Ordre Número I
A les tropes del destacament de Pulkovo.
13 de novembre del 1917. 9.38 del matí. Després d'una lluita cruel les tropes del destacament de Pulkovo derrotaren les forces contra-revolucionàries, que es retiraren de les posicions en desordre, i cobertes per Carkoe Selo retornaren a Pavlovsk II i Gac'ina.
Les nostres unitats avançades ocuparen l'extrem nord-oriental de Carkoe Selo i l'estació Aleksandrovskaja. El destacament de Kolpinno era a la nostra esquerra, i el destacament de Krasnoe Selo a la dreta.
Vaig ordenar les forces de Pulkovo d'ocupar Carkoe Selo, per fortificar-ne els accessors, especialment els de la banda de Gac'ina.
També passar i ocupar Pavlovskoe, fortificar-ne la part meridional, i prendre el ferrocarril fins a Dno.
Les tropes han de prendre totes les mesures per enfortir les posicions que ocupen, disposar trinxeres i d'altres obres defensives.
Han d'entrar en estret contacte amb els destacaments de Kolpinno i Krasnoe Selo, i també amb la Plana Major del Comandant en Cap per la Defensa de Petrograd.
Signat,
Comandant en cap de totes les forces que actuen contra les
tropes contra-revolucionàries de Kerenski,
Tinent-coronel
Muraviov
Dimarts al matí. Però com és això? Tan sols fa dos dies la campanya de Petrograd era plena de bandes desorientades, que vagaven sense objectiu; sense aliments, sense artilleria, sense pla. Què havia fundit aquesta massa desorganitzada de guàrdies vermells indisciplinats, i soldats sense oficials, en un exèrcit obedient del seu alt comandament que ells mateixos havien elegit, temperat per fer front i trencar l'assalt de canons i de la cavalleria cossaca?[1]
El poble revoltat té una forma de desafiar els precedents militars. Els exèrcits irats de la revolució francesa no s'obliden: Valmy i les línies de Weissemburg. Amassats contra les forces soviètiques hi havia iunkers, cossacs, terratinents, noblesa, Centúries Negres-Retorn del Tsar, l'Okhrana i cadenes siberianes; i l'enorme i terrible amenaça dels alemanys. Victòria, en els mots de Carlyle, suposa 'Apoteosi i mil·leni sense fi!'
La nit del diumenge, els comissaris del Comitè Militar Revolucionari retornaven desesperadament del camp, i la guarnició de Petrograd elegia el seu Comitè de Cinc, el seu estat major de combat, tres soldats i dos oficials, tots certificats com a lliures de coloració contra-revolucionària. El coronel Muraviov, ex-patriota, era al comandament - un home eficient, però que calia vigilar amb cura. A Kolpinno, a Obukhovo, a Pulkovo i a Krasnoe Selo es formaven destacaments provisionals, augmentats de grandària a mesura que arribaven endarrerits dels voltants - soldats, mariners i guàrdies vermells barrejats, parts de regiments, infanteria, cavalleria i artilleria alhora, i uns pocs carros blindats.
Arrencà el dia, i els piquets dels cossacs de Kerenski eren a tocar. Trets dispersos de rifles, comminació a rendir-se. Per damunt de la pàlida plana, en l'aire fred i reposat, es difonia el soroll de batalla, i queia en les orelles de les bandes desorientades mentre s'aplegaven en les petites fogueres, esperant. Així que començava! Feren camí cap a la batalla; i les hordes obreres que omplien les rectes carreteres acceleraven el pas. Així, per tots els punts de l'atac convergien automàticament eixams humans enfurismats, que els comissaris rebien per assignar-los posicions o feina a fer. Aquesta era la llur batalla, pel llur món; els oficials en comandament els havien elegit ells. De moment aquella voluntat múltiple i incoherent era una voluntat.
Els qui participaren en la lluita em descrigueren com els mariners lluitaren fins que se'ls esgotaren els cartutxos, i llavors assaltaren; com obrers sense ensinistrament feren front a la càrrega dels cossacs i els llençaven dels cavalls, com les hordes anònimes del poble, aplegades en la foscor al voltant de la batalla, s'alçaren com la marea i inundaren l'enemic... Abans de la mitjanit del diumenge els cossacs eren trencats i fugien, deixant l'artilleria darrera, i l'exèrcit del proletariat, en un llarg i castigat front, avançaren fins a Carkoe, abans l'enemic no tingués l'oportunitat de destruir la gran estació sense fils del govern, de la qual ara els comissaris de Smolni entonaven al món peans de triomf...
A tots els soviets de representants d'obrers i de soldats
El 12 de novembre, en un cruent combat prop de Carkoe Selo, l'exèrcit revolucionari derrotà les tropes contra-revolucionàries de Kerenski i Kornilov. En el nom del govern revolucionari ordén tots els regiments de prendre l'ofensiva contra els enemics de la democràcia revolucionària, i de prendre totes les mesures per arrestar Kerenski, i també d'oposar-se a qualsevol aventura que amenace les conquestes de la revolució i la victòria del proletariat. Visca l'exèrcit revolucionari!
Muraviov
Notícies de les províncies...
A Sebastopol el soviet local havia assumit el poder; una enorme concentració de mariners en els vaixells de guerra del port havia forçat els oficials de formar i jurar fidelitat al nou govern. A Niz'ni Novgorod controlava el soviet. Des de Kazan arribaven reports d'una batalla als carrers, iunkers i una brigada d'artilleria contra la guarnició bolxevic...
Havia esclatat de nou una lluita desesperada a Moscou. Els iunkers i els guàrdies blancs controlaven el Kremlin i el centre de la ciutat, atacats des de totes bandes per tropes del Comitè Militar Revolucionari. L'artilleria soviètica era estacionada a la Plaça Skobeliev, bombardejant l'edifici de la Duma municipal, la Prefectura i l'Hotel Metropole. Les llambordes de la Tverskaja i la Nikitskaja havien sigut arrencades per fer trinxeres i barricades. Una salva de foc de metralladora agranava les seus dels grans bancs i cases comercials. No hi havia llums, ni telèfons; la població burgesa vivia als cellers... El darrer butlletí deia que el Comitè Militar Revolucionari havia lliurat un ultimàtum al Comitè de Seguretat Pública, demanant la rendició immediata del Kremlin, o hi seguiria un bombardeig.
“Bombardejar el Kremlin?” cridava el ciutadà ordinari. “No gosaran!”
Des de Vologda fins a C'ita a la llunyana Sibèria, des de Pskov a Sebastopol en la Mar Negra, en grans ciutats i petits pobles, la guerra civil s'encenia. Des de milers de fàbriques, comunes camperoles, regiments i exèrcits, vaixells en alta mar, les congratulacions inundaven Petrograd - congratulacions al govern del poble.
El govern cossac de Novoc'erkask telegrafiava a Kerensky, “El govern de les tropes cossaques convida el govern provisional i els membres del Consell de la República de vindre, si és possible, a Novoc'erkask, on podem organitzar en comú la lluita contra els bolxevics.”
A Finlàndia, també, les coses s'agitaven. El Soviet d'Helsingfors i el Centrobalt (Comitè Central de la Flota Bàltica), proclamaven conjuntament l'estat de setge, i declaraven que tots els intents d'interferir amb les forces bolxevics, i tota resistència armada a les seues ordres, serien severament reprimits. Alhora la Unió Ferroviària Finesa convocava una vaga general a tot el país, per fer entrar en vigor les lleis aprovades per la Dieta socialista del juny del 1917, dissolta per Kerenski...
El matí ben d'hora vaig sortir cap a Smolni. Passant per la llarga vorera de fusta de la porta exterior vaig veure els primers flocs de neu, febles i vacil·lants, que precipitaven d'un cel gris i calmat. “Neu!” cridà el soldat de la porta, somrient amb delit. “Bo per la salut!” A dins, els salons llargs i tenebrosos i les tristes sales semblaven desertes. Res no es movia en tota l'enorme pilar. Un soroll profund i inquietant arribava a les meues orelles, i en mirar al voltant em vaig adonar que a tot arreu, al terra, al llarg de les parets, homes dormien. Homes durs i bruts, obrers i soldats, tacats i empastifats de fang, estirats en solitari o en munts, amb l'atitud deslligada dels morts. Alguns duien vendatges gastats tenyits de sang. Pistoles i cinyells de cartutxos eren escampats... L'exèrcit proletari victoriós!
En les escales era tal la densitat que amb prou feines s'hi podia caminar. L'aire era enrarit. A través de les finestres entelades hi havia una pàlida llum. Un samovar atrotinat, fred, restava en el taulell, i un munt de gots contenien residus de te. Al costat hi havia una còpia del darrer butlletí del Comitè Militar Revolucionari, de cap per avall, guixat amb una lletra adolorida. Era un memorial escrit per un soldat als seus camarades caiguts en la lluita contra Kerenski, tal com l'havia redactat abans de caure al terra per dormir. La lletra havia corregut pel que semblaven llàgrimes...
Aleksei
Vinogradov
D. Maskvin
S. Stolbikov
A.
Voskressenskij
D. Leonskij
D. Preobraz'enskij
V.
Laidanskij
M. Berc'ikov
Aquests homes foren allistats a
l'exèrcit el 15 de novembre del 1916. Tan sols resten tres
dels anteriors.
Mikhail Berc'ikov
Aleksei Voskressenskij
Dmitri Leonskij
Dormiu,
àligues guerreres, dormiu amb ànima pacífica.
Us heu guanyat les vostres pròpies felicitat i
pau eterna. Sota la terra de la tomba
Heu
tancat fermament files. Dormiu, ciutadans!
Tan sols el Comitè Militar Revolucionari encara funcionava, insomne. Skripnik, que sorgia de la cambra interior, deia que havien arrestat Goc, però que negava haver signat la proclama del Comitè de Salvament, com Avksentiev; i el propi Comitè de Salvament havia repudiat la Crida a la guarnició. Encara hi havia desafecció entre els regiments de la ciutat, reportava Skripnik; el regiment Vol'ijnskij havia refusat de lluitar contra Kerenski.
Diversos destacament de tropes “neutrals”, amb C'ernov al capdavant, eren a Gac'ina, provant de persuadir Kerenski d'aturar l'atac a Petrograd.
Skripnik reia. “No hi poden haver neutrals ara”, deia. “Hem guanyat!” El seu rostre afilat i amb barba brillava amb una exaltació gairebé religiosa. “Han arribat més de seixanta delegats des del front, amb garanties de suport de tots els exèrcits tret de les tropes del front romanès, de les quals hem sentit res. Els comitès d'exèrcit han silenciat totes les notícies de Petrograd, però ara tenim un sistema regular de correus...”
A sota, en la sala frontal, tot just entrava Kamenev, cansat per tota una nit de sessió de la Conferència per Formar un Nou Govern, però feliç. “Els social-revolucionaris ja s'inclinen a admetre'ns en el nou govern”, em va dir. “Als grups de dretes els espanten els tribunals revolucionaris; demanen, amb un cert pànic, que els dissolguem abans no vagen a més. - Hem acceptat la proposta del Vikz'el de formar un ministeri homogèniament socialista, i ara hi treballen. Ja veieu, tot prové de la nostra victòria. Quan érem enfonsats, no ens volien a cap preu; no tothom és favorable amb un acord amb els soviets.- Ens cal una victòria decisiva. Kerenski vol un armistici, però s'ha de rendir[
Aquest era el tremp dels dirigents bolxevics. A un periodista foraster que havia demanat Trockij quina declaració tenia per fer al món, Trockij respongué: “En aquest moment l'única declaració possible és la que fem per les boques dels nostres canons!”
Però hi havia una remor d'angoixa real en la marea de la victòria, la qüestió financera. Per comptes d'obrir els bancs, com havia ordenat el Comitè Militar Revolució, la Unió d'Empleats de Banca s'havia reunit i declarat una vaga formal. Smolni havia demanat uns trenta-cinc milions de rubles del Banc Estatal, i el caixer havia tancat les caixes, i tan sols lliurava diners als representants del govern provisional. Els reaccionaris usaven el Banc Estatal com a arma política; per exemple, quan el Vikz'el demanava diners per pagar els salaris dels empleats dels ferrocarrils governamentals, li deien que ho demanàs a Smolni...
Vaig anar al Banc Estatal per veure el nou comissari, un bolxevic ucraïnès pel-roig anomenat Petrovic'. Provava de posar ordre en el caos que havien deixat els empleats en vaga. En totes les oficines de l'ernorme edifici hi suaven obrers, soldats i mariners voluntaris, amb la llengua fora en proporció amb la intensitat de l'esforç, que es movien damunt les grans llibretes en ambient carregat...
L'edifici de la Duma era ple. Hi havia encara casos de desafiament envers el nou govern, però eren rars. El Comitè Agrari Central havia cridat als camperols, ordenant-los de reconèixer el decret agrari aprovat pel Congrés dels Soviets, perquè provocaria confusió i guerra civil. El batlle Schreider anuncià que degut a la insurrecció bolxevic, les eleccions a l'Assemblea Constituent s'haurien d'ajornar indefinidament.
Dues qüestions semblaven primordials en totes les ments, colpides per la ferocitat de la guerra civil; primer, una treva en el vessament de sang[3]—segon, la creació d'un nou govern. Ja no es parlava de “destruir els bolxevics”-i ben poc d'excloure'ls del govern, tret dels popular-socialistes i dels soviets de camperols. Fins i tot el Comitè Central de l'Exèrcit de la Stavka, l'enemic més decidit de Smolni, trucava des de Moghilev: “Si, per constituir el nou ministeri, és necessari d'arribar a una entesa amb els bolxevics, som d'acord amb admetre'ls en minoria al gabinet”.
Pravda, cridava irònicament l'atenció als “sentiments humanitaris” de Kerenski, en publicar el seu despatx al Comitè de Salvament:
D'acord amb les propostes del Comitè de Salvament i de totes les organitzacions democràtiques unides al voltant seu, he aturat tota acció militar contra els rebels. Un delegat del Comitè ha estat enviat per entrar en negociacions. Preneu totes les mesures per aturar el vessament inútil de sang.
El Vikz'el envià un telegrama a tot Rússia:
La Conferència de la Unió de Ferroviaris amb representants de les dues parts bel·ligerants, que admeten la necessitat d'un acord, protesta enèrgicament contra l'ús de terrorisme polític en la guerra civil, especialment quan es du a terme entre diferents faccions de la democràcia revolucionària, i declaren que el terrorisme polític, en qualsevol forma, és en contradicció amb la mateixa idea de les negociacions per un nou govern...
S'enviaren delegacions de la conferència al front, a Gac'ina. En la pròpia conferència tot semblava a punt d'arribar a un acord final. S'havia decidit fins i tot d'elegir un Consell Popular Provisional, integrat per uns quatre-cents membres - setanta-cinc en representació de Smolni, setanta-cinc de l'antiga Cai-i-ka, i la resta dividits entre dumes municipals, sindicats, comitès agraris i partits polítics. C'ernov era esmentat com a nou primer ministre. Lenin i Trockij, es rumorejava, serien exclosos...
|
|
|
Pamflet popular venut pels carrers just després de la insurrecció bolxevic, que conté rimes i acudits sobre la burgesia derrotada i els dirigents socialistes “moderats”, anomenat, “Com ELS BOORZ'UI (BOURGEOISIE) PERDEREN EL PODER”. |
|---|
Cap a migdia era de nou davant de Smolni, parlant amb el conductor d'una ambulància disposat a anar al front revolucionari. Podria anar amb ell? Certament! Era un voluntari, estudiant universitari, i mentre rodàvem carrer avall em cridà girant-se frases en un alemany execrable: “Also, gut! Wir nach die Kasernen zu essen gehen!” Vaig suposar que hi hauria un àpat en alguna caserna.
En la Kiroc'naja giràrem cap a un immens pati envoltat d'edificis militars, i pujàrem per una escala fosca fins a una baixa sala il·luminada per una finestra. En una llarga taula de fusta hi seien uns vint soldats, menjant s'c'i (sopa de carbassa) d'una gran poal de llauna amb culleres de fusta, i parlant en veu alta amb moltes riallades.
“Benvingut al Comitè de Batalló del Sisè Batalló de Reserva d'Enginyers!” cridà el meu amic, i em presentà com a socialista americà. A la qual cosa tothom s'alça per encaixar-me la mà, i un vell soldat m'envoltà amb els braços i em donà un bes emocionat. Em feren arribar una cullera de fusta i vaig prendre lloc en la taula. Dugueren un altre poal, ple de kas'a, amb una enorme barra de pa negre, i és clar la inevitable tetera. De seguida tothom començà a demanar-me qüestions sobre Amèrica: Era cert que la gent d'un país lliure venia els vots per diners? Si és així, com s'ho fan per aconseguir el que volen? Què hi ha d'aquest “Tammany”? Era cert que en un país lliure un petit grup de persones podia controlar tota una ciutat, i explotar-la en benefici personal? Per què la gent ho suportava? Fins i tot sota el tsar aquestes coses no podien passar a RússiaM cert, ací sempre hi havia corrupció, però comprar i vendre tota una ciutat de gent! I en un país lliure! Que la gent no tenia sentiment revolucionari? Vaig provar d'explicar-los que en el meu país la gent provava de canviar les coses legalment.
“És clar”, assentia un jove sergent, anomenat Baklanov, que parlava francès. “Però teniu una classe capitalista altament desenvolupada? Llavors la classe capitalista ha de controlar les cambres legislatives i els tribunals. Com llavors la gent pot canviar les coses? Sóc obert a convèncer-me, ja que no conec el vostre país; però m'és increïble...”
Vaig dir que anava a Carkoe Selo. “Jo també”, va dir Baklanov, sobtadament. “I jo - i jo -” Tota la sala decidí al moment d'anar a Carkoe Selo.
Just llavors picaren a la porta. Obriren, i hi havia la figura del coronel. Ningú no s'alçà, però tots cridaren la salutació. “Puc entrar?” demanà el coronel. “Prosim! Prosim!” respongueren sincerament. Entrà, somrient, una figura alta i distingida en gorra de pell de cabra amb brollat d'or. “Crec haver sentit que anau a Carkoe Selo, camarades”, va dir. “Podria anar amb vosaltres?”
Baklanov reflexionà. “No crec que hi haja res a fer ací avui”, respongué. “Sí, camarada, seren ben contents de tindre-us amb nosaltres”. El coronel li agraí i s'assegué, omplint-se un got de te.
En veu baixa, per por de ferir l'orgul del coronel, Baklanov m'explicà. “Veieu que sóc el president del comitè. Controlam el batalló absolutament, tret d'en acció, quan delegam el comandament al coronel. En acció cal obeir-li les ordres, però és estrictament responsable davant nostre. En la caserna ha de demanar el nostre permís abans de prendre cap acció... Podríeu dir-ne el nostre oficial executiu...”
Ens distribuïren armes, revòlvers i rifles -“podríem trobar-nos cossacs, sabeu”- i tots els amuntegàrem en l'ambulància, juntament amb tres grans manyocs de diaris pel front. Baixant per la Liteinij grinyolàvem, i també al llarg de la Zagorodnij Prospekt. Al costat meu seia un jove amb insígnes de tinent, que semblava parlar totes les llengües europees amb la mateixa fluïdesa. Era membre del comitè de batalló.
“No sóc bolxevic”, m'assegurà, emfàticament. “La meua família és ben antiga i noble. Jo mateix sóc, podríem dir, un cadet...”
“Però com --?” vaig començar, intrigat.
“O, sí, sóc membre del comitè. No faig cap secret de les meues opinions polítiques, però als altres tant els hi fa, perquè saben que no crec en l'oposició a la voluntat de la majoria... He refusat de prendre cap acció en la present guerra civil, però, ja que no crec en prendre les armes contra els meus germans russos...”
“Provocador! Kornilovista!” cridaren els altres sorneguerament, picant-li en el muscle...
Passant per sota de l'enorme arcada de pedra grisa de la Porta Moskovskij, coberta de jeroglifs daurats, imponents àligues imperials i els noms dels tsars, acceleràrem per l'àmplia i recta carretera, grisa amb la primera i lleugera nevada. Era plena de guàrdies vermells, que anaven a peu cap al front revolucionari, cridant i cantant; i d'altres, amb rostres gris i enfangat, que en tornaven. La majoria semblaven simples nois. Dones amb pales, algunes amb rifles i bandoleres, d'altres que duien bandes al braç amb la creu vermella - les dones arquejades i gastades dels ravals. Escamots de soldats marxaven al pas, amb una burla afectuosa pels guàrdies vermells; mariners, d'aspecte adust; infants amb farcells de menjar per pares i mares; tots aquests, que anaven i venien, creuaven pel fang emblanquinat que cobria unes quantes polsades les llambordes de la carretera. Passàvem canons, que es movien cap al sud, dins els carros; camions atapaïts d'homes armats; ambulàncies plenes de ferits procedents de la batalla, i en una ocasió una tartana camperola, que avançava lentament, i on seia un noi de rostre blanc plegat damunt el seu castigat estòmac i que es planyia monòtonament. En els camps de cada banda dones i ancians cavaven trinxeres i desplegaven valles de filat barbat.
Darrera, cap al nord, els núvols corrien espectacularment, i eixia un sol pàlid. A través dels marjals de la plana lluïa Petrograd. A la dreta, blancs i daurats i acolorides cúpules i torres; a l'esquerra, altes xemeneies, algunes abocant fum negre; i més enllà, un cel que queia damunt Finlàndia. A cada costat nostre hi havia esglésies, monestirs... Ocasionalment es podia veure un monjo, que observava calladament el pols de l'exèrcit proletari arrosegant-se per la carretera.
A Pulkovo la carretera es dividia, i allà ens aturàrem en mig d'una gran gentada, on les corrents humanes fluïen de tres direccions, s'hi trobaven amics, animats i feliços, que es descrivien la batalla els uns als altres. Una filera de cases que donaven a la cruïlla era marcada amb bales, i la terra era enfangada a una milla a la rodona. La lluita hi havia estat furiosa... En les immediacions cavalls cossacs sense genet circulaven afamats, ja que l'herba de la plena era morta de feia temps. Just davant nostre un maldestre guàrdia vermell provava de muntar-ne un, i queia una vegada i una altra, per delit infantil d'un miler d'homes fets.
La carretera de l'esquerra, per la qual s'havien retirat les restes dels cossacs, conduïa a un poblet en un petit turó, des d'on hi havia una vista gloriosa de la immensa plana, grisa com una mar en calma, coronada de núvols tempestuosos, i la ciutat imperial que vomitava milers a totes les carreteres. Ben a l'esquerra queia el petit turó de Krasnoe Selo, l'escenari de desfilades del camp d'estiu dels guàrdies imperials, i de la granja imperial. A mitja distància res no trencava la plana monotonia tret d'uns pocs monestirs i convents amurallats, algunes fàbriques aïllades, i diversos grans edificis amb terrenys descurats que eren asils i orfenats...
“Ací”, digué el conductor, mentre passàvem per un turó erm, “és on ha mort Vera Slutskaja. Sí, la membre bolxevic de la Duma. Ha estat d'hora aquest matí. Anava en un automòbil, amb Zalkind i un altre home. Hi havia treva, i es dirigien cap a les trinxeres del front. Parlaven i reien quan, tot de sobte, des del convoi blindat on viatjava el mateix Kerenski, algú va veure l'automòbil i disparà un canó. El projectil impactà en Vera Slutskaja i la matà...”
I així arribàrem a Carkoe, tots commoguts amb els herois superbs de l'horda proletària. Ara el palau on el soviet s'havia reunit era un lloc enfeinat. Guàrdies vermells i mariners omplien el pati, centinel·les eren apostats a les portes, i un corrent de correus i comissaris entrava i eixia. En la sala del soviet s'havia muntat un samovar, i cinquanta o més obrers, soldats, mariners i oficials eren al voltant, bevent te i parlant a plena veu. En un racó dos treballadors maldestres provaven de fer anar una multicopista. En la taula del centre, l'enorme Dijbenko s'inclinava damunt un mapa, marcant les posicions per les tropes amb llapissos vermell i blau. En la mà lliure duia, com semple, l'enorme revòlver d'acer blau. Seia ell mateix davant la màquina d'escriure i teclejava amb un sol dit; cada poc, mentre s'aturava, prenia el revòlver i girava amorosament la cambra.
Hi havia un matalàs estès al llarg de la paret, i hi havien estirat un jove treballador. Dos guàrdies vermells eren inclinat damunt seu, però la resta de la companyia no hi parava atenció. Al pit tenia un forat; a través de la roba eixia sang fresca, impulsada a cada batec. Els seus ulls eren tancats, i el seu rostre jove i barbut era pàlid i verdós. Feblement i lenta encara respirava, i amb cada alè suspirava, “Mir boudit! Mir boudit! (La pau s'apropa! La pau s'apropa!)”
Dijbenko alçà la vista mentre entràvem. “A”, va dir a Baklanov. “Camarada, aniríeu a comandància per fer-vos-en càrrec? Esperau; us escriuré les credencials”. Anà a la màquina d'escriure i picà lentament les lletres.
El nou comandant de Carkoe Selo i jo anarem cap al Palau Ekaterina, amb Baklanov ben engrescat i important. En la mateixa sala ornada i blanca alguns guàrdies vermells es passejaven encuriosits, mentre el meu vell amic, el coronel, mirava per la finestra mossegant-se el bigoti. Em saludà com un germà llargament perdut. En una taula prop de la porta seia el bessarabi francès. Els bolxevics li havien ordenat de restar i continuar la feina.
“Què podia fer?” remugà. “Gent com jo no pot lluitar en cap bàndol en una guerra així, tant se val com ens puga disgustar instintivament la dictadura de la turba... Tan sols lament d'ésser tan lluny de la meua mare a Bessaràbia!”
Baklanov prenia formalment l'oficina del comandant. “Ací”, deia el coronel nerviosament, “hi ha les claus del despatx”.
Un guàrdia vermell l'interrompé. “On són els diners?” demanà bruscament. El coronel semblava sorprès. “Diners? Diners? A, voleu dir la caixa. És aquesta”, digué el coronel, “tal com la vaig trobar quan vaig prendre possessió fa tres dies. Claus?” El coronel s'arronsà de muscles. “No tinc claus”.
El guàrdia vermell somrigué comprensiu. “Molt convenient”, va dir.
“Obrim la caixa”, deia Baklanov. “Portau una destral. Ací hi ha un camarada americà. Que esclafe la caixa, i escriga que hi troba”.
Vaig fer caure la destral. La caixa de fusta era buida.
“Arrestau-lo”, va dir el guàrdia vermell, enverinadament. “És un home de Kerenski. Ha robat els diners i els ha donat a Kerenski”.
Baklanov no volia fer-ho. “O, no”, va dir. “Fou el kornilovista abans d'ell. Ell no té cap culpa.
“Al diable!” cridà el guàrdia vermell. “És un home de Kerenski, us ho dic. Si vós no l'arrestau, llavors ho farem nosaltres, i el durem a Petrograd per tancar-lo a Pere i Pau, on pertany!” A això els altres guàrdies vermells feren un gest d'assentiment. Amb una mirada compassiva, el coronel fou conduït a fora...
A sota, davant del palau soviètic un camió anava cap al front. Mitja dotzena de guàrdies vermells, mariners, i un soldat o dos, sota el comandament d'un enorme obrer, pujaren, i em cridaren perquè me n'anàs amb ells. Guàrdies vermells eixien de l'edifici, cadascun d'ells tremolant amb els braços carregats de bombes de ferro plegat, plenes de grubit-que, deien, és deu vegades més fort, i cinc vegades més sensible que la dinamita; les llençaven al camió. Carregaren un canó de tres polsadez i el lligaren a la cua del camió amb trossos de corda i filferro.
Començàrem amb un crit, a tota velocitat, és clar; el pesant camió ballava de banda a banda. El canó saltava d'una roda a l'altra, i les bombes de grubit ens rodaven amunt i avall pels peus, topant amb els costats del camió.
La gran guàrdia vermell, el nom del qual era Vladimir Nikoalevic, m'aclaparà amb qüestions sobre Amèrica. “Per què entrà Amèrica en la guerra? Són preparats els obrers americans per enderrocar els capitalistes? Quina és la situació ara del cas Mooney? Extraditaran Berkman a San Francisco?” i d'altres, ben difícils de respondre, totes lliurades amb un crit per damunt de la remor del camió, mentre ens sosteníem els uns amb els altres i ballàvem en mig de les bombes dringadisses.
De tant en tant, una patrulla provava de fer-nos aturar. Els soldats corrien a la carretera davant nostre, cridaven “S'toi!” i treien les armes.
No hi paràvem atenció. “Anau-vos al diable!” cridaven els guàrdies vermells. “No ens aturam per ningú! Som guàrdies vermells!”. I continuàvem atronadors, mentre Vladimir Nikolaevic em resonava sobre la internacionalització del Canal de Panamà, i coses similars...
A unes cinc milles vam veure un escamot de mariners que se'n tornava, i reduïrem la marxa.
“On hi ha el front, germans?”
El mariner principal s'aturà i es gratà el cap. “Aquest matí”, deia, “era a mig quilòmetre per aquesta carretera. Però la maleïda cosa ja no és enlloc ara. Caminavem i caminavem i caminavem, però no l'hem pogut trobar”.
Pujaren al camió, i continuàrem. Hauria passat una milla més quan Vladimir Nikolaevic parà l'orellà i cridà el xofer que s'aturàs.
“Trets!” deia. “Els sentiu?” Per un moment un silenci mort, i després, una mica endavant i cap a l'esquerra, tres trets ben seguits. Per aquella banda de la carretera, el bosc era ben espès. Molt animats ara, marxàrem lentament, xiuxiuejàvem, fins que el camió era gairebé a l'alçada d'on havien arribat els trets. Baixant, ens vam dispersar, cada home amb un rifle, i entràrem en el bosc.
Dos camarades, de mentres, deslligaren el canó i l'arrossegaren fins a dur-lo tan a prop com fos possible de nosaltres.
El bosc era silenciós. Les fulles havien caigut, i els troncs eren d'un color pàlid a sota, per un sol malaltís d'autumni. Res no es movia, tret del glaç de petits bassals que tremolaven sota els nostres peus. Era una emboscada?
Anàrem insegurs cap endavant fins que els arbres començaren a aprimar-se, i ens aturarèm. Més enllà, en una petita clariana, tres soldats seien al volant d'un petit foc, perfectament relaxats.
Vladimir Nikolaevic féu un pas endavant. “Zra’zvuitje, camarades!” saludà, mentre darrera seu un canó, vint rifles i un camió carregat de bombes de grubit penjava d'un fil. Els soldats es posaren dempeus.
“Què eren els trets d'ací fa un moment?”
Un dels soldats respongué, amb aspecte alleugerit. “Simplement disparàvem contra un conill o dos, camarades...”
El camió s'afanyà cap a Romanov, a través d'un dia brillant i clar. En la primera cruïlla dos soldats correren davant nostre, agitant els rifles. Reduïrem, i ens aturàrem.
“Passis, camarades!”
Els guàrdies vermells alçaren un gran clam. “Som guàrdies vermells. No ens calen passis... Som-hi, no hi parau atenció!”
Però un mariner objectà. “Això no és correcte, camarades. Hem de tindre una disciplina revolucionària. Suposau que uns contra-revolucionaris van en un camió i diuen: No ens calen passis?’ Els camarades no us coneixen”.
Arrencà un debat. Un per un, però, els mariners i soldats s'uniren al primer. Remugant, cada guàrdia vermell es va treure la bruta bumaga (paper). Tots eren iguals, tret del meu, que havia emès l'estat major revolucionari a Smolni. Els centinel·les declararen que havia d'anar amb ells. Els guàrdies vermells objectaren vehementment, però el mariner que havia parlat primer insistí. “Aquest camarada sabem que és un veritable camarada”, deia. “Però hi ha ordres del comitè, i aquestes ordres s'han d'obeir. Això és disciplina revolucionària...”
Per tal de no provocar cap aldarull, vaig baixar del camió, i el vaig veure desaparèixer per la carretera, amb tota la companyia acomiadant-se. Els soldats consultaven ara en veu baixa durant un moment, i després em dugueren contra una paret, contra la qual em col·locaren. Sobtadament em passà pel cap que anaven a afusellar-me!
En totes tres direccions no es veia un ésser humà. L'únic signe de vida era el fum de la xemeneia d'una dac'a, una casa de fusta de lleure a un quart de milla de la carretera. Dos soldats caminaven cap a la carretera. Desesperadament vaig còrrer cap a ells.
“Camarades! Guaitau! Hi ha el segell del Comitè Militar Revolucionari!”
Em miraren estúpidament mentre avançava, i es deien l'un a l'altre.
“És diferent dels altres”, digué un, foscament. “No sabem llegir, germà”.
El vaig prendre pel braç. “Som-hi!” vaig dir. “Anam cap a aquella casa. Algú de segur hi sap llegir”. Vacil·laren. “No”, va dir un. L'altre em mirava. “Per què no?” vaig remugar. “Després de tot, és un crim seriós matar un home innocent”.
Caminàrem cap a la porta de la casa i picàrem. Una dona baixa i rodona obrí, i retrocedí alarmada, barbotejant, “no en sé res d'ells! No en sé res d'ells!” Un dels meus guardes s'hi va fet pas. Ella cridà. “Tan sols llig, camarada”. A contracor va agafar el paper i va llegir en veu alta, ràpidament:
El portador d'aquest passi, John Reed, és un representant de la socialdemocràcia americana, un internacionalista...
Fora, de nou a la carretera, els dos soldats van discutir-ho una altra vegada. “Hem de dur-vos al comitè de regiment”, van dir. En un ocàs que queia ràpidament ens afanyàvem per la carretera enfangada. De tant en tant ens trobavem amb escamots de soldats, que s'aturaven i m'envoltaven amb mirades amenaçadores, passant-se el passi i discutint violentament si m'havien de matar o no...
Era fosc quan arribaren a la caserna del Segon de Rifles de Carkoe Selo, un edifici baix que s'estenia al llarg de la carretera. Una sèrie de soldats destacats a l'entrada demanaven explicacions. Un espia? Un provocador? Pujàrem per una escala de caragol i eixírem a una gran sala amb una enorme estufa en el centre, i fileres de matalassos per terra, on un miler de soldats jugaven a cartes, parlaven, cantaven i dormien. Al sostre hi havia un forat, fet per un canó de Kerenski...
Em vaig quedar a la porta, i un silenci sobtat va caure entre els grups, que es giraren per mirar-me. Sobtadament començaren a moure's, lentament i després amb un brogit, atronador, amb rostres plens d'odi. “Camarades! Camarades!” cridà un dels meus guardes. “Comitè! Comitè!”. La torba s'aturà, s'assegué al voltant meu, remugant. D'entre ells s'alçà un jove magre, que duia una banda vermella al braç.
“Qui és aquest?” demanà rudament. Els guardes ho explicaren. “Donau-me el paper!” El llegí amb cura, mirant-me amb ulls amables. Somrigué i em lliurà el passi. “Camarades, aquest és un camarada americà. Sóc president del comitè, i us don la benvinguda al regiment...” Un sobtat remor general cresqué en un rogit de salutació, i s'empenyien per donar-me la mà.
“No heu sopat? Ací ja hem sopat. Anireu al club d'oficials, on hi ha qui parla la vostra llengua...”
Em conduí a través del patí fins a la porta d'un altre edifici. Un jove d'aspecte aristocràtic, amb insígnies de tinent, entrava. El president me'l presentà, i, donant-nos la mà, se'n tornà.
“Sóc Stepan Georgevic Morovski, al vostre servei”, digué el tinent, en perfecte francès. Des de l'ornada sala d'entrada pujava una cerimoniosa escala, il·luminada per lampades. En el segon pis hi havia sala de billar, sala de cartes, una biblioteca oberta. Entràrem en el menjador on, en un llarga taula, seien uns vint oficials del tot uniformats, que duien espases de mànec d'or i d'argent, amb els llaços i creus de les conderacions imperials. Tots s'alçaren educadament mentre entràvem, i en feren lloc al costat del coronel, un home gran i impressionat amb una barba grisenca. Uns ordenances servien destrament el sopar. L'atmosfera era la de qualsevol taula d'oficials a Europa. On era la revolució?
“No sou bolxevics?” vaig demanar a Morovskij.
Un somriure va recòrrer la taula, però vaig agafar un o dos mirant furtivament l'ordenança.
“No”, respongué el meu amic. “Hi ha tan sols un oficial bolxevic en aquest regiment. És a Petrograd anit. El coronel és menxevic. El capità Kherlov és cadet. Jo mateix sóc social-revolucionari de dretes... Hauria de dir que la majoria d'oficials de l'exèrcit no són bolxevics, però com jo creuen en la democràcia; creuen que han de seguir les masses de soldats...”
Amb el sopar acabat, dugueren els mapes, i el coronel els desplegà per la taula. La resta s'amuntegà per mirar.
“Ací”, digué el coronel, assenyalant les marques fetes a llapis, “eren les nostres posicions aquest matí. Vladimir Kirilovic, on és la vostra companyia?”
El capità Kherlov ho assenyalà. “Segons les ordres, ocupàrem la posició al llarg d'aquesta carretera. Karsavin em va relevar a les cinc en punt”.
Just llavors s'obrí la porta de la cambra, i entrà el president del comitè de regiment, amb un altre soldat. S'uniren al grup darrera del coronel, observant el mapa.
“Bo”, va dir el coronel. “Ara els cossacs han retrocedit deu quilòmetres en el nostre sector. No crec que siga necessari prendre posicions avançades. Cavallers, aquesta nit mantindreu la línia actual, enfortint les posicions --”
“Si us plau”, va interrompre el president del comitè de regiment. “Les ordres són avançar a tota velocitat, i preparar el contacte amb els cossacs al nord de Gac'ina demà al matí. Cal una derrota completa. Féu les disposicions adients”.
Va haver-hi un breu silenci. El coronel de nou es girà cap al mapa. “Molt bé”, deia, en una veu diferent. “Stepan Georgevic, si us plau --” Traçava ràpidament línies amb un llapis blau, donava ordres, mentre un sergent prenia notes abreujades. El sergent es retirà llavors, i deu minuts després tornà amb les ordres mecanografiades, i amb una còpia de carbó. El president del comitè estudià el mapa amb una còpia de les ordres al davant.
“Tot correcte”, va dir, alçant-se. Plegant la còpia de carbó, se la posà a la butxaca. Signà l'altre, la segellà amb un segell rodó que es va treure de la butxaca, i la presentà al coronel...
Ací era la revolució!
Vaig tornar al palau soviètic de Carkoe en l'automòbil de la plana del regiment. Encara les multituds d'obrers, soldats i mariners fluïen cap a dins i cap en fora, encara la pressa ofegadora dels camions, carros blindants, canons, davant la porta, i els crits i riallades d'una victòria inesperada. Mitja dotzena de guàrdies vermells es feia pas, amb un sacerdot al mig. Era el pare Ivan, deien, que havia beneït els cossacs quan entraven en la ciutat. Vaig sentir després que l'havien afusellat...[4]
Dijbenko tot just venia, donat ràpides ordres a dreta i a esquerra. En la seua mà duia el gran revòlver. Un automòbil era aturat amb el motor engegat al costat de la vorera. Tot sol, pujà al seient del darrera, i se n'anà cap a Gac'ina, per agafar Kerenski.
A la caiguda de la nit arribà als afores de la ciutat, i continuà a peu. Què va dir Dijbeko als cossacs ningú no ho sap, però el fet és que el general Krasnov i la seua plana major i diversos milers de cossacs es rendiren, i aconsellaren Kerenski de fer el mateix.[5]
Pel que fa a Kerenski reproduesc la declaració feta pel general Krasnov el matí del 14 de novembre:
“General’,
em va dir, m'heu traït. Els vostres cossacs declaren
categòricament que m'arrestaran i em lliuraran als mariners.’
“Sí’,
vaig respondre, se n'ha parlat, i sé que no teniu simpaties
enlloc’.
“Però
els oficials diuen el mateix’.
“Sí,
el més important és que els oficials hi són
descontents amb vós’.
“Què
he de fer? M'hauria de
suïcidar!’
“Si
sou un home d'honor, anireu immediatament a Petrograd amb bandera
blanca, us presentareu al Comitè Militar Revolucionari, i
entrareu en les negociacions com a cap del govern provisional’.
“Correcte.
Ho faré, general’.
“Us
donaré un guarda i demanaré un mariner d'anar amb vós’.
“No,
no, un mariner no. Sabeu si és cert que Dijbenko és
ací?’
“No
sé qui és Dijbenko’.
“És
el meu enemic.
“No
hi ha res a fer. Si jugau fort haureu de saber com aprofitar
l'oportunitat’.
“Sí.
Me n'aniré aquesta nit!’
“Per
què? Això seria una fugida. Aneu-vos-en en calma i
públicament, de forma que tothom puga veure que no fugiu’.
“Molt
bé. Però m'heu de donar un guarda en qui puga comptar’.
“Bé’.
“Vaig
sortir i vaig cridà el cossac Russkov, el Desè Regiment
del Don, i li vaig ordenar de triar deu cossacs per acompanyar el
comandant suprem. Mitja hora més tard els cossacs vingueren a
dir-me que Kerenski no era a la caserna, que havia fugit.
“Vaig donar
l'alarma i vaig ordenar que el cercassen, suposant que no podia haver
deixat Gac'ina, però no el podien trobar...”
I així fugí Kerenski, tot sol, “disfressat amb uniforme de mariner”, i amb aquest acte va perdre qualsevol popularitat que hagués mantingut entre les masses russes...
Vaig tornar a Petrograd muntat en el seient de davant d'un camió, conduït per un treballador i ple de guàrdies vermells. No teníem querosè, de forma que els llums eren apagats. La carretera era plena de l'exèrcit proletari que anava a casa, i noves reserves eixien per prendre lloc. Camions immensos com el nostre, columnes d'artilleria, vagons, s'amuntegaven en la nit, sense llum, com nosaltres. Ens afanyàrem furiosament, giràvem de dreta a esquerra per evitar col·lisions que semblaven ineludibles, gastàvem les rodes, seguits pels insults dels vianants.
Per l'horitzó es difonien les llums brillants de la capital, incommensurablement més esplèndides de nit que de dia, com una veta de joies amuntegades en l'erma plana.
El vell treballador que conduïa sostenia el volant amb una mà, mentre amb l'altra barria la llunyana i lluent capital amb un gest exultant.
“Meu!” cridava, amb el rostre del tot il·luminat. “Tot meu ara! El meu Petrograd!”
[1] Comitè Militar Revolucionari. Butlletí No. 2 12 de novembre, al vespre, Kerenski envià una proposició a les tropes revolucionàries -“deposar les armes”. Els homes de Kerenski obriren foc d'artilleria. La nostra artilleria respongué i obligà l'enemic al silenci. Els cossacs assumiren l'ofensiva. El foc mortal dels mariners, dels guàrdies vermells i dels soldats forçaren els cossacs a la retirada. Els nostres carros blindats es llençaren entre les files de l'enemic. L'enemic fuig. Les nostres tropes els persegueixen. S'ha donat ordre d'arrestar Kerenski. Carkoe Selo ha estat pres per les tropes revolucionàries.
Els Rifles Letons: El Comitè Militar Revolucionari ha rebut informació precisa que els valents rifles letons han arribat del front i han pres posició en la reraguarda de les bandes de Kerenski.
De la plana major del Comitè Militar Revolucionari
La presa de Gac'ina i Carkoe Selo per destacament de Kerenski cal explicar-la per la completa absència d'artilleria i metralladores en aquestes places, mentre que la cavalleria de Kerenski era fornida d'artilleria des del començament. Els dos darrers dies foren dies de treball forçat per la nostra plana major, per fornir la quantitat necessària d'armes, metralladores, telèfons de camp, etc., per les tropes revolucionàries. Quan aquesta feina - amb l'assistència enèrgica dels soviets de districte i de les fàbriques (les Putilov, Obukhov i d'altres)- fou acomplerta, el resultat de l'esperat encontre no deixa lloc a dubtes: de la banda de les tropes revolucionàries no tan sols hi havia un excedent en quantitat i la poderosa base material de Petrograd, sinó també un enorme avantatge moral. Tots els regiments de Petrograd es traslladaren a les posicions amb un entusiasme tremend. La Conferència de la Guarnició elegí una Comissió de Control de cinc soldats, garantint així una completa unitat entre el comandant en cap i la guarnició. En la Conferència de la Guarnició es decidí unànimament iniciar una acció definitiva.
El foc d'artilleria del 12 de novembre es desenvolupà amb força extraordinària a les 3 de la vesprada. Els cossacs eren completament desmoralitzats. Vingué un parlamentari llur a la plana major del destacament de Krasnoe Selo, i proposà d'aturar el foc, amenaçant altrament de prendre mesures “decisives”. Se li respongué que el foc cessaria quan Kerenski hagués deposat les armes.
En l'encontre subsegüent totes les seccions de les tropes -els mariners, soldats i guàrdies vermells- mostraren un coratge il·limitat. Els mariners continuaren l'avenç fins que esgotaren els cartutxos. El nombre de baixes no s'ha establert, però és superior en el bàndol de les tropes contra-revolucionàries, que experimentaren grans pèrdues a través d'un dels nostres carros blindats.
La plana major de Kerenski, per por d'ésser envoltats, donà l'ordre de retirada, la qual assumí acceleradament un càracter desordenat. Cap a les 11-12 de la nit, Carkoe Selo, inclosa l'estació de telegrafia sense fils, era ocupada completament per les tropes dels soviets. Els cossacs es retiraren cap a Gac'ina i Kolpinno.
La moral de les tropes és més enllà de tota descripció. S'ha l'ordre de seguir els cossacs en retirada. Des de l'estació de Carkoe Selo s'envià un ràdio-telegrama al front i a tots els soviets locals de tot Rússia. Es comunicaran més detalls...
[2] Fets del 13 a Petrograd Tres regiments de la guarnició de Petrograd es negaren a prendre part en la batalla contra Kerenski. El matí del dia 13 es reuniren en una conferència conjunta seixanta delegats del front, per tal de trobar una forma d'aturar la guerra civil. Aquesta conferència nomenà un comitè per anar i persuadir les tropes de Kerenski de deposar les armes. Proposaren de demanar als soldats governamentals les següents qüestions: (1) reconeixeran els soldats i cossacs de Kerenski la Cai-i-ka com la dipositària del poder governamental, responsable davant el Congrés dels Soviets? (2) Acceptaran els soldats i cossacs els decrets del segon Congrés del Soviets? (3) Acceptaran els decrets de la terra i de la pau? (4) Acordaran el cessament d'hostilitats i el retorn a les llurs unitats? (5) Consentiran l'arrest de Kerenski, Krasnov i Savinkov?
En la reunió del Soviet de Petrograd, Zinov'ev digué, “seria ximple pensar que aquest comitè podria resoldre la qüestió. L'enemic tan sols es pot véncer per la força. Amb tot, seria un crim nostre no provar tot mitjà pacífic per atreure'ns els cossacs... Ço que ens cal és una victòria militar... Les notícies d'un armistici són prematures. La nostra plana major es disposarà a concloure un armistici quan l'enemic ja no puga fer cap mal...
“En l'actualitat, la influència de la nostra victòria crea noves condicions polítiques. Avui, els social-revolucionaris s'inclinen a admetre els bolxevics en el nou govern... És indispensable una victòria decisiva, de forma que els qui dubten no dubten més...”
En la Duma municipal tota l'atenció es concentrava en la formació del nou govern. En moltes fàbriques i casernes ja funcionaven tribunals revolucionaris, i els bolxevics amenaçaven d'establir-ne més, i jutjar-hi Goc i Avksentiev. Dan proposà que s'enviàs un ultimàtum demanant l'abolició d'aquests tribunals revolucionaris, o els altres membres de la conferència trencarien immediatament tota negociació amb els bolxevics.
S'ingariov, cadet, declarava que la municipalitat no hauria de prendre part en cap acord amb els bolxevics... “Qualsevol acord amb els maníacs és impossible fins que hagen deposat les armes i reconegut l'autoritat de tribunals independents...”
Iartsev, del grup Iedinstvo, declarà que qualsevol acord amb els bolxevics equivaldria a una victòria bolxevic...
El batlle Schreider, de part dels social-revolucionaris, declarà que s'oposava a qualsevol acord amb els bolxevics... “Pel que fa al govern, hauria de sorgir de la voluntat popular; i com que la voluntat popular s'ha expressat en les eleccions municipals, la voluntat popular que pot crear un govern es concentra realment en la Duma...”
Després d'altres oradors, dels quals tan sols el representant dels menxevics internacionalistes era favorable de considerar l'admissió dels bolxevics al nou govern, la Duma votà el manteniment dels seus representants a la conferència del Vikz'el, però per insistir en la restauració del govern provisional abans de res, i d'excloure els bolxevics del nou poder...
[3] Treva. Resposta de Krasnov al Comitè de Salvament “En resposta al vostre telegrama de proposta d'un armistici immediat, el comandant suprem, no desitjant més vessament futil de sang, consent d'entrar en negociacions i d'establir relacions entre els exèrcits del govern i els insurrectes. Proposa a la plana general dels insurrectes de convocar els seus regiments a Petrograd, declarar neutral la línia de Ligovo-Pulkovo-Kolpinno, i de permetre l'avantguarda de la cavalleria del govern d'entrar en Carkoe Selo, amb l'objectiu d'establir l'ordre. La resposta a aquesta proposta ha d'arribar a les mans dels nostres enviats abans de les vuit del matí de demà.
Krasnov
[4] Fets a Carkoe Selo El vespre que les tropes de Kerenski es retiraven de Carkoe Selo, alguns sacerdots organitzaren una processó religiosa pels carrers de la ciutat, fent discursos als ciutadans on demanaven al poble de donar suport a l'autoritat legítima, el govern provisional. Quan els cossacs s'havien retirat, i els primers guàrdies vermells entraven en la ciutat, testimonis reportaren que els sacerdots havien incitat el poble contra els soviets, i havien dit pregàries en la tomba de Rasputin, que rau darrera del Palau Imperial. Un dels sacerdots, el pare Ivan Kuc'urov, fou arrestat i afusellats pels enfurismats guàrdies vermells...
Just quan els guàrdies vermells entraven en la ciutat tallaren la llum elèctica, deixant els carrers completament a les fosques. El director de la planta elèctrica, Lubovic', fou arrestat per les tropes soviètiques i interrogat de la raó de l'apagada. El trobaren temps després en la cambra on havia estat empresonat amb un revòlver a la mà i una forat de bala en la templa.
Els diaris anti-bolxevics de Petrograd aparegueren l'endemà amb titulars, “la febre de Plekhanov a 39 graus!” Plekhanov vivia a Carkoe Selo, on jeia malalt al llit. Guàrdies vermells arribaran a casa seua i la registraren a la recerca d'armes, interrogant el vell.
“A quina classe de societat pertanyeu?” li demanaren.
“Sóc un revolucionari”, respongué Plekhanov, “que durant quaranta anys ha dedicat la vida a la lluita per la llibertat!”
“De totes formes”, va dir un treballador, “us heu venut ara a la burgesia!”
Els obrers ja coneixien Plekhanov, pioner de la socialdemocràcia russa!
[5] Crida del govern soviètic “Els destacaments de Gac'ina, enganyats per Kerenski, han deposat les armes i decidit d'arrestar Kerenski. Aquest cap de la campanya contra-revolucionària ha fugit. L'exèrcit, per una enorme majoria, s'ha pronunciat a favor del Segon Congrés Panrús dels Soviets, i del govern que ha creat. Grups de delegats del front s'han afanyat a anar a Petrograd a garantir al govern soviètic la fidelitat de l'exèrcit. Cap distorsió dels fets, cap calúmnia contra els obrers, soldats i camperols revolucionaris, ha estat capaç de derrotar el poble. La revolució dels obrers i dels soldats ha estat victoriosa...
“La Cai-i-ka crida a les tropes que marxen sota la bandera de la contra-revolució, i les convida immediatament a deposar les armes per no vessar més la sang dels germans en interès d'un grapat de terratinents i capitalistes. La revolució dels obrers, dels soldats i dels camperols maleeix als qui resten ni un moment sota la bandera dels enemics del poble...
“Cossacs! Veniu als rengles del poble victoriós! Ferroviaris, carters, telegrafistes - tots, donau tots suport al nou govern del poble!”
