10. Capítol. Teories sobre capital fix i circulant. Els fisiòcrates i A. Smith | Índex | 12. Kapitel. Die Arbeitsperiode

ONZÈ CAPÍTOL
Teories sobre capital fix i circulant.
Ricardo

Ricardo introdueix la diferència entre capital fix i circulant tan sols per presentar les excepcions a la regla del valor, és a dir aquells casos en els quals la taxa salarial afecta els preus. No arribarem a parlar-ne fins al Llibre III.

La manca de claredat d’entrada es mostra de seguida en la juxtaposició irrellevant:

«Aquesta diferència en el grau de perdurabilitat del capital fix, i aquest canvi en les relacions amb les quals es poden combinar totes dues menes de capital.»(25)

Si demanam ara quines són les dues menes de capital, sentim que:

«En tot cas, les proporcions entre el capital que ha de sostindre el treball i que el capital que s’investeix en eines, maquinària i edificis, poden combinar-se de forma diferent».(26)

Per tant capital fix = mitjans de treball, i capital circulant = capital que s’inverteix en treball. El capital que ha de sosindre el treball ja és un absurd que deriva d’una expressió heretada d’A. Smith. El capital circulant és confós ací d’una banda amb el capital variable, és a dir amb la part del capital productiu investida en treball. I d’altra banda, però, com que l’oposició no la genera el procés d’ampliació de valor – capital constant i variable -, sinó el procés de circulació (l’antiga confusió smithiana), arribam a definicions doblement falses.

Primer: les diferències en grau de perdurabilitat del capital fix i la diferenciació de la composició de capital en capital constant i variable es prenen com d’una mateixa vàlua. La darrera diferència, però, determina la diferència en la producció de la plus-vàlua; la primera, oposadament, pel que fa al procés d’ampliació de valor, es refereix tan sols a la forma i manera amb la qual un valor determinat dels mitjans de producció es transfereix al producte; pel que fa al procés de circulació, fa referència tan sols al període de renovació del capital investit, o considerat altrament, al temps amb el qual s’avança. Si hom, per comptes de penetrar en el mecanisme intern del procés de producció capitalista, es posa en el punt de mira dels fenòmens acomplerts, aquesta diferència coincideix de fet. En el repartiment de la plus-vàlua social entre els capitals investits en diferents branques industrials actuen diferències en els diferents intervals amb els quals s’avança el capital (i per tant, per exemple, amb la diferent durada de vida en el capital fix), i diferents composicions orgàniques del capital (i per tant també la diferent circulació del capital constant i el variable), que contribueixen a una igualació de la taxa general de beneficis i a la conversió dels valors en preus de producció.

Segon: des del punt de mira del procés de circulació hi ha d’una banda els mitjans de treball: capital fix, i de l’altra banda els materials de treball i els salaris: capital fluid. Paral·lelament, des del punt de mira del procés laboral i d’ampliació de valor hi ha d’una banda: mitjans de producció (mitjans de treball i materials de treball), capital constant; de l’altra banda força de treball, capital variable. Per a la composició orgànica (Llibre I, Cap. XXIII, 2, p. 647) del capital és completament indiferent si la mateixa quantitat de valor de capital constant consisteix més en mitjans de treball i menys en materials de treball o més en materials treball i menys en mitjans de treball, mentre que tot depèn de la proporció de capital investit en mitjans de producció i l’investit en força de treball. Inversament: des del punt de mira del procés de circulació, la diferència de capital fix i circulant és igualment vàlida amb independència de la proporció amb la qual es divideix una determinada quantitat de valor de capital circulant en materials de treball i salaris. Des d’un punt de mira els materials de treball s’arrengleren en la mateixa categoria que els mitjans de treball, en contraposició amb el valor de capital investit en la força de treball. Des de l’altre punt de mira la part de capital investida en força de trabll s’aplega amb l’investida en materials de treball, en contraposició amb la part de capital investida en mitjans de treball.

Per això en Ricardo la part de valor de capital investida en els materials de treball (matèries primeres i auxiliars) no apareix en cap banda. S’esvaeix completament. No la posaria, per exemple, en la banda del capital fix, perquè en la forma de circular coincideix completament amb la part de capital investida en la força de treball. I tampoc, altrament, en la banda del capital circulant, perquè així l’equiparació de l’oposició capital fix i circulant amb l’oposició capital constant i variable, heretada d’A. Smith i silenciosament mantinguda, cauria per ella mateixa. Ricardo té molt instint lògic per no sentir-ho, i per això aquesta part de capital s’esvaeix del tot.

Cal remarcar-hi que el capitalista, en la terminologia de l’economia política, avança el capital investit en salaris en terminis diferents, segons si aquests salaris es paguen, per exemple, setmanalment, mensualment o trimestralment. De fet, la qüestió és justament a l’inrevés. El treballador lliura al capitalista el seu treball per una setmana, un mes, tres mesos, segons si se’l paga setmanalment, mensualment o trimestralment. Si el capitalista compràs la força de treball, per comptes de pagar-la, i pagàs per tant al treballador el salari per dia, setmana, mes o trimestre d’entrada, podria dir que ha fet un avenç per a aquests terminis. Com que paga, però, després que el treball haja durat un dia, setmana, mes, per comptes de comprar i pagar pel termini que hagués de durar, tot és un quidproquo capitalista, i l’avançament que el treballador dóna al capitalista en treball es converteix en un avançament de diners lliurat pel treballador al capitalista. No altera gens la qüestió que el capitalista que recupere o realitze de la circulació el propi producte o el seu valor – segons els diferents intervals requerits per a la confecció, o també segons els diferents intervals requerits per a la circulació, en termini més breus o més llargs (juntament amb la plus-vàlua incorporada). Ço que el comprador tinga pensat de fer amb una mercaderia, tant li fa al venedor. El capitalista no rep una màquina més barata perquè haja d’avançar tot el valor d’una vegada, mentre que aquest valor tan sols el recupera gradualment i segmentadament de la circulació; ni tampoc no paga més pel cotó perquè el valor entre completament en el valor del producte que es fa amb ell i siga completament substituït d’una vegada amb la venda del producte.

Retornam a Ricardo.

1. La característica del capital variable és que una part determinada, concreta (i per tant, com a tal, constant) de capital, una suma concreta de valor (assumit igual al valor de la força de treball, per bé que ací és indiferent si el salari és igual, més gran o més petit que el valor de la força de treball), es bescanvia per una força valoritzadora i creadora de valor – la força de treball que no tan sols reprodueix el valor pagat pel capitalista, sinó que produeix alhora una plus-vàlua, un valor que no existia abans i que no es compra amb cap equivalent. Aquesta propietat característica de la part de capital investida en salari, que distingeix toto coelo el capital variable del constant, s’esvaeix tan bon punt la part de capital investida en el salaria es considera merament des del punt de mira del procés de circulació i apareix així com a capital circulant en contradistinció al capital fix investit en mitjans de treball. Això ja avança en el moment que se’l du sota una rúbrica – la del capital circulant – juntament amb un component del capital constant, que s’investeix en materials de treball, en contraposició amb un altre component del capital constant, que s’investeix en mitjans de treball. La plus-vàlua, justament la circumstància que converteix la suma de valor investida en capital, queda del tot fora de la vista. Similarment queda fora de la vista que la part de valor afegida al producte pel capital investit en els salaris és produïda de nou (i per tant realment reproduïda), mentre que la part de valor que la matèria primera afegeix al producte no és produïda de nou, ni realment reproduïda, sinó mantinguda tan sols en valor de producte, conservada, i per tant com a component de valor del producte tan sols reapareix. La distinció, tal com es presenta ara des del punt de vista de l’oposició del capital fluid i fix, consisteix tan sols en això: el valor dels mitjans de treball emprats en la producció d’una mercaderia entren tan sols parcialment en el valor de la mercaderia i, en general, per això tan sols es reposen segmentadament i gradual. D’altra banda: el valor de la força de treball i dels objectes de treball (matèries primeres, etc.) emprat en la producció d’una mercaderia entra completament en la mercaderia i per això se’l reposa completament amb la venda. En la mesura que concerneix el procés de circulació, una part del capital es presenta com a fix, l’altra com a fluida o circulant. Es tracta en tots dos casos de la transferència de valors concrets i avançats al producte i de la substitució per la venda del producte. La diferència consisteix ara tan sols en el fet si la transferència de valor, i així doncs la substitució de valor, es fa segmentadament i gradual o d’una vegada. Amb això, tota la diferència decisiva entre capital variable i constant es dissol, i per tant tot el secret de la creació de plus-vàlua i de producció capitalista, les circumstàncies que converteixen certs valors, i els objectes en els quals es presenten, en capital, es dissolen. Tots els components del capital es diferencien tan sols per la forma de circular (i la circulació de mercaderies s’ocupa tan sols dels valors concrets ja disponibles); i una forma particular de circulació fa el capital investit en salaris quelcom comú amb el capital investit en matèries primeres, productes mig-acabats, materials auxiliars, en contraposició amb la part de capital investida en mitjans de treball.

Hom copsa, doncs, per què l’economia política burgesa s’adhereix instintivament i acrítica a la confusió d’A. Smith de les categories de «capital constant i variable» amb les categories de «capital fix i circulant» i l’ha repapiejat de generació en generació. La part de capital investida en salari ja no es diferencia gens de la part de capital investida en matèries primeres, i es diferencia tan sols formalment – si circula segmentadament o completament mitjançant el producte – del capital constant. Amb això el fonament per a la comprensió del moviment real de la producció capitalista, i per tant de l’explotació capitalista, es recobreix d’una palada. Es tracta tan sols de la reaparició de valors avançats.

En Ricardo l’assumpció acrítica de la confusió smithiana és més sorprenent, no tan sols que en els apòlegs posteriors, en els quals la confusió conceptual és més aviat poc sorprenent, sinó que en el propi A. Smith, perquè Ricardo, en contraposició seua, desenvolupa valor i plus-vàlua més conseqüentment i aguda, i de fet sosté l’esotèric A. Smith contra l’exotèric A. Smith.

En els fisiòcrates no es troba res d’aquesta confusió. La diferència entre avances annuelles i avances primitives es relaciona tan sols amb els diferents períodes de reproducció dels diferents components del capital, especialment del capital agrícola; mentre que les llurs opinions de la producció de plus-vàlua constitueix una part de la teoria independent d’aquesta diferenciació, i de fet ho tenien com a punt de la teoria. La constitució de plus-vàlua no s’explica com a tal a partir del capital, sinó que tan sols es vindica d’una determinada esfera de producció de capital, l’agricultura.

2. L’essencial en la determinació del capital variable – i per tant de la conversió de qualsevol suma restant de valor en capital – és que el capitalista bescanvia una quantitat de valor determinada i concreta (i en aquest sentit, constant) per una força creadora de valor; una quantitat de valor per producció de valor, autovalorització. Que el capitalista pague al treballador en diners o en mitjans de vida, no altera aquesta determinació essencial. Altera tan sols la forma d’existència del valor que avança, que existeix en una cas en la forma de diners, amb els quals els treballador compra ell mateix els seus mitjans de vida, i en l’altre cas en la forma de mitjans de vida, que consum directament. La producció capitalista desenvolupada suposa de fet que al treballador li paguen en diners, així com presuposa en general que el procés de producció és mitjançat pel procés de circulació, i per tant assum una economia monetària. Però la creació de plus-vàlua – i així la capitalització de la suma de valor avançada – sorgeix no de la forma monetària, ni tampoc de la forma natural, del salari o del capital investit en la compra de força de treball. Sorgeix del bescanvi de valor per força generadora de valor, de la substitució d’una quantitat constant per una de variable. - La fixitud més gran o més petita dels mitjans de treball depèn del grau de perdurabilitat, i per tant d’una propietat física. Segons la perdurabilitat, amb totes les altres circumstàncies idèntiques, es desgastaren més ràpidament o més lentament, i per tant funcionaran més temps o menys com a capital fix. Però no és de cap manera merament per aquesta propietat física de perdurabilitat que funcionen com a capital fix. La matèria primera en les fàbriques metal·lúrgiques és tan perdurable com les màquines amb les quals es fabrica, i més perdurable que molts components d’aquestes màquines, cuir, fusta, etc. No obstant, el metall que serveix de matèria primera constitueix una part del capital circulant, i el mitjà de treball en funcionament, potser construït del mateix metall, és una part del capital fix. No és per tant la natura física material, ni la peribilitat més o menys elevada, la que posa el mateix metall una vegada en la rúbrica del capital fix i l’altra en la rúbrica del capital circulant. Aquesta diferència sorgeix més aviat del paper que juga en el procés de producció, una vegada com a objecte de treball, l’altra com a mitjà de treball.

El funcionament dels mitjans de treball en el procés de producció requereixen de mitjana que servesquen sempre durant un període més llarg o més breu en processos laborals repetits. Mitjançant la seua funció es prescriu, doncs, una perdurabilitat més gran o més petita del seu material. Però la perdurabilitat del material amb el qual són fets, no els fan per ell mateix capital mix. El mateix material, quan és matèria primera, esdevé capital circulant, i entre els economistes, que confonen la distinció de capital-mercaderia i capital productiu amb la de capital circulant i fix, el mateix material, la mateixa màquina, és capital circulant com a producte i capital fix com a mitjans de treball.

Per bé no és el material perdurable del qual és fet el mitjà de treball allò que el fa capital fix, el seu paper com a mitjà de treball requereix, però, que consistesca en un material relativament perdurable. La perdurabilitat del seu material és, doncs, una condició del seu funcionament com a mitjà de treball, i per tant també fonament material de la forma de circular que en fa capital. Sota condicions altrament idèntiques, la peribilitat més gran o més petita del seu material n’imprimeix en un grau més baix o més alt el segell de la fixitud, i per tant es vincula d’una forma essencial amb la qualitat de capital fix.

Si es considera ara la part de capital investida en la força de treball exclusiva sota el punt de vista del capital circulant, i per tant en contraposició al capital fix; si per tant també les diferències entre capital constant i variable es barregen amb les diferències entre capital fix i circulant, és natural que, com la realitat material dels mitjans de treball constitueix un fonament essencial del seu caràcter com a capital fix, es derive ara en contrast a aquest capital de la realitat material del capital investit en força de treball el seu caràcter com a capital circulant, i així doncs es determina de nou com a capital circulant mitjançant la realitat material del capital variable.

La matèria real del capital investit en salaris és el propi treball, la força de treball activa i creadora de valor, el treball viu, que el capital bescanvia per treball mort i objectivitzat i que el seu capital ha incorporat, pel qual i únicament pel qual el valor que es troba en les seues mans es converteix en valor autovaloritzador. Però aquesta capacitat d’ampliació de valor no la ven el capitalista. Constitueix sempre tan sols un component del seu capital productiu, com els seus mitjans de treball, mai del seu capital-mercaderia, com, per exemple, el producte acabat que ven. Dins el procés de producció, com a components de capital productiu, els mitjans de treball confronten la força de treball no com a capital fix, de la mateixa manera que el material de treball i les matèries auxiliars no hi coincideixen com a capital circulant; tots dos elements confronten la força de treball com a factor personal, mentre que ells mateixos són factors materials – això des del punt de mira del procés de treball. Tots dos confronten la força de treball, el capital variable, com a capital constant – això des del punt de mira del procés d’ampliació de valor. O, si es tracta d’una diferenciació material, en la mesura que actua en el procés de circulació, el discurs hauria d’ésser tan sols aquest: a partir de la natura del valor, que no és més que treball materialitzat, i a partir de la natura de la força de treball activa, que no és més que treball materialitzador, se segueix que la força de treball crea constantment mentre dura en funcionament valor i plus-vàlua, que des de la seua banda es presenta com a moviment, com a creació de valor, i des de la banda del producte en forma inacabada com a valor creador. Si la força de treball ha actuat, el capital ja no consisteix en força de treball d’una banda, i mitjans de producció, de l’altra. El valor de capital que s’havia investit en força de treball és ara valor que (+ plus-vàlua) s’ha afegit al producte. Per tal de repetir el procés, el producte s’ha de vendre i amb els diners aconseguits s’ha de comprar constantment de nou força de treball i incorporar-la al capital productiu. Això dóna doncs a la part de capital investit en la força de treball, així com a l’invertit en materials de treball, etc., el caràcter de capital circulant en contraposició al capital que resta fixat en els mitjans de treball.

Si, per contra, la definició secundària del capital circulant, comuna amb una part del capital constant (les matèries primeres i auxiliars), es fa la definició essencial de la part de capital investida en la força de treball – particularment que el valor investit es traspassa completament al producte, que es consum en aquesta producció, i no gradualment i segmentada, com en el capital fix, i que per això cal substituir-la completament amb la venda del producte –, llavors la part de capital investida en salaris també ha de consistir materialment no en força de treball activa, sinó en elements materials, que el treballador compra amb el salari, i per tant en part del capital-mercaderia social, que entra en el consum del treballador – en mitjans de vida. El capital fix consisteix llavors en els mitjans de treball més lentament peribles i que més lentament s’han de substituir, i el capital investit en força de treball en mitjans de vida que s’han de substituir més ràpidament.

Els límits de la peribilitat ràpida o lenta s’esvaeixen, però.

«L’alimentació i la roba consumida pel treballador, els edificis on viu, les eines que l’assisteixen en la feina, són tots d’una natura perible. Hi ha, però, una enorme diferència en el temps que aquests capitals diferents perduren: una màquina de vapor durarà més que un vaixell, un vaixell més que la roba del treballador, i la roba del treballador més que l’aliment que consum».(27)

Amb la qual cosa Ricardo oblida la casa que habita el treballador, els mobles, les eines de consum, com ganivets, forquilles, plats, etc., que posseeixen tots els mateix caràcter de perdurabilitat que els mitjans de treball. Les mateixes coses, les mateixes classes de coses, apareixen ací com a mitjans de consum, allà com a mitjans de treball.

La diferència, tal com l’expressa Ricardo, és aquesta:

«Segons si el capital és ràpidament perible i cal reproduir-lo sovint, o segons si es consum més lentament, hom el classifica bé entre el capital circulant o el fix».(28)

Per això fa el comentari:

«Una divisió inessencial, en la qual la línia de separació no es pot traçar de forma exacta».(29)

Així arribam de nou afortunadament als fisiòcrates, en els quals la diferència entre avances annuelles i avances primitives era una diferència en el temps de consum i, per tant, també en els diferents temps de reproducció del capital emprat. Tan sols que allò que en ells expressava un fenomen important per a la producció social i que es presentava en el Tableau économique també en connexió amb el procés de circulació, esdevé ací una diferenciació subjectiva i, com el propi Ricardo diu, supèrflua.

Tan aviat com la part de capital investida en treball es diferencia tan sols pel període de reproducció i, així doncs, pel termini de circulació, de la part de capital investida en mitjans de treball, tan aviat com una part consisteix en mitjans de vida, com l’altra en mitjans de treball, de forma que els primers es diferencien dels darrers tan sols per un grau més ràpid de peribilitat, i com que els primers posseeixen ells mateixos graus diferents de peribilitat – es dissolen naturalment tota la diferentia spezifica entre el capital investit en força de treball i l’investit en mitjans de producció.

Això contradiu completament la doctrina del valor de Ricardo, així com la seua teoria del benefici, que és de fet una teoria de la plus-vàlua. Considera en general la diferència de capital fix i circulant tan sols en la mesura que proporcions diferents de totes dues, en capitals de la mateixa grandària, en diferents branques de la producció, influeixen la llei del valor, i de fet, l’abast en el qual una elevació o enfonsament dels salaris com a conseqüència d’aquestes circumstància afecta els preus. Però fins i tot dins d’aquesta investigació limitada comet, com a conseqüència de la confusió del capital fix i circulant amb el constant i variable, els errors més grans, i comença de fet la investigació a partir d’una base completament falsa. 1: En la mesura que la part de valor de capital investida en força de treball se sotmet sota la rúbrica de capital circulant, la definició de capital circulant es desenvolupa falsament ella mateixa i especialment la circumstància que sotmet la part de capital investida en treball sota aquesta rúbrica. 2: Hi ha una confusió entre la definició segons la qual la part de capital investida en treball és capital variable i la definició segons la qual és capiutal circulant, en oposició al capital fix.

És d’entrada clar que la definició del capital investit en força de treball com a circulant o fluid és una definició secundària, que dissol la seua diferentia specifica en el procés de producció; ja que en aquesta definició, d’una banda, es fan equivaldre el capital investit en treball i l’investit en matèries primeres, etc.; una rúbrica que identifica una part del capital constant amb el capital variable no té res a veure amb la differentia specifica del capital variable en oposició al constant. D’altra banda, de fet, les parts de capital investides en el treball i en els mitjans de treball són mútuament contraposades, però de cap manera en relació al fet que entren d’una forma completament diferent en la producció de valor, sinó en relació al fet que totes dues transfereixen el valor contingut al producte, únicament que en terminis diferents.

Es tracta en tots aquests casos de com un valor concret, que s’investeix en el procés de producció d’una mercaderia, siga com a salari, preu de matèries primeres o preu de mitjans de treball, es transfereix al producte, i per tant circula a través del producte i retorna a través de la venda al seu punt de partida, o se substitueix. L’única diferència consisteix ací en el «com», en la forma i manera particular de la transferència i per tant també de la circulació d’aquest valor.

Que en cada cas contractualment el preu prèviament definit de la força de treball es pague en diners o mitjans de vida no altera gens el seu caràcter de preu definit concretament. Amb tot, és evident en els salaris pagats en diners que no són els mateixos diners els que entren en el procés de producció de la mateixa manera que sí ho, no tan sols el valor, sinó també la matèria dels mitjans de producció. Sí, d’altra banda, els mitjans de vida que el treballador compra amb el seu salari es col·loquen directament com aspecte material del capital circulant amb les matèries primeres, etc., sota una mateixa rúbrica, contraposada als mitjans de treball, això dóna a la qüestió una altra aparença. Si el valor d’aquestes coses, dels mitjans de producció, es transfereix en el procés laboral al producte, sembla també que el valor d’aquelles altres coses, els mitjans de vida, reapareix en la força de treball que les consum i es transfereix en tot cas mitjançant l’activitat al producte. Es tracta en tot cas, en la mateixa mesura, de la mera reaparició en el producte de valors avançats durant la producció. (Els fisiòcrates s’ho prenien seriosament i negaven per això que el treball industrial creàs plus-vàlua.) Així en el fragment abans citat de Wayland:

«La forma, però, no té cap conseqüència... Les diverses menes d’aliments, roba, i allotjament, necessàries per a l’existència i comfort de l’ésser humà, també canvien. Es consumeixen, amb el temps, i el valor en reapareix...» («Elements of Pol. Econ.», p. 31, 32.)

Els valors de capital en aspecte de mitjans de producció i mitjans de vida avançats en la producció hi apareixen de nou equivalents en el valor del producte. Per això la conversió del procés de producció capitalista en un misteri complet s’assoleix feliçment i l’origen de la plus-vàlua disponible en el producte es retira completament de la vista.

A més, es completa així el fetitxisme propi de l’economia burgesa, que converteix el caràcter social i econòmic, imprès en les coses en el procés de producció social, en un caràcter natural, que sorgeix de la natura material d’aquestes coses. Per exemple, els mitjans de treball són capital fix – una definició escolàstica que condueix a contradiccions i confusions. Exactament com s’ha demostrat en el procés laboral (Llibre I, Cap. V), que depèn completament del paper que juguen en cada ocasió els components materials d’un determinat procés laboral, del llur funcionament, de si funcionen com a mitjans de treball, material de treball o producte, - exactament igual els mitjans de treball són tan sols capital fix allà on el procés de producció és en general un procés de producció capitalista i per tant els mitjans de producció són en general capital i en posseeixen la definició econòmica, el caràcter social de capital; i en segon lloc són capital fix tan sols si el llur valor es transfereix d’una manera particular al producte. Si no, resten mitjans de treball, sense ésser capital fix. Igualment, materials auxiliars, com l’adob, si lliuren valor de la mateixa manera que ho fa la majoria de mitjans de treball, esdevenen capital fix, encara que no siguen mitjans de treball. No es tracta de definicions sota les quals subsumir les coses. Es tracta de funcions definides, que s’expressen en categories definides.

Si una de les propietats dels mitjans de vida en si, sota totes circumstàncies, és esser capital investit en salaris, també esdevé caràcter d’aquest capital «circulant», «mantindre el treball», to support labour {Ricardo, p. 25}. Si els mitjans de vida no fossen «capital», no mantindrien llavors la força de treball; mentre que el llur caràcter de capital el dóna justament la propietat de mantindre capital mitjançant treball aliè.

Si els mitjans de vida són capital circulant en si – després de la conversió en salaris – s’obté a més que la grandària dels salaris depèn de la relació del nombre de treballadors amb una massa concreta de capital circulant – una expressió econòmica molt estimada – mentre que de fet la massa de mitjans de vida que el treballador retira del mercat, i la massa dels mitjans de vida disponible per al capitalista pel seu consum, depèn de la relació de la plus-vàlua amb el preu del treball.

Ricardo, com Barton (29a), confon per tot la relació del capital variable i el constant amb la relació del capital circulant i el fix. Veurem més tard com aquesta seua investigació falseja la taxa de benefici.

Ricardo posa, a més, les diferències que sorgeixen en el recanvi per causes diferents a la diferència entre capital fix i circulant, amb aquesta mateixa:

«Cal també observar que el capital circulant pot circular, o retornar a qui l’empra, en temps molt desiguals. El blat comprat per un pagès per sembrar és un capital relativament fix respecte del blat comprat per un forner per fer-ne pa. El primer el deixa a terra, i no pot obtindre cap retorn durant un any; l’altre el pot moldre en farina, vendre’l com a pa als clients, i tindre el capital lliure, per renovar el mateix, o començar qualsevol altra aplicació en una setmana».(30)

Ací és característic que el blat, encara que serveix com a llavor, i no com a mitjà de vida sinó com a matèria primera, és primerament capital circulant, perquè en si és mitjà de vida, i en segon lloc capital fix, perquè el seu reflux abasta tot un any. Però no és el reflux més lent o més ràpid ço que fa capital fix un mitjà de producció, sinó la forma i manera concreta de la cessió de valor al producte.

La confusió erigida per A. Smith ha conduït als següents resultats:

1. La diferència entre capital fix i fluid es confon amb la diferència de capital productiu i capital-mercaderia. Així, per exemple, la mateixa màquina és capital circulant quan es troba com a mercaderia en el mercat, i capital fix quan s’incorpora en el procés de producció. Amb això es perd de vista absolutament perquè una determinada mena de capital hauria d’ésser més fixa o més circulant que una altra.

2. Tot el capital circulant s’identifica amb el capital investit o investible en salaris. Aquest és el cas en J. St. Mill entre d’altres.

3. La diferència entre capital variable i constant, que ja era confosa en Barton, Ricardo i d’altres amb la de circulant i fix, es redueix finalment del tot a aquesta, com, per exemple, en Ramsay, per qui tots els mitjans de producció, matèries primeres, etc., així com mitjans de treball, són capital fix i tan sols el capital investit en salaris és capital circulant. Però com que la reducció es fa d’aquesta forma no es copsa la diferència real entre capital constant i variable.

4. Entre els economistes anglesos més recents, particularment els escocesos, que ho consideren tot des del punt de mira inefablement miop de comissionat de banca, com MacLeod, Patterson, entre d’altres, es converteix la diferència entre capital fix i circulant en la de money at call i money not at call (Diners en dipòsit que no poden tornar sense termini o els que tan sols ho poden fer sota un termini preestablert).

Notes

(25) «This difference in the degree of durability of fixed capital, and this variety in the proportions in which the two sorts of capital may be combined.» - «Principles», p. 25. <=

(26) «The proportions, too, in which the capital that is to support labour, and the capital that is invested in tools, machinery, and buildings, may be variously combined.» - l.c. <=

(27) «The food and clothing consumed by the labourer, the buildings in which he works, the implements with which his labour is assisted, are all of a perishable nature. There is, however, a vast difference in the time for which these different capitals will endure: a steam-engine will last longer than a ship, a ship than the clothing of the labourer, and the clothing of the labourer longer than the food which he consumes.» - Ricardo, etc., p. 26. <=

(28) «According as capital is rapidly perishable and requires to be frequently reproduced, or is of slow consumption, it is classed under the heads of circulating, or fixed capital.» <=

(29) «A division not essential, and in which the line of demarcation cannot be accurately drawn.» <=

(29a) «Observations on the Circumstances which influence the Condition of the labouring Classes of Society.» London 1817. Un passatge coincident se cita en el Llibre I, p. 655, nota 79. <=

(30) «It is also to be observed that the circulating capital may circulate, or be returned to its employer, in very unequal times. The wheat bought by a farmer to sow is comparatively a fixed capital to the wheat purchased by a baker to make into loaves. The one leaves it in the ground, and can obtain no return for a year; the other can get it ground into flour, sell it as bread to his customers, and have his capital free, to renew the same, or commence any other employment in a week.» (p. 26, 27.) <=