És innegable que estem travessant una fonda crisi d'idees i de sentiments. Les nostres masses obreres, amb un criteri simplista i superficial, atribueixen a la política i als seus homes i a la llur pretesa fal·làcia, les causes de l'actual estat de depressió sentimental, de l'escepticisme i de la desconfiança generals. I per a nosaltres, el que consideren una causa no és més que un efecte.

Vivim en un lamentable endarreriment ideològic, en virtut del qual estem sofrint avui les conseqüències d'una tàctica i d'una acció errònies, deixades ja de banda en altres països saturats d'entusiasme, però amb l'absència gairebé absoluta d'un ideal fort i consistent, d'una organització potent que els servís de base, els treballadors s'han llançat a lluites que no han deixat, moltes vegades, altre record que el d'un heroisme i d'una tenacitat admirables, però que han resultat estèrils en els seus resultats.

El fracàs dels mètodes usats ha arrosegat darrera seu els homes i un general sentiment de desconfiança els ha inutilitzat per a la lluita.

Aquesta crisi està manifestant-se d'una manera aguda en una gran part dels països llatins, especialment a França i a Catalunya. Itàlia, després de la memorable vaga general de l'any 1905, sembla entrar en un període de fecunda reconstitució.

A França, sobretot, la crisi és agudíssima i la seva causa, no la trobarem més que en la fallida dels procediments i de la tàctica de la Confédération Générale du Travail.

El famós “ciutadà Pataud” àrbitre durant tant temps de la tranquil·litat de París, l'“ex-rei”, com l'han anomenat, publica en “Le Matin” un article edificant i significatiu amb referència a aquest problema.

Afirma En Pataud que l'opinió general no creu ni gota en el desinterès dels militants i que aquest descrèdit general cau potser més encara sobre els homes de la CGT que sobre els altres.

“El sindicalisme—diu—és encara més que la política un engolidor d'homes”.

Tota aquella plèiade d'agitadors que constituïen el terror de la burgesia francesa, que per cansament, pel desengany o per excomunicació no formen a les fileres del sindicalisme militant, ¿en què han vingut a parar?.

En Pataud s'encarrega d'explicar-nos-ho.

En Griffuelhes, l'ex-secretari de la CGT, el “papa” del sindicalisme, actualment és representat de cuiros i pells. En Pouget, també ex-secretari de la CGT, ex-director de “Père Perinard” i de “La Revolution”, un dels més eminents teoritzants del sindicalisme revolucionari, ocupa una plaça en la redacció de “La Guerre Sociale” i escriu novel·les a deu cèntims la ratlla. En Niel, successor de Griffuelhes en la secretaria de la Confederació, ocupa el càrrec d'inspector de la societat d'autors dramàtics. El revolucionari Lévy ha estat fondista, escrivent a casa d'un notari, corredor de plaça, etc., anant sempre d'Herodes a Pilat. Actualment és representant d'una casa que es dedica a la venda de bonets per als capellans. En Boudet i En Robert, de la Federació del Llibre el primer, i tresorer de la CGT el segon, fan de recaptadors de contribucions...

I més, i més encara... En Pataud ens parla del que ha esdevingut la vida dels que un dia commogueren la França des del modest bureau de la CGT.

Le Du, Desplanques, Dubéros, Nicollet, Péricat, Bidamant, Lamarre, Bousquet, Ricordeau, etc. El sindicalisme pannée, segons la frase de Pataud ha anat engolint els seus homes.

A Catalunya s'ha produït un fenomen semblant. Mercès a això, el proletariat català, en el qual s'observen actualment vivíssims anhels de reconstitució, es troba amb una esparvedora manca d'homes de valer i de solvència moral que el dirigeixin.

Comptant amb una sèrie d'elements favorables, existint un inapreciable llevat, és probable que l'obra de la reorganització dels treballadors de Catalunya fracassi...

Per a evitar-ho, cal que els obrers es capacitin de la missió transcendental que pertoca realitzar al sindicat; que fits els ulls en l'ideal suprem que persegueixen, dispositin una immensa confiança en la seva acció; que l'enforteixin i el dignifiquin, perquè sols així tindran en ells una garantia, una lliga infranquejable contra els arribistes i els meneurs sense escrúpols. En fi, que considerin el sindicat com la seva força única i els homes com el seu instrument.

Els defectes de les agrupacions corporatives no es deuen—com sostenia en Pouget—que la massa sindicada, impregnada encara de democratisme, hagi implantat en el medi sindical els errors polítics de què està saturada, sinó que li hagi ensenyat molt poc a afirmar i excesivament a negar.

Doneu-li una plena consciència dels seus drets, capaciteu-la per al seu exercici, infiltreu-li, sobretot, la fe i la confiança, feu-la forta en l'optimisme, i l'organització sindical serà una realitat i una força positiva.