7. Secció | Índex | 23. Capítol. La llei general de l’acumulació capitalista. Primera part.

VINT-I-DOSÈ CAPÍTOL
Transformació de la plus-vàlua en capital

1. El procés de producció capitalista a escala ampliada.
Transició de les lleis de propietat de la producció de mercaderies en lleis d’apropiació capitalista

Fins ara hem considerat com la plus-vàlua sorgeix del capital, i ara veure com el capital sorgeix de la plus-vàlua. L'ús de plus-vàlua com a capital o la reconversió de plus-vàlua en capital s’anomena acumulació de capital.(21)

Consideram aquesta transformació primer des del punt de mira del capitalista individual. Un filador, per exemple, ha avançat un capital de 10.000 lliures esterlines, de les quals quatre cinquenes parts són pel cotó, les màquines, etc., i la darrera cinquena part pels salaris. Produeix anualment 240.000 lliures de fil d’un valor de 12.000 lliures esterlines. Per una taxa de plus-vàlua d’un 100% la plus-vàlua consisteix en el producte excedentari o producte de net de 40.000 lliures de fil, una sisena part del producte brut, amb un valor de 2.000 lliures esterlines, que es realitzen en la venda. Una suma de valor de 2.000 lliures esterlines és una suma de valor de 2.000 lliures esterlines. Hom no olora ni veu en aquests diners res que siga plus-vàlua. El caràcter d’un valor com a plus-vàlua es mostra en com li ha arribat al seu propietari, però res no altera la natura del valor o dels diners.

Per tal de transformar en capital la suma afegida de nou de 2.000 lliures esterlines, el filador haurà d’avançar, si totes les altres circumstàncies es repeteixen, quatre cinquenes parts en la compra de cotó, etc., i una cinquena part en la compra de nous treballadors filadors, que trobaran en el mercat els mitjans de vida el valor dels quals se’ls hi ha avançat. Llavors el nou capital de 2.000 lliures esterlines actua en la filatura i porta al seu torn una plus-vàlua de 400 lliures.

El valor del capital s’avançava originàriament en forma monetària; la plus-vàlua existeix per contra d’entrada com el valor d’una determinada porció del producte brut. Si aquest es ven, es transforma en diners, i el valor del capital guanya de nou la forma originària, però la plus-vàlua transforma la seua presència original. Des d’aquest instant, doncs, el valor del capital i la plus-vàlua són tots dos sumes monetàries, i la llur reconversió en capital s’acompleix exactament de la mateixa forma. Tant l’un com l’altre els empra el capitalista en la compra de mercaderies, la qual cosa el posa en condicions de començar de nou la confecció del seu article, i de fet aquesta vegada a una escala ampliada. Però per comprar aquestes mercaderies, cal trobar-les en el mercat.

El seu propi fil circula tan sols perquè porta el seu producte anual al mercat, com tots els altres capitalistes fan amb les llurs mercaderies. Però abans d’arribar al mercat, ja es trobaven en el fons anual de producció, és a dir la massa conjunta d’objectes de tota mena, la suma conjunta dels capitals individuals individuals o el capital social conjunt transformat en el decurs de l’any, i del qual cada capitalista individual té a les mans tan sols una part alíquota. Die Les transaccions en el mercat realitzen tan sols el traspàs de porcions individuals de la producció anual, els passen d’una mà a l’altra, però no poden ni augmentar la producció anual conjunta ni tampoc la natura dels objectes produïts. Per tant l’ús del producte anual que es pot fer depèn de la seua pròpia composició, i de cap manera de la circulació.

Primerament la producció anual ha d’oferir tots els objectes (valors d’ús) amb els quals s’han de substituir els components materials del capital emprats en el decurs de l’any. Després de la llur deducció ens resta el producte net o excedentari, que integra la plus-vàlua. I en què consisteix aquest producte excedentari? Tal volta en coses destinades a la satisfacció de les necessitats i capricis de la classe capitalista, i per tant entren en els seus fons de consum? Si això fos així la plus-vàlua seria gaudida fins al rent, i s’hi donaria una mera reproducció simple.

Per acumular hom ha de transformar una part del producte excedentari en capital. Però, si no s’esdevé cap miracle, hom tan sols pot transformar en capital els objectes aplicables al procés laboral, és a dir els mitjans de producció, i addicionalment els objectes amb els quals es poden mantindre els treballadors, és a dir els mitjans de vida. En conseqüència una part del treball excedentari anual s’ha d’emprar en la confecció de mitjans de producció i de vida addicionals, a un nivell superior a la quantitat requerida per la substitució del capital avançat. En un mot: la plus-vàlua és transformable en capital tan sols perquè el producte excedentari, del qual és valor, ja conté els components materials d’un nou capital.(21a)

I ara per permetre que aquests components funcionen efectivament com a capital, la classe capitalista necessita una quantitat addicional de treball. Si l’explotació dels treballadors ja ocupats no creix extensivament o intensivament, cal introduir força de treball addicional. Per això el mecanisme de la producció capitalista forneix abans, en convertir la classe treballadora en una classe dependent del salari, una classe els salaris habituals de la qual no tan sols serveixen pel seu manteniment sinó pel seu augment. El capital tan sols ha d’incorporar aquesta força de treball addicional, fornida anualment per la classe treballadora en forma de treballadors de totes les edats, a l’excés de mitjans de producció aconseguits en el producte anual, i llavors la conversió de plus-vàlua en capital serà completa. Considerat concretament, l’acumulació es dissol en la reproducció del capital a una escala progressivament ampliada. El cercle de la reproducció simple s’altera i es transforma, segons l’expressió de Sismondi, en una espiral.(21b)

Tornam ja al nostre exemple. És l’antiga història: Abraham engendrà Isaac, Isaac engendrà Jacob, etc. El capital originari de 10.000 lliures esterlines dóna una plus-vàlua de 2.000 lliures esterlines, que es capitalitzen. El nou capital de 2.000 lliures esterlines dóna una plus-vàlua de 400 lliures esterlines; aquest, de nou capitalitzat, es transforma en un segon capital addicional, i dóna una nova plus-vàlua de 80 lliures esterlines, etc.

Deixam de banda la porció de plus-vàlua consumida pels capitalistes. Tampoc no ens interessa de moment si el capital addicional s’afegeix al capital originari o se’ls separa en una revalorització independent; si el mateix capitalista que l’acumula l’utilitza, o si el traspassa a un altre. Tan sols no hem d’oblidar que, al costat del capital de nova constitució, el capital originari continua a reproduir-se i a produir plus-vàlua, i que això és també cert per tot el capital acumular i el captal addicional engendrat.

El capital originari es constituí per l’avançament de 10.000 lliures esterlines. Com les aconseguí el propietari? Mitjançant el seu propi treball i els dels seus avantpassats! ens responen unànimament els portaveus de l’economia política (21c), i la llur suposició apareix de fet com l’única coherent amb les lleis de producció de mercaderies.

És del tot diferent en relació amb el capital addicional de 2.000 lliures esterlines. El seu procés de constitució el coneixem prou bé. És plus-vàlua capitalitzada. Des d’un començament no conté ni un sol àtom de valor que no derive de treball aliè impagat. Els mitjans de producció, amb els quals s’incorpora la força de treball suplementària, així com els mitjans de vida amb els quals es manté, no són res més que parts integrants del producte excedentari, del tribut anualment extret de la classe treballadora per part de la classe capitalista. Quan aquesta compra amb una part del tribut la força de treball suplementària, fins i tot pel seu preu, l’equivalent es bescanvia per equivalent – resta com l’antiga història del conqueridor que compra mercaderies al vençut amb els mateixos diners que li ha robat.

Quan el capital addicional ocupa el seu propi productor, no tan sols ha de continuar primer l’augment del capital originari, sinó que ha de recomprar el resultat del seu treball anterior amb més treball que no li costà. Considerada com a transacció entre la classe capitalista i la classe treballadora, no altera res el fet que s’ocupen treballadors complementaris mitjançant el treball impagat dels treballadors anteriorment ocupats. El capitalista transforma fins i tot el capital addicional en una màquina que llença els productors del capital addicional al carrer i el substitueix per un parell d’infant. En tot cas la classe treballadora crea mitjançant el treball excedentari d’un any el capital destinat a ocupar el treball suplementari de l’any següent.(22) Això és allò que hom anomena: generar capital de capital.

La precondició de l’acumulació del primer capital addicional de 2.000 lliures esterlines és l’avançament per part del capitalista, gràcies al seu «treball originari» d’una suma de valor de 10.000 lliures esterlines. La precondició del segon capital addicional de 400 lliures esterlines no és, contràriament, més que l’acumulació prèvia de les primeres 2.000 lliures esterlines, de les quals són plus-vàlua capitalitzada. La propietat de treball passat impagat apareix ara com l’única condició per l’apropiació present de treball viu impagat en un abast sempre creixent. Com més ha acumulat el capitalista, més pot acumular.

En la mesura que la plus-vàlua, en la qual consisteix el capital addicional n. 1, era el resultat de la compra de força de treball amb una part del capital originari, corresponent a les lleis del bescanvi de mercaderies i, considerada jurídicament, no presuposa res més que la disposició lliure per part del treballador de les seues pròpies facultats, i per part del propietari de diners o mercaderies dels seus propis valors; en la mesura que el capital addicional n. 2, etc., és merament el resultat del capital addicional n. 1, i per tant conseqüència de les condicions anteriors; en la mesura que cada transacció individual continua a correspondre’s amb les lleis del bescanvi de mercaderies, i el capitalista compra sempre la força de treball, i el treballador sempre la ven, i assumim que ho fan segons el valor real, es fa evident que les lleis d’apropiació o les lleis de propietat privada basades en la producció i la circulació de mercaderies esdevenen irremeiablement per la pròpia dialèctica interna el seu directe contrari. El bescanvi d’equivalents, que apareixia com l’operació originària, s’ha torçat tant que es bescanvi tan sols en aparença, degut al fet, en primer lloc, que la porció de capital per la qual es bescanvia la força de treball és tan sols una part del producte de treball aliè apropiat sense equivalent i, en segon lloc, que aquest capital no tan sols l’ha de substituir el seu productor, sinó que hi ha de posar una nova plus-vàlua. La relació de bescanvi entre capitalista i treballador esdevé per tant tan sols una aparença que pertany al procés de circulació, una mera forma que és aliena al seu contingut i que tan sols el mistifica. La compra-venda contínua de força de treball és la forma. El contingut és que el capitalista s’apropia sense equivalent d’una part del treball aliè ja materialitzat, i el substitueix repetidament per una quantitat superior de treball viu aliè. Originàriament ens semblava que el dret de propietat es fonamentava en el propi treball. Si més no aquesta assumpció ha de valdre ja que tan sols propietaris de mercaderies amb igualtat de drets poden confrontar-se, i l’únic mitjà amb el qual poden apropiar-se de mercaderies alienes és amb el lliurament de mercaderies pròpies, i aquestes tan sols es poden substituir amb treball. La propietat apareix ara, des de la banda del capitalista, com el dret d’apropiar-se de treball impagat aliè o del seu producte, i des de la banda del treballador com la impossibilitat d’apropiar-se del propi producte. La separació entre propietat i treball esdevé conseqüència nessària d’una llei que aparentment sorgia de la llur identitat.(23)

Per tant, per molt que el sistema d’apropiació capitalista semble colpir les lleis originàries de la producció de mercaderies, no en sorgeix de cap manera com una infracció, sinó al contrari com l’aplicació d’aquestes lleis. Una revisió breu de la successió de fases del moviment del qual és punt culminant l’acumulació capitalista ho deixarà novament clar.

Hem vist que la transformació originària d’una suma de valor en capital s’assolia completament d’acord amb les lleis del bescanvi. Un contractant ven la seua força de treball, l’altre la compra. El primer rep el valor de la seua mercaderia, el valor d’ús de la qual – el treball – és per tant alienat al segon. Aquest transforma mitjans de producció que ja li pertanyien, amb l’ajut de treball que igualment li pertany, en un nou producte, que igualment li pertany de dret.

El valor d’aquest producte inclou: primer el valor dels mitjans de producció emprats. El treball útil no pot emprar aquests mitjans de producció sense transferir el llur valor al nou producte; però per poder-lo vendre, la força de treball ha d’ésser capaç de lliurar treball útil en la branca industrial en la qual és emprada.

El valor del nou producte inclou a més: l’equivalent del valor de la força de treball i una plus-vàlua. I això és així perquè el valor de la força de treball venut per un determinat període de temps, un dia, una setmana, etc., és inferior al valor que crea el seu ús durant aquest període. El treballador, però, ha rebut el pagament del valor d’intercanvi de la seua força de treball i en fer-ho ha alienat el seu valor d’ús – com és el cas de tota compra-venda.

Que aquesta mercaderia particular, la força de treball, tinga el valor d’ús peculiar d’oferir treball i, per tant de crear valor, no pot afectar la llei general de la producció de mercaderies. Quan per tant la suma de valor avançada en el salari no es troba simplement de nou en el producte, sinó que s’hi troba augmentada en una plus-vàlua, això no és conseqüència d’un frau patit pel venedor ja que ha rebut el valor de la seua mercaderia, sinó tan sols per l’ús d’aquesta mercaderia per part del comprador.

La llei del bescanvi requereix la igualtat tan sols pel valor d’intercanvi de les mercaderies mútuament traspassades. Requereix des d’un bon començament la diferenciació prèvia dels llurs valors d’ús i no té res a veure amb el consum, que no comença fins que el tracte s’ha conclòs i efectuat.

La transformació originària dels diners en capital es realitza per tant amb la més exacta correspondència amb les lleis econòmiques de la producció de mercaderies i amb el dret de propietat que se’n deriva. Malgrat això, però, té com a resultat: 1. que el producte pertany al capitalista i no pas al treballador;
2. que el valor d’aquest producte inclou, a banda del valor del capital avançat, la plus-vàlua, que el treballador treball, però que al capitalista no li costa res i que no obstant això esdevé propietat legítima del capitalista; 3. que el treballador reté la seua força de treball i que la pot vendre de nou si en troba comprador.

La reproducció simple és tan sols la repetició periòdica d’aquesta primera opció; cada vegada els diners es converteixen de nou en capital. La llei per tant no és violada, al contrari, tan sols se li permet d’actuar indefinidament.

«Plusieurs échanges successifs n'ont fait du dernier que le représentant du premier». (Sismondi, l.c.p. 70) .

I amb tot hem vist que amb la reproducció simple n’hi ha prou per segellar aquesta primera operació – en la mesura que és un procés aïllat – amb un caràcter del tot alterat.

«Parmi ceux qui se partagent le revenu national, les uns» (el treballador) «y acquièrent chaque année un nouveau droit par un nouveau travail, les autres» (els capitalistes) «y ont acquis antérieurement un droit permanent par un travail primitif». (Sismondi, l.c.p. 110, 111).

Es coneix que l’esfera del treball no és l’única on s’obra el miracle de la primogenitura.

Tampoc no importa si la reproducció simple és substituïda per la reproducció a una escala ampliada, mitjançant l’acumulació. En el primer cas el capitalista despilfarra tota la plus-vàlua, en el segon mostra seua virtut burgesa en consumir-ne tan sols una part, i transformant-ne la resta en diners.

La plus-vàlua és la seua propietat, que mai no ha pertingut a ningú altre. Si l’avança per la producció, l’avanç prové dels seus propis fons, tal com el primer dia que entrà en en el mercat. Que aquests fons deriven aquesta vegada del treball impagat dels seus treballadors no hi fa res en absolut. Si ocupa al treballador B amb la plus-vàlua que ha produït el treballador A, A ha lliurat en primer lloc aquesta plus-vàlua sense veure retallat el preu just de la seua mercaderia ni en un cèntim, i en segon lloc aquest negoci no té res a veure amb B. Ço que Be demana i té el dret de demanar, és que el capitalista li pague el valor de la seua força de treball.

«Tous deux gagnaient encore; l'ouvrier parce qu'on lui avançait les fruits de son travail» (hauria de dir du travail gratuit d’autres ouvriers) «abans de fer-lo;» (hauria de dir: avant que le sien ait porté de fruit) «le maître, parce que le travail de cet ouvrier valait plus que le salaire» (hauria de dir: produisait plus de valeur que celle de son salaire) (Sismondi, l.c.p. 135).

Certament la qüestió sembla del tot diferent quan tractam la producció capitalista en el flux ininterromput de la seua renovació i per comptes del capitalista individual i del treballador individual posam els ulls en la globalitat, la classe capitalista i la classe treballador que se li confronta. Però en fer-ho hauríem d’aplicar una mesura que és totalment aliena a la producció de mercaderies.

En la producció de mercaderies, comprador i venedor es confronten mútuament de forma independent. Les relacions mútues arriben a la fi amb el termini del contracte conclòs entre els dos. Si la transacció es repeteix, ho fa com a conseqüència d’un nou contracte, que no té res a veure amb l’anterior i que tan sols en un casual vincularia el mateix venedor amb el mateix comprador.

Si per tant la producció de mercaderies o un dels processos dependents s’ha de jutjar segons les pròpies lleis econòmiques, hem de considerar tot acte de bescanvi per ell mateix, a banda de tota connexió amb els actes de bescanvi, tant els que el precediren com els que el seguiren. I com que la compra i la venda es conclouen tan sols entre individus aïllats, no és permès de cercar-ne relacions entre classes socials senceres.

Siga com siga de llarga la successió de reproduccions periòdiques i d’acumulacions precedents per les quals haja passat el capital avui en funcionament, conserva sempre la seua virginitat originària. En la mesura que en cada acte de bescanvi – pres individualment – les lleis del bescanvi prevalen, la forma d’apropiació pot patir un capgirament total sense afectar de cap manera el dret de propietat que es correspon a la producció de mercaderies. Aquest mateix dret resta en vigor tant a l’inici, quan el producte pertany al productor i quant aquest bescanvi equivalent per equivalent, i tan sols es pot enriquir mitjançant el propi treball, com també al període capitalista, quan la riquesa social esdevé en una mesura creixent propietat dels qui es troben en situació d’apropiar-se contínuament i de nou treball impagat d’altres.

Aquest resultat esdevé ineludible tan bon punt la força de treball la ven el propi treballador lliurement com a mercaderia. Però també és de llavors ençà que es generalitza la producció de mercaderies i esdevé la forma típica de producció; de llavors ençà tot producte es produeix d’entrada per vendre’l i tota la riquesa produïda passa a la circulació. De llavors ençà és quan el treball assalariat troba una base i força la producció de mercaderies a tota la societat; però tan sols llavors es desplega en tota la potència amagada. Dir que l’extensió del treball assalariat falseja la producció de mercaderies significar dir que la producció de mercaderies no s’hauria de desenvolupar per tal de restar sense falsedat. En la mateixa mesura que la producció de mercaderies, segons les seues pròpies lleis immanents, es desenvolupa més en producció capitalista, les lleis de propietat de la producció de mercaderies cedeixen el lloc a les lleis d’apropiació capitalista.(24)

Hom veu que fins i tot en la reproducció simple tot el capital avançat, siga quin siga el seu origen, es transforma en capital acumulat o plus-vàlua capitalitzada. Però en la torrentada de la producció tot el capital originàriament avançat esdevé una quantitat menyspreable (magnitudo evanescens en el sentit matemàtic), comparada amb el capital directament acumulat, és a dir amb la plus-vàlua o excedent de producte que es reconverteix en capital, bé funcione ara en les mans de qui l’ha acumulat, o en mans alienes. L’economia política presenta per tant en general el capital com a «riquesa acumulada» (plus-vàlua o ingressos reconvertits), «que s’empra de nou en la producció de plus-vàlua» (25), o també el capitalista com a «posseïdor de producte excedentari»(26). Aquesta perspectiva posseeix tan sols una altra forma de l’expressió que diu que tot el capital existent s’acumula o és interès capitalitzat, ja que l’interès és un simple segment de la plus-vàlua.(27)

2. Concepció errònia de la reproducció a escala ampliada per part de l’economia política

Abans d’encetar una investigació més detallada de l’acumulació o reconversió de plus-vàlua en capital, cal bandejar una ambigüitat introduïda per l’economia clàssica.

De la mateixa forma que les mercaderies que el capitalista compra per consum propi amb una part de la plus-vàlua li serveixen poc com a mitjà de producció i d’ampliació de valor, el treball que compra per la satisfacció dels seus requeriments naturals i socials no és treball productiu. Per comptes de transformar la plus-vàlua en capital, amb la compra d’aquestes mercaderies i treball, la consum o gasta contràriament com a ingressos. Davant del sentit de l’antiga noblesa que, com Hegel va dir correctament, «consisteix en el consum d’allò disponible» i particularment es realitza en el luxe dels serveis personals, era decididament important per l’economia burgesa presentar l’acumulació del capital com el primer deure cívic i predicar ininterrompudament que hom no pot acumular si es menja tots els seus ingressos, per comptes de gastar-ne una bona part en la contractació de treballador productius aliens que li aporten més del que costen. D’altra banda havien de polemitzar contra la concepció popular que confon la producció capitalista amb l’atresorament (28) i per tant creu que la riquesa acumulada és o bé riquesa que es rescata de la destrucció de la seua forma natural present, i per tant de fer-ne ús, o bé també la que es retira de la circulació. L’exclusió de diners de la circulació seria justament el contrari de l’ampliació del seu valor com a capitalista i l’acumulació de mercaderies en un sentit atresorador seria mera ximpleria.(28a) L’acumulació de mercaderies en gran quantitat és el resultat d’una aturada de la circulació o de la superproducció.(29) Certament que l’opinió popular s’impressiona d’una banda amb la imatge dels fons de consum dels rics, destinats a béns de consum, i d’altra banda amb la constitució de previsions, un fenomen que pertany a tots els sistemes de producció i en el qual ens aturarem un instant en l’anàlisi del procés de circulació.

Per tant l’economia clàssica l’encerta quan sosté que el consum del producte excedentari pel treballador productiu, per comptes de per l’improductiu, és un moment característic del procés d’acumulació. Però ací comença també la seua errada. A. Smith ha creat la moda de representar l’acumulació com el mer consum del producte excedentari pel treballador productiu o la capitalització de la plus-vàlua com la mera substitució d’aquesta per força de treball. Escoltam, per exemple, Ricardo:

«Hom ha d’entendre que tots els productes d’un país es consumeixen; però constitueix la més gran diferència imaginable si els consumeixen els qui reprodueixen un altre valor, o els qui no en reprodueixen. Quan díem que s’estalvien ingressos i se’ls afegeix al capital, allò que volem dir és que la porció dels ingressos que hom diu que s’afegeix al capital la consumeixen treballadors productius per comptes d’improductius. No hi pot haver cap error més gran que suposar que el capital s’augment pel no-consum».(30)

No hi ha cap error més gran que aquell que d’ençà A. Smith repeteixen Ricardo i tots els admiradors posteriors, que

«la part dels ingressos que hom diu que s’afegeixen al capital la consumeixen els treballadors productius».

Segons aquest postulat tota la plus-vàlua que es transforma en capital esdevé capital variable. Més aviat es divideix, com el valor avançat originàriament, en capital constant i capital variable, en mitjans de producció i forces de treball. La força de treball és la forma en la qual existeix el capital variable dins el procés de producció. En aquest procés la consumeix pròpiament el capitalista. Consumeix mitjançant la seua funció – el treball – mitjans de producció. Alhora es transforma en els diners pagats en mitjans de vida per la compra de la força de treball, que no consum el «treball productiu» sinó el «treballador productiu». A. Smith arriba mitjançant una anàlisi corrompuda al resultat absurd que, si bé tot capital individual es divideix en porcions constant i variable, el capital social es dissol en tan sols capital variable o tan sols s’empra en el pagament dels salaris. Per exemple, un fabricant de roba transforma 2.000 lliures esterlines en capital. Una part rau en diners per la compra de teixidors, l’altra part en fil de llana, maquinària de llana, etc. Però la gent a la qual compra el fil i la maquinària, paguen de nou una part del treball, etc., fins que el producte representat en les 2.000 lliures esterlines es gasta en el pagament de salaris, és a dir fins que tot el producte representat per les 2.000 lliures esterlines l’han consumit treballadors productius. Hom veu: tot el pes d’aquest argument rau en el mot «etc.», que ens du de Ponci a Pilat. De fet, A. Smith interromp justament ací la investigació, allà on comencen les dificultats.(31)

En la mesura que hom té als ulls tan sols el fons de la producció anual total, el procés de reproducció anual és fàcilment comprensible. Però tots els components de la producció anual han d’entrar al mercat de les mercaderies, i així comencen les dificultats. Els moviments dels capitals individuals i dels ingressos personals es creuen, es barregen i es dissolen en un canvi general de posicions – la circulació de la riquesa social –, això confon la vista i deixar per la investigació problemes força complicats per resoldre. En la tercera secció del segon llibre donaré l’anàlisi de les connexions reals. - És el gran servei dels fisiòcrates d’haver fet per primera vegada a la llur Tableau economique l’intent d’oferir una imatge de la producció anual en la forma que presenta després de la circulació.(32)

S’entén directament d’altra banda que l’economia política no haja desaprofitat l’oportunitat d’explotar, en interès de la classe capitalista, la sentència d’A. Smith: que tota la porció del producte net transformat en capital la consum la classe treballadora.

3. Divisió de plus-vàlua en capital i beneficis.
La teoria de l’abstinència

En el capítol anterior tractàrem la plus-vàlua, és a dir el producte excedentari, tan sols com un fons de consum individual dels capitalistes, i en aquest capítol fins ara tan sols com un fons d’acumulació. No és però ni tan sols una cosa ni tampoc l’altra, sinó totes dues alhora. Una part de la plus-vàlua la consum (33) el capitalista com a benefici, una altra part l’empra o l’acumula com a capital.

Donada la massa de la plus-vàlua com més gran siga una d’aquestes parts més petita serà l’altra. Si totes les altres circumstàncies resten constants, la relació d’aquest repartiment determina la magnitud de l’acumulació. Però qui fa aquesta divisió és el propietari de la plus-vàlua, el capitalista. És per tant un acte de la seua voluntat. De la part del tribut recaptat que acumula hom diu que l’estalvia, perquè no se la menja, és a dir, perquè assum la seua funció de capitalista, principalment la funció d’enriquir-se.

Tan sols en la mesura que és capital personificat, té el capitalista un valor històric i un dret històric d’existència que, com deia l’astut Lichnowski, no té data. Tan sols la seua pròpia necessitat transitòria és implícita en la necessitat transitòria del sistema de producció capitalista. Però igualment no són els valors d’ús i el gaudi, sinó el valor d’intercanvi i el seu engrandiment la seua força motriu. Com a fanàtic s’adhereix a l’ampliació del valor i sense treva vol fer entrar la humanitat en la producció per la producció, i per tant en un desenvolupament de les forces socials productives i en la creació de les condicions materials de producció que són les úniques que poden constituir la base real d’una forma social superior, on el principi fonamental siga el desenvolupament complet i lliure de cada individu. Tan sols com a personificació del capital és el capitalista respectable. Com a tal comparteix amb l’atresorador una passió absoluta per la riquesa. Però allò que en aquell apareix com una mania individual, és en el capitalista el funcionament del mecanisme social, del qual tan sols és una roda. A més, el desenvolupament de la producció capitalista provoca per necessitat una pujada constant del capital esmerçat en una empresa industrial, i la competència imposa a tot capitalista individual les lleis immanents del sistema de producció capitalista com a lleis forçoses externes. El força a ampliar contínuament el seu capital, per tal de mantindre’l, però no el pot ampliar si no és mitjançat una acumulació progressiva.

En la mesura per tant que el seu fer i desfer són tan sols funció del capital al qual doten de voluntat i consciència, apareix el seu propi consum privat com un robatori a l’acumulació del seu capital, igual com en la comptabilitat italiana la despesa privada del capitalista figura en el costat dels deutes del capitalista respecte del capital. L’acumulació és la conquesta del món de la riquesa social. Creix amb la massa dels materials humans explotats alhora que amb el domini directe i indirecte dels capitalistes.(34)

Però el pecat original actua per tot arreu. Amb el desenvolupament del sistema de producció capitalista, de l’acumulació i de la riquesa, el capitalista deixa d’ésser la mera encarnació del capital. Sent una «solidaritat humana» pel seu propi Adam i esdevé tan educat com per fer befa de la crida a l’ascetisme com a prejudici de l’atresorador passat de moda. Mentre el capitalista clàssic desqualifica el consum individual com un pecat contra la seua funció i com a «obstacle» per l’acumulació, el capitalista modernitzat és capaç de veure l’acumulació com a «dejuni» del seu desig. «Dues ànimes viuen, ai!, en el seu pit, l’una es distancia de l’altra!».

En els inicis històrics del sistema de producció capitalista, i tot parvenu capitalista fa d’aquest estadi històric una etapa individual – domina l’afany d’enriquir-se i l’avarícia com a forces directrius absolutes. Però l’avenç de la producció capitalista no crea tan sols un món de desitjos. S’obre amb l’especulació i el sistema de crèdit milers de fonts d’enriquiment sobtat. A un cert nivell de desenvolupament un grau més convencional de liberalitat, que és alhora exhibició de riquesa i per tant de mitjà creditici esdevé una necessitat empresarial del «desafortunat» capitalista. El luxe entra en els costos de representació del capital. A més, el capitalista no s’enriqueix, a diferència de l’atresorador, en relació amb el seu treball personal i el seu no-consum personal, sinó en la mesura que exprem força de treball aliena i força al treballador l’abstinència de tots els gaudis vitals. Per bé que, per tant, la liberalitat dels capitalistes no posseeix mai el caràcter de bona fide de la liberalitat dels disbauxats senyors feudals, i que en el fons hi haja més aviat una avarícia miserable i el còmput més obsessiu, la seua liberalitat creix amb la seua acumulació, sense que l’una faça d’obstacle a l’altra. Per tant s’hi desenvolupa simultàniament en el pit de l’individu capitalista un conflicte fàustic entre l’afany d’acumulació i el de gaudi.

«La indústria de Manchester», s’hi diu en una obra, publicada pel doctor Aikin el 1795, «pot dividir-se en quatre períodes. En el primer els fabricants eren forçats a treballar durament per guanyar-se la vida».

S’enriquiren particularment per l’expoli dels pares dels joves que prenien com a apprentices (aprenents), per la qual cosa havien de pagar força, mentre els aprenents passaven gana. D’altra banda el benefici mitjà era baix, i l’acumulació demanava un gran estalvi. Vivien com a atresoradors i ni de bon tros consumien els interessos del seu capital.

«En el segon període havien començat a adquirir petites fortunes, però treballaven tan durament com abans», ja que l’explotació immediata del treball costa treball, com sap tot esclavista, «i vivien d’una forma tan modesta com abans... En el tercer període començà el luxe, i el negoci era impulsat enviant marxants per aconseguir comandes en cada ciutat comercial del Regne... És probable que hi haguessen pocs, si és que n’hi havien, capitals de 3.000 a 4.000 lliures esterlines adquirits en la indústria abans del 1690. Per aquella època, però, o un poc després, els industrials ha havien acumulat diners i començaren a construir cases de maó per comptes de fusta i morter... Encara en els primers decenis del segle XVIII hi havia un fabricant de Manchester, que oferia als seus convidats una pinta de vi d’importació, i es veia exposat als comentaris i a les censures de tots els seus veïns».

Abans de la introducció de la maquinària el consum vespertí dels fabricants en les tavernes on s’aplegaven no era mai més de 6 penics per un vas de punx i d’1 penic per un rotllo de tabac. No fou fins el 1758, i això fa època, que hom veu «una persona dedicada realment al negoci amb equipatge propi!». «El quart període», el darrer terç del segle XVIII, «és d’un gran luxe i liberalitat, sostinguts per l’extensió del negoci».(35) Què diria el bon doctor Aikin si s’alçàs avui dia a Manchester!

Acumula, acumula! Això és Moisès i el profetes! «La indústria ofereix el material que acumula l’estalvi».(36) Per tant l’estalvia, l’estalvia, és a dir, reconverteix la porció més gran possible de plus-vàlua o de producte excedentari en capital! Acumulació per acumulació, producció per producció, en aquesta fórmula expressa l’economia clàssica la tasca històrica del període burgès. No s’enganyava ni per un instant sobre els dolors del part de la riquesa (37), però quin ús té plànyer-se de la necessitat històrica? Si l’economia clàssica té el proletari tan sols com una màquina per la producció de plus-vàlua, també té, però, el capitalista tan sols com una màquina de transformació d’aquesta plus-vàlua en capital excedentari. Assum la seua funció històrica amb el més fort orgull. Per tal de calmar la pruïja davant l’horrible conflicte entre la recerca del goig i la recerca de l’enriquiment, Malthus defensava, a començaments dels anys vint d’aquest segle, una divisió del treball, que assignava als capitalistes realment implicats en la producció la tasca de l’acumulació, i als altres partíceps de la plus-vàlua, l’aristocràcia terratinent, els beneficiaris de l’estat i de l’església, etc., la tasca de la despesa. És de la més gran importància que diga que és per «mantindre separades la passió per la despesa i la passió per l’acumulació (the passion for expenditure and the passion for accumulation)»(38). Els senyors capitalistes, transformats de fa temps en homes de vida i de món, ho deploraren. Com, s’exclamava un dels llurs portant-veus, un ricardià, lloa el senyor Malthus rendes elevades del sòl, contribucions elevades, etc., de forma que la pressió creixent caiga damunt dels industrials mitjançant consumidors improductius! Certament la producció, la producció a una escala contínuament ampliada, pronuncia el xibolet, però

«la producció esdevindrà per aquest procés més vinclada que promoguda. Tampoc no és gaire just (nor is it quite fair), mantindre un nombre de persones ocioses, tan sols per exprèmer uns altres, quan és probable, d’acord amb el llur caràcter, que si se’ls força a treballar, treballen amb èxit».(39)

Si bé troba injust esperonar el capitalista industrial en pro de l’acumulació, privant-lo del greix de la sopa, pensa que és necessari reduir el treballador al salari més ínfim possible, «per mantindre’l laboriós». Tampoc no amaga ni un instant que l’apropiació de treball impagat és el secret del benefici.

«Un augment de la demanda per part del treballador no significa res més que la seua disposició de prendre menys del propi producte per ell mateix i de deixar-ne una porció més gran per l’empresari; i si hom diu que això és degut a que és fart» (omplert per la sobreproducció) «i per tant redueix el consum» (per part del treballador) «puc respondre-hi que aquest afartament és sinònim d’un alt profit».(40)

L’instruït debat de com el botí extret al treballador es pot dividir de la forma més avantatjosa per l’acumulació entre el capitalista industrial i el propietari rural ociós, etc., esclatà després de la revolució de juliol. Poc després el proletariat urbà va fer sonar les campanes a Lió i el proletariat rural va esvalotar els galls corromputs d’Anglaterra. En aquesta banda del canal arrelà l’owenisme, a l’altre el saint-simonisme i el fourierisme. Havia tocada l’hora de l’economia vulgar. Just un any abans que Nassau W. Senior descobrís a Manchester que el benefici (inclòs l’interès) del capital és el producte de «la dotzena i darrera hora de feina» impagada, havia anunciat al món una altra descoberta. «Jo», deia cerimoniosament, «substituesc el mot capital, considerat com a instrument de producció, pel mot abstinència (retenció)».(41) Una mostra inigualable de les «descobertes» de l’economia vulgar! Substitueix una categoria econòmica per una frase sicofàntica. Voila tout. «Quan el salvatge», ensenya Senior, «fabrica arcs, exerceix una indústria, però no practica l’abstinència». Això ens explica com i per què en les primeres condicions socials es fabricaven els mitjans de treball «sense l’abstinència» dels capitalistes. «Com més progressa la societat, més abstinència requereix»(42), és a dir dels qui controlen la indústria en apropiar-se de la indústria aliena i del seu producte. Totes les condicions del procés laboral es transformen així d’ara en endavant en tantes altres pràctiques d’abstinència del capitalista. Que el gra no tan sols es menja, sinó que també se sembra, abstinència del capitalista! Que el vi pren el seu temps per envellir, abstinència del capitalista!(43) El capitalista roba al seu propi Adam quan «deixa (!) els instruments de producció al treballador», és a dir sempre que els valoritza amb la incorporació de força de treball com a capital, per comptes de consumir màquines de vapor, cotó, ferrocarrils, adob, cavalls, etc., o, com ho expressen infantilment els economistes vulgars, de dissipar «el llur valor» en luxe i d’altres mitjans de consum.(44) Com la classe capitalista s’ensurt és un secret que l’economia vulgar s’ha obstinat fins ara a amagar. N’hi ha prou amb saber que el món viu encara tan sols per l’auto-càstic d’aquest modern penitent de Vixnú, el capitalista. No tan sols l’acumulació, sinó el simple «mantenment d’un capital requereix un esforç constant per resistir al desig de consumir-lo».(45) La simple humana demana per tant públicament de lliurar el capitalista del martiri i del desig, de la mateixa forma que recentment l’esclavista georgià fou alliberat mitjançant l’abolició de l’esclavatge del dilema dolorós de si malbaratar el producte excedentari arrencat dels esclaus negres tot en xampany o per reconvertir-ne una part en més negres i en més terra.

En les diferents formacions econòmiques de la societat no tan sols es troba la simple reproducció sinó, encara que en una mesura diferent, reproducció a escala ampliada. Progressivament es produeix més i es consum més, i per tant també més producte es transforma en mitjans de producció. Aquest procés no apareix, però, com a acumulació de capital i per tant no com a funció del capitalista, ja que pel treballador els seus mitjans de producció, i per tant també el seu producte i els seus mitjans de vida, no se li presenten encara en la forma de capital.(46) El fa uns anys mort Richard Jones, successor de Mathus en la càtedra d’economia política del College de Haileybury de les índies orientals, ho discuteix a través de dos grans fets. Com que la part més nombrosa del poble indià són camperols autosuficients, el seu producte, els seus mitjans de treball i de vida, no existeixen «en la forma (in the shape) d’un fons estalviat d’ingressos aliens (saved from Revenue) i que per tant haja passat per un procés previ d’acumulació (a previous process of accumulation)»(47). D’altra banda els treballadors no-agrícoles en les províncies on el domini anglès ha dissolt menys l’antic sistema són ocupats directament pels grans, als quals una porció del producte agrari excedentari recau com a tribut o renda agrària. Una part d’aquest producte la consumen els grans en la forma natural, una altra part la transformen els treballadors en mitjans de consum de luxe i similars, mentre la resta constitueix el salari dels treballadors, que són propietaris dels llurs instruments de treball. Producció i reproducció a escala ampliada van ací pel llur camí sense cap intervenció d’aquell sant meravellós, aquell cavaller de la trista figura, el capitalista «abstinent».

4. Circumstàncies que determinen l’abast de l’acumulació, amb independència de la divisió proporcional de la plus-vàlua en capital i ingressos: grau d’explotació de la força de treball -
Productivitat del treball -
Diferència creixent entre capital emprat i consumit -
Grandària del capital avançat

Si s’assum com a establerta la relació en la qual es reparteix la plus-vàlua en capital i ingressos, la grandària del capital acumulat segueix evidentment la grandària absoluta de la plus-vàlua. Si assumim que un 80% es capitalitza i un 20% es consum, això comporta un capital acumulat de 2.400 lliures esterlines o de 1.200, segons si la plus-vàlua total és de 3.000 o de 1.500. Per tant totes les circumstàncies que determinen la quantitat de plus-vàlua actuen en la determinació de la grandària de l’acumulació. Resumim-les ací una vegada més, però tan sols en la mesura que ofereixen nous punts de mira en relació a l’acumulació.

Que hom recorde que la taxa de plus-vàlua depén en primera instància del grau d’explotació de la força de treball. L’economia política valora tant aquest paper que ocasionalment identifica l’acceleració de l’acumulació mitjançant una productivitat elevada del treball amb l’acceleració mitjançant una explotació elevada del treballador.(48) En les seccions sobre la producció de la plus-vàlua es presuposava constantment que els salaris eren, si més no, iguals al valor de la força de treball. La reducció forçosa del salari per sota d’aquest valor juga, però, en el moviment pràctic un paper massa important com perquè no ens hi aturam un instant. Transforma de fet, dins uns certs límits, el fons de consum necessari del treballador en un fons d’acumulació de capital.

«Els salaris», diu J. St. Mill, «no tenen cap capacitat productiva; són el preu d’una capacitat productiva; els salaris no contribueixen, al costat del treball, a la producció de mercaderies, no pas més que el preu de les eines contribueix al costat de les pròpies eines. Si el treball es pogués tindre sense compra, els salaris serien prescindibles».(49)

Però si el treballador pogués viure de l’aire no el comprarien tampoc a cap preu. El cost nul és per tant un límit en el sentit matemàtica, sempre inassolible, per bé que sempre atansable. És tendència constant del capital reduir-lo a aquest punt nul. Un escriptor del segle XVIII força citat per jo, l’autor de l’«Essay on Trade and Commerce», evidencia tan sols el secret més íntim de l’ànima del capital anglès quan declara que la tasca vital històrica d’Anglaterra és reduir els salaris anglesos al nivell francès i holandès.(50) Diu entre d’altres coses innocentment:

«Però si els nostres pobres» (expressió tècnica per treballadors) «visquessen amb luxes... llavors el llur treball seria naturalment més car... Que hom considere tan sols la quantitat de coses supèrflues (heap of superfluities) que consumeixen els nostres treballadors de manufactures, com ara aiguardent, ginebra, te, sucre, fruita d’importació, gènere estampat de lli, tabac per inhalar i fumar, etc.»(51)

Cita l’obra d’un fabricant de Northamptonshire, que lamenta amb els ulls clavats en el cel:

«El treball és ben bé un terç més barat a França que a Anglaterra: ja que els pobres francesos treballen fort i suporten fort en l’alimentació i la roba, i el llur consum principal és pa, fruita, fines herbes, arrels i peix sec; ja que ben rarament mengen carn, i quan el blat és car mengen ben poc pa».(52) «A més», continua l’assagista, «cal afegir que la llur beguda consisteix en aigua o en líquids lleugers similars, de forma que hi esmercen de fet pocs diners... Un estat així de coses és certament de difícil introducció però no és inassolible, com demostra la seua existència tant a França com a Holanda».(53)

Vint anys després un humbug americà, el ianqui baronitzat Benjamin Thompson (alias comte Rumford) seguia la mateixa línia filantròpica amb gran satisfacció de déu i dels homes. Els seus «Essays» són un llibre de cuina amb receptes de tota mena per col·locar un succedani en el lloc dels cars plats habituals dels treballadors. Una recepta particularment reeixida d’aquest meravellós «filòsof» és la següent:

«Cinc lliures d’ordi, cinc lliures de blat de moro, arrengada per 3 penics, 1 penic de sal, 1 penic de vinagre, 2 penics de pebre i fines herbes – una suma de 20 3/4 penics dóna una sopa per 64 homes, i amb el preu mitjà del gra es pot reduir el cost a 1/4 penics per cap» (no arriben a 3 pfennig)(54)

Amb l’avenç de la producció capitalista l’adulteració va fer superflu l’ideal de Thompson.(55)

A finals del segle XVIII i durant la primera dècada del XIX els grangers i landlords anglesos forçaren un salari mínim absolut en pagar als jornalers agrícoles menys del mínim en forma de salari, la resta del qual, però, arribava en forma d’assistència parroquial. Un exemple de la farsa amb la qual els dogberries anglesos conduïen la fixació «legal» de les tarifes salarials:

«Els squires de Norkfolk havien sopat quan fixaren els salaris; els squires de Berks evidentment pensaven que els treballadors no ho haurien de fer quan fixaren els salaris a Speenhamland el 1795... Decidiren que el salari setmanal seria de 3 xílings per home, quan el gal·ló o la mitja barra de pa de 8 lliures i 11 onzes anava 1 xíling, i pujava regularment fins a un 1 xíling i 5 penics per gal·ló; quan és per damunt d’aquesta suma disminueix habitualment fins als 2 xílings, i llavors la seua alimentació hauria d’ésser 1/5 menys que abans».(56)

Davant del Comitè d’Investigació de la House of Lords, el 1814, un cert A. Bennett, un gran granger, magistrat, supervisor de cases de pobres i regulador salarial, fou qüestionat:

«Hi ha cap mena de proporció entre el valor del treball i l’assistència parroquial dels treballadors» Resposta: «Sí. Els ingressos setmanals de cada família resulten del salari nominal amb el qual s’aconsegueix un gal·ló de pa (8 lliures i 11 onzes) i 3 penics per cap... Suposam que el gal·ló és suficient pel manteniment de qualsevol persona de la família durant la setmana; i els 3 penics són per la roba; i quan la parròquia creu adient fornir la pròpia roba es dedueixen els 3 penics. Aquesta pràctica domina no tan sols en tot l’oest de Wiltshire, sinó, com crec, en tot el país».(57) «Així», exclama un autor burgès d’aquella època, «els grangers han degradat una classe respectable dels llurs compatriotes, en forçar-los a recòrrer a les workhouse... El granger havia augmentat el seu propi guany i impedit alhora l’acumulació de cap fons de consum per part dels treballadors».(58)

El paper que actualment juga el robatori directe dels fons necessaris de consum dels treballadors en la construcció de plus-vàlua i per tant de fons d’acumulació del capital, l’havia demostrat l’anomenat treball domèstic (vg. cap. XV, 8, c.). Més fets en el desplegament d’aquesta secció.

Per bé que en totes les branques de la indústria la porció de capital constant que consisteix en mitjans de treball ha d’ésser suficient per un cert nombre de treballadors, segons la grandària de l’empresa, no és de cap manera sempre necessari augmentar-la en la mateixa proporció que la quantitat de treball emprat. En una fàbrica cent treballadors amb un treball de vuit hores poden oferir 800 hores de treball. Si el capitalista vol augmentar aquesta quantitat en una meitat pot contractar 50 treballadors nous; llavors ha d’avançar, però, capital nou, no tan sols pels salaris, sinó també pels mitjans de treball. Pot, però, també fer treballar els antics 100 treballadors 12 hores per comptes de 8, i com que n’hi ha prou amb els mitjans de treball ja disponibles, que serien consumits simplement més ràpidament. Així mitjançant un esforç superior de la força de treball, el treball addicional pot augmentar el producte excedentari i la plus-vàlua, substància de l’acumulació, sense un augment proporcional de la part constant del capital.

En les indústries extractives, les mines, etc., la matèria primera no constitueix cap porció del capital avançat. L’objecte del treball ací no és cap producte de treball previ, sinó que els forneix gratis la natura. Com ara metalls, minerals, carbó, pedra, etc. Ací el capital constant consisteix gairebé exclusivament en mitjans de treball, que poden absorbir força bé un augment de la quantitat de treball (torns diürn i nocturn de treballadors, per exemple). Amb totes les altres circumstàncies iguals, la massa i el valor del producte puja en relació directa amb el treball emprat. Com en el primer dia de la producció, ací els productors originaris, i per tant també els creadors dels elements materials del capital, l’home i la natura, s’apleguen. Gràcies a l’elasticitat de la força de treball l’esfera de l’acumulació s’ha ampliat sense cap engrandiment previ del capital constant.

En l’agricultura hom no pot ampliar la terra cultivable sense l’avançament de llavors i d’adob addicionals. Però una vegada fet aquest avançament, el funcionament purament mecànic del sòl produeix un efecte meravellós en la quantitat de producte. Una quantitat més gran de treball oferida pel mateix nombre de treballadors augmenta així la fertilitat sense requerir un nou avançament de mitjans de treball. És de nou l’acció directa dels humans en la natura la que esdevé una font immediata d’acumulació, sense la participació de nou capital.

Finalment en la indústria pròpiament dita cada esmerçament addicional de treball presuposa un esmerçament corresponent de matèries primeres, però no necessàriament també de mitjans de treball. I com que la indústria extractiva i l’agricultura ofereixen a la indústria fabril la seua pròpia matèria primera i els seus mitjans de treball, producte addicional creat per les primeres sense avançament addicional de capital, això va a compte de la segona.

Resultat general: en incorporar el capital els dos creadors originaris de riquesa, la força de treball i la terra, adquireix una força expansiva que li permet d’augmentar els elements de la seua acumulació més enllà dels límits aparentment fixats per la seua pròpia grandària, o pel valor i la quantitat de mitjans de producció ja produïts, en els quals hi té presència.

Un altre factor important en l’acumulació de capital és el grau de productivitat del treball social.

Amb la productivitat del treball creix la quantitat de producte, en el qual s’expressa un valor determinat, i per tant també una plus-vàlua d’una certa grandària. Amb la taxa de plus-vàlua constant, o fins i tot en caiguda sempre que caiga més lentament que la pujada de la productivitat del treball, creix la quantitat de producte excedentari. Amb el repartiment constant en ingressos i capital addicional, el consum dels capitalistes creix sense reducció del fons d’acumulació. La grandària proporcional dels fons d’acumulació pot crèixer fins i tot a costa dels fons de consum, mentre que l’abaratiment de les mercaderies posa a disposició dels capitalistes els mateixos o més mitjans de gaudi que abans. Però amb la productivitat creixent del treball arriba, com hom veu, l’abaratiment del treballador, i per tant, de la mà, una taxa creixent de plus-vàlua, encara quan el salari real puge. Mai no pujarà en proporció amb la productivitat del treball. El mateix valor de capital variable posa en moviment per tant més força de treball i per tant més treball. El mateix valor de capital constant es presenta en més mitjans de producció, és a dir en més mitjans de treball, material de treball i matèries auxiliars, i ofereix per tant més constituents productius com a constituents de valor o absorbents de treball. Amb el mateix valor de capital avançant, o fins i tot reduït, té lloc per tant una acumulació accelerada. No tan sols s’amplia l’escala material de la reproducció, sinó que la producció de plus-vàlua creix més ràpidament que el valor del capital addicional.

El desenvolupament de la productivitat del treball reacciona també amb el capital original o el que ja es troba en el procés de producció. Una part del capital constant funcional consisteix en mitjans de treball, com maquinària, etc., que no es consumeixen, i que per tant no es reprodueixen o no se substitueixen per nous exemplars de la mateixa mena, més que en llargs períodes. Però cada any mor una part d’aquests mitjans de treball o assoleix el límit final de la seua funció productiva. Es troba per tant en aquell any en l’estadi de la seua reproducció periòdica o de la seua substitució per un nou exemplar de la mateixa mena. Si la productivitat del treball s’ha ampliat d’ençà de l’etapa inicial d’aquests mitjans de treball, i es desenvolupa contínuament amb un flux ininterromput de ciència i de tècnica, apareixen en el seu lloc màquines, eines i aparells més eficients i, considerades les llurs prestacions, més barats. L’antic capital es reprodueix en formes més productives, a banda dels continus recanvis dels mitjans de treball disponibles. L’altra part del capital constant, matèries primeres i materials auxiliars, es reprodueix contínuament durant l’any, i els generats per l’agricultura majoritàriament de forma anual. Cada introducció de mètodes millorats, etc., hi actua gairebé simultàniament al capital addicional i al capital ja en funcionament. Cada avenç de la química no tan sols multiplica el nombre de materials útils i aplicacions dels ja coneguts, i s’estén per tant amb el creixement del capital les seues esferes d’inversió. Ensenya alhora com retornar els excrements dels processos de producció i de consum al cicle del procés de reproducció, i genera per tant sense un esmerçament previ de capital nou material com a capital. Com l’explotació augmentada de la riquesa natural mitjançant una tensament superior de la força de treball, la ciència i la tècnica constitueixen una potència d’expansió independent de la grandària limitada del capital en funcionament. Reaccionen alhora amb la part del capital originari que ha entrat en el seu estadi de renovació. En la seua nova forma s’incorporen gratuïtament l’avenç social realitzat mentre se les emprava en la forma antiga. Certament aquest desenvolupament de la productivitat s’acompanya alhora una depreciació parcial del capital en funcionament. En la mesura que aquesta depreciació es fa sentir agudament mitjançant la competència, la càrrega recau en el treballador, en l’explotació augmentada del qual cerca el capitalista una compensació.

El treball traspassa al producte el valor dels mitjans de producció que consum. D’altra banda el valor i la massa de mitjans de producció posats en moviment per una certa quantitat de treball creixen en relació a com més productiu siga el treball. Per tant encara que la mateixa quantitat de treball sempre afegeix als productes tan sols la mateixa suma de nou valor, el valor de l’antic capital, traspassat simultàniament, creix amb l’ascens de productivitat del treball.

Un filador anglès i un de xinès, per exemple, poden treballar el mateix nombre d’hores amb la mateixa intensitat, generant així tots dos en una setmana un valor igual. Malgrat aquesta igualtat existeix una diferenciació inoïda entre el valor del producte setmanal de l’anglès, que treballa amb un poderós autòmata, i el xinès, que tan sols té una roda de filar. En el mateix temps que el xinès fila una lliura de cotó, l’anglès en fa més de cent lliures. Una suma cent vegades més gran d’antic valor infla el valor del seu producte, en el qual aquell reapareix en una nova i útil forma, i pot funcionar així de nou com a capital. «El 1782», ens ensenya F. Engels, «tota la producció de llana dels tres anys anteriors» (a Anglaterra) «restava sense treballar per manca d’obrers i s’hauria fet malbé si la maquinària recentment inventada no hagués aparegut en ajut i l’hagués filada».(59) El treball objectivat en la forma de maquinària no hauria format naturalment immediatament cap home del fang, però un nombre inferior de treballadors li permeté, amb l’addició de relativament menys treball viu, no tan sols consumir la llana productivament i afegir-li nou valor, sinó mantindre en forma de fil, etc., l’antic valor. Ofereix per tant alhora mitjans i esperó per la reproducció ampliada de la llana. És la naturalesa del treball viu mantindre l’antic valor mentre en crea de nou. Amb el creixement de l’eficàcia, abast i valor dels seus mitjans de producció, i per tant amb l’acumulació que acompanya el desenvolupament de la seua productivitat, el treball manté i perpetua un valor de capital sempre creixent i en una forma sempre nova.(60) Aquesta força natural del treball apareix com a força intrínseca del capital al qual s’incorpora, de la mateixa forma que les forces socialment productives semblen les seues propietats, i així com l’apropiació constant de treball excedentari per part del capitalista apareix com l’ampliació constant del valor del capital. Totes les forces del treball es projecten com a forces del capital, així com totes les formes de valor de la mercaderia ho fan en les formes dels diners.

Amb el creixement del capital creix la diferència entre capital emprat i consumit. En altres mots: creix la quantitat de valor i de material dels mitjans de treball, com edificis, maquinària, drenatge, bèsties de càrrega, aparells de tota mena, que funcionen durant un període més llarg o més breu, en processos de producció contínuament repetits, que funcionen en tot moment o que serveixen per l’assoliments de determinats efectes útils, mentre que tan sols es desgasten gradualment, i per tant perden valor tan sols parcialment, i el traspassen per tant tan sols parcialment al producte. En la relació que aquests mitjans de treball serveix com a generadors de producte, sense afegir-hi valor, i per tant són emprats totalment però consumits tan sols parcialment, ofereixen, com hem demostrat abans, el mateix servei gratuït que les forces naturals, l’aigua, el vapor, l’aire, l’electricitat, etc. Aquest servei gratuït del treball passat, quan és pres i animat pel treball viu, s’acumula amb l’escala creixent de l’acumulació.

Com que el treball passat sempre es revesteix de capital, és a dir el passiu del treball d’A, B, C, etc., pren la forma de l’actiu del no-treballador X, burgesos i economistes polítics van plens de lloances als serveis del treball passat, que segons el geni escocès de MacCulloch hauria de rebre un salari propi (interès, benefici, etc.).(61) La importància sempre creixent del treball passat en el procés laboral viu sota la forma de mitjans de producció s’atribueix per tant a aquella forma de treball passat que és alienada, com a treball impagat, del propi treballador, és a dir a la seua forma de capital. Els agents pràctics de la producció capitalista i els llurs llepes ideològics són tan incapaços de pensar en els mitjans de producció com a separats de la màscara social antagònica que duen, com el propietari d’esclaus ho era de pensar en el propi treballador com a diferenciat del seu caràcter d’esclau.

Dins un cert grau d’explotació de la força de treball la massa de plus-vàlua produïda ve determinada pel nombre de treballadors emprats simultàniament, i això correspon, per bé que en una proporció alterada, a la quantitat de capital. Per tant, com més cresca el capital mitjançant acumulació successives, més creix també el valor total que es reparteix en fons de consum i fons d’acumulació. El capitalista pot per tant viure més folgadament i alhora «abstindre’s» més. I finalment totes les fonts de la producció actuen de forma més enèrgica com més se n’amplia l’escala amb la quantitat de capital avançat.

5. L’anomena fons de treball

S’ha mostrat en el decurs d’aquesta recerca que el capital no és cap quantitat fixa, sinó que és una part de la riquesa social elàstica en constant fluctuació amb la divisió de la plus-vàlua en ingressos i capital addicional. Hom veu a més que, fins i tot dins una quantitat determinada de capital funcional, la força de treball, la ciència i la terra (per la qual s’entén econòmicament tots els objectes de treball disponibles en la natura sense participació humana) que s’hi incorporen, hi constitueixen potències elàstiques, oferint-li amb uns certs límits un espai d’acció independent de la seua pròpia grandària. S’hi han passat de llarg totes les condicions del procés de circulació, que provoquen efectes força diferents d’una mateixa quantitat de capital. Com que presuposam unes limitacions a la producció capitalista, i per tant una forma purament espontània del procés social de producció, hem deixat de banda qualsevol combinació més racional, aplicable immediatament i planificada amb els mitjans de producció i la força de treball disponibles. L’economia clàssica s’estimà des de sempre concebre el capital social com una quantitat fixa d’efectivitat fixa. Però el prejudici es consolidà en dogma per primera vegada amb l’arqueofilisteu Jeremias Bentham, aquell oracle desmenjat, pedant i d’un discurs de cuir de l’entès burgès habitual del segle XIX.(62) Bentham és entre els filòsofs el que Martin Tupper entre els poetes. Tots dos eren fabricables únicament a Anglaterra.(63) Amb el seu dogma els fenòmens més habituals del procés de producció, com ara les expansions i contraccions sobtades, l’acumulació, fins i tot, es feien completament inconcebibles.(64) El dogma fou utilitzat pel propi Bentham així com per Malthus, James Mill, MacCulloch, etc., per un objectiu apologètic, especialment per tal de representar una part del capital, el capital variable o substituïble per força de treball, com una quantitat fixa. L’existència material del capital variable, és a dir la quantitat de mitjans de vida que representa pel treballador, o l’anomenat fons de treball, fou menystingut i reduït a restriccions naturals i fabulat com a part peculiar de la riquesa social. Per posar en moviment la part de la riquesa social que funciona com a capital constant o, per expressar-ho materialment, com a mitjans de producció, es requereix una determinada quantitat de treball viu. Aquesta ve donada tecnològicament. Però no pel nombre determinat de treballadors requerits per fer fluir aquesta quantitat de treball, que canvia d’acord amb el grau d’explotació de la força de treball individual, ni tampoc pel preu d’aquesta força de treball, sinó tan sols pel seu límit inferior, a més força elàstic. Els fets que rauen en el fons del dogma són: d’una banda que el treballador no té cap dret d’interferir en la divisió de la riquesa social en mitjans de gaudi dels no-treballadors i en mitjans de producció. De l’altra que no pot, més que en ocasions favorables i excepcionals, ampliar l’anomena «fons de treball» a costa dels «ingressos» dels rics.(65)

A quina ximple tautologia condueix representar les limitacions capitalistes del fons de treball com les seues limitacions socials naturals, ho mostra, entre d’altres, el professor Fawcett:

«El capital circulant (66) d’un país», diu, «és el seu fons de treball. Per tant, si desitjam calcular el salari monetari mitjà rebut per cada treballador, hem de dividir simplement la quantitat d’aquest capital pel nombre de població treballadora».(67)

És a dir, per tant, que primer sumam els salaris individuals realment pagats, i després afirmam que el valor sumat constitueix el «fons de treball» revelat per Déu i la Natura. Finalment dividim la suma obtinguda pel nombre de caps de treballadors per descobrir de nou quan li pot caure a cada treballador individual de mitjana. Un procediment rar i blasmable. Això no impedeix al senyor Fawcet de dir en el mateix alè:

«La riquesa global acumulada anualment a Anglaterra es divideix en dues porcions. Una porció s’empra a Anglaterra pel manteniment de la nostra pròpia indústria. Una altra part s’exporta a d’altres països... La part emprada en la nostra indústria no constitueix una porció important de la riquesa acumulada anualment en aquest país».(68)

La major part del creixent producte excedentari anual, arrabassat al treballador anglès sense equivalent, no es capitalitza per tant a Anglaterra sinó en països forasters. Però amb el capital addicional així exportat, s’exporta també una part del «fons laboral» descobert per Déu i Bentham.(69)

Notes

(21) «Acumulació de capital: l’ús d’una part dels ingressos com a capital». (Malthus, «Definitions etc.», ed. Cazenove, p.11). «Transformació d’ingressos en capital». (Malthus, «Princ. of Pol. Econ.», 2nd ed., Lond. 1836, p. 320). <=

(21a) S’hi abstrau el comerç exterior, mitjançant el qual una nació pot bescanviar articles de luxe per mitjans de producció o de vida, i a l’inrevés. Per examinar l’objecte de la recerca en la seua puresa, lliure de circumstàncies pertorbadores, hem de tractar ací tot el món comercial com una nació, i assumir que la producció capitalista és establerta a tot arreu i s’ha apoderat de totes les branques industrials. <=

(21b) L’anàlisi de Sismondi de l’acumulació té el gran defecte que es conforma força amb la frase: «Conversió dels ingressos en capital», sense aprofundir en les condicions materials d’aquesta operació. <=

(21c) «El treball primitiu al qual deu el seu capital la naixença». (Sismondi, l.c., éd. Paris, t. I, p. 109). <=

(22) «El treball crea el capital abans que el capital empre el treball» («Labour creates capital, before capital employs labour».) (E. G. Wakefield, «England and America», London 1833, v. II, p. 110). <=

(23) La propietat dels capitalistes del producte del treball aliè «és una conseqüència estricta de la llei d’apropiació, principi fonamental del qual era, al contrari, el dret exclusiu de cada treballador al producte de la seua pròpia feina». (Cherbuliez, «Richesse ou Pauvreté», Paris 1841, p. 58, on, amb tot, aquest capgirament dialèctic no es desenvolupa correctament). <=

(24) Hom es meravella per tant de l’estirabot de Proudhon, que vol l’abolició de la propietat capitalista, tot proposant l’aplicació les lleis eternes de la propietat basades en la producció de mercaderies! <=

(25) «Capital és riquesa acumulada emprada amb l’objectiu de treure’n profit» (Malthus, l.c.) «El capital... consisteix en riquesa estalviada a partir dels ingressos i emprada amb l’objectiu de treure’n profit». (R. Jones, «Text-book of lectures on the Political Economy of Nations», Hertford 1852, p. 16). <=

(26) «Els posseïdors de producte excedentari o capital». («The Source and Remedy of the National Difficulties. A Letter to Lord John Russell», Lond. 1821) <=

(27) «El capital, amb l’interès compost de cada porció del capital estalviat, s’engreixa tant que tota la riquesa del món de la qual deriven els ingressos ha esdevingut de fa temps interès del capital». (London «Economist» 19 de juliol del 1851) <=

(28) «Cap economista política de l’època actual pot entendre per estalvi tan sols l’atresorament: i a banda d’aquest procedir contret i insuficient, no pot imaginar-se be un ús del terme en referència a la riquesa nacional, sinó el que ha de sorgir d’una aplicació diferent d’allò que s’estalvia, fundada en una distinció real entre les diferents menes de treball que sosté». (Malthus, l.c.p. 38, 39). <=

(28a) Així és amb Balzac, que ha estudiat profundament totes les vessants de l’avarícia, i que imagina el vell avar Gobseck ben rejuvenit quan comença a construir un tresor de mercaderies. <=

(29) «Acumulació de capitals... suspensió dels bescanvis... superproducció». (Th. Corbet, l.c.p. 104). <=

(30) Ricardo. l.c.p. 163, Nota. <=

(31) Malgrat la seua «Lògica» el senyor J. St. Mill no detecta mai la deficiència d’aquesta anàlisi tal com la feren els seus predecessors, una anàlisi que, finsi tot dins l’horitzó burgès, des d’un punt purament factual, implora una rectificació. En general registra amb un dogmatisme escolar la confusió mental dels seus mestres. Per tant ací: «El propi capital a la llarga es transforma completament en salaris, i quan és substituït per la venda del producte esdevé salaris de nou». <=

(32) A. Smith, en la descripció del procés de reproducció, i per tant també d’acumulació, no tan sols no ha fet, des de molts aspectes, cap avenç, sinó que va provocar un retrocés patent en relació als seus predecessors, especialment els fisiòcrates. Depenent de la il·lusió esmentada en el seu text, hi ha el dogma relament fabulós, que heretà d’ell l’economia política, que el preu de les mercaderies es composa de salaris, profit (interès) i renda del sòl, i per tant únicament de salari i plus-vàlua. Des d’aquesta base Storch sosté innocentment res menys que: «És impossible de resoldre el preu necessari en els seus elements més simples». (Storch, l.c., Petersb., Édit. 1815, t. II, p .141, Nota). Una bella ciència econòmica la que declara impossible resoldre el preu de les mercaderies en els seus elements més simples! Hom trobarà això examinat de més a prop en la 3. secció del segon llibre i en la 7. secció del tercer llibre. <=

(33) El lector remarcarà que el mot ‘ingressos’ s’empra de forma doble, primer per designar la plus-vàlua com a fruit sorgit periòdicament del capital, en segon lloc com la part d’aquest fruit que és consumida periòdicament pel capitalista o destinada al seu fons de consum. He mantingut aquest doble sentit perquè harmonitza amb l’ús lingüístic dels economistes anglesos i francesos. <=

(34) En la forma passada de moda, si bé també constantment renovada, del capitalista com a usurer, Luther mostrà força bé que la cerca de poder li és un element del desig d’enriquir-se. «Els pagans pogueren reconèixer per la raó que un usurer és lladre i assassí per partida doble. Els cristians, però, el tenim en tanta estima que gairebé els adoram pels seus diners... Qualsevol que devora, furta i roba el nodriment d’un altre, comet un assassinat tan gran (pel que fa a l’afectat) com qui el mata de fam o l’enfonsa. Això fa, però, un usurer, i seu segur a la seua taula, quan més aviat hauria de penjar de la forca, i se l’haurien de menjar tants corbs com florins ha robat, només si tingués prou carn com perquè tants corbs hi poguessen enfonsar el bec i dur-se’n un tros. De mentres hom penja els petits lladres... Als petits lladres els posen a la picota, els grans lladres van coberts d’or i seda... Per tant no hi ha cap enemic més gran de l’home damunt la terra (després del diable) que l’avar i l’usurer, que volen ésser Déu per damunt de tots els humans. Turcs, guerrers, tirans són també mala gent, però han de deixar viure la gent i reconèixer que són roïns i hostils. I poden arribar a fer llàstima. Però un usurer i un avar, permetrien que el món sencer morís de fam i de set, de misèria i de necessitat, per tal de poder-ho arreplegar tot, i perquè tothom el tracte de déu, i en siga serf per sempre. Porta robes, cadenes daurades, anells, per tancar boques i ésser tingut i considerat com un home valuós i pietós... L’usura és un gran i inoït monstre, com un home-llop, que tot arrassa, més que cap Cacus, Gerió o Antus. I es revesteix i es pensa pietós, de forma que la gent no puga veure que els ramats han desaparegut, que els arrossega cap a la cova. Però Hèrcules sentirà el brams del ramat i dels presoners, i cercarà per cingles i entre les roques, i alliberarà el ramat de nou del malvat. Ja que Cacus vol dir el malvat que és un pietós usurer, i furta, roba i menja tot. I no posseirà les coses amb les que s’ha fet, i pensa que ningú no el descobrirà, perquè fa semblar que el ramat, conduït de nou a la seua cova, damunt les mateixes petjades, continua a fora. De forma que l’usurer enganyaria el món, com si ell fos útil i donàs ramats al món, que, però, lloga i es menja tot sol... I com que trencam a la roda i decapitam assaltadors de camins, assassins i violadors de domicili, com de més hauríem de trencar a la roda i matar... caçar, maleir i decapitat tots els usurers». (Martin Luther, l.c.) <=

(35) Dr. Aikin, «Description of the Country from 30 to 40 miles round Manchester» Lond. 1795, p. 182 sqq. <=

(36) A. Smith, l.c., b. II, ch. III. <=

(37) Fins i tot J. B. Say diu: «Els estalvis dels rics es fan a expenses dels pobres». «El proletari romà vivia gairebé completament a costa de la societat... Gairebé es pot dir que la societat moderna viu a costa dels proletaris, a partir d’allò que queda fora de la remuneració del treball». (Sismondi, «Études etc.», t. I, p. 24.) <=

(38) Malthus, l.c.p. 319, 320. <=

(39) «An Inquiry into those principles respecting the Nature of Demand etc.», p. 67. <=

(40) l.c.p. 59. <=

(41) Senior, «Principes fondamentaux de l'Écon. Pol.» trad. Arrivabene, Paris 1836, p. 309. Això era massa feixuc pels partidaris de l’antiga escola clàssica. «El senyor Senior l’ha substituït l’expressió treball i capital per treball i abstinència... Abstinència és una mera negació. No és l’abstinència sinó l’ús del capital emprat productivament allò que constitueix la font del benefici». (John Cazenove, l.c.p. 130, Nota). El senyor John St. Mill accepta contràriament d’una banda la teoria del benefici de Ricardo i hi annexa de l’altra la «remuneration of abstinence» de Senior. Tan aliena li és la «contradicció» hegeliana, font de tota dialèctica, com casolana li és la contradicció corrent.

Afegit a la 2. ed. Els economistes vulgars mai no han fet la simple reflexió que qualsevol acció humana es pot veure com una «abstinència» del seu contrari. Menjar és una abstinència de dejunar, caminar una abstinència de parar quiet, treballar una abstinència de no fer res, no fer res una abstinència de treballar, etc. Els senyors farien bé de rumiar per una vegada sobre Spinoza: Determinatio est negatio. <=

(42) Senior, l.c.p. 342, 343. <=

(43) «Ningú... no sembraria el seu blat, per exemple, i permetria que restàs durant dotze mesos en la terra, o deixaria el seu vi en un celler durant anys, per comptes de consumir aquestes coses o el llur equivalent immediatament... si no esperàs d’adquirir un valor addicional». (Scrope, «Polit. Econ.», edit. per A. Potter, New York 1841, p. 133). <=

(44) «La privació que s’imposa el capitalista en prestar» (aquest eufemisme s’empra amb l’objectiu d’identificar, d’acord amb la manera aprovada dels economistes vulgars, el treballador assalariat que és explotat, amb el capitalista industrial, al qual li bombegen diners prestats de capitalistes!), «els seus intruments de producció al treballador, per comptes de dedicar-ne el valor al seu propi consum, transformant-los en objectes d’utilitat o de plaer». (G. de Molinari, l.c.p. 36). <=

(45) «La conservation d'un capital exige... un effort ... constant pour résister à la tentation de le consommer». (Courcelle-Seneuil, l.c.p. 20). <=

(46) «Les classes particulars d’ingressos que rendeixen de la forma més abundant al progrés del capital nacional, canvien en les diferents fases del llur progrés, i són, per tant, completament diferents en nacions que ocupen diferents posicions en aquest progrés... Els beneficis són... una font poc important d’acumulació en comparació amb els salaris i les rendes, en les primeres fases de la societat... Quan ja ha tingut lloc un avenç considerable en la potència de la indústria nacional, els beneficis s’alcen fins a una importància relativa com a font d’acumulació». (Richard Jones, «Textbook etc.», p. 16, 21). <=

(47) l.c.p. 36 sq. {A la 4a ed. - Hi ha d’haver un error, el passatge no s’ha trobat. - F. E.} <=

(48) «Ricardo diu: ‘En diferents estadis de la societat l’acumulació de capital o dels mitjans per emprar’ (és a dir, d’explotar) ‘treball és més o menys ràpida, i ha de dependre en tots els casos de la capacitat productiva del treball. La capacitat productiva del treball és generalment més gran allà on hi ha abundància de terra fèrtil’. Si, en la primera frase, la capacitat productiva del treball significa la petitesa d’aquella part alíquota de qualsevol producte que va als qui produiren el treball manual, la frase és gairebé idèntica, perquè la part alíquota restant és el fons a partir del qual el capital pot, si el propietari vol, acumular-se. Però llavors això no passa en general allà on hi ha més terra fèrtil». («Observations on certain verbal disputes etc.», p. 74). <=

(49) J. St. Mill, «Essays on some unsettled Questions of Polit. Economy», Lond. 1844, p. 90, 91. <=

(50) «An Essay on Trade and Commerce», Lond. 1770, p.44. Similarment el «Times» de desembre del 1866 i del gener del 1867 publicava declaracions fetes amb el cor d’un propietari anglès de mines, on es dibuixava el feliç destí dels miners belgues, que demanaven i rebien no pas més del que era estrictament necessari per viure pels seus «patrons». Els treballadors belgues han de patir molt, però figurar en el «Times» com a treballadors model! A començaments del 1867 responien amb la vaga dels miners belgues (de Marchienne), reprimida amb pòlvora i plom. <=

(51) l.c.p. 44, 46. <=

(52) El fabricant de Northamptonshire comte un pia fraus disculpable per sorgir del cor. Compara aparentment la vida del treballador manufacturer anglès i la del francès, però descriu en els mots abans citats, com admet després en el seu embarbussament, la del treballador agrícola francès! <=

(53) l.c.p. 70, 71. Nota a la tercera edició. Avui, gràcies a la competència del mercat mundial establerta de llavors ençà, hem anat un bon tros més enllà. "Si Xina", declara el membre del parlament Stapleton als seus electors, «si Xina esdevingués un gran país industrial, no veig com la població treballadora europea podria sostindre la pugna sense reduir-se al nivell dels seus competidors». («Times», 3 de setembre del 1873). - Ja no els continentals, no, sinó els salaris xinesos, són ara l’objectiu cobejat del capital anglès. <=

(54) Benjamin Thompson, «Essays, political, economical, and philosophical etc.», 3 vol., Lond. 1796 -1802, vol. 1, p. 294. En el seu «The State of the Poor, or an History of the Labouring Classes in England etc.», sir F. M. Eden recomana la sopa de pidolaire rumfordiana als supervisors de les workhouses i recorda amb un retret als obrers anglesos que «molts pobres, particularment a Escòcia, viuen, i ben comfortablement (and that very comfortably too), durant mesos seguits, a base de civada i d’ordi, barrejats tan sols amb aigua i sal». (l.c., v. I, b. II, ch. II, p. 503). «Empremptes» similars en el segle XIX. «El treballador agrícola anglès», s’hi diu per exemple, «refusa menjar qualsevol barreja de farines de subsòl. A Escòcia, on l’educació és millor, aquest prejudici és segurament desconegut». (Charles H. Parry M.D., «The Question of the Necessity of the existing Cornlaws considered», Lond. 1816, p. 69). El mateix Parry deplora, però, que l’obrer anglès ara (1815) ha empitjorat força en comparació amb l’època d’Eden (1797). <=

(55) Dels reports de la darrera comissió d’investigació parlamentària sobre l’adulteració de mitjans de vida, hom veu que fins i tot l’adulteració de medicines constitueix a Anglaterra no l’excepció, sinó la regla. Per exemple, l’examen de 34 mostres d’opi, comprades en tantes altres farmàcies londinenques diferents, donà que 31 eren adulterada amb càpsules de rosella, farina de blat, goma, fang, sorra, etc. Moltes no contenien ni un àtom de morfina. <=

(56) G. L. Newnham (barrister at law): «A Review of the Evidence before the Committees of the two Houses of Parliament on the Corn Laws», Lond. 1815, p. 20, Nota. <=

(57) l.c.p. 19, 20. <=

(58) Ch. H. Parry. l.c.p. 77, 69. El senyors terratinents per la llur banda «s’indemnitzaren» no tan sols per la guerra anti-jacobina, que menaren en nom d’Anglaterra, sinó que s’enriquiren enormement. «Les llurs rendes es doblaren, triplicaren, quadriplicaren i, en casos excepcionals, se sixtuplicaren en 18 anys». (l.c.p. 100, 101). <=

(59) Friedrich Engels, «Lage der arbeitenden Klasse in England», p. 20. <=

(60) L’economia clàssica, degut a una anàlisi deficient del procés laboral i d’ampliació de valor, no ha copsat mai de forma adient aquest important moment de la reproducció, com hom pot veure per exemple en Ricardo. Diu, per exemple: siga quin siga el canvi de productivitat, «un milió d’homes produeix en la fàbrica sempre el mateix valor». Això és correcte si l’extensió i el grau d’intensitat del llur treball són constants. Però no impedeix, i això Ricardo ho passa per alt en certes conclusions, que un milió d’homes, amb productivitats diferents del llur treball, converteixen en productes quantitats de valor força diferents, i per tant lliuren un valor de producte força diferent. Ricardo ha provat debades, remarcam-ho de passada, de deixar clara a J. B. Say la diferència entre valor d’ús (que ací s’anomena wealth, riquesa material) i valor d’intercanvi amb aquest mateix exemple. Say respon: «Quant a la dificultat que posa de manifest el senyor Ricardo en dir que, per uns procediments més ben dissenyats un milió de persones poden produir dues vegades, tres vegades més riqueses, sense produir més valor, aquesta dificultat no l’és pas quan hom considera, tal com cal fer, la producció com un bescanvi en el qual hom dona els serveis productius del seu de treball, de la seua terra, i dels seus capitals, per obtindre productes. És mitjançant aquests serveis productius que adquirim tots els productes que hi ha al món. O... som tan més rics, els nostres serveis productius tenen més valor, com més gran és la quantitat de coses útils que obtenen en l’intercanvi anomenat producció. (J. B. Say, «Lettres à M. Malthus», Paris 1820, p. 168, 169). La «dificulté» - existeix per ell, no per Ricardo – que Say vol aclarir és aquesta: Per què no augmenta el valor d’intercanvi dels valors d’ús, quan la llur quantitat augmenta com a conseqüència d’una elevació de la productivitat del treball? Resposta: la dificultat es resol quan hom anomena eventualment el valor d’ús valor d’intercanvi. El valor d’intercanvi és una cosa que connecta one way or another amb l’intercanvi. Si, per tant, hom anomena la producció un «intercanvi» de treball i mitjans de producció per producte, és clar com l’aigua que hom rebrà més valor d’intercanvi com més valor d’ús lliure la producció. En altres mots: com més valor d’ús, per exemple mitjons, una jornada de treball lliure al fabricant de mitjons, més ric serà en mitjons. Sobtadament Say cau, però, en el fet que: «amb una quantitat més gran» de mitjons el llur «preu» (que naturalment no té res a veure amb el valor d’intercanvi) cau, «perquè la competència» (els productors) «obliga a donar els productes per allò que costen». Però d’on ve llavors el benefici si el capitalista ven la mercaderia al preu que li ha costat? Però never mind. Say declara que, com a conseqüència de l’augmentada productivitat, cadascú rep ara a canvi per un mateix equivalen dos parells de mitjons per comptes d’un. El resultat al qual arriba és justament l’afirmació de Ricardo que volia contradir. Després d’aquest poderós esforç mental apostrofa triomfalment a Malthus amb els mots: «Aquesta és, senyor meu, la doctrina ben fonamentada, sense la qual és impossible, declar, d’explicar les més grans dificultats de l’economia política i, assenyaladament, com pot ésser que una nació siga més rica mentre els seus productes disminueixen de valor, tot i que la riquesa siga valor». (1.c.p. 170). Un economista anglès remarca sobre peces artístiques similars de les «Lettres» de Say: QAquestes formes afectades de parlar constitueixen en general allò que al senyor Say plau d’anomenar la seua doctrina i que honestament urgeix a Malthus d’ensenyar a Hertford, tal com ja s’ensenya ‘dans plusieurs parts de l’Europe’. Diu: ‘Si vós trobau una fisionomia de paradoxa a totes aquestes proposicions, vegeu les coses que expressen, i gos de creure que us semblaran força simples i força raonables’. Sens dubte, i com a conseqüència del mateix procés, semblaran qualsevol cosa, tret d’originals». («An Inquiry into those Principles respecting the Nature of Demand etc.», p. 110). <=

(61) MacCulloch perdé la patent dels «wages of past labour» ben abans que Senior la patent dels «wages of abstinence». <=

(62) Vg. entre d’altres J. Bentham, «Théorie des Peines et des Récompenses», trad. Et. Dumont, 3ème éd., Paris 1826, t. II, l. IV, ch. II. <=

(63) Jeremias Bentham és un fenomen purament anglès. Fins i tot sense excloure el nostre filòsof Christian Wolff, no s’hi havia obert pas en cap època i en cap país un lloc comú de cuina casolana tan autocomplaent. El principi d’utilitat no fou cap descoberta de Bentham. Reproduí tan sols sense esperit allò que Helvetius i d’altres francesos del segle XVIII havien dit espiritualment. Si hom vol saber, per exemple, que és útil per un gos, hom ha d’estudiar la natura canina. Aquesta mateixa natura no s’ha de construir a partir del «principi d’utilitat». Aplicat als homes, quan hom censuraria tots els actes, moviments, relacions, etc., humans d’acord amb el principi d’utilitat, cal tractar abans amb la natura humana en general i després amb la natura humana modificada en cada època històrica. Bentham gasta poca ploma. Amb la sequedat més innocent assum el botiguer modern, especialment el botiguer anglès, com l’home normal. Qualsevol cosa que siga útil a l’home normal i al seu món, és en si i per si útil. Aquesta mesura l’aplica llavors al passat, present i futur. Per exemple, la religió cristiana és útil perquè prohibeix en nom de la religió les mateixes faltes que el codi penal condemna en nom de la llei. La crítica artística és «perjudicial» perquè pertorba a individus valuosos gaudir de Martin Tupper, etc. Amb aquesta immundícia el brau home, amb la divisa «nulla dies sine linea» ha omplert muntanyes de llibres. Si tingués el coratge del meu amic H. Heine anomenaria al senyor Jeremias un geni en estupidesa burgesa. <=

(64) «Els economistes polítics són massa hàbils per considerar una certa quantitat de capital i un cert nombre de treballadors com a instruments productius de potència uniforme, o operant amb una certa intensitat uniforme... Els qui... mantenen... que les mercaderies són els únics agents de la producció... demostren que la producció no podria ampliar-se mai, ja que requereix com a condició indispensable d’aquesta ampliació que augmenten prèviament aliments, matèries primeres i eines; la qual cosa és de fet mantindre que cap augment de producció pot tindre lloc sense un augment previ, o, en altres mots, que un augment és impossible». (S. Bailey, «Money and its Vicissitudes», p. 58 u. 70.) Bailey critica el dogma principalment des del punt de mira del procés de circulació. <=

(65) J. St. Mill diu en els seus «Principles of Polit. Economy»: «El producte del treball es distribueix avui en una relació inversa al treball – per norma general, els treballs realment extenuants i realment repulsius per comptes de pagar-se més que bé que els altres, són els més malpagats de tots... Com més repulsiva és l’ocupació, més segur és que ha de rebre la mínima remuneració... La duresa i els ingressos, per comptes d’ésser directament proporcionals, com ho serien en qualsevol disposició justa de la societat, es troben en general en una relació inversa l’una dels altres». Per evitar malentesos remarc que, si bé homes com J. St. Mill, etc., són responsables de la contradicció entre els llurs antics dogmes econòmiques i les tendències modernes, seria incorrecte barrejar-los amb ramat d’apologetes de l’economia vulgar. <=

(66) H. Fawcett, Prof. of Polit. Econ. at Cambridge: «The Economic Position of the British Labourer», Lond. 1865, p. 120. <=

(67) He de recordar ací al lector que les categories ‘capital constant i variable’ les vaig emprar jo per primera vegada. L’economia política d’ençà d’A. Smith barreja confusament les distincions essencuals amb les diferències formals que sorgeixen del procés de circulació entre el capital fix i el circulant. Per més detalls d’això, el segon llibre, segona secció. <=

(68) Fawcett, l.c.p. 123, 122. <=

(69) Hom podria dir que no tan sols el capital, sinó també els treballadors, en forma d’emigració, són exportats anualment d’Anglaterra. En el text, però, no es qüestiona l’aspecte pecuniari dels emigrants, que en gran part no són treballadors. Els fills de parcers constitueixen una gran part. El capital addicional transportar anualment a l’exterior amb interès és d’una proporció molt més gran a l’acumulació anual que no ho és l’emigració anual respecte de l’augment anual de població. <=