[Prefaci a la segona edició] | Índex | 2. Capítol. El cicle del capital productiu

Segon llibre
El procés de circulació del capital

Primera secció
Les metamorfosis del capital i el seu cicle

__________

PRIMER CAPÍTOL
El cicle del capital monetari

El procés de circulació (1) del capital se segueix en tres estadis, que, segons la presentació del primer volum, constitueixen les sèries següents:

Primer estadi: El capitalista apareix en el mercat de mercaderies i en el mercat de treball com a comprador; els seus diners es converteixen en mercaderies o realitzen l'acte circulatori d – m.

Segon estadi: Consumj productiu de les mercaderies comprades pel capitalista. Actua com a productor capitalista de mercaderies; el seu capital passa pel procés de producció. El resultat és: mercaderia de més valor que el dels seus elements de producció.

Tercer estadi: El capitalista retorna al mercat com a venedor; les seues mercaderies es converteixen en diners o realitzen l'acte circulatori m – d.

La fórmula per al cicle del capital monetari és per tant: d – m ... p ... m' – d', on el punts assenyalen que el procés de circulsció s'interromp, i tant m' com d' assenyalen m i d augmentats amb una plus-vàlua.

El primer i tercer estadi es discutien en el primer llibre tan sols en la mesura que era necessari per a la comprensió del segon estadi, el procés de producció de capital. Les diferents formes de les quals es revesteix el capital en els seus diferents estadis, i que en el cicle repetit ara assum, ara abstrau, restaven per tant fora de consideració. Constitueixen ara l'objecte directe de la investigació.

Per tal de copsar-ne pures les formes, cal primerament abstreure'n tots els moments que no tenen a veure amb el canvi formal i la constitució formal com a tals. Per tant s'accepta ací no tan sols que les mercaderies són venudes pel seu valor, sinó també que això té lloc en circumstàncies constants. Es passen també per alt alteracions del valor que poden aparèixer durant el procés de circulació.

I. Primer estadi. d - m (2)

D – m representa la conversió d'una suma monetària en una suma de mercaderies; per al comprador, la transformació dels seus diners en mercaderia, per al venedor la transformació de les seues mercaderies en diners. Ço que fa d'aquest acte de la circulació general de mercaderies alhora una secció funcionament determinada en el cicle independent d'un capital individual, és primerament no la forma de l'acte, sinó el seu contingut material, el caràcter específicament d'ús de la mercaderia que canvia el lloc pels diners. Són d'una banda mitjans de producció, de l'altra força de treball, factors materials i personals de la producció de mercaderies, la mena particular dels quals s'ha de correspondre naturalment al seguit d'articles generats. Si anomenam la força de treball A, els mitjans de producció Mp, llavors la suma de mercaderies a comprar M = A + Pm, o més breu M . D – m, considerat segons el seu contingut, es presenta per tant com a d - m ; és a dir, d – m es descomposa en d – A i d - Pm; la suma monetària d es divideix en dues parts, una que compra la força de treball, i una altra mitjans de producció. Aquestes dues sèries de compres pertanyen plenament a mercats diferents, l'una al mercat de mercaderies pròpiament dit, l'altra al mercat laboral.

Fora d'aquesta divisió qualitativa de la suma de mercaderies en la qual es transformen els d, d - m representa encara una relació quantitativa altament característica.

Sabem que el valor, o preu, de la força de treball es paga al seu posseïdor, que l'ofereix com a mercaderia, en la forma de salari, és a dir com a preu d'una suma de treball que conté el treball excedentari; així doncs, si, per exemple, el valor diari de la força de treball = 3 marcs, el producte d'un treball de cinc hores, aquesta suma figura en el contracte entre el comprador i el venedor com a preu o salari, posam per un treball de deu hores. Si un contracte així es conclou, posam, amb 50 treballadors, de forma que plegats hagen d'oferir al comprador durant un dia 500 hores de treball, de les quals la meitat, 250 hores de treball = 25 jornades laborals de deu hores, consisteixen merament en treball excedentari. Tant la quantitat com l'abast dels mitjans de producció comprats han d'ésser suficients per a emprar aquesta quantitat de treball.

D - m expressa per tant no tan sols la relació qualitativa segons la qual una determinada suma monetària, per exemple 422 lliures esterlines, es canvien per una corresponent de mitjans de producció i de força de treball, sinó també una relació quantitativa entre la part dels diners esmerçada en la força de treball A i l'esmerçada en els mitjans de producció Pm, una relació determinada d'entrada per la suma de treball excedentari d'un nombre determinat de treballadors.

Si per tant, per exemple, en una filatura el salari setmanal de 50 treballadors puja a 50 lliures esterlines, s'han d'esmerçar 372 lliures esterlines en mitjans de producció si aquest és el valor dels mitjans de producció, perquè el treball setmanal de 3.000 hores, de les quals 1.500 són hores de treball excedentari, es transforme en fil.

La quantitat requerida d'addició de valor en la forma de mitjans de producció en les diferents branques industrials per a l'aplicació de treball addicional és del tot independent. Es tracta tan sols del fet que la part dels diners esmerçada en els mitjans de producció – d – Pm – ha d'ésser absolutament suficient, és a dir, ha de calcular-se des d'un inici i cal procurar-la en la proporció adient. O la quantitat de mitjans de producció ha d'ésser suficient per absorbir la quantitat de treball, per ésser així transformada en producte. Si no hi haguessen prou mitjans de producció, l'excés de treball a disposició del comprador no seria utilitzable; el seu dret de disposició no conduïria per tant a res. Si haguessen més mitjans de producció que treball disponible, restarien descoberts de treball i no es transformarien en producte.

Tan aviat com es completa d - m , el comprador disposa més que els mitjans de producció i la força de treball necessaris per a la producció d'un article útil. Disposa d'una capacitat superior per fer fluir la força de treball, o d'una quantitat de treball superior a la necessària per substituir el valor de la força de treball, i alhora superior als mitjans de producció requerits per a la realització o objectivació d'aquesta suma de treball: disposa per tant de factors de producció d'articles d'un valor superior als seus elements de producció, o d'una quantitat de mercaderies que contenen una plus-vàlua. El valor que havia avançat en forma monetària es troba per tant ara en una forma natural en la qual es pot realitzar com a plus-vàlua (en forma de mercaderies) generadora de valor. En altres mots: es troba en la situació o en la forma de capital productiu, que té la capacitat de crear valor i plus-vàlua. Anomenam el capital en aquesta forma P.

El valor de P és, però, = valor d'A + Pm, = d bescanviats en A i Pm. D és el mateix valor de capital que P, únicament que en una forma diferent d'existència, és a dir en valor de capital en condició o forma monetària – Capital monetari.

D - m o la seua forma general segons d – m, suma de compres de mercaderia, aquest acte de la circulació general de mercaderia és per tant alhora, com a estadi en el procés independent del cicle del capital, transformació del valor de capital de la seua forma monetària a la seua forma productiva, o, més breument, transformació de capital monetari en capital productiu. En la figura del cicle que hem considerat primerament apareixsen per tant els diners com els primers portadors de valor de capital, i per tant és sota la forma de capital monetari que s'avança el capital.

Com a capital monetari es troba en una situació en la qual pot acomplir funcions monetàries, com en el cas present les funcions de mitjà general de compra i de mitjà general de pagament. (La darrera, en la mesura que la força de treball inicialment comprada no es paga fins que no s'ha posat en acció. En la mesura que els mitjans de producció no es troben ja en el mercat sinó que primer s'hagen d'encomanar, actuen els fins en d – Pm en tot cas com a mitjans de pagament). Aquesta capacitat no sorgeix perquè el capital monetari siga capital, sinó perquè són diners.

D'altra banda el valor de capital en situació de diners no pot realitzar cap altra funció que les funcions monetàries. Ço que les fa funcions de capital és el llur paper determinat en el moviment de capital, i per tant també de la connexió de l'estadi en el qual aquestes funcions es realitzen amb els altres estadis del seu cicle. Per exemple, en el cas que tractam primerament, els diners es transformen en mercaderies, la combinació de les quals constitueix la forma natural del capital productiu, i aquesta conté així, de forma latent, potencialment, el resultat del procés de producció capitalista.

Una part dels diners que realitzen a d - m la funció de capital monetari, mitjançant la finalització d'aquesta circulació, assumeixen una funció on perden el seu caràcter de capital però en preserven el monetari. La circulació del capital monetari d es divideix en d – Pm i d – A, en compra de mitjans de producció i compra de força de treball. Consideram tot sol el darrer curs. D – A és compra de força de treball des de la banda del capitalista; és venda de força de treball – podem dir-hi de treball, ja que assum la forma de salari – des de la banda del treballador, posseïdor de força de treball. Ço que per al comprador és d - m (= d - A), és ací, com en cada compra, per al venedor (el treballador) A - d (= m – d), venda de la seua força de treball. Aquest és el primer estadi de circulació o la primera metamorfosi de la mercaderia (Llibre I, cap. III, 2a); és, des de la banda del venedor de treball, transformació de la seua mercaderia en forma monetària. Els diners així rebuts els esmerça el treballador progressivament en una suma de mercaderies, que satisfan les seues necessitats, en articles de consum. La circulació global de la seua mercaderia apareix per tant com a A – d – m, és a dir primer A – d (= m - d) i després d - m, per tant en la forma general de circulació simple de mercaderies m – d - m, on els diners figuren merament de passada com a mitjans de circulació, com a mers intermediaris del canvi de mercaderia per mercaderia.

D – A és el moment característic de la transformació del capital monetari en capital productiu, perquè és la condició essencial per a la transformació real de valor avançat en la forma de diners en capital, en valor productor de plus-vàlua. D - Pm és tan sols necessari per tal de realitzar la quantitat de treball comprada per d - A. D - A ja s'havia discutit des d'aquest punt de mira en el Llibre I, Secc. II, transformació de diners en capital. La qüestió s'ha de considerar ací encara des d'un altre punt de mira, amb especial esment al capital monetari com a forma aparent del capital.

D – A es veu generalment com a quelcom característic del sistema de producció capitalista. Però no és de cap manera per la raó esmentada, que la compra de força de treball és un contracte de venda, que condiciona el lliurament d'una quantitat superior de treball, com a substitut del preu de la força de treball, el salari; és per això que el lliurament de treball excedentari, condició fonamental per a la capitalització del valor avançat, o el que és el mateix, per a la producció de plus-vàlua. Contràriament, és més aviat la seua forma, perquè en la forma de salari compra treball amb diners, i és això la que confereix la marca característica de l'economia monetària.

Tampoc no és la irracionalitat de la forma la que es pren com característica. Més aviat l'aspecte irracional queda passat per alt. La irracionalitat consisteix en el get que el treball com a element constituidor de valor no posseeix cap valor en ell mateix, ni tampoc una quantitat determinada de treball pot tindre cap valor en el qual expressar-ne el preu, l'equivalent a una determinada quantitat de diners. Però sabem que el salari és merament una forma revestida, una forma en la qual, per exemple, el preu diari de la força de treball es presenta com el preu del treball que flueix d'aquesta força de treball en un dia, de forma que el valor produït per aquesta força de treball en unes 6 hores de feina s'expressa com el valor de funcionament o de treball de dotze hores.

D - A es consisera com la característica o la signatura de l'anomenada economia monetària, perquè el treball apareix com a mercaderia del seu posseïdors, els diners per tant com a compradors – per tant d'acord amb la relació monetària (és a dir, de compra i venda d'activitat humana). Ara bé, però, els diners apareixen ja ben aviat com a compradors dels anomenats serveis, sense que d es transforme en capital monetari o sense capgirar el caràcter general de l'economia.

És indiferent en quina mena de mercaderies es transformen els diners. Són la forma equivalent universal de totes les mercaderies, com ja ho mostren en els preus, que idealment representen una suma determinada de diners, n'anticipen la transformació en diners, i no adquireixen la forma amb la qual els poden convertir en valors d'ús els llurs propietaris fins que no són substituïdes perd ines. Una vegada la força de treball ha entrat en el mercadet com la mercaderia del seu propi posseïdors i la seua venda pren la forma de pagament de treball, assum l'aspecte de salaris, la seua compra-venda ja no és més sorprenent que la compra-venda de qualsevol altra mercaderia. No és que la força de treball siga una mercaderia comprable, sinó que la força de treball aparega com a mercaderia ço que és característic.

Mitjançant d - m , la transformació de capital monetari en capital productiu, el capitalista realitza la combinació de factors objectius i personal de la producció, en la mesura que aquests factors consisteixen en mercaderies. Si els diners es transformen per primera vegada en capital productiu o funcionen per a qui els posseeix per primera vegada com a capital monetari, ha de comprar primer els mitjans de producció, edificis de treball, màquines, etc., abans de comprar la força de treball; ja que tan aviat col·loque la darrera sota el seu domini, ha de disposar dels mitjans de producció on poder aplicar-la com a força de treball.

Així es presenta la qüestió des de la banda del capitalista.

Des de la banda del treballador: la realització productiva de la seua força de treball no es possible fins a l'instant posterior a la seua venda i posada en contacte amb els mitjans de producció. Existeix per tant abans de la venda separada dels mitjans de producció, de les condicions objectives de la seua realització. En aquesta situació de separació no es pot emprar bé directament per a la producció de valors d'ús per al seu posseïdor, ni tampoc encara per a la producció de mercaderies, de la venda de les quals puga viure. Tan aviat, però, que per la seua venda es posa en contacte amb els mitjans de producció, consisteix una part integrant del capital productiu del seu comprador, exactament com els mitjans de producció.

Certament que en l'acte d – A el propietari dels diners i el propietat de força de treball entren únicament com a comprador i venedor mutus, com a propietari de diners i propietari de mercaderies, i per tant des d'aquesta banda en una relació merament monetària, - amb tot, el comprador apareix d'entrada com a propietari de mitjans de producció, que constitueixen condicions objectives de l'esmerçament productiu de força de treball per al seu posseïdor. Amb altres mots: aquests mitjans de producció apareixen oposats al posseïdor de força de treball com a propietat aliena. D'altra banda, el venedor de treball encara el seu comprador com a força de treball aliena, que ha de posar sota el seu domini per poder incorporar-la al seu capital, i per tant realitzar-lo efectivament com a capital productiu. La relació de classe entre capitalista i treballador assalariat existeix prèviament, ja presuposada, en l'instant on es confronten tots dos en l'acte d- A (A – d des de la banda del treballador). És compra i venda, relació monetària, però una compra i venda, on el comprador es presuposa com a capitalista i el venedor com a treballador assalariat, i aquesta relació sorgeix de les condicions per a la realització de la força de treball – mitjans de vida i mitjans de producció – que són separades com a propietat aliena dels posseïdor de força de treball.

Com sorgeix aquesta separació no ens ocupa ara. Existeix tan aviat com es completa d - A. Ço que ens interessa és això: si d – A apareix com una funció del capital monetari, o els diners com a forma d'existència del capital, és merament degut al fet que els diners assumeixen ací el paper de mitjans de pagament per a una activitat humana que tinga utilitat, per a un servei; i per tant de cap manera no deriva de la funció dels diners com a mitjà de pagament. Els diners es poden esmerçar d'aquesta forma únicament perquè la força de treball es troba en una situació de separació dels seus mitjans de producció (inclosos els mitjans de vida com a mitjans de producció de la pròpia força de treball); i perquè aquesta separació tan sols es pot superar amb la venda de la força de treball al posseïdor de mitjans de producció; per tant també el funcionament de la força de treball, els límits de la qual no coincideixen de cap manera amb els límits de la massa de treball necessària per a la reproducció del seu propi preu, pertoca al comprador. La relació de capital durant el procés de producció apareix únicament perquè existeix en l'acte de circulació, en les diferents condicions econòmiques fonamentals dins les quals comprador i venedor s'enfronten, en la llur relació de classe. No són els diners que per la seua natura generen aquesta relació; sinó més aviat la presència d'aquesta relació la que pot transformar una mera funció monetària en una funció de capital.

En la concepció de capital monetari (el tractam en aquest moment únicament dins la funció determinada que ens ocupa) apareixen habitualment dos errors, paral·lels o encreuats. Primer: les funcions que realitza el valor del capital com a capital monetari, i que pot realitzar justament perquè es troba en la forma monetària, es deriven erròniament del seu caràcter de capital, mentre que es deuen exclusivament a la condició monetària del valor del capital, la seua forma aparent com a diners. I en segon lloc, inversament: l'aspecte específic de funció monetària, que el fa alhora una funció de capital, s'atribueix a la natura dels diners (els diners s'hi confonen per tant amb capital), mentre les seues condicions socials, tal com en l'efectuació de d – A, no es donen de cap manera en la mera circulació de mercaderies, i la circulació monetària corresponent.

També la compra i la venda d'esclaus és en la seua forma compra i venda de mercaderies. Sense l'existència d'esclavitud no poden els diners realitzar aquesta funció. Si hi ha esclavitud, llavors els diners es poden esmerçar en la compra d'esclaus. Contràriament, que hi haja prou diners en les mans del comprador no possibilita de cap manera l'esclavitud.

Que la venda de la pròpia força de treball (en la forma de venda del propi treball o de salari) no siga un fenomen aïllat, sinó una precondició social decisiva de la producció de mercaderies, i que per tant el capital monetari puga realitzar a escala social la funció ací considerada de d - W , - requereix processos històrics pels quals la connexió originària dels mitjans de producció amb la força de treball siga dissolta; processos en els quals la massa del poble, els treballadors, com a desposseïts, i els no-treballadors com a propietaris d'aquests mitjans de producció es confronten. Tant se val pel cas si la connexió prèvia a la separació prenia la forma d'un treballador que pertanyia als mitjans de producció com a mitjà de producció ell mateix, o si n'era propietari.

El component factual que rau per tant sota l'acte d - W , és la distribució; no la distribució en el sentit ordinari de distribució dels mitjans de consum, sinó la distribució dels elements de la pròpia producció, els factors materials de la qual es concentren d'una banda, i la força de treball hi resta aïllada, de l'altra.

Els mitjans de producció, la part objectiva del capital productiu, han d'haver-se confrontat ja amb el treballador com a tal, com a capital, abans que l'acte d - A puga esdevindre un acte social universal.

Hem vist anteriorment que la producció capitalista, una vegada establerta, no tan sols reprodueix aquesta separació en el seu desenvolupament, sinó que n'amplia contínuament l'abast, fins que esdevé la situació social universalment dominant. La qüestió ofereix, però, encara una altra cara. Per tal que el capital es constituesca i puga apoderar-se de la producció, es presuposa un cert nivell de desenvolupament del comerç, i per tant també de circulació de mercaderies i de producció de mercaderies; ja que cap articles no podria entrar en circulació com a mercaderia si no es produeixen per la venda, com a mercaderia. Com caràcter normal i dominant de la producció, la producció de mercaderies no apareix abans que la producció capitalista hi pose els fonaments. Amb el temps hom recull roses, i el capitalista industrial no tan sols disposarà dels seus propis diners, sinó també de l'argent des autres.

El segon plany és, però, més característic, és a dir: que, quan hom fins i tot té diners, hon no disposa de força de treball per comprar en una quantitat suficient i en el temps adient, ja que el treballador rural rus com a conseqüència de la propietat comunitària de les comunitats agràries no es troba del tot separat dels seus mitjans de producció, i per tant no és cap “treballador assalariat lliure” en el ple sentit del mot. Però la disponibilitat del darrer a una escala social és una condició indefugible per a d – m, tant de la transformació dels diners en mercaderies, com de la transformació de capital monetari en capital productiu.

S'entén per tant per això mateix que la fórmula del cicle del capital monetari: d – m ... P ... m' - d' siga la forma evident del cicle del capital tan sols sota les condicions de la producció capitalista ja desenvolupada, perquè presuposa la presència de la classe treballadora assalariada a un nivell social. La producció capitalista, com hem vist, no tan sols produeix mercaderies i plus-vàlua; reprodueix, i en un abast sempre creixent, la classe dels treballadors assalariat i transforma la majoria inoïda dels productors immediats en treballadors assalariats. D - m ... P ... m´- d´ té com a primera presuposició del seu moviment la presència continuada de la classe de treballadors assalariats, la qual representa ja el capital en la forma de capital productiu, i per tant la forma de cicle del capital productiu.

II. Segon estadi. Funció del capital productiu

El cicle del capital ací considerat comença amb l'acte de circulació d – m, la transformació de diners en mercaderies, la compra. La circulació s'ha de complementar per tant amb la metamorfosi oposada m – d, la transformació de mercaderies en diners, la venda. Però el resultat immediat de d - m és la interrupció de la circulació del valor de capital avançat en forma monetària. Mitjançant la transformació de capital monetari en capital productiu el valor de capital adquireix una forma natural, amb la qual no pot continuar en circulació, sinó que ha d'entrar en el consum, particularment en el consum productiu. L'ús de força de treball, el treball, es pot realitzar únicament en el procés laboral. El capitalista no pot revendre el treballador com a mercaderia, ja que no és el seu esclau, i no han comprat res més que la utilització de la seua força de treball per un temps determinat. D'altra banda, tan sols pot utilitzar la força de treball que deixant-la que empre els mitjans de producció com a creadors de mercaderies. El resultat del primer estadi és per tant l'entrada en el segon, l'estadi productiu del capital.

El moviment es presenta així com a d - m ... P, on els punts assenyalen que la circulació del capital s'interromp, mentre que perdura el seu procés circular, ja que passa de l'esfera de la circulació de mercaderies en l'esfera de la producció. El primer estadi, la transformació de capital monetari en capital productiu apareix per tant com a precursora i fase introductòria del segon estadi, el funcionament del capital productiu.

D - m presuposa que l'individu que realitza aquest acte no tan sols disposa de valors en qualsevol forma d'ús, sinó que posseeix aquests valors en forma monetària, que és posseïdor de diners. L'acte consisteix, però, precisament, en el lliurament de diners, i aquest tan sols pot resta posseïdors de diners en la mesura que mitjançant l'acte del lliurament se li retornaran implícitament diners. Però els diners tan sols li poden retornar mitjançant la venda de mercaderies. L'acte l'assum per tant com a productor de mercaderies.

D - A. El treballador assalariat viu únicament de la venda de la força de treball. La seua conservació – el seu automanteniment – requereix un consum diari. El seu pagament ha de repetir-se contínuament en breus terminis per tal de poder repetir les compres – l'acte A – d – m o m – d – m – necessàries per a la seua autoconservació. El capitalista ha de confrontar-s'hi contínuament com a capitalista monetari i el seu capital com a capital monetari. D'altra banda, però, per tal que la massa de productors immediats, els treballadors assalariats, puguin acomplir l'acte A – d – m, han de trobar contínuament els mitjans de vida necessaris a la venda, és a dir en forma de mercaderia. Aquesta situació requereix per tant ja un alt grau de circulació de productes com a mercaderies, i per tant de l'abast de la producció de mercaderies. Tan aviat la producció mitjançant treball assalariat es generalista, la producció de mercaderies ha d'ésser la forma general de la producció. Presuposada aquesta com a general, condiciona per la seua banda una divisió contínuament creixent del treball social, és a dir una particularització sempre més gran dels productes, que uns determinats capitalistes produeixen com a mercaderies, i una divisió i autonomia sempre més grans dels processos complementaris a la producció. En el mateix grau que d – A es desenvolupa per tant d - Pm; és a dir en el mateix abast que la producció de mitjans de producció se separada de la de mercaderies dels quals són mitjans de producció, més s'oposen aquests productors de mercaderies a altres productors de mercaderies que no produeix però que compra per al seu procés particular de producció. Provenen de branques de la producció que, operades independentment, són completament separades, i entren en la seua branca de producció com a mercaderies que ha de comprar. Les condicions materials de la producció de mercaderies li apareixen en un abast més i més gran com a productes d'altres productors de mercaderies, com a mercaderies. En el mateix abast, el capitalista ha d'aparèixer com a capitalista monetari, o ampliar la mesura en la qual el seu capital funciona com a capital monetari.

D'altra banda les mateixes circumstàncies que produeixen la condició bàsica de la producció capitalista – la presència d'una classe de treballadors assalariats – sol·liciten la transició de tota la producció de mercaderies en producció capitalista de mercaderies. En l'abast que aquesta es desenvolupa, té un efecte desintegrador i dissolven damunt tota altra forma de producció que, requerida principalment per satisfer les pròpies necessitats immediates, transforma l'excedent de producte en mercaderies. Fa de la venda de productes l'interès cabdal, inicialment sense afectar aparentment el propi sistema de producció, com fou per exemple el primer efecte del comerç mundial capitalista damunt de pobles com el xinès, l'indià, l'àrab, etc. En segon lloc, allà on pren arrels, esmicola totes les altres formes de producció de mercaderies, que es fonamenten bé en el treball autònom de productors, o merament en la venda del producte excedentari com a mercaderia. Generalitza primer la producció de mercaderies i transforma després gradualment tota la producció de mercaderies en capitalista.(3)

Amb independència de la forma social de producció, els treballadors i els mitjans de producció resten sempre com els seus factors. Però uns i altres ho són tan sols potencialment en una situació de separació mútua. Per tal de produir en general, s'han d'unir. La forma i manera particular de realitzar aquesta unió distingeix les diferents èpoques econòmiques de l'estructura social. En el cas present és la separació del treballador lliure dels seus mitjans de producció el punt de partida donat, i hem vist com i sota quines condicions s'uneixen en les mans dels capitalistes – particularment com a formes de la presència productiva del seu capital. El procés real pel qual els constituïdors personals i materials de mercaderies interaccionen esdevé per tant ell mateix una funció del capital – procés de producció capitalista, la natura del qual s'ha desenvolupat completament en el primer llibre d'aquesta obra. Cada empresa de producció de mercaderies esdevé alhora empresa d'explotació de força de treball; però únicament la producció capitalista de mercaderies esdevé un sistema d'explotació que fa època, que en el seu desenvolupament històric capgira, mitjançant l'organització del procés labora i la millora gegantina de la tècnica, tota l'estructura econòmica de la societat i eclipsa incomparablement totes les èpoques anteriors.

Mitjançant els diferents papers que assumeixen durant el procés de producció en la creació de valor, i per tant també en la generació de plus-vàlua, es diferencien els mitjans de producció i la força de treball, en tant que formes d'existència del valor de capital avançat, com a capital constant i variable. Com a components diferents del capital productiu es diferencien a més pel fet que els primers, en possessió del capitalista, resten com a capital seu fins i tot fora del procés de producció, mentre que la força de treball esdevé forma presencial d'un capital individual merament dins d'aquest. Si la força de treball és una mercaderia tan sols en les mans del seu venedor, el treballador assalariat, esdevé per contra capital únicament en les mans del seu comprador, el capitalista, en qui recau temporalment l'ús. Els mitjans de producció esdevenen pròpiament aspectes objectius del capital productiu, o capital productiu, únicament des de l'instant que la força de treball, forma de presència personal d'ells mateixos, s'hi pot incorporar. Tan poc és per tant la força de treball humana capital per naturalesa, com els mitjans de producció. Adquireixen aquest caràcter social específic únicament sota determinades condicions, desenvolupades històricament, de la mateixa forma que tan sols sota certes condicions els metalls nobles adquireixen la de diners, o els diners la de capital monetari.

Mentre actua, el capital productiu consum els seus propis components per tal de substituir-los per una massa de producte d'un valor superior. Com que la força de treball actua tan sols com un dels seus òrgans, l'excedent de valor producte generat pel seu treball excedentari per damunt del valor dels seus elements constituents és fruit del capital. El treball excedentari de la força de treball és el treball gratuït del capital i constitueix per tant pel capitalista la plus-vàlua, un valor que no li costa cap equivalent. El producte és per tant tan sols una mercaderia, però una mercaderia fructificada amb plus-vàlua. El seu valor és = P + p, és a dir igual al valor del capital productiu P consumit en la seua confecció més la plus-vàlua p que ha generat. Assumim que aquesta mercaderia consisteix en 10.000 lliures de fil, en la confecció de les quals s'han consumit mitjans de producció per valor de 372 lliures esterlines i força de treball per valor de 50 lliures esterlines. Durant el procés de filat els filadors transfereixen al fil el valor dels mitjans de producció consumits pel llur treball en un total de 372 lliures esterlines, i alhora afegeixen, en correspondència a l'esmerçament de feina, un valor nou de, posam, 128 lliures esterlines. Les 10.000 lliures de fil són per tant portadores d'un valor de 500 lliures esterlines.

III. Tercer estadi. m´ - d´

Esdevenen capital-mercaderia com a forma de presència funcional, que deriva immediatament del procés de producció, del valor de capital ja ampliat. Si la producció de mercaderies es menés capitalísticament en tot l'abast social, totes les mercaderies serien d'entrada elements d'un capital-mercaderia, bé fossen ara ferro cru o vetes de Brussel·les, àcid sulfúric o cigars. El problema de quina mena d'exèrcit de mercaderies es determina amb la posada en moviment d'un ventall de capitals per tal de servir tantes altres necessitats comunes de mercaderies és un dels maldecaps bellament autocreats de l'economia escolàstica.

El capital ha de realitzar la funció de mercaderia en una forma de mercaderia. Els articles en els quals consisteix, produïts d'entrada per al mercat, s'han de vendre, s'han de transforma en diners, i per tant completar el moviment m – d.

La mercaderia del capitalista consisteix en 10.000 lliures de fil de cotó. Si en el procés de filar es consumeixen mitjans de producció per valor de 372 lliures esterlines i es crear un valor nou de 128 lliures esterlines, de forma que el fil té un valor de 500 lliures esterlines, que s'expressa en el seu preu homònim. Aquest preu es realitza amb la venda m – d. Què fa d'aquest simple acte de tota circulació de mercaderies simultàniament una funció de capital? No requereix cap alteració en el seu interior, ni tampoc en relació amb el seu caràcter d'ús, ja que és com a objecte d'ús que la mercaderia passa al comprador, ni tampoc pel que fa al seu valor, que no pateix cap canvi quantitatiu sinó un canvi exclusivament formal. Ço que existia en fil, existeix ara en diners. Apareix així una diferenciació essencial entre el primer estadi d – m i el darrer estadi m - d. Allà funcionen els diners avançat com a capital monetari perquè es transforma mitjançant la circulació en mercaderies d'un valor d'ús específic. Ací les mercaderies poden funcionar tan sols com a capital en la mesura que aquesta característica ja l'aporten a partir del procés de producció, abans que comence la circulació. Durant el procés de filar els filadores creen valor de fil per una quantitat de 128 lliures esterlines. D'aquestes, posam, 50 lliures esterlinen constitueixen pel capitalista merament un equivalent de la seua inversió en força de treball, i 78 lliures esterlines – en un grau d'explotació de la força de treball d'un 156% - constitueixen plus-vàlua. El valor de 10.000 lliures de fil inclou per tant primer el valor del capital productiu consumit P, la part constant del qual = 372 lliures esterlines, la variable = 50 lliures esterlines, la suma = 422 lliures esterlines, = 8.440 lliures de fil. El valor del capital productiu P és però = m, el valor dels seus elements constituents, que en l'estadi d – m es confronten al capitalista com a mercaderies en les mans dels seus venedors. - En segon lloc, però, el valor del fil inclou una plus-vàlua de 78 lliures esterlines = 1560 lliures de fil. M com a expressió de valor de 10.000 lliures de fil és per tant = m + m, m més un increment de m (= 78 lliures esterlines), que anomenarem v, ja que existeix en la mateixa forma de mercaderia que el valor originari m. El valor de 10.000 lliures de fil = 500 lliures esterlines és per tant = M + v = M´. Ço que fa de m, com a expressió de valor de 10.000 lliures de fil, m', no és la seua quantitat absoluta de valor (500 lliures esterlines), ja que aquesta es determina com en totes les altres m com a expressió de valor de qualsevol suma d'una altra mercaderia mitjançant la quantitat de treball que s'hi ha materialitzat. És la seua quantitat relativa de valor, la seua quantitat de valor en comparació amb el valor del capital P consumit en la seua producció. Aquest valor hi és contingut, més la plus-vàlua lliurada pel capital productiu. El seu valor és més gran, amb un excedent per damunt d'aquest valor de capital, d'acord amb aquesta plus-vàlua v. Les 10.000 lliures de fil són portadores del valor de capital ampliat, enriquit amb una plus-vàlua, i ho són com a producte del procés de producció capitalista. M' expressa una relació de valor, la relació de valor del producte-mercaderia respecte el capital esmerçat en la seua producció, i per tant la descomposició del seu valor en valor de capital i plus-vàlua. Les 10.000 lliures de fil són capital de mercaderia, m', tan sols com a forma convertible del capital productiu P, i per tant en una connexió que existeix primerament tan sols en el cicle d'aquest capital individual, o pel capitalista que ha produït el fil amb el seu capital. És per dir-ho així tan sols una relació interna, no pas externa, la que fa de les 10.000 lliures de fil portadores de valor com a capital-mercaderia; porten la seua marca de naixement capitalista no en la quantitat absoluta del seu valor, sinó en la seua quantitat relativa, en la quantitat de valor comparada amb la que posseïa el capital productiu que contenen, abans de convertir-se en mercaderia. Si, per tant, les 10.000 lliures de fil es venen pel valor de 500 lliures esterlines, aquest acte de circulació, considerat per ell mateix, = m – d, és una mera transformació d'un valor constant de la forma de mercaderia a la forma monetària. Però com a estadi particular en el cicle d'un capital individual aquest mateix és la realització del valor de capital que porta la mercaderia de 422 lliures esterlines + la plus-vàlua que també porta de 78 lliures esterlines, per tant m' – d', transformació de capital de mercaderia de la seua forma de mercaderia en forma monetària.(4)

La funció de m' és ara la de tot producte-mercaderia: convertir-se en diners, vendre's, completar la fase de circulació m – d. Tan aviat com el capital ara ampliat en la forma de capital-mercaderia, resta fix en el mercat, amb el procés de producció aturat. No actua ni com a producte ni tampoc com a creador de valor. Segons el grau diferent de velocitat amb el qual es capital es desprèn de la seua forma de mercaderia i assum la seua forma monetària, o segons la rapidesa de venda, aquest mateix valor de capital, en graus força diferents, servirà de producte i de creador de valor i l'escala de la reproducció s'ampliarà o s'escurçarà. Es mostrà en el primer llibre que el grau d'eficàcia d'un capital donat ve condicionat per la potencialitat del procés de producció, que fins a un cert grau és independent de la seua pròpia quantitat de valor.

Ací es mostra que el procés de circulació posa en moviment noves potències independents de la quantitat de valor del capital, de la seua expansió i contracció.

La quantitat de mercaderies m', com a portadores de capital ampliat, han d'anar més enllà en tot l'abast de la metamorfosi m' - d'. La quantitat de la venda esdevé la determinació essencial. La mercaderia individual figura tan sols encara com a part integral de la massa global. Les 500 lliures esterlines existeixen en 10.000 lliures de fil. Si el capitalista ven tan sols 7.440 lliures per valor de 372 lliures esterlines, substitueix tan sols el valor del seu capital constant, el valor dels mitjans de producció esmerçats; si ven 8.440 lliures, tan sols la quantitat de valor del capital global avançat. Ha de vendre més per realitzar una plus-vàlua, i ha de vendre totes les 10.000 lliures de fil per realitzar tota la plus-vàlua de 78 lliures esterlines (= 1.560 lliures de fil). Rep per tant en 500 lliures esterlines de diners tan sols un valor equivalent de la mercaderia venuda; la seua transacció dins de la circulació és simple m - d. Si hagués pagat als seus treballadors un salari 64 lliures esterlines per comptes de 50 lliures, la seua plus-vàlua seria tan sols de 64 lliures esterlines per comptes de 78, i el grau d'explotació de tan sols un 100% per comptes d'un 156%; però malgrat això el valor del seu fil no es veuria alterat; tan sols la relació de les seues diferents parts seria una altra; l'acte de circulació m – d seria encara després de la venda de 10.000 lliures de fil per 500 lliures esterlines, el seu valor.

M´ = m + v (= 422 lliures esterlines + 78 lliures esterlines). - M és igual al valor de P o del capital productiu, i això és igual al valor de d, que foren avançats en d – m per a la compra dels elements de producció; en el nostre exemple = 422 lliures esterlines. Si la massa de mercaderies es vengués al seu valor, llavors m = 422 lliures esterlines, i p = 78 lliures esterlines; el valor del producte excedentari de 1.560 lliures de fil. Si anomenam p, expressada en diners, d, llavors m´- d´ = (M + p) - (D + d), i el cicle d – m ... P ... m' – d' en la seua forma explícita és per tant d - m ... P ... (M + p) - (D + d).

En el primer estadi el capitalista retira articles d'ús del mercat de mercaderies estricte i del mercat laboral; en el tercer estadi llença mercaderies de nou, però tan sols en un mercat, el mercat de mercaderies estricte. Però que mitjançant la seua mercaderia llence al mercat més valor del que originalment va captar-hi es deu únicament a la circumstància que llença més valor de mercaderia que no pas va retirar originalment. Retirà el valor d i llençà el valor equivalent m; retirà M + p i llençà el valor equivalent D + d. - D era en el nostre exemple igual al valor de 8.400 lliures de fil; llença, però, 10.000 lliures al mercat, i li dóna per tant un valor més gran que el que havia tret. D'altra banda havia llençat aquest valor augmentat tan sols perquè produeix plus-vàlua (com a part aliquota del producte, expressada en producte excedentari) en el procés de producció mitjançant l'explotació de força de treball. Tan sols com a producte d'aquest procés la massa de mercaderies esdevé capital-mercaderia, portadora de valor de capital ampliat. Mitjançant la realització de m´- d´ el valor de capital avançat es realitza com la plus-vàlua. La realització de totes dues recau alhora en la sèrie de vendes, o també en la venda d'un colp de la massa global de mercaderies, expressada en m´- d´. Però aquest mateix acte de circulació m´- d´ és diferent per al valor del capital i per a la plus-vàlua en la mesura que expressa de cadascuna un estadi diferent de la circulació, una secció diferent de la sèrie de metamorfosis per les quals passen en l'interior de la circulació. La plus-vàlua p arriba al món únicament dins el procés de producció. Apareix per tant per primera vegada en el mercat de mercaderies, i de fet en forma de mercaderia; és la seua primera forma de circulació, i per això també l'acte m – d és el seu primer acte de circulació o la seua primera metamorfosi, que encara resta per completar mitjançant l'acte de circulació oposat o metamorfosi inversa d - m.(5)

Altrament és amb la circulació on el valor de capital m completa el mateix acte de circulació m´- d´, que és per ell l'acte de circulació m – d, on m = P, igual als d originàriament avançats. Ha obert el seu primer acte de circulació com a d, com a capital monetari, i retorna mitjançant l'acte m – d a la mateixa forma; ha passat per tant per totes dues fases oposades de la circulació 1) d – m i 2) m – d i es troba de nou en la forma en la qual pot començar una altra vegada el mateix procés circular. Ço que per la plus-vàlua és la primera transformació de la forma de mercaderies en forma monetària, és pel valor de capital retorn o reconversió en la seua forma monetària originària.

Mitjançant d - m el capital monetari se substitueix per una suma de mercaderies, A i Pm, d'igual valor. Aquestes mercaderies ja no funcionen com a mercaderies, com a articles de venda. El seu valor existeix ara en la mà del seu comprador, el capitalista, com a valor del seu capital productiu P. I en la funció de P, consum productiu, es transformen en una mena de mercaderia materialment diferent dels mitjans de producció, en fil, en el valor del qual no tan sols es contenen, sinó que s'engrandeixen, de 422 lliures esterlines a 500 lliures esterlines. Mitjançant aquesta metamorfosi real les mercaderies preses al mercat en l'estadi d – m són substituïdes per mercaderies de material i valor diferents, que ara han de funcionar com a mercaderies, transformar-se en diners i vendre's. El procés de producció apareix així tan sols com una interrupció del procés de circulació del valor de capital, dels qual fins llavors tan sols ha passat per la primera fase d - m. Passa per la fase segona i final m – d després que m s'haja alterat en material i en valor. Pel que fa, però, al valor de capital, considerat per ell mateix, ha patit tan sols una alteració en la seua forma d'ús en el procés de producció. Existia com a valor de 422 lliures esterlines en A i Pm, existeix ara com a valor de 422 lliures esterlines de 8.440 lliures de fil. Si consideram per tant merament totes dues fases del procés de circulació del valor de capital, separadament de la seua plus-vàlua, passa per 1) d – m i 2) m – d, on la segona m té una forma d'ús alterada però el mateix valor que la primera m; per tant d – m – d, una forma de circulació que, degut al canvi doble de posició de la mercaderia en direccions oposades, transformació de diners en mercaderia, transformació de mercaderia en diners, requereix necessàriament el retorn del valor avançat com a diners; la seua reconversió en diners.

El mateix acte de circulació m´- d´, que constitueix per al valor de capital avançat en diners la segona i última metamorfosi, el retorn a la forma monetària, és simultàniament per la plus-vàlua cotransportada pel capital de mercaderia i co-realitzada per la seua substitució en forma monetària la primera metamorfosi, la transformació de forma de mercaderia a forma monetària, m – d, la primera fase de la circulació.

Remarcam ací dos aspectes. Primer: la reconversió final del valor de capital en la seua forma monetària originària és una funció del capital-mercaderia. Segon: aquesta funció inclou la primera conversió formal de la plus-vàlua de la seua forma originària de mercaderia en forma monetària. La forma monetària juga ací per tant un doble paper; d'una banda és la forma a la qual retorna un valor avançat originàriament en diners, i per tant el retorn a la forma de valor que obria el procés; d'altra banda és la primera forma convertida d'un valor que originalment apareixia en forma de mercaderia en la circulació. Si les mercaderies, que consisteixen en capital-mercaderia, es venen pel llur valor, com assumim ací, M + m es transforma en el valor equivalent D + d; en aquesta forma D + d (422 lliures esterlines + 78 lliures esterlines = 500 lliures esterlines) existeix ara com a capital-mercaderia realitzada en les mans del capitalista. El valor de capital i la plus-vàlua són ara disponibles com a diners, per tant en la forma equivalent general.

En la conclusió del procés el valor de capital es retroba en la mateixa forma que va entrar, i com a capital monetari pot obrir-lo i completar-lo de nou. Precisament perquè la forma inicial i final del procés són capital monetari (d), aquesta forma del procés cíclic és per nosaltres un cicle de capital monetari. No la forma, sinó tan sols la grandària del valor avançat s'altera a la fi.

D + d no són res més que una suma monetària d'una grandària determinada, en el nostre cas 500 lliures esterlines. Però com a resultat del cicle del capital, com a capital-mercaderia realitzat, aquesta suma monetària conté el valor de capital i la plus-vàlua; i de fet aquests són ara inseparablement units, com ho eren en el fil; són ara un al costat de l'altrer. La llur realització els ha donat a tots dos una forma monetària independent. ²¹¹/250 d'aquest són valor de capital, 422 lliures, i ³⁹/250 són la plus-vàlua de 78 lliures esterlines. Aquesta separació efectuada mitjançant la realització del capital-mercaderia no tan sols té el contingut formal del qual parlam ara mateix; es fa important en el procés de reproducció del capital, segons si d és completament o parcialment barrejat en D, per tant segons si continua a funcionar com a component del valor de capital avançat o no. D i d poden passar també per diferents circulacions.

En d' el capital ha retornat a la seua forma originària d, a la seua forma monetària; però en una forma en la qual es realitza com a capital.

Primer hi ha una diferència quantitativa. Era d, 422 lliures esterlines; ara és d', 500 lliures esterlines, i aquesta diferència d'expressa en d ... d', els extrems quantitativament diferents del cicle, el moviment del qual s'indica tan sols amb els punts suspensius. d´ és > d, d´- d = p, la plus-vàlua. Però com a resultat d'aquest cicle d ... d' existeix ara únicament d', que el producte en el qual s'extingeix el seu procés de formació. d' existeix ara independentment del moviment que generà p. Però ella ja ha passat i li han ocupat el lloc.

Però d' com a D + d, 500 lliures esterlines integrades per 422 lliures de capital avançat més un increment de 78 lliures, representa alhora una relació qualitativa, per bé que aquesta relació qualitativa existeix tan sols com a relació de les parts d'una suma idèntica, i per tant com a relació quantitativa. d, el capital avançat, que ara reapareix en la seua forma original (422 lliures esterlines), existeix ara com a capital realitzat. No tan sols s'ha mantingut sinó que s'ha realitzat també com a capital, en diferenciar-se de d (78 lliures esterlines), envers el qual n'és creixement, el seu fruit, fins a un increment al qual ha donat ell mateix lloc. S'ha realitzat com a capital perquè com a valor ha generat un valor. d' existeix com a relació de capital; d ja no apareix com a mers diners, sinó que es presenta explícitament com a capital monetari, expressat com a valor que s'ha ampliat, i per tant també posseïdor de la propietat d'ampliar-se, de generar més valor del que té. d es presenta com a capital mitjançant la seua relació amb una altra part de d', als qual ha donat lloc, que ha realitzat com a causa; que són conseqüència seua com a fonament. Així d' apareix com la suma de valors diferenciats, funcionament (conceptualment) distints, que expressen la relació de capital.

Però això tan sols s'expressa com a resultat, sense la intervenció del procés del qual és el resultat.

Parts de valor així no es diferencien quantitativament entre elles, fora que apareixen com a valors de diferents articles o coses concretes, i per tant en diferents formes d'ús, i per això com a valors d'elements de mercaderia diferents – una diferència que s'origina com a meres parts de valor. En els diners tota la diferenciació de les mercaderies es dissol perquè és la forma equivalent comuna a totes elles. Una suma monetària de 500 lliures esterlines consisteix únicament en elements idèntics d'1 lliura esterlina. Com que en la presència simple aquesta suma monetària els intermediaris del seu origen es dissolen i s'esvaeix tota espurna de les diferències específiques que posseeixen els diferents components del capital en el procés de producció, existeix així tan sols la diferència en la forma conceptua d'una suma principal (en anglès, principal) = al capital avançat de 422 lliures esterlines i una suma de valor excedent de 78 lliures. Si d´ , per exemple, = 110 lliures esterlines, de les quals 100 = d, suma principal, i 10 = p, plus-vàlua. Domina una homogeneïtat absoluta, i per tant una manca de diferenciacions conceptuals, entre les dues parts constituents de la suma de 110 lliures esterlines. Qualssevol 10 lliures esterlines són ¹/11 de la suma global de 110 lliures esterlines, bé siguen ¹/10 de la suma principal avançada de 100 lliures esterlines o l'excedent de 10 lliures esterlines per damunt d'ella. Suma principal i suma augmentada, capital i suma excedentària s'expressen per tant com a fraccions de la suma global; en el nostre exemple constitueixen ¹⁰/11 la suma principal o capital, ¹/11 la suma excedentària. El capital realitzat en la seua expressió monetària apareix com una expressió irracional de la relació de capital, que apareix com a conclusió del seu procés.

Certament això val també per a m´ (= M + m). Pçerò amb la diferència que m', del qual M i m són també tan sols parts proporcionals de valor de la mateixa massa homogènia de mercaderies, assenyala al seu origen P, el producte immediat del qual és, si bé en d', una forma derivada immediatament de la circulació, i la relació directa amb P s'esvaeix.

La distinció irracional entre suma principal i augmentada, que és conté en d', expressa fins ara el resultat del moviment d ... d' i s'esvaeix tan bon punt funciona activament de nou com a capital monetari, i per tant no es fica de nou com a expressió monetària del capital industrial ampliat. El cicle del capital no pot començar amb d' (per bé que d' funciona ara com a d), sinó tan sols amb d; és a dir no com a expressió de relació de capital, sinó únicament com a forma d'avançament de valor de capital. Tan bon punt les 500 lliures esterlines s'avancen de nou com a capital, per tal d'ampliar-se novament, són el punt de partida per comptes de punt de retorn. Per comptes d'un capital de 422 lliures esterlines s'avança ara un de 500 lliures, més diners que abans, més valor de capital, però la relació entre els dos components ha desaparegut, de la mateixa forma que originàriament la suma de 500 lliures esterlines pot funcionar com a capital per comptes de la de 422.

No és cap funció activa del capital monetari la d'aparèixer com a d'; la seua pròpia aparició com a d' és més aviat una funció de m'. Ja en la circulació simple de mercaderies, 1) m1 - d, 2) d - m2, d no funciona activament fins al segon acte d - m2; la seua aparició com a d és tan sols el resultat del primer acte, per obra del qual sorgeix per primera vegada com a forma convertida de m1. La relació de capital continguda en d', la proporció d'una de les seues parts com a valor de capital respecte l'altre com a increment seu de valor, assoleix certament importància funcional en la mesura que, amb la repetició contínua del cicle d ... d', d' es reparteix en dues circulacions, circulació de capital i circulació de plus-vàlua, i per tant les dues parts no tan sols realitzen funcions diferents merament en l'aspecte quantitatiu, sinó també qualitatiu, D en contraposició a d. Però considerada per ella mateixa, la forma d ... d' no inclou el consum del capitalista, sinó explícitament tan sols l'ampliació de valor i l'acumulació, de forma que la darrera s'expressa primerament en un augment periòdic de nou capital monetari avançat.

Per bé que forma irracional de capital, d' = D + d és alhora únicament capital monetari en la seua forma realitzada, com a diners que han generat diners. Ací, però, es diferencia de la funció del capital monetari en el primer estadi d - m . d en aquest primer estadi circula com a diners. Funciona com a capital monetari tan sols degut al fet que en la seua situació de diners realitza una funció monetària, per la qual poden convertir-se en els elements oposats a les mercaderies de P, en A i Pm. En aquest acte de circulació funcionen tan sols com a diners; però com que aquest acte és el primer estadi del valor de capital en processament, és alhora funció del capital monetari, per obra de la forma d'ús específica de les mercaderies A i Pm, que es compren. Per contra, d', integrats per D, el valor de capital, i d, la plus-vàlua que aquest genera, expressen un valor de capital ampliat, l'objectiu i el resultat de la funció del procés de circulació global del capital. Que això expresse aquest resultat en forma monetària, com a capital monetari realitzat, no deriva del fet que és la forma monetària del capital, el capital monetari, sinó contràriament del fet que és capital monetari, capital en forma monetària, perquè el capital en aquesta forma ha obert el procés per haver estat avançat en forma monetària. La reconversió en la forma monetària és una funció del capital de mercaderia m', com hem vist, i no del capital monetari. Pel que fa a la diferència de d' vers d, però, això (d) és tan sols la forma monetària de m, l'increment de M; d' és tan sols = D + d, perquè m' = M + m. En m' és per tant on es presenten i s'expressen aquesta diferència i la relació del valor de capital amb la plus-vàlua que genera, abans que tots dos es transformen en d', en una suma monetària, en la qual totes dues parts de valor es confronten mútuament i es poden emprar també en funcions mútuament diferents.

D' és tan sols el resultat de la realització de m'. Tots dos, tant m' com d', són tan sols formes diferents, forma de mercaderia i forma monetària, del valor ampliat del capital, i totes dues tenen en comú que són valor ampliat de capital. Tots dos són capital realitzat perquè el valor de capital com a tal existeix juntament amb la plus-vàlua, el fruit que s'hi ha obtingut i del qual difereix, per bé que aquesta relació s'expressa tan sols en la forma irracional de dues parts d'una suma monetària o d'un valor de mercaderia. Però com a expressions de capital en relació i contraposició a la plus-vàlua que ha generat, i per tant com a expressió de valor ampliat, d' i m' són el mateix i expressen el mateix, únicament que de forma diferent; no es diferencien com a capital monetari i capital de mercaderia, sinó com a diners i mercaderia. En la mesura que representen valor ampliat, com a capital que fa de capital, expressen tan sols el resultat de la funció del capital productiu, l'únic funció del valor de capital que genera valor. Ço que és comú a tots dos, capital monetari i capital de mercaderia, és que són formes d'existència de capital. L'una és capital en forma monetària, l'altra en forma de mercaderia. Les funcions específiques que les diferencien no poden ésser res més que diferències entre la funció monetària i la funció de mercaderia. El capital de mercaderia, com a producte dirtecte del procés de producció capitalista, recorda aquest seu origen i és per tant més racional i menys incomprensible que el capital monetari, en el qual es dissol tota espurna d’aquest procés, com en general es dissolen en els diners totes les formes particulars d’ús de les mercaderies. És per tant tan sols on els propis d’ funcionen com a capital de mercaderia, on és el producte immediat d’un procés de producció per comptes d’ésser la forma alterada d’aquest producte, que s’esbaeix la seua forma bizarra – i per tant en la pròpia producció del material monetari. Per a la producció d’or, per exemple, la fórmula: d - m ... p ... d´ (D + d), on d´ figuren com a producte de mercaderia, perquè p forneix més or que no pas s’havia avançat en els elements de producció de l’or en els primers d, el capital monetari. Ací s’esvaeix per tant la irracionalitat de l’expressió d ... d’ (D + d), on una part de la suma monetària apareix com a mare d’una altra part de la mateixa suma monetària.

IV. El cicle global

Hem vist que el procés de circulació l’interromp la P després de la fi de la seua primera fase d - m, quan les mercaderies A i Pm comprades en el mercat es consumeixen ara com a porcions materials i de valor del capital productiu; el producte d’aquest consum és una nova mercaderia, m’, de material i valor modificats. El procés de circulació interromput, d – m, s’ha de completar mitjançant m - d. Però com a portadora d’aquesta fase segona i final de la circulació apareix m’, una mercaderia diferent en material i valor de la primera m. La sèrie de la circulació es presenta per tant com a 1) d - m1; 2) m’2- d´, on en la segona fase la primera mercaderia m1 una altra de valor superior i de diferent forma d’ús, m´2, la substitueix durant la interrupció provocada pel funcionament de P, la producció de m´ a partir d’elements de m, la forma de presència del capital productiu P. La primera forma d’aparença, per contra, amb la qual el capital se’ns confronta (Llibre I, Cap. IV, 1), m – d - m´ (estesa: 1) d - m1; 2) m1- d´) mostra dues vegades la mateixa mercaderia. Totes dues vegades és la mateixa mercaderia en la qual es converteixen els diners en la primera fase i la que es reconverteix en més diners en la segona fase. Malgrat aquesta diferència essencial totes dues circulacions tenen en comú que en la primera fase els diners es converteixen en mercaderia i en la segona la mercaderia en diners, que en la primera fase s’esmercen diners i per tant en la segona se’n recuperen. D’una banda tenen en comú aquest reflux de diners cap al seu punt de partida, i de l’altra banda també l’excedent dels diners retornats per damunt dels avançats. En aquesta mesura també d - m ... m´- d´ es conté en la fórmula general d – m -d´.

Se segueix encara més que cada vegada les mateixes quantitats d’existències de valor disponibles es confronten i es substitueixen en les dues metamorfosis d – m i m’ - d’ que pertanyen a la circulació. L’alteració del valor pertany exclusivament a la metamorfosi P, el procés de producció, que apareix així com la metamorfosi real del capital, en contraposició a les meres metamorfosis formals de la circulació.

Consideram ara el moviment global d – m ... P ... m’ - d’, o la seua forma explícita d - m ... P ... m’ (M + m) - d’ (D + d). El capital hi apareix com un valor que passa per una sèrie de transformacions interconnectades i condicionades mútuament, una sèrie de metamorfosis que constitueixen tantes altres fases o estadis d’un procés global. Dues d’aquestes fases pertanyen a l’esfera de la circulació, una a l’esfera de la producció. En cadascuna d’aquestes fases el valor de vapital es troba en formacions diferents, que corresponents a cadascuna de les diferents funcions especials. Dins d’aquests moviment el valor avançat no tan sols es conserva sinó que creix, que augmenta la seua grandària. Finalment, en l’estadi concloent, retorna a la mateixa forma amb la qual havia aparegut en el començament del procés global. Aquest procés global és per tant el procés de circulació.

Les dues formes que pren el valor de capital dins els seus estadis de circulació són el capital monetari i el capital-mercaderia; la forma que pertany al seu estadi de producció és la de capital productiu. El capital que assum aquesta forma en el decurs del seu cicle global i la descarta més tard i en cadascuna d’elles completa la funció corresponent és el capital industrial – industrial ací en el sentit que implica qualsevol branca de la producció que funcione capitalísticament.

El capital monetari, el capital-mercaderia i el capital productiu no hi designen per tant menes independents de capital, les funcions del qual constituïssen el contingut de branques igualment independents i mútuament separades. Hi designen tan sols formes particulars de funcionament del capital industrial, que assum successives totes tres.

El cicle del capital se segueix únicament en condicions normals en la mesura que les seues diferents fases se succeeixen sense interrupció. Si el capital s’atura en la primera fase d – m, el capital monetari s’encarcara en tresor; si en l’esfera de la producció, els mitjans de producció resten fora de funcionament d’una banda, mentre la força de treball resta desocupada de l’altra; si en la darrera fase m’ - d’, l’amuntegament de mercaderies sense vendre tapona el flux de circulació.

D’altra banda rau en la natura de les coses que el mateix circuit quede condicionat a la fixació de capital durant determinats períodes en seccions individuals del cicle. En cadascuna de les seues fases el capital industrial es lliga a una determina forma, com a capital monetari, capital productiu, capital-mercaderia. Tan sols després d’haver realitzat la funció corresponent a cadascuna de les seus formes, adquireix la forma en la qual pot entrar en una nova fase de conversió. Per aclarir això, hem assumit en el nostre exemple que el valor de capital de la quantitat de mercaderies generades en l’estadi de producció és igual a la suma global de valor originàriament avançat com a diners, amb altres mots, que tot el valor de capital avançat com a diners en un estadi traspassa al següent. Però hem vist (Llibre I, Cap. IV), que una part del capital constant, els mitjans de treball pròpiament dits (és a dir, les màquines) serveixen contínuament de nou, amb repeticions més o menys nombroses del procés de producció, i així transfereixen el llur valor tan sols peça a peça al producte. Com aquesta circumstància modifica el procés de circulació de capital es veurà més tard. Ací n’hi ha prou amb el següent: en el nostre exemple el valor contingut del capital productiu = 422 lliures esterlines, que representen únicament el desgast mitjà dels edificis fabrils, maquinària, etc., per tant tan sols en la porció de valor que hi transfereixen en la transformació de 10.600 lliures de cotó en 10.000 lliures de fil, en el producte d’un procés setmanal de filat de 60 hores. En els mitjans de producció, en els quals el capital constant avançat de 372 lliures esterlines, figuren per tant també els mitjans de treball, els edificis, la maquinària, etc., per bé que com si tan sols se’ls hagués llogat en el mercat per una paga setmanal. Això no altera, però, en absolut la qüestió. Tan sols ens cal que multiplicar la quantitat de 10.000 lliure de fil produïdes en una setmana pel nombre de setmanes contingut en una determinada sèrie d’anys, per tal de transferir al fil tot el valor dels instruments de treball comprats i consumits durant aquest període. És llavors clar que el capital monetari avançat s’ha de transformar primer en aquests mitjans, és a dir que ha de passar pel primer estadi d – mm abans de poder funcionar com a capital productiu P. Igualment clar és en el nostre exemple que la suma de valor de capital de 422 lliures esterlines incorporada en el fil durant el procés de producció no pot entrar com a porció de valor de les 10.000 lliures de fil en la fase de circulació m – d’ fins que no s’ha completat. El fil no es pot vendre fins que no s’ha filat.

En la fórmula general el producte de P es considera com quelcom materialment diferent dels elements del capital productiu, com un objecte l’existència del qual és a banda del procés de producció i posseïdos d’una forma d’ús diferent de la dels elements de la producció. I quan el resultat del procés de producció apareix com a cosa, aquest és sempre el cas, fins i tot quan una part del producte entra una vegada més en la producció renovada. Així el gra serveix de llavor per a la seua pròpia producció; però el producte consisteix tan sols en gra, i té per tant una forma diferent dels elements implicats, la força de treball, els instruments, l’adob. Hi ha, però, branques independents de la indústria, on el producte del procés de producció no és cap producte material nou, cap mercaderia. D’importància econòmica entre elles hi ha tan sols la indústria de les comunicacions, bé la indústria pròpiament dita del transport de mercaderies i persones, bé la mera transmissió de missatges, lletres, telegrames, etc.

A. C’uprov diu d’això:

«El fabricant pot produir primer l’article i després cercar-hi consumidors».

{el seu producte, després de treure-ho acabat del procés de producció, entra en la circulació com una mercaderia separada].

«Producció i consum apareixen així com dos actes separats en l’espai i en el temps. En la indústria del transport, que no genera cap producte, sinó que tan sols transfereix persones i coses, coincideixen tots dos actes; els serveis» {el canvi de lloc} «s’han de consumir en el mateix instant que es produeixen. Per això l’àrea en la qual els ferrocarrils poden cercar clientela s’estén a un màxim de 50 verstes» {53 km} «a totes dues bandes».

El resultat – bé es transporten persones o mercaderies – és l’alteració de la seua presència local, és a dir, que el fil pot trobar-se ara a Índia per comptes d’Anglaterra, on es produí.

Però ço que ven la indústria del transport és la pròpia alteració de localitat. L’efecte útil aconseguit es lliga indestriablement amb el procés de transport, és a dir amb el procés de producció de la indústria del transport. Persones i mercaderies viatgen amb els mitjans de transport, i el seu viatge, el seu moviment local, és el procés de producció que realitzen. L’efecte útil tan sols és consumible durant el procés de producció; no existeix com quelcom útil diferent d’aquest procés, que funcione com a article de comerç abans de la seua producció, que circule com a mercaderia. El valor d’intercanvi d’aquest efecte útil el determina, però, com el de qualsevol altra mercaderia, el valor contingut en els elements de producció emprats (força de treball i mitjans de producció) més la plus-vàlua que ha generat el treball excedentari dels treballadors ocupats en la indústria del transport. També en relació al seu consum es comporta aquest efecte útil com les altres mercaderies. Es consum individualment, de forma que s’esvaeix el seu valor amb el consum; es consum productivament, de forma que ell mateix constitueix un estadi de producció de les mercaderies que es troben en el transport, de forma que el seu valor es traspassa com a valor afegit a les pròpies mercaderies. La fórmula per a la indústria del transport seria així d – m ... P - d´, ja que el mateix procés de producció és el que es paga i consum, i no pas un producte separat i diferenciat. Té per tant gairebé la mateixa forma que la de la producció de metalls nobles, únicament que ací d’ representa la forma alterada de l’efecte útil generat durant el procés de producció, i no la forma natural de l’or o de l’argent produïts en aquell procés i obtinguts d’ell.

El capital industrial és l’únic sistema de presència del capital en el qual no tan sols l’apropiació de la plus-vàlua, sinó alhora la seua creació, és funció del capital. Es condiciona per tant al càracter capitalista de la producció; la seua presència implica l’antagonisme de classe de capitalistes i treballadors assalariats. En la mesura que s’apodera de la producció social, es revolucionen la tècnica i l’organització social del procés laboral, i per tant el tipus econòmic-històric de societat. Les altres menes de capital, que apareixen abans d’ell en mig de condicions socials de producció ara superades o en decadència, no tan sols s’hi subordinen i se n’altera corresponentment el mecanisme de funcionament, sinó que es mouen tan sols damunt de la seua base, viuen i moren, s’alcen i cauen per tant amb aquesta base. Capital monetari i capital-mercaderia, en la mesura que apareixen en la funció de portador d’una branca econòmica particular al costat del capital industrial, no són més que formes d’existència de les diferents formes funcionals que ara assum, ara descarta, el capital industrial fins l’esfera de la circulació, que, degut a la divisió social del treball, han assolit una existència independent i s’han desenvolupat unilateralment.

El cicle d ... d’ es barreja d’una banda amb la circulació general de mercaderies, a la qual va i de la qual ve, i en constitueix una part. D’altra banda constitueix un moviment propi independent del valor de capital per al capitalista individual, un moviment que té lloc en part dins de la circulació general de mercaderies però que preserva sempre el seu caràcter independent. Primer perquè les seues dues fases que tenen lloc en l’esfera de la circulació d – m i m’ - d’ posseeixen com a fases del moviment de capital un caràcter funcionament determinat; en d – m, m es determina materialment com a força de treball i mitjans de producció; en m’ - d’ el valor de capital es realitza + la plusvàlua. En segon lloc P inclou el procés de producció, el consum productiu. En tercer lloc el retorn dels diners al seu punt de partida fa del moviment d ... d’ un moviment circular contingut en ell mateix.

D’una banda cada capital individual constitueix, per tant, en les seues dues meitats de circulació d – m i m’ - d’ un agent de la circulació general de mercaderies, on bé funciona o s’encadena com a diners o com a mercaderies, i constitueix així una baula en la sèrie general de metamorfosi del món de les mercaderies. D’altra banda descriu en l’interior de la circulació general el seu propi cicle independent, on l’esfera de la producció constitueix un estadi transitori, i on retorna al seu punt de partida en la mateixa forma amb la qual l’abandonà. Dins el seu propi cicle, que inclou la seua metamorfosi real en el procés de producció, s’altera i alhora també ho fa la seua quantitat de valor. No retorna tan sols com a valor monetari, sinó com a valor monetaria engrandit, augmentat.

Consideram ara finalment d – m ... P ... m’ - d’ com a forma especial del procés circular del capital al costat d’altres formes que s’investigaran més tard, de forma que distingim el següent:

1. Apareix com a cicle de capital monetari, perquè el capital industrial en la seua forma monetària, com a capital monetari, constitueix el punt de partida i punt de retorn del seu procés global. La fórmula mateixa espressa que els diners no s’hi esmercen com a diners, sinó que tan sols s’avancen, i per tant són tan sols la forma monetària del capital, el capital monetari. Expressa, a més, que el valor d’intercanvi, i no el valor d’ús, és l’objectiu pròpiament determinat del moviment. Precisament com que la forma monetària del valor és la seua forma d’aparença independent i tangible, la forma de circulació d ... d’, el punt inicial i el punt final de la qual són diners reals, expressa nitídidament fer diners, el motiu mobilitzador de la producció capitalista. El procés de producció apareix tan sols com la irremediable baula intermitja, com un mal necessari per a l’intent de fer diners. {Totes les nacions capitalistes són preses per tant periòdicament d’una falera de fer diners sense la intervenció del procés de producció}.

2. L’estadi de producció, la funció de P, constitueix en aquest cicle la interrupció de les dues fases de la circulació d – m ... m’ - d’, que alhora són tan sols la mediació de la circulació simple d – m - d’. El procés de producció apareix ell mateix en la forma de procés circular, formalment i explícitament en tant que és el sistema de producció capitalista, com a mer mitjà per a l’ampliació del valor avançat, i per tant l’enriquiment com a objectiu propi de la producció.

3. Com que la sèrie de fases l’obre d – m, la segona baula de la circulació és m’ - d’; per tant el punt de partida és d, el capital monetari a ampliar, i el punt de conclusió és d’, el capital monetari ampliat D + d, on D figura com a capital realitzat al costat del seu brot d. Això distingeix el cicle d dels dos altres cicles P i m’, i de fet en un doble sentit. D’una banda per la forma monetària de tots dos extrems; els diners són, però, la forma d’existència independent i palpable del valor, el valor del producte en la seua forma independent de valor, en la qual tota espurna del valor d’ús de la mercaderia es dissol. D’altra banda la forma P ... P no esdevé necessàriament P ... P’ (P + p), i en la forma m’ ... m’ no hi ha en general cap diferència sensible de valor entre tots dos extrems. - De la fórmula d ... d’ és per tant característica, d’una banda, que el valor de capital constitueix el punt de partida i el valor de capital ampliat el punt de retorn, de forma que l’avançament de valor de capital apareix com a mitjà, i el valor de capital ampliat com a objectiu, de tota l’operació; d’altra banda, que la relació s’expressa en forma monetària, forma independent del valor, i per tant el capital monetari com a diners que criden diners. La generació de plus-vàlua mitjançant el valor no tan sols s’expressa com a alfa i omega del procés, sinó expressament en lluent forma monetària.

4. Com que d’, el capital monetari realitzat com a resultat de m’ - d’, fase completadora i concloent de d – m, es troba absolutament en la mateixa forma amb la qual havia obert el seu primer cicle, pot obrir, tan aviat en surt un nou cicle com a capital monetari engrandit (acumulat): d’ = D + d; i, si més no, no s’expressa en la forma d ... d’, que en la repetició del cicle la circulació de d se separa de D. Considerada en la seua aparició ocasional, formalment, el cicle del capital monetari expressa per tant tan sols el procés d’ampliació de valor i d’acumulació. El consum s’expressa així tan sols com a consum productiu mitjançant d - m , i tan sols aquest s’inclou en aquest cicle de capital individual, d – A és A – d o m – d des de la banda del treballador; és per tant la primera fase de la circulació la que mitjança el seu consum individual: A – d – m (mitjans de treball). La segona fase d – m ja no cau en el cicle del capital individual; però s’inicia amb ella, i a ella és condicionada, ja que el treballador, per damunt de totes les coses, ha de viure, i així mantindre’s mitjançant el seu consum individual per tal de restar contínuament com a material explotable del capitalista en el mercat. Però aquest consum s’hi assum tan sols com a condicionant del consum productiu de la força de treball mitjançant el capital, i per tant únicament fins el punt que el treballador es manté i es reproduceix com a força de treball a través del seu consum individual. El Pm, les mercaderies pròpiament dites, però, que entren en el cicle constitueixen tan sols material alimentari del consum productiu. L’acte A – d permet el consum individual del treballador, la transformació de mitjans de vida en carn i sang. Certament que també el capitalista hi ha d’ésser, i també ha de viure i consumir per funcionar com a capitalista. Per això tan sols necessita consumir de fet com a treballador, i no es presuposa més que això en aquesta forma del procés de circulació. Formalment ni tan sols s’hi expressa, ja que al fórmula conclou amb d’, i per tant en un resultat, que pot funcionar directament de nou com a capital monetari engrandit.

En m’ - d’ hi ha continguda directament la venda de m’; però m’ - d’, venda d’una banda, és d – m, compra de l’altra, i la mercaderia es compra al capdavall tan sols pel seu valor d’ús, amb la qual cosa (deixant de banda vendes intermediàries) ha d’entra en el procés de consum, siga aquest individual o productiu, segons la natura de l’article comprat. Però aquest consum no entra en el cicle del capital individual, del qual és producte m’; aquest producte ja s’elimina del cicle com a mercaderia a la venda. La m’ es determina expressament a consum aliè. Trobam per tant en exponents del sistema mercantil (que té el fonament en la fórmula d – m ... P ... m’ - d’) prèdiques ben extenses quant al fet que el capitalista individual ha de consumir tan sols com a treballador, de com la nació capitalista ha de deixar a les altres nacions menys llestes el consum de les seues mercaderies i, en general, el procés de consum, i que, contràriament, han de fer del consum productiu la seua tasca vital. Aquestes prèdiques recorden sovint la forma i el contingut dels postulats anàlogament ascètics dels Pares de l’Església.

__________

El procés de circulació de capital és per tant la unitat de circulació i producció, i les inclou totes dues. En la mesura que totes dues fases d – m, m’ - d’ són esdeveniments de circulació, la circulació de capital constitueix una part de la circulació general de mercaderies. Però, com a segments funcionament determinats, estadis en el cicle del capital, que pertanyen no tan sols a l’esfera de la circulació, sinó també a l’esfera de la producció, el capital completa, dins la circulació general de mercaderies, el seu propi cicle. La circulació general de mercaderies li serveix de primer estadi, de la qual assum l’aspecte, amb el qual pot figurar com a capital productiu; en el segon, la funció de mercaderia se’n lliura, en no poder-ne renovar el cicle; i alhora li obre la possibilitat de separar el seu propi cicle de capital de la circulació de la plus-vàlia que li ha crescut.

El cicle del capital monetari és per tant la forma d’aparença més unilateral i, així, la més colpidora i característica del cicle del capital industrial, l’objectiu del qual i força motriu és l’ampliació del valor, fer diners i l’acumulació, es presenta pregonament als ulls (comprar, per vendre més car). Com que la primera fase és d – m, es fa patent també l’origen dels components del capital productiu en el mercat de mercaderies, així com en general hi ha un condicionament del procés capitalista de producció a la circulació, al comerç. El cicle del capital monetària no és tan sols producció de mercaderies; ell mateix tan sols té lloc a través de la circulació, i la presuposa. Això és evident ja pel fet que la forma d que pertany a la circulació apareix com la forma primera i pura del valor de capital avançat, ço que no és el cas en cap de les altres dues formes de circulació.

El cicle del capital monetari resta sempre expressió general del capital industrial en la mesura que inclou sempre l’ampliació del valor avançat. En P ... P l’expressió monetària del capital apareix tan sols com el preu dels elements de producció, i per tant únicament com a valor expressat en diners corrents, i es fixa d’aquesta forma en el llibre de comptabilitat.

Forma particular del cicle esdevé d ... d’, en la mesura que s’avança inicialment capital nou com a diners i se’n retira en la mateixa forma, bé en el traspàs d’una branca industrial a l’altra, bé en el retirada del capital industrial del negoci. Això inclou el funcionament com a capital de la plus-vàlua incialment avançada en forma monetària, i es fa ben patent quan aquesta funciona en un altre negoci diferent del que l’originà. El cicle d ... d’ pot ésser el primer d’un capital; pot ésser el darrer; se’l pot prendre com a forma del capital global social; és la forma del capital que s’inverteix de nou, bé com a capital recentment acumulat en forma monetària, bé com a antic capital, que es transforma completament en diners per tal de traspassar d’una branca de la producció a l’altra.

Com a forma sempre continguda en tots els cicles, el capital monetari realitza aquest cicle precisament per la part del capital que genera la plus-vàlua, el capital variable. La forma normal de l’avançament dels salaris és el pagament en diners; aquest procés s’ha de renovar sempre en terminis breus, perquè el treballador viu de la mà a la boca. El capitalista ha de confrontar el treballador, per tant, de forma contínua com a capitalista monetari, i el seu capital com a capital monetari. No hi pot haver, com en la compra de mitjans de producció i la venda de mercaderies produïdes, una igualació directa o indirecta (de forma que la quantitat més gran de capital monetari figure de fet tan sols en forma de mercaderies, els diners tan sols en forma de compte monetari, i finalment en metàl·lic tan sols per a la igualació dels balanços). D’altra banda una part de la plus-vàlua que sorgeix del capital variable s’esmerça per al seu consum privat, que pertoca al petit comerç i, per molts viaranys que preguen la ruta, sempre s’esmerça en metàl·lic, en la forma monetària de la plus-vàlua. Com de gran o de petita siga aquesta part de la plus-vàlua no altera la qüestió. El capital variable apareix continuadament de nou com a capital monetari invertit en salaris (d – A) i d com a plus-vàlua, de la qual s’esmerça una bestreta per a les necessitats privades del capitalista. Per tant D com a valor de capital variable avançat i d com el seu creixement, se sostenen necessària tots dos en forma monetària, i com a tal s’esmercen.

La fórmula d – m ... P ... d’ - m’, amb el resultat d’ = D + d, conté formalment un engany, porta un caràcter il·lusori, que sorgeix de la presència de valor avançat i ampliat en la seua forma equivalent, els diners. L’accent rau no en l’ampliació del valor, sinó en la forma monetària d’aquest procés, degut al fet que s’extreu finalment més valor en forma monetària de la circulació que el que s’havia avançat originàriament, per tant de l’augment de la quantitat d’or i d’argent que pertany al capitalista. L’anomenat sistema monetari és merament expressió de la forma irracional d – m – d’, un moviment que té lloc exclusivament en la circulació i que per tant no pot explicar tots dos actes 1) d – m, 2) m – d’ més que a través de la venda per damunt del seu valor de la m en el segon acte, i així retira més diners de la circulació que els que havia introduït mitjançant la seua compra. Per contra, d – m ... P ... m’ - d’, fixada com a forma exclusiva, rau en el fonament del sistema mercantil desenvolupat, on no tan sols la circulació de mercaderies sinó també la producció de mercaderies apareix com a element necessari.

El caràcter il·lusori de d – m ... P ... m’ - d’, i la interpretació corresponentment il·lusòria es produeix sempre que aquesta forma es fixa en solitari, i no com a fluctuant i contínuament renovada; sempre que se la té no com una de les formes del cicle, sinó com la forma exclusiva. Però ella mateixa assenyala altres formes.

Primerament, tot aquest cicle dóna per suposat el caràcter capitalista del procés de producció, i com a base, per tant, les circumstàncies socials que acompanyen aquest procés de producció i que el condicionen. Tenim d – m = d - m ; però d – A assum el treballador assalariat, i per tant els mitjans de producció com a part del capital productiu, de forma que el procés laboral i d’ampliació de valor, el procés de producció, apareix com a funció del capital.

Segonament: si es repeteix d ... d’, el retorn a la forma monetària sembla esvair-se com la forma monetària en el primer estadi. S’esvaeix d – m per fer lloc a P. L’avenç contínuament repetit en diners, així com el seu continu retorn com a diners, apareixen en ells mateixos únicament com a moments evanescents del cicle.

Tercerament:

Ja en la segona repetició del cicle apareix el cicle P ... m´- d´. El d - m ... P apareix abans de completar el segon cicle de d, i tots els cicles posteriors poden considerar-se sota la forma P ... m’ - d- m ... P, de forma que d – m, com a primera fase del primer cicle, constitueix tan sols la preparació evanescent del cicle contínuament repetit del capital productiu, com de fet és el cas per primera vegada d’invertir capital industrial en forma de capital monetari.

D’altra banda, abans de completar el segon cicle de P, el primer cicle m’ - d’ . d – m ... P ... m’ (escurçat m’ ... m’) ja s’ha descrit com a cicle del capital-mercaderia. Així la primera forma ja conté totes altres dues i s’esvaeix així la forma monetària, en la mesura que no era merament expressió de valor, sinó expressió de valor en la forma d’equivalent, en diners.

Finalment: assumim un capital recentment aportat, que descriu per primera vegada el cicle d – m ... P ... m’ - d, de forma que d – m és la fase preparatòria, precursora del primer procés de producció que realitza aquest capital individual. Aquesta fase d – m no es presuposa per tant, sinó que més aviat s’imposa al procés de producció o el condiciona. Però això val tan sols per aquest capital individual. La forma general del cicle del capital industrial és el cicle del capital monetari, en la mesura que presuposa el sistema de producció capitalista, i per tant dins unes circumstàncies socials determinades per la producció capitalista. El procés de producció capitalista és per tant una exigència prius, quan no en el primer cicle del capital monetari d’un capital industrial invertit de nou, fora d’ell; la presència continuada d’aquest procés de producció suposa la renovació continuada del cicle P ... P. Dins del primer estadi d - m apareix aquesta mateixa precondició, ja que assum d’una banda l’existència de la classe de treballadors assalariats; i després, de l’altra, ço que és el primer estadi d – m per al comprador dels mitjans de producció és per al venedor m’ - d’, de forma que en m’ es presuposa el capital de mercaderia, i així la pròpia mercaderia com a resultat de la producció capitalista, i en conseqüència la funció del capital productiu.

Notes

(1) Del Ms. II. <=

(2) Des d’ací Ms. VII, començat el 2 de juliol de 1878. <=

(3) Fins ací el manuscrit VII. Des d’ací el manuscrit VI. <= 

(4) Fins ací el manuscrit VI. Des d’ací el manuscrit V.

(5) Això val amb independència de com separam el valor de capital de la plus-vàlua. En 10.000 lliures de fil contenen 1.560 lliures = 78 lliures esterlines de plus-vàlua, però en 1 lliura de fil = 1 xíling, s’hi contenen 2.496 unces = 1,872 penics de plus-vàlua. <=