LA REVOLUCIÓ TURCA I LES TASQUES DEL PROLETARIAT
1908
___________________________________________________________
Text originalment publicat per Pravda (n. 2, 17.12.1908)
Versió catalana feta per Alejo Martínez –alejomp@terra.es - des de: “La révolution en Turquie et les tâches du proletariat”.
Document disponible en format .doc
I
La revolució russa (de 1905) ha tingut eco en llocs molt allunyats de les fronteres de Rússia. A Europa occidental ha provocat un desenvolupament vertiginós del moviment proletari. Però també ha encoratjat l'activitat política en els països de l’Àsia. A Pèrsia, fronterera amb el Caucas i sota la influencia directa dels esdeveniments de Rússia, ha començat una lluita revolucionària, amb diverses formes, que ja es prolonga durant més de dos anys. En Xina, en les Índies, en totes bandes les masses s'aixequen contra els seus propis tirans i els espoliadors europeus (capitalistes, missioners) que no contents d'explotar els seus propis proletariats es llançaren al pillatge dels pobles asiàtics. La repercussió més recent de la revolució russa es la revolució que ha esclatat aquest estiu en Turquia.
Turquia es troba en la península balcànica, al sud-est d'Europa. Des de temps immemorials aquest país ha simbolitzat l'estancament, la immobilitat i el despotisme. En aquest terreny, el Sultà de Constantinoble no li va a la saga al seu germà de Sant Petersburg, inclús el sobrepassa. Pobles de diferents races i religions (eslaus, armenis, grecs) van ser sotmesos a diabòliques persecucions. Però àdhuc el poble del mateix Sultà (els musulmans turcs) no vivia precisament en la glòria. Els camperols estaven reduïts pràcticament a l'esclavitud pels funcionaris de l’administració i els grans terratinents. Eren pobres, ignorants, supersticiosos. Les escoles no abundaven. Tot un seguit de mesures preses pel govern del Sultà (que temia el creixement del proletariat) dificultaven la creació de fabriques. Els espies intrigaven per tot arreu. El balafiament i la malversació de fons que practicava la burocràcia del Sultà (igual que la del Tsar) no coneixien limites. Tot açò havia de conduir inexorablement a la fallida completa de l’Estat. Els governs capitalistes d'Europa, com a gossos famolencs, rondaven Turquia disposats a disputar-se les seues despulles. I el Sultà Abdul Hamid continuava acumulant deutes el pagament dels quals deixava exsangües els seus súbdits. El descontentament del poble s’acreixia des de feia molt de temps i, sota l'impacte dels esdeveniments de Rússia i Pèrsia, s’ha manifestat ara obertament.
A Rússia el proletariat s’imposà com a principal combatent de la revolució. En Turquia, com ja he indicat abans, la indústria no existia més que en forma embrionària i el proletariat era dèbil i poc nombrós. Com els elements mes instruïts de la intel·lectualitat turca, els ensenyants, enginyers, etc., tenien poques possibilitats per a emprar els seus talents en les escoles o les fabriques, es convertiren en oficials de carrera. Molts d'ells estudiaren a Europa occidental i es familiaritzaren amb els seus règims. De tornada en Turquia es trobaren cara a cara amb la ignorància i la pobresa del soldat turc i la degradació de l’Estat. Tot això provocà el seu rancor i el cos d'oficials esdevingué el niu del descontentament i la revolta.
Quan aquesta esclatà, al juliol d'aquest any (1908), de sobte el Sultà es quedà pràcticament sense exèrcit. Una rere d’una altra, les unitats militars es passaren a la revolució. Sens dubte els ignorants soldats no comprenien l'objectiu del moviment, però el descontentament provocat per les seues condicions de vida feu que seguiren als seus oficials. Aquestos reclamaren peremptòriament una Constitució, amenaçant de derrocar el Sultà si aquesta reivindicació no era atesa. Abdul Hamid només podia cedir i atorgà una Constitució (els sultans sempre tenen aquestos gestos quan senten la punta del ganivet en la seua gola), constituí un govern de personalitats liberals i s’orientà vers la celebració d’eleccions a un Parlament. Tot el país caigué aleshores en una gran activitat. Els mítings es succeïen l'un darrere de l'altre. Van començar a editar-se nous diaris en gran nombre. El jove proletariat turc, com despertat per un tro, entra en escena. Esclataren vagues i es crearen organitzacions obreres. En Salònica fou llançat el primer diari socialista.
En el moment en que escric aquestes línies, el parlament turc ja esta format (amb una majoria de "joves turcs" reformadors). El futur immediat ens dirà quina serà sort d’aquesta "Duma" turca.
II
La impotent Turquia del vell orde fon desmembrada pels estats capitalistes. Àustria ja s'apoderà, fa ja trenta anys, de dues províncies (Bòsnia i l'Hercegovina poblada de serbis).
En el llenguatge codificat del bandidisme diplomàtic, aquest acte de pillatge s’anomena "ocupació", és a dir, administració temporal d'aquestes províncies. Però avui en dia ja són tres decennis el que dura la dominació exclusiva d’Àustria sobre aquests possessions.
Quan Turquia s'alliberà del despotisme del Sultà i el poble turc prengué en les seues mans el seu destí, els taurons europeus es van inquietar. Ara que els turcs havien reforçat el seu Estat potser que reclamaren la devolució d'alguns territoris. Àustria s'afanyà a declarar que la seua "ocupació" era ja una "annexió" (és a dir, s'apropiava definitivament dels territoris en qüestió). De fet res havia canviat ja que Bòsnia-Hercegovina ja estava en les seues mans. No obstant els turcs protestaren i reclamaren una compensació. En aquests moments els governs turc i austríac mantenen negociacions sobre aquesta qüestió.
No obstant, allò que ens interessa no són les negociacions en si mateixes sinó la cridòria, i àdhuc furor, que ha provocat al seny dels partits burgesos russos, sobretot entre els Cadets, aquesta annexió.
"Bòsnia està poblada per serbis i els serbis, com a eslaus, són els nostres germans. En conseqüència, el govern rus ha de prendre mesures per tal d’alliberar Bòsnia, avui en dia presonera d’Àustria". Heus aquí l’exigència llançada pels Cadet i que repeteixen en tots els seus mítings i en tota llur prensa.
Nosaltres, els socialdemòcrates, hem d'oposar-nos fermament a aquesta agitació absurda i perillosa. Reflexionem un instant, els liberals proposen que el govern del Tsar allibere els eslaus de la península balcànica. Però potser no hi ha altres eslaus mes a prop de Rússia que han de ser alliberats del jou tsarista? Els polonesos són, igualment, "eslaus". Tanmateix la seua sort, davall la bota de l’autocràcia, es incomparablement pitjor que la dels serbis sotmesos al domini austríac.
Polonesos i ucraïnesos, bielorussos i jueus, armenis i georgians, eslaus i no eslaus, tots marxem junts per la sang quotidianament vessada per la camarilla de malfactors tsarista. I els liberals recorren a aquest govern, el més culpable de tots, per a alliberar els serbis del jou austríac. Amb quin objectiu? Perquè el tsar els puga estrangular entre les seues mans encara més sangoses.
El proletariat de Rússia no pot dirigir-se als Romanov per a combatre a Àustria, perquè Àustria no és nostra enemiga i Romanov no és el nostre amic.
En Àustria, com també en el poble serbi, tenim un aliat amb el que podem comptar: el proletariat austríac. Està compromès en una lluita a mort contra el seu propi govern. Per la nostra part, no podem reforçar el govern tsarista en nom de la lluita contra Àustria, no hem de proporcionar-li reclutes, no hem de votar a favor del seu pressupost ni dels seus emprèstits com fan els triadors Cadets o la Duma sinó que, per contra, hem de debilitar aquest regim de totes les maneres fins que puguem assestar-li l'estocada.
L’autocràcia russa es enemiga jurada dels pobles lliures del mon. Fa poc el coronel tsarista Lyakhov assegurà, personalment, la dislocació del Majies (el Parlament persa) i a la primera ocasió favorable el govern del Tsar intentarà, sens dubte, colpejar la nova Turquia.
És per això que la nostra lluita contra el tsarisme és d'abast mundial. El millor servei que podem fer als serbis de Bòsnia i a tots els pobles oprimits serà fer rodar la corona del cap de Nicolau II. No podem donar menor suport a les baionetes tsaristes (baionetes tacades amb la nostra pròpia sang).
Pravda Nº 2, 17 de desembre de 1908