1905
Resultats
i perspectives
(Annexes sobre el 1905)
El moment d’apreciar històricament, en el seu conjunt i d’una forma definitiva, la Revolució Russa, no ha arribat encara; la situació respectiva de les forces en presència encara no està prou definida; la revolució continua, provoca a tota tesa noves i noves conseqüències; la seua importància és il·limitada. En presentar aquest llibre al lector, no es pretén oferir-li una obra històrica; s’aporta el testimoni d’un espectador i actor, es camina sobre les mateixes empremtes dels esdeveniments, a la llum d’una opinió que és la del partit de l’autor, socialdemòcrata en política i marxista des del punt de vista científic. L’autor s’ha esforçat, primer que res, en explicar al lector la lluita revolucionària del proletariat rus, lluita l’apogeu de la qual residí en l’activitat del Soviet de Diputats Obrers de Petersburg, alhora que hi trobava el seu desenllaç tràgic. Si l’autor ha assolit recompondre aquests esdeveniments d’una manera satisfactòria, haurà complit amb el millor de la seua tasca.
***
En la introducció, són analitzades les bases econòmiques de la Revolució Russa. El tsarisme, el capitalisme rus, l’estructura agrària de Rússia, les formes i les relacions de la seua producció, les classes de la societat, la noblesa agrària, els camperols, els grans capitalistes, la petita burgesia, els intel·lectuals, el proletariat, presentats en les seues relacions mútues i en la seua situació respecte a l’estat, tal és el contingut d’aquesta introducció, que té com a objecte mostrar al lector, en els seus agrupaments estàtics, les forces socials que entraran en acció davall la influència de la dinàmica revolucionària.
***
El nostre llibre no pretén tampoc exposar la totalitat dels fets materials. Hem renunciat deliberadament a la idea de proporcionar una representació detallada de la revolució en tota l’extensió del país; dins dels límits fixats a aquesta hora, no hauríem pogut establir més que una nomenclatura dels fets, útil potser per a informar, però que no hauria explicat res de la lògica interna dels esdeveniments, ni del seu aspecte viu. Preferim seguir un altre camí: ressaltant els esdeveniments i les institucions en què es resumia en certa manera el sentit de la revolució, hem situat en el centre del nostre quadro el centre del moviment mateix: Petersburg. No abandonem el sòl de la capital septentrional més que quan la revolució es trasllada a un altre lloc, siguen les costes del Mar Negre (La flota roja), siga el camp (El mugic es rebel·la), siga Moscou (Desembre).
***
Puix que ens limitem en l’espai, també ens cal fitar-nos en el temps.
Assignem un lloc destacat als tres últims mesos de 1905 (octubre, novembre i desembre), període culminant de la revolució, que comença amb la gran vaga general de tota Rússia, a l’octubre, i acaba per l’aixafament de la insurrecció de desembre, a Moscou.
En el que concerneix al període preparatori ens hem fixat dos moments, indispensables per a la comprensió de la marxa general dels esdeveniments. Fou primer l’era, tan breu, del príncep Sviatopolk-Mirski, aquella lluna de mel d’acostament entre el govern i “la societat”, quan tot no respirava sinó confiança i cordialitat, quan les comunicacions oficials del govern i els articles de fons dels periòdics liberals presentaven una odiosa barreja d’anilina i de melassa. En segon lloc, el 9 de gener, el Diumenge Roig, d’incomparable grandesa dramàtica, quan, en una atmosfera de pau i de confiança, xiularen de sobte les bales de la guàrdia imperial i tronaren les malediccions de les masses proletàries. La comèdia de la primavera liberal finia; allò que s’obria era la tragèdia de la revolució.
Hem silenciat gairebé per complet els vuit mesos que separen abril d’octubre. Per interessant que siga aquesta època, no ens ofereix res absolutament nou, res sense la qual cosa la història dels tres mesos decisius de 1905 puga semblar inintel·ligible. La vaga d’octubre és la conseqüència immediata de la manifestació de gener davant el Palau d’Hivern, així com la insurrecció de desembre sorgeix de la vaga d’octubre.
El capítol que tanca la part històrica estableix el balanç de l’any revolucionari, analitza els mètodes de lluita i ofereix un quadro resum del desenvolupament polític dels tres anys següents. El que cal deduir d’aquest capítol pot expressar-se així: La révolution est morte, vive la révolution!
***
El capítol consagrat a la vaga d’octubre està datat al novembre de 1905. Aquest article fou escrit durant les últimes hores de la gran vaga que sumí en la confusió a la banda de governants i forçà Nicolau II a signar amb tremolosa mà el manifest del 17 d’octubre. Llavors, l’article es publicà en dos números del periòdic socialdemòcrata Natxalo (El començament) que es publicava en Petersburg; està reproduït ací quasi sense modificacions, no sols perquè reconstrueix de manera suficient per als nostres propòsits el quadro general de la vaga, sinó també perquè l’estat d’ànim que expressa i el to que s’hi ha emprat caracteritzen fins a un cert punt l’estil dels publicistes d’aquella època.
***
La segona part del llibre constitueix un tot independent: és la història del procés judicial als integrants del Soviet de Diputats Obrers, més tard de la deportació a Sibèria i l’evasió de l’autor de la present obra. No obstant això, les dues parts del llibre estan íntimament unides. El Soviet de Diputats Obrers de Petersburg, a finals de 1905, es mantenia al centre dels esdeveniments revolucionaris; a més, i açò és l’important, la detenció dels membres del soviet obre l’època de la contrarevolució. Són les seues víctimes, unes rere altres, totes les organitzacions revolucionàries del país. Sistemàticament, pas a pas, amb una perseverança aferrissada i una set de venjança incomparable, els vencedors esborren totes les empremtes del gran moviment. Com menys se senten en perill, més sanguinari es fa el seu baix rancor. El Soviet de Diputats Obrers de Petersburg fou sotmès a causa en 1906; la major pena aplicada fou la privació de tots els drets i la deportació a Sibèria a perpetuïtat. El Soviet de Diputats Obrers en Ekaterinoslav no fou jutjat fins a 1909, i el resultat fou diferent: algunes desenes d’acusats foren condemnats a treballs forçats; es dictaren trenta-dos sentències de mort, de les quals vuit foren executades.
Després d’una lluita digna de titans i la victòria efímera de la revolució, sobrevé l’època de la liquidació: són les detencions, les deportacions, els intents d’evasió, la dispersió dels revolucionaris pel món sencer... Tal és el nexe que uneix les dues parts d’aquest llibre.
Viena, octubre de 1909
Lev Trotski