Lev Trockij

1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

Primer volum

Conclusions


La història del Soviet de Diputats Obrers de Petersburg és la història de cinquanta dies.


El 13 d’octubre, es reuní per primera vegada l’assemblea constituent del soviet.


El 3 de desembre, la sessió del soviet fou interrompuda pels soldats del govern.


En la primera sessió no hi havia més que diverses dotzenes d’homes. I a meitat de novembre el número de diputats arribava a 56, entre ells 6 dones. Representaven 147 fàbriques, 34 tallers i 16 sindicats. La major part dels diputats (351) pertanyien a la indústria del metall. Aquests darrers exerciren un paper decisiu en el soviet, la indústria tèxtil envià 57 diputats, la del paper i impremta 32, els empleats de comerç tenien 12 i els comptables i farmacèutics 7. S’elegí un Comitè Executiu el 17 d’octubre, compost

per 31 membres: 22 diputats i 9 representants dels partits (6 per a les dues fraccions de la socialdemocràcia i 3 per als socialistes revolucionaris).


¿Quin fou el caràcter d’aquesta institució que, en un curt període de temps, conquerí un lloc tan important en la revolució i la marcà amb un tret decisiu en la seua major puixança?


El soviet organitzava les masses obreres, dirigia vagues i manifestacions, armava els obrers i protegia la població contra els pogroms. No obstant això, hi hagueren altres organitzacions revolucionàries que feren el mateix abans, al mateix temps i després d’ell, i mai tingueren la mateixa importància. El secret d’aquesta importància rau en què aquesta assemblea sorgí orgànicament del proletariat durant una lluita directa, determinada en certa manera pels esdeveniments, que entaulà el món obrer “per la conquesta del poder”. Si els proletaris, per la seua banda, i la premsa reaccionària per la seua, donaren al soviet el títol de “govern proletari” fou perquè, de fet, aquesta organització no era una altra cosa que l’embrió d’un govern revolucionari. El soviet tenia el poder en la mesura que la potència revolucionària dels barris obrers se’l garantia; lluitava directament per la conquesta del poder, en la mesura que aquest romania encara en mans d’una monarquia militar i policíaca.


Abans de l’aparició del soviet trobem entre els obrers de la indústria nombroses organitzacions revolucionàries, dirigides sobretot per la socialdemocràcia. Però eren formacions dins del proletariat, i el seu fi immediat era lluitar “per adquirir influència sobre les masses”. El soviet, per contra, esdevingué immediatament en “l’organització mateixa del proletariat”; el seu fi era lluitar per la conquesta del poder revolucionari.


En ésser el punt de concentració de totes les forces revolucionàries del país, el soviet no es dissolia en la democràcia revolucionària; era i continuava essent l’expressió organitzada de la voluntat de classe del proletariat. En la seua lluita pel poder, aplicava mètodes que procedien, naturalment, del caràcter del proletariat considerat com a classe: aquests mètodes es refereixen al paper del proletariat en la producció, a la importància dels seus efectius i a la seua homogeneïtat social. Més encara, en combatre pel poder, al capdavant de totes les forces revolucionàries, el soviet no deixava ni un instant de guiar l’acció espontània de la classe obrera; no sols contribuïa a l’organització dels sindicats sinó que intervenia fins i tot en els conflictes particulars entre obrers i patrons. I, precisament perquè el soviet, en tant que representació democràtica del proletariat en l’època revolucionaria, es mantenia a l’encreuament de tots els seus interessos de classe, patí des del principi la influència totpoderosa de la socialdemocràcia. Aquest partit tingué aleshores la possibilitat d’utilitzar els immensos avantatges que li donava la seua iniciació en el marxisme; aquest partit, per ésser capaç d’orientar el seu pensament polític en el “caos” existent, no hagué d’esforçar-se en absolut per a transformar el soviet, que no pertanyia formalment a cap partit, en aparell organitzador de la seua influència.


El principal mètode de lluita aplicat pel soviet fou la vaga general política. L’eficàcia revolucionària d’aquest tipus de vaga rau en què, a banda de la seua influència sobre el capital, desorganitza el poder del govern. Com major és la “anarquia” que porta amb si, més propera està la victòria. Ha de donar-se, no obstant això, una condició indispensable: que l’anarquia que es produïsca no siga assolida per mètodes anàrquics. La classe que, en suspendre momentàniament qualsevol treball, paralitza l’aparell de la producció i, alhora, l’aparell centralitzat del poder, aïllant una a una les diverses regions del país i creant un ambient d’incertesa general, ha d’estar prou organitzada per a no ésser la primera víctima de l’anarquia que ella mateixa ha suscitat. En la mesura que la vaga destrueix l’activitat del govern, l’organització mateixa de la vaga es veu empentada a assumir les funcions del govern. Les condicions de la vaga general, en tant que mètode proletari de lluita, eren les mateixes condicions que donaren al Soviet de Diputats Obrers la seua importància il·limitada.


Gràcies a la pressió de la vaga, el soviet posà en pràctica la llibertat de premsa, organitzà un servei regular de patrulles als carrers per a la protecció dels ciutadans, s’apoderà en major o menor mesura de correus i telègrafs i dels ferrocarrils, i intervingué amb autoritat en els conflictes econòmics entre obrers i capitalistes, intentant, per la pressió directa de la revolució, establir la jornada de vuit hores... Paralitzant l’activitat de l’autocràcia per la insurrecció vaguística, instaurà un ordre nou, un règim democràtic entre la població treballadora de les ciutats.


Després del 9 de gener, la revolució havia mostrat que era la que educava la consciència de les masses obreres. El 14 de juny, amb la revolta del Potemkin, la revolució demostrava que podia transformar-se en una força material; amb la vaga d’octubre provà que era capaç de desorganitzar l’enemic, de paralitzar la seua voluntat i reduir-lo a l’últim grau d’humiliació. Finalment, organitzant per tot arreu soviets obrers, la revolució deixava ben clar que sabia constituir un poder.


El poder revolucionari no pot recolzar-se més que sobre una força revolucionària activa. Siga quina siga l’opinió que tinguem del desenvolupament ulterior de la revolució russa, és un fet que, fins ara, cap classe social, a excepció del proletariat, s’ha mostrat capaç de servir de suport al poder revolucionari, ni tan sols disposada a fer-ho. El primer acte de la revolució fou un contacte al carrer entre el proletariat i la monarquia; la primera victòria seriosa de la revolució s’assolí amb un mitjà que només pertany al proletariat: la vaga general política; com a primer embrió del poder revolucionari veiem aparèixer una representació del proletariat. En la persona del soviet trobem per primera vegada en la història de la nova Rússia un poder democràtic; el soviet és el poder organitzat de la massa mateixa i domina totes les seues faccions: és la vertadera democràcia, no falsificada, sense les dues cambres, sense burocràcia professional, servant els electors el dret de reemplaçar quan vullguen els seus diputats. El soviet, per mitjà dels seus membres, per mitjà dels diputats que els obrers han elegit, presideix directament totes les manifestacions socials del proletariat en el seu conjunt o en grups, organitza la seua acció i li dóna una consigna i una bandera.


Segons el cens de 1897, Petersburg comptava amb uns 820.000 habitants de població “activa”; dins d’aquest nombre hi havia 433.000 obrers i servents; així, el proletariat de la capital era el 53% de la població. Si es consideren els elements no actius, a causa que les famílies proletàries són relativament poc importants en nombre, obtindrem una xifra més baixa (50,8%). En tot cas, el proletariat constitueix més de la meitat de la població de Petersburg.


El Soviet de Diputats Obrers no representava oficialment tota la població obrera de la capital, que arribava quasi a mig milió d’ànimes; en tant que organització, unificava unes 200.000 persones, sobretot obrers de fàbriques i, malgrat que la seua influència política, directa i indirecta, s’estengués molt més, grups importants del proletariat (obrers de la construcció, criats, cotxers...) estaven totalment o parcial fora de la seua influència. No hi ha dubte, no obstant això, que el soviet expressava els interessos de tota aquesta massa proletària. Si a les fàbriques, certs elements representaven allò que hom ha anomenat “centúries negres”, el seu nombre decreixia de dia en dia. Entre les masses proletàries, la dominació política del soviet de Petersburg no podia trobar sinó aprovació, mai adversaris. No hi havia més excepció que la dels criats privilegiats, els lacais dels grans buròcrates, els cotxers dels ministres, els borsistes i les cortesanes, que són conservadors i monàrquics de professió.


Entre els intel·lectuals, tan nombrosos en Petersburg, el soviet tenia més amics que enemics; els estudiants reconeixien la direcció política del soviet i la sostenien ardentment en tots els seus actes. Els funcionaris, a excepció d’aquells que s’havien venut totalment, es posaren, momentàniament almenys, al costat del soviet. L’enèrgic suport d’aquest a la vaga de correus i telègrafs li atragué l’atenció i la simpatia dels funcionaris subalterns. Tots els oprimits i desheretats, la gent honrada, i d’esperit conseqüent (conscientment o instintivament) es posaren de banda del soviet.


Quins eren, doncs, els seus adversaris? Els representants del pillatge capitalista, els jugadors a l’alça de la Borsa, els empresaris, els comerciants i els exportadors, arruïnats per la vaga, els proveïdors de la xusma daurada, la colla municipal de Petersburg (vertader sindicat de propietaris d’immobles), l’alta burocràcia, les poules de luxe la criança de les quals formava part del pressupost de l’estat, els portadors d’estrelles i condecoracions, els homes públics oficialment mantinguts, la policia, en fi, totes les avarícies, brutalitats i corrupcions que se sabien ja condemnades per la fortuna.


Entre l’exèrcit del soviet i els seus enemics hi havia encara elements políticament indeterminats, dubtosos o dels que es dubtava. Eren els grups més endarrerits de la petita burgesia, que encara no havien estat atrets per la política o que no havien comprès prou el paper i el sentit del soviet, ni pres posició envers ell. Els artesans estaven alarmats, espantats. La indignació del petit propietari davant unes vagues ruïnoses lluitava, en cadascú, amb el desig vague d’un futur millor.


Entre la intel·liguèntsia, els polítics professionals als qui els esdeveniments desorientaven, els periodistes radicals que no sabien allò que volien i els demòcrates escèptics criticaven amb indulgència el soviet, enumeraven una a una les seues faltes i, en general, donaven a entendre que, si dirigiren ells aqueixa institució, la felicitat del proletariat quedaria assegurada per sempre. L’excusa de tota aquesta gent era la seua impotència.


En tot cas, el soviet, de fet o virtualment, era l’òrgan de la immensa majoria de la població. Els enemics que podia tenir a la capital no haurien estat perillosos per a la seua dominació política si no haguessen trobat un protector en l’absolutisme, encara viu, que es recolzava sobre els elements més retrògrads d’un exèrcit de mugics. La feblesa del soviet no raïa en ell mateix, era la debilitat d’una revolució purament urbana.


Els cinquanta dies marcaren la puixança d’aquesta revolució i el soviet fou el seu òrgan de lluita contra el poder. El caràcter de classe del soviet estava determinat pel fraccionament de la població urbana i pel profund antagonisme polític que es palesava entre el proletariat i la burgesia capitalista, fins i tot dins de l’estret marc històric de la lluita contra l’autocràcia. La burgesia capitalista, després de la vaga d’octubre, tractà conscientment de frenar la revolució; la petita burgesia era massa insignificant per a exercir un paper independent; el proletariat exercia una hegemonia indiscutible a la ciutat i la seua organització de classe era l’òrgan de la lluita revolucionària pel poder.


El soviet era més fort puix que el govern estava més desmoralitzat. Concentrava en si les simpaties dels grups no proletaris a mesura que l’antic poder es revelava cada vegada més impotent i embogit.


La vaga política de massa fou l’arma principal del soviet. Com unia tots els grups del proletariat amb un lligam revolucionari directe, i com sostenia els obrers i cada empresa amb tota l’autoritat i tota la força de la classe, tingué la possibilitat de suspendre, en el moment previst, la vida econòmica del país. Malgrat que la propietat dels mitjans de producció restés en mans dels capitalistes, com abans, tanmateix que el poder governamental romangués en mans de la burocràcia, fou el soviet qui disposà de les fonts nacionals de producció i dels mitjans de comunicació, almenys en la mesura necessària per a interrompre la marxa regular de la vida econòmica i política. I aquesta capacitat del soviet (manifestada en els fets) de paralitzar l’economia i introduir l’anarquia en l’existència de l’estat, en féu precisament allò que fou. Sota aquestes condicions, cercar vies de coexistència pacífica entre el soviet i l’antic règim hauria estat la més deplorable de les utopies. I, no obstant això, el vertader contingut de totes les objeccions fetes a la tàctica del soviet procedeix precisament de la fantàstica idea que el soviet s’hauria hagut de preocupar de l’organització de les masses, abstenint-se de tota ofensiva, a partir d’octubre i mantenint-se al terreny conquerit a l’absolutisme.


Però, en què consistia la victòria d’octubre?


Sens dubte, com a resultat dels atacs i de la pressió d’octubre, l’absolutisme havia abdicat “en principi”. Havia renunciat a si mateix. Però, en realitat, no havia perdut encara la batalla, l’havia defugit simplement. No havia fet intents seriosos d’oposar el seu exèrcit de camperols a les ciutats revolucionàries. Per descomptat que aquesta moderació no es devia a motius humanitaris, l’absolutisme estava simplement desmoralitzat, sense coordinar, en aquell moment. Els elements liberals de la burocràcia veieren arribat el seu torn i feren publicar el manifest del 17 d’octubre, que era una abdicació de principis de l’absolutisme. Però tota l’organització material del poder, la jerarquia de funcionaris, la policia, els tribunals i l’exèrcit, tot això restà com abans, com a propietat no compartida de la monarquia. Quina tàctica podia i havia d’emprar el soviet en tals condicions? La seua força consistia en el fet que, en recolzar-se sobre el proletariat productor, podia, en certa manera, llevar a l’absolutisme la possibilitat d’utilitzar l’aparell material del seu poder. Des d’aquest punt de vista, l’activitat del soviet significava l’organització de l’“anarquia”. La seua existència i desenvolupament ulteriors marcaven una consolidació de l’“anarquia”. No era possible cap tipus de coexistència duradora. El proper conflicte estava anunciat per la quasi victòria d’octubre, n’estava ja implícit.


Què podia fer el soviet? Fingir que no veia la impossibilitat d’evitar el conflicte? Potser havia de fer veure que organitzava les masses per a gaudir de les alegries del règim constitucional? Ningú ho hauria cregut, ni l’absolutisme ni la classe obrera.


Fins a quin punt els formalismes i les aparences de lleialtat són impotents en la lluita contra l’autocràcia, ho hem comprovat més tard en les dues dumes. Per a seguir la tàctica de la hipocresia “constitucional” en aquest país autocràtic, el soviet hauria hagut d’ésser quelcom molt diferent del que era. I fins i tot en el cas que ho hagués estat no hauria servit de res. Hauria tingut un fracàs semblant al de la Duma.


El soviet no tenia més remei que reconèixer que el conflicte era inevitable dins d’un futur força pròxim i que l’única tàctica de què disposava era preparar la insurrecció.


Ara bé, aquesta preparació raïa essencialment en el desenvolupament i en l’enfortiment de les facultats pròpies del soviet, susceptibles de paralitzar la vida de l’estat i que constituïen la seua mateixa força. Així, doncs, tot allò que el soviet emprenia per a desenvolupar i enfortir aqueixes facultats, precipitava inevitablement el conflicte.


El soviet es preocupava cada vegada més d’estendre la seua influència a l’exèrcit i la classe camperola. Al novembre féu un crida als obrers perquè manifestaren activament els seus sentiments de fraternitat envers l’exèrcit, la consciència del qual començava a despuntar, en especial amb els marins de Kronstadt. Si no ho hagués fet hauria quedat provat que no es feien esforços per augmentar les forces disponibles. En fer-ho s’avançaven als esdeveniments.


Potser hi havia una tercera via? És que el soviet hauria pogut, junt amb els liberals, recórrer a l’anomenat sentit polític del poder? Hauria estat potser possible i preferible trobar una línia que separés els drets del poble de les prerrogatives de la monarquia, per a detenir-se en aquest límit sacrosant? Però, així i tot, ¿qui hauria pogut garantir que la monarquia anava a detenir-se a l’altre costat de la línia de demarcació? Qui hauria pogut encarregar-se de posar pau entre les dues parts, o, almenys, d’organitzar una treva? El liberalisme, potser...? Precisament, una diputació liberal es dirigí al comte Witte el dia 18 d’octubre per a proposar-li que s’allunyaren les tropes de la capital, com a senyal de reconciliació amb el poble, a la qual cosa respongué el ministre: “Preferim estar privats d’aigua i d’electricitat que de les nostres tropes”. És obvi que el govern no havia pensat ni tan sols en l’eventualitat d’un desarmament.


Què li quedava al soviet per fer? No hi havia més que una alternativa, o bé cedia, abandonant l’assumpte a un arbitratge extern, com la futura Duma d’estat, que era allò que exigia el liberalisme, o bé es disposava a mantenir i a servar per les armes allò que havia conquerit a l’octubre, així com a preparar una nova ofensiva, si fos possible. Ara ja sabem que la Duma fou l’escenari d’un nou conflicte. Per consegüent, el paper objectiu que exerciren les dues primeres dumes no féu més que confirmar l’exactitud de les previsions polítiques sobre les quals el proletariat basava la seua tàctica. Però no cal anar tan lluny per a preguntar-nos què és allò que podia i havia de garantir la creació d’aqueixa “cambra d’arbitratge” o “cambra de conciliació”, que no podia reconciliar ningú en realitat. ¿Podia ésser el tan portat i portat sentit polític de la monarquia o potser un compromís solemne per la seua banda? La paraula d’honor del comte Witte, tal vegada? Les visites que feien els zemstvos a Peterov per l’escala de servei? Les advertències del senyor Mendelssohn? O era, potser, la “marxa natural de les coses”, a la que el liberalisme abandona tots els problemes, en el moment que la història se’ls presenta, proposant-se’ls a la seua iniciativa, a les seues forces o al seu sentit polític?


Ja que el conflicte era inevitable al desembre, podíem cercar les causes de la derrota d’aleshores en la composició mateixa del soviet. S’afirmava que el seu defecte essencial raïa en el seu caràcter de classe, ja que per a arribar a ésser l’òrgan d’una revolució “nacional” hauria hagut d’eixamplar els seus quadres i donar cabuda en ells a representants de tots els estrats socials. Però, era açò realment així?


La força del soviet estava determinada pel paper del proletariat en l’economia capitalista. La tasca del soviet, no era transformar-se en una paròdia de parlament ni en organitzar una representació proporcional dels interessos dels diferents grups socials; la seua tasca era donar unitat a la lluita revolucionària del proletariat, i l’instrument principal de lluita que trobà fou la vaga general política, mètode exclusivament apropiat per al proletariat en tant que classe assalariada. L’homogeneïtat de la seua composició suprimia tot fregament a l’interior del soviet i li feia capaç d’una iniciativa revolucionària.


Tampoc hi havia manera d’eixamplar la composició del soviet, perquè s’anava a cridar els representants de les unions liberals? Açò hauria proporcionat al soviet dues dotzenes d’intel·lectuals i la seua influència hauria estat semblant al paper de la Unió de Sindicats en la revolució, és a dir, ínfima.


I quins altres grups hi havia? El congrés dels zemstvos? Les organitzacions comercials i industrials?


El congrés dels zemstvos celebrà les seues sessions a Moscou durant el mes de novembre i examinà la qüestió de les seues relacions amb el ministre Witte, però no se li passà ni tan sols pel cap preguntar-se quina havia d’ésser la seua postura envers el soviet obrer.


Durant la sessió del congrés, esclatà la rebel·lió de Sebastopol, que, com hem vist, llançà bruscament els zemstvos cap a la dreta, i fins a tal punt que M. Miliukov hagué d’encarregar-se de tranquil·litzar “la Convenció” de zemstvos, amb un discurs que venia a significar en definitiva, que la rebel·lió estava aixafada, gràcies a Déu. Així, doncs, ¿de quina manera hauria pogut realitzar-se una col·laboració revolucionària entre aquests senyors contrarevolucionaris i els diputats obrers que, per contra, aclamaven els insurrectes de Sebastopol? Fins ara, ningú ha pogut respondre a aquesta pregunta. Un dels dogmes, a mitges sincers i hipòcrites del liberalisme, consistia en exigir que l’exèrcit romangués al marge de la política, mentre que el soviet, en canvi, desplegava una gran energia per tal d’atreure l’exèrcit a la seua política revolucionària. Si admetem que el soviet no podia permetre que l’exèrcit quedés a la completa disposició de Trepov, llavors, ¿a partir de quin programa s’hauria pogut concebre una col·laboració amb els liberals en aquesta qüestió tan important? ¿Què haurien aportat aquests senyors a l’activitat del soviet, de no ésser una oposició sistemàtica, polèmiques interminables i, en fi, la desmoralització interna? ¿Què haurien pogut donar-nos, a banda de consells i indicacions, com els que es trobaven en la premsa liberal en quantitat considerable? Tot i que el vertader “pensament polític” hauria estat a disposició dels constitucionals demòcrates (cadets) i dels octubristes, el soviet no podia de cap manera esdevenir un club de polèmiques i d’ensenyaments recíprocs. El soviet havia d’ésser i continuava essent un òrgan de lluita.


No hi havia res que pogueren donar els representants del liberalisme i la democràcia burgesa a “la força” del soviet. Basta de recordar el paper que exerciren a l’octubre, novembre i desembre, basta de veure la resistència d’aquests elements a la dissolució de la Duma per a comprendre que el soviet tenia el dret i el deure de continuar essent una organització de classe, és a dir, una organització de lluita. Els diputats burgesos haurien pogut proporcionar-li el nombre; però eren absolutament incapaços de donar-li la força.


Aquestes constatacions destrueixen les acusacions purament racionalistes, i no justificades per la història, que han estat llençades contra la intransigent tàctica de classe del soviet, que mantingué la burgesia al camp de l’ordre. La vaga de treball, que fou l’instrument de la revolució, provocà l’“anarquia” en la indústria; açò fou suficient per a obligar el partidaris de l’oposició entre les classes privilegiades a col·locar per damunt de qualsevol consigna liberal els principis de l’ordre polític i del manteniment de l’explotació capitalista.


Els empresaris decidiren que la “gloriosa” vaga d’octubre (com ells l’anomenaven) havia d’ésser l’última, i organitzaren la unió antirevolucionària del 17 d’octubre. Tenien raons suficients, ja que cadascun d’ells havia pogut comprovar a la seua fàbrica que les conquestes polítiques de la revolució marxaven paral·lelament a la radicalització de les posicions obreres contra el capital. Certs polítics retreien a la lluita per la jornada de vuit hores haver operat una escissió definitiva en l’oposició i haver fet del capital una força contrarevolucionària. Aquestes crítiques haurien volgut posar a disposició de la història l’energia de classe del proletariat, però evitant les conseqüències de la lluita de classes. Per descomptat que l’establiment de la jornada de vuit hores suscita una enèrgica reacció per part dels patrons, però és pueril pensar que ha estat necessària aquesta campanya perquè es realitzés la unió dels capitalistes amb el govern. La unió del proletariat, com a força revolucionària independent que es posava al capdavant de les masses populars, era una amenaça constant per a l’“ordre”, i aquesta unió era per si mateixa un argument suficient perquè es realitzés la coalició del capital amb el poder.


És veritat que durant el primer període de la revolució, quan es manifestava per explosions aïllades, els liberals les toleraven, perquè veien clarament que el moviment revolucionari destruïa l’absolutisme i l’empentava a un acord constitucional amb les classes dirigents. Es resignaven a veure vagues i manifestacions, tractaven els revolucionaris de manera amistosa i els criticaven sense acritud. Després del 17 d’octubre, quan les clàusules de l’acord constitucional ja havien estat signades i com ja no quedava més que portar-les a la pràctica, la continuació de l’obra revolucionària comprometia, evidentment, la possibilitat mateixa d’un acord entre els liberals i el poder. La massa proletària, unida i radicalitzada per la vaga d’octubre, organitzada des de dins, pel fet mateix de la seua existència, separava el liberalisme de la causa de la revolució. L’opinió del liberal era que l’esclau havia fet allò que s’esperava d’ell i que ja no tenia més que tornar tranquil·lament al treball. El soviet opinava, per contra, que allò més difícil estava encara per fer. En aquestes condicions, no era possible cap tipus de col·laboració revolucionària entre la burgesia capitalista i el proletariat.


Els successos de desembre són una conseqüència d’octubre com una conclusió és conseqüència de les seues premisses. El resultat del conflicte de desembre no s’explica per defectes en la tàctica sinó pel decisiu fet que la reacció era molt més rica en forces materials que la revolució. El proletariat xocà en la seua insurrecció de desembre, no amb errors d’estratègia, sinó amb quelcom molt més real: les baionetes de l’exèrcit camperol.


És cert que el liberalisme pensa que quan no s’és prou fort sempre és possible sortir de l’assumpte fugint. Considera com a tàctica valenta, madura i racional batre’s en retirada en el moment decisiu. Aquesta filosofia liberal de la deserció produí impacte fins i tot sobre alguns escriptors de la socialdemocràcia, que després plantejaren la qüestió següent: si la derrota de desembre tingué com a causa la insuficiència de les forces del proletariat, ¿no estava l’error precisament en què, en no disposar de la força necessària per a la victòria, el proletariat hagués acceptat la batalla? A açò es pot respondre fàcilment que si les batalles no es feren més que estant segurs de la victòria, poques batalles hi hauria hagut sobre la faç de la terra. Un càlcul previ de les forces disponibles no pot determinar la solució dels conflictes revolucionaris. I si fos altrament, fa temps que s’hauria substituït la lluita de classes per una estadística de classes. No fa tant de temps encara que aquest era el somni dels sindicats, que volien adaptar aquest mètode a la vaga. Succeí, no obstant això, que els capitalistes, fins i tot en presència de les més perfectes estadístiques, dignes dels tenidors de llibres que les havien concebut, no es deixaren convèncer, i que només ho comprengueren quan els arguments aritmètics es reforçaren amb l’argument de la vaga. I, per molt que es calcule, cada vaga suscita una multitud de fets nous, materials i morals, que és impossible preveure i que, en definitiva, decideixen el resultat de la lluita. Aparteu del vostre pensament al sindicat, amb els seus precisos mètodes de càlcul; esteneu la vaga a tot el país, fixeu-li un fi polític, oposeu el proletariat el poder de l’estat que serà el seu enemic més directe, que l’un i l’altre partit tinguen els seus aliats reals, possibles i imaginaris; compteu també amb els grups indiferents, pels quals es disputarà amb aferrissament, l’exèrcit, del que es destacarà, en el remolí dels esdeveniments, un grup revolucionari; compteu amb les esperances exagerades que naixeran en una banda i amb els temors, també exagerats, que sentiran en l’altra banda, i sapigueu que aqueixos temors i aqueixes esperances, al seu torn, seran factors essencials en els esdeveniments; afegiu-hi, finalment, la crisi de la Borsa i les influències entrecreuades de les potències estrangeres, llavors sabreu en quines circumstàncies es desenvolupa la revolució. En aquestes condicions, la voluntat subjectiva del partit, fins i tot del partit “dirigent”, no és més que una força entre mil, i està lluny d’ésser la més important.


En la revolució, més encara que en la guerra, el moment del combat està determinat molt menys per la voluntat i el càlcul d’un dels adversaris que per les posicions relatives dels dos exèrcits. És veritat que en la guerra, gràcies a la disciplina automàtica de la tropa, és possible a vegades evitar el combat i retirar l’exèrcit; en aqueixos casos, el general es veu obligat a preguntar-se si les maniobres de la retirada no desmoralitzaran els soldats i si, per evitar la derrota d’avui, no es predisposen a una altra més penosa demà. Kuropatkin hauria pogut dir-nos-en moltes coses.


En el desenvolupament d’una revolució és inconcebible que s’efectue una retirada regular; si, el dia de l’atac, el partit porta les masses al seu darrere, això no vol dir que puga després detenir o fer-les retrocedir, segons la seua conveniència. No és només el partit que mou les masses, aquestes, al seu torn, empenten el partit cap avant. I aquest fenomen es produirà en totes les revolucions, per molt organitzades que estiguen. Sota aquestes condicions, retrocedir sense presentar batalla significa generalment, per al partit, abandonar les masses al foc enemic. Sens dubte, la socialdemocràcia, en tant que partit dirigent, hauria pogut no respondre al desafiament llançat per la reacció al desembre; segons la feliç expressió de Kuropatkin, hauria pogut retrocedir a “posicions preparades per endavant”, és a dir; passar a la clandestinitat. Però, en obrar així, hauria donat al govern la possibilitat de destrossar una a una les organitzacions obreres més o menys obertes que s’havien constituït amb el concurs immediat del partit: no hauria estat possible, doncs, una resistència comuna. A aquest preu, la socialdemocràcia hauria comprat el dubtós avantatge de contemplar la revolució com a espectadora, de poder raonar els seus defectes i elaborar plans impecables... quan hom ja no en tenia necessitat. Açò, evidentment, no hauria unit molt el partit i a les masses!


Ningú pot dir que la socialdemocràcia haja forçat el conflicte; al contrari, el 22 d’octubre, a iniciativa del partit, el Soviet de Diputats Obrers de Petersburg renuncià a la manifestació de dolc projectada, per a no provocar un conflicte abans d’haver utilitzat el “nou règim” de perplexitat i de dubtes per a una tasca de propaganda i d’organització

de masses. Quan el govern féu un intent precipitat de dominar totalment el país i, a títol d’assaig, declarà la llei marcial a Polònia, el soviet, seguint una tàctica purament defensiva, no tractà ni tan sols de transformar la vaga de novembre en lluita oberta, sinó només en una gegantina marxa de protesta, acontentant-se amb la impressió moral enorme que aquesta produí en l’exèrcit i en els obrers polonesos.


Però encara que el partit eludís el conflicte a l’octubre i al novembre, perquè tenia consciència de la necessitat d’una preparació en regla, aquesta raó perdé tot el seu valor al desembre. Per descomptat, no perquè els preparatius estiguessen acabats, sinó perquè el govern, que no podia escollir, obrí la lluita, destruint precisament totes les organitzacions revolucionàries que havien estat creades a l’octubre i novembre. Sota aquestes condicions, si el partit s’hagués negat a entaular la batalla, o fins i tot si hagués pogut obligar les masses revolucionàries a retirar-se, l’única cosa que hauria aconseguit seria, simplement, precipitar la insurrecció en condicions més desfavorables encara, perquè la premsa i les grans organitzacions no haurien prestat cap suport i perquè hauria hagut de comptar amb la desmoralització general subsegüent a tota retirada.


... En la revolució, com en la guerra [diu Marx18 en Revolució i contrarevolució en Alemanya] és absolutament necessari, en el moment decisiu, arriscar-ho tot, siguen quines siguen les possibilitats de la lluita. La història no coneix una sola revolució triomfant que no siga una prova més de l’exactitud d’aquest principi... La derrota després d’una lluita aferrissada té una significació revolucionària de tant abast com la que puga tenir una victòria assolida fàcilment... En tot conflicte, inevitablement, qui recull el guant corre el risc d’ésser vençut; però aqueixa no és una raó per a declarar-se vençut des del principi i sotmetre’s sense haver lluitat.


En una revolució, qualsevol que dirigeix una posició de valor decisiu i l’entrega sense haver obligat l’enemic a lluitar, mereix ésser considerat un traïdor”.


En la seua famosa Introducció a La lluita de classes a França, de Marx, Engels ha reconegut la possibilitat de greus contratemps quan contraposava a les dificultats militars i tècniques de la insurrecció (la rapidesa en el transport de les tropes per ferrocarril, el poder destructor de l’artilleria moderna) amb les noves possibilitats de victòria, que tenen per causa l’evolució de l’exèrcit en la seua composició de classe. D’una banda, Engels ha considerat unilateralment la importància de la tècnica moderna en els aixecaments revolucionaris; d’una altra, no ha cregut necessari o oportú explicar que l’evolució de l’exèrcit en la seua composició de classe no podia ésser apreciada, políticament parlant, a no ésser per mitjà d’una “confrontació” de l’exèrcit amb el poble.


Examinem breument els dos aspectes d’aquesta qüestió19. El caràcter descentralitzat de la revolució fa necessari un desplaçament continu de les forces militars. Engels afirma que, gràcies als ferrocarrils, les guarnicions poden ésser més que doblades en vint-i-quatre hores, però oblida que una vertadera insurrecció de masses suposa primer la vaga dels ferrocarrils. Abans que el govern haja pensat ni tan sols en transportar les seues tropes, es veu obligat (en una lluita aferrissada amb el personal en vaga) a tractar d’apoderar-se de la via fèrria i del material mòbil; ha de reorganitzar els serveis, tornar a construir els ponts volats i els trams de línia destruïts. Per a portar a terme aquest treball no basta de tenir fusells i baionetes excel·lents, i l’exemple de la revolució russa ens diu que per a obtenir resultats mínims en aquest sentit fan falta molt més de vint-i-quatre hores. Però anem més lluny. Abans d’emprendre el trasllat de tropes, el govern ha d’estar informat de la situació en tot el país, i el telègraf assegura el servei d’informació molt més ràpidament que el ferrocarril pot assegurar el trasllat de les tropes; però la insurrecció suposa una vaga de correus i telègrafs. Si la insurrecció no és capaç d’atreure de la seua banda els empleats de correus i telègrafs (fet que prova la feblesa del moviment revolucionari) li queda encara la possibilitat de derrocar els pals i tallar els fils telegràfics. No obstant això, aquesta mesura constitueix certament una pèrdua per a ambdues parts, però la revolució, la força principal de la qual no està en un funcionament automàtic, perd molt menys. El telègraf i el ferrocarril són potents armes per a l’estat modern centralitzat, però són armes de dos talls. I si l’existència de la societat i de l’estat depèn en general de la continuïtat del treball dels proletaris, aquesta dependència es fa sentir especialment en el treball dels ferrocarrils i de correus i telègrafs. Si els rails i els fils es neguen a funcionar, l’aparell governamental queda dislocat en parts, entre les quals no hi ha mitjans de comunicació. Sota aquestes condicions, els esdeveniments poden anar molt lluny abans que les autoritats hagen assolit “doblar” una guarnició local.


A més de la necessitat de transportar les tropes, la insurrecció planteja al govern el problema del transport de municions. Les dificultats creixen llavors, perquè hi ha el risc important de què les municions caiguen en mans dels insurrectes. Aquest perill és més real com que la revolució es descentralitza i arrossega amb si masses cada vegada més nombroses. Hem vist com, a les estacions de Moscou, els obrers prenien les armes enviades des del front russojaponès. Fets d’aquest tipus s’han produït en molts llocs. A la regió de Kuban, els cosacs interceptaren un carregament de carrabines, i els soldats revolucionaris fornien de cartutxos els insurrectes, etc...


Per descomptat, amb tot açò no es tracta d’una victòria purament militar dels insurrectes sobre les tropes del govern, que guanyaran sens dubte, per la força material, per la qual cosa la qüestió principal en aquest aspecte es refereix a l’estat d’esperit i a l’actitud de l’exèrcit. Si no hagués una afinitat de classe entre els combatents d’ambdós bàndols, seria impossible la victòria de la revolució, tenint en compte la tècnica militar actual. Però també seria un somni pretendre que “el pas de l’exèrcit de banda del poble” puga portar-se a terme com una manifestació pacífica i simultània. Les classes dirigents, per a les que el problema és una qüestió de vida o mort, no cedirien mai les seues posicions en virtut de raonaments teòrics respecte a la composició de l’exèrcit. L’actitud política de la tropa, aqueixa gran incògnita de totes les revolucions, no es manifesta clarament més que en el moment en què els soldats es troben cara a cara amb el poble. El pas de l’exèrcit a la revolució és primer una transformació moral, però els mitjans morals per si sols no servirien per a res. Hi ha, en l’exèrcit, corrents diversos que s’entrecreuen i es tallen: només una minoria es declara conscientment revolucionària, la majoria dubta i es deixa empentar; no és capaç de deposar les armes o de dirigir les seues baionetes contra la reacció més que quan comença a advertir la possibilitat d’una

victòria popular, i aquesta fe no pot procedir només de la propaganda. És precís que els soldats vegen amb tota claredat que el poble s’ha llençat al carrer per a una lluita decisiva, que no es tracta només d’una manifestació contra l’autoritat sinó de derrocar el govern. Llavors, i només llavors, es dóna el moment psicològic en què els soldats poden passar-se a la causa del poble”. Així, la insurrecció és, essencialment, no una lluita contra l’exèrcit, sinó una lluita per l’exèrcit. Si la insurrecció continua, augmenta i té possibilitats d’èxit, la crisi de transformació en els soldats estarà cada vegada més propera. Una lluita sense grans proporcions, basada en la vaga revolucionària (com la que hem vist a Moscou) no pot per si mateixa donar la victòria, però permet, en canvi, provar els soldats i, després d’un primer èxit important, és a dir quan una part de la guarnició s’ha unit a l’aixecament, la lluita per petits destacaments, la guerra de guerrilles, pot transformar-se en el gran combat de masses, on una part de les tropes, sostinguda per la població armada i desarmada, combatrà l’altra part, rodejada de l’odi general. En virtut de les diferències d’origen i de les divergències morals i polítiques existents entre els elements de què es compon l’exèrcit, el pas de determinats soldats a la causa del poble significa primer que res un conflicte entre dues fraccions de la tropa, com hem vist al mar Negre. En Kronstadt, a Sibèria i a la regió de Kuban, i, més tard, en Sveaborg i en molts altres llocs. En aquestes circumstàncies diverses, els instruments més perfeccionats del militarisme, com ara fusells, metralladores, artilleria pesant i cuirassats, passaren amb facilitat de les mans del govern al servei de la revolució.


Després de l’experiència del Diumenge Sagnant de gener de 1905, un periodista anglès, Arnold White, emeté el genial judici que, si Lluís XVI hagués tingut unes quantes bateries de canons Maxim, la revolució francesa hauria fracassat. Que lamentable superstició! Aquest home s’imagina que les possibilitats de la revolució es poden mesurar pel calibre dels fusells o pel diàmetre dels canons. La revolució russa ha demostrat una vegada més que no són els fusells, els canons i els cuirassats que, en últim terme, governen els homes sinó, ben al contrari, són els homes que governen les màquines.


L’11 de desembre, el ministeri Witte-Durnovo que, en aquesta època, ja era el ministeri Durnovo-Witte, promulgà la llei electoral. Mentre que Dubasov rehabilitava al suburbi de Presnia la bandera de la marina russa, el govern s’ocupava d’obrir una via legal a la classe posseïdora, que cercava un acord amb la monarquia i amb la burocràcia. A partir d’aqueix moment, la lluita, revolucionària en la seua essència, pel poder, es desenrotllà a cobert de la constitució.


En la primera Duma, els constitucionals demòcrates (cadets) es feien passar per líders del poble. Com les masses populars, a excepció del proletariat urbà, tenien encara unes idees caòtiques, formant una oposició confusa i imprecisa, i com, a més a més, els partits d’extrema esquerra boicotejaven les eleccions, els cadets pogueren fer-se amos de la situació en la Duma. “Representaven” tot el país: propietaris liberals, comerciants, advocats, metges, funcionaris, empleats i fins i tot part dels camperols. La direcció del partit quedava, com abans, en mans dels propietaris, els professors i els advocats. No obstant això, davall la pressió dels camperols, els interessos i necessitats dels quals deixaven les altres qüestions en segon pla, una fracció del partit cadet virà a l’esquerra, la qual cosa menà a la dissolució de la Duma i al manifest de Viborg que, més tard, impediria adormir els portaveus del liberalisme.


En la segona Duma, els cadets reaparegueren en menor nombre, però, segons l’opinió de Miliukov, tenien l’avantatge de comptar no sols amb els petits burgesos descontents, sinó també amb els electors que es mantenien apartats de l’esquerra i que votaven conscientment per un programa antirevolucionari. Mentre la major part dels propietaris i els representants del gran capital es passaven al camp de la reacció activa, la petita burgesia de les ciutats, el proletariat del comerç i els intel·lectuals reservaven els seus sufragis als partits d’esquerra. Darrere dels cadets marxaven les capes mitjanes de la població urbana i un cert nombre de propietaris. A la seua esquerra estaven els representants dels camperols i dels obrers.


Els cadets votaren el projecte governamental sobre el reclutament i prometeren votar el pressupost. No haurien dubtat tampoc en votar els nous préstecs per a cobrir el dèficit de l’estat i haurien assumit sense temor la responsabilitat dels antics deutes de l’autocràcia. Golovin, aqueix llastimós personatge que encarnava en la poltrona presidencial tota la nul·litat i la impotència del liberalisme, digué després de la dissolució de la Duma que en la conducta dels cadets, el govern havia pogut reconèixer la seua victòria sobre l’oposició. I això era totalment cert. Sota aqueixes condicions no calia dissoldre la Duma i, no obstant això, fou dissolta, cosa que prova que hi ha una força més poderosa que els arguments polítics del liberalisme, i aqueixa força és la lògica interna de la revolució.


En els seus combats contra la Duma dirigida pels demòcrates, el govern s’adonava cada vegada més del seu poder. A la tribuna del pretès parlament no veié problemes històrics que esperaven una solució sinó adversaris polítics als que calia reduir al silenci. En qualitat de rivals del govern i pretendents al poder figurava un grupet d’advocats per als que la política era quelcom així com un torneig oratori, i l’eloqüència política dels quals oscil·lava entre el sil·logisme jurídic i l’estil clàssic. En els debats que s’entaularen amb motiu dels tribunals militars, els dos partits es trobaren cara a cara.


Maklakov, advocat de Moscou, a qui els liberals consideraven un home d’esdevenidor, sotmeté la justícia dels tribunals militars i, amb ella, tota la política del govern, a una crítica aclaparadora.


Però els tribunals militars no són una institució jurídica [li contestà Stolipin] sinó un instrument de lluita. Vostè ens demostra que aquest instrument no és d’acord amb els principis del dret i de la llei, però sí que és conforme al fi perseguit. El dret no és un fi en si mateix. Quan està amenaçada l’existència de l’estat, el govern no sols té el deure, sinó també l’obligació de recolzar-se en els mitjans materials del seu poder, fent a una banda el dret”.


Aquesta resposta, que conté tant la filosofia del colp d’estat com la filosofia de la insurrecció popular, deixà al liberalisme en la més completa perplexitat. És una declaració inaudita!, exclamaven els publicistes liberals, proclamant per enèsima vegada que el dret ha de prevaldre sobre la força.


Però tota la seua política persuadí el govern en contrari. Només sabien retrocedir. Per tal de salvar la Duma, amenaçada de dissolució, renunciaven a totes les seues prerrogatives, provant així, irrefutablement, que la força preval sobre el dret. Sota aqueixes condicions, el govern no podia menys d’estar temptat per la utilització de la força fins al final.


La segona Duma fou dissolta i, com a hereu de la revolució, es veié aparèixer al liberalisme nacionalista conservador, representat per la Unió del 17 d’octubre. Si els demòcrates cregueren continuar la tasca de la revolució, els octubristes, per la seua banda, continuaren amb la tàctica dels cadets, limitada a una col·laboració amb el govern. A aquest respecte, els cadets poden burlar-se i criticar tot quan vullguen els octubristes, però la realitat és que aquests darrers no feren més que treure les conclusions que s’imposaven a partir de les premisses establertes pels cadets: ja que és impossible recolzar-se en la revolució, l’única cosa per fer és recolzar-se en el constitucionalisme de Stolipin.


La tercera Duma concedí al govern del tsar 456.535 reclutes; i, no obstant això, fins aleshores, totes les grans reformes del ministeri de la guerra, sota la direcció de Kuropatkin i Stesel havien consistit en fer nous models de xarreteres i galons. Votà el pressupost del ministeri de l’interior, gràcies al qual el 70% del territori estava lliurat a diversos sàtrapes, armats amb lleis d’excepció, mentre que, en la resta del país, s’aixafava al poble per mitjà de lleis que regeixen en temps normal. Aquesta cambra adoptà tots els punts essencials del famós edicte de 9 de novembre de 1906, donat pel govern en virtut del paràgraf 87, i el fi del qual era donar un valor especial, entre els camperols, als propietaris més forts, mentre que la massa quedava lliurada a la llei de selecció natural, en el sentit biològic del terme.


A l’expropiació de les terres dels nobles en benefici dels camperols, la reacció oposava l’expropiació de les terres comunals camperoles en benefici dels kulaks. “La llei del 9 de novembre [digué un dels reaccionaris en la tercera Duma] conté suficient grisú com per fer saltar tota Rússia”.


Empentats a un atzucac per la irreductible actitud de la noblesa i de la burocràcia, que eren de nou les ames de la situació, els partits burgesos tractaren de sortir de les contradiccions econòmiques i polítiques en què s’havien ficat per mitjà de l’imperialisme... Cercaren compensacions als fracassos interns en països estrangers: en l’Orient Llunyà (ruta de l’Amur), en Pèrsia o als Balcans. Allò que s’anomenà annexió” de Bòsnia i Hercegovina despertà en Petersburg i Moscou un vertader escàndol patrioter. A més, el partit burgès que més s’havia oposat a l’antic règim (el constitucional demòcrata) marxava ara al capdavant del bel·licós “neoeslavisme”. Els cadets cercaven en l’imperialisme capitalista una solució per als problemes que no havien pogut ésser liquidats per la revolució. Portats per la marxa mateixa d’aqueixa revolució a rebutjar, de fet, la idea de l’expropiació dels béns arrels i d’una democratització de tot el règim social, i induïts, per consegüent, a rebutjar l’esperança de crear un mercat interior prou estable, representat pels petits camperols, que afavoririen el desenvolupament capitalista, els cadets dipositaven ara les seues esperances en els mercats exteriors. Com per a assolir bons resultats en aquest sentit és imprescindible un estat fort, els cadets es veuen obligats, a més, a sostenir el tsarisme, detenidor del poder real. L’imperialisme de Miliukov, disfressat d’oposició, cobrí, doncs, amb una espècie de vel ideològic, la repugnant combinació que era la tercera Duma, on feren aliança els buròcrates de l’autarquia, els feroços propietaris i el capitalisme paràsit.


La situació creada podia donar lloc a les conseqüències més insòlites. Un govern, la reputació de força del qual s’havia ofegat en les aigües de Tsuszima i que havia quedat enterrada als camps de Mukden, aclaparat, a més, per les terribles conseqüències de la seua política d’aventures, s’adonà de sobte que era el centre de la confiança patriòtica dels representants de “la nació”. No sols acceptà sense replicar mig milió de nous soldats i cinc-cents milions per a les despeses del ministeri de la guerra sinó que obtingué el suport de la Duma quan assajà noves experiències en l’Orient Llunyà. Més encara, tant de la dreta com de l’esquerra, entre “centúries negres” com entre els cadets, arribaven fins a ell violents reprotxes perquè s’estimava que la seua política exterior no era prou activa. Així, per la lògica mateixa de les coses, el govern del tsar es veié empentat cap a una via perillosa, lluitant per restablir la seua reputació mundial. I, qui sap?, abans que la sort de l’autocràcia s’haja fixat de manera definitiva i sense possible solució als carrers de Petersburg i de Varsòvia, potser passarà per una segona prova als camps de l’Amur o en les costes del Mar Negre.


18 O més bé Engels. (1909)

19 Convé, per altra banda, recordar ben clarament que Engels, en la seua Introducció, no pensava més que en els assumptes d’Alemanya, mentre que nosaltres raonem en funció de l’experiència de la revolució russa. (1909). Aquesta remarca, poc convincent, fou afegida al text Alemany del nostre llibre simplement per tal de burlar la censura. (1922).