
Però la qüestió no es resol fixant la responsabilitat històrica. Demà, en un mes, en uns anys o més, la guerra portarà al primer pla la resolució dels destins dels pobles balcànics i d’Àustria-Hongria, i el proletariat tindrà la seua contestació per a aquest problema.
La democràcia europea del segle XIX mirava amb desconfiança la lluita per la independència que sostenien els Balcans perquè temien que el poder rus fóra enfortit a costa de Turquia. Sobre açò, Karl Marx escrivia en 1853, en vespres de la guerra de Crimea:
“És pot dir que quant més fermament s’establisca Sèrbia i la seua nacionalitat, més relegada a un segon pla quedarà la influència directa de Rússia sobre els eslaus turcs; per a mantenir la seua posició com a Estat cristià, Sèrbia ha d’importar les seues institucions polítiques i les seues escoles (...) de l’Europa occidental.”
Aquesta profecia ha estat brillantment realitzada amb el que ocorre actualment en Bulgària, que va ser creada per Rússia com una avançada en els Balcans. Tan aviat com Bulgària fou regularment establerta com a Estat, es formà un fort partit antirus, sota la direcció de l’antic deixeble rus Stambulov, i aquest partit va ser prou fort com per a estampar el seu segell de ferro sobre la política estrangera del jove Estat.
Tot el mecanisme dels partits polítics a Bulgària està construït per a permetre-li avançar al mig de les dues combinacions europees sense estar obligada a entrar-hi en cap, a menys que decidisca fer-ho pel seu propi acord. Romania es va unir a l’aliança austroalemanya i Sèrbia, des de 1903, es va unir a Rússia, perquè la una estava amenaçada directament per Rússia i l’altra per Àustria.
Quant més independents siguen els pobles del Sud-Est d’Europa d’Àustria-Hongria, més efectivament seran capaços de protegir la seua independència contra el tsarisme.
L’equilibri de poders en els Balcans, creat pel Congrés de Berlín en 1870, estava ple de contradiccions. Limitats per les artificials fronteres etnogràfiques, col·locats sota el domini de les dinasties importades del planter alemany, nugats de peus i mans per les intrigues de les grans potències, els pobles balcànics no podien cessar en els seus esforços per tal d’assolir, a poc a poc, la seua unitat nacional i la seua llibertat.
La política nacional de Bulgària independent va ser naturalment dirigida envers Macedònia, la població del qual era búlgara. El Congrés de Berlín l’havia deixat
sota la dominació turca. D’altra banda, Sèrbia no tenia res a desitjar en Turquia com no fóra una petita banda de terreny, el sac d’arena de Novi-Bazar. Els seus interessos nacionals estaven en l’altra banda de la frontera austrohongaresa, a Bòsnia-Hercegovina, Croàcia, Eslavònia i Dalmàcia. Romania no tenia interessos en el Sud, on estava separada de la Turquia europea per Sèrbia i Bulgària. La política d’expansió romanesa va ser dirigida cap a la Transilvània hongaresa i la Bessaràbia russa.
Finalment, l’expansió nacional de Grècia, com la de Bulgària, estava en pugna amb Turquia.
La política austroalemanya, encaminada a la conservació artificial de la Turquia europea s’esfondrà; però no va ser a causa de les intrigues diplomàtiques de Rússia, encara que aquestes no faltaven. S’esfondrà per la inevitable marxa de la seua evolució. La Península Balcànica havia entrat en el camí del desenvolupament capitalista, i aquest fet va ser el que plantejà a la història present el problema de l’autodeterminació de la població balcànica com a estats nacionals. La guerra dels Balcans disposà de la Turquia europea, i açò creà les condicions necessàries per a la solució de les qüestions grega i búlgara. Però Sèrbia i Romania, la unitat nacional de les quals no podia ser realitzada a costa d’Àustria-Hongria, trobaren resistència en els seus esforços d’expansió vers el Sud, i van ser compensades a costa del que etnogràficament pertanyia a Bulgària: Sèrbia amb Macedònia i Romania amb la Dobrudja.
Aquest és el significat de la segona guerra dels Balcans i del Tractat de Pau de Bucarest, pel qual se li posà final.
La mera existència d’Àustria-Hongria, aqueixa Turquia de l’Europa central, obstrueix el camí al natural desig dels pobles del Sud-Est; els obliga a batre's constantment uns contra d’altres, i a buscar ajuda de fora convertint-se, així, en instruments de les dominacions polítiques de les grans potències. Només al mig de semblant caos era possible per a la diplomàcia del tsar teixir la trama de la qual l’últim fil era Constantinoble, sent una federació dels estats balcànics, econòmica i militar, l’única barrera invencible per a interposar-se en l’ambició del tsarisme.
Ara que la Turquia europea ha desaparegut, és Àustria-Hongria que destorba el camí per a una federació dels estats balcànics; Romania, Bulgària i Sèrbia hagueren trobat les seues fronteres naturals, i s’haurien unit amb Grècia i Turquia sobre la base d’interessos econòmics comuns, formant una aliança defensiva.
Açò haguera portat finalment la pau a la Península Balcànica, aqueix volcà que periòdicament amenaçava Europa amb les seues erupcions i que l’ha portada a la present catàstrofe.
Fins fa un cert temps, els socialistes van haver de resignar-se a observar la manera rutinària amb què la qüestió balcànica era tractada pels diplomàtics capitalistes, els que en les seues conferències i tractats secrets sargien un forat només per a obrir-ne un altre de major. Mentre aquest mètode dilatori continués retardant la solució final, la Internacional podia esperar que l’arreglament de la successió dels Habsburg seria motiu no per a una guerra sinó per a una revolució europea. Però ara que la guerra ha destruït l’equilibri de l’Europa sencera i que els poders rapaços tracten de modificar el mapa no sobre la base dels principis democràtics nacionals sinó sobre els de força militar, la socialdemocràcia ha d’arribar a la inquietant conclusió: que un dels principals obstacles per a la llibertat, la pau i el progrés, a més del tsarisme i el militarisme alemany, és la monarquia dels Habsburg com organització d’Estat.
El crim del grup socialista galitzià davall la direcció de Daszijuski consisteix, no sols en col·locar la causa polonesa per damunt del socialisme, sinó també en unir el destí de Polònia amb la sort de l’exèrcit austrohongarès i el de la monarquia dels Habsburg.
El proletariat socialista d’Europa no podia acceptar semblant solució del problema.
Per a nosaltres, la unitat i independència de Polònia és el mateix que la unitat i independència de Sèrbia. No podem ni volem permetre que la qüestió polonesa siga resolta per mètodes que perpetuen el caos que ara predomina en el sud-est d’Europa i pertorba el benestar de tota Europa.
Per a nosaltres, socialistes, la independència de Polònia significa la seua independència en els dos fronts, en el dels Romanov i en el dels Habsburg. No sols desitgem al poble polonès la llibertat de l’opressió del tsarisme sinó que també desitgem que el destí del poble serbi no depenga de la noblesa polonesa de Galítzia.
Per ara no necessitem considerar què tipus de relacions tindria una Polònia independent amb Bohèmia, Hongria, la Federació Balcànica; però està perfectament clar que un conjunt de petits estats en el Danubi i en la Península. Balcànica constituiria una barrera més efectiva als designis del tsarisme a Europa que no el dèbil i caòtic Estat austrohongarès, el qual prova els seus drets a l’existència només pels seus continus atemptats a la pau d’Europa.
En l’article de 1853, citat anteriorment, Marx escrivia el següent sobre la qüestió d’Orient: “Hem vist que els homes d’Estat europeus, en la seua obstinada estupidesa, petrificada rutina i indolència intel·lectual hereditària, retrocedeixen davant de tota temptativa de respondre a la pregunta: Què serà de la Turquia europea? Contra la força impulsora que afavoreix l’avanç rus cap a Constantinoble, es pensa emprar, com a mitjà per tal d’allunyar-la de tal camí, la buida teoria mai portada a terme de mantenir el status quo.
¿En què consisteix aquest status quo? Per als cristians súbdits de la Porta, açò no significa més que la perpetuació de la seua opressió pels turcs. Mentre ells és troben davall el jou del govern turc, han de mirar l’església grega, que governa seixanta milions de cristians cismàtics grecs, com la seua natural protectora i alliberadora”.
El que ací s’ha dit de Turquia es pot aplicar, en un major grau, a Àustria-Hongria. La solució de la qüestió balcànica no es pot concebre sense la solució de la qüestió austrohongaresa, ja que ambdues estan compreses en la mateixa fórmula, tant la democràtica federació del Danubi, com les nacions balcàniques.
“Els governs, amb els seus vells procediments diplomàtics (escrivia Marx) mai resoldran la dificultat. Com tants altres problemes, la solució del problema turc està reservada per a la revolució europea”. Aquesta afirmació té tanta vigència com en els dies en què va ser escrita. Però perquè la revolució resolga les dificultats, que s’han acumulat en el transcurs dels segles, necessita el proletariat el seu propi programa per a la resolució de la qüestió austrohongaresa. I aquest programa ha d’oposar-se enèrgicament, tant a l’ànsia de conquista del tsarisme, com als esforços conservadors i covards que mantenen el status quo d’Àustria-Hongria.
Capítol següent: Àustria-Hongria