Primera Edició: «Combinar Combates Democráticos com Ações Socialistas» Editorial do Bandeira Vermelha, Órgão Central do Movimento Comunista Internacionacionalista, nº 6, agosto de 1967.
Fonte: "O
Caldeirão das Bruxas e outros escritos políticos"
Hermínio Sacchetta Pág. 135-138.
Transcripció
i HTML: Fernando
A. S. Araújo, juny 2006. Traducció del
MIA
S’infereix el caràcter d’un partit que es proclama proletari per la seua posició davant l’estat burgès. O s’és revolucionari marxista, i consegüentment, la lluita serà, a curt o llarg termini, per la destrucció del «comitè executiu» de la classe dominant i la seua substitució pel poder obrer o, contràriament, s’és reformista petit-burgès i es tracta, doncs de millorar, per vies legals, l’aparell estatal de la burgesia, en benefici dels treballadors. No hi ha cap altra alternativa: lluita armada contra el poder capitalista per abatre’l o accions econòmiques i polítiques legals per, pacíficament, tornar l’estat burgès explotador i opressor menys explotador i menys opressor. La història contemporània ofereix una resposta concloent: no hi ha un sol país on el proletariat s’haja allibertat de l’esclavitud capitalista mitjançant reformes de l’estat burgès. Allà on la classe obrera arribà efectivament al poder, ni que siga per un temps relativament curt, ho aconseguí a través de la violència, en un procés de batalles revolucionàries de classe, que culminen en la insurrecció armada. Ningú no pot recursar aquesta veritat elemental, que emergeix de la història de la nostra època.
Entenga’s, doncs, que no hi ha cap altre camí per la instauració del socialisme si no és el de la lluita armada, desencadenada pel proletariat revolucionari en aliança amb les masses treballadores no proletàries.
Encara més, les batalles de la classe obrera pel poder que tenen com a punt culminant la insurrecció armada no són fruit, únicament, d’impulsos subjectius o de la decisió «voluntarista» de líders, per més ben intencionats que aquests puguen ésser. Hi ha condicions determinants indefugibles que, si no fossen observades, redundarien, pura i simplement, en «colps», «putschs», arrossegant cap al desastres les avantguardes revolucionàries, amb la seua destrucció física o dispersió. El fracàs de les avantguardes comportarà el terror policial per les masses treballadores. Brasil ja té, en aquest sentit, la seua tràgica experiència del 1935. I no hi falten abundants exemples en la història dels nostres temps. Les condicions determinants de la lluita armada del proletariat pel poder, o millor, de la insurrecció - moment decisiu del poder revolucionari de masses - foren exhaustivament estudiades pels teòrics del marxisme, de forma particular Marx, Engels i Lenin. Aquest, refutant el radicalisme sense empar en la realitat, inspirat per «fantàstics mots d’ordre infantilment esquerranosos» que aïllen l’avantguarda revolucionària de les masses treballadores, diu:
La llei fonamental de la revolució, confirmada per totes elles i, en particular, per les tres revolucions russes del segle XX, consisteix en el següent: per a la revolució no hi ha prou amb què les masses explotades i oprimides tinguen consciència de la impossibilitat de viure com abans i reclamen canvis. Per a la revolució cal que els explotadors no puguen viure ni governar com abans. Sols quan els «estrats inferiors» no volen ço vell i els «estrats elevats» no poden sustentar-lo en els motllos antics, pot triomfar la revolució. En altres termes, aquesta veritat s’expressa de la forma següent: la revolució és impossible sense una crisi nacional general (que afecte explotats i explotadors). Per consegüent, per a la revolució cal aconseguir, primer, que la majoria dels treballadors (o, si més no, la majoria dels treballadors conscients, reflexius, políticament actius) comprenga, profundament, la necessitat de la revolució i estiga disposada a sacrificar-hi la vida; en segon lloc, és precís que les classes governants atravessen una crisi de govern que empenye a la política fins a les masses més endarrerides (el símptoma de tota revolució veritable és la decuplicació, la centuplicació del nombre d’homes aptes per a la lluita política, representants de la massa treballadora oprimida, abans apàtica), que du a la impotència el govern i fa possible el seu ràpid enderrocament pels revolucionaris. (Lenin — L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme — Edições em línguas estrangeiras — Moscou, 1944).
Aquest passatge de la referida obra de Lenin, el magistral tàctic i estratega de la revolució russa, basant-se, bàsicament, en les lliçons extretes d’aquesta, posa, com es veu, l’èmfasi en la necessària combinació dels factors subjectius i objectius i, de forma especial, a la indispensable presència de la «majoria dels treballadors (o, si més no, de la majoria dels treballadors conscients, que reflexionen, políticament actius)», en el procés revolucionari.
Seran vellúries d’arxiu aquestes consideracions teòriques de Lenin preses de l’experiència real? No pensam així. Abans de Lenin, generalitzacions del mateix ordre i, d’igual forma, extretes de l’experiència viva, foren formulades per Marx i Engels a la «Revolució i contra-revolució a Alemanya», quan presenten la insurrecció com un art.
En resum, pot considerar-se el factor subjectiu com a existent quan els partits proletaris revolucionaris s’imposen en l’arena política i els treballadors comprenen «profundament la necessitats de la revolució» i són disposats «a sacrificar-hi la vida». Quant al factor objectiu, entre d’altres coses és «necessari que els explotadors no puguen viure ni governar com abans... que les classes dominants passen per una crisi de govern que empenye cap a la política fins a les masses més endarrerides».
Després de Marx, Engels i Lenin, l’estat burgès deixà d’ésser el «comitè executiu» dels explotadors i el capitalisme s’«humanitzà» per tal de guanyar-se l’adhesió de la classe obrera? De cap manera.
Siguent així, continuen plenament vàlides les consideracions teòriques dels mestres del marxisme així com els principis tàctics i estratègics per ells formulats.
La política proletària revolucionària ha d’ésser, al mateix temps, ciència i art i expressar-se pels partits de la classe obrera. El verbalisme pretesament radicals en els mitjans petit-burgesos, principalment a Brasil, que de nacional-reformistes fins ahir, ara van d’ultra-esquerranosos, no té res en comú amb els sectors avançats de la classe obrera. És veritat que aquests malden per alçar-se pels propis peus, després del colp neofeixista del 64 per contindre l’aventura nacional-reformista, estimulada i, fins i tot, en part directament promoguda per suposades «avantguardes» del proletariat.
La contrapartida del «pecat» de dreta, ultra-oportunista, es presenta ara mistificada en l’«ultra-esquerranisme» que fingeix voler la lluita armada immediata... i que tot el més va cap a l’infern. Veiem que llencen fora l’aigua com criatures en el bany. Si fos gent que calgués prendre seriosament, això és, ni que fos representativa d’una petita parcela de la classe obrera, cabria demanar-se: on són les condicions indispensables preses de l’experiència històrica i indicades per Marx, Engels i Lenin? Potser són encarnades en el govern neofeixista de Costa i Silva, armat de decrets i lleis totalitaris, que té el suport de la majoria absoluta dels burgesos nacionals, amb el beneplàcit dels seus socis comandataris de l’imperialisme? O, potser, en els sindicats paralitzats pels «pelegos», en les organitzacions polítiques proletàries desbaratades quan no reduïdes a una mínima expressió, sense lligams amb les masses, que no hi confien? I els moviments reivindicatoris de la classe obrera i dels treballadors no proletaris? Una o altra vaga, si bé expressió de les potencialitats de les masses, quan irromp és rígidament enquadrada en els decrets castelistes i el neofeixisme les esgota. I la premsa proletària? I la tribuna obrera? I el democratisme petit-burgès que no accepta aquest estat de coses, però que per ell sol és incapaç de fer un pas endavant, ben al contrari?
Lluita armada en la boca d’aquestga gent no passa de pilleria, no tant de mal gust com malintencionada, perquè és la màscara «ultra-esquerranosa» de l’oportunisme. Ja ho déiem i ho anam a repetir: la lluita armada, això és, la insurrecció quan és autèntica i no simple «colp» aventurer és el punt culminant d’un procés revolucionari, que implica, directament o indirecta, centenars de milers o milions d’individus. I el seu instrument necessari i insubstituïble són els partits proletaris revolucionaris, amb arrels profundes en els centres urbans i en l’interior.
Els qui volem realment i no únicament en paraules la lluita armada per a la conquesta del poder obrer hem d’acceptar emparats en la història recent, que el seu moment sorgirà en el curs d’una profunda mobilització de les masses treballadores, accionades des d’ara per reivindicacions econòmiques i polítiques, ni que siga elementals. Llibertats democràtiques (contra la constitució neofeixista, contra la llei de seguretat, contra l’asfíxia dels sindicats, per la legalitat del moviment polític obrer, per l’amnistia, etc.) i lluita pel socialisme no són incompatibles. Ben al contrari: hi ha una inter-relació dialèctica entre els combats pels drets democràtics dels treballadors i les batalles decisives pel socialisme.
El xarlatanisme «ultra-esquerranós», que menysprea les reivindicacions al nivell que es presenten en el moment, contribueix a contindre la classe obrera i a mantindre-la en la passivitat. La millor escola de socialisme és la lluita de classe i aquesta, en les condicions de Brasil, pot i ha de revestir-se de múltiples formes, des de les més elementals i legals fins a les més radicals i il·legals.
Una combinació segura d’aquestes formes de lluita portarà, amb certesa, el proletariat i els seus aliats al camí ascendent de la revolució socialista. Les revolucions contemporànies ens ho mostren. Si no és que es vol passar gat per llebre presentant com a lluita pel socialisme aventures «voluntaristes» de petit-burgesos «il·luminats» que, en la pràctica, escampen confusió i promouen la desorganització, col·laborant, ni que siga involuntàriament, amb l’enemic de classe: la burgesia nacional i l’imperialisme.
Convé, una vegada més, citar Lenin:
...els revolucionaris que no saben combinar les formes il·legals de lluita amb totes les formes legals són mal revolucionaris. És més: prenen el seu desig, el seu ideal polític per una realitat objectiva. Aquest és el més perillós de tots els errors pels revolucionaris.