1905
Resultats
i perspectives
(Annexes sobre el 1905)
El mateix dia de la publicació, el soviet digué, clarament i neta, allò que pensava. Els representants del proletariat exigiren: l’amnistia, la dimissió de la policia de dalt a baix, l’allunyament de les tropes, la creació d’una milícia popular. Comentant aquesta resolució en un article de fons de Izvestia escrivíem: “De manera que se’ns dóna una constitució. Ens és concedida la llibertat de reunió, però les reunions són assetjades per la tropa. Se’ns ha donat la llibertat de paraula i no ha estat tocada la censura. Se’ns ha donat la llibertat de la ciència, però les universitats estan ocupades pels soldats. Se’ns ha donat la inviolabilitat de la persona, però les presons estan atapeïdes. Se’ns ha donat a Witte, però s’ha deixat Trepov. Se’ns ha donat una constitució, però l’autocràcia roman. Se’ns ha donat tot, i no tenim res” I esperen encara un apaivagament? Es veuran decebuts. “El proletariat sap allò que vol i allò que no vol. No vol aqueix bergant de policia que s’anomena Trepov, ni aqueix cortesà liberal que s’anomena Witte; no vol ni al llop, ni a la rabosa. No vol la nagaika embolicada en el pergamí de la constitució”.
El soviet emet llavors aquesta decisió: “la vaga general continua.”
Les masses obreres executen la voluntat del soviet amb una unanimitat sorprenent. Cap fum surt de les xemeneies de les fàbriques; són aquelles com els testimonis muts de la incredulitat dels barris obrers en què no ha penetrat la il·lusió constitucional. No obstant això, a partir del 18, la vaga perd el seu caràcter combatiu. Es transforma en una grandiosa manifestació de desconfiança. Però heus aquí que la província, a la que ha desbordat la capital en la seua lluita, torna al treball. El 19, acaba la vaga a Moscou. El Soviet de Petersburg fixa la tornada al treball per al 21 d’octubre al migdia. Abandonant l’últim el camp de batalla, organitza una admirable demostració de disciplina proletària: invita milers i milers d’obrers a reprendre les seues ferramentes el mateix dia i a la mateixa hora.
Abans que conclogués la vaga d’octubre, el soviet pogué apreciar l’enorme influència que havia adquirit en una setmana: ho veié el dia en què, a petició de les multituds, es posà al seu capdavant i per a desfilar amb elles pels carrers de Petersburg.
El 18, cap a les quatre de la vesprada, centenars i milers de persones s’havien reunit davant la catedral de Kazan. La consigna era: amnistia. La multitud volia marxar a les presons, sol·licitava ésser dirigida i avançà cap al lloc on celebraven la seua sessió els diputats obrers. A les sis de la vesprada, el soviet designa tres dels seus membres per a conduir la manifestació. Ostentant benes blanques sobre el cap i en el braç, aguaiten en la finestra del tercer pis. Baix, l’oceà humà respira i s’agita. Les banderes roges suren sobre la negra superfície com les veles de la revolució. Forts clamors acullen els elegits. El soviet en ple baixa al carrer i se submergeix en la multitud. “Un orador!” Desenes de
braços es tendeixen cap a l’orador; un instant més i es troba en peu a coll d’un desconegut. “Amnistia! A les presons!” Himnes revolucionaris, crits sense fi... Sobre la plaça de Kazan i prop de la d’Alexandre, els caps es descobreixen: ací s’uneixen als manifestants les ombres de les víctimes del 9 de gener. S’hi canta en el seu honor Memòria Eterna i Caiguéreu en sacrifici... Les banderes roges passen davant de la casa de Provedonostsev. S’eleven xiulets i malediccions. Les escolta el vell voltor? Podria aguaitar sense por: en aquest moment, ningú el tocaria. Que el vell criminal contemple amb els seus propis ulls al poble revolucionari que s’ha fet amo de Petersburg! I endavant!
Dues o tres illes de cases més, i la multitud es troba davant la presó de detenció preventiva. Arriben notícies que un fort destacament de soldats es troba emboscat en la mateixa. Els guies de la manifestació decideixen avançar-se per a un reconeixement. En aquest moment s’apropa una diputació de la Unió d’Enginyers (més tard se sabé que la meitat dels membres d’aquesta diputació havien usurpat el seu títol), i anuncia que l’ucàs d’amnistia està ja signat. Totes les cases de detenció estan ocupades per tropes, i la Unió pot afirmar, de font segura, que d’aproximar-se la multitud a les presons, Trepov té les mans lliures i per consegüent es fa inevitable l’efusió de sang. Després de posar-se ràpidament d’acord, els representants del soviet dispersen la multitud. Els manifestants juren que si l’ucàs no es promulga, es reuniran davant la crida del soviet i marxaran sobre les presons.
La lluita per l’amnistia es produí en tots els punts del país. A Moscou, el 18 d’octubre, una multitud enorme obtingué del general governador l’alliberament immediat dels presoners polítics la llista dels quals fou lliurada a una diputació del Comitè de Vaga7 (futur Soviet de Diputats Obrers de Moscou); l’alliberament s’efectuà sota el control d’aquesta diputació. El mateix dia, el poble trencava les portes de les presons de Simferopol, alliberant els presos polítics. A Odessa i Reval, els reclusos sortiren igualment dels seus calabossos davant la petició formal dels manifestants. A Bakú, un intent d’assalt menà a una escaramussa amb les tropes: hi hagueren tres morts i 18 ferits. En Saratov, Windau, Taixkent, Poltava, Kovno... per tot arreu, avançaven les manifestacions cap a les presons. “Amnistia!” no sols les pedres dels carrers sinó fins i tot la mateixa Duma municipal de Petersburg repetia aqueix crit.
- Anem, gràcies a Déu! Els felicite, senyors! - declarà Witte, penjant el telèfon i dirigint-se a tres obrers que representaven el soviet.
- El tsar ha signat l’amnistia.
- És una amnistia sencera o parcial, comte?
- L’amnistia és atorgada dins de límits raonables, però tot i això és prou àmplia.
El 22 d’octubre, el govern publicava finalment l’ucàs imperial “sobre l’alleugeriment de la sort de les persones que, abans de la promulgació del manifest, s’haguessen mostrat culpables d’actes criminals contra l’estat”; era un acte de mesquinesa barata, redactat amb tota una graduació de “misericòrdies”. Era l’obra lògica d’un poder en el que Trepov encarnava l’estat i Witte el liberalisme.
Però hi hagué una categoria de “criminals d’estat” als qui aquest ucàs no assolí i no podia abastar. Eren aquells als que s’havia torturat, decapitat, estrangulat, espedaçat i afusellat, eren tots els que havien mort per la causa popular. En aquestes hores d’octubre en què les masses revolucionàries s’inclinaven piadosament sobre les places ensagnades de Petersburg, commemorant les víctimes del 9 de gener, hi havia ja als dipòsits de la ciutat nous cadàvers, els dels primers morts de l’era constitucional. La revolució no podia tornar la vida als seus nous màrtirs, resolgué, senzillament, adoptar el dol i fer-los funerals solemnes. El soviet fixa per al 23 d’octubre la manifestació general de les exèquies. Es proposa informar d’això al govern mitjançant una diputació, al·legant certs precedents: el comte Witte havia donat ordre efectivament un dia, de posar en llibertat dos agitadors detinguts en un míting; en una altra ocasió, havia fet obrir de nou la fàbrica estatal del Bàltic, tancada durant la vaga d’octubre. Després d’escoltar les objeccions i advertències dels representants oficials de la socialdemocràcia, l’assemblea decideix fer saber al comte Witte, mitjançant una delegació especial, que el soviet pren sobre si la responsabilitat de l’ordre durant la manifestació i exigeix que siguen allunyades la policia i les tropes.
El comte Witte està molt ocupat i acaba de refusar una audiència a dos generals; però rep sense discussió la diputació del soviet. Una desfilada? Res té personalment a objectar: “Les desfilades d’aquesta mena són perfectament tolerades a Europa occidental”. Però açò no li concerneix. És precís dirigir-se a Dmitri Fedorovitx Trepov, ja que la ciutat es troba confiada a la seua custòdia.
- No podem dirigir-nos a Trepov; no tenim els poders necessaris.
- Ho sent. Altrament, podrien comprovar per vostès mateixos que no és de cap manera la bèstia feroç que es pretén.
- I que diu de la famosa ordre: “No estalviar munició”, comte?
- Oh! És una frase que se li escapà en un moment de còlera...
Witte fa una trucada per telèfon, Trepov li participa amb deferència el seu desig de “que no s’aboque sang” i espera una decisió. Trepov, altivament, l’envia al gradonatxalnik. El comte escriu amb tota rapidesa unes paraules a aquest últim i lliura la lletra a la diputació.
“Prenem la seua lletra, comte, però pretenem servar la llibertat dels nostres actes. No estem segurs d’haver d’utilitzar aquesta nota.
-Ah! Naturalment, naturalment! Res hi he d’objectar.”8
És un vertader tall en la història d’octubre. El comte Witte felicita els obrers revolucionaris per haver obtingut l’amnistia. El comte Witte desitja que la desfilada se celebre sense efusió de sang, “com en Europa”. Poc segur de poder derrocar Trepov, intenta llavors reconciliar amb ell el proletariat. Representant suprem del poder, se serveix d’una diputació obrera per a sol·licitar al cap de policia que tinga a bé prendre la constitució sota la seua custòdia. Covardia, berganteria, estupidesa! Tal és la divisa del govern constitucional.
En contrapartida, Trepov marxa recte cap avant. Declara que “en aquesta època de trastorns, en el moment en què una part de la població està disposada a aixecar-se, amb les armes a la mà, contra l’altra, cap manifestació sobre el terreny polític, en l’interès mateix dels manifestants, pot ésser tolerada”, i invita els organitzadors de la manifestació a renunciar al seu designi... “quant a les penoses conseqüències que podrien tenir les mesures de fermesa que haurà de prendre sens dubte l’autoritat policial.” Era clar i nítid com un estocada o un tret de fusell. Armar la canalla de la ciutat a les comissaries, llençar-la sobre la manifestació, ocasionar la confusió i aprofitar-la per a fer intervenir la policia i les tropes, travessar la ciutat com un cicló, deixant al seu darrere la sang, la devastació, el fum dels incendis i la ràbia impotent de la multitud, era l’invariable programa del bergant de policia a qui un idiota coronat havia confiat la sort del país. Els platets de la balança governamental oscil·laven en aquell moment: Witte o Trepov? S’anava a ampliar l’experiència constitucional o a ofegar-la en un pogrom? Desenes de ciutats, durant aquesta lluna de mel, esdevingueren teatres d’esdeveniments atroços els fils dels quals es trobaven en mans de Trepov. Però Mendelssohn i Rothschild preferien la constitució: les lleis de Moisès, com les de la borsa, els prohibeixen el consum de sang fresca. En això raïa la força de Witte. La situació oficial de Trepov fou desmuntada i Petersburg era el seu últim reducte.
El moment estava carregat de responsabilitats. El Soviet de Diputats no tenia cap interès en recolzar Witte, i tampoc el desig de fer-ho, cosa que demostrà uns dies més tard. I baixar al carrer era anar a l’encontre de les mires del general. Naturalment, la situació política no es resumia només en el conflicte que havia sorgit entre la borsa i les
cambres de tortura. Era possible situar-se per damunt dels plans de Witte i de Trepov, i cercar conscientment un encontre per a escombrar ambdós. Aquesta era precisament, en la seua direcció general, la política del soviet: mirava ben de front i marxava vers un conflicte. No obstant això, no es creia autoritzat a accelerar la seua arribada. Millor seria més tard. Cercar una batalla decisiva en una manifestació de dolc, en el moment en què l’energia titànica desplegada per la vaga d’octubre començava a decaure, obrint pas a una reacció psicològica temporal de cansament i satisfacció, hauria estat un error monstruós.
L’autor d’aquest llibre (crec necessari esmentar aquest fet perquè, més tard he rebut sovint severs reprotxes al respecte) proposà renunciar a la manifestació projectada en ocasió de les exèquies. El 22 d’octubre, en una sessió extraordinària del soviet, a l’una de la matinada, després de debats apassionats, la moció que havíem preconitzat fou adoptada per indiscutible majoria. Aquest era el seu text: “El Soviet de Diputats Obrers tenia la intenció d’organitzar funerals solemnes a les víctimes d’un govern criminal, el diumenge 23 d’octubre; però la intenció pacífica dels obrers de Petersburg ha indignat tots els representants sanguinaris d’un règim que expira. El general Trepov, que s’ha alçat sobre els cadàvers del 9 de gener i que res ha de perdre en l’estima de la revolució, ha llençat avui un desafiament al proletariat de la capital. Trepov, en la seua insolent declaració, fa entendre que dirigirà contra el pacífic seguici les bandes negres armades per la policia, i que a continuació, amb el pretext d’apaivagament, ensagnarà
una vegada més els carrers de Petersburg. A fi de desfer aquest pla diabòlic, el Soviet de Diputats declara que el proletariat de la capital entaularà la seua última batalla al govern del tsar, no al dia i l’hora que esculla Trepov, sinó quan les circumstàncies es presenten de manera avantatjosa per al proletariat organitzat i armat. En conseqüència, el Soviet de Diputats decideix substituir les exèquies solemnes per imponents mítings que seran organitzats en diversos llocs de la ciutat per a honrar les víctimes; es recorda, a més a més, que els militants caiguts al camp de batalla ens han deixat, en morir, la consigna de multiplicar els nostres esforços per a armar-nos i accelerar la proximitat del dia en què Trepov, amb tota la seua banda policial, siga llençat al munt d’immundícies en què ha d’ésser sepultada la monarquia”.
7 Aquest comitè aviat es desenrotllà per a esdevenir el Soviet de Diputats Obrers de Moscou. (1909)
8 “Amb el comte Witte”, estudi de P.A. Zlydnev, membre de la diputació, en l’obra col·lectiva titulada: Història del Soviet de Diputats Obrers de Petersburg, 1906. El comitè executiu, desprès d’haver escoltat l’informe de la diputació, prengué la següent resolució: “Encarregar al president del consell de diputats obrers lliurar la seua lletra al president del consell de ministres.” (1909)